Apunts de català de tot el curs (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Estàndard oral i escrit de la llengua catalana
Año del apunte 2014
Páginas 44
Fecha de subida 16/10/2014
Descargas 25
Subido por

Vista previa del texto

L’eficiència locativa Què és l’eficiència locativa? - L’eficiència locativa és el grau d’encert comunicatiu basat en la correcció fonètica, gramàtica i lèxica d’un text oral o escrit per ser dit. Dit en altres paraules, és l’habilitat fonètica, gramàtica i lèxica d’un text oral o escrit per ser dit.
NOTA IMPORTANT: En un text oral, lo important és com està dit, no escrit.
La correcció fonètica Aquest tipus de correcció es basa bàsicament en la correcta pronunciació dels diferents sons que componen un mot.
Alguns exemple són els següents: - La “x” inicial es pronuncia fricativa en el dialecte occidental (com xemeneia = shameneia)) i africat en el dialecte oriental (xemeneia = txameneia).
- En la paraula “Aquest” son la “s” si la paraula que la segueix comença en vocal o “h”.
- La combinació “b+l” es pronuncia com si hi hagués dues “b”. Ex: Poble = Pobble.
La correcció gramatical Aquest tipus de correcció es basa bàsicament en la correcta ortografia de les paraules, és a dir, en escriure les paraules correctament, sense errors ortogràfics.
Alguns exemples són els següents: - Donguin = Donin.
- Sapigut = Sabut.
- Hagués = Hauria.
- Improvitzar = Improvisar.
La correcció lèxica Aquest tipus de correcció consisteix bàsicament en la correcta utilització de les paraules.
Alguns exemples són els següents: Tràfic = Trànsit.
Solventar = Solucionar.
Fer-se amb (quan es tracta d’una cosa física que no és de la nostra propietat) = atrapar.
Nivells de l’eficiència locativa 1r nivell  ME ML = Mal Escrit i Mal Llegit.
2n nivell  ME BL = Mal Escrit però Ben Llegit.
3r nivell  BE ML = Ben Escrit però Mal Llegit.
4t nivell  BE BL = Ben Escrit i Ben Llegit.
Mal Escrit i Mal Llegit Cal tenir present, entre altres, els aspectes següents: - Davant d’infinitiu es canvia la preposició “en” per la preposició “a”. Ex: Triguen molt en arribar. = Triguen molt a arribar.
- Mai es posa la preposició “a” davant de CD. Ex: Vaig a buscar a la meva amiga.
= Vaig a buscar la meva amiga.
- La illa = l’illa.
- Medussa = Medusa - Adeqüar  Quan es conjuga és una paraula plana (Jo adeqüo, tu adeqües, ell adeqüa, etc (síl·laba tònica en la “e”) ).
Aquest nivell de locució lingüística afecta a: - Ortografia .
- Morfologia.
- Sintaxi.
- Lèxic.
- Apostrofació.
Ben Escrit però Mal Llegit Cal tenir present, entre altres, els aspectes següents: - Impressionant  Llegir amb “s” sorda (doble s).
- Just a  Es pronuncia “justa”.
- Grups “tg” i “tj” Es pronuncies sonors (sona la t).
- Llavors  La “r” no sona. Es pronuncia “llavòs”.
- Els noms estrangers es pronuncies de la mateixa manera que es fa en la seva llengua. Ex: Cristiano Ronaldo = Cristianu Runaldu.
Mal Escrit però Ben Llegit - Bàsicament es tracta de faltes d’ortografia que no afecten a la fonètica, és a dir, a la pronunciació. Ex: maduixas  Està mal escrit però es pronuncia igual que maduixes, de forma que no afecta en la parla. Pot passar, però, que segons el dialecte del parlant afecti o no a la lectura, a la pronunciació.
Criteris de pronunciació Models referencials Cal començar dient que totes les llengües modernes que volen aconseguir un estàndard necessiten referents orals, els quals, són diferents en cada llengua i compten amb els seus respectius matisos. Aquests models referencials, per dir-ho d’alguna manera, serien els models en els que es basa una llengua per establir la seva normativa lingüística.
Models referencials de diferents llengües Anglès  El model referencial de l’anglès és la parla educada dels habitants de Londres i les comarques que l’envolten. Això ho afirma Sweet el 1890.
Danès  El model referencial del danès és la parla d’aquelles persones que quan parlen no se sap de quina part del país procedeixen. Això ho afirma Jesperson el 1925.
Castellà  Els models referencials del castellà són dos, tant el castellà que es parla al centre-nord peninsular com el que es parla a Amèrica del sud i centre Amèrica. Aixó ho afirma Alarcos Llorach el 1994.
Italià  El model referencial de l’italià és el florentí parlat per les persones cultes.
Català  Respecte al català, cal dir que és una llengua composicional, és a dir, que en català hi ha diverses formes regionals de la varietat estàndard, les quals, estan matisades per alguns trets dialectals, els quals, no comprometen la intercomprensió, és a dir, que no impedeixen que persones de diferents franges dialectals s’entenguin perfectament.
Cal tenir present que totes les formes regionals, és a dir, tots els dialectes, mereixen la mateixa consideració, de forma que hi ha diversos models referencials a partir dels quals es defineix l’estàndard. Això ho diu Marí el 1992.
Així doncs, el català es divideix en dues grans zones dialectals, dins de les quals existeixen diferents subdialectes. Són els següents: - - Català Oriental Català Occidental Mapes isoglòsics* dels Països Catalans - Rossellonès o septentrional Català central - Català nord – occidental Valencià Baleàric *Isoglossa  Línia imaginaria que assenyala el límit entre la presència i l’absència d’un tret lingüístic determinat i que pot contribuir a delimitar dues àrees dialectals, les quals, venen determinades per la pronunciació dels diferents morfemes.
Establiment de la normativa lingüística Cal començar dient que, abans d’establir la normativa lingüística del català, va haver-hi 4 autors que van estudiar els trets lingüístics de tot el territori català: - Joan Coromines  Sobre l’evolució catalana en el teatre i en la recitació (1971).
- Lluís López del Castillo  Llengua standard i nivells de llenguatge (1976).
- Francesc Vallverdú  Elocució i ortologia catalana (per a ús de reporters de ràdio i televisió (1986).
- Josep Lacreu  Manual d’ús de l’estàndard oral (1990).
