TEMA 2 - ELS RÈGIMS POLÍTICS (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Ciencia Política
Año del apunte 2015
Páginas 14
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 3
Subido por

Descripción

Apunts de Ciència Política, professor Abel Escribà. Fidels als power points i ampliats amb el que diu que no està al power.

Vista previa del texto

TEMA 2- ELS RÈGIMS POLÍTICS Règims Polítics: Concepte Un règim polític és la forma en com s’organitza el poder d’un estat en el moment d’exercir el poder sobre una població determinada. Els règims polítics estructuren la relació entre un govern i la seva població. Per tant, per definir quin tipus d’un règim polític hi ha, veiem tres característiques importants: Quan món: - Qui té el poder? Com s’accedeix al poder? Quins són els límits d’aquest poder? parlem de règims polítics parlem principalment de dos tipus que existeixen al Democràcia Dictadures La Democràcia: concepte Demos i Cratos, del grec, el poder del poble, és a dir, el poble s’autogoverna a sí mateix.
Des d’Aristòtil fins a finals del s.XIX-s.XX, el concepte ha tingut una connotació negativa i s’ha vist la democràcia com un govern d’irresponsables, com el govern del caos.
Aristòtil classifica la democràcia com el govern dels molts que ho fan per interès propi.
No obstant, la major part de la població prefereix viure en una democràcia.
Tenim dues maneres d’entendre la democràcia: - Concepció maximalista: un govern és democràtic en tan i qual assoleixi tres resultats, tot i que cap dels tres està garantit: o Racionalitat: defensa les virtuts de les decisions col·lectives. Per defensar-ho es basen en el Teorema matemàtic de Condorcet, que diu: hem de prendre una decisió que pot ser correcte o incorrecte i per prendre-la tenim un grup d’individus (homes i dones). Si cadascun d’aquests individus q ha de prendre aquesta decisió té una probabilitat superior al 50% d’encertar-la, la decisió conjunta seria amb casi tota certesa correcta. Per tant, com més gent afegim a prendre la decisió, millor. Però, si la probabilitat fos de +50% de prendre una mala decisió, només necessitaríem a una persona.
Problemes: § Moltes de les decisions que es prenen no són sempre correctes o incorrectes.
§ Els individus actuen, no com a vot individual, sinó segons la disciplina del partit.
§ Les decisions ideològiques no sempre són racionals.
§ No tenim garantit que els individus tenen sempre una probabilitat superior al 50% de prendre la decisió correcte.
§ Es vota una llista tancada que ha estat configurada pels partits o Igualtat: la igualtat política efectiva implica dues coses: que tothom pugui tenir les mateixes possibilitats de participar en el procés polític i que quan hi participin tots tinguin la mateixa capacitat d’influència (que depèn dels recursos econòmics i de la capacitat intel·lectual). La democràcia no pot garantir aquests dos aspectes anteriors. Per reduir desigualtats, els impostos sobre les rendes dels individus han de ser progressius (qui més té, més paga) i després l’estat dóna a qui més ho necessita. Això, però, no genera igualtat. Per generar igualtat real hauria de distribuir la capacitat de generar més ingressos, és a dir, si uns generen més ingressos perquè tenen més educació, el que hauria de redistribuir seria l’educació. Però hi ha talents que no es poden redistribuir. La democràcia pot generar unanimitat, és a dir, tots teniu les mateixes capacitats de participació en assumptes polítics, però res mes. La igualtat en la influencia no la pot garantir.
o o - Representativitat: S’entén per representativitat el fet que els representants polítics actuïn en benefici dels ciutadans. No hi ha mandat imperatiu, sinó que hi ha mandat representatiu. Un mandat imperatiu vol dir que el que està al poder ha de presentar els teus interessos perquè hi ha un contracte. Per intentar garantir la representativitat tenim les eleccions. Les eleccions han de funcionar efectivament com un mecanisme de càstig, de manera que si tu no ets representatiu en les següents eleccions et castigaré i no et votaré.
