Apunts de teoria i tècnica dels gèneres periodístics de tot el curs (Gemma Casamajó) (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Teoria i tècnica dels gèneres periodístics
Año del apunte 2014
Páginas 22
Fecha de subida 16/10/2014
Descargas 52
Subido por

Vista previa del texto

Els gèneres periodístics Cal començar dient que els gèneres evolucionen constantment i, moltes vegades, es barregen. En el cas de l’evolució, per exemple, no és el mateix un poema en el renaixement que un poema en l’actualitat. Cal tenir present que els gèneres periodístics són una espècia de model que no només serveix a l’escriptor, sinó també al lector, que llegeix d’una forma o una altra en funció del gènere que se li presenti (recordar exemple del poema).
Per altra banda, els gèneres també són espais de trobada entre escriptor i lector que canvien a mesura que canvien els gustos, el context històric, etc.
De tots els gèneres que existeixen, en aquesta assignatura n’estudiarem tres: La crònica, el reportatge i l’entrevista.
L’Entrevista Cal començar dient que una notícia és un mètode de recopilació de dades basat en fer preguntes a protagonistes i/o testimonis dels fets o a un expert en un determinat tema.
En l’entrevista, no busquem que l’entrevistat ens corrobori la nostra opinió, sinó que busquem l’opinió d’alguna persona important que sigui d’interès per l’audiència. Les entrevistes es poden plasmar de dues maneres: en forma de notícia amb cites o utilitzant el format de pregunta-resposta. La seva estructura dependrà de si s’utilitza una forma o l’altra. En el format de notícia amb cites s’utilitza un estil més literari, prescindint del format pregunta-resposta per utilitzar un esquema més narratiu; mentre en el cas del format pregunta-resposta, que és el que s’utilitza en l’entrevista que hem hagut de llegir, es fa una entradeta iniciar explicant a qui s’entrevista i per què, és a dir, es fa una breu biografia de l’entrevistat que, en premsa, acostuma a anar acompanyada d’una fotografia de l’entrevistat que ens en fa una descripció física.
Com a títol, s’utilitza sempre un cita significativa de l’entrevistat durant l’entrevista.
Aquesta frase, en certa manera, també fa una descripció psicològica de la persona entrevistada i ajuda al lector a intuir la seva ideologia, així com també la línia que pot seguir l’entrevista.
Un element que cal destacar és la forma de formular l’entrevista. En premsa escrita, tal i com es pot observar fent la lectura de l’entrevista a Harold Evans, les preguntes són molt curtes i precises. Una altre manera de formular les preguntes és utilitzant el que s’anomena pregunta-comentari, és a dir, una frase inacabada esperant que l’entrevistat la completi o bé, fent una afirmació, esperant que la persona entrevistada la reafirmi o bé, s’hi mostri contrari. En el cas que la reafirmi, s’espera que completi la informació, mentre que, en el cas que es mostri contrari a l’afirmació de l’entrevistador, s’espera que en faci la correcció.
Per acabar, cal dir que les preguntes també s’han de plantejar de tal manera que donin peu a que l’entrevista s’enrotlli.
Per acabar, cal destacar que una entrevista mai és la transcripció d’un diàleg, tot i que, moltes vegades, ho pot semblar. El que es fa no és transcriure un diàleg, sinó que, el que es fa és construir un diàleg dient que el mateix que ha dit l’entrevistat però amb altres paraules.
Una entrevista consta de 3 parts: - Inventio  Preparació de l’entrevista.
- Escenificació  Trobada amb l’entrevistat i celebració de l’entrevista.
- Textualitzazió  Escriptura de l’entrevista, és a dir, l’adaptació del llenguatge oral al llenguatge escrit.
Inventio En aquesta fase hem de decidir quin tipus d’entrevista volem fer: - De caràcter  El seu objectiu és conèixer la personalitat de l’entrevistat i endinsar-nos en la seva intimitat.
- Temàtica  El seu objectiu és aprofundir en un tema, és a dir, conèixer més informació sobre un tema. A l’hora realitzar una entrevista temàtica, primer busquem el tema i després pensen quina és la millor font que podem entrevistar perquè ens en parli. Per preparar una entrevista temàtica, pensem un gran tema i li busquem subtemes.
Cal tenir present, però, que es pot fer un híbrid entre tots dos tipus d’entrevista. Per exemple, pot ser que un expert sigui testimoni del tema sobre el qual és expert, o bé, que un testimoni s’hagi convertit en expert a causa del seu testimoniatge.
