Conflicte de lleis - Tema 8 (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 4º curso
Asignatura Derecho Internacional Privado
Año del apunte 2012
Páginas 12
Fecha de subida 06/10/2014
Descargas 5
Subido por

Descripción

Aplicació del Dret Internacional Privat Estranger (La remissió a un ordenament plurilegislatiu i la qüestió preliminar)

Vista previa del texto

Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   TEMA 8: APLICACIÓ DEL DRET INTERNACIONAL PRIVAT ESTRANGER (la remissió a un ordenament plurilegislatiu i la qüestió preliminar) 06.11.2012 Avui analitzarem un altre dels problemes que genera l’aplicació de les normes de conflicte à la remissió a un ordenament plurilegislatiu i la qüestió preliminar.
Remissió a un ordenament plurilegislatiu: precisions prèvies El criteri per resoldre el problema de la remissió a un ordenament plurilegislatiu està previst també en l’art. 12.5 CC. Si llegim aquest article, la solució o criteri que es proposa no és del tot afortunat i planteja algunes qüestions que analitzarem en la classe d’avui.
Abans d’entrar a veure aquest art. 12.5 CC, cal recordar en quin context es planteja aquesta qüestió de la remissió a un ordenament plurilegislatiu à Els primers dies senyalàvem que l’objecte d’estudi seria el sector del DIPr que tracta els conflictes de lleis, així: ü Tractem els conflictes de lleis privats: més d’un ordenament té vocació de regular una relació privada internacional, i les normes de conflicte ens indiquen quina de les diferents lleis dels estats vinculats a una mateixa relació privada ha de regular el cas.
ü ! Però també dèiem que en els ordenaments jurídics estatals de caràcter plurilegislatius (EX: Espanya) es poden donar conflictes de lleis en el sí d’un mateix estat. Avui en dia, els estats plurilegislatius son nombrosos.
Aquesta plurilegislació pot tenir una base territorial (en el sí d’un mateix Estat coexisteixen territoris dotats d’un dret propi à EX: cantons federals (suïssa o EUA), estats que estan dividits en CCAA (Espanya), o estats en els que hi ha províncies o departaments que regulen de forma diferenciada determinats aspectes del dret civil) o personal.
Junt amb aquesta plurilegislació de base territorial, que és freqüent en el dret comparat, hi ha un altre tipus de plurilegislació que és la de base personal à la població que composa un estat (els nacionals) estan sotmesos a un dret propi en funció de la seva confessió religiosa, de la ètnia o l’origen racial al qual pertanyen. Aquesta plurilegislació no es basa en diferents territoris amb un dret propi sinó que es basa en la diferent confessió religiosa o origen ètnic de les persones que formen la població de l’estat.
Plurilegislació de base territorial i de base personal : v Plurilegislació de base territorial à L’Estat està dividit en unitats territorial dotades d’un dret propi (EX: estats federal, cantons suïssos, comunitats autònomes, províncies, departaments, etc.) v Plurilegislació de base personal àS’apliquen diferents lleis civils a la població constitutiva d’un Estat en base al seu diferent origen ètnic o a la seva confessió religiosa. EX: en els països islàmics (Marroc, Egipte, Algèria, Pakistan, Tunísia, Etiòpia, etc.) el dret de família aplicable als seus nacional varia en funció de les creences religioses (cristians-coptes, musulmans o jueus).
1 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   A partir d’aquesta panorama és quan es poden entendre els problemes que l’aplicació de una norma de conflicte en una situació privada internacional pot plantejar.
Vessant interna i externa dels conflictes de lleis que provoca la plurilegislació à Quan parlem dels conflictes de lleis, en el marc d’un estat plurilegislatiu, podem fer referencia a 2 problemes diferents: Ø Un de vessant intern i que en principi no constitueix objecte del DIPr que són els problemes que es produeixen en el si d’un mateix estat quan la relació esta vinculada amb diferents drets del mateix estat (conflictes interregionals o conflictes interns). EX: problema que pot plantejar determinar la successió d’un aragonès domiciliat a Catalunya o determinar el règim matrimonial d’un matrimoni català que viu a Sevilla.
Ø Aquests conflictes interns només ens interessen en la mesura en que es veuen implicats en una relació privada internacional. La vessant externa es dóna quan la norma de conflicte remet a un Estat la legislació del qual no està unificada sinó que és plural. EX: si la norma de conflicte espanyola ens diu que apliquem “la llei nacional del causant” i resulta que aquest és americà se’ns planteja el problema de quina és la llei successòria americana que hem d’aplicar en la mesura que cada estat de la federació té una llei particular (no és el mateix la llei successòria de Florida que la de Califòrnia – existeix una plurilegislació de base territorial). Per tant, no se’ns permet identificar la llei aplicable. EX: Si la norma de conflicte ens diu que hem d’aplicar la llei egípcia perquè el causant és nacional d’Egipte, tampoc sabem quina és la llei aplicable perquè a Egipte hi ha diferents lleis segons siguis jueu, musulmà, etc.
