Intervenció Psicològica Clínica (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 3º curso
Asignatura Intervenció Psicològica
Año del apunte 2015
Páginas 5
Fecha de subida 11/04/2016
Descargas 17
Subido por

Vista previa del texto

MODEL PSICODINÀMIC.
El model psicodinàmic parteix de la psicoanàlisi, pràctica no permesa actualment, substituida per pràctiques com la psicodinàmica.
La psicoanàlisi té un enquadrament, tant intern com extern, molt específic: - Dins l’enquadrament intern requereix d’unla pantalla en blanc, on la persona que consulta, analitzat, exposa les seves necessitats i fantasies o desitjos i l’analista les analitza, sense respondre de forma immediata a les seves demandes.
- Dins l’enquadrament extern, trobem entre 4 i 5 sessions semtanals de 50 minuts, desenvolupades en un mínim de 4 anys, on cal pactar honoraris, vacances, horaris, etc. No hi ha contacte visual (divan). Estarà tot pleestablert de forma rígida i inflexible.
La psicodinàmica flexiibilitza el concepte de psicoanàlisi.
L’element essencial de la cura psicoanalítica, segons Freud, és el procés transferencial regressiu, el qual implica una posició d’inferioritat de l’analitzat respecte l’analista(de la mateixa manera que ho és un enn amb els seus pares). S’intenta que l’analitzat faci una regressió respecte als seus aspectes reprimits, com poden ser: desitjos, fantasies i somnis; així, emergiran en l’aquí i l’ara de la relació, per ser analitzats per l’analista.
Per tant, la cura psicoanalítica es basa en tot l’anàlisi d’aquest procés transferencial regressiu.
Alguns dels instruments d’anàlisi són la interpretació i la senyalització.
La resolució del símptoma no s’aborda d’una forma directa.
Hi han diferents tipus de tractaments psicoanalítics, fins a la teràpia de suport i rcolzament (es pretén recolzar i tranquil·litzar) o la psicoteràpia psicoanalítica (3 sessions/setmanals de 2 a 3 anys) i la psicoteràpia breu (sessió setmanal durant 1 any).
PISCOTERAPIA El terapeuta sempre tindrà la responsabilitat ètica d’oferir un servei, però segons els models hi haurà o no una relacio d’inferiotat/superior.
Hi models, com el cognitivoconductual, on el terapeuta és l’expert i el client és com l’alumne. Altres, on l’expert és el client i el terapeuta és expert en facilitar.
En situacions complicades, s’han de vehiculitzar les emocions i no perdre mai el control terapèutic, si això succeeix s’hauria de recórrer a la supervisió o derivar el cas.
MODEL PSICOANALÍTIC.
- transferència de conflictes interns, dinàmiques, cap al terapeuta - analista. no és autènctic, ni utilitza l’empatia, ni l’accepta incondicionalment.
analista superior i inferior del analitzat MODEL FENOMENOLÒGIC.
Carl Rogers - empatia - autenticitat. reconèixer els propis sentiments i emocions que genera la relació.
- acceptació incondicional, sense cap postura de jutjament, amb els seus virtuts i defectes. No entrar en una relació instructiva (de correcció) sense acceptar-lo com és.
Es basa en el moment a moment, en la gestió de les emocions en un moment determinat de la relació.
El terapeuta és en sí mateix l’instrument bàsic de la terapia (en lloc d’altres tècniques) Relació entre iguals (en congruència amb les emocions) MODELS SISTÈMICS.
Suposà un canvi de paradigma total, no era un model més, és a dir, donava igual que fos el psicoanàlisi o el conductisme, focalitzats en l’individu. El model sistèmic atén a comprendre la conducta en el context interrelacional (per això, es parla de pacient identificat, això vol dir que hi ha una persona dins un sistema, familiar, que porta el símptoma; que compleix una funció dins un sistema).
Allò que introduí va ser la causalitat circular (en contra del principi newtonià de causalitat lineal).
S’ha d’entendre la circularitat del símptoma, atès que aquest es dóna dins un sistema, que s’autorregula.