En funció del tipus de qüestionari trobem diferents tipus d’entrevista. Per exemple, trobem el qüestionari “Proust”, que consisteix en fer preguntes tancades i breus i molt enginyoses (color preferit, millor record, etc). Aquest tipus de qüestionari serveix per fer un retrat de l’entrevistat i, moltes vegades, en comptes d’utilitzar un breu text en el qual es presenta l’entrevistat en l’inici d’una entrevista, s’utilitza aquest tipus de qüestionari.
Tria de l’entrevistat i elaboració del qüestionari Cal començar dient que és molt diferent entrevistar una persona anònima o amb qualitat d’expert que un personatge públic. Cal tenir present que en el cas d’un expert, moltes vegades pot ser útil enviar el qüestionari a l’entrevistat per tal que es pugui documentar una mica millor sobre algunes coses i, d’aquesta manera, les respostes sigui més completes i, per tant, l’entrevista sigui el més rica possible. Amb els personatges públics, en canvi, això no es fa mai, ja que et poden prohibir fer determinades preguntes a més de censurar-te l’entrevista un cop es va a publicar. Davant del primer cas, com a periodistes, sempre podem enviar un qüestionari que no es correspon al que serà el qüestionari real. Davant el segon cas, sempre podem deixar en evidència la censura. Per exemple, hi ha el cas d’un periodista que va treure a la llum una entrevista in es podia observar tota la censura.
En tot cas, un cop determinat l’entrevistat, hem d’elaborar el qüestionari i, per fer-ho, el primer que ens hem de preguntar és quin és el nostre objectiu, és a dir, què és allò que volem conèixer. Aquest objectiu ha d’estar molt marcat, ja que si no ho està, l’entrevista va a la deriva. Un cop m’he marcat aquest objectiu, doncs, elaboro el qüestionari. I la pregunta és: I com el fem? - Mai preguntem res del que ja puguem conèixer a través de fonts documentals.
- Abans de realitzar una entrevist ha d’haver-hi una documentació prèvia per part del periodista, tant sobre l’entrevistat en el cas d’una entrevista de caràcter, com sobre el tema en el cas d’una entrevista temàtica. És aconsellable, però, que sigui el tipus d’entrevista que sigui, ens documentem tant sobre el personatge com sobre el tema, ja que, en el cas d’una entrevista temàtica, una documentació sobre l’entrevistat ens permet veure quin tipus de respostes acostuma a donar i, per tant, permet formular millor les preguntes. Serà, doncs, pensant en aquestes respostes que jo elaboraré les preguntes. Per acabar, cal dir que aquesta documentació prèvia ens permet precisar molt més les preguntes i no preguntar sobre informació que ja podem trobar en fonts documentals o en altres fonts personals. A l’hora de realitzar una entrevista, aquesta documentació prèvia ja se suposa que ha d’estar feta.
- Cal contextualitzar les preguntes perquè el lector les entengui el millor possible i també perquè entengui millor la resposta.
- No formulem mai més dues preguntes, o més, en una, ja que pot ser que l’entrevistat en deixi de respondre alguna, o bé, respongui les dues preguntes amb una sola resposta, cosa que és fatal pel periodista, ja que pot ser que aquest provoqui una manca de comprensió en el lector. Una altra cosa molt diferent, però, és que ajuntem dues preguntes quan fem la transcripció de l’entrevista a causa de la seva similitud o relació.
Quines aptituds ha de tenir un bon entrevistador? - Interès per l’altre i capacitat de documentar-se per poder preparar un bon qüestionari.
- Rapidesa de reflexes i capacitat d’improvisació per si l’entrevista no va com ens esperàvem. Una manera de millorar aquestes dues qualitats és memoritzar el qüestionari, ja que permet estar més atent al que diu l’entrevistat i, per tant, fer preguntes d’acord amb el que està dient encara que no hi figurin en el guió que ens havíem fet.
- Ser empàtics, és a dir, saber-nos posar en lloc de l’altre.
- Saber escoltar (Relacionat amb la segona part del segon punt).
- Saber escriure l’entrevista, és a dir, saber-la emparaular, saber passar l’entrevista del llenguatge oral a l’escrit Totes aquests aptituds s’han de tenir en cadascuna de les 3 parts de l’entrevista.
Celebració de l’entrevista Pel que respecte a la celebració de l’entrevista cal parlar dels tres actors que hi participen: Entrevistador, entrevistat i lector.
L’entrevista és un diàleg asimètric i públic on és l’entrevistador qui porta les regnes. En l’entrevista, el periodista té un paper de protagonista que no té en altres gèneres, ja que modula l’esdeveniment i en forma part.
