TEMA 9 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 2º curso
Asignatura Història del segle XX
Año del apunte 2017
Páginas 25
Fecha de subida 08/06/2017
Descargas 5
Subido por

Vista previa del texto

Júlia Mumany Pesarrodona 1 TEMA 9: Postguerra (1945 – 1953). . El llegat de la guerra: fam, reconstrucció i l’inici de la Guerra Freda Autors que han parlat sobre la Guerra i a partir dels quals construïm el nostre relat: - Tony Judt, “Postguerra. Una historia de Europa desde 1945” o Al 1945 Europa es trobava en un dels moments més baixos. Gran part del continent estava completament devastat per la guerra, els assassinats en massa, els bombardejos i el caos.
Amplies zones d’Europa de l’Est començaven a caure sota el control soviètica per canviar un despotisme per un altre.
o El llibre narra la rica i complexa història del camí que hem recorregut des de llavors fins ara, una història que avança sota l’ombra permanent de la guerra, la recuperació europea de la ruïna, el declivi i la caiguda del comunisme soviètic, l’auge del Mercat Comú i la Unió Europea, la fi dels imperis europeus, la difícil relació i canviant del Vell Continent amb la memòria de la guerra i amb les dues grans potències que la flanquegen: Rússia i els EEUU.
- Simon Sebag Montefiore, “La corte del zar rojo” - Mark Mazower, “Dark Continent. Europe’s twentieth century” - Keith Lowe, “Savage Continent. Europe in the aftermath of World War II” o La fi de la 2a GM a Europa és recordada com el temps en què multituds entusiasmades omplien els carrers, però la realitat va ser totalment diferent. A Europa els paisatges, ciutats senceres havien estat devastades i les institucions, com ara la policia, els mitjans de comunicació i el govern, o estaven absents o compromeses. Gran part de la ciutadania va patir una severa fam.
o Keith Lowe descriu un continent en el qual alemanys i col·laboradors eren reunits i executats en el mateix moment en el qual un violent anti-semitisme reneixia. És una història de la postguerra, des de la fi de la guerra fins l’establiment d’una difícil estabilitat, cap a finals dels anys 40.
- Anne Applebaum, “Iron Curtain. The crushing of eastern europe (1944-1956)” - Eric Hobsbawm, “The age of Extremes. A history of the world (1914-1991)” o En el curt segle, entre 1914 i 1991, el món ha estat convuls per dos grans guerres mundials que han arravatat milions de vides i sistemes governamentals sencers. El comunisme va convertir-se en una gran fe tot i que va col·lapsar-se. Les poblacions començaven a culturitzar-se i a saber llegir i escriure, mentre per contra la tecnologia amenaçava en convertir-los en obsolets o Hobsbawm divideix el segle en: Júlia Mumany Pesarrodona § Segle de la Catàstrofe (1914-1945) § L’època d’Orada (1947-1973) § Caiguda (1973-1991) 2 Violacions durant l’ocupació d’Alemanya A totes les guerres, la majoria de crims que passen són les violacions massives de dones. També va ser el cas de la 2a GM, sobretot per part de l’Exèrcit Roig i especialment a Berlin. Si més no, s’estima que els exèrcits de França i dels EEUU també van perpetrar milers.
- L.Rees (soldat rus explicant les violacions a Alemanya): “[Les dones] no parlen una paraula de rus, però això fa que encara sigui més fàcil, perquè així no cal convèncer-les: n’hi ha prou amb apuntar-les amb un Nagan i fer que es tombin. I quan has fet la teva part, te’n vas”.
La violència passava a formar part de la quotidianitat.
Stalin creia que els nazis no havien tingut com a objectiu els jueus, sinó els soviètics. A la pràctica, però, no havia estat així.
INICI DE LA POSTGUERRA La postguerra comença quan encara no s’ha acabat la guerra, en la Conferència a Yalta. Del 1945 al 1953 es parla de la sucessió d’Stalin, perquè es trobava molt malament de salut. La seva mort és molt sospitosa, des de dins es volia que marxés.
Arriba la fi d’Europa i a l’Est les conseqüències són brutals. Si més no, a Occident no és diferent i el que hi ha a tot arreu és molta fam. Són els anys de la postguerra, els quals per molts van ser més durs que els mateixos anys de la guerra. En el cas d’Espanya, aquesta postguerra va estendre’s molt més en el temps, des de 1936 a 1953. Espanya no era diferent, de fam n’hi havia arreu.
Al final de la guerra comença a ser obvi que nord americans i soviètics no són exactament amics, i més val que hi hagi algú al mig, en aquest cas, el Regne Unit. A Ialta es reuneixen Stalin, Churchill i Roosevelt i acorden dividir Alemanya i la seva capital en quatre zones d’ocupació: una per cadascuna Júlia Mumany Pesarrodona 3 de les tres potències que lideraven l’aliança que va vèncer la II GM i una per França, tot i que aquesta no assistia a les reunions entre els tres grans.
Del 1942 al 1945, a Occident, la visió que es té de la URSS i Stalin és positiva, perquè eren els seus aliats, ajudaven a lluitar contra els aliats. I així és com alguns dels presents a Ialta l’admiraven. En canvi, l’Almirall Leahly pensava que aquest havia aconseguit que amb la fi de la guerra la URSS fos la potència dominant a bona part d’Europa; unes circumstàncies que obrien el camí a una nova guerra.