Però, són les eleccions un mètode que ens garanteix que els representants polítics actuïn en benefici dels ciutadans? No. Per què? Perquè les eleccions són esporàdiques, és a dir, es vota cada tants anys. Els estudis sociològics afirmen que la memòria dels individus dura un any, i per tant, al anar a votar, ens en recordem només de l’últim any. Per això l’any abans de les eleccions l’incentiu per actuar de manera representativa és més alt que els altres 3 anys. Un altra problema és la informació asimètrica (el venedor té més informació que el comprador sobre el producte i en política passa el mateix) i qui té més informació la pot utilitzar al seu favor i per tant redueix la possibilitat del ciutadà de castigar als partits perquè et poden manipular. Un altre problema és que potser el partit al que jo segueixo ideològicament mereixeria ser castigat, però abans de votar a un amb el que no coincideixo ideològicament voto al que sí que coincideix tot i que no s’ho mereixi.
Veuen les eleccions com a principal mecanisme per a garantir la representativitat, però presennten 4 grans problemes: § Hi ha informació asimètrica entre polítics i ciutadans.
§ L’oferta política és massa àmplia: en emetre un vot, ho fem sobre un programa enorme, no sobre temes o polítiques concretes; i això dóna discrecionalitat als polítics per a complir certes coses i no fer-ho amb d’altres.
§ Vot ideològic vs. Vot de resultats.
§ Les eleccions són esporàdiques i això facilita la teoria del cicle electoral que diu que els polítics compliran les seves promeses quan s’apropin les eleccions, no abans.
Per tant, la noció de representativitat com a tret indiscutible de la democràcia també queda qüestionada.
Concepte minimalista: Joseph Schumpeter a Capitalisme, Socialisme i Democràcia (1942) afirma que una democràcia vol dir o és simplement el recanvi de líders polítics per mitjà d’eleccions. El filòsof Karl Popper afirmava que la democràcia simplement consisteix en el reemplaçament no sagnant dels líders o governants d’un país. En definitiva, el concepte minimalista es tracta d’una aproximació procedimental a la democràcia. La definició minimalista de democràcia: “La democràcia és un règim en el qual l’ocupació dels càrrecs governamentals és el resultat d’eleccions competitives.” Przeworski diu que en un concepte minimalista hi ha tres condicions bàsiques: o Incertesa ex ante: en totes les eleccions ha d’haver incertesa abans dels resultats. Els resultats són probabilístics, però mai certs d’avant mà.
o Irreversibilitat ex post: un cop coneixem els resultats aquests es vinculen a tots i no es poden alterar.
o Repetibilitat: les eleccions són repetitives en el temps i qui guanya les eleccions no pot modificar les normes de les següents eleccions.
La democràcia és doncs un sistema polític on la incertesa està institucionalitzada. Amb incertesa ens referim a què els resultats porten associats unes probabilitats (no que siguin a l’atzar). Aquestes probabilitats depenen dos factors principals: o o Els recursos polítics de les forces en joc.
El sistema institucional que regula les normes i condicions d’accés al poder, que pot introduir biaixos, com les lleis electorals.
Situació: Tenim eleccions en un país. Si aquest país guanya s’emporta “G”. Si aquest país perd s’emporta “P”. Si no acceptes el resultat democràtic i decideixes imposar el teu propi règim amb un cop d’estat, t’emportes “S”.
“p” és la probabilitat de guanyar o perdre les eleccions.
Tenim un problema quan l’exercit pensa que es millor dur a terme un cop d’estat que acceptar que el candidat perdi les eleccions, aleshores la democràcia cau. Per tant: G>S>P. Aleshores la irreversibilitat ex post no es dóna.
Si tenim “C”, és a dir, el que obtens si jugues segons les normes democràtiques.
Suposem que tu has perdut les eleccions. Aleshores veuràs que al perdre obtens “P” però si decideixo complir amb “C”, d’aquí 4 anys em puc tornar a presentar i tindré probabilitats (p) de guanyar i obtenir G. Per tant, C = P + R[pG + (1-p)P (Si perds si guanyes.) Perquè la democràcia sobrevisqui, aquesta “C” ha de ser major que “S”.
C = P+r/1-r [pG + (1-p)P] > S (Si estàs disposat a esperar o no a les següents eleccions.
Depén de com es valori el futur.) Quan la diferencia entre qui guanya i qui perd es molt gran tenim més perill que accepti molt menys el resultat de la derrota i, per tant, la democràcia perilla.
La Democràcia com a Equilibri La noció de democràcia mínima comporta un problema o condicionant fonamental, que és el problema de compliance o, en altres paraules, d’acatament dels resultats del procés.