El més important en una entrevista és escoltar i diferenciem tres verbs diferents: - Sentir  Percebre un so mitjançant un acte involuntari.
- Escoltar  Percebre un so mitjançant un acte voluntari.
- Auscultar  Escoltar amb molta atenció.
L’ús de la gravadora L’ús de la gravadora té pros i contres: Els pros són: - Permet enregistrar-ho tot i ser molt més fidels a les paraules de l’entrevistat a l’hora de fer la transcripció.
- Permet estar més atent a les paraules de l’entrevistat, ja que ens estalviem anar prenent notes i estar més pendent d’això que no pas del que diu.
- És una garantia legal per el periodista.
Les contres són: - Por cohibir l’entrevistat, ja que sap que allò que diu quedarà enregistrat, de forma que pot frenar-se una mica a l’hora de dir depèn què.
La transcripció La transcripció d’una entrevista compte amb diverses fases: transcripció, identificació dels blocs temàtics i selecció i supressió.
El procés, doncs, és el següent: Primer de tot fem una transcripció en brut. Un cop fet això, identifiquem diversos blocs temàtics i els agrupem. Un cop agrupats els blocs temàtics, els ordeno per ordre d’importància. Per acabar, elimino els fragments poc rellevants o les repeticions. Un cop fet tot això queda la última fase, que és la més difícil: la textualització o edició, que és l’escriptura de l’entrevista, és a dir, agafo la transcripció i l’escrit amb un llenguatge més adequat, dient el mateix que ha dit l’entrevistat, però en altres paraules. Això pel que respecte a l’entrevista temàtica, ja que en una entrevista de caràcter es manté una mica el llenguatge utilitzat per l’entrevistat, però una mica adaptat, ja que, en certa manera, també serveix per fer un retrat del personatge.
Com s’adapta el llenguatge oral al llenguatge escrit? - Eliminació de totes les marques de la oralitat: o Anaclotat.
o Reiteracions.
o Interjeccions (onomatopeies, exclamacions, etc.) - Fora l’explicació del que es farà: o Començaré parlant de...  Això se suprimeix. En comptes de fer això comencem parlant directament, ja que amb la primera pregunta de l’entrevista, normalment, ja se sap del que es parlarà.
- M’agradaria preguntar-li si...  Això se suprimeix.
- Utilitzar connectors per relacionar les diverses idees.
- Modificar la puntuació.  Ni frases molt llargues ni molt curtes.
- Mantenir la fidelitat dels temps verbals i les persones.
Per acabar, cal dir que, en certa manera, en el procés de textualització es produeix com un robatori de la veu de l’altre. Sempre som fidels a les paraules de l’entrevistat, però fent una adaptació.
Preguntes El cuento de nunca acabar Quins ressons de la vostra vida quotidiana ha interpel·lat el text? Apel·la a qualsevol conversa que impliqui un relat i la importància dels relats a l’hora d’explicar qualsevol cosa de la nostra vida quotidiana. Per altra banda, també apel·la al fet que, normalment, sempre ens creiem allò que ens expliquen sense analitzar-ho. Un exemple serien les notícies que ens donen els mitjans de comunicació, les quals no sabem si són veritat, o no, ja que no les hem viscut com a testimoni ni sabem si la font que ens ho explica ho ha fet i, per, tant, si és creïble, però, malgrat això, ens ho creiem sense ni tant sols posar-ho en dubte. No tenim proves que allò que ens expliquen és veritat, però ens ho creiem, ja sigui per la morbositat que suposa o per qualsevol altre cosa.
De quin tipus de narrador parla? Quines són les seves qualitats? Un narrador passa per tres estadis: - El primer estadi és quan expliquem una cosa i ningú ens escolta.
- El segon estadi és quan veiem que el problema potser no és de qui ens escolta, sinó nostre per no saber transmetre i fer interessant allò que pretenem explicar.
- El tercer estadi passa per intentar solucionar el fet que ningú ens escolti. Una solució és pensar en com explicarem allò que pretenem transmetre. Ho explicarem d’una forma o una altre en funció de qui és el nostre públic, de forma que ens adaptarem a qui ens escolta. No explicarem el mateix a un nen de 3 anys que a unes persones de 30. Els seus interessos seran diferents i, per tant, allò que expliquem i la forma en què ho fem també ho ha de ser. Aquest fet, però, només és possible en el relat oral, ja que en el relat escrit és impossible detectar els interessos dels nostres lectors. Per tant, el que hem de fer és anar canviant la forma de narrar fins que veiem que aquella és la que més agrada els nostres lectors. Aleshores, haurem superat el tercer estadi.