L’acord impossible – base de la Guerra Freda A Postdam es reuneixen, quan ja s’ha acabat la guerra a Europa, els aliats per veure si ho segueixen mantenint o no.
El poder d’Stalin es determina en el lloc on es troben, la zona ocupada per l’Exèrcit Roig.
Roosevelt ja havia mort i l’havia substituït Truman, tot i que hi seguia havent Churchill i Stalin.
Truman, en principi, no havia de ser el successor, sinó el vicepresident Wallas, qui era massa demòcrata i obert amb els soviètics.
Truman, en canvi, era un home de partit que sabia perfectament les doctrines i partidari del New Deal.
Roosevelt, en el Congrés per renovar el President, va escollir a Truman.
Churchill hi era com a 1r Ministre Britànic, tot i que després d’acabar la guerra convoca eleccions, convençut que guanyarà, però les perd. Les guanyarà el seu vicepresident, del Partit Laborista. Churchill era molt apreciat, però, pels anglesos, i acaba abandonant la pel·lícula per qüestions d’edat. Havia tingut sempre una idea clara: conservar l’imperialisme anglès. Així doncs, el 1945 quan hi ha noves eleccions l’imperi britànic ja gairebé no existeix i per això els anglesos no el trien, perquè saben que no serà un bon president per mantenir la pau i la unitat del país.
- Winston Churchill, gener de 1945 : “No se llamen a engaño: todos los Balncanes, excepto Grecia, pasarán a ser bolcheviques, y no puedo hacer nada para evitarlo. Tampoco puedo hacer nada por Polonia” .
- Josef Stalin: “Esta guerra no es como otras pasadas; el que ocupa un territorio también impone su propio sistema social. Todo el mundo impone su propio sistema hasta allí donde su ejército le permite llegar. No puede ser de otro modo”.
Júlia Mumany Pesarrodona - 4 H.S Truman: “Jo em sentia atret per la seva presència i li parlava amb tota la franquesa. Em mirava als ulls quan es dirigia a mi, i vaig tenir l’esperança que aconseguiríem arribar a un acord que seria satisfactori per al món en general i per a nosaltres en particular”. [...] “L’entrada de Rússia en la guerra contra el Japó representaria estalviar cents de milers de baiexs nord-americanes. Aquesta era una de les raons que m’impulsaren a sortir del meu país per a entrevistar-me amb Stalin i Churchill. I d’aquí també el nostre interès en què els xinesos i els russos concloguessin un acord sobre la base del que havia estat concertat a Ialta entre Roosevelt, Churchill i Stalin. Nosaltres no podíem fer entrar tropes al territori xinès per expulsar als invasors japonesos”. [...] “La força és l’única cosa que entenen els russos” “Jo volia elaborar un tractat de pau que fos durador” [...] “Alemanya [ i bona part d’Europa] havia de ser alimentada i jo estava decidit a procurar que això corregués a càrrec de la nostra generositat” [...] “Mai vaig creure que Alemanya seria partida en diverses divisions territorials rivals, ni que la seva capital es convertiria en una illa separada de la resta del país” Pel que fa a Stalin el 1945 ja es parlava de la seva successió. Si més no, no es farà efectiva fins el 1953.
El 1945 els dirigents del Politburó el faran generalíssim - Clement Attlee: “[Stalin] Me recordava a los despotas renacentistas por su carència de principios y su disposición a utilitzar cualquier método, a pesar de que no empleara su florido lenguaje; simplemente “sí” o “no”, aunque solo podías fiarte del “no””.
“Els grans constructors de les nacions europees, basats en la premissa d’Estat i nació, seran Hitler i Stalin”.
Quan s’ha guanyat la guerra les potències vencedores teòricament mantenen l’aliança.
Júlia Mumany Pesarrodona 5 És a Postdam quan, per primer cop, s’hi veu Molotov i Beria, de l’equip d’Stalin. Truman continua al mig, perquè el poderós continua essent els EEUU. Churchill ja no hi és, al final de les conferències, sinó que hi ha el seu successor, el Primer Ministre Clement Attlee.
Els principals dirigents de la URSS i de l’Imperi Britànic mostraven clarament el seu realisme, mentre que el President nord-americà podia ser molt més idealista, doncs l’economia del seu país es trobava molt enfortida i el que necessitava per prosperar era un món pacífic on s’expandís el comerç lliure... la globalització del mercat.
Els tres grans també van negociar el procés de desnazificació que va implicar la persecució i processament dels responsables polítics nazis, procés que culmina amb els Tribunals de Nuremberg.
S’acaba la 2a GM i les Repúbliques Bàltiques passen a formar part de la URSS i Polònia canvia les fronteres, més o menys seguint el Pacte de 1939 entre Riventov – Molotov.
En aquests pactes de Postdam també es parla de Francisco Franco, doncs tant Hitler com Stalin havien ajudat a guanyar la guerra. Si més no, Franco manté un posicionament d’amnèsia front a aquesta ajuda, no declarant-se mai com a feixista, i imposant el nacionalcatolicisme. De fet, el que el va ajudar a mantenir-se en el poder és el no intervenir en la guerra.