Una cosa és acatar i acceptar les regles del joc, i una altra de ben diferent és acceptar els resultats que aquestes regles del joc generen.
Per tal que un sistema sigui democràtic i ho segueixi sent, el perdedor, davant d’aquesta incertesa ha d’estar sempre disposat a acceptar els resultats ex post de manera irreversible. Això no és automàtic ni es pot donar per fet.
La democràcia, com a règim polític, genera una situació d’equilibri quan ningú té incentius per a trencar amb ella (subvertir-la).
La lògica d’aquest model comporta una sèrie d’arguments respecte a la relació de la democràcia i el nivell de desenvolupament d’un país: o o Els rendiments o beneficis de l’exercici del poder són decreixents amb la riquesa dels país. Com més ric sigui un país, la diferència entre G i P és menor, ja que a major riquesa menors són les desigualtats i menor el grau de polarització. En països més pobres hi ha més en joc.
Resulta més senzill recuperar la distribució de la riquesa en un país pobre que en un país ric. És a dir, el cost d’imposar una dictadura és creixent en els països rics (↓S). En els països pobres la destrucció de riquesa resultant del canvi de règim és menor.
La Poliarquia Concepte desenvolupat per Robert Dahl a La Poliarquia.
Per a Dahl, no és suficient amb què hi hagi eleccions, sinó que també importen les condicions sota les quals tenen lloc aquestes eleccions.
Per a Dahl, les eleccions han de complir tres criteris primordials: Que els ciutadans puguin formular les seves preferències: es refereix a què a l’hora d’escollir les nostres preferències tinguem els suficients elements de judici per a fer-ho. És a dir, que el règim no dugui a terme adoctrinament ni amenaces.
o Que els ciutadans puguin manifestar les seves preferències: les preferències dels ciutadans han de poder expressar-se obertament i lliurement a l’àmbit públic.
o Que el govern no pugui discriminar als ciutadans en funció de les seves preferències: el govern ha de ser imparcial, sinó les eleccions estaran esbiaixades.
Aquests tres criteris donen lloc a vuit condicions pràctiques que l’exercici de les eleccions ha de complir: o o o o o o o o o Llibertat d’associació Llibertat d’expressió Llibertat de vot Elegibilitat per al servei públic Dret dels polítics a competir pels vots: competitivitat Diversitat en les fonts d’informació Eleccions lliures i imparcials Institucions que assegurin que les accions del govern depenguin dels vots (discutible) Les Dictadures: definició Els règims autoritaris han dominat la història de la humanitat. Encara avui en dia al voltant d’un 40% dels països del món són dictadures. Les democràcies representatives són, de fet, un fenomen contemporani que comença a aparèixer a Europa a finals del segle XIX i principis del segle XX.
Una dictadura és un règim polític on trobem: - Concentració exclusiva del poder en una sola persona o un grup reduït de persones, excloent doncs, del procés polític a la gran majoria de la població.
Importància dels mecanismes de control social, altrament anomenat com repressió, i dels mecanismes de gestió del recolzament del règim. Supressió de les llibertats civils i polítiques.
Inestabilitat de les normes legals o arbitrarietat en la seva interpretació: Inseguretat de l’individu davant d’un model que és imprevisible perquè està o molt poc o gens subjecte a la llei.
Les Dictadures: classificacions Les dictadures es poden distingir entre dos criteris: - Segons la seva forma de govern (grau de control que exerceixen, el nivell de mobilització que promouen, la ideologia que defensen, els seus objectius i les fonts de legitimitat) o Totalitàries § Concentració extrema del poder en mans d’un individu que és considerat l’únic capaç de guiar al seu poble a nivell polític. Hi ha un culte a la personalitat del líder suprem que té un especial carisma. Se li atribueix en exclusiva la interpretació de la voluntat de la raça, nació o classe social.
§ Existència d’una ideologia global que explica la realitat social, que justifica i explica l’existència del règim i que pretén influir sobre totes les expressions i àmbits de la existència humana: econòmica, familiar, cultural, religiosa, etc. El règim promou que no és cert només ideològicament sinó també científicament. Quan es justifica el caràcter científic de la imposició del règim, la conseqüència és que aleshores és cert i ningú s’hi pot oposar. Aleshores la competència és eliminada.
§ Ús sistemàtic del terror per tal d’eliminar la competència i els dissidents del règim.
§ Voluntat de control total del règim. No només vol controlar la vida púbica (la satisfacció amb el règim i la mostra pública d’aquesta), sinó que també vol controlar la vida privada (ser un ciutadà exemplar i denunciar al veí si és un dissident).
§ Exemple: Stalin o - Autoritàries § Concentració de poder en una coalició reduïda d’actors (militars, civils, partit etc.) que mantenen entre sí una certa competència pel repartiment del poder.
§ La legitimació del sistema dictatorial no es dóna per la ideologia, sinó a través de la invocació de grans principis abstractes (pàtria, progrés, família, ordre, justícia, etc.), sense tenir una ideologia forta i estructurada. La font principal és el rendiment del sistema.
§ Hi ha repressió per tal d’obtenir ordre i disciplina, però la seva voluntat de control social no és tan extensa com en els casos dels règims totalitaris.
§ Exemple: Franco Segons el tipus de règim (qui controla el govern (persona, grup o institució) i com aquest s’institucionalitza) o Personalistes § El poder de decisió i el poder de selecció de càrrecs resten en un individu, tot marginant en el procés les demés institucions com l’exèrcit (ex. Creant cossos paramilitars de protecció) o el partit (si existeix) § Aquest líder generalment arriba al poder a través d’un cop d’estat, com a líder de partit únic o fins i tot a través d’eleccions (com Putin o Fujimori). Dins la categoria personalista hi trobem també els monarques governants, és a dir, reis que exerceixen encara el poder (i no són figures simbòliques com en les monarquies parlamentàries). Aquestes monarquies es troben a certs països petits com Brunei, Swaziland i Tonga, però principalment a la regió del Golf Pèrsic: Emirats Àrabs Units, Aràbia Saudita, o Oman.
§ La dictadura passa a ser personal i no organitzativa.
§ No hi ha cap mecanisme institucional pensat per la presa de decisions i pel canvi de lideratge (substituir el líder). Això fa que els líders siguin derrocats per mitjans irregulars (cops, assassinats, revoltes, etc), en resum, l’ús de la força. Aquests règims esdevenen fins i tot hereditaris, com en cas dels Duvalier a Haití o els Somoza a Nicaragua.
§ Privatització del poder públic i, en conseqüència, en alts nivells de corrupció lligats a la compra de lleialtats.
§ Les elits efectives són reduïdes reduïdes i inclouen amics, membres de la família o del mateix grup ètnic del líder. Les relacions de lleialtat es basen en el intercanvi de rentes i favors a canvi de suport cap al líder. Exemples: Trujillo a la República Dominicana, Mobutu al Zaire, Somoza a Nicaragua, Idi Amin a Uganda.
§ Estratègia de supervivència: compra de suports (control econòmic); rotació freqüent de les elits; divisió dels cossos armats (creació d’unitats paramilitars, patrimonialitzar les posicions de comandament, dispersió, reducció despesa militar per certs cossos, etc.) o o De partit únic § La capacitat de reclutament polític i de decisió correspon al partit polític com a organització (extensiva, burocràtica i coherent), amb diferents branques locals escampades pel territori del país.
§ El partit serveix per: • El partit institucionalitza i incorpora les relacions entre grups i elits polítiques. Evita divisions i faccionalismes al regular i permetre accés al poder i avenços en les carreres polítiques dels membres.
• Els règims de partit únic cerquen un certa legitimitat representativa i així inclouen diferents sectors i sensibilitats dins les seves files. Això els permet canalitzar dins les estructures del règims les demandes socials i polítiques dels ciutadans i de les elits.
Exemples: dictadures socialistes, el PRI a Mèxic, etc.
• El partit garanteix suport social al règim distribuint beneficis i polítiques públiques a determinats sectors socials i territoris. També serveix com a eina de control social.
§ Els règims de partit únic poden ser de partit únic estricte o de partit dominant...
§ En els règims de partit dominant o règim autoritaris competitius es permet l’existència (legal) de partits opositors i fins i tot la celebració d’eleccions.
§ Per què celebren eleccions algunes dictadures? • Mètode eficient de control i manteniment de les elits.
• Cooptació i divisió de l’oposició.
• Informació sobre els nivells de suport i la seva distribució territorial.
• Evitar un derrocament violent (revolta o cop d’estat).
• Enviar senyal a l’oposició de la força del règim.