Per altra banda, parla d’un narrador testimoni que a partir de l’interiorització de la narració dels fets acaba adoptant el paper de protagonista.
La crònica Cal començar dient que una crònica és, essencialment, una narració feta per un narrador testimoni, és a dir, es tracta de la narració d’una vivència del periodista. Així doncs, si no hi ha vivència, no hi ha crònica. A diferència de la notícia, la crònica no està redactada seguint l’estructura de la piràmide invertida, sinó que els fets estan explicats de forma seqüencial, és a dir, en ordre cronològic o seguint una estructura temàtica.
Aquest fet, però, –almenys pel que respecta a aquesta crònica- només es produeix en el seu cos, ja que el lid apareix de la mateixa forma en què ho faria en una notícia, és a dir, explicant el més important del text, el seu desenllaç. Això significa que, igual que en una notícia, el desenllaç és el més important i, per tant, no es posa en forma de conclusió, sinó que es posa al principi, més concretament en el lid per tal que, si en algun moment el lector deixa de llegir, li hagi quedat totalment clar el que ha succeït.
No obstant això, a diferència de la notícia, la crònica es tanca amb una conclusió final del periodista. Així doncs, malgrat estar el cos de la crònica, a diferència de la notícia, escrit en ordre cronològic, en tots dos gèneres, la forma d’estructurar el titular és la mateixa.
La segona gran diferència és que, a diferència de la notícia, la crònica conté certs elements valoratius de l’autor que no formen de la notícia. Cal tenir present, però, que s’ha d’opinar, no argumentar, és a dir, donar simplement la opinió sense explicar el per què. L’equilibri entre els elements valoratius i els informatius ha de ser constant, però cal tenir present que aquesta opinió ha de sorgir de la pròpia informació i no de l’opinió de l’autor de la crònica. En les cròniques, els verbs, els adverbis i/o els adjectius aporten matisos a la descripció dels fets. Especialment els adjectius, aporten una visió més personal de l’autor, però aquests hauran de ser justificats.
La crònica és un gènere que barreja diferents bases textuals: narració, descripció (pretén traslladar el lector al lloc dels fets), elements d’anàlisi i context (s’ha de fer una indagació per informar sobre alguns fets relacionats amb el tema), així com també la veu aliena (es pot presentar en forma de diàleg o amb citacions. El primer és un estil més literari i el segon periodístic).
Pel que respecta al títol, aquest ha de ser poc informatiu i més suggerent. Per tant, per contrarestar aquest poc caràcter informatiu del títol, cal un subtítol informatiu.
Resumint l’estructura d’una crònica direm que aquesta ha de seguir un ordre cronològic amb una entradeta inicial i una conclusió final, quedant el relat al mig. Aquesta estructura ha de ser clara, ordenada i atraient. El fet d’utilitzar una estructura seqüencial, permet generar intriga al lector. Malgrat predominar-hi l’estructura seqüencial, també es pot utilitzar una estructura temàtica, és a dir, estructurar la informació per subtemes. En una manifestació, per exemple, com que el temps no és transcendental, s’utilitza una estructura temàtica.
Així doncs, primer es mostren els fets de forma objectiva com si es tractés d’una notícia (contextualitzem amb una entradeta inicial que s’acosti a un estil literari). En segon lloc, s’amplia la informació inicial afegint certs elements valoratius personal de l’autor.
Finalment, es tanca la crònica amb una conclusió final del periodista.
Per acabar, cal dir que trobem dos tipus de crònica: les marcades per l’agenda (es tracta d’un esdeveniment que es desenvolupa en una data concreta que ha sigut fixada) i les no marcades per l’agenda (tot el contrari que l’anterior) Característiques - Cal començar dient que la crònica és una narració amb molta descripció.
- És un relat sobre una realitat viscuda pel periodista en primera persona. Aquesta realitat ha d’estar acotada en l’espai i el temps i està narrada per un narrador testimoni.
- Una crònica ha d’aconseguir traslladar el lector al lloc dels fets a través de la descripció topogràfica.
- Una crònica té dues bases textuals: - Narració.
- Descripció  Pretén traslladar el lector al lloc dels fets. Aquesta descripció sempre va supeditada a la narració i s’utilitza per caracteritzar espais i/o personatges. La cultura grecollatina descriu tres tipus de descripció: o Topografia  Descripció del paisatge/ espai.
o Prosopografia  Descripció de les característiques físiques d’un personatge.
o Etopeia  Descripció de les característiques morals d’un personatge, és a dir, la descripció del seu caràcter.
Cal tenir present que la descripció sorgeix de tots els sentits i no només de la mirada.