Totes aquestes investigacions porten a l’elaboració dels llibrets normatius orals, un de fonètica (proposta per un estàndard oral de la llengua catalana), publicat el 1990 i un de morfologia amb el mateix títol que l’anterior, publicat el mateix any. Més tard, el 2006, s’elabora el diccionari ortogràfic i de pronunciació del Valencià, on s’estableix la normativa oral en el País Valencià, fet que genera un conflicte entre l’acadèmia catalana de la llengua i la valenciana.
Tornant a la proposta de treball esmentada anteriorment, direm que aquesta persegueix 4 objectius principals: - Continuar la tasca codificadora de l’Institut d’Estudis Catalans en l’aspecte de la bona pronunciació.
- Convertir-se en un referent de l’estàndard oral.
- Ser respectuosa amb la normativa ortogràfica i gramatical vigent.
- Recuperar i dignificar una sèrie d’usos adequats interromputs durant dècades.
Cal destacar que, aquesta proposta no dissimula ni privilegia una procedència geogràfica, és a dir, les diverses formes regionals.
Terminologia de la proposta La proposta distingeix entre dos àmbits: - Àmbit general  Qualsevol tret lingüístic vigent en com a mínim 2 dels 5 dialectes territorials (En més d’un dialecte).
- Àmbit restringit  Qualsevol tret lingüístic propi d’un determinat dialecte (un únic dialecte). Aquest tret lingüístic, però, ha d’estar proveït de prestigi dintre del seu àmbit territorial.
També distingeix entre dos tipus de registre: - Registre formal  Es tracta de l’estil neutre utilitzat en els mitjans de comunicació.
- Registre informal  Es tracta de l’estil que parteix de l’espontaneïtat de d’expressió.
Finalment, classifica les diferents normes lingüístiques en quatre grups diferents: - Propi  Significa estàndard, és a dir, que és la forma més correcte.
- Admissible  També significa estàndard, tot i que ens indica que existeix una altra forma preferible a aquesta.
- D’acord amb els usos de cada parlar  Significa que es pot utilitzar, però només en determinades zones dialectals.
- No és recomanable  Significa que no és estàndard, és a dir, que no és correcte.
Per acabar, cal dir que tota aquesta normativa s’ha difós a través de diferents llibres, un dels més destacats dels quals és el titulat És a dir.
Criteris de pronunciació 2 s = Sibilant alveolar g, j = sibilants palatals l = lateral n i m = nasals S sonora Una sola s intervocàlica és sonora malgrat la pressió de les interferències. Ex: Casa, centèsim, cesària, entusiasme, gasa, casino, etc  Totes són sonores.
També és sonora en mots aparentment prefixats (només aparentment, ja que les que realment van prefixades són sordes. Ex: Aparentment prefixades  Presumpte, presumpció  sonores.
Realment prefixades  Ressorgir (tornar a sorgir)  sorda.
També és sonora la s dels infixos dins, fons i del prefix trans. Ex: Endinsar  s sonora Enfonsar  s sonora La x dels grups ex, hex o inex davant de vocal correspon al so gz. Ex: Examen (pron.
Egzamen), executar (pron. Egzecutar), exemple (pron. Egzemple).
S sonora Una sola s intervocàlica és sorda en mots compostos per prefixació o la manera culta.
Ex: Dinosaure (forma culta), cromosoma (forma culta), uníson (prefixació).
Qualsevol grafia ss, ce, ci o ç correspon a una s sorda. Ex: Frontissa, massies, arrecerat, velocitat, etcètera  s sorda La x en qualsevol posició diferent de la dels grups inicials ex, hex, inex correspon al so ks. Ex: Sintaxi (pron. Sintaksi), lèxic (pron. Lèksic), taxi (pron. Taksi).
X inicial i postconsonàntica Dialecte occidental  pronunciació africada (ch)  Ex: xemeneia (pron. Chemeneia) Dialecte oriental  Pronunciació fricativa (sh)  Ex: xemeneia (pron. Shemeneia) Grup ix Dialecte occidental  [j] (iot) + xeix  Ex: peix (pron. Peix) (sona la i) Dialecte oriental  xex  Ex: peix (pron. pex) (no sona la i) GiJ Valencià  africada  Ex: Joc (Pron. Choc) Oriental i nord occidental  fricativa  Ex: Joc (pron. Joc) Els parlats apitxats Presenten un sistema consonàntic més reduït (Propi de l’horta de València) Tendeixen a ensordir la z en s, la tg en tx i la tz en ts. Ex: - Casa  pronunciació = cassa (sord) - Viatge  pronunciació = viatxe (africat) - Dotze  pronunciació = dotsse (sord) l·l Es pronuncia geminada, però els mitjans de comunicació diuen de permetre la seva pronunciació com una sola l.
Quan hi ha dues l en contacte, però en diferents paraules, es pronuncia geminada. Ex: El lot de llibres  Es pronuncia geminada.
El ieisme Consisteix en pronunciar una i en comptes d’una l  No és correcte fer-ho.
Vocalització de la l Consisteix en posar una vocal en comptes de la l. Ex: Pronunciar aubercoc (incorrecte) en comptes d’ albercoc.
Palatització de la l Consisteix en fer un doble l en comptes d’una l sola. Ex: Pronunciar llògic (no és correcte) en comptes de lògic.
La llengua oral i la llengua escrita La transformació de la cultura oral (La primera oralitat) Cal començar dient que la cultura oral s’ha transformat. A l’inici, aquesta era una cultura sense coneixements sobre l’escriptura, de forma, que tots els coneixements es transmetien de forma oral, fet que comportava un seguit de conseqüències que han acabat esdevenint característiques de l’oralitat primària. Aquestes característiques són les següents: - Acumulació d’informació  Com res pot quedar registrat enlloc, tota la informació que es dona queda registrada al cervell de qui la rep.
- Redundància.
- Experiència vital  S’explica el que es viu.
- És sonora i seqüencial.
En el moment en què s’inicia l’escriptura es produeix una transformació i apareix la cultura textual, que es caracteritza per ser audiovisual i mosaïcista (no explica la realitat de forma seqüencial).
La segona oralitat El naixement de la cultura textual implica una segona oralitat que manté l’essència de la primària, però que està emmarcada en la cultura de les noves tecnologies. En aquesta segona oralitat, els mitjans audiovisuals (veu, rostres, gestos i paraules) es converteixen en els principals narradors.
La llengua oral de la segona modalitat consta de tres propietats, l’adequació, la cohesió i la coherència.
- Adequació  Es tracta d’adaptar el llenguatge a la situació en la que ens trobem, al context. Per exemple, si em trobo en una entrevista de feina utilitzaré un llenguatge més formal que no pas si estic amb els meus amics, quan el meu llenguatge serà totalment col·loquial. En aquest cas, parlarem d’adequació als mitjans de comunicació, és a dir, que utilitzarem un llenguatge d’acord amb aquests.
L’adequació, doncs, és la propietat d’un text que explica el grau d’ajustament a una situació comunicativa concreta.
- Coherència  Coherència entre els diferents elements d’un text, o bé, la coherència amb la situació, tot i que aquest últim factor aniria més lligat a l’adequació que no pas a la coherència. En aquest últim cas, per exemple, si jo he d’explicar una cosa a uns nens de 5 anys no utilitzaré un llenguatge difícil i paraules tècniques, sinó que ho intentaré explicar lo més senzill i entenedor possible. Un exemple del primer cas seria el següent: - Vols pomes? Avui jugo a futbol  Incoherència entre els diferents elements.
Les característiques de la incoherència són: - Selecció poc precisa de la informació.
- Redundància  No ens hem de repatir.
- Cohesió  Propietat d’un text que explica el lligam gramatical que uneix les peces d’un text.
Es tracta que tots els elements d’un text tinguin relació, que no es contradiguin.
Les característiques de la no cohesió són: - Pocs connectors.
- Elements paralingüístics.
- Canvis de to.
- Referències exofòriques (jo, tu, ara, allò).
Com incideix la gramàtica en aquestes tres propietats En les tres propietats de la segona oralitat, la gramàtica hi incideix de tres maneres: - Formes descurades  No tenen en compte la correcció gramatical, la norma.
- Formes oralitzades  Formes pròpies del llenguatge oral.
- Formes emotives  Expressions pròpies de les persones que parlen.
Formes descurades Fonètica (suprimir o afegir sons, etc)  Fer faltes d’ortografia o agafar formes del llenguatge oral per el llenguatge escrit*.
*No li va donar la gana de jugar.
Sintaxi  La no concordança de gènere, nombre, etc o intercepcions entre llengües (Ex: Hi ha que dir o es té que dir en compte de s’ha de dir  Intercepció del castellà).
Formes oralitzades Sintaxi  Juxtaposició (No surto. Tinc deures. Fins que no els acabi no sortiré), estructures singulars (Cervesa? en comptes de vols cervesa?, Sí?, etc) Lèxic  Mots crossa (dir que, personalment, pués, i tal, etc)  Formes pròpies de la llengua oral.
Formes emotives Errors morfològics: - Utilització de diminutius.
- Demostratiu posposat (Ex: Aquest quadre per el quadre aquest, significant despreci cap aquest element).
- Repeticions.
Entre l’oral i l’escrit Oral Espontani Escrit No espontani Conversa Monòleg Recitat Execució oral Utilitzar un guió per fer un discurs d’un text escrit Per ser dit Escrit per ser dit com si no fos escrit És el marc del mitjans de comunicació (ràdio i televisió) Escrit no Necessariament per ser dit Guió (sèries de televisió, pel·lícules, etc) Per ser llegit com si fos escrit Per ser llegit M’ho he estudiat, però que no es noti, que sembli improvisat.
La doble negació Cal començar dient que totes les llengües romàniques tenen una forma compartida per negar: NO + verb + termes de polaritat negativa, que són adverbis (ningú*, mai, enlloc, gaire, res, gens, tampoc, etc). En català, en determinades frases (negatives i condicionals), aquests termes adquireixen un significat positiu. Ex: - Si ve ningú (algú) que m’avisin.
- En cas que vagis enlloc (a algun lloc) avisa’m.
- Si mai (algun dia) volguessis venir amb mi avisa’m.
- Hi ha res (quelcom) de nou? *En cas de ningú, per emfatitzar, es pot posar davant del “no” i es manté la doble negació. Ex: - Ningú no vindrà.  Doble negació.
En llengua estàndard, però, s’accepta la negació simple. Ex: - Ningú anirà enlloc.  Negació simple.
La variació lingüística La variació lingüística està integrada per 4 factors que defineixen el registre: - Camp  Tema - Mode  Canal - Tenor  Propòsit - To  Formalitat L’àmbit del llenguatge implica una interrelació amb la societat, ja que si una llengua existeix és perquè és usada, perquè hi ha un ús lingüístic. El que s’encarrega de fer aquesta relació entre llengua i societat és la sociolingüística.
- Ús lingüístic  És allò que un individu comunica oralment o per escrit i que un altre individu rep passivament. L’ús lingüístic no és fortuït ni espontani, sinó que el context social en mediatitza l’ús.
- Àmbit d’ús  conjunt d'actes comunicatius que requereixen l'ús d'una determinada llengua, i que mantenen una similitud entre ells pel que respecte al context social o sistema comunicatiu en què es realitzen. Per exemple, l'àmbit d'ús judicial, l'àmbit de la televisió, l'educatiu, etc., inclouen tots els actes comunicatius que es realitzen en aquests entorns o camps.
Algunes de les característiques de la variació lingüística són: - La variació és inherent a l’ús.
- Les llengües varien en d’acord amb dos factors: d’acord amb les característiques dels parlants (variació dialectal) i d’acord, també, amb les característiques de la situació comunicativa (variació funcional). Aquestes dues variacions no són excloents, sinó tot el contrari. Es combinen i complementen Variació dialectal La variació dialectal es produeix d’acord amb: - El temps (època)  variació diacrònica.
- L’origen geogràfic  variació diatòpica del parlant.
- L’origen social dels parlant  variació social o diastràtica.
Variació funcional Aquesta varietat és la que ens porta a parlar de registres, és a dir, que es produeix d’acord amb el context situacional de la comunicació. Per exemple, jo no utilitzo el mateix registre amb els amics que amb un professor. Aquest canvi de registre és el que s’anomena variació funcional.
La variació funcional no substitueix les variacions diacrònica, diatòpica i social que s’hi combina.
La variació funcional és més inestable que la dialectal.
El registre És una modalitat lingüística pròpia d’un àmbit d’ús.
El terme registre va ser proposat per Thomas B. Reid per designar les diferents varietats de llengua usades per un mateix individu en situacions socials diferents.
Entre altres trobem els registres científic, periodístic, col·loquial, administratiu, literari, etc.
Dintre d’aquests registres es distingeix també entre registres formals i informals Registre periodístic  És un registre formal, però no tècnic, ja que ha d’estar a l’abast de tots els públics i ser comprensible per tothom.
Apunt: En el periodisme en català no s’utilitza el pretèrit perfecte simple (Jugà, dugué, etc) Expressions llatines pròpies d’un àmbit d’ús periodístic: - Ad hoc  Per això.
- Ad litteram  Literalment.
- Alma matter  Mare nodridora.
- Casus belli  Ocasió per a la guerra.
- Gaudeamus ignitur  Alegrem-nos-en doncs.
- Motu proprio  Per iniciativa pròpia.
- Pro rata  Segons la part calculada Registre científic  Aquest registre no és propi dels mitjans de comunicació. Per poderlo presentar en aquests s’ha d’adaptar a un registre literari.
El registre ve definit per 4 factors que ja hem esmentat anteriorment: Camp Fa referència al tema del que es parla i cada tema determina unes formes lingüístiques pròpies (societat, política, etc).
Trobem dos tipus de camps: - Generals  No abasten cap camp concret.
- Especialitzats  Entren en un camp concret.
Mode o canal És la forma en com es transmeten i es perceben els discursos i els seus elements (mode escrit o mode oral).
Tenor Fa referència a la intenció o al propòsit comunicatiu que es vol aconseguir (Persuadir, informar, etc).
Es distingeix entre intenció objectiva (sense l’ús de la 1a persona) i intenció subjectiva (amb l’ús de la 1a persona).
To Fa referència al grau o nivell de formalitat. Es refereix a la relació interpersonal entre emissor i receptor.
El llenguatge dels mitjans de comunicació de masses Els MCM, en els seus llibres d’estil sempre diuen que el llenguatge que utilitzen pretén ser eficaç i que la seva prioritat és allunyar-se del que consideren un estil complex que te un cert prestigi, però no en els mitjans de comunicació, com per exemple la literatura d’elit, el registre burocràtic, etc, L’aspecte clau que remarquen els mitjans de comunicació és la llegibilitat1. Busquen que el text s’entengui a la primera i sigui fàcil de memoritzar. Els dos personatges principals que es troben dintre d’aquest concepte són Eusebi Coromina i Richaudeu.
Per tal d’aconseguir aquesta llegibilitat s’utilitzen algunes estratègies. Entre altres, les següents: - Utilitzar paraules habituals, és a dir, paraules que la gent conegui i acostumi a utilitzar. Ex: L’afecció roman dempeus (incorrecte)  L’afició està dreta (correcte).
- Utilitzar paraules curtes. Ex: Per tal d’arribar a un acord... (Incorrecte)  Per arribar a un acord (correcte).
- Utilitzar frases de llargada moderada, és a dir, frases curtes. Normalment no s’utilitzen frases subordinades.
Ex: La inauguració ahir de la setzena edició del BMP va palesar que l’època dels excessos industrials ha quedat enrere, com a mínim de moment, ja que els protagonistes absoluts del saló, que ha quedat reduït a un únic pavelló de la Fira de Monjuïc –lluny dels 3 que es van arribar a emprar en els anys de bonançavan ser els bancs i les caixes i no els constructors. (Incorrecte)  Frase massa llarga.
1 .- Llegibilitat  És el grau de facilitat amb el que es pot llegir, comprendre i memoritzar un text ecrit o oral.
Correcció: La inauguració ahir de la setzena edició del BMP va palesar que l’època dels excessos industrials ha quedat enrere, com a mínim de moment. Els protagonistes absoluts van ser els bans i les caixes i no pas els constructors. El saló ha quedat reduït a un únic pavelló de la Fira de Monjuïc –lluny dels 3 que es van arribar a emprar en els anys de bonança. (Correcte)  Frases curtes.
- Utilitzar frases d’ordre neutre  Frases ben ordenades. Ordenades tal i com s’acostumen a dir.
Ex: Per una sessió extraordinària. Els diputat ahir va enviar als seus companys de partit un sms. (Incorrecte)  Està desordenat.
Correcció  El diputat va enviar ahir un sms als seus companys de partit per una sessió extraordinària.  Està ben ordenada.
- Utilitzar els connectors adequats.
- Utilitzar repeticions útils  Es poden utilitzar certes repeticions per deixar clara la informació. En els espais curts, però, això no es pot fer. Per exemple, s’ha d’evitar utilitzar la mateixa paraula en una mateixa frase. La podré tornar a a utilitzar, però més endavant.
Tot això es mou a la base dels llibres d’estil, els quals diuen que: - La llengua ha de ser correcta i comunicativa, adequada i neutra.
- Cal assegurar la llegibilitat màxim a un receptor heterogeni (dispers) amb un estalvi de temps i espai.
Totes aquestes estratègies poden classificar-se en 4 grups: - Estratègies lèxiques i retòriques.
- Estratègies sintàctiques.
- Estratègies textuals.
- Estratègies informatives.
Estratègies lèxiques i retòriques - No utilitzar paraules poc habituals.
- Utilitzar frases fetes amb moderació, sense excés.
- No utilitzar tòpics (Es va donar llum verda a, s’arriba a l’equador de, etc).
Estratègies sintàctiques - Utilitzar frases curtes.
- No utilitzar incisos amb excés.
- Utilitzar la negació simple.
- Utilitzar relatius simples, no compostos.
Estratègies textuals - No utilitzar sinònims per referir-nos a conceptes bàsics - Sigles  La primera vegada que apareix s’ha d’explicar. Llavors ja poden aparèixer com a tals. Cal destacar que, per exemple, es poden utilitzar unes sigles en un titular i després desenvolupar-les en el text.
- Textos ben puntuats.
Estratègies informatives - S’ha d’entendre el que es diu  El text s’ha d’entendre a la primera i ha de ser fàcil de memoritzar.
- El llenguatge ha de ser respectuós.
- Les enumeracions han de ser discriminades.
La diversitat lingüística - Tots els dialectes estan correctament utilitzats dins la seva zona dialectal.
- La prefixació es fa sense guionet. Ex: Exalcalde en compte d’ex-alcalde.
Diferències entre el balear i el català - En balear és habitual utilitzar el Pretèrit Perfet Simple, mentre que en català no s’utilitza mai, sinó que s’empra el Pretèrit Perfet Perifràstic.
