Civil II Tema 1 (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Obligaciones y Contratos
Año del apunte 2012
Páginas 3
Fecha de subida 26/11/2014
Descargas 16
Subido por

Vista previa del texto

Tema 1. El concepte d'obligació 1. La presentació legal Una obligació és una relació jurídica que neix dels contractes i que lliga dos a més persones en virtut de la qual, una d’elles (deutor) queda subjecte ha de realitzar una prestació (una certa conducta) en favor d’una (creditor) per a la satisfacció d’un interès (prestació) d’aquest i que serà digne de protecció.
La relació obligatòria s’identifica per tres criteris: Per la pròpia estructura: existeix una prestació, existeixen les posicions jurídiques i els seus respectius titulars.
Per la seva regulació jurídica: cal diferenciar entre règim intern (referit a com es dissenya una obligació concreta) i règim extern (les garanties que puguin existir i que s’han de tenir presents).
Per la font creadora de les obligacions (el contracte, la llei, la responsabilitat extracontractual).
Tot i això, tots els elements no identifiquen de la mateixa forma l’obligació. Hi ha elements que al canviar-los l’obligació segueix existint, i d’altres que en canviar o desaparèixer, l’obligació no pot existir.
2. La necessitat jurídica d'una conducta. Els pressupòsits i el fonament Es diu que el concepte bàsic de l’obligació és la prestació, definida com la conducta jurídica deguda, definida en l’article 1088CC. Aquesta necessitat jurídica s’ha d’analitzar des de un punt de vist objectiu: La prestació ha de ser realitzada amb independència de qui sigui l’autor material(1158).
Que la conducta sigui futura.
Que tingui un nivell de concreció suficient per a que es pugui fer efectiva sense necessitat d’un nou conveni entre les parts, és a dir,que sigui identificable (1447).
Que sigui compatible amb el concepte de deure o necessitat jurídica (que sigui legal i físicament possible).
El fonament és identificar i delimitar el factor que garanteix que la conducta serà realitzada i que, per tant, existeix un deure jurídic. D’aquesta manera neix la necessitat de protegir i reparar els danys i perjudicis causats per l’ incompliment de la obligació i els que, encara complint l’obligació incurrent en dolo, negligència o morositat (1101). També existeix l’expropiació forçosa de la cosa que serveixi per a complir l’obligació. Aquests mecanisme són compatibles entre si, recaient sobre el deutor els efecte de l’ incompliment de l’obligació a la qual es va comprometre (1096,1098 i 1099).
Cal parlar també de la diligència en el compliment (1104) i en la conservació de la cosa (1094). En el cas que no es compleixi aquesta diligència el deutor haurà respondre per la seva indiligència, tant en el compliment com en la conservació. En aquesta última, s’obliga al deutor a tenir cura de la cosa com si fos “un bon pare de família” (vid. Art 1094 CC).
En el cas que s’actués com “un bon pare de família”, però tot i així, l’objecte de l’obligació se’n veu resentit, el deutor no es veurà obligat a respondre pel succeït degut a que a actuat d’acord a uns models de conducte que responen a la ja citada diligència i discrecionalitat: Model del bon pare de família: algú que basa la seva diligència i discrecionalitat en la seva aptitud com a pare Model del pèrit professional: algú que basa la diligència en els seu credencials com a professional.
Aquesta diligència es pot pactar els treus graus en abstracte de diligència, podent ser mínima, mitjana o màxima, sent ineludible l’obligació d’aquesta diligència. En cas que no s’hagi pactat, l’obligació estableix per defecte la diligència del pare de família (1104). També podem parlar de la diligència quam suis entesa com la cura de la cosa “com si fos seva”.
3. La relació jurídica obligacional 3.1. El deute. Consideració especial de les excepcions Quina relació té el deutor amb el deute? Fonament personal: té coma fonament la persona del deutor. La relació de titularitat és personalíssima. Tan sols és possible canviar el deutor en els negocis inter vivos mitjançant una novació. En el cas dels negocis mortis causa, l’hereu és directament el successor del deutor, de forma que canvia automàticament.
Fonament real: el fonament es basa en la titularitat del deutor sobre la cosa objecte de l’obligació.
Per a respondre d’aquest deute, del deutor té una responsabilitat patrimonial universal.
Tot i així, juntament a aquesta garantia, per a incrementar les possibilitats de compliment l’obligació, es demana una garantia real o personal . A raó de l’article 140 de la Llei hipotecària i l’article 1911 CC, pels quals el deutor, en cas d’incompliment de contracte i havent donat una garantia, haurà de respondre amb tot el seu patrimoni.
Tan sols existeixen excepcions que eximeixen al deutor de diligència extrema i d’obligació envers del creditor: Excepcions objectives: aquelles derivades de la pròpia relació jurídica obligacional, com la prescripció o la caducitat.
Excepcions subjectives o personals: aquelles que resulten de la situació del deutor. Se’n distingeixen les purament personals (arrt.1824 aquelles nascudes de situacions inherents a la persona, com la minoria d’edat) i les simplement personals (arts. 1197 i 1192 neixen de situacions en que es troba el deutor per la seva condició de deutor).
Aquestes excepcions no poden ser perjudicades per voluntat del creditor, però si per voluntat del deutor.
3.2. El crèdit El creditor té total poder de disposició de la relació obligatòria sempre i quan no perjudiqui al deutor. D’altra banda, tampoc pot incórrer en mora creditoris, és a dir, negar el pagament del deute per un tercer ja que estaria rebutjant el compliment de l’obligació. En aquest cas, el deutor es pot alliberar de l’obligació mitjançant la consignació (1176).
El crèdit és un dret subjectiu susceptible de cessió (1526 i seg.) Parlem de tercer d’aquella persona que és aliena a la relació jurídica, és a dir, aquell que no ostenta una posició jurídica de deutor o de creditor. Pot ser un tercer absolut (qualsevol persona aliena a la relació juróidica o un tercer qualificat (aquell que ocupa una posició jurídica que es pot veure afectada per les incidències de la relació on existeixen un deutor i un creditor, és a dir, que pot tenir un interès en el manteniment de l’obligació o en el compliment de la mateixa).
3.3. La correlativitat entre el crèdit i el deute 4. La connexió entre la necessitat jurídica de la conducta i la relació obligatòria. La teoria dels riscs 5. Les alteracions imputables al deutor Quan parlem de risc parlem d’allò que succeeix amb l’objecte de l’obligació i amb la imputabilitat material del deutor, és a dir, els avatars sobrevinguts sobre la cosa. Aquest risc és pel creditor.
Tan sols passarà a ser risc del deutor en el cas que així estigui acordat en el contracte o bé quan s’incorri en dolo, negligència o morositat (1096, 1101). En cas que l’objecte sigui alterat voluntàriament, estem parlant de culpa fet propi, de forma que el creditora no estarà obligat a rebre-la, ja que no és el que havien acordat.
6. Les fonts de les obligacions Entenem per font: Fets jurídics que determinen el naixement d’una relació jurídica (1089).
El dret de danys o de culpa extracontractual (1902).
La voluntat unilateral no és font d’obligacions 7. La prestació Prestació: conducta jurídicament degut en la que s’ha de distingir un nivell material (com identifiquem la prestació, el seu contingut [donar, fer o no fer], l’objecte, les circumstàncies [espai i temps] i el beneficiari) i un nivell jurídic (caràcter lícit).
...

Tags: