Civil II Tema 18 (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura obligaciones y contratos
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 26/11/2014
Descargas 10
Subido por

Vista previa del texto

Tema 18. Els contractes societaris 1. La societat 1.1. La societat universal com a règim de béns. Les seves classes La societat és un contracte pel qual dos o més persones s'obliguen a posar en comú diners, béns o indústria (treball), amb ànim de partir entre si els guanys (1665). La societat és universal o particular (1671): • Societat Universal: pot ser de tots els béns presents o de tots els guanys (1672): - La societat de tots els béns presents és aquella per la qual les parts posen en comú tots els que actualment els pertanyen, amb ànim de partir-los entre si, com igualment tots els guanys que adquireixin amb ells (1673). Aquests, passen a ser propietat comuna dels socis els béns que pertanyien a cadascun, així com tots els guanys que adquireixin amb ells. Pot també pactar-se en ella la comunicació recíproca de qualssevol altres guanys; però no poden comprendre's els béns que els socis adquireixin posteriorment per herència, llegat o donació, encara que sí els seus fruits (1674).
- La societat universal de guanys comprèn tot el que adquireixin els socis per la seva indústria o treball mentre duri la societat. Els béns mobles o immobles que cada soci posseeix al temps de la celebració del contracte, continuen sent de domini particular, passant només a la societat l'usdefruit (1675). El contracte de societat universal, celebrat sense determinar la seva espècie, només constitueix la societat universal de guanys (1676).
No poden contreure societat universal entre si les persones a els qui està prohibit atorgar-se recíprocament alguna donació o avantatge (1677) • Societat Particular: la societat particular té únicament per objecte cusis determinades, el seu ús, o els seus fruits, o una empresa assenyalada, o l'exercici d'una professió o art (1678).
Es tracta, per tant, d’un contracte onerós , en el qual s’hi podrà aplicar les garanties pròpies dels contractes onerosos, com el sanejament per evicció(1681).
1.2. La societat particular. Comunitat i persona jurídica 1.2.1. L'objecte de la comunitat i l'objecte de la societat La distinció entre comunitat de béns i societat és la intenció dels contractants de que no es tracti d’un contracte estàtic sinó dinàmic, és a dir, que la situació de l’objecte de la societat vagi variant amb el pas del temps.
1.2.2. La societat civil i la mercantil.
Societat Civil: És un contracte pel qual dos o més persones s'obliguen a posar en comú diners, béns o indústria, amb ànim de repartir entre si els guanys. En general es distingeix la societat mercantil per ser aquella que es constitueix sense un objecte mercantil o, almenys, no purament mercantil. La societat civil es podrà constituir en qualsevol forma, tret que s'aportessin a ella béns immobles o drets reals, en aquest cas serà necessària l'escriptura pública (1667). Les societats civils, per l'objecte al fet que es consagrin, poden revestir totes les formes reconegudes pel Codi de Comerç. En tal cas, els seran aplicables les seves disposicions quan no s'oposin a les del present Codi (1670).
Societat Mercantil: té per objectiu la realització d'un o més actes de comerç o, en general, una activitat subjecta al dret mercantil. Les societats de capital, qualsevol que sigui el seu objecte, tindran caràcter mercantil (article 2 Llei de Societats de Capital).
Sigui quina sigui la seva forma, aquestes societats s’han d’elevar a escriptura pública i inscriure en el registre mercantil.
1.2.3. L'adquisició de la personalitat jurídica 1.2.4. La regulació La societat comença des del moment mateix de la celebració del contracte, si no s'ha pactat una altra cosa (1679) i dura pel temps convingut; mancant conveni, pel temps que duri el negoci que hagi servit exclusivament d'objecte a la societat, si aquell per la seva naturalesa té una durada limitada; i en qualsevol altre cas, per tota la vida dels associats, excepte la facultat que se'ls reserva en l'article 1700 i el que es disposa en l'article 1704 (1680).
