todo temario internacional (2013)

Apunte Español
Universidad Universidad Rovira y Virgili (URV)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura derecho internacional
Año del apunte 2013
Páginas 74
Fecha de subida 12/10/2014
Descargas 13
Subido por

Vista previa del texto

DRET INTERNACIONAL PÚBLIC TEMA 1.- LA SOCIETAT INTERNACIONAL 1.1 La Societat Internacional i el Dret Internacional El que estudia principalment el Dret Internacional (DI) és la Societat Internacional.
Durant molt de temps hi va haver un debat doctrinal en el qual es va debatre quin nom se li havia de donar a la Realitat Internacional; hi havia uns autors que defensaven que s’havia de denominar comunitat internacional (CI) i els que defensaven que s’havia de denominar societat internacional (SI).
L’autor de referència dels que defensaven que s’havia de denominar CI és Poch Caviedes, el qual va publicar un article sobre CI i SI, en el qual es reflectien els principals arguments per defensar el concepte CI, els quals són: - El concepte de CI és una unitat natural i espontània, mentre que el de SI és una unitat artificial; en aquets sentit, en una comunitat, la vida individual de la persona coincideix amb la convivència comuna: en canvi, en una societat la vida individual precedeix a la conjunta.
- L’individu pertany a una comunitat, mentre que en el cas de la societat l’individu si vol hi pertany o no.
- La comunitat és una unitat d’integració; mentre que la societat és una suma de diferents parts, les quals integren la societat.
- En la comunitat primen els valors comuns (convergents) dels membres; mentre que en la societat hi primen els valors individuals (divergents) i la regulació d’aquests.
D’acord amb els arguments anteriors, si s’observa la realitat internacional, es pot arribar a la conclusió de que ens trobem davant d’una SI, la qual va adquirint cada cop més elements d’una CI.
Segons el professor Truyol Serra, la SI implica una xarxa de relacions socials entre les quals es pot identificar un sector denominat internacional. L’adjectiu internacional va ser utilitzat per primera vegada en l’àmbit jurídic pel filòsof Bentham en la seva obra Principis de Moral i Legislació, en la qual ell entenia que el ius gentium s’havia de denominar dret internacional (DI), ja que s’utilitzava en les diferents relacions establertes entre diferents cossos polítics.
Segons Kant, el terme més correcte era el de Societat Interestatal, ja que aquests cossos polítics són normalment estats.
Des d’un punt de vista sociològic o històric, podem observar que el concepte de SI és molt més ampli i menys inexacte. La professora Esther Barber entén que la SI és dual, és a dir, que està composta pel conjunt d’estats (Societat Interestatal) i la 1 Societat Transnacional. La societat interestatal és el conjunt de relacions que existeixen entre els diferents estats, els quals són els titulars del poder públic. La societat transnacional és el conjunt de relacions que existeixen entre individus i grups d’individus (ONG, grups terroristes...) que actuen més enllà dels estats als quals pertanyen. L’objectiu d’aquestes relacions socials en el pla internacional és l’assignació i la distribució del poder.
Les teories realistes clàssiques diuen que el poder és la capacitat que té un ens per poder obligar a un altre a realitzar una determinada acció o comportament. Aquesta capacitat d’obligar sorgeix a partir d’unes determinades posicions estructurals.
En l’àmbit internacional el poder el té qualsevol entitat que intervé en la SI; aquestes entitats són anomenades actors internacional. Les fonts d’aquest poder internacional deriven de diferents punts, com per exemple les derivades del control de la seguretat, les derivades del control de la propietat, etc.
Aquest poder s’exerceix d’una forma subtil (no es diu tu has de fer això, sinó establint una mena de regles que d’alguna manera fan que hagis de fer el que et diuen).
Podem definir les relacions internacionals, com aquelles relacions socials que afecten a la distribució del poder a nivell mundial; per tant, la SI és el conjunt de relacions socials que distribueixen el poder a nivell mundial.
1.2 La Posició de l’Estat en la SI i en les Relacions Internacionals (RRII) L’Estat (E) és el principal actor de les RRII, tot i que el seu paper cada vegada és més limitat com a conseqüència de l’actuació d’empreses multinacionals i de la globalització econòmica de la SI. La SI és primordialment una societat interestatal, la qual es CRCT per: 1- Tenir un número limitat de membres.
2- Els estats membres són materialment diferents, és a dir, que tenen unes CRCT diferents.
3- La SI no disposa d’òrgans centralitzats que permetin organitzar aquesta societat, de tal manera que els estats són els principals subjectes i òrgans de la SI.
Les CRCT de la SI són: 1- És una societat plural, ja que està formada per actors de diferent naturalesa jurídico-política.
2- És heterogènia i interdependent en diferents àmbits (econòmica, política,etc), ja que els estats membres són materialment diferents.
3- La Si és complexa, com a conseqüència de les 2 CRCT anteriors.
4- És una societat poc integrada, com a conseqüència de que no existeix un organisme central que regeixi la societat.
Tenint en compte aquestes CRCT podem definir la SI com el conjunt d’interaccions socials, continuades en el temps, que traspassen les fronteres estatals, unint a una pluralitat d’actors, on els estats són els actors principals.
2 1.3 Concepte de Dret Internacional Públic (DIP) Per poder definir aquest terme hem d’utilitzar el criteri sociològic i valoratiu. Podem definir el DIP com el conjunt de NJ estructurades mitjançant un criteri intern i lògic, les quals són obligatòries pels membres que integren el DIP (el DIP estableix quins són els membres que l’integren); aquestes NJ a vegades també van dirigides a altres actors que no formen part del DIP. Les NJ del DIP també regulen de forma variable, en funció de cada moviment històric, un conjunt de relacions socials i els mecanismes formals per portar-les a terme.
Les CRCT del DIP són: - És un acord de voluntats portat a terme bàsicament entre diferents estats.
- És un sistema jurídic.
- És un OJ descentralitzat.
- Existeixen poques normes universals, per aquesta raó es diu que el DIP és relatiu.
- Existeix una responsabilitat col·lectiva de complir amb les normes del DIP.
- Ha aconseguit controlar l’ús de la força.
Com a conseqüència de que els estats estableixen les normes del DIP a favor dels seus propis interessos, aquestes normes són incomplides amb poca freqüència. El DIP no disposa de mitjans coercitius per obligar al compliment de les seves normes, la qual cosa vol dir que el fer complir les normes de DIP depèn dels estats. Tot i l’existència del Tribunal de Justícia de les Nacions Unides, no s’ha aconseguit reforçar el compliment del DIP, ja que la seva jurisdicció és voluntària i només uns 50 estats de la SI han acceptat la seva jurisdicció, entre els quals un és membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (Regne Unit). Per millorar el compliment del DIP s’han inclòs mecanismes obligatoris de solució de conflictes (ex: negociació) sense la necessitat d’acudir a organismes internacionals que els estats no accepten. Com a conseqüència de que el DIP regula els interessos dels estats, no es troben moltes normes que regulin valors comuns de la SI.
1.4 Evolució històrica de la SI i la formació del DIP a) La Pau de Westfalia i la Formació del Sistema d’Estats Moderns A Europa, durant l’edat mitjana, es van constituir diferents centres de poder, els quals eren cada vegada més independents (feuds, ciutats i regnes), aquests centres de poder tenien relacions amb el papat i amb l’imperi romànic germànic.
Des d’’una perspectiva actual, el requisit previ per a l’existència d’un OJ internacional és la coexistència d’entitats polítiques independents organitzades sobre una base territorial que no estiguin subordinades a una autoritat superior; aquest requisit no es va complir a Europa fins al s.XVII. La Pau de Westfalia (PW) de 1648 va significar la ruptura definitiva amb les estructures de l’edat mitjana i, és a partir d’aquest moment quan van néixer una pluralitat d’estats moderns. Es pot afirmar que amb la PW es va iniciar el naixement dels estats. La PW es va materialitzar a través de 2 tractats: - Tractat de Osnabrück: entre l’Imperi Germànic i Suècia 3 - Tractat de Münster: entre Espanya, Holanda, l’Imperi Germànic i França.
Aquests tractats reflexen el debilitament dels imperis i manifesten la igualtat religiosa entre les diferents religions. França i Suècia van ser les competències guanyadores, per aquesta raó van establir un nou ordre territorial i polític, el qual va perdurar fins a la RF. Aquest nou ordre es basava en els següents principis: - El Principi Territorial: en el sentit de que es deuen respectar els límits territorials dels estats.
- El Principi de Respecte de la Jurisdicció Territorial del Estats.
- El Principi de la Igualtat Sobirana.
- El Principi de No Intervenció en els Assumptes Interns.
Amb la PW es va pretendre establir un sistema per mantenir la pau i així mantenir statu quo. Aquest sistema que es va pretendre establir es basava en: - El principi pacta sunt servanda: vol dir que els tractats deuen ser observats i complits pels estats que els han signat.
- Establir mecanismes de resolució pacífica dels conflictes.
- L’estat que hagués estat víctima d’una violació de l’ordre establert podia utilitzar la guerra per restablir la situació anterior.
- Perquè un país pugui iniciar una guerra havia de justificar el motiu.
Aquests sistema de manteniment de la pau no va poder evitar que proliferaran els conflictes i les guerres entre les monarquies, raó per la qual va fracassar. En aquest moment, aquest OJ era anomenat dret de gens, les normes i els principis del qual configuraven un sistema de solidaritat dinàstica que expressava l’equilibri de forces.
El dret de gens es CRCT per: - El dret de gens permet la guerra entre els estats sobirans.
- Les normes del dret de gens són normes interestatals que serveixen per al repartiment de competències territorials.
- Les seves normes tenen la funció de beneficiar als estats que van signar la PW, els quals són bàsicament monarquies.
- No té en compte els factors nacionals ni humanitaris, fins al punt que hi ha normes que regulen el negoci amb esclaus.
b) La Revolució Francesa i el Congrés de Viena La revolució nord-americana i la RF marquen un pas més en aquest nou sistema internacional d’estats que va néixer de la PW i, a més, introdueix un nou principi, el principi nacional. La RF va posar fi a l’antic règim i va modificar la concepció de l’estat, ja que es passa de l’absolutisme monàrquic a la sobirania nacional.
Tot i aquests canvis sorgits després de la RF, existeixen 2 punts en comú entre l’antic règim i els nous règims sorgits de les revolucions: - Es continua utilitzant la raó d’estat.
- Es continua permitent la guerra com a mecanisme per solucionar conflictes.
Com a conseqüència d’aquests punts en comú, la RF no va poder evitar l’expansionisme imperialista de Napoleó, el qual una vegada va ser derrotat, va sorgir el període de la Restauració. El Congrés de Viena (1814-1815) i el Sistema de la Santa Aliança, van recuperar el principi de legitimació dinàstica i l’equilibri entre 4 les potències monàrquiques. Els resultats més importants del Congrés de Viena, va ser la signatura de la Quàdruple Aliança entre Gran Bretanya, Rússia, Prússia i Àustria; i la signatura de la Santa Aliança entre Rússia, Prússia i Àustria. El sistema que es va implantar va perdurar fins a la 1ªGM. El dret internacional d’aquell moment es basava en 3 eixos: - La Concertació Política, també anomenada Concert Europeu: el qual consisteix en la celebració de conferències periòdiques, les quals es porten a terme entre les potències que formen part del sistema de la Santa Aliança. En aquestes conferències es consulten els problemes que els hi afecten a aquests països.
Aquestes celebracions de conferències van permetre signar tractats de 3 tipus:  Els que permetien satisfer els interessos de les grans potències europees.
 Els que permetien satisfer els interessos del comerç internacional.
 Els que protegien al ser humà.
- La Cooperació Institucionalitzada: es van començar a crear diferents organismes per solucionar problemes comuns que no podien ser resolts de manera individual, de tal manera que es pot dir que ens trobem davant dels primers precedents de les anomenades organitzacions internacionals.
- L’Organització de la Pau: en aquella època interessava mantenir la pau, perquè no tornessin a ressorgir ni les revolucions ni els pensaments liberals anteriors.
Per aquesta raó es van celebrar les conferències de la Pau de la Haya (1899 i 1907), les quals es van centrar sobretot en regular jurídicament la pau. Gràcies a aquestes conferències es va avançar en la solució pacífica de controvèrsies entre països. En aquest moment no es prohibia la guerra, però si que es va establir la primera limitació de l’ús de la guerra, tot i això aquesta limitació només l’havien de complir aquells països que van signar la Pau de la Haya. Aquesta convenció de la Haya establia que només es podia utilitzar la guerra per cobrar deutes contractuals.
c) La Primera Guerra Mundial i la Creació de la Societat de Nacions Després de la 1ªGM es van intentar desenvolupar mecanismes de ponderació que buscaven arribar més enllà de la simple coordinació interestatal que s’havia portat a terme fins aquells moments. Al 1919, aquesta voluntat de cooperar es va traduir en la creació de la OIT (Organització Internacional del Treball); a més també es van imposar controls convencionals de protecció dels drets de les minories de l'Europa Oriental mitjançant la creació del Tractat de Versalles. També es va crear la Societat de Nacions (SN), la qual és considerada com el precedent de l'Organització de Nacions Unides.
La SN va ser la primera organització internacional amb competències de caràcter general. El principal promotor d’aquesta organització va ser el president Wilson, el qual al 1918 va elaborar un missatge dirigit al congrés dels EEUU, el qual era conegut amb el nom de Els 14 Punts de Wilson. En el 14 punt d'aquest missatge proposava la creació d'una societat general de nacions amb la finalitat de garantir la independència política i la integritat territorial dels Estats i d’aquesta manera contribuir al manteniment de la pau. Amb el Tractat de la Pau de Versalles del 1919, 5 tractat amb el qual es va crear la SN, es van intentar resoldre les següents qüestions: - Descolonitzar els territoris colonials de forma internacional, mitjançant el sistema denominat Mandats.
- Organitzar les activitats de les OI de caràcter tècnic i promoure la creació de noves OI.
- Promoure la solució de conflictes entre països d’una forma pacífica i política mitjançant el Consell de la Societat de Nacions, mitjançant l'arbitratge o mitjançant el Tribunal Permanent de Justícia Internacional.
El tractat de SN no prohibia l'ús de la força armada per resoldre els conflictes entre els estats, sinó que establia que en cas el cas de que es produís un conflicte entre països de la SN, aquest en primer lloc s’havia d’intentar resoldre mitjançant una solució pacífica, en el cas de que no es solucionés es deixaven passar 3 mesos de “refrigeració” perquè els països implicats pensessin; en el cas de que no es solucionés per aquesta via, es recorria a la força armada.
- Establir un sistema de seguretat col·lectiva, el qual es basava en que els membres de la SN havien d'ajudar als Estats que havien estat objecte d'una agressió, mitjançant la pressió sobre l'Estat agressor, aquesta pressió era de diferents tipus:  De Tipus Econòmic; (ex: els embargaments econòmics).
 De Tipus Jurídic; aquest tipus de pressió consistia en no reconèixer-li a l’Estat agressor les situacions generades després de l’agressió.
 De Tipus Diplomàtic.
 De Tipus Militar; aquestes mai es van utilitzar per 3 raons: o La SN no tenia un exèrcit propi.
o Hi havia una indecisió constant del Consell de SN o No hi havia cap prohibició de l'ús de la força armada.
La SN tot i que va ser la primera OI de caràcter universal, estava orientada en el passat en comptes de en la realitat internacional del moment, per aquesta raó va acabar fracassant. La SN va tenir molts problemes estructurals com a conseqüència de que no comptava amb les principals potències mundials del moment (EEUU i la URSS). Els EEUU va ser el promotor de la creació de la SN, tot i això, mai en va formar part d’aquesta; en canvi la URSS sí que va formar part de la SN, però va ser expulsada per la seva agressió sobre Finlàndia. Quan es va crear la SN, aquesta comptava amb 30 membres, a l'any 1932 amb 60, però al 1939 ja només comptava amb 44. Aquestes dades reflecteixen la progressiva falta de confiança que tenien els Estats sobre la SN. Tot i que la SN va fracassar, aquesta va servir com a model per la posterior creació d’altres OI.
Fins al 1979, els poc evolucionats mecanismes d'aplicació del dret internacional públic, dels mitjans de solució pacífica de controvèrsies i la no prohibició de l'ús de la força per resoldre els conflictes entre Estats, van posar en evidència que la societat internacional existent era molt feble, raó per la qual va ser incapaç d’evitar la 2ªGM.
6 1.6. La Segona Guerra Mundial i la Conferència de Sant Francesc Les potències guanyadores de la 2ªGM van promoure la creació d'una nova OI, les Nacions Unides. La creació d’aquesta nova OI va suposar l’establiment d’un nou ordre internacional, el qual estava basat en la prohibició de l'amenaça i l’ús de la força. En un primer moment la ONU va ser una coalició per a la guerra, la qual posteriorment es va transformar en un projecte de pau. El 12 de juliol de 1941 es va signar a Londres la Declaració dels Aliats, en la qual 14 Estats, entre els quals no estaven inclosos els EEUU i la URSS, van proclamar la necessitat de cooperar entre els països per poder aconseguir una pau duradora. Posteriorment al 14 d'agost de 1941, el president (Roosevelt) i el primer ministre (W. Churchill) van signar la Carta de l’Atlàntic en un lloc no identificat. En aquesta Carta els EEUU es comprometien a renunciar a l'ús de la força, a treballar per al desarmament i promoure la col·laboració econòmica entre els Estats. L'1 de gener del 1942 es va signar a Washington la Declaració de les Nacions Unides entre els EEUU, la URSS i el Regne Unit, tot i que posteriorment es van anar adherint més Estats.
El 30 d'octubre de 1943, es va portar a terme la Declaració de Moscou entre els EEUU, el Regne Unit, Xina i la URSS, amb la qual es va establir el propòsit clar de crear les Nacions Unides amb l’objectiu de mantenir la pau.
Al 1944 es va celebrar la Conferència de Dumbarton Oaks, la qual tenia com a finalitat treballar sobre els principis que havien d'inspirar les NU, tot i això el tema que més es va tractar va ser el vot del Consell de Seguretat de les NU. Després d’aquesta conferència, es va celebrar la Conferència de Yalta, en la qual es va resoldre la qüestió del vot del Consell de Seguretat de les NU.
7 TEMA 2: ESTRUCTURA I PRINCIPIS DE LA SOCIETAT INTERNACIONAL CONTEMPORÀNIA.
2.1. Característiques Específiques de la Societat Internacional Contemporània El DIP va sorgir de la SI, la qual ha experimentat una transformació radical des de la 2ªGM. Les principals transformacions de la SI es veuen reflectides en: a) L’estructura de la SI.
b) El procés d'universalització de la SI c) La ruptura ideològica i política entre els estats socialistes i capitalistes.
Inicialment la SI moderna estava constituïda principalment pels Estats que coexistien i es fonamentaven en els conceptes de sobirania i igualtat entre els Estats. L'aparició d'interessos comuns entre els Estats va generar la necessitat de cooperar per regular conjuntament aquests interessos. Les primeres regulacions conjuntes entre els països amb interessos comuns van ser sobre la protecció de la condició de l'ésser humà. D'aquesta manera es va iniciar el Dret Internacional de la Cooperació , la qual va tenir la seva major importància a partir de la creació de les NU al 1945.
Poc a poc a mesura que anava incrementant la necessitat de tractar en comú determinats interessos, va aparèixer una OI que canalitzava de forma institucionalitzada la SI. La SI no només està formada per Estats, sinó que també està formada per les OI.
2.2 El Procés de Formació de les OI: l’Universalisme i el Regionalisme Fins als inicis del s.XX la SI estava majoritàriament concentrada en el continent europeu, però a partir de la 2ªGM es va passar de l'eurocentrisme a la universalització de la SI, això va ser així com a conseqüència de la producció de 2 fets: - Els EEUU i la URSS eren les 2 superpotències que van passar a dominar el panorama internacional.
- La producció del procés de descolonització va provocar el sorgiment de nous Estats, sobretot Africans i Asiàtics.
Al 1945, l’Organització de les Nacions Unides (ONU) estava formada per 51 països, 1/3 dels quals eren Estats Europeus, 4 eren Estats Africans i 8 eren Estats Asiàtics.
Al 1990 l’ONU estava formada per 160 Estats, el 15% dels quals eren Europeus, 56 eren Africans i 36 eren Asiàtics. Aquesta universalització de la SI ha tingut conseqüències molt importants, sobretot pel que fa a la introducció de nous valors culturals i religiosos, els quals són diferents dels valors tradicionals europeus. Els nous Estats que van sorgir del procés de descolonització no es van aliar amb les dues superpotències de la guerra freda, sinó que van mantenir una posició neutral.
La conseqüència més important del sorgiment d’aquests nous Estats és la distinció entre els Països Desenvolupats i els Països en Vies de Desenvolupament. Les diferències entre aquests 2 tipus de països no són solament demogràfiques, sinó que també són econòmiques així el 70% de la població del planeta tan solament genera el 7% dels ingressos econòmics.
8 La fi de la 2ªGM va marcar l'inici de l'hegemonia de dues superpotències militars i econòmiques, aquestes eren els EEUU i la URSS, les quals van alinear a dos blocs d'Estats, un bloc estava format pels països que compartien els mateixos valors i models econòmics que els EEUU i l’altre bloc estava format pels països que compartien els mateixos valors i models econòmics que la URSS. La coexistència d'aquests dos blocs es basava en que els dos blocs estaven molt ben armats, per si algun dels blocs atacava a l’altre, d’aquesta manera cap del blocs s’atacava. La Guerra Freda va provocar que la cooperació entre els dos estats fos escassa, tot i que alguns estats dels dos blocs van crear OI comunes de caràcter regional basades en el concepte de seguretat (ex: OTAN). La finalització de la Guerra Freda va suposar la ruptura de la coexistència entre aquests dos blocs de països. Amb aquesta ruptura es pensava que s'establiria un nou ordre internacional basat en la coexistència pacífica i en el manteniment de la pau. Tot i això el nou ordre internacional que es va crear es va caracteritzar perquè tenia una constant inestabilitat i no es sabia quina seria la seva posterior evolució.
Tenint en compte aquestes principals transformacions de la SI, podem caracteritzar el Dret Internacional Contemporani (DIC). Podem caracteritzar el DIC basant-nos en 3 caràcters: - Caràcter Social: el DIC es preocupa pel benestar de les persones, mentre que el Dret Internacional Clàssic (DICL) es dirigia a regular els interessos de les potències internacionals més fortes, però en cap cas es parlava de l'ésser humà o dels pobles. Existeixen nombrosos Tractats Internacionals que protegeixen els D. Humans, com per exemple la Convenció Europea sobre DH i Llibertats Fonamentals del 1950.
- Caràcter Institucionalitzat: el caràcter institucional cada vegada té un paper més important en les OI i en la formació de les normes del DIP. En el DICL els únics creadors del DI eren els Estats amb més poder. En canvi, en el DIC els Estats no són els únics que creen normes internacionals sinó que també hi participen les OI. El DI anomena als creadors de normes Internacionals com subjectes del DI.
En alguns casos els Estats els hi concedeixen a les OI el poder per regular determinades matèries de forma exclusiva, com per exemple la UE. En altres casos els Estats han cedit de manera exclusiva monopoli de l'ús de la força a una sèrie d’OI, com per exemple el Consell de Seguretat de les Nacions Unides.
- Caràcter Democràtic del Dret Internacional: aquest caràcter està relacionat amb la universalització i la institucionalització de la SI, ja que la proliferació d’OI de caràcter universal i la celebració de conferències internacionals han permès la participació per igual de tots els Estats de la SI en la formació i l’actualització del DI. L'existència d’OI ha reduït lleugerament el poder dels països més potents i ha permès que els petits Estats puguin participar en el DI amb igualtat de condicions jurídiques que els països més potents.
9 2.2 El Procés de Formació de les Organitzacions Internacionals Al final de les guerres napoleòniques va ser el moment històric en el qual van començar a sorgir les OI, les quals van continuar sorgint fins a la 1ªGM. El naixement de les OI es va produir com a conseqüència de 2 fenòmens: - La Proliferació de Conferències Internacionals: les quals van facilitar els contactes entre diferents països i l’elaboració de tractats internacionals. Les primeres conferències van ser convocades per les potències europees que van guanyar als exèrcits de Napoleó, posteriorment es van anar expandint a altres estats. L’objectiu inicial d’aquestes conferències era dissenyar un nou ordre europeu basat en la política i les accions militars, però posteriorment es van dedicar al repartiment de colònies. Cada vegada aquestes conferències s’anaven portant a terme cada menys temps, van anar involucrant a un major nombre d’estats i van anar tractant nous temes d’interès comú. La principal CRCT d’aquestes conferències és que són reunions periòdiques.