Júlia Mumany Pesarrodona 6 La fi de la guerra al pacífic Els aliats creuen que, un cop s’acabés la guerra a Europa, hi entrarien també el Japó. Stalin ho accepta però no a qualsevol preu.
Els EEUU finalment els hi diuen als soviètics que no intervinguin. És en aquest moment que Stalin creu que els EEUU tenen la bomba atòmica. Efectivament així era, i produeixen els esdeveniments de Hiroshima i Nagasaki, el 6 i 9 d’agost de 1945.
- H.S.Truman, 1956: “Em va correspondre a mi la decisió final sobre el lloc i el moment d’utilitzar la bomba atòmica. Que quedi això ben clar. Jo considerava la bomba com una arma militar i mai vaig tenir el menor dubte que hauria de ser utilitzada. Els principals consells militars del president recomanaven la seva utilització i quan en vaig parlar amb Churchill em va dir sense vacil·lar que ell preconitzava la utilització de la bomba atòmica si podia contribuir a posar fi a la guerra. Al prendre la decisió d’utilitzar aquesta bomba vaig voler tenir la seguretat que s’utilitzaria com arma de guerra en la forma prescrita per les lleis de la guerra.
Això significava que volia que fos llançada sobre un objectiu militar [...] Finalment foren recomanades com objectius les quatre ciutats següents: Hiroshima, Kokura, Nagasaki i Niigata”.
Invasió soviètica de Manxúria / Operació Estratègica Ofensiva Manxú (9-20 d’agost de 1945) S’inicia el 9 d’agost de 1945m amb la invasió soviètica de l’estat titella japonès de Manxukuo. També van conquerir Mengjiang, així com la meitat nord de la península de Corea, el sud de Sakhalini i les Illes Kurils.
L’operació és coneguda com Operació Tempesta d’Agost.
A la Conferència de Ialta, la URSS havia acordat amb els Aliats els terminis per acabar el seu pacte de neutralitat amb el Japó i entrar al Teatre del Pacífic en un màxim de 3 mesos després de la final de la Guerra a Europa.
Els japonesos no han atacat als soviètics i Moscou sap que els japonesos volen una sortida pacífica. Hirohito, l’emperador del Japó, quan diu que els americans han llançat les dues Júlia Mumany Pesarrodona 7 bombes atòmiques, Stalin decideix alliberar el màxim de territoris xinesos i japonesos. És un clar exemple de realpolitik.
Els soviètics guanyaven territoris (Sud Sakhalin) i els EEUU aliats.
Manxúria i Mongòlia tornen a Xina.
- Sir Michael Howard: “A los que no vivieran entonces les puede resultar difícil hacerse una idea de hasta qué punto la política europea de los años de la postguerra estaba governada por el temor a uan resurrección alemana y dirigida a garantizar que no volviera a producirse”.
A la postguerra hi havia un gran temor que tornés a fer el ressorgiment que va fer després de la I GM.
Per aquell llavors es trobaven organitzats en zones d’ocupació, i el cert és que els aliats no sabien ben bé què fer amb ella, amb Alemanya, ni amb les seves fronteres. No hi havia govern, de fet.
Els judicis de Nuremberg (20 de novembre de 1945 – 1 d’octubre de 1946) i Tokio Són vitals perquè impliquen la creació del Dret Penal Internacional.
Es celebren a Nuremberg perquè era la zona controlada pels americans, el seu palau de justícia era prou gran i estava intacte. Aquest tribunal estava avalat per la signatura dels EEUU, la Gran Bretanya, la URSS i el govern provisional de la República francesa.
En el seu naixement genera un petit problema pels juristes, de caràcter metodològic. Un dels pilars bàsics dels sistemes legals és la Llei legislada i aquesta s’aplica des del dia que es legisla, no retroactivament.
El que va passar a Nuremberg és que s’inventaran el terme “els crims contra la humanitat” el més conegut dels quals és el genocidi. Fins aquell moment no existia aquest terme, i el van aplicar als fets que van fer els nazis., als dirigents del Tercer Reich involucrats en la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust. Ara bé, aquesta llei no existia prèviament i, doncs, no es podia aplicar de manera retroactiva. à Aquesta premissa era defensada pel dret continental.
El dret anglosaxó defensava que s’apliqués la doctrina de les costums i, doncs, si els jutges consideraven que allò que havien fet els nazis era un genocidi, havien de ser jutjats.
Com que no podien executar a tothom o posar-los a la presó, jutgen als més importants, un total de 24, considerats els màxims responsables. Així doncs, no serà ben bé una qüestió de justícia, sinó de venjança.
Simone de Beauvoir: “La venjança no té sentit, però certs homes no podien ocupar un lloc en el món que intentàvem construir”.
Júlia Mumany Pesarrodona 8 [En aquella època, les pel·lícules i documentals que es projectaven eren els errors que havien comès l’anterior govern alemany. També s’executaven a soldats enmig de la multitud.] Per altra costat, des dels anys 40 l’Exèrcit Roig comença a produir genocidis també. Des del Politburó es plantegen què cal fer amb aquells que han col·laborat amb els nazis. Stalin decideix reportar nacions senceres cap a Sibèria, en el camps de concentració.