 Dels deutes dels socis amb la societat: Cadascun és deutor a la societat del que ha promès aportar a ella. Queda també subjecte a la evicció quant a les coses certes i determinades que hagi aportat a la societat, en els mateixos casos i d'igual manera que ho està el venedor respecte del comprador (1681). El soci que s'ha obligat a aportar una suma de diners i no l'ha aportat, és de dret deutor dels interessos des del dia en què va haver d'aportar-la, sense perjudici d'indemnitzar a més els danys que hagués causat. El mateix té lloc respecte a les sumes que hagués pres de la caixa social, donant inici a la generació d’interessos des del dia en què les va prendre per al seu benefici particular (1682). El soci industrial deu a la societat els guanys que durant ella hagi obtingut en el ram d'indústria que serveix d'objecte a la mateixa (1683).
Quan un soci autoritzat per administrar cobra una quantitat exigible, que li era deguda en el seu propi nom, d'una persona que devia a la societat una altra quantitat també exigible, ha d'imputar-se el cobrat en els dos crèdits a proporció del seu import, encara que hagués donat el rebut per compte de només el seu haver. Si ho hagués donat per compte de l'haver social, s'imputarà tot en aquest (1684). El soci que ha rebut completament la seva part en un crèdit social sense que hagin cobrat la seva els altres socis, queda obligat, si el deutor cau després en insolvència, a portar a la massa social el que va rebre, encara que hagués donat el rebut per sola la seva part (1685).
 De la responsabilitat i riscos dels socis: Tot soci ha de respondre a la societat dels danys i perjudicis que aquesta hagi sofert per culpa del mateix i no pot compensar-los amb els beneficis que per la seva indústria li hagi proporcionat (1686). El risc de les coses certes i determinades, no fungibles, que s'aporten a la societat perquè només siguin comunes el seu ús i els seus fruits, és del soci propietari.
Si les coses aportades són fungibles, o no poden guardar-se sense que es deteriorin, o si es van aportar per ser venudes, el risc és de la societat. També ho serà, mancant pacte especial, el de les coses aportades amb estimació feta en l'inventari, i en aquest cas la reclamació es limitarà al preu en què van ser taxades (1687). La societat respon a tot soci de les quantitats que hagi desemborsat per ella i de l'interès corresponent; també li respon de les obligacions que amb bona fe hagi contret per als negocis socials i dels riscos inseparables de la seva adreça (1688).
 Repartiment de pèrdues i guanys i Pactes amb tercers: Les pèrdues i guanys es repartiran en conformitat als pactes. Si només s'hagués pactat la part de cadascun en els guanys, serà igual la seva part en les pèrdues. Mancant pacte, la part de cada soci en els guanys i pèrdues ha de ser proporcionada al que hagi aportat. El soci que ho anàs només d'indústria tindrà una part igual a la del que menys hagi aportat. Si a més de la seva indústria hagués aportat capital, rebrà també la part proporcional que per ell li correspongui (1689). És nul el pacte que exclou a un o més socis de tota part en els guanys o en les pèrdues. Només el soci d'indústria pot ser eximit de tota responsabilitat en les pèrdues (1691).
Si els socis s'han convingut a confiar a un tercer la designació de la part de cadascun en els guanys i pèrdues, solament podrà ser impugnada la designació feta per ell quan evidentment hagi faltat a l'equitat. En cap cas podrà reclamar el soci que hi hagi donant lloc a executar la decisió del tercer, o que no l'hagi impugnat en el terme de tres mesos, explicats des que li va ser coneguda.
La designació de pèrdues i guanys no pot ser encomanada a un dels socis (1690).
 De l’Administració de la Societat: El soci, nomenat administrador en el contracte social, pot exercir tots els actes administratius no obstant això de l'oposició dels seus companys, tret que procedeixi de mala fe; i el seu poder és irrevocable sense causa legítima. El poder atorgat després del contracte, sense que en aquest s'hagués acordat conferir-ho, pot revocar-se en qualsevol temps (1692).
Quan dos o més socis han estat encarregats de l'administració social sense quedar determinades les seves funcions, o sense haver-se expressat que no podran obrar els uns sense el consentiment dels altres, cadascun pot exercir tots els actes d'administració separadament; però qualsevol d'ells pot oposar-se a les operacions de l'un altre abans que aquestes hagin produït efecte legal (1693). En el cas d'haver-se estipulat que els socis administradors no hagin de funcionar els uns sense el consentiment dels altres, es necessita el concurs de tots per a la validesa dels actes, sense que pugui al·legar-se l'absència o impossibilitat d'algun d'ells, excepte si hi hagués perill imminent d'un dany greu o irreparable per a la societat (1694).