- Tot i això, també pot incorporar la veu de persones i es pot fer de dues formes: o En forma de diàleg si és de caràcter literari.
o Citacions si és de caràcter més informatiu.
- Té una estructura molt més lliure que la notícia. No segueix una estructura de piràmide invertida, sinó que pot ser de dues maneres: o Estructura cronològica. S’utilitza quan el temps és un element destacat de l’esdeveniment.
o Estructura temàtica.
Hi ha un primer paràgraf (tipus un Lid) que incorpora la informació més rellevant de l’esdeveniment, però mantenint l’estil de la crònica.
- Hi un títol expressiu mot més cridaner i menys informatiu que el d’una notícia. Per compensar aquest poc caràcter informatiu del títol, s’utilitza un subtítol informatiu que amplia la informació que dóna el títol.
Tipus de descripció En una crònica podem trobar tres tipus de descripció: - Figurativa/realista  Descriu els fets de forma realista, descrivint-los el més acuradament possible per tal que la descripció es correspongui el màxim a la realitat. Tot i això, es tracta d’una descripció força allunyada del lector.
Exemples de la pràctica d’aquest tipus de descripció són Capote i Talese.
- Expressionista  Es tracta d’una descripció més pròpia al lector, una mica més empàtica. A banda de l’estat d’ànim, també es produeix una exageració del paisatge (Per exemple, una pedra per algú pot ser un objecte insignificant, però per mi ser molt important. Aleshores, la descric de forma molt exagerada, com quelcom molt important malgrat no ser-ho).
- Impressionista  Es dediquen a registrar els efectes de la llum sobre els personatges.
Més que fer una descripció acurada, suggereixen les característiques d’un objecte amb petites pinzellades. Fan una descripció molt més sensitiva, en la qual els sentits tenen un paper molt important. (Per exemple, descriu la posta de sol amb molt detall, descrivint els colors del cel i el so ambient, etc).
En periodisme, detallar és molt important, ja que com va dir Flaubert: “La veritat està en els detalls”. Els detalls serveixen per traslladar el lector al lloc dels fets. Aquests detalls, però, han de ser reveladors, és dir, han de servir realment per situar el lector al lloc dels fets.
La mirada d’un periodista Un periodista construeix la seva mirada a partir de, principalment, dos elements: - A partir de la seva ideologia.
- Des del lloc on ens situem.
Aquesta mirada es reflecteix: - En el tema que escollim.
- El la sensibilitat de tractar el tema que hem escollit.
Tipus de narrador Una crònica té un narrador testimoni,el qual és una narrador intern encarregat d’explicar allò que ha viscut en primera persona. Al llarg de la història, el narrador testimoni ha estat molt utilitzat, tant en la crònica com en el reportatge. Algunes exemples son Michael Herr, Oriana Fallaci o Eliseo Bayo.
Un narrador testimoni aporta credibilitat de la informació, ja que el fet de saber l’espectador que el periodista ha viscut allò que explica, fa que ens ho creiem més. Un periodista va guanyant credibilitat al llarg del temps si allò que explica acostuma a ser veritat. La gent sap que acostuma a dir la veritat i, per tant, se’l creuen. Moltes vegades, un periodista no pot ser testimoni d’allò que ha d’explicar a causa dels costos econòmics que suposa, la censura, etc.
Per què ens creiem els narradors testimonis? - Per la seva presència en el lloc dels fets, però no és suficient, ja que no només s’ha de ser testimoni sinó aprofundir i comprendre el fet.
- Per la seva autoritat. Saps que es tracta d’una periodista que sempre acostuma a explica la realitat.
- Quan es mostra capaç de convèncer el lector sobre la veracitat d’allò que li estàs explicant, és a dir, aporta arguments que fan que el lector es cregui allò que li estan explicant.
- Quan la vivència es veu reforçada per fonts personals i documentals.
El bon cronista Ha de ser empàtic, però mostrar una distància per poder tenir una visió àmplia de tot el que passa. El cronista té tres aptituds: - Observació convencional  Es produeix quan tinc un interès simplement periodístic, sense tenir cap vinculació emocional amb l’esdeveniment. (Exemple 4 dies sense Internet de la Raquel. Observem sense participar-hi, sense tenia una implicació emocional amb allò que estem vivint.
- Observació participant  Hi ha un interès periodístic per aquella realitat, però també una implicació personal i emocional. (Exemple nit en una discoteca. Hi participem) - Participant observador  Es produeix quan algú aprofita la seva participació en un fet per convertir-lo en crònica. En aquest cas, moltes vegades, el narrador testimoni es converteix en narrador protagonista.