• Cerca de legitimitat i suport internacional.
§ Estratègies de manipulació de les eleccions: compra de vots (clientelisme), manipulació del sistema electoral i restricció del dret de vot, intimidació i limitacions a l’oposició, frau electoral (tupinades).
§ Una manera d’evitar que la gent tingui la temptació de votar a la competència és guanyar les eleccions amb un percentatge molt alt i enviar el missatge a l’oposició: oblideu-vos de guanyar-me, aquí mano jo.
§ Si fas eleccions ofereixes l’oportunitat de derrotar-te a través d’aquests i així redueixes la probabilitat que t’enderroquin de manera violenta perquè els dones una alternativa.
§ La compra de vots, el frau electoral, dissenyar un sistema electoral que et beneficiï i, fins i tot, posar restriccions al dret de vot o la intimidació a la oposició i als seus votants són pràctiques comuns en aquests règims.
Militars § El poder de decisió i de selecció de càrrecs recau en els militars com a institució, és a dir, que els règims militars § § § § prenen una estructura de junta militar (òrgan col·lectius on hi ha representades les diferents branques de l’exercit). L’exèrcit com a institució està encapçalat per oficials o oficials retirats i amb mecanismes per a la intervenció dels alts oficials en política.
Accedeixen al poder amb un cop d’estat i amb dues motivacions: imposar l’ordre (el govern que hi ha no es eficient en imposar l’ordre), i defensar els seus interessos corporatius (quan redueixes el seu pressupost, els toques la seva estructura...).
Les dictadures militars duren poc per dos motius: • Ja han aconseguit el seu objectiu i marxen del poder.
• Els fa molta por la divisió interna dins dels militars.
Prefereixen deixar-ho estar que posar en risc la seva disciplina.
Trobem diversos subtipus: • Obert o directe. (Burma) • Civilitzat perquè els miliars com a institució es retiren del govern per adoptar una cara civil, és a dir, el dictador deixa de ser militar però no deixa de ser dictador i es desenvolupen estructures pseudodemocràtiques, com un partit únic o eleccions.
• Indirecte on els militars controlen un govern civil d’amagat limitant-ne la capacitat de decisió.
Exemples: Egipte, Bhurma, Algèria, Argentin sota la Junta.
DEMOCRATITZACIÓ Samuel Huntington al seu llibre The Third Wave (“La Tercera Ola”) proposa un esquema senzill per entendre els processos històrics de canvi de règim.
Segons ell, les transicions a la democràcia s’han classificat en tres grans onades, és a dir, en tres períodes de temps en els quals la taxa de creació de democràcies és superior a la de creació de dictadures. Històricament, però, les onades han vingut acompanyades d’una ressaca, és a dir, després d’aquestes, les dictadures han augmentat i conseqüentment, el nombre de democràcies s’ha disminuït o o o Primera onada, de 1828 a 1926.
o Primera ressaca, de 1922 a 1942.
Segona onada,de 1943 a 1962.
o Segona ressaca, de 1958 a 1973.
Tercera onada, de 1974 a ??.
LES TRANSICIONS A LA DEMOCRÀCIA Perspectives: Enfocament Macro Les anomenades teories macro de la democratització busquen entendre quines condicions estructurals ajuden a explicar que els països experimentin transicions en un any determinat.
D’aquestes condicions, la que ha generat sempre més interès és el nivell de desenvolupament econòmic (mesurat pels nivells de renta per càpita).
Constatació: “els països desenvolupats són democràtics” Dins d’aquests estudis es produeix una divisió entre les teories que defensen una relació endògena entre desenvolupament i democràcia i aquells que afirmen que es tracta d’una relació exògena.
TEORIES ENDÒGENES La teoria de Lipset (Political Man) afirma que el desenvolupament econòmic augmenta les probabilitats d’esdevenir democràcia mitjançant dos mecanismes: a) a través de la cultura política, i b) a través de l’estructura de classes.
o o Cultura política: a més nivell d’educació, és més fàcil que la població desenvolupi una sèrie de valors basats en la tolerància i la moderació. El desenvolupament econòmic promou majors nivells de capital humà.