Paral·lelament, també es produeixen execucions públiques de soldats alemanys per part dels soviètics.
Deportació dels tàrtars de Crimea (1944) La deportació va començar el 17 de maig de 1944 en totes les localitats habitades de Crimea. Més de 32.000 efectius de la NKVD. 193.865 tàrtars de Crimea van ser deportats i repartits entre la República Socialista de Uzbekistán, l’Autònoma de Mari, la de Kazajistán i la resta a diversos oblasts de la de Rússia.
Els activistes de Crimea reclamen el reconeixement del SÜrgÜnlik (exili en tartar) com a genocidi.
Lluita i expulsió d’Alemanys (1944-1950) Entre 12 i 14 milions de germànics seran trets de les seves cases i enviats a una alemanya destruïda. És el procés de neteja ètnica més bèstia de la història.
Trobem aquesta situació si comparem la representació de nacionalitats a Polònia abans i després de la guerra.
Després d’aquesta, només hi queden polonesos.
En el viatge, els més dèbils no sobrevivien i milers de persones moriran.
Júlia Mumany Pesarrodona 9 Alemanya entre el 1945 i ben entrat als anys 60 hi haurà molts camps d’exiliats ocupats bàsicament per alemanys expulsats.
Els habitants són majoritàriament germànics que no tenen res.
La tasca número 1 – el desenvolupament de la bomba atòmica Tornar a la normalitat, sobretot a la URSS, no és una situació fàcil. Sobretot per Stalin, quan sap que EEUU té la bomba atòmica.
La seva tasca número 1, serà doncs, ordenar que la URSS havia de tenir també una bomba atòmica, costés el que costés a nivell econòmic. Ho havien de fer JA, per contrarestar el poder dels EEUU. És per això que agafaran els millors físics, per tal que la construeixin, i Beria, qui – sota la confiança d’Stalin s’encarregaria d’aconseguir-la i de liderar les tasques logístiques. Les tasques científiques les dirigiria el físic nuclear Igor Kurchatov Van haver-hi físics occidentals que hi van col·laborar, possiblement per motius ideològics, per diners, o per idealisme. Aquests físics sabien que pel moment només hi havia una potència que tingués aquest armament atòmic i era més fàcil que l’utilitzés. Llavors, si n’hi havia una altra era molt més fàcil que Júlia Mumany Pesarrodona 10 cap dels dos la fessin servir. La URSS es va convertir en el segon país que desenvolupada un artefacte nuclear. Després de la guerra, expandirà les seves facilitats de recerca, els seus reactors militars i emplearà molts científics.
És llavors quan comença la cursa d’armaments.
Successió d’Stalin o Aleksander Wat (poeta polonès): “El estalinisme significa la muerte del fuero interno del hombre. Y digan lo que digan los sofistes, sean cuales sean las mentiras que cuenten los intelectuales comunistas, a eso es a lo que se reduce. El fuero interno del hombre debe morir para que el decálogo comunista pueda alojar en su alma”.
o Evgenia Ginzburg, El Vértigo,: “En el campamento me encontre a mucha gente que conseguía conjugar un profundo conocimiento de lo que estaba pasando en el país en general con un culto religioso a Stalin”.
Es comença a parlar del dirigent més conegut, Molotov, però aquest tenia un gran problema, la seva senyora. La seva família era jueva, i des dels anys 50 a la URSS començarà durament un moviment antisemita. A més a més, aquesta senyora havia nascut a Ucraïna, també tenia un germà que durant la revolució va emigrar als EEUU, essent nord americà i empresari. Finalment, la senyora era gran amiga de Nàdia, i Stalin no perdonava que el seu cercle més proper hagués deixat que la seva dona es matés.
Llavors, es creia que aquests elements eren dolents per Molotov, que l’haurien influenciat d’alguna manera.
Kalinin, cap d’Estat pel moment, li escriu una carta a Stalin agraint-li tota la feina feta.
Per tant, Malenkov cau en la successió, i es comença a parlar d’un altre candidat, Zhadanov. Aquest, havia estat el dirigent comunista en el setge de Leningrad. Ara bé, aquest morirà abans que Stalin també.
Els gulags seguien estant en el seu auge.
Es destaca també que Stalin i els stalinistes havien inventat el concepte “l’enemic del poble”, que per aquell llavors era Trotski o l’extrema esquerra. Si més no, en aquests temps es tornen a inventar el concepte del “nacionalcomunisme”, és a dir, aquells que posen els interessos nacionals per sobre dels internacionals. Aquest concepte anirà dirigit a Tito i al seu exèrcit roig, que van alliberar els balcans. De fet, és Tito qui ajuda als comunistes a Albània, per exemple. Si més no, Tito i Stalin comencen una baralla perquè Tito no vol seguir les ordres d’Stalin. Aquest últim envia moltes ordres d’assassinat per Tito, tot i que Stalin acaba morint primer.
Júlia Mumany Pesarrodona 11 La descolonització afroasiàtica - Filipines: el 4 de juliol de 1946 representats dels EEUU i de la República de les Filipines van signar el Tractat de les Relacions Generals entre ambdós governs.
Proveia reconeixement independència de el la de Filipines i, per tant, la pèrdua de la sobirania americana enfront les Illes Filipines. Aquesta independència va passar pel congrés nord-americà, tot i que els EEUU van posar dures condicions que el govern filipí es va veure forçat a acceptar.