(plurilegislació de base personal).
És a dir, la vessant externa es refereix a la problemàtica que es planteja quan al dret aplicable a les relacions privades internacionals és el dret d’un Estat plurilegislatiu de base personal o territorial.
Remissió a un ordenament plurilegislatiu: tipus de remissió Aquesta remissió a un ordenament plurilegislatiu a la vegada pot plantejar 2 tipus de problemes à remissió “ad extra” i “ad intra”.
Remissió “ad extra” à L’art. 12.5 CC només fa referencia a l’anomenada remissió “ad extra”: “cuando una norma de conflicto (s’entén l’espanyola) remita a la legislación de un Estado en el que coexistan diferentes sistemas legislativos, la determinación del que sea aplicable entre ellos se hará conforme a la legislación de dicho Estado” à aquesta norma diu que si la norma de conflicte espanyola ens remet a un estat plurilegislatiu, per individualitzar quin és el dret aplicable dels diferents drets que coexisteixen en aquests estats plurilegislatius, haurem d’anar a les normes que en aquests estats resolen els conflictes interns.
EX: Si la norma de conflicte espanyola ens diu que apliquem “la llei nacional del causant” i aquest és americà (estat plurilegislatiu de base territorial), l’art. 12.5 CC ens diu que haurem de veure com a USA es resolen els conflictes interns (veure les normes de conflictes internes o interfederals americanes per saber si hem d’aplicar la llei d’Arizona, de Califòrnia, de Florida, etc.).
2   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis La dificultat de la remissió “ad extra” sorgeix quan en a la “lex causae” (llei designada per la norma de conflicte del fòrum) NO hi ha un sistema conflictual unitari per resoldre els conflictes interns. (EX: en els Estats Units).
Remissió “ad intra” à Junt amb aquesta vessant ad extra, hi ha també la possibilitat (atès que Espanya és un estat plurilegislatiu) de que se’ns plantegi un problema de remissió ad intra, que se’ns plantejarà degut a que: ü Espanya admet el reenviament de 1r grau o de retorn ü O també a que a Espanya, quan la norma de conflicte ens diu que apliquem un dret estranger i les parts no aproven el contingut d’aquest dret estranger, el jutge espanyol aplica la llei espanyola.
En tots 2 casos ens trobarem amb el problema de que com que Espanya és un ordenament plurilegislatiu haurem de determinar quin dels diferents drets que coexisteixen en el territori espanyol és el que hem d'aplicar.
La dificultat de la remissió “ad intra” resideix en aplicar el criteri previst en l’art. 12.5 CC, ja que la connexió del “veïnatge civil” per resoldre els conflictes de lleis interns no resulta aplicable als estrangers.
En l’art. 12.5 CC el legislador només ens dona una solució per la remissió ad extra però no diu com s’ha de resoldre quan hem d’aplicar el dret espanyol com a conseqüència d’un reenviament de 1r grau o una manca d’al·legació i prova del dret estranger designat aplicable per la norma de conflicte (remissió ad intra).
Remissió “ad extra” a un ordenament plurilegislatiu: l’art. 12.5 CC En el dret comparat s’han proposat 2 criteris per resoldre aquesta qüestió à criteri de remissió indirecte i criteri de remissió directe.
L’art. 12.5 CC utilitza un criteri de remissió indirecte à això vol dir que quan ens remetem a un ordenament plurilegislatiu, la solució és consultar el que diuen les normes de conflicte que en el sí de l’ordenament designat resolen els conflictes interns.
No obstant, aquest criteri indirecte no sempre és operatiu (crítica que es podria fer a l’art. 12.5 CC) à no és operatiu perquè la solució que dóna l’art. 12.5 CC pressuposa que tots els estats tenen un sistema únic per resoldre els conflictes interns: v En el cas d’Espanya això es veritat à per saber quin ordenament s’ha d’aplicar tenim unes normes de conflicte úniques per a totes les Comunitats Autònomes, perquè la CE atribueix competència exclusiva a l’Estat per resoldre els conflictes de lleis tant interns com internacionals.
El criteri espanyol és que les mateixes normes de conflicte que s’utilitzen per resoldre els conflictes de lleis internacionals són els que s’apliquen per resoldre els conflictes de lleis interns amb les peculiaritats de l’art. 16 CC à si la norma de conflicte que ha de resoldre un conflicte de lleis internacionals utilitza amb freqüència “la nacionalitat”, és evident que el criteri de la 3 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   nacionalitat no serveix per resoldre els conflictes interns (EX: si es tracta de la successió d’un català que mor tenint els seus béns a Aragó, la norma de conflicte que ens diu que apliquem “la llei nacional del causant” no ens resol el problema perquè tant nacional és el català com l’aragonès i, per tant, seguirem plantejant-nos quina llei espanyola hem d’aplicar).