BALEAR CATALÀ Dematí matí Cerca Buscar Acomiadà Va acomiadar Esbocament Esfondrament Moriren Van morir Hi faltaren Hi van faltar Doblers Diners Van sentir Sentiren No pens dimitir No penso dimitir Féu Va fer Entregà Va entregar Pressuposts Pressupostos Diferències entre el català i el valencià CATALÀ VALENCIÀ Tanqui Tanque Canviï Canvie Dues vegades Dues voltes El 2013 En 2013 No ho faci No ho faça Aquesta Esta, eixa Es desentengui Es desentenga Apunts important de Només penso en respirar - Només penso en respirar = Només penso quan respiro Preposició temporal. En = quan. En davant d’infinitiu sempre significa quan. * - Només penso a respirar = Només penso que he de respirar.
- Totes dues formes, però, són correctes comunicativament en el text, ja que el receptor entén perfectament el missatge. D’altra banda, les persones que no tenen un cert nivell de català no s’adonen de l’error existent en l’oració.
- Totes dues formes són correctes normativament, però amb significats diferents.
(Vegeu exemples anteriors i posteriors).
*Exemples: - En ser atès pels metges ja no tenia pols. = Quan va ser atès pels metges ja no tenia pols.
- Estic interessat en jugar a futbol  Incorrecte. Estic interessat a jugar a futbol.
Altres valors de en Valor causal (Com que) Ex: En superar el barça es va situar líder.
Com que va superar el barça es va situar líder.
Les eines de consulta per al periodista Les 6 principals eines de consulta a les que un periodista pot recórrer són les següents: - ésAdir.
- Diccionari de dubtes del català oral.
- Diccionari català-valencià-balear.
- Termcat. Centre de Terminologia de la llengua catalana.
- Diccionari de la llengua catalana de L’IEC.
- Optimot. Consultes lingüístiques.
ésAdir L’ésAdir és un portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual. Al seu un portal doncs, no compte amb cap llibre imprès, sinó que la seva consulta només es pot fer en línia a través de esAdir.cat. Els creadors d’aquest portal són Oriol Camps i Alba Agulló.
L’ésAdir ofereix els materials elaborats al llarg dels anys pels equips d’assessorament lingüístic de les diverses empreses de la Corporació.
Alguns d’aquests material són: - El català a TV3 (Llibre blau).
- Criteris lingüístics sobre traducció i doblatge (llibre vermell).
- Orientacions lingüístiques.
- Llibre d’estil de la CCRTV Interactiva.
Cal destacar que el contingut d’aquest portal es va ampliant constantment.
L’ésAdir s’adreça principalment a professionals de CCMA, especialment redactors, locutors, traductors i dobladors, però també pot ser molt útil per professional d’altres sectors.
En l’ésAdir no hi ha, ni molt menys, totes les paraules del català ni tots els noms propis rellevant, sinó que simplement hi figuren aquells casos que generen algun dubte d’ús, ja sigui gràfic com de pronunciació. Tampoc hi ha totes les excepcions possibles sobre una paraula concreta, sinó que, igual que en el cas anteriors, només hi figuren aquelles que generen dubtes d’ús. Per exemple, no s’explica la vida d’un polític ni el càrrec que ostenta, sinó que simplement s’explica com s’escriu i com s’ha de pronunciar (mitjançant la transcripció d’antena) el seu nom.
Diccionari de dubtes del català oral Es tracta d’un portal en línia que inclou més de 2.600 entrades i la pronúncia recomanada de cada una d’elles en les varietats dialectals principals del català (pronunciació pluriestàndard): el català central, el mallorquí i el rossellonès, pel que fa al bloc oriental, i el català nord-occidental i el valència, quant al bloc occidental. A més, el diccionari també alerta dels principals errors de pronúncia que se senten en els mitjans i que representen, en part, els principals dubtes de pronunciació. Per exemple, adverteix del iesme, que no és propi del català estàndard o la pronunciació de la a àtona que precedeix la r en mots com barana (brana), taronja (tronja), etc. Cada entrada va acompanyada d’una fitxa en què s’explica quins trets generals o específics té aquella paraula. Per exemple, si cerquem la paraula ordinador, descobrim que en valencià estàndard sona sempre la erra final en les paraules agudes, com per exemple en els infinitius, i que en la resta de parlars la pronúncia fluctua (calor, subscriptor, tenor, singular), excepte en el mallorquí, on és habitual emmudir-la (per exemple, en mots com cor i or).
Aquest portal inclou formes que l’AVL presenta com a propis i n’exclou d’altres acceptables en àmbits restringits. També inclou formes que l’IEC valora com a marcadament formals i n’exclou d’altres que aquest valora com a informals.
Aquest portal es pot consultar a través de diccionari.lecturanda.cat i està creat per David Paloma, Mònica Montserrat i Josep Àngel Mas.
Diccionari català-valencià-balear Es tracta d’un diccionari de caràcter emblemàtic, essent una obra cabdal de la lexicografia i la lingüística catalana. Aquest diccionari inclou il·lustracions i taules de flexió i les transcripcions fonètiques de cada zona dialectal.
Breu història A finals del segle XIX, el mossèn Antoni M. Alcover recull cançons i rondalles populars i n’apunta totes aquest mots dialectals i que li semblen arcaics (antics). A partir d’aquí crea el diccionari de la Nova Planta , a partir del qual, es crear el (preguntar a algú).
Aquest diccionari es pot consultar a través del portal en línia dcvb.iecat.net.
Termcat El Termcat és un centre de terminologia elaborat el 1985. Es tracta d’un consorci amb personalitat jurídica pròpia constituït per la Generalitat, l’IEC i el Consorci per la Normalització lingüística.
Aquests tres òrgans s’encarreguen de fer la normalització terminològica, i ho fan per mitjà del Consell Superior, on hi participen diversos membres de l’IEC.
El seu objectiu fonamental és garantir el desenvolupament i la integració de la terminologia catalana en els sectors especialitzats i en la societat amb un diàleg permanent amb especialistes i usuaris.
Diccionari de la llengua catalana (normatiu, és a dir, de l’IEC) Aquest diccionari té portal en línia que es pot consultar que es pot consultar a través de dlc.iec.cat, però també té la seva versió en paper, les versions 3 i 4 de la qual es van publicar l’any 2007.
L’IEC -l’òrgan que elaborar aquest diccionari- és l’autoritat de la llengua en tots els territoris de parla catalana, autoritat que es va reafirmar el 1932 quan les Normes de Castelló van ser acceptades al País Valencià. Aquell mateix 1932 surt el Diccionari General de la Llengua Catalana, el qual, va tenir vigència des d’aleshores fins el 1995.
D’aquesta última data fins el 2007, l’IEC es va dedicar a actualitzar la llengua, fet que era imprescindible, ja que constantment es van produint canvis en aquesta i en la societat. Finalment, el 2007, se’n publica la seva segona edició.