- Les Estructures Institucionalitzades de Caràcter Permanent: un dels exemples més significatius són les comissions fluvials, les quals van ser creades a la primera meitat del s. XX amb l’objectiu de gestionar la navegació en els cursos dels rius que passaven per diferents estats. Un altre exemple clar és la creació de les unions administratives internacionals, les quals es van crear amb l’objectiu de canalitzar les accions dels estats en l’àmbit de la comunicació, la indústria, etc.
Tant les conferències internacionals com les estructures institucionalitzades van ser els primers passos de les organitzacions internacionals, de tal manera que es pot afirmar que es va passar de la celebració de les conferències internacionals com a forma de relació periòdica entre estats, a les OI com a estructures permanents de cooperació entre estats.
Les potències guanyadores de la 1ªGM van promocionar la creació de la primera OI amb vocació universal i amb competències generals, la qual tenia com a principal objectiu desenvolupar la cooperació entre els estats i garantir la pau i seguretat internacional; aquesta OI va ser la Societat de Nacions. Paral·lelament es va crear una altra OI, la qual en comptes de tenir un caràcter universal, tenia unes competències més tècniques, aquesta era l’Organització Internacional del Treball. La Societat de Nacions va fracassar, ja que no va poder evitar la 2ªGM, llavors va ser a partir de la 2ªGM quan van proliferar un gran nombre de OI, les quals van tenir com a model la fracassada Societat de Nacions.
Va ser després de la 2ª GM quan es va plantejar el debat entre l’universalisme i el regionalisme. Les potències guanyadores de la guerra, pensaven crear una OI (Nacions Unides) amb vocació universal que facilités la cooperació entre els estats i que garantís el manteniment de la pau i la seguretat internacionals; aquesta OI que volien crear estava inspirada en la Societat de Nacions. A més d’aquesta OI, es van crear una sèrie d’OI especialitzades, les quals estaven vinculades amb la labor de Nacions Unides; aquest fenomen es denomina el Sistema de Nacions Unides.
Paral·lelament a aquest fenomen va sorgir el moviment del regionalisme, el qual va implicar la creació d’OI de caràcter regional, les quals tenien un àmbit territorial restringit. Aquestes OI regionals tenien la finalitat d’assegurar la integritat territorial 10 dels seus membres en front d’un atac exterior, un exemple d’aquestes OI regionals és l’OTAN. La creació d’aquest tipus d’OI va posar de manifest una certa falta de confiança amb el sistema de seguretat col·lectiva establert per les Nacions Unides.
També es van crear OI regionals d’Integració, el cas més significatiu és la creació de la CEE (Comunitat Econòmica Europea) entre d’altres. El fenomen de l’universalime i el regionalisme, també va ser objecte de debat en la redacció de la carta de les Nacions Unides, quan en matèria de manteniment de la pau i seguretat internacionals es van plantejar 2 models diferents: - Model Universalista: era el model defensat per les grans potències (China, EEUU, URSS i Gran Bretanya). Aquest model es basava en que el sistema de seguretat havia de contenir les competències relatives a les mesures coercitives amb l’objectiu de solucionar els conflictes entre països.
- Model Regionalista: aquest model defensava que eren les OI regionals les que tenien que tenir la competència per resoldre els conflictes internacionals. Dins d’aquest model hi havia els països llatinoamericans, els quals estaven sofrint la invasió dels EEUU; també hi havia l’interès de França de convertir-se en una potència mundial i també hi havia els interessos dels països àrabs, els quals temien que la presència del Regne Unit en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides afectés als seus interessos en relació a Palestina.
Finalment es va acceptar la model regional en la carta, tot i que aquest estaria subordinat al control del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, tal i com es regula al Capítol VIII de la Carta relatiu als acords regionals.
2.3 L’Organització de les Nacions Unides a) La Carta de les Nacions Unides Les Nacions Unides és una OI amb vocació universal, la qual té com a finalitats principals, el manteniment de la pau i la seguretat internacionals i la promoció del D internacional. Alguns autors consideren la Carta de Nacions Unides com la vertadera constitució de la comunitat internacional. Des d’un punt de vista formal podem afirmar que la Carta de Nacions Unides és un Tractat internacional que constitueix i crea l’OI de les Nacions Unides. Hi ha alguns preceptes de la carta que fan de la carta un tractat internacional particular: - L’art 2.6 de la Carta, el qual els hi presenta als estats no membres de les Nacions Unides els principis de la carta.
- Els articles 108, 109 i 110 de la Carta, els quals estableixen que per a la entrada en vigor, reforma o revisió de la carta s’ha de comptar amb el consentiment dels 5 membres permanents del Consell de Seguretat (EEUU, Rússia, China, França i Regne Unit) - L’art 103 de la Carta, el qual estableix la superioritat de la carta respecte a altres tractats internacionals adoptats pels estats membres de les Nacions Unides.
Aquest precepte implica que:  En el cas de que es produeixi un conflicte entre la Carta i un Tractat internacional anterior a la Carta, creat per estats membres de la ONU,;s’aplica el principi de tractat posterior deroga a l’anterior creat, de tal manera que el que preval és la carta.
11    En el cas de que es produeixi un conflicte entre la carta i un tractat internacional posterior a la Carta, elaborat entre estats membres de la ONU; s’aplica literalment l’art 103, de tal manera que el que preval és la Carta.
En el cas de que es produeixi un conflicte entre la carta i un tractat anterior a la carta, elaborat entre estats membres i no membres de l’ONU; s’aplicarà l’art 103, de tal manera que el que preval és la Carta per als estats membres de la ONU.
En el cas de que es produeixi un conflicte entre la carta i un tractat internacional posterior a la Carta, elaborat entre estats membres i no membres de la ONU; s’aplica l’art 103, de tal manera que el que preval és la Carta per als estats membres de la ONU.
b) Els Membres i els Òrgans de les Nacions Unides La Carta de les Nacions Unides estableix que els membres originaris de l’ONU són aquells Estats que van participar en la Conferència de Sant Francesc i aquells que van ratificar la Carta de les Nacions Unides (CNU) després d’haver signat prèviament la Declaració de les Nacions Unides. La CNU també estableix que podran ser membres de l’ONU aquells Estats que siguin amants de la pau i que acceptin i compleixin les obligacions establertes en la CNU. La CNU estableix que aquells Estats que hagin estat objecte d’una acció preventiva o coercitiva per part del Consell de Seguretat de l’ONU podran ser suspesos de l’exercici dels drets i privilegis que tenen els Estats membres de l’ONU. La CNU estableix que aquell Estat membre que hagi violat repetidament els principis de la CNU podrà ser expulsat de l’ONU.
Els òrgans principals de les Nacions Unides són: - Assemblea General: aquesta assemblea està formada pels 193 Estats membres de l’ONU. Aquest òrgan té la funció de representar a l’ONU, formular polítiques internacionals, deliberar sobre els temes oportuns de l’ONU i establir normes en el DI. Alhora de prendre decisions importants es requereix una majoria de 2/3 per ser aprovades; en canvi, les decisions sobre altres qüestions menys importants només requereixen majoria simple. Cada Estat membre representa un vot en la votació d’aquestes decisions. L’assemblea pot portar a terme els seus treballs en Ple o en Comissions. Amb l’objectiu de poder portar a terme les seves funcions, aquest òrgan ha creat altres òrgans subsidiaris.
- Consell de Seguretat: aquest consell està format per 15 membres, dels quals 5 són permanents (Xina, EEUU, França, Regne Unit i Rússia) i els altres 10 són escollits per l’òrgan anterior. Cada membre del consell té un vot. Per aprovar les decisions sobre qüestions de procediment, són necessaris els vots afirmatius de 9 dels 15 membres. Per aprovar les decisions sobre qüestions de fons, són necessaris els vots afirmatius de 9 (5 dels quals han de ser dels membres permanents) dels 15 membres. En el cas de que un membre permanent no estigui d’acord amb la decisió, pot emetre un vot negatiu, el qual té poder de vet.
En el cas de que un membre permanent no recolzi la decisió, però no vol bloquejar-la, es pot abstenir de la votació. La seva funció principal és la de 12 - - - - mantenir la pau i la seguretat internacionals. Amb l’objectiu de poder portar a terme les seves funcions, aquest òrgan ha creat altres òrgans subsidiaris.
Consell Econòmic i Social: aquest consell està format pels 54 governs dels estats membres de l’ONU que han estat triats per l’Assemblea General. Aquests 54 governs es van canviant cada 3 anys. Una de les seves funcions més important és tractar les qüestions de vida, treball, progrés econòmic, social, etc. Amb l’objectiu de poder portar a terme les seves funcions, aquest òrgan ha creat altres òrgans subsidiaris.
Consell d’Administració Fiduciària: aquest consell està format pels 5 membres permanents del Consell de Seguretat. Supervisa que els 11 territoris que han estat confiats al govern de 7 dels estats membres de l’ONU, porten a terme les actuacions adequades per conduir a aquest territoris cap al govern propi o cap a la independència.
Cort Internacional de Justícia: aquesta cort està formada per 15 magistrats triats per l’Assemblea General i el Consell de Seguretat. Aquest òrgan és l’òrgan judicial principal i autònom de les Nacions Unides. Té la funció de resoldre les diferències entre els diferents Estats membres de l’ONU. També té una funció consultiva, ja que els Estats membres de l’ONU li poden consultar sobre aspectes del DIP. Aquest òrgan posa en relació els diferents sistemes judicials dels diferents Estats membres de l’ONU.
Secretaria General de les Nacions Unides: aquest òrgan porta a terme les tasques quotidianes de les Nacions Unides. Té la funció d’organitzar els programes i les polítiques que els òrgans principals de l’ONU elaboren.
c) Organitzacions Autònomes Vinculades a Les Nacions Unides Alguns exemples d’aquest tipus d’organitzacions són: - FMI (Fons Monetari Internacional): la finalitat de la qual és facilitar la cooperació monetària internacional i l’estabilitat financera.
- OIT (Organització Internacional del Treball): la finalitat de la qual és formular polítiques per millorar les condicions de treball i les oportunitats per intergrarse al món laboral.
- OMS (Organització Mundial de la Salut): la finalitat de la qual és coordinar programes encaminats a solucionar problemes sanitaris i, a més, també intenta aconseguir que els països arribin a tenir els nivells de salut més alts possibles.
2.4 Les Funcions Actuals del Dret Internacional Públic Contemporani Les funcions actuals del DIP contemporani són: - Funció de Mantenir el Model de Relacions Internacionals Existents: el que pretén el DI amb aquesta funció és mantenir l’estructura de la societat internacional basada en el principis d’igualtat sobirana i en el principi de no intervenció, amb l’objectiu de que els estats estableixin entre ells relacions de coexistència pacífica, de tal manera que en el cas de que hi hagi un incompliment del DI per part d’algun país, els altres països puguin defensar els seus interessos.
- Desenvolupar l’Adaptació dels Estats Membres a les Noves Necessitats de la Societat Internacional: aquesta funció es basa en la cooperació pacífica entre els 13 - estats. Amb aquesta funció s’intenta facilitar la creació de normes que regulin les necessitats sorgides dels interessos comuns.
Funció d’Integració: mitjançant aquesta funció s’intenta que els estats membres no es preocupin tant pels seus interessos particulars i que intentin vetllar per la satisfacció dels interessos comuns de la SI mitjançant la creació de normes de D imperatiu que siguin essencials per a tota la SI; aquestes normes són les anomenades Normes de Ius Cognis, les quals es diferencien de les normes dispositives perquè aquestes tenen aquest valor essencial per a tota la societat internacional. Aquestes normes són, per exemple, les relatives a la protecció dels D humans, les relatives a la lliure determinació dels pobles i les relatives a la protecció del medi ambient. Tots els estats deuen observar-les i complir-les imperativament, de manera que si existeix alguna violació d’aquestes normes per part d’algun estat, qualsevol altre estat està legitimat per protegir els interessos col·lectius.
2.5 Els Propòsits i els Principis de la Carta de les Nacions Unides Els propòsit de les Nacions Unides són els objectius de l’ONU. Aquest propòsits estan establerts al preàmbul, però sobretot els trobem a l’art 1 de la CNU. Aquests propòsits són: - El Manteniment de la Pau i la Seguretat Internacionals; aquest objectiu es refereix a una acció pacificadors i conjuntural de l’ONU. L’ONU mitjançant aquest objectiu imposa que els conflictes entre països s’ha de solucionar pacíficament d’acord amb els principis de la justícia i d’acord amb el DI. Hem de distingir entre 2 tipus de controvèrsies entre els Estats:  Controvèrsies que poden constituir un perill per a la pau i la seguretat internacionals: en el cas de que es produeixi aquest tipus de controvèrsia s’aplica el capítol VI de la CNU (articles del 33 al 36). El Consell de Seguretat intervé de forma preceptiva quan la prolongació dl conflicte pot posar en perill la pau i la seguretat internacionals.
 Controvèrsies que suposen una amenaça o una ruptura de la pau o un acte d’agressió: en el cas de que es produeixi aquest tipus de controvèrsia s’aplica el capítol VII de la CNU A8articles del 19 al 51). En aquests casos es poden adoptar mesures col·lectives per prevenir o eliminar aquestes amenaces a la pau o actes d’agressió.
- El Foment de les Relacions d’Amistat Basades en la Igualtat de Drets i la Lliure Determinació dels Pobles: aquest és un objectiu basat en la igualtat sobirana, de caràcter pacificador i democratitzador de tipus estructural.
- Promoure la Cooperació Internacional: aquest objectiu consisteix en promoure la cooperació ja sigui en l’àmbit econòmic, social, cultural o humanitari. L’ONU ha elaborat diferents estratègies, sobretot institucionals, per promoure aquest objectiu.
- L’ONU és el Centre de Coordinació dels Esforços dels Estats per Aconseguir aquests Propòsits.
14 Els principis de la CNU els trobem regulats a l’art 2 de la CNU. Aquests principis constitueixen el marc general d’actuació en el qual es deuen basar els òrgans i els Estats membres de l’ONU. Aquest principis són: - El Principi d’Igualtat Sobirana dels Estats: aquest principi implica que tots els estats són iguals davant del DI, la qual cosa suposa que estem parlant d’una igualtat jurídica. Hi ha un cas dins de l’ONU en el qual no es segueix aquesta igualtat jurídica, aquest cas és que dins del Consell de Seguretat hi ha 5 membres permanents que tenen un poder superior que els altres membres del Consell.
- El Principi de Bona Fe en el Compliment de les Obligacions Internacionals: aquest principi implica que els estats no poden realitzar accions que puguin impedir el compliment d’una obligació internacional.
- El Principi de Solució Pacífica de Controvèrsies: aquest principi té la finalitat d’assegurar el manteniment de la pau i la seguretat internacionals. L’art 33 de la CNU estableix un llistat de mitjans de solució pacífica de controvèrsies, però aquest llistat no és un llistat exhaustiu ni jerarquitzat, és a dir, que els Estats poden escollir quin mitjà utilitzar per solucionar els seus conflictes, però amb l’únic límit de que s’ha d’escollir el mitjà més adequat per solucionar el conflicte.
La inclusió d’aquest principi en la CNU implica una doble obligació:  Obligació Positiva: aquesta obligació consisteix en que les parts d’un conflicte deuen buscar una solució pacífica per resoldre el conflicte.
 Obligació Negativa: aquesta obligació consisteix en que els estats no poden realitzar cap activitat que pugui perjudicar la controvèrsia, ja que això suposaria posar en perill la pau i la seguretat internacionals.
- Principi de la Prohibició de l’Amenaça i de l’Ús de la Força Contra la Integritat Territorial o la Independència Política d’un Estat: el procés convencional va anar vetant progressivament l’ús de la guerra com a instrument de política internacional. L’ONU estableix 3 excepcions a aquest principi:  Permet l’ús de la força en cas de legítima defensa, ja sigui individual o col·lectiva.
 El Consell de Seguretat pot autoritzar l’ús de la força.
 Preveu l’ús de la força o autoritza l’ús de la força contra un Estat enemic de la 2ªGM.
- Principi d’Assistència a les Nacions Unides: aquest principi suposa 2 obligacions per als Estats membres:  Obligació Positiva: aquesta obligació consisteix en que els Estats membres han d’assistir a les Nacions Unides en qualsevol acció que es porti a terme d’acord amb la CNU.
 Obligació Negativa: aquesta obligació consisteix en que els Estats membres han d’abstenir-se d’ajudar a aquells Estats contra els quals les Nacions Unides estan exercint una acció coercitiva o preventiva.
- Principi d’Autoritat de les Nacions Unides sobre els Estats No Membres: l’art 2.6 CNU estableix que l’ONU pot obligar als Estat no membres en la mesura que sigui necessari per mantenir la pau i la seguretat internacionals. Aquest principi pot semblar contrari a la convenció de Viena de 1969 sobre Dret dels Tractats, en el qual s’estableix que en un tractat internacional no els hi pot crear obligacions a 15 - tercers Estats sense el seu consentiment; tot i això es considera una costum internacional, per tant obliga al conjunt d’Estats de la societat internacional, tot i que aquests no hagi donat el seu consentiment exprés.
Principi d’Excepció de Jurisdicció Interna dels Estats: aquest principi prohibeix la intervenció de l’ONU en els assumptes interns dels Estats. Aquest principi el trobem a l’art 15 del Pacte de Societat de Nacions. La CNU conté una excepció a aquets principi, el qual consisteix en que un estat no pot al·legar l’excepció de jurisdicció interna quan és objecte d’una mesura coercitiva.
2.6 La Resolució 2625 del XXV Període de Sessions de les Nacions Unides La resolució 2625 del XXV període de sessions de les Nacions Unides conté una declaració sobre els principis de DI referents a les relacions d’amistat i la cooperació entre els estats en conformitat amb la CNU. Aquesta resolució es va aprovar el 24 d’octubre de 1970 justament quan es celebrava el 25é aniversari de la formació de l’ONU. Aquesta resolució aprova i actualitza els principis que s’enumeraven en la CNU. Hi ha una certa polèmica doctrinal sobre el valor jurídic d’aquesta resolució.
González Campos considera que aquesta declaració conté els principis estructurals de l’OJ internacional actual. Carrillo Salcedo opina, d’acord amb la Cort Internacional de Justícia, que aquesta resolució constitueix la opinio iuris dels estats, és a dir, la convicció dels estats de considerar aquesta resolució com a obligatòria. Garzón Clariana entén que aquesta resolució recull proposicions normatives reconegudes anteriorment com obligatòries, ja que moltes d’aquestes estaven en la CNU i altres si bé no es poden considerar-se com NJ obligatòries, la pràctica internacional posterior dels estats, les han confirmat com a obligatòries a nivell consuetudinari. Si es compara aquesta resolució amb la CNU, es pot observar que hi ha una sèrie de principis que coincideixen, aquests són: - El Principi d’Igualtat Sobirana dels Estats.
- El Principi de Bona Fe.
- El Principi de Solució Pacífica de Controvèrsies.
- El Principi de Prohibició de l’Amenaça i de l’Ús de la Força.
Els principis que només es troben en la resolució i no en la CNU són: - El Principi de No Intervenció: es considera com a intervenció qualsevol tipus de coacció que pugui limitar la llibertat sobirana dels estats sense el seu consentiment. Aquest principi no deixa de ser una evolució del principi prohibició de l’amenaça i de l’ús de la força, ja que la coacció també pot ser considerada com un ús de la força. La intervenció no només implica l’ús de la força armada, sinó qualsevol altre forma d’amenaça com per exemple les amenaces econòmiques, les polítiques, etc.
- El Principi de Cooperació Pacífica: aquest principi és una obligació que afecta a tots els Estats, ja que es tracta de que tots els països han de cooperar en tots els àmbits possibles amb l’objectiu de preserva la pau i la seguretat internacionals.
Aquest principi és una formulació de mínims, ja que estableix que els estats deuen cooperar per mantenir la pau i al seguretat internacionals, però no fa cap referència de com ha de ser l’estructura institucional de la cooperació. Aquest 16 principi va ser desenvolupat posteriorment per la Carta de Drets i Deures dels Estats de 1974.
- El Principi d’Igualtat dels Drets i Lliure Determinació dels Pobles: a diferència dels 2 principis anteriors, aquest sí que suposa una evolució molt important pel que fa als principis del DI. El principal problema d’aquest principi és determinar que és el que s’entén per poble i en quina situació s’ha d’aplicar aquest principi. La doctrina s’ha dividit en 2 blocs:  Una part que considera que aquest principi no només s’ha d’aplicar als pobles colonials, sinó que també a tots els pobles reprimits.
 Una altra part que pensa que només s’ha d’aplicar als pobles colonials.
En qualsevol cas, el D de lliure determinació dels pobles implica 2 deures per a tots els Estats:  El deure de cooperar per a la promoció del principi i ajudar a les Nacions Unides a aplicar-lo efectivament.
 El deure que tenen els Estats de no aplicar qualsevol mesura de força que pugui limitar-lis als pobles del seu dret de la lliure determinació.
La lliure determinació dels pobles implica el respecte a la seva integritat territorial i a la seva independència política.
Els principis que només trobem a la CNU són: - Principi d’Assistència a les Nacions Unides.
- Principi d’Autoritat de les Nacions Unides sobre els Estats No Membres.
- Principi d’Excepció de Jurisdicció Interna dels Estats.
17 TEMA 3.- FONTS I NORMES DEL DRET INTERNACIONAL PÚBLIC 3.1 Fonts i Normes del Dret internacional Públic L’Estat és el principal subjecte de la SI i del DIP, de tal manera que en l’actualitat és el principal subjecte que elabora i desenvolupa les normes internacionals. Les normes internacionals no són elaborades per un organisme superior als estats, sinó que sorgeixen del consentiment dels Estats i de l’acord entre un conjunt d’Estats, com a conseqüència de que tenen uns interessos comuns. El consentiment dels Estats és el moment inicial i necessari per l’elaboració d’una obligació jurídica internacional, tot i que no és suficient, ja que és indispensable l’acord entre un grup d’Estats amb uns interessos comuns per poder elaborar definitivament la norma.
S’han de tenir en compte els principis que permeten emetre el consentiment estatal: - El Principi d’Igualtat Sobirana: aquest principi implica la llibertat per consentir.
- El Principi de Prohibició de l’Amenaça i de l’Ús de la Força: aquest principi exclou la força o l’amenaça de la força com a alternativa al consentiment.
- El Principi de No Intervenció en els Assumptes Interns dels Estats: aquest principi garanteix l‘autonomia del consentiment estatal.
Seguint aquests principis, el consentiment dels estats ha de portar-se a terme d’una manera lliure, autònoma i sense ser objecte de l’ús de la força. Existeixen diverses flexibilitats en l’atorgament del consentiment per part dels estats: - Flexibilitat de Forma del Consentiment: hi ha una flexibilitat de forma alhora d’emetre el consentiment estatal, de tal manera que un Estat pot consentir mitjançant diversos mitjans:  Mitjançant els tractats internacionals.
 Mitjançant una costum internacional.
 Mitjançant un acte unilateral.
 Mitjançant una resolució d’una OI.
- Flexibilitat de l’Objecte de l’Obligació: en determinats casos especials es requereix el consentiment de la comunitat d’estats en el seu conjunt. En la resta de casos, alhora d’aprovar les anomenades normes dispositives, només és necessari el consentiment d’un grups d’Estats.
- Flexibilitat del Caràcter de la Norma: aquesta flexibilitat fa referència a qye el consentiment es requereix tant en les obligacions de comportament com en les obligacions de resultat.
El consentiment es pot manifestar respecte a tota la societat internacional, és a dir, erga omnes o es pot manifestar respecte a un o més estats. El més important del consentiment no és la forma del consentiment, la naturalesa de l’obligació, el caràcter de la norma o el grup d’estats sobre els quals un estat s’obliga; sinó que el que és vertaderament important és l’existència del consentiment de l’Estat amb la intenció de crear normes jurídiques obligatòries. Seguint aquesta línia podem afirmar que l’estat que consent s’obliga jurídicament i l’estat que no consent no s’obliga jurídicament. Aquesta afirmació té una excepció, ja que en el cas de les costums internacionals generals, si un Estat no manifesta expressament el rebuig al costum, s’entén que aquest el consent tàcitament.
18 3.2 Procés de Creació de les Normes Jurídiques Internacionals Alguns autors parlen de fonts materials i fonts formals del DI; en canvi nosaltres parlarem del procés de creació de normes, el qual és l’equivalent a font material i del procediment de creació de normes com a equivalent a font formal. És important tenir en compte que existeixen una sèrie de factors causals de tipus econòmic, polític, ideològic, etc; que influeixen en la formació del dret dins d’un determinat grup social.