En aquests casos, el criteri de la nacionalitat es substitueix pel del veïnatge civil. A Espanya, amb aquestes particularitats, les normes de conflicte son les mateixes a totes les Comunitats Autònomes (encara que el dret material pugui ser diferent).
v En canvi, hi ha altres sistemes plurilegislatius que NO tenen un sistema unificat de normes de conflicte, és a dir, que igual que tenen normes diferenciades en el dret material també tenen normes de conflictes diferenciades per resoldre els conflictes de lleis à EX: A Estats Units no hi ha un sistema unificat per resoldre els conflictes de lleis interfederals sinó que cada Estat de la federació americana té el seu propi sistema. Quan això passa, la remissió que fa l’art. 12.5 CC no és operativa à cada Estat de la federació té normes de conflicte diferents i per tant, la solució que dóna l’art.
12.5 no és viable: no sabem quin dels sistemes (tant materials com conflictuals) que coexisteixen en els Estats Units hem d’aplicar).
EX: Es tracta d’un nord-americà que havia nascut a Maryland i que va morir domiciliat a Londres, deixant béns mobles a Espanya i la part més important de la seva successió era una Finca a Andalusia.
Aquest senyor va fer un testament davant notari espanyol deixant els béns al seu germà i als seus nebots, malgrat que tenia fills legítims. Quan va morir, els fills van impugnar aquest testament ja que se’ls havia desheretat (s’ho havia endut tot l’oncle) i al tribunal espanyol se li va plantejar la qüestió de quin era el dret aplicable a aquesta successió.
El tribunal espanyol ha de resoldre els conflictes de lleis aplicant la norma de conflicte espanyola, que en matèria de successió estableix que s’ha d’aplicar la “llei nacional del causant”. Aquí el tribunal va anar directament a la llei de l’Estat on aquest senyor havia nascut, Maryland (mal fet, no tenia la nacionalitat de Maryland sinó americana) à D’acord amb l’art. 12.5 CC, el tribunal hauria d’haver mirat com es resolen els conflictes interns en la llei de la nacionalitat del causant (a USA), però el problema que se li hagués plantejat és que a Estats Units no hi ha un sistema únic que ens digui quin dels diferents sistemes s’ha d’aplicar a la successió quan aquesta afecta a un ciutadà nord-americà sinó que cada Estat de la unió té el seu propi sistema, de manera que el jutge espanyol no pot saber com es resolen els conflictes interns (la pluralitat no és només del dret substantiu sinó també del dret conflictual americà).
Davant d’això, el jutge va saltar el problema i va aplicar la llei de Maryland. La norma de conflicte de Maryland en matèria successòria regula els bens immobles per “la llei del lloc de situació” i els mobles per “la llei de l’últim domicili del causant”. Arriba a aquest resultat incorrectament perquè parteix de la base de que s’aplica la llei de Maryland i no la llei nord-americana.
Criteri de solució à Davant l’absència de regulació que es dóna quan en la llei designada aplicable no hi ha un sistema conflictual unitari per resoldre els conflictes de lleis interns (cada ens territorial dotat d’un dret privat propi te el seu propi sistema conflictual, EX: EEUU), la doctrina proposa i els tribunals a vegades ho fan de forma instintiva, aplicar per analogia allò previst a l’art. 9.10 CC à quan les normes de conflicte espanyoles utilitzin com a punt de connexió “la nacionalitat” i resulta que es tracta d’una persona apàtrida o que no té una nacionalitat determinada, es substitueix el criteri de la nacionalitat pel criteri de la residencia habitual. EX: si resulta que el tribunal espanyol ha de determinar quina és la llei aplicable a la successió d’un apàtrida o ha de determinar la filiació d’un nen apàtrida, 4 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   el criteri de nacionalitat del causant o del nen no resulta operatiu (no tenen nacionalitat) i en aquests casos l’art.
9.10 CC diu que substituïm el criteri per la residencia habitual.
Ara bé, segons ella aquesta solució no porta a resultats satisfactoris perquè si tornem a l’exemple anterior, d’acord amb l’art. 9.10 CC la llei aplicable és en principi la llei nord americana però com que les normes de conflicte americanes no estan unificades i no ens permeten esbrinar quin dels sistemes que coexisteixen és l’aplicable, hauríem de substituir el criteri de la nacionalitat per el de la residencia habitual (Londres), i per tant el tribunal hauria d’haver aplicat no la llei de Maryland sinó la llei anglesa.