Es pot arribar a eliminar la conducta simptomàtic, només intervenint en el context, a vegades, no cal intervenir en el propi subjecte.
La contribució és sustancialment significativa, però té limitacions, com per exemple, com va voler rebutjar tot allò intrapsíquic (només es quedà amb allò interrelacional). Per tant, avui en dia, s’ha de considerar com un model més.
S’abarquen les relacions entre diverses persones, no només a nivell individual.
Relació entre iguals Supongamos que una mujer critica al marido por su poca comunicación, ante lo cual la Respuesta normal de este es retraerse aún más. Si en alguna ocasión él explota diciendo que no quiere hablar porque le preocupan cosas de su trabajo, la mujer que supuestamente quería estimular la comunicación puede contestarle que sólo piensa en su trabajo. Este comentario podría tener la función de restablecer el equilibrio: mantenimiento de la distancia y nivel bajo de intimidad en la relación. (Claro, que la mujer también podría querer hablar de otras cosas que no fueran el trabajo.) MODELS CONDUCTUALS I COGNITIVOCONDUCTUALS.
Relació superioritat/inferioritat FACTORS DIFERENCIALS ENTRE ELS DIVERSOS MODELS D’INTERVENCIÓ.
FACTORS COMUNS EN LES DIFERENTS ORIENTACIONS.
ECLECTICISME I INTEGRACIÓ.
Feixas y Miró (1993) han distinguido tres tipos de eclecticismo: - Eclecticismo intuitivo o ateórico. Muy frecuente en la práctica clínica, combina técnicas de diferentes enfoques sin que haya un sistema que dé coherencia al conjunto. La combinación depende de las intuiciones, experiencias y preferencias de cada terapeuta.
- Eclecticismo técnico. Combina técnicas de diferentes enfoques de acuerdo con criterios sistemáticos de tipo pragmático (eficacia) o teórico y sin tener por qué aceptar el marco teórico original de las técnicas.
- Eclecticismo sintético o integración teórica. Trata de integrar conceptos de distintas teorías ya sea reformulando los conceptos de una en términos de la otra (integración asimilativa) o articulando entre sí conceptos teóricos de distinto origen, pero compatibles (integración acomodativa).
CONTEXTOS D’INTERVENCIÓ.
GUERRA DE MODELS.
En aquest aspecte, s’ha d’adaptar el model al client o tracta al client des d’un model preestablert pel terapeuta.
SEPI (Societat La integració 1952 aprox. Eysenck publicà un article sobre l’efectivitat de la psicoteràpia (no hi havia estudis empírics). deia que no era efectiva, que la revisió espontània era més efectiva. → començà la guerra de models (qui era capaç de demostrar la seva eficàcia, a més de, més efectiu que els altres). el beredicto del pájaro Dodo en psicoterapia “nadie pierde, todos ganan”. Totes les psicoteràpies són més efectives que els GC (no tractament), però cap és més que un altre. Per tant, guanyà la PSICOTERAPIA.
El model cognitiuconductual, més afí al model científic, té molts més estudis demostrant la seva efectivitat i, per tant, no es que es demostri com a més efectiu, però sí hi ha molts més estudis. Per tant, hi ha més finançaments, inversions, estudis, etc. cap aquest model.
Cap als anuys 80, Lambert, publicà (tenint en compte totes les publicacions sobre eficàcia de models, - 40% del canvi en psicoterapia, efectivitat del canvi, es deu a factors extraterapèutics (esdeveniments vitals, característiques del client).
- 30% té a veure amb els factors comuns, principalment, la relació terapèutica - 15% fa referència a la tècnica - 15% té a veure amb l’efecte placebo, és a dir, les expectatives de que la teràpia servirà i em serà útil.
Les tècniques de cada model, són igual d’efectives que l’efecte placebo i, allò més rellevant són els factors extraterapèutics.
En psicoteràpia es parla de les mateixes coses amb diferents noms, cada un busca una consistència interna en la seva teoria.
No es pot evitar tenir un model de referència ...