Aquests factors provoquen que els Estats tinguin la necessitat de crear NJ per regular aquests àmbits. Els Estats manifesten la seva voluntat de crear NJ mitjançant el seu comportament o mitjançant les propostes d’elaboració de tractats internacionals. A partir d’aquí s’inicia el procés de creació de NJ, el qual consisteix en que els diferents Estats interessats en crear la NJ es van posicionant fins que al final s’aconsegueix un consens generalitzat, el qual suposa la creació final de la NJ.
3.3 Els Procediments de Creació de Normes Jurídiques Internacionals Els procediments de creació de NJ internacionals són aquells mecanismes jurídics reconeguts pel OJ internacional com aquells que serveixen per crear una regla jurídica internacional, és a dir, són els fets o actes als quals l’OJ internacional els hi atribueix la facultat de crear NJ.
Si seguim el criteri de Hart hem de distingir entre: - Normes Primàries: són els preceptes de conducta que van dirigits als individus.
- Normes Secundàries: són les regles que ens permeten determinar si una norma forma part del OJ o no.
Tenint en compte el criteri de Hart, la doctrina internacionalista ha considerat l’art 38 de l’Estatut del Tribunal Internacional de Justícia com a una norma secundària que serveix per identificar normes primàries. Realment l’art 38 no és un llistat dels procediments de creació de normes de DI, sinó que és un article en el qual s’estableixen les fonts a través de les quals el TIJ ha de resoldre les controvèrsies que li sigui atribuïdes.
L’art 38.1 de l’Estatut de la Cort Internacional de Justícia (Cort Internacional de Justícia = TIJ) ens diu que el TIJ, el qual té la funció de solucionar, seguint el DI, les controvèrsies internacionals que li sigui atribuïdes pels Estats mitjançant l’aplicació de: a) Les Convencions o Tractats Internacionals.
b) Els Costums Internacionals.
c) Els Principis Generals.
d) Les decisions judicials i la doctrina dels publicistes de major competència en els seus països.
Aquest article no fa res més que determinar com ha d’actuar el TIJ alhora de solucionar els conflictes internacionals que li sigui atribuïts. La redacció d’aquest article deixa entreveure l’obligatorietat d’aplicació d’aquestes fonts del DI. Aquesta obligatorietat es refereix només als apartats a, b i c. Per enumerar aquestes fonts s’utilitzen lletres en comptes de números perquè al DI es considera que no hi existeix una jerarquia de fonts; la qual cosa vol dir que els únics criteris d’aplicació 19 d’aquestes fonts són els criteris generals, és a dir, llei posterior deroga a l’anterior i la llei especial deroga a la general. L’única excepció a aquest criteris generals és quan ens trobem amb normes del ius cogens, les quals són dret imperatiu i prevalen per sobre de les normes dispositives. Les normes de ius cogens poden estar presents en qualsevol tipus de font. L’apartat d no es considera una font del DI i tampoc té caràcter obligatori, ja que és un mitjà complementari que ajuda al TIJ a identificar les normes del DI, és a dir, tant la doctrina internacional com la jurisprudència internacional ajuden al TIJ a saber quines són les obligacions internacionals.
L’art 38.2 ens diu que el TIJ té la capacitat de decidir sobre un litigi mitjançant l’aplicació de l’equitat, sempre i quan les part ho hagin acordat. L’equitat és el sentiment de justícia en un cas concret, tenint en compte tots els elements del cas i no tenint en compte les exigències tècniques del dret positiu. D’acord amb la doctrina internacional, l’equitat pot ser de 3 tipus: - Equitat Infra Legem: és aquella equitat amb la qual el jutge pot escollir entre diferents aplicacions o interpretacions d’una NJ, amb l’objectiu de que el jutge pugui escollir l’aplicació que sigui més justa i favorable per a la situació individual de les parts del litigi. Aquesta equitat sempre actua dins de l’àmbit del dret vigent i no requereix consentiment de les parts per ser utilitzada.
- Equitat Praeter Legem: és aquella equitat que s’utilitza per completar una llacuna jurídica del dret positiu, és a dir, per resoldre un conflicte que no està regulat per les lleis. Sobre aquesta equitat hi ha un debat doctrinal sobre si es requereix el consentiment de les parts per ser aplicada o no, tot i que la posició dominant és la de que no és necessari el consentiment de les parts per ser aplicada.
- Equitat Contra Legem: és aquell supòsit en el qual existeixen regles jurídiques que regulen una controvèrsia, però que si s’apliquessin s’obtindrien resultats injustos per a les parts. Per poder utilitzar aquest tipus d’equitat és essencial el consentiment de les parts. Fins al moment, el TIJ mai ha utilitzat aquest tipus d’equitat per resoldre cap controvèrsia internacional.
En qualsevol cas, alhora d’utilitzar l’equitat s’han de tenir en compte 2 aspectes molt importants: - Que el recurs a l’equitat no sigui incompatible amb una norma de ius cogens.
- Que necessàriament l’utilització de l’equitat ha de generar resultats equitatius per a les parts.
Actualment la doctrina internacional i la jurisprudència del TIJ consideren l’equitat com a un principi general del DI.
3.4 La Codificació i el Desenvolupament Positiu del Dret Internacional L’art 13.1 de la CNU estableix com a funció de l’Assemblea General de les Nacions Unides (AGNU) l’impuls del desenvolupament progressiu del DI i la seva codificació.
El desenvolupament progressiu del DI s’ha d’entendre com l’elaboració de projectes i convencions o tractats sobre temes que encara no han estat regulats pel DI. La codificació del DI s’ha d’entendre com la recopilació sistemàtica i precisa de normes internacionals que existien a nivell consuetudinari, és a dir, plasmar les normes 20 consuetudinàries que existeixen en tractats internacionals. Quan es codifica també s’aprofita per realitzar un desenvolupament progressiu del DI sobre la qüestió concreta.
Des d’un punt de vista històric, la codificació del DI té el seu origen al s.XVII, tot i que en aquell moment era a nivell privat. Aquestes codificacions privades sorgien com a conseqüència del sentiment de desordre que es percebia del DI. En una segona fase, la codificació privada va passar a ser objecte d’una codificació col·lectiva mitjançant la creació d’institucions científiques. Una tercera etapa d’aquest procés històric de la codificació es caracteritza per l’inci de les codificacions oficials, les quals van ser impulsades sobretot pel Congrés de Viena i les Conferències de l’Haya. Posteriorment amb la formació de la Societat de Nacions es va crear un grup d’experts que tenia la funció de codificar matèries d’interès comú i crear nous tractats internacionals sobre noves matèries. Tot i que aquest grup d’experts va fracassar, és important reconèixer la labor de l’Organització Internacional del treball, la qual va aconseguir portar a terme més de 80 convenis entre 1919 i 1946; mentre que aquest grup d’experts només va aconseguir adoptar 1 tractat internacional i 3 protocols. La labor més important de la codificació i el desenvolupament progressiu del Di es va produir a partir de la creació de l’ONU, mitjançant la Comissió de DI de l’Assemblea General. Aquesta comissió va ser creada mitjançant la resolució 174 del II període de sessions de l’assemblea general del 21 de novembre de 1947. Aquesta comissió està composada per 34 membres, els quals són escollits en funció de les seves competències personals, la qual cosa vol dir que no representen als seus estats sinó que representen als diferents sistemes jurídics que composen la societat internacional. Els membres d’aquesta comissió es reuneixen en una reunió anual que triga 10 setmanes i la seva funció principal és la codificació i el desenvolupament progressiu del DI, per tant, podem afirmar que aquesta comissió és l’òrgan codificador per excel·lència del DI.
El procés codificador del DI consta de 4 fases: - 1ª Fase: en aquesta fase l’AGNU selecciona els nous temes que poden ser objecte d’una nova regulació o prioritza una sèrie de temes per incloure’ls al programa de codificació.
- 2ª Fase: en aquesta fase en base a les propostes que realitzi l’AGNU, la Comissió Internacionals del DI (CDI) nombra a un relator especial, el qual serà la persona encarregada d’estudiar en profunditat el tema i d’elaborar un projecte provisional. Aquest projecte provisional s’envia als estats i a l’AGNU, juntament amb un qüestionari. Una vegada s’hagin rebut les observacions del projecte, s’elabora un projecte definitiu, el quals serà reenviat a l’AGNU, la qual pot portar a terme 3 coses:  Prendre nota d’aquest projecte i posar-lo en coneixement dels estats, la qual cosa significa que el projecte ha fracassat.
 Examinar el projecte mitjançant la seva Comissió d’Assumptes Jurídics.
 Pot convocar una conferència internacional per al seu examen.
- 3ª Fase: perquè es pugui arriar a aquesta fase, l’AGNU ha d’haver convocat una conferència internacional per a l’examen del projecte definitiu de la CDI. En 21 - aquesta fase el projecte de la CDI s’examina en una conferència internacional, la qual consisteix en que els estats voten el projecte article per article i finalment es porta a terme un vot sobre el conjunt del text. Normalment, perquè el projecte sigui aprovat ha d’aconseguir el vot afirmatiu de les 2/3, tot i que en alguna ocasió també s’han aprovat alguns projectes mitjançant el consens (perquè un projecte pugui ser aprovat per consens es necessari que els estats ho autoritzin).
4ª Fase: en aquesta fase es produeix l’entrada en vigor del text com a tractat internacional. En aquesta fase el secretari de les NU fa de secretari del text. En aquesta fase es porta a terme la signatura del tractat per part dels estats, amb la seva posterior ratificació, adhesió o acceptació com a manifestació del seu consentiment.
3.5 L’Universalisme i el Relativisme en el Dret Internacional Públic La societat internacional es caracteritza per ser universal. La qüestió és saber si el DI també és universal; sobre aquesta qüestió podem dir que existeix un DI General, el qual s’aplica a tots els estats de la SI. Aquest DI general està format per les normes de ius cogens i les normes del D consuetudinari, les quals són normes que segueixen la major part dels estats. La major part de les normes internacionals (NI) s’apliquen a un grup d’estats. La majoria de les NI són normes que deriven dels tractats internacionals, de tal manera que podem afirmar que les NI són dret derivat de tractats internacionals, el qual ha estat articulat mitjançant normes dispositives. El DI Particular o Convencional (dret sorgit de les convencions internacionals), el qual està basat sobretot en el relativisme, és la contrapartida al DI general. En l’actualitat tot i haver afirmat la rellevància del consentiment dels estats alhora de crear NI, aquest consentiment es veu limitat per un grup petit de normes que representen l’interès general de la SI.
3.6 La Jerarquia de les normes del DIP i les normes de ius cogens Existeix una jerarquia de NI, la qual és: 1. Normes Imperatives o de ius cogens: aquestes són les normes que representen l’universalisme. Aquestes normes són obligatòries independentment de la fonts de la qual han sorgit. Aquestes normes han sorgit del procés d’humanització i socialització de la SI. Aquestes normes només poden ser modificades per una altra norma del mateix rang. Aquestes normes vinculen a tots els estats, és a dir, que tenen una vinculació erga omnes. Les CRCT d’aquest tipus de normes són:  Són normes de DIP general.
 Representen un valor essencial de la SI en el seu conjunt.
 Són normes imperatives del DIP.
 Tenen un valor superior a la voluntat estatal.
 Són vinculants erga omnes, és a dir, són obligatòries per a tots els estats.
 Només poden ser modificades per una altra norma del mateix rang.
2. Normes Dispositives: la major part de les normes del DI són d’aquest tipus.
Aquestes normes són obligatòries i poden ser modificades per la voluntat dels estats. Aquestes normes representen els interessos individuals d’un grup 22 d’estats. Aquestes normes només vinculen a aquells estats que hagin consentit obligar-se.
En funció de quins sigui els valors de la SI, es considerarà que les normes imperatives són unes o altres. La doctrina ha establert que les normes imperatives són aquelles que tracten sobre els temes següents: - Els Drets Fonamentals de les Persona.
- El Dret dels Pobles a la Lliure Determinació - La Prohibició de l’Amenaça i l’Ús de la Força.
- La solució Pacífica de Controvèrsies.
- La Igualtat Sobirana dels Estats i el Principi de No Intervenció.
L’art 53 de la Convenció de Viena va definir per primera vegada quines normes eren les que s’havien de considerar normes de ius cogens. Aquest article estableix que una norma de ius cogens és una norma imperativa de DI general acceptada i reconeguda per la SI. És una norma que no admet un acord en contrari i que només pot ser modificada per una norma posterior del seu mateix rang. Aquest article també estableix que qualsevol tractat que sigui celebrat amb posterioritat a la norma de ius cogens i que sigui contrari a aquesta, serà nul.
L’art 64 de la Convenció de Viena estableix que en el cas de que sorgeixi una nova norma imperativa de DI general, qualsevol tractat anterior que sigui contrari a aquesta norma serà considerat nul.
23 TEMA 4.- ELS TRACTATS INTERNACIONALS 4.1 Concepte i Classes de Tractats Internacionals Un tractat internacional (TI) és una figura pròpia del DIP i és el mateix DIP el que determina quan un acord ha de ser considerat un tractat internacional. El TI es pot definir com l’acord de voluntats entre subjectes del DI, celebrat amb plena llibertat formal i basat en el DI, el qual està dirigit a produir efectes jurídics, ja consti d’un o més instruments i independentment de la seva denominació. D’aquesta definició podem extreure els requisits principals per saber quan un acord és un TI: - Subjectes: un TI ha de ser celebrar per subjectes del DI. Poden ser TI els acords celebrats entre estats i altres subjectes de DI com són les OI o la Santa Seu. Els TI també poden ser acords celebrats entre aquests altres subjectes de DI i els acords celebrats entre col·lectivitats regionals i estats, tot i que en aquest últim cas la seva naturalesa jurídica pugui ser de difícil determinació (ex: TI que realitzen els Estats federals amb altres Estats). El acords que no poden ser considerats com TI són els acords entre persones jurídiques de diferents nacionalitats; els acords entre persones jurídiques i estats; els acords entre col·lectivitats locals i regionals.
- Efectes dels Tractats: perquè un TI es pugui ser considerat com a tal ha de produir efectes jurídics, per tant, podem afirmar que no són TI aquells que tenen caràcter polític. La voluntat de les parts del TI és determinant per saber si les obligacions del TI són de naturalesa jurídica o no. En un TI hi ha diferents clàusules, les quals produeixen diferents efectes jurídics:  El Preàmbul: el qual té efectes jurídics pel que fa a la interpretació del TI i pel que fa a la determinació de al finalitat del TI.
 Clàusules Exhortatòries: les quals no estableixen cap tipus disposició en concret.
 Clàusules amb Obligacions Difuses: les quals són obligacions de caràcter ambigu que s’han de realitzar a llarg termini.
 Clàusules amb Obligacions de Resultat: les quals estableixen les obligacion que han de portar a terme les parts per poder aconseguir un determinat objectiu.
 Clàusules amb Obligacions de Comportament: les quals estableixen l’obligació que tenen les parts d’observar una determinada conducta de fer o de no fer.
 Clàusules Interpretatives: les quals estableixen el sentit amb el qual deu interpretar-se un determinat concepte del TI.
 Clàusules amb Obligacions Estatutàries: les quals tenen caràcter normatiu, però no dispositiu, és a dir, reglamenten una sèrie de matèries del TI.
 Clàusules Formals: un exemple d’aquest tipus de clàusules són aquelles que determinen la forma com s’ha de manifestar el consentiment, les reserves, les esmenes, etc. Aquestes clàusules solen ser les disposicions finals d’un TI.
- La Forma: la Convenció de Viena estableix que és independent la forma com es porti a terme un TI. Tot i que el DI no estableix la necessitat d’una forma concreta per a l’adopció d’un TI, per raons de seguretat jurídica i de valor probatori, s’opta prioritàriament per la forma escrita. La Convenció de Viena també estableix que 24 un TI pot ser adoptat per un o més instruments, la qual cosa vol dir que en moltes ocasions un TI es composa per 3 parts:  El Preàmbul: el qual té la funció d’interpretar i establir la finalitat del TI.
 La Part Dispositiva.
 Els Annexes: els quals detallen de forma tècnica algunes disposicions del TI, raó per la qual cal tenir-los en compte alhora d’aplicar el TI.
- Normativa i Règim Jurídic: els acords perquè puguin ser considerats TI han d’estar regits pel DI, per tant, no seran TI aquells acords de tipus contractual basats en el D intern dels Estats.
- Denominació del TI: per al DI és irrellevant la denominació dels acords internacionals, sempre i quan aquests reuneixi els caràcters anteriors.
Normalment els TI es solen denominar convencions, tractats, acords, pactes, etc.
Es poden utilitzar diferents criteris per classificar els TI: - En funció del Número de Subjectes del TI: seguint aquest criteri podem diferenciar entre:  TI Bilaterals: els quals són els portats a terme per 2 subjectes del DI. Aquests són TI restringits.
 TI Multilaterals: els quals són els portats a terme per més de 2 subjectes del DI.
Aquests són TI generals.
- En funció de l’Obertura de la Participació dels Subjectes Internacionals: en funció de si els subjectes negociadors del TI permeten l’entrada en el TI d’altres subjectes que no van participar en la negociació inicial del TI, podem diferenciar entre:  TI Oberts: en els quals els Estats negociadors permeten l’entrada al TI a altres Estats que no van participar en la negociació inicial del TI.
 TI Tancats: en els quals els Estats negociadors no permeten l’entrada al TI a altres Estats que no van participar en la negociació inicial del TI.
 TI Semi Tancats: en els quals els Estats negociadors estableixen una llista d’Estats que posteriorment podran formar part del TI, de tal manera que exclouen a aquells Estats que no estan en la llista.
- En funció de la Matèria que Regula el TI: seguint aquest criteri podem diferenciar entre TI econòmics, socials, mediambientals, polítics, etc.
- En funció de la Naturalesa de les Obligacions que crea el TI: seguint aquest criteri podem diferenciar entre:  TI Contractuals: els quals estableixen relacions recíproques i de contraprestació entre els Estats que són part. Normalment els TI bilaterals són d’aquest tipus de TI.
 TI Llei: els quals estableixen un marc de regulació general sobre una determinada matèria. Normalment els TI multilaterals són d’aquest tipus de TI.
- En funció del Tipus de Subjectes que Participen en el TI: seguint aquest criteri podem diferenciar entre:  TI que només estan formats per Estats.
 TI que estan formats per Estats i altres subjectes del DI (OI).
 TI que només estan formats per subjectes del DI que no són Estats.
25 - En funció de la Duració del TI: seguint aquets criteri podem diferenciar entre:  TI que tenen establert u període concret de vigència.
 TI Prorrogables: en aquest tipus de TI les parts estableixen una pròrroga, també hi ha altres en els quals les parts estableixen una pròrroga.
 TI que no tenen establerta una caducitat.
- En funció de la Forma de Conclusió del TI: seguint aquest criteri podem diferenciar entre:  TI que es Conclouen de Forma Solemne: aquest tipus de TI són aquells que segueixen el procediment de la ratificació com a mitjà per manifestar el consentiment. La ratificació és la forma més solemne de manifestar el consentiment. La ratificació es portada a terme per la màxima representació de l’Estat.
 TI que es Conclouen de Forma Simplificada: aquest tipus de TI són aquells que han estat conclosos de forma no solemne, és a dir, mitjançant l’acceptació, l’aprovació, l’adhesió o la notificació.
4.2 La Convenció de Viena sobre els Dret dels Tractats de 23 de Maig de 1969.
Totes les NJ relatives als TI van sorgir com a conseqüència de la pràctica habitual dels Estats, és a dir, que no eren NJ escrites, sinó que eren normes consuetudinàries. Aquesta pràctica dels Estats es va anar consolidant i va anar generar un sentiment d’obligatorietat per part del Estats que seguien aquestes pràctiques. La normativa que regula el règim jurídic dels TI és bàsicament consuetudinària i ha estat objecte de diferents processos de codificació; on el més important ha estat portat a terme per la Convenció de Viena sobre els Drets dels TI del 23 de maig de 1969 (CV 69), el qual va entrar en vigor el 27 de gener de 1980.
Aquest TI ha estat denominat tractat dels tractats, ja que és el text codificador fonamental de la normativa dels TI. Tot i ser el text codificador més important en aquesta matèria, no regula tots els tipus de tractats, ja que només regula els tractats celebrats entre Estats. L’art 2.1 de la CV 69 defineix el que s’entén per TI i, és en aquest mateix article en el qual es comprova que la CV 69 no regula tots els tipus de TI, ja que exclou els TI no escrits, els TI que siguin celebrats entre Estats i altres subjectes de DI i els TI entre subjectes del DI que no siguin Estats (OI). La Convenció de Viena no s’aplica als TI que no siguin escrits i a aquells tractats que no siguin portats a terme entre Estats. La CV es divideix en 8 parts i un annexe, en el qual es regulen els procediments de solució pacífica de controvèrsies que puguin sorgir entre els Estats que van signar aquesta convenció.
4.3 Els Tractats Internacionals portats a terme entre Estats i Organitzacions Internacionals: Convenció de Viena de 21 de Març de 1986 La CV del 21 de març del 1986 es va centrar en regular totes aquelles qüestions relatives a la conclusió de TI entre Estats i OI i TI entre OI. El contingut d’aquesta convenció és equiparable al contingut de la CV de 1969. Allò que no regulava la CV 1969 està regulat per aquesta nova CV 1986.
26 4.4 Capacitat per Concloure un Tractat Internacional Els subjectes de DI, ja siguin Estats o OI han d’obrar mitjançant persones individuals que actuen com a òrgans dels Estats o de les OI. El dret intern de cada país o OI estableix quines facultats té cada òrgan, però el DI estableix unes regles que deuen ser observades per tots els subjectes del DI. Els art 7 i 8 de la CV 69 estableixen regles generals i específiques sobre qui té la capacitat per actuar en nom dels Estats. L’Art 7 de la CV 69 estableix com a regla general de l’adopció, autentificació i manifestació del consentiment, que seran representats de l’Estat aquelles persones amb plens poders. L’art 2.1.c CV 69 estableix que els plens poders són un document d’autorització que porta a terme un Estat i que li entrega a una persona perquè aquesta actuï en el nom de l’Estat en les fases prèvies a l’adopció d’un TI. Aquest article també estableix que també poden ser representants dels Estats aquelles persones que gràcies a la pràctica es pugui deduir la voluntat que tenen els Estats de considerar-les com els seus representats, sense la necessitat de presentar plens poders.
La regla específica que estableix l’art 7 CV 69 és que les persones que gràcies a les seves funcions poden ser considerades representants del seu Estat són: - El Cap d’Estat.
- El Cap de Govern.
- El Ministre d’Assumptes Exteriors.
- El Cap de la Missió Diplomàtica per a l’Adopció del Text del TI per part de l’Estat pel qual realitza aquesta funció.
La regla específica que estableix l’art 8 CV 69 és que en el cas de que una persona realitzi qualsevol acte relatiu a la celebració d’un TI sense plens poders, l’Estat pot confirmar amb posterioritat l’acte portat a terme sense facultat.
4.5 Fases de Conclusió dels Tractats Internacionals Les fases de conclusió dels TI són les fases de celebració o d’elaboració d’un TI. Es pot definir la celebració d’un TI com tot aquell procediment destinat a donar vida a un TI. L’elaboració d’un TI s’inicia amb les conversacions mantingudes pels representants dels Estats que tenen la finalitat d’elaborar un text i es finalitza amb la manifestació del consentiment de les parts i l’entrada en vigor del TI. Hi ha 2 tipus de procediments de celebració de TI: - Procediment Simplificat: és el procediment propi de les relacions bilaterals.
Aquest procediment serveix per celebrar TI que van a complementar el contingut d’un TI base. Aquest tipus de procediment consisteix en que el representant d’un Estat dirigeix de forma escrita una carta o una nota a un altre Estat, en la qual li proposa a aquest altre Estat l’elaboració d’un TI. El TI es formalitzarà en el moment en el qual el remitent rebi l’acceptació en forma de carta o nota del destinatari de la proposta. S’entén que el TI existeix quan es rep la confirmació del destinatari de la proposta.
27 - Procediment Solemne: aquest tipus de procediment consta de 4 fases:  Negociació: consisteix en un conjunt d’operacions tècnico-diplomàtiques a través de les quals els òrgans competents de dos o més Estats valoren les possibilitats d’arribar a un acord i elaborar d’aquesta manera un projecte d’acord, el qual permetrà accedir a la següent fase. Durant aquesta fase, les parts negociadores deuen guiar la seva actuació mitjançant el principi de bona fe i no podran realitzar cap acte que pugui frustrar la celebració del TI.