- Índia: la Llei d’Independència de la Índia arriba el 1947, quan el Parlament britànic va partir la colònia en dos estats independents, la Índia i el Pakistan. Va ser pactat entre el govern britànic, llavors encapçalat pel Primer Ministre Clement Attlee i el governador de la Índia, Lord Mountbatten, després de representants del Indian National Congress, la Muslim League i la comunitat Sikh. Va significar una “partició” no només a nivell territorial sinó també de recursos: l’armada, el servei civil i altres serveis administratius, els trens, el tresor central, etc.
Previ a la participació, hi va haver grans genocidis que van deixar entre 200.000 i 500.000 persones mortes. Els Sikhs i els Musulmans es van desplaçar quan la partició, i suposa el moviment migratori més gran de la història.
A tot això, succeeix la Guerra Indo-Pakistaní, entre 1947 i 1948, comunament també coneguda com a “Primera Guerra Kashmir”. Enfrontava a Índia i al Pakistan sobre l’estat de Kashmir i Jammu. Serà la primera de 4 guerres entre els dos nous estats.
Júlia Mumany Pesarrodona 12 El Pakistan va precipitar la guerra unes setmanes després de la consecució de la independència.
Els resultats de la guerra encara afecten en la geopolítica dels dos països.
Quan els britànics marxen, volen crear un nou estat els musulmans, que seria el Pakistan. Ghandi, el nacionalista indú, diu que s’ha de preservar unida l’Índia, i si per fer-ho hem de tolerar que ens governin els musulmans, ho farem. Un nacionalista indú mata a Ghandi i és llavors quan comença el conflicte entre Índia i el Pakistan.
- Mohammed Ali, fundador de Pakistan, : “Si la Índia fos dominada per un poder hindú imperialista, això seria una gran amenaça per al futur, més gran si cas, que la representada pel poder imperialista britànic [...] Tot l’Orient Mitjà cauria del foc a les brases”.
- Guerra d’Indoxina: l’any 1945 s’inicia pel Viet Minh, liderat pel polític Ho Chi Minh contra la dominació francesa d’aquest territori. Minh declararà la independència de Vietnam del Nord el 2 de setembre de 1945, establint la seva capital a la ciutat d’Hanoi i governada per un govern comunista aliat amb la URSS i la República Popular de Xina, països que van reconèixer l’existència d’aquest estat el 1950.
L’any 1945 es va lliurar la Batalla de Dien Bien Phu, en la qual els francesos van perdre definitivament la guerra i es va reconèixer la independència total respecte als seus colonitzadors europeus de Laos, Cambodja i el Vietnam del Nord, restant Vietnam del Sud sota el seu poder.
- Xina: finalment Mao guanyarà la Guerra Civil, que havia durat uns 40 anys. Els EEUU, quan s’acaba la 2a GM, Truman hi envia un home de confiança, Marshall, per solucionar el conflicte xinès. L’anterior ambaixador, Hurley, dimiteix. El que decidís Marshall ho aprovaria totalment Truman. Marshall era un dels millors militars de la història, l’únic general que ha controlat ofensives en 5 continents diferents al mateix temps. Era un gran dominador de les guerres i Truman l’escull per evitar una nova guerra civil.
Quan hi arriba s’entrevista amb els nacionalistes i els comunistes, i aconsella, al cap dels nacionalistes, que no tornin a iniciar la GF, sinó que arribin a un pacte amb els comunistes. Si reinicieu la GF la perdreu. Marshall, quan ha vist a Mao, ha vist l’exèrcit guerriller més gran del món, i sobretot amb homes que estaven disposats a morir per la guerra. Marshall li diu a Truman que no s’emboliqui a la guerra xinesa.
A Mao li era igual perdre els seus soldats, mentre que els EEUU s’havien de plantejar si ells també ho volien. És el que succeeix durant la Guerra de Vietnam, que els EEUU perden.
Júlia Mumany Pesarrodona 13 Si més no, la realitat tenia poc a veure amb el que explicaven els mitjans de comunicació occidentals, encara molt supeditats als interessos bèl·lics dels seus països. No obstant, aquesta realitat tergiversada va ser la base que els conservadors (i/o reaccionaris) nord-americans van utilitzar per a acusar als demòcrates d’haver traït a la democràcia xinesa al deixar-la caure en mans dels comunistes. Alguns integrants del sector dretà republicà eren membres del lobby xinès partidari que els nord-americans entressin en guerra al costat dels nacionalistes xinesos i així derrotar als comunistes liderats per Mao.
Era un lobby d’extrema dreta – inspirat per l’editor més important del període, Henry Luce, a través de la revistes Time i Life. Aquestes publicacions van criticar el general Marshall. També comptaven amb un polític com a portaveu, McArthy que volia acabar amb els New Deals, és a dir, l’Estat del Benestar. Per tant, tornar al liberalisme més extrem i ferotge.
Marshall, si més no, havia estat l’arquitecte de la mobilització sorprenentment ràpida i de l’estratègia nord-americana a la II GM, així com l’impulsor de la reconstrucció d’Europa occidental, amb el que evità una greu crisi – i potser col·lapse – de l’economia de mercat.
