A_Aparell_Respiratori_1 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Medicina - 2º curso
Asignatura Aparell CardioRespiratori
Año del apunte 2016
Páginas 10
Fecha de subida 12/09/2017
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

ANATOMIA  DE  L’  APARELL  RESPIRATORI Introducció: L’aparell   respiratori   està format per una sèrie de conductes i òrgans que permetran l’intercanvi  gasós  amb  la  sang,  de  manera  que  aquesta  quedi  oxigenada.
Aquest aparell té 5 funcions bàsiques: - En  la  part  superior,  humidifica  filtra  i  escalfa  l’aire  que  passa  cap  als  pulmons.   - Proporciona una àmplia superfície   per   l’intercanvi   gasós amb la sang (150 milions  d’alvèols  per  pulmó),  creant  una  superfície  de  100-150m2.
- Ajuda a regular el pH dels fluids corporals.
- Participa  en  la  vocalització  (a  nivell  de  la  laringe,  que  és  l’òrgan de la fonació).
- Assisteix  al  sistema  olfactori  en  la  detecció  d’olors  (en  la  part  superior  de  les   foses   nasals   hi   ha   moltes   terminacions   nervioses   que   componen   l’òrgan   olfactori).
- Una sisena funció a afegir és la de protecció de la via respiratòria (per exemple a través de les mucoses).
Anatomia  de  l’aparell  respiratori Les parts que  componen  l’aparell  respiratori  són: - Fosses nasals - Faringe (comú  amb  l’aparell  digestiu) - Laringe - Tràquea - Bronquis - Pulmons FOSSES NASALS I SINS PARANASALS A nivell de pla coronal, les fosses nasals es situen entre les dues òrbites oculars en la part superior i entre els sins maxil·lars en la part més inferior.
D’altra  banda,  les  fosses  nasals  queden  també   situades per sobre de la cavitat bucal i per sota de la cavitat cranial.
Des   d’un   punt   de   vista   sagital, les fosses nasals  s’ubiquen per sobre del paladar dur (protegides per una mucosa), i queden delimitades pel septe nasal (en un pla sagital mig).
L’orifici posterior són les coanes i l’anterior el piriforme, juntament amb els narius.
La part posterior de les fosses nasals és la nasofaringe.
Esquelet ossi i cartilaginós Els cartílags que donen forma al nas són, per una banda, els cartílags laterals o triangulars,  que  s’uneixen  a  l’os nasal per darrere (així com a les parts corresponents dels  maxil·∙lars).  N’hi  ha  dos,  un  a  cada  costat.   D’altra  banda,  hi  ha  els  cartílags alars, que tenen una forma més allargada (forma de U, amb una branca lateral i una de mitja) i donen forma a la punta del nas. Aquests es complementen amb una sèrie de petits cartílags accessoris (inconstants).
A nivell de la línia mitja apareix el cartílag del septe nasal. Tot els cartílags queden units entre si per una membrana fibrosa que els manté units també al periosti.
Com   s’ha   dit,   per   darrere   de les fosses nasals queden les coanes, que queden delimitades per: - A nivell medial pel marge posterior del vòmer.
- A   nivell   inferior   per   l’apòfisi   o   làmina horitzontal del palatí.
- A nivell superior pel cos de l’esfenoide.
- A nivell lateral per la làmina medial   de   l’apòfisi   del   pterigoides.
- A nivell posterior per les ales del vòmer.
Límits de les fosses nasals - Sostre i terra: Pel que fa al sostre de les fosses nasals, es descriuen diverses porcions: - Una de frontonasal (la més anterior).
- Una d’etmoïdal (placa cribosa de l’etmoide), per on passen les branques del nervi olfactori.
- Una porció esfenoïdal (a nivell posterior), més baixa, que té: una part davantera vertical i una part posterior més baixa i horitzontal (relacionada amb el si esfenoïdal).
Pel que fa al terra, estan relacionades: - En  la  part  més  anterior  amb  l’apòfisi palatina del maxil·lar (zona més ampla).
- En la part més posterior amb l’apòfisi  horitzontal  de  l’os  palatí  (zona més estreta).
A nivell del maxil·lar existeix el conducte incisiu, el qual es bifurca (per la presència del septe nasal) creant dues obertures a dalt i una de sola a baix (forma de Y). Per ell hi passen una sèrie de conductes i nervis, i queda recobert de mucosa.
- Paret medial: L’envà  nasal  està  format  per  dues  parts òssies i una de cartilaginosa: Les parts òssies serien: - El vòmer (l’extensió   del   qual és major en la part inferior).
- En la part mitja i superior la làmina perpendicular  de  l’etmoide (molt fina i amb forma pentagonal (contacta amb: 1. esfenoides, 2. vòmer, 3.
làmina cribosa, 4. porció frontonasal i 5. cartílag del septe nasal)).