 Adopció: en aquesta fase els estats negociadors expressen el seu acord, el qual queda plasmat mitjançant l’establiment del contingut i de la forma del text del TI. Adoptar vol dir consentir la redacció definitiva del TI. LA CV 69 distingeix diferents procediments d’adopció:  Aquell procediment en el qual l’adopció es realitza amb el consentiment de tots els Estats negociadors.
 Aquell procediment amb el qual es vol adoptar una conferència internacional, la qual requereix la majoria dels 2/3 del membres votants a no ser que es pacti alguna altra majoria.
 Autenticació: és l’acte jurídic mitjançant el qual s’estableix el text correcte del TI i es confirma com a definitiu. L’autenticació pressuposa que el text ha estat adoptat i ho expressa amb documents. L’art 10 del CV 69 estableix un llistat successiu i excloent de formes d’autenticar un text: 1- La forma que hagi previst el mateix text del TI.
2- La forma que hagin previst els Estats que han participat en l’elaboració del text.
3- Mitjançant la signatura referèndum (és un signatura que requereix una confirmació posterior, això és així perquè normalment la persona que ha realitzat la signatura no tenia el poder per fer-ho) o la rúbrica (és la signatura abreviada amb les inicials del signant) dels representants, introduïda en el text del TI.
L’autenticació d’un TI crea l’obligació d’actuar segons el principi de bona fe i l’obligació de no portar a terme cap acte que pugui frustrar la celebració del TI.
 Manifestació del Consentiment: és la manifestació del consentiment amb la finalitat de considerar el TI com a obligatori per als subjectes internacionals que han elaborat el TI; d’aquesta manera aquests subjectes es transformen en parts contractants. La manifestació del consentiment és el mateix que la manifestació de la voluntat.
28 4.6 La Manifestació del Consentiment La CV 69 preveu 4 formes diferents de manifestació del consentiment: - La Ratificació: és un acte elaborat per escrit per l’òrgan de més alta representació de l’Estat, en virtut del qual manifesta la seva voluntat d’obligar-se al tractat. L’art 14 CV 69 estableix la manifestació del consentiment s’haurà de portar a terme mitjançant aquesta via quan:  Quan així ho estableixi el TI.
 Quan els Estats negociadors així ho estableixin.
 Quan el representant de l’Estat hagi signat el TI a reserva de ratificació posterior.
 Quan la intenció de l’Estat de signar el TI a reserva de ratificació posterior derivi dels plens poders del representant o quan s’hagi manifestat així durant la negociació.
Les CRCT de la ratificació són:  És una forma de manifestació del consentiment exclusiva dels Estats.
 És rituària i lenta.
 Es basa sobretot en la solemnitat de les formes.
 Es materialitza en un instrument diplomàtic subscrit de forma solemne pel cap d’Estat, amb el segell oficial i la contrasignatura del ministeri d’assumptes exteriors.
- Acceptació i Aprovació: en la pràctica la utilització d’aquestes dos formes de manifestació del consentiment han tingut una doble finalitat:  Ser una alternativa a la ratificació com a forma de manifestar el consentiment.
 S’ha utilitzat amb la finalitat de fer un reexàmen del TI abans de que l’Estat s’obligui de forma definitiva.
En el cas de l’Acceptació i l‘Aprovació no cal la intervenció del cap d’Estat, sinó que només cal la intervenció del cap de Govern o del Ministeri d’Assumptes Exteriors. L’acceptació s’utilitza sobretot per obligar-se als TI multilaterals i sobretot ha aparegut després de la 2ª GM. La aprovació es sol utilitzar per obligar-se als TI bilaterals i la seva aparició és molt recent. No s’ha de confondre l’acceptació com a forma de manifestació del consentiment amb l’aprovació parlamentària que autoritza a un executiu de l’Estat a comprometre’s en l’àmbit internacional.
- L’Adhesió: es reserva per aquells Estats que no han participat en la negociació del TI, però que posteriorment volen vincular-se a ell. Aquest és el sentit apropiat del significat d’adhesió; tot i això en molts TI s’ha desvirtuat aquest significat, ja que s’ha permès utilitzar l’adhesió per manifestar el consentiment com a única forma per manifestar el consentiment.
- Signatura: la signatura d’un TI és una forma simplificada d’obligar-se a un TI quan no es realitza cap dels sistemes anteriors per manifestar el consentiment. S’ha de distingir la signatura en la fase d’autenticació del text, de la signatura com a forma de manifestar el consentiment.
29 4.7 Les Reserves Les reserves estan pensades per afavorir la participació de subjectes del DI en els TI multilaterals, per tant, podem afirmar que les reserves només s’utilitzen en els TI multilaterals. Una reserva és una declaració unilateral realitzada per escrit per un subjecte del DI, la qual és realitzada en el moment de la manifestació del consentiment per obligar-se a un TI multilateral, sigui la que sigui la seva denominació. La finalitat de la reserva és excloure o modificar els efectes jurídics de determinades disposicions del TI. Les reserves estan regulades en els art 19-23 del CV 69. D’aquesta definició podem extreure les CRCT de les reserves: - És una declaració unilateral decidida per un subjecte de DI. El contingut de la reserva no està pactat i és irrevocable, ja que és una decisió pròpia d’un subjecte del DI. El subjecte de DI que estableix la reserva al TI, pot retirar-la en qualsevol moment de la vida del TI. La reserva no és un acte unilateral, sinó que és una declaració unilateral, ja que els efectes que produeixi la reserva sobre el TI, dependran de l’actitud dels altres Estats part del TI.
- És un acte formal que només pot ser realitzat per escrit; això és així per poder conèixer l’abast i el contingut de la reserva, amb l’objectiu de que els altres subjectes del DI decideixin si la volen acceptar o no.
- El moment per realitzar la reserva és el moment de la manifestació del consentiment. Durant la celebració d’un TI existeix la possibilitat d’avançar projectes de reserves, els quals només poden ser confirmats en el moment de la manifestació del consentiment.
- L’objecte de la reserva és excloure o modificar els efectes jurídics de determinades disposicions d’un TI multilateral.
En base a aquesta última CRCT podem parlar de 2 tipus de reserves: - Reserva d’Exclusió: les quals tenen l’objectiu de que no li siguin aplicats determinats efectes jurídics de determinades disposicions del TI a un determinat Estat. La CV 69 no permet l’exclusió de parts senceres d’un TI.
- Reserva de Modificació: les quals pretenen limitar l’aplicació de determinats efectes jurídics derivats de determinades disposicions d’un TI sobre un determinat Estat. El que porta a terme l’Estat mitjançant aquesta reserva és determinar de quina manera li serà aplicada la disposició sobre la qual realitza la reserva.
Les reserves han de distingir-se de determinades declaracions que es realitzen en els TI i que s’adjunten al final del TI; les quals són: - Les Declaracions Extensives: les quals intenten atribuir un sentit més ampli del previst a una disposició del TI.
- Les Declaracions Interpretatives: les quals tenen la funció de determinar quina de les interpretacions possibles se li ha de donar a una determinada disposició de TI.
30 La CV 69 estableix que les reserves prohibides són: - Quan el TI estableixi de forma expressa que els reserves estan prohibides.
- Quan el TI estableixi quins articles del TI poden ser objecte de reserva, de tal manera que els altres articles que no han estat inclosos en la llista no poden ser objecte de reserva.
- Les reserves que van en contra de l’objecte i de la finalitat del TI.
Una vegada realitzada la reserva, la resta dels Estats part del TI han de decidir si l’accepten o l’objecten. En el cas de que el TI autoritzi la realització de reserves sobre el seu articulat, no serà necessària l’acceptació de la reserva per part de les altres parts del TI, a no ser que el TI estableixi el contrari. Sí que és necessària l’acceptació expressa de les reserves formulades sobre l’articulat de TI constitutius d’una OI. En els altres supòsits només és necessària l’acceptació tàcita de la reserva per part de les altres parts del TI. Es considera que un subjecte del DI ha portat a terme una acceptació tàcita quan no ha objectat la reserva dins del termini de 12 mesos des de la formulació de la reserva.
Els efectes jurídics d’haver formulat una reserva són: - Entre l’Estat que realitza la reserva i l’Estat o Estats que l’accepten regeix el TI en el sentit que estableix la reserva.
- Entre l’Estat que realitza la reserva i l’Estat o els Estats que la objecten només seran aplicades i regiran les disposicions del TI que no han estat objecte de reserva.
- Entre l’Estat que realitza la reserva i l’Estat o els Estats que la objecten, expressant la seva intenció de no considerar a l’Estat reservant com a part del TI (objecció qualificada); no els hi serà aplicat el TI.
- Entre els Estats que no han portat a terme cap reserva regeix el TI íntegrament.
- Entre l’Estat que realitza la reserva i l’Estat o els Estats que ni accepten ni objecten la reserva, es considera que quan passen 12 mesos des de la formulació de la reserva, aquests Estats accepten la reserva tàcitament, de tal manera que regirà el TI en el sentit que estableixi la reserva.
4.8 Depòsit i Registre de Tractats El consentiment en obligar-se a un TI mitjançant uns dels instruments anteriors només serà vàlid quan es compleixin les següents condicions: - Que hi hagi un intercanvi d’instruments entre els Estats contractants, el qual deu distingir-se del procediment simplificat de manifestació del consentiment.
- S’ha de procedir al depòsit i al registre dels instruments.
- Els instruments han de ser notificats a les parts i al depositari.
El depositari d’un TI és designat pels subjectes negociadors del TI, El depositari pot ser un o més Estats; una OI o un òrgan d’una OI. El depositari aixeca una acta del corresponent depòsit del TI i el notifica a les parts.
31 L’art 77 del CV 69 estableix quines són les funcions del dipositari: - Rebre i custodiar el text original del TI.
- Preparar el text en diferents idiomes i enviar-lo a les parts del TI i als subjectes que puguin ser part del TI posteriorment.
- Rep les signatures dels TI.
- Rep i custòdia els instruments, les notificacions i les comunicacions relatives al TI.
- Informa a les parts i als subjectes que puguin ser part del TI en el futur sobre els actes i les notificacions del TI.
El registre dels TI està regulat a l’art 80 de la CV 69, el qual estableix que els TI que entren en vigor han de ser transmesos al Secretari de les Nacions Unides. L’art 102 de la CNU estableix que els membres de les Nacions Unides tenen l’obligació de registrat tots els TI que hagin portat a terme abans de la creació de la CNU i també hauran de registrar els que hagin portat a terme posteriorment a la creació de la CNU. En el cas de l’incompliment d’aquesta obligació de registre, la conseqüència serà que no podran ser invocats davant dels òrgans de Nacions Unides.
4.9 La Interpretació dels Tractats Internacionals La interpretació és la operació de determinar el vertader sentit i abast que tenen els termes utilitzats en una norma o negoci jurídic expressat en un TI. Hi ha diversos criteris d’interpretació: - En funció dels Òrgans o Persones que Realitzen la Interpretació es pot distinfir entre:  Interpretació Autèntica: és la interpretació realitzada per les parts del TI en el propi TI o en un acte posterior.
 Interpretació Doctrinal: és la interpretació realitzada pels juristes.
 Interpretació Judicial: és la interpretació realitzada pels tribunals mitjançant decisions com les sentències o els dictàmens.
 Interpretació Diplomàtica: és la interpretació realitzada pels Ministres d’Assumptes Exteriors.
- En funció dels Resultats:  Interpretació Extensiva: el resultat d’aquest tipus d’interpretació té la finalitat d’ampliar el sentit de les obligacions del TI.
 Interpretació Restrictiva: el resultat d’aquest tipus d’interpretació té la finalitat de reduir el sentit de les obligacions del TI.
- En funció del Mitjà Utilitzat per portar a terme la interpretació:  Interpretació Gramatical o Literal: és la interpretació que es dedueix de les paraules del TI.
 Interpretació Teleològica: és la interpretació que es dedueix de l’objecte i de la finalitat del TI.
 Interpretació Històrica: és la interpretació que té en compte les circumstàncies històriques del moment de la creació del TI.
32  Interpretació Sistemàtica: en aquesta interpretació el TI s’interpreta tenint en compte el conjunt de les disposicions incloses en el TI.
La Comissió de DI utilitza tres criteris interpretatius: - Criteri Objectiu: aquest criteri es basa en el text del TI.
- Criteri Subjectiu: quest criteri es basa en la voluntat de les parts del TI.
- Criteri Teleològic: aquest criteri es basa en l’objecte i en la finalitat del TI.
La CV de 69 en relació a la interpretació estableix en els seus art 31,32 i 33: La CV 69 en els seua articles 31, 32 i 33 estableix quines són les normes que s’han d’aplicar en la interpretació d’un TI: - L’art 31 estableix quines són les normes generals de la interpretació. L’art 31 estableix que alhora d’interpretar un TI s’han de tenir en compte els següents criteris:  La Bona Fe: és un principi que predomina al OJ internacional i que forma part del principi pacta sunt servanda, el qual estableix que els Estats s’obliguen al que volen obligar-se.
 La Primacia del Text: aquest principi implica que el text és el punt de partida de la interpretació d’un TI, de tal manera que el TI s’haurà d’entendre en el sentit ordinari del text. L’art 31.2 estableix que el context del TI està format pel preàmbul, el text i els annexes.
 L’Objecte i la Finalitat del TI: aquest principi estableix que s’ha de tenir molt en compte la finalitat i l’objecte del TI alhora d’interpretar un TI perquè la finalitat del TI és el que motiva la celebració d’un TI.
- L’art 32 estableix quines són les normes complementàries de la interpretació, les quals són les normes relatives als preparatoris i a les circumstàncies de la celebració d’un TI.
- L’art 33 estableix quina és la norma específica de la interpretació d’u TI que s’ha portat a terme en diverses llengües. L’art 31.1 estableix que el text tindrà el mateix valor en tots els idiomes en els quals s’hagi votat el text; a no ser de que les parts hagin establert que una de les versions preval sobre la resta. L’art 33.2 estableix que en el cas de que el TI o les parts del TI estableixin que la versió en una llengua en la qual el TI no s’ha autenticat no es considerarà text autèntic, aquesta versió no serà considerada autèntica i per tant no tindrà cap valor. L’art 33.3 estableix que els diferents termes utilitzats en les diferents llengües del TI tenen el mateix sentit en totes les llengües dels textos autèntics. L’art 33.4 estableix que en el cas de contradicció entre els diferents text autèntics del TI, s’aplicaran les regles dels articles 31 i 32 i si encara així no es resol la contradicció, el que regirà serà el sentit més adequat d’acord amb l’objecte i finalitat del TI.
33 4.10 L’Aplicació dels Tractats Internacionals en el Temps, Espai, en Relació amb Tercers Estats i en Relació amb altres Tractats Internacionals L’aplicació i els efectes d’un TI es regeixen pel principi pacta sunt servanda (qui consent internacionalment s’obliga internacionalment), el qual està recollit a l’art 26 CV 69. L’art 26 està complementat per l’art 27, el qual estableix que cap Estat pot al·legar una de les seves normes internes per poder justificar l’incompliment d’un TI al qual s’ha obligat.
L’Aplicació Temporal dels TI: Quan parlem dels efectes dels TI en el temps devem diferenciar entre el moment inicial i el moment final d’un TI. El moment inicial és aquell en el qual el TI comença a generar els seus efectes jurídics; aquest moment es produeix amb la seva entrada en vigor, la qual està regulada a l’art 24 CV 69. En el cas dels TI bilaterals, l’entada en vigor es produeix a partir del moment en el qual es té constància de que les dues parts del TI han atorgat el seu consentiment. En el cas dels TI multilaterals, l’entrada en vigor es pot produir en el moment en el qual queda constància de que totes les parts del TI han atorgat el seu consentiment o en el moment en el qual s’hagi produït l’atorgament d’un número determinat d’adhesions o ratificacions. Excepcionalment, un TI pot produir efectes jurídics abans de la seva entrada en vigor, mitjançant una aplicació provisional, la qual està regulada a l’art 25 CV 69, el qual reconeix aquesta possibilitat sempre que el TI així ho estableixi o quan així es derivi de la voluntat dels Estats negociadors. L’art 28 CV 69 recull el principi d’irretroactivitat d’un TI respecte a situacions anteriors a la seva entrada en vigor, però també estableix unes excepcions a aquest principi, les quals són: - Un TI podrà aplicar-se amb caràcter retroactiu quan les parts així ho hagin establert.
- Un TI podrà aplicar-se amb caràcter retroactiu quan la retroactivitat del TI es dedueixi del mateix TI.
- Un TI podrà aplicar-se amb caràcter retroactiu quan la retroactivitat del TI es dedueixi d’alguna altra manera.
El moment final d’un TI és aquell moment en el qual el TI deixa de produir efectes jurídics. Normalment, és el mateix TI el que estableix quan deixa de produir efectes jurídics, ja sigui establint un termini final o en el cas de que el tingui caràcter indefinit, es produeix la finalització del TI mitjanant una denúncia expressa de les parts contractants del TI. A part d’aquesta regla general, excepcionalment, un TI també pot deixar de produir efectes jurídics per la seva nul·litat, terminació o suspensió.
L’Aplicació Territorial dels TI: L’art 29 CV 69 estableix que un TI és obligatori en la totalitat del territori de cadascuna de les parts que s’han obligat al TI. Quan es parla de territori es parla de l’espai terrestre, les aigües interiors, el mar territorial i l’espai aeri d’un Estat. Aquest art 29 estableix una excepció a aquesta regla general, la qual és que el TI no s’aplicarà en algun territori d’algun Estat que s’hagi obligat al TI, en aquell cas en el qual així s’estableixi al TI o en algun altre lloc. A la pràctica és habitual que 34 s’estableixin excepcions territorials alhora d’aplicar el TI territorialment en territoris insulars o colònies dependents.
L’Aplicació Subjectiva dels TI: Quan parlem d’aplicació subjectiva del TI parlem de: - L’aplicació subjectiva dels TI sobre els Estats part que han manifestat el seu consentiment al TI: es poden donar casos de limitació dels efectes d’un TI com a conseqüència de TI anteriors o posteriors al mateix. La regla general d’aquesta aplicació és que el TI tindrà efectes jurídics sobre tots aquells Estats part que hagin manifestat el seu consentiment al TI (principi pacta sunt servanda).
- L’aplicació subjectiva dels TI sobre tercers Estats que no han manifestat el seu consentiment al TI: l’art 34 CV 69 estableix com a regla general que un TI no crea ni drets ni obligacions per a un tercer Estat sense el seu consentiment. L’art 35 i 37 estableixen unes excepcions a aquesta regla general:  Perquè un TI pugui crear obligacions a un tercer Estat es requereix un acord entre les parts del TI i l’acceptació expressa i per escrit del tercer Estat en qüestió.
 Perquè un TI pugui crear drets a un tercer Estat es requereix un acord entre les parts del TI i l’assentiment del tercer Estat; s’entén que l’Estat en qüestió accepta quan no hi ha cap manifestació en contra.
La clàusula de nació més afavorida és molt important en l’aplicació subjectiva dels TI sobre tercers Estats. Aquesta clàusula consisteix que un Estat part d’un TI s’obliga mitjançant aquesta clàusula a beneficiar a un tercer Estat de la mateixa forma en la qual es va beneficiar a un altre tercer Estat L’Aplicació Material dels TI en Relació a Altres TI: Els efectes d’un TI en relació a altres TI anteriors o posteriors està regulat a l’art 30 CV 69, el qual estableix que en cas de conflicte entre obligacions derivades de la CNU i d’un altre TI, el que preval són les obligacions derivades de la CNU. L’art 30 també estableix que en cas de conflicte entre obligacions derivades d’un TI principal i les obligacions derivades d’un TI subordinat a aquest TI principal, el que preval són les obligacions derivades del TI principal. Aquest art 30 també estableix que en el cas de que dos TI successius que tracten sobre la mateixa matèria i que són part els mateixos Estats, el que s’aplicarà serà el primer TI, sempre i quan no sigui incompatible amb el segon i sempre i quan el segon no estableixi la suspensió del primer. L’última regla que estableix l’art 30, regula el cas de que hi hagi 2 o més TI que regulen les mateixes matèries però que no són successius i que entren en conflicte; en aquest cas es poden donar 2 situacions: - En les relacions entre Estats que siguin part dels 2 TI, el que s’aplicarà serà la mateixa regla que en els TI successius.
- En les relacions entre Estats que formin part dels 2 TI i Estats que només formin part d’1 TI, el TI que prevaldrà serà aquell en el qual els 2 Estats sigui part.
35 4.11 L’Esmena i la Modificació dels TI L’Esmena d’un TI és aquell canvi que afecta a tots els Estats part en alguna o algunes disposicions del TI. El règim jurídic de les esmenes es troba regulat als art 39 i 40 CV 69. La regal general és que els TI es poden esmenar sempre i quan hagi un acord entre les parts del TI. En el cas dels TI multilaterals s’ha d’observar el que estableix el mateix TI; en el cas de que el TI no estableixi res respecte a la possibilitat de formular esmenes, es podran realitzar esmenes mitjançant la notificació de la proposta d’esmena a les parts i la seva posterior negociació i acord.
La proposta d’esmena no obliga als Estat part que no l’han acordat.
La modificació d’un TI suposa la possibilitat que tenen 2 o més Estats part del TI de modificar-lo mitjançant l’elaboració d’un altre TI posterior. L’art 41 CV 69 regula la modificació i estableix que la modificació es podrà realitzar quan el mateix TI així ho estableixi. Aquest article també estableix que en el cas de que el TI no estableixi que el TI podrà ser modificat per 2 o més Estats mitjançant l’elaboració d’un altre TI posterior, la modificació no podrà afectar ni als drets ni a les obligacions dels altres Estats part del TI que es vol modificar i tampoc podrà afectar ni a l’objecte ni a la finalitat del TI.
4.12 La Nul·litat, Terminació i Suspensió dels Tractats Internacionals La nul·litat, la terminació i la suspensió són supòsits en els quals el TI entra en crisis i, per tant, les relacions dels Estats amb el TI es veuen afectades per aquesta situació. L’art 42 CV 69 estableix com a regla general, que mentre que no es digui el contrari, es considerarà que un TI és vàlid mentre que sigui vigent. Les disposicions del CV 69 relatives a la nul·litat, terminació i suspensió dels TI estableixen d’una manera molt estricta les causes per les quals pot perillar la validesa d’un TI. La CV admet un gran número de mesures de subsanació d’aquestes causes. La CV 69 també exigeix la invocació de forma precisa de la causa de nul·litat, terminació i suspensió alhora d’intentar revocar el TI.
La Nul·litat dels TI La nul·litat d’un TI es fonamenta en la incorrecta integració del TI dins del conjunt del sistema jurídic internacional. L’efecte que produeix la nul·litat d’un TI és la ineficàcia d’un acte jurídic com a conseqüència de que no compleix amb els requisits necessaris per a ser vàlid. A la doctrina internacional espanyola hi ha discrepàncies sobre com s’han d’interpretar les diferents disposicions sobre nul·litat establertes a la CV 69. En general, la doctrina distingeix entre 2 tipus de nul·litat: - Nul·litat Absoluta: es troba regulada pels articles 51, 52 i 53 CV 69. Aquesta nul·litat es caracteritza perquè no és possible la seva subsanació i perquè qualsevol Estat la pot invocar. Els supòsits de nul·litat absoluta que regula la CV són:  Que es produeixi coacció sobre el representant d’un Estat (art 51 CV 69).
 Que es produeixi una amenaça o ús d ela força sobre altres subjectes de DI (art 52 CV 69).
 Que es produeixi una infracció d’una norma de ius cogens (art 53 CV 69).
36 Aquestes tres causes poden ser invocades per qualsevol membre del TI i inclús per l’OI encarregada de l’aplicació del TI.
- Nul·litat Relativa: es troba regulada de l’article 45 al 50 CV 69. Aquesta nul·litat es caracteritza perquè és possible la seva subsanació i perquè només pot ser invocada per l’Estat no infractor. Els supòsits de nul·litat relativa que regula la CV són:  Quan hi hagi una violació d’una disposició fonamental de dret intern d’un dels Estats (art 46 CV 69).
 Quan un representant d’un Estat no tingui competència per concloure un TI (art 47 CV 69).
 Quan es produeixi un error alhora de percebre o conèixer un fet o situació que de no haver-se produït no s’hagués conclòs el TI (art 48 CV 69).