Estructura de classes: en les etapes inicials de desenvolupament econòmic, l’estructura de classes té una forma piramidal, amb una classe alta reduïda, i una gran classe baixa. Quan el país es desenvolupa, l’estructura de classes esdevé romboïdal, és a dir, hi ha un predomini de les classes mitges. Aquesta classe mitja és la més partidària de la democràcia. A més, aquesta estructura de classes implica menors nivells de desigualtat i, per tant, perden pes els radicalismes polítics. El desenvolupament i la creixent classe mitjana impulsen també d’altres canvis importants. En segon lloc, creixen els nivells d’urbanització i la industrialització. Les societats esdevenen més complexes, això impulsa el creixement de la burocràcia i la racionalització en el rol de l’Estat. I això també possibilita el creixement de la societat civil organitzada, que busca influir i controlar aquest creixent intervencionisme estatal.
Un major nivell econòmic fa que hi hagi més probabilitat de que un règim passi d’una dictadura a una democràcia. Tª endògena = +PIBpc à +Prob. Democracia.
TEORIES EXÒGENES Les teories exògenes de la democratització emfatitzen la capacitat del desenvolupament econòmic no per a provocar transicions a la democràcia, sinó per evitar que aquestes, un cop existeixen, esdevinguin dictadures.
Les democràcies poden sorgir a qualsevol nivell de desenvolupament i per causes ben diferents (mort del dictador, divisions internes, protestes, intervenció externa, etc.), però només sobreviuen aquelles que apareixen i existeixen en països rics.
Així doncs, troben que cap democràcia amb un nivell de renta superior a aquell de l’Argentina el 1976 ha estat derrocada.
Les raons teòriques per aquest resultat són dues (democràcia com equilibri): La utilitat marginal d’imposar una dictadura és decreixement amb el nivell de riquesa (menys desigualtat i polarització: la diferència entre guanyar i perdre és menor).
o Els costos del canvi polític són més alts a major nivell de desenvolupament.
EVIDÈNCIA EMPÍRICA (I) o EVIDÈNCIA EMPÍRICA (II) EVIDÈNCIA EMPÍRICA (III) Més desenvolupament, menys probabilitats de que un règim passi d’una dictadura a una democràcia. L’Evidencia empírica (I) demostra que la teoria exògena és certa.
(gràfic). Però això no vol dir q la teoria endògena no es compleixi. La teoria endògena es compleix en la primera onada de democratització, el període finals s.XIX – finals del s.XX (esdevenen democràtics els països industrialitzats) (gràfic evidencia empírica II). Al final del gràfic veiem com els països amb molta renda no tenen democràcia (Emirats Àrabs). Els països de l’est no van esdevenir democràtics no per a renda, sinó a causa de la unió soviètica. (evidencia empírica III) En resum, segons les dades tenim que la teoria exògena es compleix de manera clara. La teoria endògena es compleix en la primera onada de democratització i també es compleix però de manera molt mes feble pel període posterior (2a guerra mundial) quan deixem de banda els països que tenen petroli i els que estaven sobre el control de la unió soviètica.
Perspectives: Enfocament Micro Les transicions a la democràcia són resultats de negociacions, accions i decisions dels actors polítics.
Aquí trobem també dues teories: - Transicions des de dalt (pactes entre ells): En el llibre Transitions from Autohritarian Rule, de Schmitter i O’ Donnell, s’ estableix que les transicions a la democràcia són processos ràpids i no sotmesos a variables estructurals, és a dir, atorguen un pes fonamental a les decisions dels actors polítics.
Se’ns diu que cal entendre la diferencia entre democratització i liberalització d’un règim. Diu que un regim es pot liberalitzar sense arribar a ser una democràcia. Dintre de les elits del regim es produeix una divisió: sector tou (moderat o liberalitzador, que proposen obrir una mica el règim per tal de salvar-lo) i sector dur (immobilista, que no vol fer res). Al final el sector tou s’imposa al dur i la oposició aprofita això i demanen més reformes democràtiques més enllà d’una simple liberalització. El govern diu: no demaneu això perquè si continueu així em tornaré a aliar amb el sector immobilista. El problema d’aquest pacte és que aquesta amenaça arriba un moment que no és creïble perquè es veu que si el sector immobilista torna al poder reprimirà a la oposició però també al sector liberal per haver causat aquesta situació. Un cop el sector liberal veu que no és possible tornar enrere i pactar amb els immobilista, es veuran obligats a pactar amb la oposició. Aquest pacte consisteix en trobar la manera de desactivar l’amenaça que el sector immobilista pot imposar en el nou règim: per reduir la amenaça, per exemple, a Espanya van aprovar el 1977 una llei d’amnistia (no revisarem els crims comesos durant la dictadura) i d’aquesta manera es calma als militars, que presenten una amenaça pel nou règim. Però si els militars no són forts, els has de netejar d’antics membres simpatitzants del règim que podrien ser una amenaça. Un altre part del pactes és el pacte polític (quin tipus d’estat (monarquia, república), el sistema electoral...). i la tercera part del pacte és l’econòmic/social (impostos, estat del benestar...).