Creieu que aquesta solució última d’aplicar la llei anglesa a la successió d’un nord-americà que ha mort a Londres però té mobles a Espanya és adequada? Què és més respectuós amb la norma de conflicte espanyola: aplicar la llei de Maryland o aplicar la llei de Londres? à Instintivament responem que aplicar la llei de Maryland.
Per tant, la solució del problema de l’art. 12.5 CC quan no és operatiu el criteri de remissió indirecte (és a dir: consultar les normes de conflicte internes de la llei designada i sinó substituir el criteri de la nacionalitat per el de la residencia habitual), no sembla que sempre ens pugui portar a un resultat satisfactori i la prova és que els textos internacionals dels qual Espanya és part, davant d’aquest problema de la remissió a un ordenament plurilegislatiu utilitzen altres criteris que no són els de la remissió indirecta i quan aquesta no funciona la remissió a la residencia habitual à Tant els convenis de la Haia com els Reglaments comunitaris proposen i contemplen solucions diferents a les de l’art.
12.5 CC i també s’ha de tenir en compte que els criteris que ens proposa l’art. 12 CC només s’han d’aplicar quan es tracti de problemes que genera l’aplicació de les normes de conflicte D’ORIGEN INTERN.
Una altre qüestió que també s’ha de tenir en compte és que l’art. 12.5 CC, quan ens diu que tinguem en compte les normes de conflicte de la lex causae per resoldre els conflictes interns, no distingeix en si el problema de plurilegislació que se’ns planteja és una plurilegislació de base personal o de base territorial sinó que aquest criteri es l’únic que proposa el legislador per resoldre ambdós tipus de plurilegislació.
En el cas dels conflictes interpersonals, aquest criteri de la remissió indirecte SÍ que ens permet resoldre el problema perquè aquests estats confessionals que apliquen diferents normes del dret de família o del dret successori als seus nacionals en funció de quina sigui la seva confessió religiosa, estableixen el criteri per determinar quina norma s’ha d’aplicar (EX: si hem de resoldre la successió d’un marroquí, el dret nacional (dret marroquí) ens dirà que si el marroquí es musulmà se li aplicarà “x” però si el marroquí es jueu o catòlic les normes no seran les mateixes). Per tant, quan la remissió és a un ordenament plurilegislatius de base personal, generalment aquest ordenament estableix de forma clara quina és la norma aplicable en funció de la religió dels seus nacionals.
Per tant, des d’aquest punt de vista, l’art. 12.5 CC el podem caracteritzar com un article que utilitza el mateix criteri per resoldre les remissions a un ordenament plurilegislatiu de base personal i territorial, i en ambdós casos el criteri és la remissió indirecte à consultar les normes que resolen els conflictes de lleis en la lex causae i a més, quan no hi ha aquestes normes internes es substitueix la 5   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis nacionalitat pel criteri de la residencia habitual en virtut de l’aplicació analògica prevista per l’art.
9.10 CC pels apàtrides.
La remissió “ad extra” a un ordenament plurilegislatiu en el DIPr europeu i en el DIPr convencional Caracteritzat el sistema espanyol de solució dels conflictes que planteja la remissió a un ordenament plurilegislatiu, veiem en quina mesura els criteris previstos davant d’aquest problema que pot plantejar l’aplicació de la norma de conflicte proposen o es contemplen en els convenis ratificats per Espanya o en el DIPr europeu (en els Reglaments comunitaris).
El dret convencional i europeu ha sofert una evolució pel que fa al criteri utilitzat: Ø Regulació unitària dels conflictes interterritorials i interpersonals (remissió indirecte + connexió subsidiària – vincles més estrets) à En els convenis de la Haia més antics (EX: art. 1.2 del Conveni de La Haia sobre conflictes de lleis en matèria de forma de las disposicions testamentària de 1961), se’ns diu (al igual que fa l’art. 12.5 CC) que el criteri a utilitzar ha de ser el mateix amb independència de que la remissió sigui a un estat plurilegislatiu de base territorial com de base personal.
La diferencia és que quan no hi ha un sistema unificat (és a dir: quan es planteja el problema que hem vist en el cas de Maryland), el conveni de la Haia ens diu que aplicarem aquella llei que dins de l’estat plurilegislatiu estigui més estretament vinculada al cas (no proposa la substitució pel criteri de la residencia habitual) à quan no puguem aplicar el criteri de la remissió indirecte, s’aplicarà aquella llei d’aquella part del territori en el qual el cas que hem de resoldre estigui més estretament vinculat.