Optimot Es tracta d’un servei de consultes lingüístiques que ofereix la Direcció General de Política Lingüística en col·laboració amb el Termcat i el l’IEC. Es tracta d’un portal en línia que té com a objectiu bàsic fomentar l’autonomia lingüística i millorar l’atenció de consultes lingüístiques per a les empreses i la ciutadania en general.
Aquest servei consta d’un cercador d’informació lingüística amb diverses fonts integrades que ajuda a resoldre dubtes sobre l’ús de la llengua catalana. Aquestes fonts integrades són: - La 2a edició del Diccionari de la Llengua catalana de l’IEC.
- La 4a edició del Diccionari català-castellà i castellà-català de l’enciclopèdia.
- Diccionaris terminològics del TERMCAT.
- Etc.
Els pronoms relatius (Mirar apunts català i castellà 2n de batx.) El pronoms relatius enllacen dues oracions i substitueixen en l’oració introduïda per el relatiu un element que ja ha aparegut abans. Ex: - M’ha desaparegut el llibre. El llibre estava sobre la taula.
- M’ha desaparegut el llibre que estava sobre la taula  Oració de relatiu En les oracions relatives adjectives, el pronom va precedit d’una antecedent que acostuma a ser un nom.
- Antecedent  És el terme d’una frase al qual es refereix el pronom relatiu.
Ex: M’ha desaparegut el llibre que tenia sobre la taula  Llibre = antecedent.
Oracions de relatiu adjectives Les oracions de relatiu adjectives són equivalents a un adjectiu i es divideixen entre especificatives i explicatives: - Especificatives  No van entre comes. Ex: Els alumnes que ja estaven de fer la feina van sortir abans d’hora de classe  Només van sortir abans d’hora aquells alumnes que havien acabat la feina.
- Explicatives  Van entre comes.  Els alumnes, que ja estaven de fer la feina, van sortir de classe abans d’hora.  Tots els alumnes havien acabat la feina i, pe tant, van sortir de classe abans d’hora.
Oracions de relatiu substantives Les oracions de relatiu substantives són equivalents a un nom i, a diferència de les adjectives, no tenen antecedent, ja que es refereixen a un concepte més general.
Ex: Qui acabi primer tindrà més punts.  L’oració relativa no es refereix a un sola paraula, sinó que es refereix a tota l’oració que la segueix.
Funcions dels pronoms relatius Subjecte  He perdut el bolígraf que m’agradava.
CD  He perdut el bolígraf que em vas regalar.
CCT  El dia que/ en què/ en el qual va néixer el teu fill era a Londres.
Formes dels relatius Trobem 4 formes invariables o simples i 1 forma variable o composta.
- - Formes invariables Forma variable  Qual Que  forma àtona.
- Què  forma tònica.
- Qui forma tònica.
- On  forma adverbial.
- El qual - La qual.
- Els quals.
- Les quals.
- La qual cosa QUE Una frase de relatiu especificativa NO admet un relatiu compost (el qual). Ex: - Vull convidar a la festa els amics els quals treballen amb mi  Incorrecte (relatiu compost).
- Vull convidar a la festa els amics que treballen amb mi  Correcte (relatiu simple).
Una oració relativa especificativa, però, SÍ que admet un relatiu compost. Ex: - Vull convidar a la festa el Joan i el Pere, que treballen amb mi.  Correcte.
- Vull convidar a la festa el Joan i el Pere, els quals treballen amb mi.  Correcte.
Quan el QUE fa la funció de CCT també es pot utilitzar una forma de relatiu compost si aquesta va precedida de preposició. Ex: - El dia que va néixer el teu fill era a Londres.
- El dia en què va néixer el teu fill era a Londres.
Formes compostes precedida - El dia en el qual va néixer el teu fill era a Londres.
de preposició.
Cal tenir en compte que no s’ha de confondre el pronom relatiu QUE amb la preposició QUE. Ex: - M’agrada que cantis/ Que passa res?/ Que guapo.  El QUE no substitueix cap element que ha aparegut anteriorment, de forma que es tracta d’una preposició.
- Torna’m el llibre que et vaig deixar.  El QUE substitueix un element que ha aparegut anteriorment (el llibre).
NOTA IMPORTANT: Confio que demà vinguis, no confio en que demà vinguis.
EL QUE En oracions de relati substantives trobem els grups EL QUE, LA QUE, ELS QUE, LES QUE, que equivalen a AQUELL QUE, ALLÒ QUE, AQUELLA QUE, AQUELLS QUE, etc. Ex: - Escolta el que et diuen  Escolta allò que et diuen.
- Escolta els que t’aconsellen  Escolta aquells que t’aconsellen.
Aquesta forma, però, també pot referir-se a persones: Ex: - Guanya el que tingui més punts  Guanya qui tingui més punts/ Guanya el qui tingui més punts/ Guanya aquell qui tingui més punts/ Guanya aquell que tingui més punts.
També pot correspondre a la coincidència d’article determinat + (nom sobreentès) + que: - Hem parlat del veí i del que va venir a la festa.
Cal tenir present que el grup EL QUE no s’accentua, tampoc quan fa de CD i se sol substituir per el pronom interrogatiu QUÈ. Ex: - Sabem el que t’agrada.  Correcte.
- Sabem què t’agrada.  Correcte.
- Sabem el què t’agrada  Incorrecte.
O un o l’altre, però una barreja no.
Per acabar, cal dir que no és correcte utilitzar la forma EL QUE com equivalent a LA QUAL COSA, COSA QUE, etc. Ex: - Va anunciar un augment dels impostos, la qual cosa/ cosa que no em va agradar gens.
- Va anunciar un augment dels impostos, el que no em va agradar gens.  Incorrecte.
QUÈ La forma QUÈ no pot fer de Subjecte, CD i CCT, però pot fer de qualsevol altres CC i de CP.
Es refereix a coses i s’utilitza només darrere d’una preposició feble, és a dir, darrere preposicions d’una sola síl·laba (a, amb, en, de, per, etc). Ex: - La ploma amb què escric m’agrada molt.
- Són coses a què ens hem acostumat.
- El tema de què parles no m’interessa.
Darrere una preposició forta, és a dir, de dues síl·labes, no es pot escriure la forma QUÈ, sinó un relatiu compost. Ex: - Es tracta d’un fet sobre què no vull opinar  Incorrecte  No es pot posar la forma QUÈ darrere preposició forta.