 Quan es produeixi una conducta fraudulenta d’un Estat negociador sobre un altre Estat negociador, la qual cosa provoca que finalment el segon Estat acabi celebrant el TI (ex: un Estat li fa regals a un altre) (art 49 CV 69).
 Quan es produeixi una corrupció sobre un representant d’un Estat per obtenir la manifestació del consentiment d’un Estat en obligar-se a un TI (art 50 CV 69).
Aquestes causes només poden ser invocades per la víctima que les ha sofert.
La Terminació d’un TI La terminació d’un TI suposa la finalització dels efectes d’un TI, com a conseqüència de la producció de determinades causes previstes a la mateixa norma o previstes en general al sistema jurídic. Les CRCT de la terminació d’un TI són: - La terminació està vinculada a les circumstàncies que es produeixin després de la conclusió del TI.
- Els efectes de la terminació del TI es produeixen a partir de la data en la qual s’ha produït aquesta circumstància que motiva la terminació del TI.
- La terminació del TI suposa que les parts no han de seguir complint amb el que estableix el TI.
La terminació es distingeix de la nul·litat en que la terminació moltes vegades està prevista al mateix TI; mentre que la nul·litat és una situació patològica que afecta al TI. Per una altra banda, les causes de nul·litat estan determinades detalladament a la CV 69, en canvi, tal i com estableix l’article 42 CV 69, pel que fa a la terminació d’un TI les parts del TI podran establir al mateix TI altres causes de terminació del TI diferents de les establertes a la CV 69. Com a conseqüència d’això hem de diferenciar entre 2 tipus de causes: - Causes Intrínseques: són aquelles causes de terminació del TI que les mateixes parts del TI han cregut convenient establir. Aquestes causes es poden acordar alhora de la celebració del TI o poden establir-se en un moment posterior a la celebració del TI, ja sigui de forma explícita, implícita o tàcita.
- Causes Extrínseques: són aquelles causes de terminació del TI que estan establertes a la CV 69 entre l’article 60 i el 64. Aquestes causes són:  Violació del TI per part d’algun Estat part del TI.
 Impossibilitat de compliment del TI per part d’algun Estat part del TI.
 Canvi important de les circumstàncies que van motivar la celebració del TI.
37  Ruptura de les relacions diplomàtiques entre els Estats membres del TI.
 Aparició d’una nova norma imperativa de dret general contrària al TI.
És necessari que la denúncia de terminació d’un TI estigui fonamentada en alguna de les causes intrínseques o extrínseques del TI.
La Suspensió dels TI La suspensió d’un TI significa que el TI deixa de produir efectes jurídics durant un període de temps determinat, tot i que el TI segueix en vigor. L’art 57 CV 69 estableix que les parts d’un TI poden establir qualsevol data, forma i condicions per a la suspensió del TI del qual són part. Aquest acord sobre la suspensió es pot portar a terme en el moment de la celebració del TI o posteriorment, ja sigui de forma expressa o tàcita. L’art 58 CV 69 preveu la possibilitat de suspensió d’un TI multilateral per part d’un número determinat d’Estats part del TI. Els efectes de la suspensió d’un TI per part d’un determinat número d’Estats membres del TI, només tindrà efectes sobre els Estats que han acordat la seva suspensió. Un TI també pot ser suspès com a conseqüència de que es produeixi alguna de les causes de suspensió establertes a la CV 69. Com que la CV no estableix res al respecte de suspendre un TI sense cap motivació, la doctrina ha entès que podrà ser aplicat l’art 56 CV 69.
El procediment per a la nul·litat, terminació i suspensió d’un TI només podrà ser portat a terme per les parts del mateix TI. L’article 65 CV 69, estableix l’obligació que té la part del TI que vol portar a terme el procediment de nul·litat, terminació i suspensió d’informar a les altres parts del TI per escrit. En el cas de que no hi hagi cap objecció passats 3 mesos de la notificació per escrit, el procediment es portarà a terme. En el cas de que sí que es produeixin objeccions en el termini de 3 mesos des de la proposta del procediment, les parts del TI hauran de trobar una solució d’acord amb els mitjans de solució pacífica de controvèrsies de l’article 33 CV 69, en un període de com a màxim 12 mesos. En el cas de que en el període de 12 mesos no s’hagi trobat cap solució, l’article 66 CV 69 estableix que s’hauran de portar a terme 2 procediments: - En el cas de que el TI sigui contrari a una norma de ius cogens, les parts del TI podran sotmetre la controvèrsia al Tribunal de Justícia de les Nacions Unides o podran sotmetre la controvèrsia a Arbitratge.
- En la resta de casos, les parts del TI podran sotmetre la controvèrsia a conciliació d’acord amb l’Annex de la CV 69.
38 TEMA 5.- CONCLUSIÓ I APLICACIÓ DELS TRACTATS INTERNACIONALS A L’ORDENAMENT JURÍDIC ESPANYOL Hi ha diferents NJ internes del OJ que habiliten a l’Estat espanyol a participar en la celebració de TI: - CE art 97 i 149.1.3: art 97 estableix que el govern dirigeix la política interior i exterior de l’Estat. Art 149.1.3 estableix que les relacions internacionals són competència exclusiva de l’Estat; tot i que siguin competència exclusiva de l’Estat, les CCAA poden participar en les relacions internacionals d’Espanya. L’art 87.3 exclou expressament la iniciativa legislativa popular en matèria de les relacions internacionals - Reial Decret 801/1972, de 24 març sobre l’Ordenació de l’Administració de l’Estat en Matèria de TI: la funció que porta a terme aquest reial decret és equiparable amb la funció que porta a terme la CV 69 a nivell internacional, però a nivell intern de l’Estat espanyol.
- Estatuts d’Autonomia: estableixen com participen les CCAA en els TI que han estat celebrats per l’Estat espanyol.
5.1 Òrgans Competents Espanyols per a la Conclusió dels Tractats Internacionals L’art 5 RD 801/1972 estableix quin són els òrgans que tenen la potestat per celebrar un TI, els quals són: - Cap d’Estat.
- Cap de Govern.
- Ministre d’Assumptes Exteriors.
- Caps de la Missió Diplomàtica.
- Representants de l’Estat espanyol davant d’una Conferència Internacional.
- Caps de Missió Especial.
5.2 Procediment de Conclusió d’un Tractat Internacional L’art 4 RD estableix que les persones que participen en les diferents fases de celebració d’un TI han de disposar de pleni potència, és a dir, que han de tenir plens poders per poder participar en les diferents fases del procés de celebració d’un TI.
Els plens poders a Espanya els atorga el ministre d’assumptes exteriors en nom del Rei. Aquests plens poders són un document en el qual es designen a una o més persones com a representants de l’Estat espanyol per participar en la negociació o a les fases posteriors de celebració d’un TI. El Govern espanyol és qui dirigeix les fases de negociació i adopció d’un TI en nom d’Espanya; en concret qui dirigeix aquestes fases és el ministre d’assumptes exteriors.
A la fase de negociació el Consell de Ministres i el ministre d’assumptes exteriors els hi donaran les instruccions obligatòries i confidencials que hauran de seguir els representants designats amb els plens poders, els quals hauran d’informar d’aquestes negociacions al ministeri d’assumptes exteriors. El Govern és qui 39 autoritza a una o unes determinades persones a participar en la negociació d’un TI en representació de l’Estat espanyol i, a més, també dirigeix aquesta negociació, ja que estableix les obligacions que han de portar a terme els representants de l’Estat espanyol. Aquesta funció la porta a terme el Govern, prèvia autorització del Consell de Ministres.
La fase d’autenticació d’un TI també és competència del Govern, prèvia autorització del Consell de Ministres, de tal manera que podem afirmar que és necessària l’autorització del Consell de Ministres per realitzar la signatura ad referendum, la qual també haurà de ser confirmada posteriorment pel Consell de Ministres.
La fase de manifestació del consentiment d’obligar-se a un TI és una fase en la qual hi participa el Govern, les Corts Generals i el Consell d’Estat. En aquesta fase el Govern necessita aconseguir l’autorització de les Corts Generals per poder manifestar el consentiment a un TI; de tal manera que podem afirmar que la iniciativa exclusiva de demanar l’autorització de les Corts per obligar-se a un TI és només del Govern, de tal manera que les Corts no poden actuar d’ofici (donar-li l’autorització al Govern sense que sigui sol·licitada pel Govern) o mitjançant la sol·licitud d’alguna de les CCAA. El Consell de Ministres és qui decideix si se li demana aquesta sol·licitud a les Corts o no. En el cas de que el Consell de Ministres decideixi demanar-li la sol·licitud a les Corts, el Govern li envia a les Corts l’acord de demanar la sol·licitud portat a terme el Consell de Ministres, juntament amb una copia autoritzada del TI, una memòria justificativa del TI (en la qual s’informa de quines són les parts negociadores, quin és el contingut del TI, etc), els annexes al TI i qualsevol proposta de reserva que pretengui realitzar el govern espanyol o altres Estats a l’articulat del TI. Tota aquesta documentació ha de ser emesa pel Govern en un termini de màxim 90 dies, el qual comença a comptar des del dia en el qual es va portar a terme l’acord del Consell de Ministres. Aquesta documentació s’envia al Congrés dels Diputats, el qual en 60 dies ha de decidir si autoritza o no la manifestació del consentiment. Perquè finalment s’atorgui l’autorització, aquesta ha de ser aprovada al ple de les 2 cambres de les Corts. En el cas de que les 2 cambres estiguin en desacord es crea una comissió mixta, la qual té la funció d’examinar la proposta i presentar, tenint en compte les observacions de les 2 cambres, una nova proposta que es sotmetrà a la votació de les 2 cambres. En el cas de que el desacord continuï en les 2 cambres, decideix el Congrés per majoria absoluta. És important tenir en compte que les Corts no són les que manifesten el seu consentiment al TI, sinó que són les que autoritzen al govern a fer-ho.
No a tots els TI és necessari que les Corts autoritzin al govern a donar el seu consentiment, ja que hi ha TI que per raó de la seva matèria només es necessari enviar un informe a les Corts informant sobre la conclusió del TI. En el cas de que hi hagi el dubte de si s’ha de demanar o no l’autorització prèvia de les Corts, es pot sol·licitar un dictamen del Consell Consultiu per solucionar aquest dubte. L’art 94 CE estableix quins són els TI que requereixen una autorització prèvia de les Corts, de tal manera que aquells TI que no sigui de la categoria que estableix l’art 94 CE no necessitaran una autorització prèvia de les Corts per obligar-se a ells. L’art 63 CE 40 estableix que li correspon al Rei manifestar el consentiment a un TI en nom de l’Estat espanyol, mitjançant la contrasignatura del ministeri d’assumptes exteriors.
5.3 La Participació de les CCAA en la Conclusió dels Tractats Internacionals Que l’Estat tingui la competència exclusiva de les relacions internacionals no vol dir que l’Estat tingui una exclusivitat total en matèria de relacions internacionals, sinó que aquesta competència exclusiva de l’Estat es concentra en la dimensió exterior de l’Estat, la qual consisteix en: - Obligar-se internacionalment.
- Enviar representants a l’exterior i rebre representants a l’Estat espanyol.
- Ser responsable internacionalment i demanar la responsabilitat internacional d’altres subjectes de DI.
La participació de les CCAA en les relacions internacionals (RRII) es porta a terme en la dimensió interior de les relacions RRII, la qual consisteix en: - Participació en la Fase Ascendent: aquesta fase consisteix en la participació que porten a terme les CCAA en la formació de la voluntat de l’Estat pel que fa a un TI., és a dir, que ajuden a l’Estat a decidir si celebra o no un TI. Hi ha 2 formes de participar en la fase de formació de la voluntat de l’Estat:  La Possibilitat de Sol·licitar-li al Govern la Celebració d’un TI: en aquesta forma les CCAA no tenen la iniciativa de negociació del TI, sinó que li proposen al Govern central que iniciï la negociació d’un TI.
 El Deure del Govern central d’Informar a les CCAA sobre un TI que l’Estat Espanyol vol Concloure i que la seva Matèria és d’Interès per a les CCAA.
- Participació en la Fase Descendent: aquesta fase consisteix en la participació de les CCAA en l’execució dels TI sobre els quals l’Estat espanyol s’ha obligat. Tal i com estableix la CE, una vegada que l’Estat ha donat el seu consentiment d’obligar-se a un TI, aquest TI passa a formar part de l’OJ intern espanyol, de tal manera que ha de ser complit obligatòriament per les CCAA.
L’art 95 CE estableix el control previ de constitucionalitat dels TI, el qual consisteix en que en el cas de que el govern vulgui celebrar un TI que es preveu que serà inconstitucional, el que passarà serà que el TC haurà de portar a terme una revisió prèvia del TI i en el cas de que sigui contrari a la CE però es vulgui celebrar, el que s’haurà de fer serà reformar la CE, amb l’objectiu d’evitar que el TI sigui inconstitucional una vegada acceptat.
41 TEMA 6.- LA COSTUM INTERNACIONAL 6.1 Concepte: Elements de la Costum (pràctica i opinio iuris) La costum internacional és una pràctica que es porta a terme de manera continuada en el temps i que és acceptada internacionalment com a dret. L’art 38 de l’estatut de la Cort Internacional de Justícia no defineix què és una costum internacional ni què és una font del dret; la qual cosa ha estat beneficiós per a la jurisprudència internacional. Per definir quin és el concepte i els elements de la costum internacional ens haurem de remetre a la doctrina i jurisprudència internacionals. La majoria d’aquestes doctrines i jurisprudències estableixen que els elements de la costum són: - Element Material: consisteix en la repetició d’una mateixa acció per part dels òrgans dels diferents Estats davant d’una determinada situació - Element Espiritual: aquest element també és anomenat opinio iuris sive necessitatis; la qual és la convicció que tenen els òrgans dels diferents Estats de que la repetida acció que porten a terme davant d’una determinada situació és obligatòria.
Nosaltres analitzarem el concepte de costum seguint la jurisprudència de la Cort Internacional de Justícia, especialment una sentència en la qual s’estableixen les CRCT de la costum internacional, les quals són: - Acceptació General: fa referència a l’element material de la costum. Fa referència a un doble sentit:  Que l’actitud dels Estats no ha de ser dubtosa, és a dir, que la pràctica ha de ser coneguda, manifestada i acceptada per la resta dels Estats, ja sigui de forma expressa o tàcita. En el cas de normes de dret imperatiu erga omnes (ius cogens) es presumeix que hi ha l’acceptació generalitzada sense la possibilitat de que hi hagi una manifestació en contra de la pràctica.
 Que hi hagi la convicció general de seguir la pràctica habitual.
- Uniformitat: fa referència a l’element material de la costum. Consisteix en que la pràctica habitual ha de ser portada a terme de la mateixa manera per tots els Estats, amb l’objectiu de que la pràctica pugui crear un precedent, la qual cosa no significa que les pràctiques hagin de ser substancialment idèntiques, sinó que només és necessari que no hi hagin contradiccions entre elles.
- Constància: fa referència a l’element material de la costum. Consisteix en que la pràctica es porti a terme d’una manera constant al llarg del temps, és a dir, que sigui duradora en el temps. Al DI actual hi ha algun autor que defensa l’existència de costums instantànies, tot i això, la majoria de la doctrina sosté la necessitat de que la pràctica hagi de ser produïda reiteradament en el temps per ser una costum, sense la necessitat d’establir un termini determinat de temps en el qual la pràctica s’hagi d’estar-se produint.
- Convicció Jurídica o Opinio Iuris: fa referència a l’element espiritual de la costum.
És la convicció que han de tenir els Estats de que una determinada pràctica es segueix no perquè sigui convenient, sinó perquè constitueix una obligació jurídica. L’existència d’aquest element espiritual ha estat qüestionat per algun sector doctrinal com per exemple Kelsen, com a conseqüència de la dificultat de 42 poder provat aquest element; no obstant, la majoria de la doctrina i de la jurisprudència internacionals han considerat aquest element com a indispensable per considerar una pràctica internacional com a una costum internacional. Aquest element espiritual ens permet diferenciar la costum internacional dels usos internacionals, els quals són simples consideracions de cortesia, tradició o conveniència. Pel que fa a la dificultat de poder identificar la opinio iusis, aquesta dificultat s’ha anant disminuint com a conseqüència de la institucionalització que han portat a terme els Estats per pronunciar-se sobre determinades matèries.
Els Estats prefereixen obligar-se a un document escrit que a una pràctica internacional, ja que la pràctica internacional és més relativa i canviant, la qual cosa els hi pot perjudicar.
Les costums internacionals li seran aplicades als Estats i OI que no estableixin el contrari; tot i que les costums internacionals que sigui generadores de ius cogens li seran aplicades a tots els Estats i OI independentment de la seva voluntat.
6.2 Classes de Costums i Efectes Jurídics En funció de l’àmbit d’aplicació de la costum, podem diferenciar entre: - Costum General: té un àmbit d’aplicació universal i, en principi, obliga a tots els Estats de la Societat Internacional.
- Costum Regional i Local: és aquella costum que neix d’un grup d’Estats amb CRCT comuns, la qual cosa suposa que aquesta costum només sigui aplicada entre aquests Estats. La costum local és aquella que només vincula a 2 Estats.
La jurisprudència internacional ha reconegut l’existència de la costum regional, entenent-la com una pràctica que es porta a terme de manera continuada entre 2 o més Estats i que és acceptada per ells com a reguladora de les seves relacions internacionals; la qual cosa suposa que aquesta costum pot generar D i obligacions entre aquests Estats. Perquè puguin existir les costums regionals i les generals s’han de donar 2 elements: - Element material: és la pràctica continuada que porten a terme 2 o més Estats.
- Element espiritual: és la convicció que tenen els Estat de que la pràctica habitual que porten a terme és obligatòria.
Una altra diferència que es pot establir entre la costum regional i la costum general, a part del seu àmbit d’aplicació, és la càrrega de la prova. Quan es tracta d’una costum general l’Estat demandat ha de provar que s’ha oposat a la pràctica general de forma constant, amb la finalitat de que aquesta pràctica no pugui ser aplicada. En canvi, pel que fa a la costum regional, l’Estat que al·lega la costum ha de provar que la pràctica regional és oposable als Estats als quals els hi exigeix el seu compliment.
43 6.3 La Funció de la Costum en el Sistema Jurídic Internacional La costum ha tingut una gran importància històrica per ser l’únic mecanisme jurídic fins al s.XIX i per ser el mecanisme jurídic més important que ha permès crear NJ de caràcter general, fins a la creació de les Nacions Unides. Avui dia, la costum és la única font de DI que pot generar normes universals de DI, ja que no hi ha cap TI, mitjançant el qual s’hagin compromès tots els Estats de la societat internacional. Tot i això, en la societat internacional la costum internacional ha perdut certa rellevància però encara manté un paper important, sobretot com a font complementària de TI multilaterals en els quals un conjunt d’Estats estan d’acord amb algunes disposicions però amb altres no.
El que ha produït que la costum internacional hagi perdut importància amb el pas del temps ha estat els TI, ja que aquests els hi donen als Estats una major seguretat jurídica en les seves relacions internacionals perquè són escrits i, a més, es modifiquen d’una manera molt més ràpida que la costum internacional. Com a conseqüència de que els TI són escrits, els Estats poden provar els seus arguments i els seus actes més fàcilment.
6.4 Interacció entre Costum i Tractat Internacional La interacció entre el costum i els TI ha estat sistematitzada pel professor Jiménez de , mitjançant 3 efectes: per l’efecte declaratiu, l’efecte cristalitzador i l’efecte generador.
- Efecte Declaratiu: consisteix en incorporar per escrit una costum ja existent en un TI. Quan es produeix aquest efecte és més fàcil saber com s’ha de portar a terme la costum i també es pot provar l’existència de la pràctica.
- Efecte Cristal·litzador: consisteix en que en el procés de creació d’una norma consuetudinària es celebra un TI amb el mateix contingut que la norma consuetudinària que es vol crear, la qual cosa permet que la norma consuetudinària aconsegueixi ser una costum. Quan la costum ha estat cristal·litzada obliga a tots els Estats que no s’hagin oposat expressament. En canvi, la mateixa norma continguda en el TI obliga a tots els Estats que han manifestat el consentiment al TI (ex: STIJ de l’any 1969 sobre la plataforma continental del mar del nord, quan el tribunal afirma que els art del 1 al 3 de la Convenció de Ginebra sobre la plataforma continental reflexen normes acceptades o al menys en vies de formació de DI consuetudinari).
- Efecte Constitutiu o Generador: consisteix en que una norma convencional inclosa en un TI multilateral pot constituir-se com una costum mitjançant l’acceptació generalitzada d’aquesta norma per part dels subjectes de DI.
Perquè es pugui produir aquest efecte, és necessari que es compleixin una sèrie de condicions:  La regla convencional ha de ser una norma.
 Que es produeixi una pràctica habitual de la norma, amb la qual es pugui demostrar l’opinio iuris de la pràctica.
 La costum ha de ser practicada per un número elevat d’Estats, especialment per aquells Estats que estiguin més interessats sobre la matèria.
44 Tot i que es produeixen aquests tipus d’interaccions entre els TI i les costums internacionals, aquestes 2 fonts del DI són totalment independents i tenen procediments de creació de NJ internacionals totalment diferents.
45 TEMA 7.- ALTRES FONTS PRINCIPALS GENERALS, ACTES UNILATERALS I RESOLUCIONS D’ORGANITZACIONS INTERNACIONALS 7.1 Principis Generals del Dret Internacional Públic La doctrina no considera oportú acceptar els principis generals com a font autònoma de creació de NJ internacionals, però com a conseqüència de la inclusió dels principis generals a l’Estatut de la CIJ, molts autors han reconegut la seva existència com a font del DI. Aquesta tendència a considerar els principis generals com font del DI s’ha vist confirmada per la jurisprudència internacional posterior i per la CNU. Tot i que la CIJ hagi reconegut els principis generals com a font del DI, mai els ha utilitzat com a fonament exclusiu per resoldre una controvèrsia, la qual cosa no vol dir que els principis no puguin ser utilitzats com a únic fonament per resoldre una controvèrsia.
Actualment existeixen 2 tendències pel que fa a la utilització dels principis generals del DI per part dels tribunals internacionals: - La tendència que pensa que com a conseqüència de la proliferació de normes convencionals i consuetudinàries en el sistema jurídic internacional, la utilització dels principis generals és menys necessària.
- La creació de tribunals amb jurisdicció obligatòria, com per exemple el tribunal de justícia de l’UE i altres tribunals regionals com el tribunal europeu dels drets humans, han afavorit a la utilització dels principis generals del dret, ja que s’ha produït una homogeneïtzació dels sistemes jurídics nacionals dels diferents Estats que integren la jurisdicció d’aquests tipus de tribunals.
El professor Velasco distingeix entre 2 tipus de principis: - Principis de Foro Domèstic: els quals són aquells principis reconeguts pels OJ interns que han passat al DI per aplicar-se en l’àmbit internacional.
- Principis Pròpiament Internacionals: els quals només s’apliquen a l’OJ internacional, ja que és aquest mateix OJ el que ha produït aquests principis per donar resposta a determinades situacions internacionals.
El professor Carrillo Salcedo distingeix entre 2 tipus de principis: - Principis de Caràcter Processal: són aquells que estan relacionats amb l’administració de la justícia i són els més utilitzats per la jurisprudència.
- Principis Substantius: són aquells que estan relacionats amb qüestions que estan integrades en TI, resolucions, costums, etc.
46 TEMA 8.- ATRIBUCIÓ DE LA SUBJECTIVITAT INTERNACIONAL 8.1 Personalitat Jurídica Internacional: Concepte Els actors de la societat internacional són forces socials organitzades, la influència de les quals traspassa les fronteres dels Estats. S’ha de tenir en compte que no tots els actors de la societat internacional són subjectes de DI.
Els subjectes de DI tenen un conjunt de competències que es projecten a l’exterior, les quals representen la capacitat d’obrar jurídicament en l’àmbit internacional que tenen aquests subjectes. Aquestes competències són: - Capacitat per Crear NJ Internacionals (ius contrahendi): només els subjectes de Di tenen aquesta capacitat de crear NJ internacionals. La peculiaritat que té aquesta capacitat és que les normes que creen uns determinats subjectes internacionals només són vinculants per als subjectes internacionals que les han creat.
- Capacitat per Enviar i Rebre Representants (ius legationis): consisteix en la possibilitat de rebre en el propi territori representants d’altres Estats i enviar a altres Estats representants del propi Estat.
- Capacitat per Ser Responsable Internacionalment per l’Incompliment de les Normes Internacionals i la Capacitat per Demanar la Responsabilitat Internacional d’Altres Subjectes del DI per l’Incompliment de les Normes Internacionals (ius puniendi).