Przeworsky diu que no pot ser que els liberadors comencin a fer reformes sense esperar que l’oposició en demani més cada cop. (esquema: teoria de joc segons Przeworsky)àAquest autor analitza què pot dur a les elits de la dictadura a obrir-se si saben que inevitablement aquest mecanisme durà al país a la democràcia o, almenys, no solucionarà la crisi de legitimitat.
Przeworski proposa un model d’interaccions estratègiques per entendre els processos de transició política.
Per a Przeworski, si no hi ha legitimitat, el pitjor que es pot fer és liberalitzar el règim, doncs aleshores sorgeixen les organitzacions autònomes que poden posar fi al règim.
Przeworski resumeix la dinàmica de les transicions en un joc presentat en forma extensiva amb dos actors: els liberalitzadors del règim i la societat civil o oposició. Els liberalitzadors volen controlar el procés i acabar en una dictadura àmplia.
Preferència dels liberalitzadors: DA>DF>T>DR>R Preferència dels opositors: T>R>DA>DF>DR Si els actors actuen racionalment, hi haurà una dictadura forta.
Explicacions per aconseguir una transició i no acabar amb aquest resultat: o Potser els liberalitzadors són més pro-demòcrates del que aparenten, ho amaguen per prudència, i les seves preferències son les següents: DA>T>DF>DR>R.
o Els liberalitzadors són menys pro-demòcrates del que pensàvem, les seves preferències són: DA>DF>DR>T>R. Aquí es produeix un error de càlcul racional. Es trobaran en que si reprimeixen poden obtenir DR o R. Si creuen que hi ha una probabilitat alta de DR, aleshores reprimiran perquè suposen que R no es produirà. I aleshores la societat civil entre DA i DR triarà DA, que és el que volien els liberalitzadors. Però si els liberalitzadors obren el règim però la societat civil creu que la repressió no serà efectiva aquests no s’integraran i s’oposaran. La solució que tindran els liberalitzadors és pactar una Transició.
o Els liberalitzadors i els opositors es donen compte que no són tan dolents els uns i els altres, i per tant, arriben a un pacte i es dóna la transició. No és gaire creïble.
- Transicions des de baix (pactes a través de revoltes populars): una revolució es dóna quan un moviment popular massiu trenca un règim per imposar-ne un altre a través de mitjans inconstitucionals o irregulars, que no tenen perquè ser violents. Com es produeixen i perquè? Aquestes revolucions semblen ser imprevisibles, ràpides i sorgides del “no res”. Com per exemple, Europa de l’est (caiguda del mur) o la Primavera Àrab. Raons: o Preferència privada vs. Preferència pública: no t’agrada el règim però continues recolzant-lo per por o perquè t’han comprat el vot.
o Falsificació de preferències o Nivells d’oposició al règim desconeguts: el règim no sap realment quanta gent s’oposa a ell i això provoca que aquestes revolucions siguin en bona part bastant imprevisibles perquè la gent pot pensar una cosa i públicament mostrant una altra.
El llindar revolucionari és el nombre de persones que tu necessites que estiguin mostrant públicament el seu rebuig al règim perquè tu també ho facis. Aquests llindars revolucionaris es poden combinar de tal manera que conformin una revolució.
Llindars i cascades revolucionaries à A- no hi ha revolució perquè el següent necessita 2 persones. A’- el següent si que baixa perquè nomes necessita 1 però l’altre necessita 3 persones i nomes n’hi ha 2. No tenim revolució. A’’un baixa i l’altre també consecutivament fins a 8. Tenim revolució. El que ha canviat entre A’ i A’’ es nomes d’un canvi de número (de 2 a 3). Això és racional perquè quanta més gent, més probabilitats de guanyar, menys probabilitats que rebis tu la repressió.
  ...