La part cartilaginosa correspon amb el cartílag del septe nasal, que és la part més ampla  de  l’envà  nasal.   Tot queda recobert per mucosa.
- Paret lateral: És la més complexa i irregular, i està composta per 6 ossos diferents que són: D’una  banda,  els cornets, que són 3: el cornet inferior(1), mig i superior (els   dos   últims   pertanyents   a     l’os   etmoides(2)). Cal esmentar que, com més avall, més anteriorment s’inicia   el   cornet,   de   manera   que   el   superior és molt curt i només es veu mirant des de les coanes.
D’altra  banda,  els  sortints  ossis que cobreixen els ossos que formen la paret lateral són el maxil·lar (3) (el més ampli), el lacrimal (4),  l’apòfisi vertical del palatí (5) i la làmina medial  de  l’apòfisi  pterigoides (6).
La cavitat que hi ha en el maxil·lar és el si maxil·lar, que està tapat en part per les làmines  laterals  de  l’etmoide,  i  recobert  per  mucosa,  de  manera  que  només  s’observa   un  petit  orifici:  l’orifici  esfenopalatí.  Aquest  orifici comunica les fosses pterigomaxil·lars i les nasals, hi passen vasos i nervis i, en condicions normals, està recobert per mucosa (els nervis queden recoberts).
Cada  cornet  delimita  un  espai  que  s’anomena   meat (n’hi  ha  un  de  superior,  inferior  i   mig; a banda dels accessoris).
Si  es  talla  el  cornet  mig  s’observa  el  que  hi  ha  més  profundament en el meat, que són parts   de   les   làmines   de   l’etmoide.   Aquests relleus ossis són referències interessants per localitzar els orificis de drenatge dels sins paranasals (que es poden obstruir de moc en determinades situacions patològiques com la sinusitis).
Així doncs, en el meat mig hi ha tres elements rellevants: per davant es despenja una apòfisi òssia anomenada apòfisi unciforme (que s’estén   de   superior   a   inferior   i d’anterior   a   posterior,   i   és   lleugerament corbada); per darrere i més amunt hi ha una mena de bombolla òssia que rep el nom de bulla etmoïdal i, entremig dels dos elements, un canal anomenat uncibular (tot   i   que   hi   ha   autors   que   l’anomenen   hiat semilunar). A   nivell   d’aquest   canal hi desembocaran alguns sins paranasals. Per darrere la bulla hi ha un canal anomenat retrobular on també hi desemboquen alguns canals. També hi ha altres canals que desemboquen en altres meats com és el cas del nasolacrimal.
Mucosa nasal Totes aquestes estructures esmentades estan recobertes per mucosa. Aquesta mucosa nasal es caracteritza per estar molt vascularitzada, és ciliada i conté glàndules mucoses (que tenen funció protectora i permeten que les partícules de pols quedin adherides). El fet que estigui molt vascularitzada (permet la nutrició del teixit) li proporciona capacitat erèctil, de manera que canvia de volum depenent de si està o no irrigada (fet que es relaciona també amb els processos infecciosos).   També   té   la   funció   d’escalfar   i   humidificar   l’aire   que   hi penetra. A més, es troba innervada per regular la vasoconstricció-vasodilatació, i presenta receptors per a la interpretació de la senyal.
Prop  de  l’obertura  anterior de les fosses nasals es   distingeix   una   zona   que   s’anomena   taca vascular, lloc on ocorre  freqüentment  l’epistaxi de repetició  (zona  d’anastomosi  de  vasos).
Regions de les fosses nasals Des del punt de vista funcional, es distingeixen principalment tres zones que són: el vestíbul, la zona respiratòria i l’olfactòria.
- La zona olfactòria és  la  més  superior  i  on  s’ubiquen els receptors olfactoris. Aquí la mucosa és més pàl·lida i fina, i menys vascularitzada i amb menys glàndules mucoses.
- El vestíbul és la zona inicial un cop passades les narines i relacionada amb els cartílags alars. És una zona més amplia i on es produeix la transició entre la pell i la mucosa. Per això en alguns punts hi ha encara pèls.
- Per últim, la zona respiratòria es relaciona amb els cornets inferior i mig, i és on la mucosa és més gruixuda i té més glàndules de moc (punt on té més capacitat erèctil i està més o menys dilatada depenent del moment fisiològic).
Comunicació amb els sins paranasals En els ossos hi ha excavades unes cavitat pneumàtiques, que són les cavitats o sins paranasals i que drenen a través dels meats en les parets laterals i el sostre de les fosses nasals.
En  el  meat  mig  s’hi  observa  el  plec   unciforme, el canal uncibular i la bulla etmoïdal, i aquí existeixen una sèrie de drenatges.