- Es tracta d’un fet sobre el qual no vull opinar  Correcte  Preposició forta + relatiu compost.
Cal tenir en compte que no s’ha de confondre el pronom relatiu QUÈ per el pronom interrogatiu QUÈ. Ex: - No sé de què em parles  No se de quina cosa em parles Rel.
- No sé què vols.
Int.
QUI La forma QUI es refereix a una persona. Ex: - Guanyarà qui aconsegueixi més punts.
- Guanyarà el qui aconsegueixi més punts.
Si el QUI té antecedent no hi pot anar article. Ex: - Va trucar l’home al qui vas enviar el paquet  Incorrecte  Hi ha antecedent, de forma que no admet article.
- Va trucar l’home a qui vas enviar el paquet  Correcte.  A l’haver-hi antecedent no admet article.
Si amb el QUI no queda clar allò que es vol dir, es recomanable substituir-lo per un relatiu compost. Ex: - El fill de la veïna amb qui vaig discutir no em parla  No queda clar si vaig discutir amb la veïna o amb el seu fill.
- El fill de la veïna amb el qual vaig discutir no em parla  D’aquesta manera ja queda clar que amb qui vaig discutir va ser el fill de la veïna i no ella.
En les oracions de relatiu substantives podem substituir la forma QUI per EL QUI, TOTHOM QUI, AQUELL QUI, etc. Ex: Es refereix a una sola persona. En cas - Qui aconsegueixi més punts guanyarà la partida.
- El qui aconsegueixi més punts guanyarà la partida.
- Guanyarà la partida aquell qui aconsegueixi més punts.
que es referís a més d’una persona, com per exemple un grup o un equip, no seria QUE.
QUI, sinó ON Indica lloc i equival a EN QUÈ o A QUÈ. Si el sentit locatiu de l’ON, però, no queda clar, és preferible utilitzar algun relatiu compost (EN QUÈ, EN LA QUAL, etc). Ex: - La sala on ens reunim està tancada.  Queda clar que es tracta d’un lloc físic, per tant, es pot utilitzar el COM perfectament.
- El negoci on vas invertir tants diners funciona bé.  No queda clar si es tracta d’un negoci físic, d’un negoci online, etc, de forma que és recomanable substituir la forma ON per EN QUÈ o EN EL QUAL.  El negoci en què vas invertir tants diners.../ El negoci en el qual vas invertir tants diners...
Així doncs, la forma ON es s’utilitza només per els llocs físics.
QUAL El relatiu compost es pot utilitzar en: - Les oracions adjectives explicatives.
- Equival a QUÈ i QUI.
- Equival a LA QUAL COSA i COSA QUE.
Darrere preposicions fortes sempre s’utilitza el compost, llevat que la paraula a la que substitueix el relatiu sigui de gènere neutre. En aquest cas s’utilitzarà la forma QUÈ..
Ex: - Necessito una cosa contra la qual lluitar.  La paraula a la que substitueix el relatiu és de gèneres femení, de forma que sé en quin gènere he de posar el relatiu compost.
- Necessito quelcom contra què lluitar  La paraula a la que substitueix el relatiu és de gènere neutre, de forma que no puc saber en quin gènere he de posar el relatiu compost.
EL RELATIU POSSESSIU (DEL QUAL, DE LA QUAL, DELS QUALS, DE LES QUALS) Exemple: - És una masia que a l’entrada hi ha un escut  Incorrecte.
- És una masia a l’entrada de la qual hi ha un escut.  Correcte - El veí que el seu cotxe és un 4x4...
- El veí el cotxe del qual és un 4x4...
Duplicació incorrecta del relatiu i el pronom feble Sempre que hi hagi un pronom relatiu no es posa pronom feble. Ex: - És un poble on hi van a estiuejar molts anglesos.  Incorrecte.  Es produeix la duplicació de relatiu i pronom feble. Si hi ha pronom relatiu no hi pot anar pronom feble.
- És un poble on van a estiuejar molts anglesos.  Correcte. No es produeix la duplicació de relatiu i pronom feble. Com que hi ha relatiu no es pot posar pronom feble.
El procés d’estandardització Estandardització  És el procés social que persegueix l’objectiu d’aconseguir una llengua estàndard ben definida i amb plenitud de funcions. Es tracta d’un concepte sociolingüístic que s’aplica a partir de la Revolució Industrial. Altres maneres d’anomenar aquest conceptes són normalització lingüística i planificació lingüística.
Abans de produir-se aquesta estandardització es produeix l’estandardització per sedimentació històrica, la qual compte amb tres moments o esdeveniments clau: La invenció de la l’escriptura (2.300 a.C) - Sense escriptura no hagués estat possible l’aparició de cap varietat lingüística semblant a un estàndard.
- Serveix per homogeneïtzar una llengua.
Eclosió de les llengües romàniques (S.VIII – S. IX) - Les diferents varietats parlades del llatí deixen de ser percebudes com a tals quan Alaví de York diu que el llatí parlat és molt diferent al llatí que es parla.
Diu que aquestes varietats han esdevingut llengües diferents, les diferents llengües romàniques.
Formació dels estats moderns (S.XV – S.XVIII) - Des del naixement dels estats moderns, cada projecte polític és acompanyat d’una llengua escrita i codificada que representa aquest estat. La impremta també hi juga un paper molt important, ja que ajuda a difondre aquesta llengua nacional.
A partir del R.I. es desenvolupa l’escenari adient perquè els estàndards es consolidin. Es tracta d’un escenari on els individus són ciutadans amb drets i deures.
Les fases d’aquest procés d’estandardització són: - Selecció.
- Codificació.
- Difusió.
- Elaboració.
Selecció Consisteix en escollir la varietat que exercirà com a base per la formació de la llengua estàndard, és a dir, en escollir el model referencial. A vegades se selecciona un dels dialectes territorials (anglès) i altres la llengua de la literatura (italià).
Codificació Consisteix en fixar formalment la varietat seleccionada per convertint-la en la llengua estàndard. En aquesta codificació hi ha 3 passos importants: - Fixació ortogràfica (Es fixen les normes ortogràfiques)  En el cas del català ho fa el IEC (1913).
- Fixació gramatical (Es fixen les normes gramaticals)  En el cas del català es fa a través de Pompeu Fabra (1918).
- Fixació lèxica (Es fixa el vocabulari a través dels diccionaris)  En el cas del català en fa a través del diccionari de la llengua catalana (1932).
Difusió Consisteix en l’ensenyament d’aquesta llengua ja codificada a l’escola, els mitjans de comunicació, a l’administració pública, etc).