Aquesta és la solució a la que va arribar el tribunal espanyol en el cas del causant de Maryland. Al no poder aplicar les normes de conflicte que resolen els conflictes interns als Estats Units (perquè no estan unificades), el tribunal de forma instintiva va aplicar aquell dret de EEUU que considerava que el causant estava més vinculat. Aquesta solució d’aplicar dins de l’ordenament plurilegislatiu aquella llei del territori que resulta més vinculada al cas és la que de forma expressa proposa aquest conveni de la Haia de 1961.
Ø Regulació diferenciada dels conflictes interterritorials i interpersonals à En els posteriors convenis de la Haia o en els Reglaments comunitaris es preveu una solució diferenciada dels conflictes que es plantegen quan la plurilegislació es de base territorial i quan és de base personal (ja no hi ha una única solució per ambdós tipus de conflictes): ü Conflictes interterritorials – remissió directe à Quan la norma de conflicte dels reglaments designa com a llei aplicable a un Estat plurilegislatiu de base territorial (és a dir: quan els conflictes són de base territorial), lo important és que aquests reglaments abandonen el criteri de la remissió indirecte à no preveuen que s’hagi de consultar el que diuen les normes de conflicte del dret designat aplicable per resoldre els conflictes interns, sinó que cada cop que el punt de connexió de la norma de conflicte utilitza un criteri territorial (criteri que per si 6 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   mateix permet individualitzar dins de l’Estat designat com aplicable quina és la llei concreta que hem d’aplicar), en aquests casos ja no s’ha de consultar què diuen les normes de conflicte internes.
EX: El reglament “Roma I” ens diu que en matèria de compravenda de mercaderies, a falta de pacte entre les parts, la llei aplicable és “la llei de la residencia habitual del venedor”. Si resulta que el venedor resideix en els Estats Units, el reglament ens diu que hem d’aplicar directament (sense consultar les normes de conflicte internes americanes) el dret d’aquell territori dels EEUU on el venedor té la residencia habitual (si el venedor resideix a Califòrnia, la llei aplicable serà la californiana).
Excepció à Quan la norma de conflicte utilitza la nacionalitat com a punt de connexió: remissió indirecte + connexió subsidiària (vincles més estrets) EX: Art. 14 Reglament 1259/2010 sobre llei aplicable al divorci.
Ara bé, això nomes és possible quan la norma de conflicte utilitza un punt de connexió territorial. Quan la norma de conflicte utilitza la nacionalitat ens trobem amb el problema de sempre, la nacionalitat és una connexió personal que no permet per si mateixa localitzar de forma directe el dret aplicable (s’és nacional americà, no s’és nacional californià). Quan la norma de conflicte no permet identificar directament quin és el dret aplicable, hem d’acudir a la remissió indirecte per veure com es resolen els conflictes interns i si això no és possible perquè no hi ha un sistema unitari per resoldre els conflictes de lleis interns, subsidiàriament haurem d’aplicar dins del dret designat aplicable, la llei del territori en el qual la relació concreta que ha de resoldre el jutge estigui més estretament vinculat al cas. Aquesta es la solució que preveu el reglament sobre divorci (que utilitza com a punt de connexió la nacionalitat) ü Conflictes interpersonals – remissió indirecte + connexió subsidiària (vincles més estrets) à En els casos que la remissió que fan les normes de conflicte d’un Reglament sigui a un Estat plurilegislatiu de base personal, els criteris de connexió territorial no ens serveixen. EX: imaginem q la norma de conflicte ens diu que apliquem “la llei de la residencia habitual dels esposos” i resulta que: § Si els esposos resideixen a Escòcia aquest criteri territorial ens permet determinar quin és el dret aplicable: serà el dret escocès sense cap mena de dubte.
§ Ara bé, si els esposos resideixen a Egipte o el Marroc (EX: resideixen al Cairo), encara que el criteri de connexió sigui territorial no ens permetrà per si sol determinar quina és la llei aplicable al divorci en la mesura que en l’estat de la residencia habitual hi ha diferents normes en funció de la confessió religiosa (al Cairo el divorci no es regula de la mateixa manera quan els esposos son musulmans que quan són jueus o catòlics).
En els textos internacionals dels quals espanya és part, l’art. 12.5 CC no resulta aplicable i hem d’anar mirant text per text quin és el criteri que ella ens ha resumit a la diapositiva.
Remissió “ad intra” a l’ordenament plurilegislatius espanyol Pressupòsit à La remissió “ad intra” es pot plantejar arran d’un reenviament de primer grau o retorn al Dret espanyol o degut a l’aplicació subsidiària del Dret espanyol en cas de manca d'al·legació i 7 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   prova del dret estranger designat aplicable per la norma de conflicte. L’aplicació en ambdós supòsits del dret espanyol planteja la qüestió de quin dels diferents drets que coexisteixen en el sí del Dret espanyol es l’aplicable (perquè tant dret espanyol és el dret català, com l’aragonès, el balear, etc.).