Segons l’article 1695, quan no s'hagi estipulat la manera d'administrar: 1ª Tots els socis es consideraran apoderats, i el que qualsevol d'ells fes per si solament, obligarà a la societat; però cadascun podrà oposar-se a les operacions dels altres abans que hagin produït efecte legal.
2ª Cada soci pot servir-se de les coses que componen el fons social segons el costum de la terra, amb la condició que no ho faci contra l'interès de la societat, o de tal manera que impedeixi l'ús al fet que tenen dret els seus companys.
3ª Tot soci pot obligar als altres a pagar amb ell les despeses necessàries per a la conservació de les coses comunes.
4ª Cap dels socis pot, sense el consentiment dels altres, fer novetat en els béns immobles socials, encara que al·legui que és útil a la societat.
Cada soci pot per si solament associar-se un tercer en la seva part; però l'associat no ingressarà en la societat sense el consentiment unànime dels socis, encara que aquell sigui administrador (1696).
1.2.5. L’extinció ARTÍCULO 1700.
La sociedad se extingue: 1º Cuando expira el término por que fue constituida.
2º Cuando se pierde la cosa, o se termina el negocio que le sirve de objeto.
3º Por muerte, insolvencia, incapacitación o declaración de prodigalidad de cualquiera de los socios, y en el caso previsto en el artículo 1699.
4º Por la voluntad de cualquiera de los socios, con sujeción a lo dispuesto en los artículos 1705 y 1707.
Se exceptúan de lo dispuesto en los números 3º y 4º de este artículo las sociedades a que se refiere el artículo 1670, en los casos en que deban subsistir con arreglo al Código de Comercio.
Quan la cosa específica, que un soci havia promès aportar a la societat, desapareix abans de ser efectuat el lliurament, la seva pèrdua produeix la dissolució de la societat.
També es dissol la societat en tot cas per la pèrdua de la cosa, quan, reservant-se la seva propietat el soci que l'aporta, només ha transferit a la societat l'ús o gaudi de la mateixa. Però no es dissol la societat per la pèrdua de la cosa quan aquesta ocorre després que la societat ha adquirit la seva propietat (1701).
La societat constituïda per temps determinat pot prorrogar-se per consentiment de tots els socis, que pot ser exprés o tàcit, i es justificarà pels mitjans ordinaris. (1702).Si la societat es prorroga després d'expirar el termini, s'entén que es constitueix una nova societat, mentre que si es prorroga abans d'expirar el termini, continua la societat primitiva (1703).
És vàlid el pacte que, en el cas de morir un dels socis, continuï la societat entre els quals sobrevisquin. En aquest cas l'hereu del que hagi mort només tindrà dret al fet que es faci la partició, fixant-la en el dia de la mort del seu causant; i no participarà dels drets i obligacions ulteriors, sinó quan siguin una conseqüència necessària del fet abans d'aquell dia. Si el pacte establís que la societat ha de continuar amb l'hereu, seria conservat, sense perjudici que la societat es pugui dissoldre per voluntat dels socis (1704).
La dissolució de la societat per la voluntat o renúncia d'un dels socis únicament té lloc quan no s'ha assenyalat terme per a la seva durada, o no resulta aquest de la naturalesa del negoci. Perquè la renúncia faci efecte, ha de ser feta de bona fe en temps oportú; a més ha de posar-se en coneixement dels altres socis (1705).
És de mala fe la renúncia quan el que la fa es proposa apropiar-se per a si solament el profit que havia de ser comú. En aquest cas el renunciant no es lliure envers els seus socis, i aquests tenen facultat per excloure’l de la societat.
Es considera feta en temps inoportú la renúncia, quan, no trobant-se les coses íntegres, la societat està interessada que es dilati la seva dissolució. En aquest cas continuarà la societat fins a la terminació dels negocis pendents (1706).
La partició entre socis es regeix per les regles de les herències, així en la seva forma com en les obligacions que d'ella resulten. Al soci d'indústria no pot aplicar-se cap part dels béns aportats, sinó només els seus fruits i els beneficis, conforme al que es disposa en l'article 1689, a no haver-se pactat expressament el contrari (1708) 2. El contracte de parceria 3. El contracte d'integració ...