La inscripció del periodista en el relat - Ús del “tu” L’ús del tu és molt interpelatiu, és a dir, introdueix el lector en el relat. Recordem que la funció de la crònica és situar el lector al lloc dels fets, de forma que, l’ús del tu és una forma molt original i efectiva de fer-ho.
Ex: Puges unes escales i veus com tothom et mira...
- Ús del “jo” S’identifica molt més amb el narrador i no tant amb el lector. El seu ús s’ha - de fer de forma conscient per tal de destacar la força del “jo” testimoni, però hem d’evitar tenir-lo interioritzat i utilitzar-lo sempre de forma automàtica quan ens disposem a escriure una crònica.
- Ús del “nosaltres” L’ús del nosaltres inclou un cert col·lectiu, incloent tant el narrador com el lector. Es tracta d’un narrador testimoni que viu els fets integrat en un col·lectiu. El que succeeix és que situa el lector en el lloc dels fets, però integrat en aquest grup del qual forma part el periodista.
- Ús d’una forma l’impersonal  L’ús d’una forma impersonal ens allunya força de l’acció, però no té perquè allunyar el lector d’aquesta. És més, moltes vegades, encara l’apropa més. Es tracta d’un narrador testimoni que té una certa aparença d’omnisciència, però aquesta omnisciència no és real, ja que és impossible que, en una crònica, el periodista arribi a assolir el coneixement suficient dels participants en l’acció com per poder mostrar-se omniscient. L’ús de la forma impersonal no s’acostuma a utilitzar en el gènere de la crònica, però el seu ús aporta una gran originalitat i major riquesa a la narració.
En tot cas, independentment del tipus de narrador que utilitzem, hem de ser consegüents, és a dir, utilitzar el mateix tipus de narrador durant tota la narració.
La trama en la crònica o qualsevol altre gènere Per tal de controlar la trama de la crònica cal controlar el temps de la narració i es pot fer de dues maneres: - Amb l’ordre en què descrivim les diferents accions.
- Amb la durada que atribuïm a cada acció.
Pel que respecta la durada tenim 5 elements que ens ajuden a calcular-la: - El·lipsis  L’el·lipsi consisteix en l’omissió de les coses que passen durant un cert període de temps. Per exemple, em trobo al matí i de cop em trobo al vespre, de forma que he omès tot el que passa durant la tarda. Aquesta el·lipsi es pot marcar de forma explícita (Tres hores després...) o bé no marcar-la però que el lector s’adoni que s’ha produït un salt temporal. Aquesta el·lipsis la podem fer en dues ocasions: Quan hi ha una cosa que no és important i, per tant, no cal destacar; i quan tenim una informació molt important i decidim deixar-la per més tard per tal de generar expectativa al lector.
Exemple d’aquest segon cas  Novel·la policíaca. Escena 1: L’home surt de casa per anar a passejar. Escena 2: Truquen a casa i diuen a la dona que el seu home ha estat assassinat  Aquí hi ha una el·lipsis implícita, però queda clar al lector que s’ha produït un salt temporal.
- Resum  El resum permet narrar un ampli espai temporal en poques línies, reduint tot el que ha passat en allò essencial. Quan tenim quelcom no important, però ho volen esmentar per sobre per tal de contextualitzar o el que sigui, ho podem fer a través del resum per no donar-li més importància de la que té en el conjunt de la narració.
- La pausa  La pausa es produeix quan es para l’acció que estem narrant per donar pas a un moment de la història en el qual sembla que no passa el temps, és a dir, ens centrem en una cosa concreta i la descrivim i després tornem a la narració. Podem fer pauses descriptives (En el cas de la discoteca, parem l’acció per descriure com balla la gent) o reflexiva (fem una reflexió i l’expliquem).
- Allargament  L’allargament es produeix quan una escena s’allarga molt en el temps. El narrador se centra en aquell moment concret i l’allarga, explicant-lo i descrivint-lo amb detall.
- L’escena  Es tracta d’una descripció detallada de les accions dels personatges que participen en l’acció. L’escena es produeix en un temps real i, normalment, el narrador es retira i deixa parlar els participants de l’acció en forma de diàleg.
Pel que respecte a l’ordre, cal tenir present que, normalment, s’ordena de forma cronològica. Tot i això, poden aparèixer salts temporals en el passat (flashback) o en el futur (flashforwards) per després tornar al present. Aquests dos recursos enriqueixen la narració i la fan més original. Per altra banda, moltes vegades, no cal començar a narrar pel principi, sinó que si considerem que l’acció del mig o del final és més important, es pot començar per aquesta. El fet de començar pel final, normalment, s’utilitza per generar expectació al lector començant explicant el desenllaç per tal que tingui curiositat en saber com s’han produït els fets.