L’art. 12.5 CC parla només de la remissió “ad extra” i no preveu què s’ha de fer quan, com a conseqüència d’un reenviament de retorn o quan les parts no han invocat el dret estranger designat per la norma de conflicte, el jutge espanyol aplica la llei espanyola.
En aquests casos, la resposta primera que sembla la correcte és dir: de la mateixa manera que quan el dret designat és un dret estranger l’art. 12.5 CC ens diu que consultem les normes de conflicte internes per veure com resoldre el cas, hem de veure què diuen les normes de conflicte internes espanyoles per resoldre el conflicte intern espanyol (sabent que a Espanya les normes de conflicte internes estan unificades). El problema que se’ns planteja aquí és que per resoldre els conflictes interns, les normes de conflicte espanyoles no utilitzen el criteri de la nacionalitat sinó el criteri del veïnatge civil i el que passa és que aquest criteri del veïnatge civil està previst per resoldre els conflictes interns (per tant, per resoldre els conflictes de nacionals espanyols sotmesos a drets de diferents Comunitats Autònomes).
Resulta que quan volem aplicar aquest criteri del veïnatge civil a un conflicte internacional al qual, per aquest mecanisme del reenviament o per la manca d’al·legació i prova, s’ha d’aplicar el dret espanyol, si la persona implicada al conflicte internacional és un estranger, aquest no té veïnatge civil (el veïnatge civil és exclusiu dels espanyols).
EX: Imagineu que es planteja la successió d’un nacional francès que mor domiciliat a Barcelona i tots els seus béns mobles i immobles estan a Barcelona menys una finca que té a Valencia. El cas no és un cas intern sinó que és internacional (el causant és francès). El jutge, en primer lloc determinarà que la successió d’un nacional francès es regula per la llei francesa (“llei nacional del causant”). Ara bé, a França la successió dels bens mobles es regulen per “la llei de l’últim domicili del causant” (llei espanyola) i els immobles per “la llei del lloc de situació” (llei espanyola). Quin dels drets que coexisteixen a Espanya s’ha d’aplicar en aquest cas? Si fem cas del que diu l’art. 12.5 CC i extrapolem aquest criteri a la remissió ad intra hauríem de consultar les normes de conflicte que regulen els conflictes interns a Espanya per saber quin és el dret que li hem d’aplicar a aquest francès domiciliat a Barcelona. I les normes de conflicte internes estableixen que la nacionalitat es substitueix pel veïnatge à per tant, hauríem d’aplicar la llei del veïnatge civil, però el francès NO té veïnatge civil.
Una vegada més, s’acudeix a l’aplicació analògica de l’art. 9.10 CC (EX: aplicarem el criteri de la residencia habitual i, per tant, el dret successori català regularà tant la successió dels bens mobles que té a Catalunya com la successió dels bens immobles que té a València).
La qüestió prèvia La qüestió prèvia també pot complicar el funcionament i aplicació de les normes de conflicte. Ens estem referint a aquella qüestió jurídica de la qual depèn la solució de la qüestió principal. Quan l’objecte del litigi és una relació privada internacional, és possible que la solució d’aquesta qüestió principal depengui d’una qüestió prèvia o incidental.
8 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   EX 1: Sovint, per poder gaudir del dret a aliments, és necessari tenir la condició de fill ascendent o descendent del deutor dels aliments. És a dir: només tenen drets a aliments determinats parents, per tant, si davant d’un tribunal espanyol es demanen aliments en una situació vinculada a altres ordenaments jurídics (el deutor i creditor tenen diferents nacionalitats), el jutge per poder respondre a la demanda del creditor dels aliments (contra el seu progenitor de nacionalitat francesa, per exemple), haurà de veure si realment la persona a la qual se li reclamen els aliments és el pare del creditor. Per tant, la qüestió prèvia es determinar si realment existeix un vincle de filiació entre aquell que reclama els aliments i l’obligat a prestar-los.
EX 2: Si una persona que ha estat prèviament casada vol contraure un segon matrimoni a espanya, abans d’autoritzar aquest segon matrimoni serà necessari esbrinar si aquesta persona està o no divorciada. Per tant, la possibilitat de contraure un segon matrimoni depèn del divorci d’un matrimoni anterior. Per tant, la qüestió principal d’autoritzar un segon matrimoni ve condicionada per la validesa del matrimoni anterior.
EX 3: Quan un nen adoptat reclama els seus béns hereditaris en la successió del seu pare adoptant. La qüestió principal són els drets successoris del nen adoptat però aquest drets només s’obtenen si l’adopció va ser valida (qüestió prèvia).
Quan es tracta d’una situació purament interna no hi ha problema perquè el dret aplicable tant a la qüestió principal com a la prèvia és el mateix. EX: si s’han divorciat a Espanya i volen contraure un segon matrimoni amb un espanyol, tant la capacitat per contraure un segon matrimoni com el divorci es regulen pel dret espanyol.