Aquest procés també s’anomena implementació o vehiculació i implica accepació social, és a dir, que la societat accepti aquesta llengua, ja que si ho fa, no la parlarà i, per tant, acabarà per desaparèixer tant o d’hora.
Elaboració Consisteix en utilitzar aquesta llengua per ensenyat per a l’ús quotidià i ampliar-la creant matisos o llenguatges especialitzats per els diferents àmbits. Aquest procés també s’anomena cultivació.
Tot aquest procés tindrà èxit si s’aconsegueix que la varietat estàndard arribi a tenir 5 característiques: - Ha d’estar formalitzada i estar a l’abast de la comunitat.
- Ha de ser apresa i acceptada socialment.
- Ha de ser pròpia del registres formals.
- Ha de servir per entendre`s entre persones que parlin diferents dialectes.
- Ha d’identificar els membres d’una comunitat. Per exemple, el català ha d’identificar la gent dels Països catalans.
Després de veure tot això, doncs, podem definir l’estàndard com: - La varietat lingüística ben definida i acceptada per una comunitat com a norma general i model comú de referència que es fa servir en els mitjans de comunicació, coincidint amb el codi lingüístic transmès a través del sistema educatiu.
Distinció entre l’estàndard i la normativa - La llengua normativa només complementa la 2a fase de l’estandardització, mentre que la llengua estàndard complementa les 4.
- La llengua estàndard és dinàmica i , fins i tot, pot vulnerar les regles de la normativa; mentre que la normativa no canvia. Per exemple, hi ha paraules que la normativa no contempla, però que, en canvi, són utilitzades en la llengua estàndard, de forma que aquest ús continuat acabarà comportant la seva acceptació en la normativa modificant-la.
Què és la norma? És allò que determina el que és més freqüent i previsible en una llengua i en trobem de dos tipus: - Norma objectiva  És allò que se suposa que està bé però que el diccionari no ho recull.
- Norma prescriptiva  És aquella norma que emana d’una autoritat reconeguda.
És per exemple, el que diu el diccionari.
Els models de l’estandardització El models de l’estandardització són varis, estant dividits en dos grups: en funció de qui fixa la llengua estàndard o en funció de la selecció de les formes: En funció de qui fixa la llengua estàndard: - Model acadèmic  L’agent principal de codificació és una autoritat reconeguda políticament. És el cas del català o el castellà. En el marc d’aquest model es parla monocentrisme quan hi ha un únic centre codificador i de policentrisme quan n’hi ha varis ( Per exemple el castellà, que compte amb una acadèmia de la llengua en cadascun dels països on aquesta és la llengua oficial).
- Model de lliure empresa  L’agent principal de la codificació l’exerceixen grups, entitats o persones influents.
En funció de la selecció de les formes (apunts tema anterior de models referencials): - Model unitarista  Hi ha un únic model referencial a partir del qual es crea l’estàndard i es prescindeix de la resta. (anglès, danès, etc) - Model composicional  Diversos models referencials a partir dels quals s’estableix l’estàndard. Tots tenen el mateix reconeixement (català o castellà).
La cohesió textual: La referència i la connexió Construir un text consisteix en configurar una sèrie de relacions textuals i contextuals i el periodista té l’obligació de jugar amb aquesta construcció facilitant, d’entrada, la descodificació informativa.
Un periodista, per exemple, ha de fer això: - El Joan, que és un dels conserges de l’escola, va rebre la setmana la tasca de ferse càrrec d’una classe...  Es deixa clar qui és el Joan i quina tasca se li va encomanar des del principi.
El que ha de fer un periodista, doncs, és el següent: - Facilitar la descodificació informativa.
- Assegurar el conjunt de mecanisme que cohesionen el text.
- Utilitzar una llengua correcta.
Definicions Gramàtica  És la ciència que estudia i descriu l’estructura de les llengües o d’una llengua en particular.
Text  Unitat lingüística comunicativa producte de l’activitat verbal humana que posseeix un caràcter social. El text es construeix per mitjà d’un conjunt de capacitat pròpies del nivell textual i, alhora, amb els coneixements del sistema de la llengua. Un text no és simplement un conjunt d’oracions, sinó un o més enunciats relacionats entre si i relacionats amb l’enunciació. Cal destacar que el text lingüístic interactua amb el text extralingüístic.
La gramàtica del text  És la gramàtica que descriu els fenòmens lingüístics que ultrapassen el marc de l’oració.
Unitats comunicatives Trobem dos nivells comunicatius: el textual i l’oracional. En el nivell textual, la unitat màxima de comunicació és el text, mentre la mínima és l’oració, punt en el que el nivell textual conflueix amb el nivell oracional. En aquest nivell oracional, la unitat màxima és l’oració, mentre la mínima és cadascuna de les categories gramaticals.
TEXT Seqüència * Enunciat ORACIÓ Sintagma Categoria gramatical *La relació entre seqüència i enunciat forma la textualitat, que es basa en la sintaxi (cohesió), semàntica (coherència) i la pragmàtica (adequació).
Els mecanismes de cohesió El centre de la gramàtica d’un text és la cohesió. Trobem diferents mecanisme de cohesió: - La referència (díctics, pronoms, elisions, sinònims, etc).
- La connexió (connexió oracional i connexió textual - La modalització (la implicació de l’emissor en el que diu) - El discurs (es pot citar directament o indirectament) La referència Entre el personal que s’hi incorporarà  Pronom.
L’escola comença avui  díctic temporal.
Trobem diferents tipus de referència: - Exofòrica (fora del text) - Dixí i coneixement compartit.
- Endofòrica (dins el text) - Gramàtica de sentit (en i hi), textual (ho) o el·líptica (quan hi ha elisions).
- Semàntiques (de repetició, lèxica, textual, etc).
- Pragmàtica.
La connexió Connectors Nexes Marcadors textuals (entre oracions) (entre paràgrafs) Matisadors Conjuncions En segon lloc Pel que fa a tanmateix ...
...
coordinants interordinants subordinants i perquè que ...
...
...
La modalització La modalització és quan l’autor dóna la seva opinió. Sempre hem d’intentar la no modalització.
El discurs citat Es pot citar directament o indirectament: - Directament  Artur Mas ha dit: “Tindrem consulta encara que no ho vulguin”.
(cita textual amb dos punts i entre cometes).
Indirectament  Artur Mas ha dit que hi haurà consulta encara que no ho vulguin. (No se citat textualment, si no que s’explica el que ha dit) ...