El reportatge Cal començar dient que el reportatge és el gènere periodístic per excel·lència. Es podria dir que un reportatge és com una notícia, però més llarga i amb més fonts, fet que requereix una major indagació i un context. El que es fa en reportatge és presentar els fets de forma molt més àmplia que una notícia, facilitant antecedents, tenint present, però, que, en un reportatge, no s’explica un fet, sinó que s’analitza. A diferència de la notícia, en el reportatge es poden incloure diferents tipus de text (entrevista, textos explicatius, etc).
Una segona característica del reportatge és que, com ja hem dit, pretén aprofundir sobre un tema concret. Ara bé, el que el fa realment diferent de la notícia és que no té perquè tractar-se d’un tema d’estricte actualitat. El que es fa és analitzar el context en el que es produeix el tema que es tracta, com ja he dit, facilitant antecedents per tal de situar el lector en el tema i que li sigui més fàcil comprendre el que s’explica, les conseqüències, etc.
A l’hora de realitzar un reportatge, igual que una notícia, es pot recórrer a dos tipus de fonts: fonts documentals i fonts personals. Les fonts documentals ens serveixen per conèixer el tema que volem treballar i, a partir d’aquí, escollir millor les fonts personals a les que volem recórrer. És molt important que ens documentem en profunditat abans de recórrer a les fonts personals per tal de preguntar a aquestes sobre allò que no inclouen les fonts documentals i que, per tant, només podem saber a través de les fonts personals. A més, les fonts documentals i personals s’han de contrastar.
Un reportatge pot incorporar diverses fonts textuals (narració, entrevista, crònica, citacions, etc) i pot incorporar també vivència o no fer-ho.
Pel que respecte a la seva estructura, aquesta és lliure, però és important que segueixi un fil conductor. Normalment s’utilitza l’estructura de la piràmide invertida. Normalment, l’estructura que segueix un reportatge és la següent: 1. Presentació del tema.
2. Es desenvolupa el tema aportant explicacions, entrevistes, etc, és a dir, es desenvolupa el tema basant-nos en la informació proporcionada per les fonts, tant les documentals com les personals.
3. Es fa un resum final del contingut del reportatge.
Pel que respecta al seu narrador, en trobem dos tipus: - Narrador omniscient - Narrador testimoni Trobem dos tipus de reportatge: - Narratiu  Tracta un tema a partir d’un o varis testimonis, els quals són el fil conductor del reportatge, és a dir, tot el reportatge es desenvolupa a partit i al voltant d’aquests.
- Expositiu  Tracta un tema de forma abstracta i els casos concrets (testimonis) apareixen com exemple del fet general. Així doncs, no hi ha testimonis que siguin el fil conductor, sinó que aquests apareixen, simplement, com a casos concrets del tema general.
Característiques (Mirar fitxa formes de citació) Cal començar dient que el reportatge requereix una indagació o investigació, la qual es fa a través del contrast de fonts, tant documentals com personals que tinguin un paper protagonista o de testimoni. En funció del pes que li donem a la narració convertirem aquestes fonts en personatges, o no. Quan les fonts són protagonistes de l'acció, es presenten en personatges de la narració.
Com convocar la veu aliena En un reportatge, l'element central és la veu dels altres, de forma que un reportatge ha de ser el més polifònic possible, és a dir, ha de ser el més plural possible pel que a veus (fonts) respecte. La feina del periodista, doncs és seleccionar i desestimar la praula dels altres, és a dir, decidir què posarem en el text i què no i de quina manera o farem, fet que, en certa manera, respon també a un criteri ètic.
En la convocatòria de la veu aliena podem trobar-hi dues dimensions: “dins” el relat i “fora” del relat.
- Fora el relat  Podem utilitzar el diàleg i el soliloqui (consisteix en aturar la relació per introduir la veu d'un protagonista amb paraules literals. La introducció d'aquesta veu es pot fer sense cap tipus de marca i amb marques de diàleg, com les cometes). El diàleg i el soliloqui són únicament pel reportatge narratiu.
La citació amb atribució Estil directe  Es diu textualment el que diu el personatge. S'utilitza un verb d'atribució per encapçalar la cita directa. Mirar exemple del full. Quan s'utilitza? Quan es tracta d'una declaració clara, contundent, que expressa una opinió.
Es pot fer de vàries maneres: - Atribució prèvia a la cita  Verb d'atribució i dos punts per introduir la cita.