Totes aquestes competències generen drets i obligacions internacionals pròpies de la personalitat jurídica internacional, que en el cas dels Estats és una personalitat jurídica plena, mentre que en el cas de les OI es tracta d’una personalitat jurídica funcional, la qual està limitada per l’àmbit competencial de l’OI.
Hi ha altres actors que tot i que no tenen personalitat jurídica internacional, és a dir, que no són subjectes del DI, tenen atribuïts alguns drets i obligacions internacionals, com són els pobles, les empreses multinacionals, les ONG, etc.
8.2 Criteris per a la Determinació de la Personalitat Jurídica Internacional: Criteri de Reconeixement i Criteri d’Efectivitat La doctrina científica no és homogènia alhora d’establir quins són els criteris que ha establert el DI per determinar qui és un subjecte de DI i qui no. El professor Diez de Velasco ha elaborat 5 posicions doctrinals sobre aquesta qüestió: - Una representada pels autors que consideren que només els Estats són subjectes de DI, ja que entenen que el DI només regula relacions entre Estats.
- Una altra posició doctrinal és aquella que defensa que la subjectivitat internacional és atorgada per subjectes de DI preexistents i que mitjançant el reconeixement atorguen subjectivitat internacional a altres actors de la societat internacional.
- Una altra posició doctrinal és la defensada per aquells autors que consideren que hi ha una norma en el DIP que atribueix la subjectivitat internacional a aquells 47 - - actors que es troben en una situació determinada i que compleixen amb una sèrie de requisits.
Aquesta altra posició doctrinal és totalment oposada a l’anterior, ja que els autors que defensen aquesta posició pensen que no existeix una norma al DIP que atorga la subjectivitat internacional i a més, consideren que s’ha d’establir una regla específica per cada cas. Aquesta posició doctrinal ha estat considerada massa radical i ha donat lloc a la següent posició doctrinal.
Aquesta quinta posició doctrinal considera que existeix una norma general internacional d’atribució de la personalitat jurídica internacional, la qual és aplicable a la majoria de subjectes, però que coexisteix amb normes particulars aplicables a casos específics. Aquesta posició doctrinal és moderada, ja que combina elements de les posicions doctrinals anteriors.
La norma general que servirà per atribuir la personalitat jurídica internacional és el principi d’efectivitat, de tal manera que si concorren els elements de població, territori, organització política i sobirania d’acord amb el principi d’efectivitat ens trobem amb un Estat. Aquesta és una norma general contemplada al DI que atribueix ipso iure la subjectivitat als actors internacionals que reuneixen aquests quatre elements. A més d’aquesta norma general, existeixen normes particulars que permeten atribuir personalitat jurídica a altres actors del DI, ja que sinó existissin aquestes normes particulars al DI, els únics subjectes internacionals serien els Estats. Les normes específiques d’atribució de la personalitat jurídica internacional consisteixen en que els subjectes preexistents del DI li atribueixen personalitat jurídica internacional a un altre ens mitjançant la conclusió d’un TI. Aquesta atribució de la personalitat jurídica internacional que porta a terme un subjecte sobre un altre es basa en el principi del reconeixement. Un dels actors que aconsegueixen la personalitat jurídica internacional mitjançant aquestes normes específiques són les OI, les quals són creades mitjançant els TI constitutius.
Existeix una altra norma específica la qual regula les excepcions de les normes anteriors. Aquesta norma específica també reconeix l’existència de subjectes particulars del DI, els quals són la Santa Seu i la Sobirana Ordre Militar de Malta; als quals se’ls hi ha atribuït personalitat jurídica internacional mitjançant un residu històric i mitjançant un TI.
8.3 Tipologia de Subjectes del Dret Internacional Els diferents tipus de subjectes del DI són: - L’Estat: és el subjecte principal del DI. La seva existència deriva del principi d’efectivitat, la qual cosa vol dir que posseeix una personalitat jurídica plena.
- Les OI: són subjectes amb una personalitat jurídica derivada, l’existència de la qual es deriva del principi de reconeixement que porten a terme els subjectes preexistents del DI.
- La Santa Seu: té personalitat jurídica internacional pròpia que li permet mantenir relacions diplomàtiques amb altres subjectes de DI. Com que té personalitat jurídica pròpia, té capacitat per signar TI. L’atribució de la seva personalitat 48 - jurídica internacional es va portar a terme mitjançant la celebració del Tractat de Lecrant de 1929.
L’Ordre Militar de Malta (Ordre de Malta): és una ordre religiosa catòlica que va ser fundada a Jerusalem al s.XI per comerciants de Amalfi.
8.4 Subjectivitat Jurídica Internacional d’Altres Ens No Estatals Existeixen ens que tot i no ser subjectes de DI gaudeixen d’alguns drets i obligacions de DI. Aquests ens són: - Els Pobles: els pobles gaudeixen del dret a la lliure determinació dels pobles. És molt difícil determinar el que s’entén per poble, tot i això podem dir que un poble és un conjunt de persones amb una tradició, un idioma i uns interessos comuns que permet afirmar l’existència d’una cultura comú. El D a la lliure determinació dels pobles reconegut per la resolució 1514 del XV període de sessions de l’Assemblea General de 14 de desembre de 1960 sobre la declaració d’independència als països i als pobles colonials i per la resolució 2625 del XXV període de sessions de l’Assemblea General de 24 d’octubre de 1970, la qual és anomenada declaració de principis de DI relatius a les relacions d’amistat i cooperació entre els pobles. Com a conseqüència d’aquestes 2 resolucions els pobles tenen un dret i els Estats tenen el deure de respectar la integritat i la independència política dels pobles. L’exercici del dret a la lliure determinació dels pobles, els hi permet als pobles organitzar un referèndum tutelat o organitzat per les Nacions Unides amb la finalitat d’aconseguir la independència d’un nou Estat o la creació d’un Estatut especial per al poble dins de l’Estat al qual pertany o la integració del territori on es troba el poble a un altre Estat independent. La denominació de pobles i l’exercici del dret a la lliure determinació dels pobles només pot ser portat a terme per grups humans que són objecte de racisme o que estan sotmesos a ocupacions colonials. Actualment, les Nacions Unides han considerat que existeixen 2 grups humans que podrien exercir aquest dret (Poble Saharaui i Palestina).
- Bel·ligerants i Insurrectes: els bel·ligerants són un grup rebel que s’organitza en un territori, que lluita contra el govern del seu país i que arriba a controlar part del territori del país al que pertanyen exercint el seu poder i jurisdicció dins d’aquest territori. Els bel·ligerants tenen un reconeixement internacional temporal i se’ls hi apliquen les normes de DI relatives a la guerra i totes les normes relatives al D humanitari. En el cas de que els bel·ligerants arribin a aconseguir la creació d’un Estat, aquests passen a convertir-se directament en subjectes de DI. En el cas de que no pugui crear un nou Estat, poden convertir-se en un govern de fet en el cas de que controlin tot el territori de l’Estat. Aquest grup bel·ligerant ha de complir totes les normes de DI com si fos un Estat. Perquè els bel·ligerants sigui reconeguts pel DI i per tant, beneficiar-se de drets del DI, han de complir amb 3 requisits:  Que el moviment bel·ligerant sigui important i continu.
 Que sigui un moviment nacional sense cap tipus d’intervenció estrangera.
 Que l’aixecament bel·ligerant es regeixi per les normes i les costums de guerra respectant el dret humanitari.
49 - - - - La comunitat bel·ligerant és reconeguda pel DI mitjançant l’atribució de drets i obligacions de DI. Els insurrectes són grups rebels que s’han aixecat en armes en contra del govern del seu país mitjançant accions aèries o marítimes. Són situacions de caràcter provisional.
Els Moviments d’Alliberació Nacional: són grups organitzats i armats que representen a un determinat conjunt de persones d’un determinat territori.
Aquests moviments poden provocar el naixement d’un nou Estat. Perquè un grup organitzat i armat pugui ser considerat un moviment d’alliberació nacional ha de complir amb 2 requisits:  Que siguin reconeguts per alguna OI regional del seu àmbit geogràfic.
 Que siguin reconeguts per l’Assemblea General de les Nacions Unides.
Els moviment d’alliberació nacional representen a un poble, per aquesta raó tenen les següents atribucions internacionals:  Poden participar com a observadors en la majoria d’OI.
 Se’ls hi pot reconèixer el dret de legació actiu i passiu.
 Poden participar en els TI com a part observadora.
En la pràctica internacional s’han atribuït drets i obligacions a l’Individu sense que aquest sigui considerat subjecte de DI. L’individu, per exemple, té drets humans reconeguts en l’àmbit universal i regional. A més, l’individu por imposar reclamacions davant de tribunals internacionals com per exemple en el Tribunal Europeu de Drets Humans. A més de drets, el DI li ha imposat obligacions, les quals en el cas de que siguin incomplertes poden provocar que l’individu hagi de fer front a responsabilitats de caràcter internacional. L’aplicació del DI sobre l’individu es porta a terme mitjançant l’Estat al qual forma part. L’individu participa en el DI en 4 casos:  Quan els òrgans internacionals tenen competència per jutjar als individus.
 Quan es regula la responsabilitat internacional de l’individu.
 Quan una persona física o jurídica presenta una reclamació internacional contra un Estat.
 Quan hi ha una aplicació directa de les normes internacionals sobre els individus.
Empreses Multinacionals o Transnacionals: són empreses que tenen establiments en moltes parts del mon i, que a pesar de que la seva producció en moltes ocasions supera el PIB de molts Estats, la qual cosa provoca que les seves decisions exerceixen una influència important sobre els Estats, no són considerats subjectes de DI, sinó que són considerats actors importants de la societat internacional.
Organitzacions No Governamentals: aquestes organitzacions es diferencien de les empreses multinacionals en que fan feines sense ànim de lucre. Són de caràcter privat i es regulen mitjançant els OJ interns dels Estats on tenen la seva seu. Actualment en l’àmbit internacional hi ha més de 5.000 organitzacions d’aquest tipus, les quals exerceixen una gran influència sobre la opinió pública internacional, ja que són grups de pressió molt importants.
50 TEMA 9.- L’ESTAT COM A SUBJECTE DEL DRET INTERANCIONAL 9.1 Concepte Jurídic Internacional d’Estat El que interessa en el DI contemporani és el concepte restrictiu d’Estat, el qual va iniciar la seva evolució en diferents parts de l’Europa Occidental a partir del segles XIII i XIV. A partir de la Pau de Westfalia de 1648, és quan es considera que va néixer el model d’Estat tal i com el coneixem actualment.
Podem definir el concepte d’Estat com qualsevol organització política amb una població en la qual el vincle de nacionalitat genera drets i obligacions recíprocs respecte al seu Estat, amb un sistema de poder organitzat, amb formes polítiques variades, jurídicament independent de qualsevol altre Estat i vinculat al compliment del DI.
Aquest model d’Estat ha estat imitat i impulsat en tota la societat internacional sobretot després del 1945 i amb el procés de descolonització.
9.2 Els Elements Constitutius de l’Estat Perquè un Estat pugui ser considerat com subjecte de DI és necessari que tingui 4 elements: - Població: és el conjunt de persones físiques i jurídiques que tenen un vincle de nacionalitat amb el seu Estat. L’Estat exerceix un poder de fet sobre aquesta població. En el DI no s’exigeix un determinat número de població, sinó que simplement l’únic requisit és que sigui una població estable.
- Territori: és l’àmbit espacial sobre el qual l’organització estatal exerceix el seu poder de fet. El DI no exigeix una determinada dimensió del territori. Quan parlem de territori ens referim al territori terrestre, el territori aeri i determinats territoris marítims.
- Organització Política: és el conjunt d’institucions que formen tant territorialment com funcionalment l’estructura de poder i control sobre el territori i població de l’Estat i les seves relacions amb altres subjectes del DI.
- Sobirania: és el poder propi que té l’Estat per actuar de forma directa sobre tots els elements de l’Estat.
9.3 Concepte Jurídic Internacional de Sobirania El concepte de sobirania està íntimament relacionat amb el principi d’igualtat sobirana dels Estats i el principi de no intervenció en els assumptes interns dels Estats. La sobirania és la independència política i territorial reconeguda pel DI per actuar a nivell internacional i per poder exercir els poders de l’Estat de forma plena i exclusiva sense la interferència d’altres subjectes del DI. Els poders sobirans són plens i exclusius. La sobirania es manifesta cap a l’exterior, la qual cosa vol dir que un Estat té total llibertat de decisió en les seves relacions internacionals. La sobirania també té una manifestació cap a l’interior, la qual implica una total 51 jurisdicció per reglamentar tot allò relatiu al seu territori, a al seva població i a tots aquells aspectes de la vida presents en el seu territori.
9.4 La Immunitat de l’Estat La immunitat de l’Estat sorgeix com a conseqüència del fet de que els Estats realitzen diferents actes en l’àmbit de la sobirania d’altres Estats (ex: realitzen actes de caràcter administratiu, judicial o notarial a través dels representants diplomàtics o funcionaris consulars). Com a conseqüència d’aquests actes els Estats poden demandar o ser demandats davant dels tribunals interns d’altres Estats, de manera que arriben a entrar en conflicte les sobiranies de diferents Estats (una la que li permet a l’Estat establir la normativa interna del seu territori i jutjar les seves violacions i la sobirania de l’altre Estat la qual és la de realitzar activitats internacionals de forma plena i independent). Per poder solucionar aquestes situacions s’ha creat el principi de la immunitat de l’Estat. En aquest cas el concepte d’immunitat suposa que preval el dret de l’Estat que porta a terme diferents activitats dins de la sobirania d’un altre Estat, en front del dret que té aquest altre Estat de jutjar les violacions de la seva normativa interna, la qual cosa provoca que en determinades situacions els Estats estrangers no estiguin sotmesos als Jutjats i Tribunals de l’Estat en el qual estan portant a terme una activitat. L’Estat estranger pot renunciar a aquest immunitat, però en el cas de que ho faci, haurà de constar de manera expressa.
Existeixen 2 tipus d’immunitat dels Estats: - Immunitat de Jurisdicció: segons la qual l’Estat estranger no pot ser demandat ni sotmès a un judici davant dels tribunals interns d’un altre Estat.
- Immunitat d’Execució: segons la qual l’Estat estranger i els seus béns públics no poden ser objecte de mesures d’execució o d’aplicació de decisions judicials. Els béns comercials de l’Estat estranger sí que poden ser objecte de mesures d’execució.
Les normes que regulen la immunitat són essencialment d’origen consuetudinari, tot i que hi ha algun conveni regional que ha declarat les costums sobre la immunitat com per exemple el Conveni de Basilea del 1972 sobre la immunitat de l’Estat.
Existeixen Estats que defensen la immunitat absoluta i Estats que defensen la immunitat restringida: - Immunitat Absoluta: inclou els actes realitzats pels Estats en nom del govern (ius imperii) o actes realitzats per l’Estat com a persona privada (ius gestionis).
Aquesta immunitat és la seguida majoritàriament pels països llatinoamericans.
- Immunitat Restringida: només inclou els actes realitzats per un Estat en nom del govern (ius imperi). Aquesta immunitat és la seguida majoritàriament per tots els Estats, inclòs Espanya.
52 9.5 El Reconeixement de Nous Estats El reconeixements d’Estats i el reconeixements de govern són qüestions diferents que estan íntimament relacionades. El reconeixement d’un nou Estats implica el reconeixement del govern d’aquest Estat. Una vegada s’hagi realitzat el reconeixement d’un Estat, aquest reconeixement persistirà independentment dels canvis de govern que s’hi produeixin, a no ser que el canvi produït sigui una desaparició del govern, ja que això suposaria la desaparició d’un dels elements constitutius d’un Estat. El reconeixement d’Estats és un acte unilateral a través del qual un o més Estats consideren a un altre Estat com a una unitat política que existeix vertaderament i que es considera ell mateix com un Estat. El reconeixement d’Estats és una institució voluntària, descentralitzada i de caràcter jurídic. És una institució voluntària perquè cap Estat està obligat a reconèixer a un nou Estat, tot i que en moltes ocasions està condicionat políticament. És un acte descentralitzat, ja que el realitzen els Estats individualment, tot i que pot ser decidit conjuntament amb altres Estats i pot ser realitzar de manera coordinada. El reconeixement té un caràcter jurídic, ja que no es pot realitzar si el nou Estat no reuneix els 4 elements constitutius essencials per ser considerat un Estat (població, territori, organització política i sobirania) i perquè també possibilita l’exercici de drets i deures per part del nou Estat.
Existeixen diferents maneres de com pot sorgir un nou Estat: - Per la desintegració d’un Estat anterior (dissolució d’Estat).
- Per la divisió en dos d’un Estat anterior (separació d’Estat).
- Per la fusió de diferents Estats anteriors en un únic Estat (unificació d’Estat).
- Pel procediment de descolonització (successió per descolonització).
L’Estat anterior és anomenat predecessor i l’Estat que es reconeix és anomenat successor.
Existeixen diverses teories sobre el reconeixement d’Estats i els seus efectes: - Teoria Constitutiva del Reconeixement: segons la qual el reconeixement és un acte mitjançant el qual el subjecte reconegut adquireix personalitat jurídica internacional i adquireix els drets i deures derivats d’aquest reconeixement.
Aquesta teoria condiciona l’existència de nous Estat a la voluntat dels Estats preexistents. És una teoria doctrinal que ha tingut molt poc suport com a conseqüència d’aquesta vinculació anteriorment esmenada.
- Teoria Declarativa del Reconeixement: segons la qual l’Estat existeix com a subjecte de dret internacional a partir del moment en el qual concorren els 4 elements constitutius de l’Estat. Segons aquesta teoria l’únic que han de fer els Estats preexistents és reconèixer i declarar que concorren aquests 4 elements.
- Teoria Eclèctica del Reconeixement: segons la qual el reconeixement té de 2 fases.
 Fase amb Valor Constitutiu: en aquesta es fase es decideix si vertaderament en l’Estat concorren els 4 elements constitutius.
 Fase amb Valor Declaratiu: en aquesta fase es declara que existeixen els 4 elements constitutius.
53 La majora de la doctrina considera que un Estat no existeix per el reconeixement que porten a terme els altres Estats, sinó que el vertaderament important és que concorrin els 4 elements constitutius; de tal manera que podem afirmar que el reconeixement d’Estats és més una declaració que no pas un acte constitutiu.
En els últims temps el reconeixement d’Estats ha patit alguns canvis, sobretot com a conseqüència de les accions realitzades per les Nacions Unides, ja que si les Nacions Unides reconeixen a un Estat com a membre, es considera que s’ha produït un reconeixement de la condició d’Estat, tot i que aquest reconeixement no substitueix al reconeixement particular que han de realitzar els Estats. A més de les Nacions Unides, la UE coordina que tots els seus Estats membres reconeguin a un nou Estat de manera coordinada.
9.6 El Reconeixement de Governs Durant l’existència d’un Estat poden produir-se canvis en la seva organització política interna (govern), els quals no alteren la seva condició d’Estat, a no ser que desaparegui el govern, ja que això suposaria la desaparició d’un dels elements constitutius d’un Estat (organització política), la qual cosa suposaria la desaparició de la condició d’Estat. Com a conseqüència d’aquesta situació els canvis de govern no modifiquen les obligacions internacionals que ha adquirit l’anterior govern del mateix Estat.
Per una altra banda, és cert que els canvis de govern que es produeixen fora de l’ordre constitucional preestablert en un Estat, poden tenir conseqüències en el funcionament normal de les obligacions internacionals en el cas de que aquest canvi de govern no estigui aprovat pels demés Estats de la societat internacional.
El reconeixement de governs no es produeix quan hi ha qualsevol canvi en el govern Estatal, sinó que el reconeixement de govern només es produeix en relació als anomenats governs de facto, els quals són els que sorgeixen en les següents situacions: - Casos d’insurrecció o bel·ligerància.
- Governs en l’exili: els quals proclamen la seva autoritat des de fora del territori de l’Estat d’origen.
- Aquells governs considerats inconstitucionals, és a dir, aquells que sorgeixen de la vulneració d’alguna norma constitucional (ex: cop d’Estat).
El reconeixement de govern és un acte unilateral i voluntari vinculat a factors polítics, que realitza un Estat que té l’objectiu de reconèixer com a legítim a un nou govern d’un Estat. En la pràctica s’han elaborat diferents doctrines que intenten determinar que és el que han de fer els Estats pel que fa als governs de facto: - Doctrina Tobar: aquesta doctrina té 2 variants (La Doctrina Wilson i la Doctrina Larreta). Aquesta doctrina està basada en el principi de legalitat. Aquesta doctrina defensa que quan un govern arriba al poder, la seva legitimitat i la seva legalitat depenen del control de facto que exerceixi i de si compleixen o no l’ordre 54 - legal establert a l’Estat. La doctrina Tobar considera que no s’ha de reconèixer a un govern de facto fins que aquets no ha demostrat que compta amb el suport del seu país. La doctrina Wilson considera que només s’han de reconèixer a aquells governs de facto que estiguin basats en la llei i que comptin amb el suport del seu país. La doctrina Larreta considera que el reconeixement d’un govern de facto es pot produir quan es produeixi una actuació concertada per part dels Estats Americans.
Doctrina Estrada: aquesta doctrina està basada en el principi d’efectivitat, el qual estableix que tots els fets que es produeixen generen situacions jurídiques, les quals han de ser reconegudes. Com a conseqüència de l’aplicació d’aquest principi al reconeixement dels governs de facto, s’han de reconèixer aquells governs que tenen el control efectiu sobre la població i sobre el territori en el qual estan establerts. Aquesta doctrina és la que segueix Espanya.
9.7 Substitució en l’Exercici de la Sobirania Territorial dels Estats Quan parlem de successió o substitució d’un Estat per un altre, parlem de les diferents modificacions territorials que es poden produir d’acord amb el DI. Quan es produeixen aquests canvis territorials, segons la Comissió de DI, es produeix un canvi de la titularitat de la sobirania. Quan es produeixen aquests canvis territorials es planteja que passa amb els béns, les obligacions i els drets que sofreixen aquestes modificacions. La Comissió de DI s’ha encarregat de codificar alguna d’aquestes qüestions, mitjançant l’adopció de 2 convencions codificadores, en les quals es regulen la successió en matèria de TI, en matèria de béns, en matèria d’arxius i en matèria de deutes. Hi ha qüestions en matèria de successions d’Estats que encara no s’han regulat, com són la matèria de la nacionalitat i l’estatut de membre d’una OI.
L’Estat que sofreix les modificacions territorials és l’anomenat Estat predecessor, mentre que el nou Estat sorgit de la successió és anomenat Estat successor. Els casos en els quals es pot produir una successió d’Estats són: - La successió produïda perquè una part del territori de l’Estat predecessor passa a ser part de l’Estat successor.
- La successió produïda com a conseqüència del procés de descolonització.
- La successió produïda per la separació de l’Estat predecessor.
- La successió produïda per la unificació de 2 o més Estats, la qual cosa provoca la creació d’un nou Estat.
- La successió produïda per la dissolució de l’Estat predecessor en 2 o més Estats.
En totes aquestes modificacions territorials es planteja que és el que passa amb la titularitat dels béns situats en l’espai territorial que és objecte de la modificació, que passa amb els deutes vinculats amb l’espai territorial que és objecte de la modificació i que és el que passa amb la nacionalitat de les persones que es troben a l’espai territorial que és objecte de la modificació.
En el cas de que es produeixi una modificació territorial que violi el DI no es considera ni com a legal ni com a legítima.
55 Les regles aplicables sobre la successió d’Estats en matèria de TI són: - En el cas de que una part del territori d’un Estat passi a formar part d’un altre Estat ja existent, en aquest cas els TI que s’aplicaran seran els TI de l’Estat al qual va a parar el territori.
- En el cas de que un territori colonitzat passi a ser un Estat independent, s’aplica la regla de la tabula rasa, segons la qual aquest nou Estat té dret a decidir si vol formar part o no dels TI que havia adoptat l’Estat al qual formaven part quan eren un territori colonitzat.
- En el cas de que es produeixi una unificació o separació regeix la regla de la continuïtat, segons la qual els TI adoptats per l’Estat predecessor es continuen aplicant en els Estats sorgit per la separació i per la unificació.
Les regles de la successió d’Estats en matèria de qualitat de membre d’una OI són: - L’Estat que ha sorgit com a conseqüència de la separació o dissolució, ha de sol·licitar el nou ingrés a l’OI.
- L’Estat sorgit com a conseqüència de la unificació de 2 o més Estats, continua tenint la qualitat de membre de la OI de la qual eren part els Estats predecessors.
Les regles de la successió d’Estat en matèria dels béns, arxius i deutes són: - L’Estat que sorgeix com a conseqüència de la unificació de 2 o més Estats i els Estats sorgits com a conseqüència de independència d’un Estat colonial, és el que es queda amb la propietat dels béns.
- L’Estat sorgit com a conseqüència de separació i de dissolució, en el cas de que no hi hagi cap acord, és el que es queda amb la propietat dels béns mobles que estaven situats en el territori objecte de la successió. En el cas dels béns immobles, aquests passen a ser propietat de l’Estat successor, sempre i quan estiguin vinculats amb les activitats portades a terme en aquest territori. En el cas de que hi hagi dubte sobre la propietat dels béns immobles, es porta a terme un repartiment equitatiu dels béns.
- L’Estat que sorgeix com a conseqüència de la unificació de 2 o més Estats i els Estats sorgits com a conseqüència de independència d’un Estat colonial, és el que es queda amb la propietat dels arxius.
- L’Estat sorgir com a conseqüència de separació i de dissolució, en el cas de que no hi hagi cap acord, és el que es queda amb els arxius vinculats amb activitats realitzades en el territori objecte de modificació.
- L’Estat que sorgeix com a conseqüència de independència d’un Estat colonial, no ha de fer-se càrrec de cap deute, excepte en el cas de que hi hagi algun acord en contra.
- L’Estat sorgit com a conseqüència de la unificació de 2 o més Estats, ha de fer-se càrrec dels deutes anteriors dels Estats unificats.
- L’Estat sorgit com a conseqüència de separació i de dissolució, en el cas de que no hi hagi cap acord, ha de fer-se càrrec dels deutes en proporcions equitatives.
Les regles de la successió d’Estats en matèria de la nacionalitat de les persones situades en el territori objecte de successió territorial són: 56 - - L’Estat que sorgeix com a conseqüència de independència d’un Estat colonial, estableix els nous criteris d’atribució i regulació de la nacionalitat.
La població que forma part de l’Estat sorgit com a conseqüència de la unificació de 2 o més Estats, per dissolució o separació, adquirirà la nacionalitat de l’Estat successor.
La població de la part d’aquell territori que es separa d’un Estat per formar part d’un altre, continua tenint la nacionalitat de l’Estat predecessor i pot escollir entre adoptar la nacionalitat de l’Estat successor (doble nacionalitat) o no.
9.8 Els Òrgans Estatals per les Relacions Internacionals Els òrgans de l’Estat que intervenen en les RRII es divideixen en 2 categories: - Òrgans Centrals o Interns: els quals són el cap d’Estat, el cap de Govern i el ministre d’Assumptes Exteriors. Aquests porten a terme l’exercici de les RRII en nom de l’Estat des del territori de l’Estat del qual formen part.
- Òrgans Externs o Perifèrics: els quals s’encarreguen de la gestió exterior de les RRII de l’Estat del qual formen part. Aquests són les missions diplomàtiques, les missions consulars i la diplomàcia ad hoc; les quals porten a terme l’exercici de les RRII en nom de l’Estat des de fora del territori de l’Estat del qual formen part.
Les missions consulars consisteixen en establir en el territori d’un altre Estat, amb el consentiment d’aquest altre Estat, una oficina consular, la qual té el seu propi estatut amb l’objectiu de poder portar a terme les seves funcions consulars. El Conveni de Viena que regula les missions consulars distingeix entre 2 tipus: - Aquelles que estan dirigides per un funcionari que ha cursat uns estudis per ocupar el lloc de cap de l’oficina consular.
- Aquelles que estan dirigides per un cònsol honorari, el qual no és una persona que ha cursat els estudis establerts per ocupar el lloc de l’oficina consular, sinó que és una persona que per la seva importància ocupa aquesta posició.
La missió consular comença amb el nomenament del cap de la missió (cònsol) per part de l’Estat acreditant (Estat que envia la missió consular), amb la seva posterior acreditació en l’Estat receptor (Estat en el qual es portarà a terme la missió consular), juntament amb la presentació de les cartes patent. L’Estat receptor pot donar el consentiment perquè es porti a terme una missió consular al territori del seu Estat o no. En el cas de que doni el seu consentiment, ho haurà de fer mitjançant l’exequator, la qual és la forma solemne d’acceptació de l’oficina consular. La no acceptació de la missió consular per part de l’Estat receptor no suposa el trencament de les relacions internacionals entre l’Estat acreditant i el receptor. La missió consular pot finalitzar com a conseqüència de que l’Estat acreditant cridi al cònsol per a consulta, els motius de la qual poden ser diversos com per exemple jubilació, infermetat, destitució, etc; o també pot finalitzar com a conseqüència de la mort del cònsol.
Les missions diplomàtiques consisteixen en establir en el territori d’un altre Estat, amb el seu consentiment una oficina diplomàtica, la qual té la funció de representar 57 a l’Estat acreditant i als nacionals de l’Estat acreditant, entre altres, dins de l’Estat receptor. Les missions diplomàtiques s’organitzen en 2 blocs: - La Cancelleria Diplomàtica: la qual ha de portar a terme la funció de representar a l’Estat acreditant i als seus nacionals dins del territori de l’Estat receptor i les funcions polítiques pertinents.
- Les Seccions o Oficines Sectorials: dins de la missió existeixen diverses seccions on cadascuna es dedica a una matèria determinada (ex: cultural, econòmica, comercial, etc).
La missió diplomàtica comença amb el nomenament del cap de la missió (ambaixador) per part del cap d’Estat de l’Estat acreditant, amb la seva posterior acreditació en l’Estat receptor, juntament amb la presentació de les cartes credencials (ambaixador i ministres) o cartes de gabinet (encarregat de negocis) davant del ministre d’assumptes exteriors de l’Estat receptor. L’Estat receptor pot atorgar el placet (consentiment) o no, sense necessitat d’establir les raons per les quals l’atorga o no l’atorga. La no acceptació de la missió diplomàtica per part de l’Estat receptor pot suposar un trencament de les relacions diplomàtiques o que no s’ha produït mai cap relació diplomàtica. La missió diplomàtica pot finalitzar com a conseqüència de que l’Estat acreditant cridi a l’ambaixador per a consulta, els motius de la qual poden ser diversos, com per exemple per jubilació, infermetat, destitució, etc; o també pot finalitzar com a conseqüència de la mort de l’ambaixador o per la declaració de l’ambaixador com a persona non grata per part de l’Estat receptor.
La diplomàcia ad hoc està formada per 3 elements: - Oficines Temporals i Permanents amb Finalitats Específiques: consisteix en establir una oficina en el territori d’un altre Estat amb l’objectiu de portar a terme una tasca determinada i, quan aquesta tasca es finalitza, aquesta oficina es dissol.
- Visites de Funcionaris Tècnics per a la Discussió d’Assumptes Concrets: consisteix en enviar a un funcionari tècnic a un altre Estat per iniciar contactes amb aquest altre Estat.
- Missions Especials: consisteix en enviar a un conjunt de funcionaris a un altre Estat durant un període de temps determinat amb l’objectiu de que portin a terme una tasca determinada juntament amb els funcionaris de l’altre Estat o perquè tractin un assumpte en concret amb els funcionaris de l’altre Estat.
58 TEMA 10.- LES COMPETÈNCIES INTERNACIONALS DE L’ESTAT 10.1 Les Competències Estatals: Concepte i Delimitació Gran part de la doctrina i de la jurisprudència internacionals considera que una de les funcions principals del DI és el repartiment de competències entre els diferents subjectes de DI i entre els subjectes de DI i la societat internacional.
Alhora d’estudiar el concepte de competència estatal és necessari tenir en compte les següents consideracions: - Els Estats exerceixen les seves competències dins d’un determinat territori, sense que cap altre Estat hi pugui exercir les seves competències (regla general tot i que existeix alguna excepció).
- Les competències es poden distingir entre:  Competències de Caràcter Territorial: regulen tots els elements situats en el territori en el qual exerceix les seves competències i totes les situacions d’aquests elements.
 Competències de Caràcter Personal: regulen la situació de les persones que habiten en el territori en el qual exerceix les seves competències, amb independència de que siguin nacionals o estrangers. També regulen la situació dels nacionals de l’Estat, amb independència de que estiguin o no en el territori de l’Estat.
- Existeixen un conjunt de limitacions internacionals sobre aquestes competències de caràcter territorial i personal.
- Existeixen espais territorials que estan subjectes sota la sobirania de més d’un Estats i altres espais territorials que no es troben sotmesos sota la sobirania de cap Estat. També existeixen espais territorials que estan sotmesos a un règim d’administració internacional.
10.2 La Competència Territorial dels Estats i els seus Límits: Espai Marítim i Espai Aeri La sobirania territorial és el conjunt de competències territorials que té un Estat, les quals s’apliquen sobre l’espai terrestre, les aigües interiors, el mar territorial i l’espai aeri. La sobirania territorial la porta a terme un Estat de manera exclusiva i plena dins del seu territori.
Sobirania sobre l’Espai Terrestre L’espai terrestre està delimitat per fronteres mitjançant: - Fronteres Naturals: fan referència a un element geogràfic que serveix com a punt de referència (ex: Pirineus).
- Fronteres Establertes amb Elements Tècnics mitjançant un Mapa.
- Fronteres Històriques: consisteix en establir les fronteres en base a raons històriques.
59 Una vegada les fronteres han estat determinades, s’ha de demarcar el territori mitjançant unes senyals físiques (ex: duana). Una vegada aquestes fronteres han estat senyalades sorgeix el dret de veïnatge, el qual es CRCT per: - Els Estats no pot utilitzar el seu territori ni les seves activitats per perjudicar el territori d’un altre Estat.
- Els Estats han de cooperar amb altres Estats per solucionar problemes comuns.
Els Estats tenen una sèrie de limitacions alhora d’exercitar la seva sobirania absoluta sobre el seu territori, la qual cosa provoca l’aparició de règims especials dins del territori d’un Estat. Aquestes limitacions són: - Les cessions de territori que porta a terme un Estat.
- L’ús de bases militars que estan situades en el territori d’un altre Estat.
- Territoris que estan sota el mandat d’una administració territorial.
Sobirania sobre l’Espai Marítim En el DI marítim es poden distingir 3 etapes d’evolució: - 1ª Etapa DI Clàssic: les normes internacionals sobre l’espai marítim eren principalment d’origen consuetudinari. Aquestes normes es centraven en la navegació i la pesca. En aquest moment, el DI marítim establia l’existència de 2 espais marins, el mar territorial i l’alta mar.
- 2ª Etapa: aquesta etapa s’inicia amb els primers passos de codificació d’aquestes normes consuetudinàries i finalitza amb l’adopció de la Convenció de les Nacions Unides de 1982. Aquesta etapa es CRCT per la regulació de més espais marins, els quals són el mar territorial, la plataforma continental i l’alta mar i per la regulació de qüestions relatives a la pesca en alta mar.
- 3ª Etapa: aquesta etapa s’inicia amb la Convenció de les Nacions Unides del 1982 i arriba fins a l’actualitat. La novetat d’aquesta etapa és que s’aconsegueixen recollir els interessos dels Estats en vies de desenvolupament en la regulació dels espais marins. Aquesta Convenció no va entrar e vigor fins l’any 1994, ja que havia d’aconseguir 60 ratificacions per entrar en vigor. Aquesta Convenció regula tots els espais marins existents, els quals són: aigües interiors, mar territorial, zona contigua, estrets d’interès internacional, aigües arxipelàgiques, Zona Econòmica Exclusiva, plataforma continental, alta mar i fons marins.
Aigües Interiors: és una zona aquàtica que es troba entre el territori terrestre i el territori del mar territorial. La línia que marca el límit exterior de les aigües interiors és la línia de base normal. Les aigües interiors i el mar territorial formen les aigües territorials d’un país, en les quals l’Estat coster disposa d’una sobirania plena. Que l’Estat coster exerceixi una sobirania plena sobre aquest espai aquàtic vol dir que fixa quins usos es podran portar a terme sobre aquesta zona aquàtica i quin aprofitament es podrà portar a terme sobre els seus recursos. Un exemple d’aigua interior és un golf. Existeixen 2 sistemes per delimitar les línies de base: - Línia de Baixa Mar: consisteix en delimitar la línia de base amb la línia de baixa mar mitja dels últims anys. És un sistema cada vegada menys utilitzat, sobretot en zones on la línia de baixa mar canvia sovint.
60 - Línia Recta: consisteix en agafar punts exteriors de la costa i unir-los amb una línia recta. Amb aquest sistema s’amplia el conjunt de les aigües interiors.
Mar Territorial: és la zona de mar contigua a l’espai territorial d’un Estat i que s’estén més enllà del territori terrestre d’un Estat i de les seves aigües interiors. El mar territorial està format per les 12 milles des de la línia de base. L’Estat coster exerceix una sobirania plena sobre aquesta zona de mar i sobre el seu espai aeri. L’Estat alhora d’exercir aquesta sobirania només té un únic límit, el qual ha estat establert pel DI consuetudinari, el qual és l’anomenat dret de pas innocent, el qual consisteix en la possibilitat de que altres vaixells creuin el mar territorial. Aquest dret de pas innocent ha de complir 2 requisits: - Que la navegació sigui de forma ràpida i ininterrompuda.
- Que no perjudiqui a l’Estat coster.
Aquest dret només fa referència a les embarcacions marines, exclou als avions i en el cas dels submarins, només poden exercir aquest dret navegant en superfície.
Aquest dret de pas només pot ser utilitzat en el mar territorial i no en les aigües interiors. El dret de pas innocent pot ser suspès temporalment per l’Estat coster per raons de seguretat. Alhora de parlar del mar territorial hem de fer referència a 2 espais marins vinculats al mar territorial: - Estrets Internacionals (ex: Gibraltar): són aquells estrets que estan situats dins d’un mar territorial i que connecta al mar territorial en el qual età situat amb un altre mar. Els vaixells gaudeixen del dret de pas innocent sobre els estrets internacionals, tot i que hi ha hagut una certa obstaculització en l’exercici d’aquest dret per part dels Estats costers per raons de seguretat. El dret de pas innocent sobre els estrets internacionals no pot ser suspès temporalment per cap Estat.
- Aigües Arxipelàgiques: són els espais aquàtics inclosos dins de les línies de base rectes dels Estats arxipelàgics, els quals són aquells Estats formats per un conjunt d’illes (ex: Filipines). Les línies de base rectes es tracen entre les diferents illes que formen l’Estat arxipelàgic, de tal manera que s’uneixen i totes les aigües que estan dins d’aquestes línies són les aigües arxipelàgiques, en les quals també es reconeix el dret de pas innocent. La delimitació amb línies rectes no pot superar en cap cas les 100 milles.
Zona Contigua: és l’espai marí que va des de la línia de base fins 24 milles marines, entre les quals s’inclouen les 12 milles de mar territorial. En aquest espai l’Estat coster exerceix la seva sobirania, el que passa és que és bastant més limitada que la que exerceix en el mar territorial, ja que no exerceix una sobirania plena, sinó que exerceix funcions de caràcter fiscal.
Zona Econòmica Exclusiva: és l’espai marí que va des de la línia de base fins 200 milles marines, entre les quals s’inclou el mar territorial i la zona contigua. És una zona molt rica en recursos minerals i naturals. En aquesta zona marina l’Estat coster és competent pel que fa a l’explotació, exploració i conservació dels recursos marins que es troben a l’aigua, al llit i al subsòl marí. Les obligacions que té l’Estat coster són: 61 - Ha de garantir l’accés de tercers Estats en aquest espai.
Ha d’acordar mitjançant TI la pesca de tercers Estats dins d’aquesta zona marina, sempre i quan la pesca sigui racional.
Ha de permetre que tercers Estats estenguin cables i canalitzacions en aquesta zona.
Plataforma Continental: és la prolongació de la terra dins del mar, és a dir, la superfície de terra que hi ha sota del mar. El límit de la plataforma continental és de 200 milles a comptar des de la línia de base, tot i això existeix la possibilitat d’ampliar aquestes 200 milles a 350 milles en els casos de països amb una plataforma continental molt extensa. L’Estat coster té el dret d’explotar i explorar els recursos naturals que estiguin situats en la plataforma continental. Les obligacions que té l’Estat coster són la de permetre a tercers Estats estendre cables i canalitzacions i la de pagar les tasses pertinents a l’autoritat de fons marins com a conseqüència de l’explotació dels recursos naturals.
Alta Mar: és la zona marina que s’estén més enllà de la zona econòmica exclusiva.
En aquesta zona marina no hi ha un únic Estat que exerceixi la seva sobirania. En l’alta mar cada Estat gaudeix de la jurisdicció exclusiva sobre les embarcacions de la seva nacionalitat; tot i que aquesta jurisdicció exclusiva té una excepció en els casos d’abordatge, de transport d’esclaus, de transmissions no autoritzades per ràdio i televisió i del dret de persecució. En l’alta mar els Estats gaudeixen de llibertat de pesca, de navegació, d’extensió de cablejat, d’investigació i de construcció d’illes.
Fons Internacional Marí i Oceànic: estan formats per tota aquella superfície de terra de més enllà de les plataformes continentals. Aquests fons són molt rics en minerals, com a conseqüència d’això es van produir conflictes entre els països alhora de la seva explotació. Els països més desenvolupats defensaven una explotació lliure, mentre que els països menys desenvolupats defensaven que l’explotació la portés a terme una OI i que aquesta repartís els recursos explotats. Finalment es va portar a terme una resolució en la qual es va establir una explotació intermèdia entre aquests dos sistemes, en la qual l’explotació la porta a terme una OI i les empreses sota les regles establertes per l’autoritat del fons marí.
Sobirania sobre l’Espai Aeri L’espai aeri està format per la zona situada sobre el territori d’un Estat. L’Estat exerceix una sobirania plena i exclusiva sobre aquest espai aeri amb les limitacions establertes pel DI. A principis del s. XX, com a conseqüència del progrés tecnològic, l’espai aeri es va convertir en un factor econòmic molt important, la qual cosa va provocar un debat doctrinal en el qual es debatia si aquest espai aeri havia d’estar sotmès sota la sobirania plena i exclusiva d’un Estat. Després de la 2ªGM la navegació sobre l’espai aeri d’un Estat només es podia portar a terme mitjançant una autorització prèvia o en el cas de perill greu o amenaça d’una catàstrofe aèria.
Aquest tipus de regulació posterior a la 2ªGM va provocar molts problemes pel que fa a la navegació aèria, sobretot per part dels EEUU. Com a conseqüència d’aquesta situació es va portar a terme un TI en el qual es van establir les 5 llibertats aèries: 62 Llibertat per sobrevolar l’espai aeri d’un altre Estat sense aterrar en el seu territori.
- Llibertat d’efectuar parades tècniques en el territori d’un altre Estat.
- Llibertat per desembarcar en el territori d’un altre Estat persones, mercaderies i correu procedents del territori de l’Estat de procedència de l’aeronau.
- Llibertat per desembarcar en el territori de procedència de l’aeronau persones, mercaderies i correu procedents d’un altre Estat.
- Llibertat per embarcar en el territori d’un altre Estat persones, mercaderies i correu i desembarca-les en un altre Estat diferent del de procedència de l’aeronau.
La convenció que estableix aquetes llibertats també va crear l’Organització d’Aviació Civil Internacional, la qual s’encarrega de garantir el respecte d’aquestes llibertats.
Aquesta organització també ha afavorit a la conclusió de 3 TI per garantir la seguretat aèria.
- 10.3 La Competència Personal dels Estats i els seus Límits La competència personal dels Estats fa referència a la competència exclusiva que tenen els Estats per regular jurídicament les relacions socials dels seus nacionals.
Les normes internacionals relatives als drets humans són de caràcter imperatiu, de tal manera que limiten la competència personal dels Estats.
Una de les competències personals dels Estats és la de determinar quins són els criteris per atribuir la nacionalitat de l’Estat a les persones físiques i jurídiques. El vincle de nacionalitat és el criteri que permet determinar quina és la població d’un Estat, sobre la qual l’Estat exerceix les seves competències bàsiques. El DI ha establert unes normes mínimes pel que fa a la concessió de la nacionalitat, ja que es poden donar casos de doble nacionalitat, de nacionalitat múltiple o inclús casos d’absència de nacionalitat. El que intenta fer el DI pel que fa a aquestes situacions és determinar o millorar la situació de les persones que pateixen aquestes situacions. El DI consuetudinari ha establert algunes normes que condicionen la llibertat dels Estats alhora de determinar el vincle de la nacionalitat: - El DI pot considerar que una nacionalitat és vàlida segons el dret intern de l’Estat en el cas de que la persona l’hagi exercit de manera efectiva, la qual cosa evita la utilització de nacionalitats de conveniència.
- El DI no reconeix aquella nacionalitat que ha estat imposada de manera forçada als habitants d’un territori ocupat.
- El DI prohibeix a un Estat a privar de la seva nacionalitat a una persona de manera arbitrària.
Pel que fa als nacionals que es troben a l’estranger, el DI ha establert la protecció diplomàtica i l’atenció consular. A més, el DI estableix que es poden jutjar als nacionals que estan fora del territori del seu Estat i que han retornat al seu Estat voluntàriament o per extradició.
63 Dins de la població d’un Estat a més dels nacionals també trobem als estrangers, els quals són persones que no tenen la nacionalitat del territori en el qual estan situats.
El DI els hi reconeix un conjunt de drets mínims als estrangers: - Accés lliure i eficaç als tribunals de justícia per defensar els seus drets.
- Exercici de dret bàsics de caràcter civil.
- El dret de no ser retingut o detingut arbitràriament.
En el cas de que l’Estat en el qual està situat l’estranger no respecti aquests drets mínims, l’Estat del qual és nacional l’estranger podrà exercir la protecció diplomàtica en benefici de l’estranger. A més de la protecció diplomàtica, tercers Estats poden donar asil territorial o atorgar la condició de refugiat a aquestes estrangers que no se’ls hi reconeixen aquests drets mínims.
64 TEMA 12.- APLICACIÓ ESPONTÀNIA DEL DRET INTERNACIONAL 12.1 La Recepció del DIP pels OJ Interns i Relacions entre DIP i els OJ Interns La jurisprudència internacional estableix que hi ha primacia del DIP per sobre dels OJ interns dels Estats i, a més afirma que els Estats han d’adoptar les mesures legislatives necessàries per complir amb el que estableix el DIP. A més, la jurisprudència internacional també ha establert que cap Estat justificar l’incompliment d’una norma de DIP mitjançant una norma del seu OJ intern. Això no implica que les normes internes dels Estats siguin nul·les en cas d’incompatibilitat amb el DIP, sinó que el que implica aquesta incompatibilitat entre la norma de DIP i la norma d’un OJ intern d’un Estat és que aquest Estat ha de fer front a les responsabilitats internacionals pertinents.
La doctrina ha establert 2 teories pel que fa a la relació entre el DIP i els OJ interns: - Teoria Dualista: els autors que defensen aquesta teoria consideren que el DIP i els drets interns són 2 sistemes jurídics separats amb diferents fonts normatives i diferents matèries a regular. En el DIP la font d’obligatorietat és la coincidència de voluntat dels Estats i, les matèries que regula són principalment les relacions entre els subjectes de DIP. En canvi, en el dret intern la font d’obligatorietat és la voluntat imperativa del legislador i, les matèries que regula són les relacions entre els individus i entre els individus i l’Estat. La conseqüència que comporta l’aplicació d’aquesta teoria és que com que estem davant de sistemes jurídics diferents, es requereix la transformació del DIP al dret intern, és a dir, segons aquesta teoria perquè la norma internacional generi obligacions per als òrgans dels Estats i per als seus nacionals és necessari que la norma internacional es transformi en una norma interna mitjançant un acte de recepció. Aquesta doctrina va ser seguida pels Estats amb un fort sentiment nacional després d’haver passat per un procés d’unificació territorial (ex: Alemanya). Els perills que comporta aquesta teoria són:  Retard en la recepció de la norma internacional per part de l’OJ intern de l’Estat.
 Que hi ha una norma interna de rang igual o superior a la norma internacional que sigui contrària a aquesta norma internacional provoca la responsabilitat internacional de l’Estat - Teoria Monista: aquesta teoria la podem dividir en:  Teoria Monista Absoluta: està basada en les idees de Kelsen, segons les quals una norma de dret intern és vàlida com a conseqüència de que deriva d’una norma superior, la qual és la norma internacional, per tant, d’acord amb aquesta teoria el dret intern i el DIP formen part d’un únic OJ, dins del qual la norma interna està subordinada a la norma internacional. En el cas de que una norma de dret intern sigui contrària a una norma internacional, la norma interna és considerada nul·la.