Aquest lobby xinès utilitzava la Xina com excusa, donat que el seu veritable objectiu era recuperar el control del país i recuperar als EEUU de sempre, és a dir, el país dominant de finals del segle XIX i principis del XX, amb “sòlides pràctiques comercials i velles virtuts, en les que ells eren exemplars”.
- Líbia: es va proclamar el 24 de desembre de 1951 com a Regne Unit de Líbia, federació dels tres territoris amb les seves assemblees legislatives i governs federals. Fins el 1955 no va ser admesa a l’ONU. El govern, sota la monarquia hereditària dels Sanusites, establia un govern federal amb un parlament amb dos cambres, senat i cambra dels representants, amb grans poders pel rei, l’emir Muhammad Idris al-Sanusi. El 19 de febrer de 1952 els candidats del govern van aconseguir majoria però l’oposició va impugnar els resultats, es van produir manifestacions i la policia va haver d’intervenir amb violència. Finalment es van suprimir tots els partits i el rei va passar a governar sol.
Però, prèviament a això, el 10 de febrer de 1947 Itàlia va cedir formalment Líbia a la Gran Bretanya i França. L’Abril del 1948 la sort de Líbia va ser consultada a les Nacions Unides.
L’Assemblea General va decidir, el 21 de novembre de 1949 proclamar la seva independència abans de l’1 de gener del 1952, i mentrestant estaria sota la supervisió de l’ONU, amb l’administració exercida per administradors o resident britànics i francesos als territoris, i amb un comissionat general.
Júlia Mumany Pesarrodona 14 Pel que fa a França, la seva negativa a reconèixer el dret a l’autodeterminació dels pobles que integraven el seu imperi responia a la voluntat de ser realment un dels quatre grans en un món multipolar, tot i que aquest ja no existia. Les possessions imperials havien estat vitals per a simular que França es mantenia en la II GM després de la Pau signada per Petain i respectada per la major part de l’imperi colonial, entre 1940 i 1942. Quan van tornar a entrar en guerra, el 1942, l’exèrcit colonial es va posar a les ordres de De Gaulle i la França lliure. Possiblement França va acabar en el bàndol vencedor a la II i considera un dels grans pel seu imperi.
Naixement d’Israel Neix el 1947 per les Nacions Unides.
Palestina existeix des del 1920 com a mandat de la Societat de Nacions. Quan es crea, amb províncies de l’imperi otomà, ja es parlava de la partició de Palestina. Que es crearia un país palestí i una altra zona internacional on hi havia els jueus.
- Servei d’intel·ligència nord-americà: “Els palestins estan molt enfadats a causa de la Declaració Balfour. Estan convençuts que els líders sionistes desitgen i pensen crear una comunitat clarament nueva i creuen que, si el sionisme resulta un èxit, perdran el seu país encara que es protegeixin els seus drets religiosos i polítics”.
El problema palestí era una de les patates calentes dels britànics, conjuntament amb la descolonització de l’Índia britànica o l’ajuda a Grècia per restablir la monarquia. Els nord-americans mostraven el seu interès pel problema i negociaven amb els britànics, que havien d’intentar calmar als governs àrabs, mantenir-los com a aliats i controlar als sionistes que es trobaven a Palestina i que no dubtaven a utilitzar la violència terrorista per aconseguir els seus objectius polítics. Una violència en contra dels palestins, però també dels colonitzadors britànics que els posaven entrebancs per poder emigrar lliurement a Palestina. Les explosions anaven en augment i els anglesos van descobrir un complot tramat per un grup extremista per a raptar al comandant en cap britànic de Palestina.
La 2a GM ho canvia tot. Davant de l’holocaust i la shoà, els nacionalistes jueus pressionen per la creació de l’estat d’Israel. Consideren als britànics com a força d’ocupació, i comencen una guerra contra els palestins i els britànics. Quan aquest es creí el seu exèrcit ja haurà nascut, de la 2a GM, i com a 8è exèrcit britànic.
Aquest moviment violent era liderat per l’extrema dreta. Un dels atemptats més brutals va ser quan van fer volar l’hotel Rei David a Jerusalem, on van morir 90 persones, entre les quals 28 britànics, la majoria formant part del govern britànic del protectorat. Va suposar un dels pitjors atemptats contra els britànics Júlia Mumany Pesarrodona 15 i Menajem Begin, cap que va donar l’ordre, passa a ser el terrorista més buscat de l’imperi britànic.
Aquest, però, després va ser Primer Ministre d’Israel.
El 29 de novembre de 1947 l’Assemblea de l’ONU acordarà la divisió de Palestina. De fet, aprovaran les recomanacions de la UNESCOP i encarregaran al Consell de Seguretat la cura de vigilar si es portava a la pràctica. Es crearà un comitè per a verificar la divisió del mandat de Palestina en dos Estats, de manera pacífica. L’Assemblea General, però, no va posar data a la partició ni tampoc va prescriure cap procediment per dur-la a terme. Els britànics van anunciar que acceptaven la decisió de l’ONU i que considerarien acabat el seu mandat el 15 de maig de 1948. Els jueus, per la seva banda, van anunciar que proclamarien la Independència d’Israel i els Estats Àrabs que defensarien els seus drets. à Per tant, la guerra era imminent i no es feia gran cosa per evitar-la.
Durant els següents 20 anys els governs seran socialdemòcrates, tot i que ja no ho és. Accepten la Declaració de les Nacions Unides, però els palestins no.
- Qui és el qui més pressiona a les NU per crear l’Estat d’Israel i Palestina? És la URSS d’Stalin, doncs a ell li resultava perfecte. Els fundadors de l’Estat d’Israel eren socialistes de veritat, i, doncs, o es creava com a estat socialista o la comunitat, el lobby jueu nord americà pressionava els EEUU perquè es crees l’Estat d’Israel. Va ser molt gran el suport de Moscou.
Quan Israel també obté el suport dels EEUU, Stalin prohibirà que els jueus soviètics vagin a Israel, i començarà una gran purga.
David Ben-Gurion serà el Primer Ministre d’Israel, i se’l considera un dels principals mentors de l’Estat jueu. En el seu primer mandat declararà oficialment la Independència de l’Estat d’Israel el 14 de maig de 1948.
Es destaca el paper de Golda Meir, ucraïnesa i primer ambaixadora d’Israel, l’envien a la URSS. Va ser Primera Ministre d’Israel entre 1969 i 1974.
COMENÇA LA GUERRA FREDA Júlia Mumany Pesarrodona 16 Les dues grans potències es dividirien el món i començaren una lluita sorda pel predomini mundial, però sense arribar al conflicte bèl·lic generalitzat, donat que el record de la II GM i el desenvolupament de les armes de destrucció massiva, especialment les atòmiques, dificultaven que hi hagués una nova guerra mundial. La cursa d’armaments va ser una de les característiques de la Guerra Freda.
Entenem per GF l’enfrontament entre els dos grans vencedors de la II GM: EEU i la URSS. Per tant d’un cert multilateralisme en les relacions exteriors es passà a un món bipolar, on es constituïren dues grans aliances que pugnaren per imposar el seu projecte polític, econòmic, social i cultural.
Tot i que la pau entre les dues potències era impossible, la guerra resultava improbable. El seus orígens es poden cercar en la revolució russa, donat que les principals potències del període no van veure amb bons ulls el sorgiment i consolidació d’un Estat, la URSS, que defensava la destrucció del capitalisme i la seva substitució per una societat sense classes que seguís el model soviètic.
Va ser una lluita entre els paladins de la llibertat contra els defensors de la igualtat: una lluita entre els partidaris de respectar la propietat i els que pretenien socialitzar els mitjans de producció, mentre que a l’àmbit cultural als països desenvolupats del món lliure es desenvolupaven les avantguardes culturals que pretenien transformar la societat, mentre que als països de l’autoanomenat socialisme real era l’Estat qui establia les pautes culturals.
En aquest marc es destaca la figura de George Frost Kennan, conegut com el “pare de la contenció”, va ser una de les figures més prominents de la Guerra Freda. Els seus escrits van influir en la Doctrina Truman i en la política exterior dels Estats Units, de “contenció” envers la Unió Soviètica i el van convertir en una autoritat en la Guerra Freda. El seu “Llarg Telegrama” des de Moscou, el 1946, i el conseqüent article “Les raons del comportament soviètic” a la revista Foreign Affairs, argumentava que el règim soviètic era intrínsecament expansionista i que la seva influència s’havia de contenir, especialment a les àrees d’importància estratègica per als EEUU.
Els seus textos es consideren textos fundacionals de la política de la Guerra freda i expressen la política antisoviètica de l’Administració Truman. També va participar en el Pla Marshall.
Què era el Taló d’Acer / Cortina d’Acer? És el nom que els mitjans polítics anticomunistes d’occident van designar, a partir dels anys de la Guerra Freda, a les fronteres entre els països occidentals i els països socialistes de l’Est d’Europa i de la URSS.
Sobretot encunyat pel Primer Ministre britànic, Winston Churchill, qui va popularitzar el terme en una conferència als EEUU el 1947, on va dir: “Des de Stettin, al Bàltic, a Trieste, a l’Adriàtic, ha caigut el continent a un teló d’acer”. La frontera de la qual parlava dividia els estats capitalistes alineats Júlia Mumany Pesarrodona 17 políticament, econòmicament i militarment als EEUU i els estats socialistes que feien el mateix amb la URSS. Si més no, trobem que realment qui el va idear va ser el ministre de propaganda nazi, Joseph Goebbels, el 25 de febrer de 1945 en un article al periòdic setmanal Das Reich.
Karl Manheim: “Ara tots sabem que arrel d’aquesta guerra no és possible retornar a l’ordre social de laissez-faire, que una guerra com aquesta genera una revolució silenciosa que prepara el camí per un nou tipus d’ordre planificat”.
Truman: “Polònia, Romania i les altres nacions satèl·lits d’Europa Oriental, s’havien transformant en posicions comunistes, però durant la guerra havien estat ocupades per l’exèrcit soviètic. Havíem [els EEUU] intentat, sense èxit, convèncer als russos que concedissin la llibertat política a aquests països”.
EL BLOC DE L’EST Júlia Mumany Pesarrodona 18 Elements a destacar: 1) Pla Marshall: la rehabilitació d’Europa És probablement l’inici de la Unió Europea.