En canvi, quan és una relació privada internacional pot ser que la norma de conflicte que regula la qüestió principal no sigui la mateixa que regula la qüestió prèvia. EX: Pot ser que la successió es reguli per “la llei nacional del causant”, i que la llei del causant cridi a succeir a l’esposa o a l’espòs però resulti que la llei que regula la validesa del matrimoni no sigui la nacional del causant sinó “la llei del lloc de celebració del matrimoni” i per tant, sigui una llei diferent.
Així, en el DIPr, la norma de conflicte que determina la llei aplicable a la qüestió principal (matrimoni, aliments o successió) pot ser que no sigui la mateixa que la norma de conflicte que determina la llei aplicable a la qüestió prèvia (divorci, filiació, adopció). I, en conseqüència, que qüestions íntimament vinculades entre si, fins al punt de que no és concebible la una sense l’existència de l’altre o de que la una és causa dels efectes de l’altre, puguin veure’s regulades per les lleis de diferents Estats. Aquesta possibilitat es deu a que el legislador quan adopta les normes de conflicte no té en compte els vincles i relacions que existeixen entre les diferents institucions jurídiques.
La teoria de la qüestió prèvia Quan la resposta a la qüestió prèvia, en virtut de la norma de conflicte aplicable, no coincideix amb la resposta a la qüestió principal se’ns planteja el problema de la qüestió prèvia.
EX: Imagineu que un espanyol contrau matrimoni amb una persona del mateix sexe (que és grec) i que es casen i viuen a Holanda (que permet el matrimoni homosexual). Aquesta parella només té com a 9   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis patrimoni una casa a una illa grega (Mikonos) i resulta que el grec es mor i deixa els seus bens al contraent espanyol. Es planteja davant dels tribunals espanyols una qüestió successòria.
Imagineu que aquest grec prèviament hagués estat casat i hagués tingut fills i que els fills impugnen aquest testament a favor del contraent espanyol. La qüestió principal que es planteja al tribunal espanyol és la validesa d’aquest testament; i la llei aplicable segons les normes de conflicte espanyoles és “la llei de la nacionalitat del causant en el moment de la mort” (llei grega). La llei grega crida a succeir a l’espòs o esposa supervivent, però realment el contraent espanyol segons la llei grega pot ser considerat l’espòs o esposa del causant atès que a Grècia no està permès el matrimoni homosexual? Per tant, la successió crida a succeir a una persona investida d’una determinada qualitat (ser espòs o esposa) i la qüestió prèvia consisteix en determinar si aquesta persona (el contraent espanyol) té la qualitat d’espòs o esposa.
El jutge espanyol, en la mesura que el problema de la norma de conflicte que s’ha d’aplicar a la qüestió prèvia i a la principal no està regulat a l’art. 12.5 CC, el problema davant d’això es ignorar que la qüestió preliminar tingui una especificitat que reclami una solució diferent. Quan el legislador no ens diu res, com és el cas d’Espanya, el criteri es la tesis de la connexió independent à el jutge ha de resoldre les qüestions de DIPr aplicant sempre el que diuen les normes de conflicte espanyoles: seguint amb l’exemple, a la qüestió principal el jutge aplicarà la norma de conflicte de l’art. 9.8 CC (s’aplica la llei nacional del causant) però per resoldre la qüestió prèvia aplicarà la norma de conflicte que a Espanya regula la validesa del matrimoni (a Espanya es regula per la llei del lloc de celebració à es van casar a Holanda i per tant: llei holandesa, que permet el matrimoni homosexual i en virtut del qual el contraent espanyol té dret a l’herència). Per tant, es rebutja la pretensió dels fills del grec.
Ara be, quin inconvenient té aquesta solució que consisteix en ignorar el problema de la qüestió prèvia (resoldre totes les qüestions de DIPr per les normes de conflicte del fòrum amb independència de que es presenti com a qüestió principal o com a qüestió prèvia)? à ineficàcia de la resolució.
Aquesta sentencia espanyola en la qual s’atribueix la propietat de la casa de Mikonos al contraent espanyol, es podria executar a Grècia? à NO, perquè si aquest cas s’hagués plantejat a Grècia, allà les successions es regulen per “la llei nacional del causant” (com a Espanya) però la validesa del matrimoni es regula per “la llei nacional de cada un dels esposos” i, en virtut de la llei grega (un dels esposos era grec), no es pot celebrar un matrimoni homosexual i per tant el matrimoni del grec i l’espanyol no seria vàlid i es consideraria que l’espanyol no és l’espòs del causant.