 Teoria Monista Moderada: aquesta teoria considera que cada OJ (DIP i OJ intern) té una autonomia relativa, de tal manera que les violacions del DIP per 65 part del dret intern no suposen la nul·litat de la norma com en el cas anterior, sinó provoca que l’Estat hagi de fer front a les responsabilitats internacionals pertinents.
Aquestes teories són les que han seguit els Estats alhora d’incorporar normes internacionals dins dels seus propis OJ. Sigui quina sigui la teoria utilitzada, s’ha de tenir en compte que les normes internacional són d’obligatori compliment pels Estats. La teoria seguida per Espanya ha estat la Monista Moderada.
Pel que fa a la recepció del DI consuetudinari per part del Estats, els Estats han utilitzat 4 formes diferents per integrar les costums internacionals dins dels seus OJ interns: - Hi ha constitucions que contenen una disposició que estableix l’adopció obligatòria de la norma internacional general (costum internacional), tot i que aquesta adopció no és automàtica.
- Hi ha constitucions que estableixen l’adopció automàtica de les normes internacionals generals dins del seu OJ intern.
- Hi ha constitucions que estableixen l’adopció automàtica de les normes internacionals generals dins del seu OJ intern i que a més estableixen que aquests costums internacionals tenen un rang superior al de les normes internes.
- Hi ha constitucions que es refereixen directament a determinades normes específiques del DI consuetudinari.
Pel que fa a la recepció del DI convencional per part dels Estats, el qual és el derivat dels TI, els Estats han utilitzat 3 formes diferents per integrar aquestes normes internacionals convencionals dins dels seus OJ interns: - Hi ha Estats que transformen el TI en una llei interna, En aquest cas el TI li serveix a l’Estat com a base per crear la llei interna.
- Hi ha Estats que han adoptat una norma d’execució del TI dins del dret intern.
- Hi ha Estats que han fet que el TI formi part del OJ de forma semi automàtica, sempre i quan aquest TI hagi estat celebrat de forma vàlida i s’hagi publicat dins de l’Estat (cas d’Espanya al BOE).
Pel que fa al rang jeràrquic que tenen aquests TI dins dels OJ interns dels Estats hi ha 2 tendències: - Hi ha Estats que han considerat que els TI han de tenir el mateix rang que el de la llei interna, la qual cosa posa en perill l’aplicació del TI dins de l’OJ intern i la responsabilitat internacional de l’Estat, ja que una norma interna posterior al TI podria derogar el TI, ja que són del mateix rang.
- Hi ha Estats que han considerat que els TI han de tenir un rang superior que el de les lleis internes, amb l’objectiu de no tenir els problemes de la tendència anterior.
Pel que fa a la recepció de les resolucions de les OI dins dels OJ interns dels Estats, ja siguin obligatòries o no, en la majoria de casos no hi ha previsions expresses en el dret intern pel que fa a la recepció d’aquest tipus de normes internacionals, tot i que alguns Estats (ex: Regne Unit) el que fan és crear una llei interna per aplicar les 66 resolucions de les OI, les quals no són directament aplicables. Pel que fa al rang de les resolucions de les OI que han estat rebudes pels Estats, és necessari tenir en compte que existeixen les resolucions de les OI que són supranacionals (ex: UE), les quals haurien de tenir un rang superior al de la llei interna. Tot i això, no hi ha una doctrina comuna entre tots els Estats pel que fa al rang d’aquestes resolucions com a conseqüència de l’ambigüitat de la naturalesa jurídica d’aquestes resolucions. Hi ha casos en els quals els Estats li cedeixen competències pròpies a una OI supranacional, les quals porten a terme actes amb aquestes competències cedides que han de ser complits pels Estats que li han cedir la competència; aquestes són les anomenades OI d’Integració (ex: UE).
12.2 L’Aplicació del DIP per part dels Òrgans Interns dels Estats Existeixen 2 problemes pel que fa a l’aplicació del DIP per part del òrgans estatals: - Un dels problemes és el derivat del sistema de recepció de les normes internacionals que porten a terme els Estats. Per saber com s’aplica una norma internacional dins del OJ intern d’un determinat Estat ens hem de fixar en el sistema de recepció de la norma internacional que ha portat a terme l’Estat.
- No totes les normes internacionals són automàticament aplicables dins dels OJ interns dels Estats, ja que hi ha normes que requereixen una intervenció per parts dels Estats per poder ser aplicades dins del OJ intern de l’Estat, aquestes són les normes internacionals non self-executing. Les normes internacionals directament aplicables dins dels OJ interns dels Estats són les anomenades normes internacionals self-executing. Les normes directament aplicables, una vegada s’han incorporat dins del dret intern generen drets i obligacions que han de ser aplicats i garantits per totes les autoritats estatals. Les normes que no són directament aplicables, necessiten que l’Estat receptor de la normativa porti a terme un desenvolupament normatiu de la norma internacional perquè aquesta pugui ser aplicada dins de l‘OJ intern de l’Estat. Aquest desenvolupament normatiu de l’Estat és necessari per poder aplicar la norma i per impedir que l’Estat pugui incórrer en responsabilitat internacional per incompliment de la norma internacional. Per aquesta raó molts dels OJ interns dels Estats estableixen quins són els òrgans estatals que han de portar a terme aquest desenvolupament normatiu.
12.3 Referència a l’OJ Espanyol Pel que fa al DI consuetudinari, la CE no conté cap disposició que estableixi de forma expressa la vigència de les costums internacionals dins del OJ intern espanyol. Durant el període en el qual es va crear la CE sí que hi va haver un projecte d’article que establia que les normes generals de DI tenien força de llei dins de l’OJ espanyol; tot i això aquest projecte d’article va ser eliminat perquè s’entenia que no es podia donar aquest valor normatiu a una disposició tan imprecisa i ambigua com és la costum internacional, ja que aquesta no està escrita. La CE 1978 sí que té algunes referències pel que fa al DI general: 67 - Art 96.1 CE: fa referència a la derogació, modificació i suspensió dels TI per part d’un altre TI o per part de normes generals de DI.
Art 10.2 CE: estableix que les normes que inclou la CE relatives als drets i llibertats fonamentals de les persones han de ser interpretades d’acord amb la Declaració Universal de Drets Humans i d’acord amb els TI i acords internacionals que hagi adoptat l’Estat espanyol sobre aquesta matèria. En la pràctica, els tribunals espanyols han aplicat les costums internacionals sense exigir un acte de recepció d’aquests costums per part de l’Estat espanyol, ja que es considera que tots els Estats estan obligats a complir amb el DI general, sempre i quan no hi hagi una norma constitucional en contra i sempre i quan l’Estat no s’hagi posicionat com a objector persistent durant el procés de creació de la costum internacional.
Pel que fa a la recepció del DI convencional per part de l’OJ espanyol, la recepció dels TI es porta a terme d’acord amb els articles 96.1 de la CE i l’article 1.5 del CCE.
La recepció dels TI es produeix sense que sigui necessari un acte de transformació, és a dir, que no s’ha de crear una norma interna que substitueixi a la norma internacional, però el que si que es requereix és la seva publicació en el BOE. Pel que fa a rang jeràrquic d’aquests TI, l’art 96.1 CE reconeix el caràcter supralegal i infraconstitucional dels TI quan reconeix que un TI només pot ser modificat, suspès o derogat d’acord amb les normes de DI, de tal manera que en el supòsit de que hi hagi una incompatibilitat entre una norma interna i un TI, els poder públics hauran d’aplicar el que estableixi el TI. Els TI són infraconstitucionals d’acord amb l’article 95.1 CE, el qual estableix que la celebració d’un TI que contingui disposicions contràries a la CE exigirà la prèvia revisió de la CE.
Pel que fa a la recepció de les resolucions de les OI per part de l’OJ espanyol, l’OJ espanyol no estableix cap disposició expressa pel que fa a aquest aspecte. Com a conseqüència d’això s’entén que s’aplicarà la mateixa normativa que s’aplica en el cas dels TI, és a dir, que la resolució haurà de ser publicada al BOE per poder ser aplicada dins del OJ intern.
Només 4 CCAA (Galícia, Comunitat Valenciana, La Rioja i Cantabria) de les 17 CCAA no han assumit en els seus Estatuts d’Autonomia la competència d’execució dels TI que afectin a matèries de la seva competència. El problema que provoca aquesta situació és que com que les CCAA no executen directament els TI que afecten a les seves competències, són les Corts Generals o el Govern els que han d’adoptar disposicions provisionals amb la finalitat d’evitar el possible incompliment del TI per part d’aquestes CCAA, la qual cosa suposaria un incompliment del TI per part d’Espanya, la qual cosa suposaria que Espanya hauria de fer front a les responsabilitats internacionals corresponents.
68 TEMA 14.- MITJANS DE SOLUCIÓ PACÍFICA DE CONTROVÈRSIES I LA PROTECCIÓ DIPLOMÀTICA 14.1 Concepte, Funció i Condicions per a l’Exercici de la Protecció Diplomàtica La protecció diplomàtica és l’acció que porta a terme un Govern en front d’un altre Govern estranger amb la finalitat de reclamar en favor dels seus nacional o en favor d’altres persones o per obtenir avantatges al seu favor, el compliment del DI.
Perquè es pugui portar a terme la protecció diplomàtica s’han de donar 3 elements: - Realització d’un fet il·lícit des d’un punt de vista internacional a un estranger que està en un país diferents del seu originari per part de l’Estat en el qual està situat.
- Aquest estranger davant d’aquest fet il·lícit ha d’haver esgotat tots els recursos interns de l’Estat infractor en el qual es troba.
- L’estranger després d’haver esgotat totes aquestes vies internes no ha d’haver obtingut una satisfacció.
La protecció diplomàtica l’exerceix un Estat, per tant és un dret discrecional d’un Estat respecte a la persona dels seus nacional que han estat objecte d’aquest fet il·lícit. L’Estat decideix si portar a terme o no la protecció diplomàtica sobre els seus nacionals. L’Estat portarà a terme la protecció diplomàtica sobre els seus nacionals quan entengui que com a conseqüència del perjudici que se li ha ocasionat al seu nacional també s’hagin afectat als interessos de l’Estat. El resultat de l’exercici de la protecció diplomàtica és una indemnització, la qual serà gestionada per part de l’Estat que porta a terme la protecció diplomàtica.
Hi ha diferents formes per poder portar a terme la protecció diplomàtica, tot i això la més habitual és la que es porta a terme mitjançant les gestions diplomàtiques oficials, les quals consisteixen en una reclamació formal, la qual normalment és portada a terme pels agents diplomàtics de l’Estat. Una altra modalitat pot ser la solució judicial o arbitral, la qual consisteix en que un òrgan internacional valora si l’Estat infractor ha de satisfer el perjudici ocasionat o no. En l’exercici de la protecció diplomàtica està prohibida l’amenaça i l’ús de la força, de tal manera que l’exercici de la protecció diplomàtica s’ha de portar a terme de manera pacífica.
Les condicions perquè un Estat pugui portar a terme la protecció diplomàtica són: - La Nacionalitat de la Reclamació: la persona física o jurídica que ha estat lesionada ha de ser nacional de l’Estat que porta a terme la protecció diplomàtica.
Hi ha 2 excepcions d’aquest requisit:  Quan per acord es permeti la protecció diplomàtica d’un Estat sobre un nacional d’un altre Estat.
 Quan la protecció diplomàtica la porti a terme una OI.
Perquè un Estat pugui portar a terme la protecció diplomàtica sobre un dels seus nacionals, és necessari que la nacionalitat sigui continuada, és a dir, que la persona ha hagut de ser nacional en el moment en el qual va ser lesionada i ha 69 - - de ser nacional fins al moment en el qual es porta a terme la protecció diplomàtica; això és així amb l’objectiu d’evitar que la nacionalitat sigui utilitzada per obtenir un benefici. En els casos de doble nacionalitat no es pot exercir la protecció diplomàtica contra l’Estat del que és nacional un persona. En els casos de doble nacionalitat, la protecció diplomàtica només podrà ser exercida per l’Estat amb el qual l’individu tingui una relació més estreta. Per saber quina és la nacionalitat d’una persona jurídica s’ha de tenir en compte el lloc de constitució de la societat.
Esgotament dels Recursos Interns: significa que el particular abans de demanar la protecció diplomàtica per part de l’Estat del qual és nacional ha d’haver esgotat tots els recursos disponibles de l’Estat infractor per intentar solucionar la seva lesió. Tot i que aquest requisit és obligatori té algunes excepcions.
Mans Netes: consisteix en que la persona que reclama la protecció diplomàtica ha d’haver tingut una conducta correcta quan se li va produir la lesió. Tot i que aquest és un dels requisits que s’han de complir per poder exercir la protecció diplomàtica, l’Estat que pretén exercir la protecció diplomàtica no analitza si la conducta del seu nacional ha estat la correcta o no.
14.2 Els Mitjans de Solució Pacífica de Controvèrsies La controvèrsia és un desacord de dret o de fet entre Estats sobre un objecte lo suficientment important com per a que els Estats defenguin les seves pretensions en front d’un altre Estat. Les controvèrsies entre Estats poden posar en perill el manteniment de la pau i les relacions pacífiques entre Estats. S’ha de distingir la controvèrsia de la tensió internacional, la qual és una situació de desacord entre Estats que no té un objectiu clarament definit.
La doctrina distingeix entre: - Controvèrsies de Caràcter Polític: són aquelles que per ser solucionades requereixen una modificació del dret vigent.
- Controvèrsies de Caràcter Jurídic: són aquelles que es solucionen mitjançant el dret vigent.
Aquesta distinció és poc important, ja que en la pràctica aquest dos tipus de controvèrsies es barregen.
Els Estats tenen l’obligació de solucionar pacíficament les controvèrsies, la qual cosa està relacionada amb la prohibició de l’amenaça i l’ús de la força en les relacions internacionals. L’obligació que tenen els Estats de buscar una solució pacífica per a les seves controvèrsies és una obligació de comportament, la qual cosa vol dir que no exigeix cap resultat. Els Estats tenen la llibertat d’escollir quin dels mitjans de solució pacífica de controvèrsies previstos internacionalment utilitzar. Els Estats escolliran un o altre en funció de quin pensin que serà el més adequat per solucionar la seva controvèrsia. Aquesta elecció del mitjà està regida pel principi d’igualtat sobirana dels Estats, de tal manera que cap dels Estats implicats en la controvèrsia escollirà unilateralment el mitjà per solucionar-la.
70 14.3 Els Mitjans Polítics de Solució Pacífica de Controvèrsies Són aquells mitjans en els quals intervenen òrgans ordinaris de les relacions internacionals. Aquest tipus de mitjans proposen una solució per al conflicte sense haver d’aplicar obligatòriament de les normes de DIP. La solució que aquests mitjans proposen per solucionar la controvèrsia només serà obligatòria si així ho acorden les parts del conflicte.
Els mitjans polítics de solució pacífica de controvèrsies són: - Negociació: consisteix en que les parts del conflicte intenten trobar una solució per a la seva controvèrsia mitjançant un pacte. Aquest mitjà es caracteritza per la seva rapides i perquè s’utilitzen els instruments diplomàtics. Els inconvenients d’aquest mitjà són:  Els Estats més poderosos s’imposen sobre els Estats més febles.
 Normalment una de les parts no cedeix en les seves pretensions, la qual cosa provoca un alentiment del mitjà.
 No sempre és fàcil saber quin és l’objecte de la negociació com a conseqüències de que les parts tenen versions molt diferents.
- Mediació i Bons Oficis: aquests 2 mitjans estan caracteritzats per la intervenció d’un tercer, el qual pot ser qualsevol subjecte de dret i fins i tot un particular. La mediació es distingeix dels bons oficis per l’actuació que porta a terme el tercer en cadascun d’aquests procediments. En els bons oficis, el tercer només facilita la comunicació entre les parts i no proposa cap solució per a la controvèrsia. En canvi, en la mediació, el tercer no només facilita la comunicació entre les parts, sinó que també presenta propostes per solucionar la controvèrsia i ajuda a interpretar i transmetre les propostes de solució de la controvèrsia de les parts.
- Conciliació: aquest mitjà es caracteritza per la intervenció d’un tercer, el qual és una comissió de conciliació, la qual té la funció d’examinar els elements de la controvèrsia i proposar una solució.
- Investigació dels Fets: és un mitjà que intenta determinar quins han estat els fets que han originat la controvèrsia. Aquesta determinació dels fets la porta a terme la comissió d’investigació.
- Altres procediments específics que estan previstos en determinades OI: hi ha algunes controvèrsies que no només afecten a als Estats part de la controvèrsia, sinó que també poden afectar a la resta dels subjectes internacionals de la societat internacional; aquests casos són coneguts com la socialització dels conflictes. Aquest tipus de controvèrsies són solucionades per part de l’OI de la qual formen part els Estats part del conflicte. Les OI tenen una sèrie de mitjans institucionalitzats per solucionar aquest tipus de controvèrsies, els quals són:  Els mitjans polítics i jurisdiccionals de solució pacífica de controvèrsies amb alguna petita modifiació  L’òrgan polític de l’OI resol el conflicte mitjançant una resolució d’obligatori compliment per als Estats part de la controvèrsia.
La CNU estableix un sistema propi de les Nacions Unides de solució pacífica de controvèrsies, el qual consisteix en que les parts de la controvèrsia es comprometen a buscar una solució pacífica per a la controvèrsia mitjançant un dels mitjans de l’art 71 33.1 de la CNU i, en el cas de que aquests mitjans siguin ineficaços, el Consell de Seguretat pot actuar d’ofici sobre aquest conflicte en el cas de que consideri que la prolongació de la controvèrsia pot posar en perill la pau i seguretat internacionals. El Consell de Seguretat també pot actuar sobre aquestes controvèrsies a instància de qualsevol membre de les NNUU o a instància d’una de les parts del conflicte. El Consell de Seguretat pot realitzar 3 coses: - Realitzar recomanacions per solucionar la controvèrsia.
- Recomanar un procediment per solucionar la controvèrsia.
- Recomanar una solució per a la controvèrsia.
Totes aquestes recomanacions han de comptar amb el suport de 9 (dins dels quals han d’estar inclosos els 5 membres permanents) dels seus 15 membres.
L’Assemblea General i el Secretari General de les Nacions Unides també hi poden participar en la solució de la controvèrsia.
14.4 Medis Jurisdiccionals de Solució Pacífica de Controvèrsies Els medis jurisdiccionals es CRCT perquè sempre hi intervé un tercer en la solució de la controvèrsia, la qual cosa els diferencia dels medis polítics. Una altra diferència entre els medis jurisdiccionals i els polítics és que en els medis jurisdiccionals per solucionar les controvèrsies s’aplica el DIP. Una altra diferència entre els medis jurisdiccionals i els polítics és que en els medis jurisdiccionals les decisions que pren el tercer sobre la solució de la controvèrsia són obligatòries i definitives. Hi ha 2 tipus de medis jurisdiccionals:  Solució Arbitral.
 Solució Judicial.
Solució Arbitral L’arbitratge és el medi jurisdiccional de solució pacífica de controvèrsies més antic.
El moment més important de la solució arbitral va ser amb la Primera Conferència de l’Haya, en la qual es va crear un Tribunal Permanent d’Arbitratge (continua existint actualment), el qual no va ser creat com un òrgan judicial, sinó que era un llistat d’àrbitres (persones) als quals els Estats podien accedir per donar-li una solució arbitral a les seves controvèrsies. Un altre pas important pel que fa a l’arbitratge es va donar en la Segona Conferència de l’Haya, en la qual es va definir el que és l’arbitratge l’arbitratge té l’objectiu de solucionar els litigis entre els Estats mitjançant els jutges que els Estats escullen i sobre la base al que estableix DIP.
Aquesta definició també establia que els Estats que decidien solucionar les seves controvèrsies mitjançant l’arbitratge havien de complir amb el que estableixi el laude arbitral. Aquesta definició continua sent actualment vigent.
Pel que fa a la submissió a l’arbitratge per part dels Estats que intenten solucionar les seves controvèrsies mitjançant aquesta via, les parts elaboren un compromís arbitral, en el qual es dissenya el procediment, s’escullen els membres de l’òrgan arbitral i es determina quin serà el dret aplicable.
72 Pel que fa a la competència del òrgan arbitral, podem dir que aquest òrgan pot tenir una composició col·legial o unipersonal; en el cas de que sigui col·legial, les parts de la controvèrsies escullen a 2 o més àrbitres i és possible que el president d’aquest òrgan sigui escollit per un tercer Estat. Aquest òrgan és competent per donar una solució a la controvèrsia d’acord amb les condicions que hagi establert les parts en el compromís arbitral.
Pel que fa al procediment arbitral, les parts són les encarregades de dissenyar el procediment, però en la pràctica solen remitir-se a models seguits en foros internacionals o deixant que l’òrgan arbitral decideixi el procediment que es seguirà.
La decisió que porta a terme el Tribunal arbitral sobre la controvèrsia és anomenat laude arbitral, el qual ha d’estar redactat per escrit i ha d’estar fonamentat en el dret que estableixin les parts. Hi ha vegades en les quals el laude arbitral pot estar basat en el dret i en la equitat. Contra aquesta sentència no és pot presentar cap tipus de recurs, de tal manera que les parts han de complir obligatòriament amb allò que estableixi el laude arbitral.
Solució Judicial La solució judicial es CRCT per confiar-li a un òrgan judicial la solució judicial d’una controvèrsia, el qual és un òrgan preexistent i els seus membres no estan escollits pels Estats part de la controvèrsia. Tot i que no hi ha una definició del que és un Tribunal Internacional, la doctrina ha identificat una sèrie de CRCT que defineixen el que és un Tribunal Internacional:  Són òrgans preexistents, és a dir, que no estan creats pels Estats per solucionar les seves controvèrsies com en el cas de l’arbitratge.
 Els seus jutges i magistrats no són designats per les parts com en el cas de l’arbitratge.
 La seva solució es fonamenta en el DIP i no en el dret que estableixen les parts com en el cas de l’arbitratge.
 Existeix igualtat entre les parts en el procediment judicial.
 Per a la solució de la controvèrsia s’utilitza un procediment preestablert, la qual cosa és diferent a l’arbitratge, ja que en l’arbitratge el procediment l’estableixen les parts.
 Contra la sentència que emet el Tribunal Internacional no es pot presentar cap recurs, de tal manera que les parts han de complir obligatòriament amb allò que estableix la sentència.
Alguns dels tribunals que poden escollir les parts per solucionar les seves controvèrsies en funció de la matèria de la controvèrsia que volen solucionar són:  El Tribunal Permanent de Justícia Internacional: va ser el primer Tribunal Internacional permanent amb caràcter universal.
 El Tribunal Internacional de Justícia (Cort Penal Internacional): és de caràcter universal, ja que tot i ser un òrgan de les Nacions Unides, un Estat que no sigui 73 membre de les Nacions Unides també hi pot acudir. Els Estats han d’acceptar sotmetre’s a la jurisdicció d’aquest tribunal, perquè la jurisdicció d’aquest tribunal sigui obligatòria, ja que en el cas de que un Estat no accepti la seva jurisdicció, aquesta no li serà vinculant. Que un Estat accepti la jurisdicció suposa que el Tribunal pot conèixer la seva controvèrsia amb un altre Estat i establir una solució per aquesta controvèrsia mitjançant la seva sentència. La decisió que emet aquest tribunal és anomenada sentència, sobre la qual no es pot presentar cap recurs, de tal manera que els òrgans o els Estats que hagin acudit a aquest tribunal hauran de complir obligatòriament amb allò que estableix la sentència.
Aquesta sentència és portada a terme per majoria absoluta entre els magistrats que formen part d’aquest tribunal. L’únic que es pot interposar contra aquesta sentència és un recurs de revisió o d’interpretació. Aquest tribunal resol aquestes controvèrsies gràcies a la seva competència jurisdiccional. Els òrgan que poden acudir a la competència consultiva d’aquest Tribunal són l’Assemblea General de les Nacions Unides, el Consell de Seguretat, altres òrgans de les Nacions Unides i organismes especialitzats autoritzats per l’Assemblea General. Allò que poden demanar aquests òrgans acudint a aquest Tribunal són opinions consultives sobre qualsevol qüestió jurídica. La solució d’aquestes consultes és anomenada dictamen.
 El Tribunal Europeu de Drets Humans.
 El Tribuna de Justícia de la Unió Europea.
HI ha altres òrgans judicials.
74 ...