Sins paranasals En cada costat hi ha el si frontal, el maxil·lar, les cel·les etmoïdals (són molt nombroses i medials a les òrbites) i el si esfenoïdal (és el més posterior i es veu molt bé en projecció lateral, ja que des d’un  punt  de  vista  frontal  costa  molt  de   distingir).
Funcions dels sins paranasals Les funcions dels sins paranasals són: contribuir al desenvolupament del massís facial (a través del creixement   d’aquestes   cavitats   pneumàtiques,   disminuint el pes del massís ossi); contribueix també a escalfar   l’aire   que   passa   per   la   via   respiratòria, i podria contribuir en certa manera a la ressonància de la veu.
Tot això és possible degut a què són cavitats aèries.
Desembocadura dels sins paranasals - Per sobre del cornet superior (entre aquest   i   el   cos   de   l’esfenoide) trobem el recés esfenoïdal, on hi desemboca el si esfenoïdal.
- En el meat superior, sota el cornet superior, hi desemboquen algunes cel·les etmoïdals (les més posteriors).
- En el meat mig hi desemboquen el si frontal i el si maxil·lar (a  través  d’un  o  dos   orificis maxil·lars). Darrere el canal hi desemboquen cel·les etmoïdals anteriors.
- Per últim, a nivell del meat inferior hi desemboca el conducte lacrimonasal (no hi desemboca cap si paranasal).
Notes addicionals: 1. Per sota del si maxil·lar hi ha les arrels de les peces dentàries, de manera que una infecció en aquell nivell,   si   no   es   tracta,   pot   pujar   molt   fàcilment.   En   alguns   casos,   l’extracció   d’un   molar   pot   arribar   a   provocar  el  trencament  d’aquest  terra  del  si  maxil·∙lar.
2. A  vegades,  a  nivell  de  la  zona  de  la  sella  turca,  una  manera  d’accedir-hi és a través de les narius i el si esfenoïdal, el qual està dividit per un fi envà.
Irrigació de les foses nasals i sins paranasals - Artèries: Hi ha branques que venen de la caròtida externa (irriga coll, cara i part del cap per fora del neurocrani) i branques que venen de la interna (la  qual  se’n  va  directament  al  crani).
La caròtida externa dóna dues branques (les quals al seu torn donen branques petites): - Artèria   maxil·∙lar:   produeix   l’artèria esfenopalatina i   l’artèria palatina descendent o superior, la qual dóna   lloc   a   l’artèria   palatina major (que es dirigeix al paladar dur).
- Artèria facial: produeix   l’artèria nasal lateral i l’artèria labial superior (les dues artèries labials formen l’artèria  septal).
La caròtida interna dóna lloc a l’artèria   oftàlmica, que origina l’artèria etmoïdal anterior i l’artèria etmoïdal posterior a cada costat.
Nota. Les artèries ressaltades en negreta són les que contribueixen a donar irrigació a les foses i els sins.
Notes addicionals L’artèria  maxil·∙lar  és  una  de  les  branques  terminals  de  l’artèria  caròtida  externa,  i  dóna   moltes branques (unes 15 aproximadament). Es dirigeix a la fossa pterigomaxil·lar i es dirigeix a   l’orifici   esfenopalatí. Abans de passar   per   l’orifici   dóna   una   branca que és la palatina descendent (que després donarà lloc a la palatina major).
Un   cop   passa   l’orifici   passa   a   anomenar-se de maxil·lar a esfenopalatina.
En general, amb moltes de les branques, el que succeeix és que quan arriben a la fossa nasal produeixen una branca septal i una branca lateral, la qual es distribueix pels cornets, mentre que la septal irriga el septe.
L’artèria   etmoïdal   posterior   s’introdueix   a   nivell   del   cornet   superior (a nivell tant exterior com interior, de manera que està també en relació amb el meat).
En el plexe de Kiesselbach és on es produeixen les anastomosis de moltes de les artèries que irriguen les foses nasals (zona que coincideix amb la taca vascular).
- Venes: Les venes segueixen un recorregut força paral·lel al sistema arterial, però en sentit invers. És a dir, van drenant cap a: - La vena facial.
- Els plexes pterigoideus/vena maxil·lar.
- Els sins cavernosos en la cavitat cranial.
Aquesta última té rellevància clínica per possibles infeccions.
- Drenatge limfàtic: No  s’observa  massa  anatòmicament  però  és una via de   disseminació   d’infeccions   i   tumors   molt   important, de manera que és fonamental conèixer la direcció de drenatge dels vasos.
En la regió anterior es drena cap als nòduls submandibulars i en la regió posterior cap als nòduls cervicals profunds (al voltant de la jugular interna).
Finalment, tot drenarà cap al tronc jugular.
...

Comprar Previsualizar