Per tant, l’inconvenient de que el jutge espanyol prescindeixi de la qüestió prèvia i li apliqui les normes de conflicte espanyoles com si es tractes d’una qüestió principal, és la ineficàcia d’aquesta resolució (mai es podrà inscriure la propietat de la casa de Mikonos a favor de l’espanyol en el registre de la propietat grec).
Per tal d’evitar aquesta ineficàcia, alguns autors i alguns ordenaments es mostren partidaris de la tesis de la connexió dependent. La connexió dependent vol dir que quan la norma de conflicte que regula la qüestió principal ens diu que apliquem un dret estranger per resoldre la qüestió prèvia de la qual depèn la qüestió principal, hem d’aplicar les normes de conflicte del dret estranger que regula la qüestió principal (les normes de conflicte de la lex causae). EX: En aquest cas, si Espanya apliqués la tesis 10   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis de la connexió dependent, com que la qüestió principal es regula pel dret grec, serien les normes de conflicte gregues les que haurien de determinar si el contraent espanyol té la qualitat o no d’espòs del causant.
L’avantatge de la connexió dependent és que el jutge espanyol, aplicant a la qüestió prèvia les normes de conflicte que regulen la qüestió principal, arribaria a la mateixa situació que arribaria el tribunal grec i s’afavoreix el reconeixement i harmonia internacional de solucions.
Així doncs, la qüestió prèvia ha estat objecte de dos plantejaments oposats: v La tesis de la connexió independent à En aquesta tesis s’ignora la especificitat de la qüestió prèvia i se li aplica la llei designada per les normes de conflicte de la lex fori. Afavoreix l’harmonia interna de solucions.
v La tesis de la connexió dependent à En aquesta tesis s’aplica a la qüestió prèvia la llei designada per la norma de conflicte de la lex causae (= norma de conflicte prevista en la llei aplicable a la qüestió principal). Afavoreix l’harmonia internacional de solucions.
Aquesta disjuntiva entre l’aplicació a la qüestió prèvia de les normes de conflicte de la lex fori o les normes de conflicte de la lex causae (= normes de conflicte de la llei aplicable a la qüestió principal) només es planteja quan concorren els següents pressupòsits: ü Que la llei aplicable a la qüestió principal segons la norma de conflicte de la lex fori sigui un dret estranger.
ü Que la llei designada per la norma de conflicte del fòrum per regular la qüestió prèvia sigui la llei d’un Estat diferent del designat per les normes de conflicte de la lex causae.
ü Que la norma de conflicte del fòrum aplicables a la qüestió prèvia i a la qüestió principal designin lleis de Estats diferents.
La qüestió prèvia en el Dret Internacional Privat espanyol Criteri de la connexió independent à El legislador espanyol no ha cregut necessari introduir en l’art.
12 CC un criteri específic per resoldre la “qüestió prèvia”. Davant d’aquest silenci del legislador la opinió majoritària és favorable a mantenir el principi segons el qual, llevat que el legislador disposi lo contrari, els jutges espanyols han d’aplicar sempre les normes de conflicte espanyoles per determinar el dret aplicable a les relacions privades internacionals amb independència de que es plantegin a títol principal o a títol previ o incidental.
Excepcions en el DIPr de la UE i en el Dret convencional à Malgrat que en el dret espanyol la qüestió preliminar no ha estat regulada i per tant hem de prescindir de la possibilitat de la connexió dependent, si és cert que hi ha alguns textos internacionals dels que Espanya és part que preveuen la possibilitat d’apartar-se d’aquest criteri basic i preveuen la connexió dependent.
EX: Art. 1 del Conveni de Munich sobre llei aplicable als noms i cognoms de 1980 à sabem que el nom de les persones depèn del vincle de filiació que tenen amb els pares (les persones tenen els cognoms dels seus progenitors). Per tant, per determinar el nom d’una persona és necessari saber si realment aquell cognom que es pretén ostentar correspon als progenitors, si existeix un vincle de filiació entre el 11   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis nen i aquelles persones de les quals pretén portar els cognoms. En molts països (Espanya no) la dona adquireix per matrimoni els cognoms del marit, ara bé, per determinar si realment la dona pot portar els cognoms del marit es necessari resoldre la qüestió prèvia de si existeix un matrimoni vàlid entre la dona i la persona que es pretén portar els cognoms.
Per evitar que les normes de conflicte del conveni de Munich portin a una llei diferent de la que regula cada un dels Estats parts en matèria de filiació o matrimoni, el Conveni preveu una norma especifica que determina que: “la llei aplicable als noms i cognoms (llei que regula la qüestió principal) segons les normes de conflicte del Conveni també s’aplica a les situacions (matrimoni, filiació, etc.) de les que depenen els noms i cognoms d’una persona”, és a dir à adopta el criteri de la connexió dependent.
  12 ...