(Exemple 1 fitxa). El punt va fora les cometes, ja que afecta tota la frase i no només la cita.
- Atribució a posteriori  Primer es fa la cita i després s'atribueix a la font (Exemple 2 fitxa). El punt va fora les cometes, ja que afecta tota la frase i no només la cita.
- Exemple 3 fitxa. El punt va dins les cometes, ja que afecta a tota la cita.
- Atribució al mig de la cita  Es fa amb guions. (Exemple 4 fitxa).
L'ús de les cometes crida l'atenció del lector, de forma que és recomanable utilitzar-la per les declaracions més destacades mentre, per aquelles declaracions més intranscendents utilitzem la citació indirecta amb atribució.
Per altra banda, cal tenir present que cada verb que utilitzem dóna un matís a la declaració, de forma que hem de tenir molta cura l'hora d'escollir-lo. Per exemple, no és el mateix utilitzar dir, explicar, exclamar, assegurar, etc.
Estil indirecte amb atribució  Expliquem el que ha dit la font. No diem el que diu literalment, de forma que no utilitzem les paraules exactes de la font, sinó les pròpies paraules del periodista basant-se en les declaracions de la font. Per fer aquest tipus de citació utilitzem les oracions subordinades (que). Ex: Esperanza Aguirre va recordar que és ella qui mana...
En l'estil indirecte el que succeeix és que la paraula del periodista passa per sobre de la de la font.
En declaracions com les de l'exemple, no es pot utilitzar l'estil indirecta, ja que no es mostra la contundència, agressivitat, etc que si que es mostra en l'estil directe.
L'estil indirecte, doncs, s'utilitza, bàsicament, per aquelles declaracions poc transcendents.
Estil indirecte amb atribució i cites textuals  Es poden mantenir algunes paraules tal i com les diu la font, però només certes expressions. Els díctics han d'anar fora (jo, ara, etc). Per exemple, jo no puc citar dient: Esperanza Aguirre va recordar que “ jo tinc la paella pel mànec”, sinó que hauria de ser: Esperanza Aguirre va recordar que és ella qui té “la paella pel mànec” (díctics).
Qualitats que ha de tenir un bon periodista segons Zeller - Ha de valorar la informació com un bé públic.
- Ha de tenir una dependència respecte les lògiques econòmiques i polítiques, és a dir, no deixar-se controlar.
- Ha de ser empàtic amb el seu entorn i tenir una mirada crítica.
- Ha de practicar un periodisme basat en evidències científiques.
- Ha de tenir dues aptituds principals: la sensibilitat i la imaginació. Pel que respecta a la segona característica, es tracta d'una imaginació en un sentit sociològic. Es tracta de tenir imaginació per fer arribar la informació a l'opinió pública. Per exemple, les pàgines de política dels diaris no es dediquen a analitzar el context polític, sinó que, simplement, s’omplen de declaracions de polítics. Amb això, no s’aconsegueix transmetre la informació i, per tant, es provoca desinterès en el lector. Per altra banda, també parla d'una imaginació per saber identificar una informació que no és espectacular, però és d'interès públic. Per exemple, moltes vegades, un fet no és considerat notícia fins que no es produeix una espectacularització d'aquest. Per exemple, en el cas de les hipoteques, fa deu anys que la gent en firma sense saber què està firmant, però no surt la notícia fins que esclata la crisi i la gent es veu afectada per les preferents. El que ha de fer el periodista, doncs, és saber veure aquesta notícia i explicar-la abans que es produeixi el seu esclat, ja que també pot servir com a prevenció.
- El periodista té una labor intel·lectual. Ha de saber emparaular el món de forma clara i, per fer-ho, necessita expressar-se correctament. A banda de la variant lingüística trobem una variant ètica. El periodista ha de tenir un coneixement sobre el tema que tracta per poder tenir el criteri suficient per triar la informació i construir el relat, és a dir, per tematitzar i construir.
Apunt important: Els gèneres tenen una o vàries bases textuals (descripció, narració, etc).
Patologies del camp periodístic - El treball dels periodistes es veu condicionat per les lògiques econòmiques i polítiques.
- La indústria periodística s'ha convertit en un espai fonamental per el bon funcionament econòmic i social del capitalisme, tant per la seva capacitat per atraure tot tipus d'inversions com per mostrar-se com una indústria especialment dúctil a la innovació tecnològica i social.
- Es produeix un dèficit de reflexió sistemàtica i coneixement científic.
- Moltes vegades, sembla que s'allunyi de la realitat, a vegades, en certa manera, a causa de l'objectivitat, el pluralisme, la independència i l'autonomia.
...