Marshall era militar, i el seu pla no era de rescat feliç d’Europa. Va destinar 12 bilions de dòlars.
La Guerra havia donat molts beneficis als EEUU, i aquests diners els podien destinar a recuperar els seus aliats. A Europa, les forces polítiques que estaven sorgint amb més força eren les comunistes, sobretot a França a Itàlia. Això a Stalin li anava molt bé. Però els nord americans havien de triar si volien una Europa comunista o hi feien en alguna cosa. Van triar per la segona i aquesta era dir-los que res de Tractes Bilaterals, que els europeus s’han de posar d’acord entre ells i demanar una xifra global i després Washington l’avaluaria i els hi diria quants diners aportaven. Aquests diners no s’haurien de retornar, a excepció dels alemanys.
Els europeus es reuneixen, tot i que els soviètics ja sabien que aquests diners no eren a falta de res, sinó que hi havia quelcom darrere. És a dir, aquest crèdit anava condicionat a que acceptessin les condicions i normes que imposaven els EEUU: produint de manera igual.
Moscou diu als seus aliats que no acceptin aquest pla, perquè amb els diners els volien controlar. Això era efectivament així.
Els EEUU, per altra costat, volien fer créixer aquests aliats perquè si es tornaven a unir derrotarien a la URSS.
La tasca més difícil, doncs, que afrontava la política nord-americana a Europa era aconseguir estimular als europeus a que contemplessin la situació des d’un punt de vista més obert que el merament nacionalista.
- Truman: “la rapidesa era essencial, perquè el món occidental en aquell moment s’estava enfrontant amb la creixent pressió de l’imperialisme comunista”. [...] La llibertat de comerç internacional crearà l’atmosfera necessària per al manteniment de la pau”.
També és en aquell moment que neix l’OTAN, comandat per Eisenhower. L’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord és una aliança nord-atlàntica exclusivament militar entre governs, signat el 4 d’abril Júlia Mumany Pesarrodona 19 de 1949. Constitueix un sistema de defensa col·lectiva, és a dir, els membres responen col·lectivament davant d’atacs exteriors als membres.
Els soviètics veuran aquesta mesura clarament en contra dels seus interessos. Crearan una III Internacional, anomenada Kominform, i de la mà d’Andrei Jdànov, en la qual es crearan Repúbliques Democràtiques i/o populars, tot i que sempre controlades des de Moscou. El nom vol dir “Oficina d’Informació dels Partits Comunistes i Obrers” i servia, efectivament, com a política exterior, com a intercanvi d’informació iexperiències entre els partits comunistes . Stalin decideix que tinguin règims comunistes, com passa a Polònia o Iugoslàvia. L’excepció d’això és a Alemanya, que neixen dues alemanyes.
Era una lluita que els dos costats la veien igual però el seu costat sempre era el bo. Així doncs, des de la perspectiva de Zhadanov, els nord americans eren el camp imperialista i antidemocràtic. Pels nordamericans, ells eren els antiimperialistes i els democràtics.
- Zhadanov, 1947: “Anglaterra i França estan unides als EEUU i actuen com a satèl·lits en el que es refereix a les qüestions principals seguint la pauta de la política imperialista dels EEUU.
El camp imperialista és sostingut pels Estats colonials com Bèlgica i Holanda i per països amb règims reaccionaris i antidemocràtics, com Turquia i Grècia, així com països que depenen políticament i econòmicament dels EEUU, com el Pròxim Orient, Sud-Amèrica i Xina”.
“El camp antiimperialista [és a dir, ells] obtenia suport, en tots els països, del moviment treballador democràtic, en els partits comunistes germans, en els combatents dels moviments d’alliberament nacional de les colònies, en totes les forces progressistes i democràtiques que existeixen a cada país”.
Va ser dissolta l’abril de 1956, quan deixà de tenir rellevància.
2) La crisi de Berlin de 1948 – la partició d’Alemanya (RDA, RFA) Fins el 1948 és una única ciutat, però això generava problemes perquè hi convivien el bloc occidental i de l’est. Compartien la moneda i Stalin va començar a generar diners i va començar la inflació. Els occidentals van respondre de la mateixa manera. Stalin pren, com a mesura, el bloqueig de la ciutat, al·legant que aquesta era seva. Els occidentals responen amb un Pont Aeri, el més gran de la història.
Envien aliments i proveeixen a la ciutadania occidental via aire, obviant el bloqueig dels comunistes.
Quan Stalin va veure que perdia el pols va parar.
Júlia Mumany Pesarrodona 20 Es generen dues Alemanyes: Alemanya de l’Oest (República Federal Alemanya), i l’Alemanya de l’Est (República Democràtica Alemanya).
- RFA: proclamada el 23 de maig de 1949, amb Bonn com a capital, i incloïa les zones d’ocupació britànica, nord-americana i francesa un cop acabada la 2a GM. El 12 de setembre de 1990 es va restablir oficialment la sobirania i unió de la RDA i la RFA, per format l’actual Alemanya. Si més no, va ser declarada estat sobirà el 5 de maig de 1955, tot i que les potències ocupants van mantenir-hi les tropes, igual que l’exèrcit soviètic s’hi va mantenir al bàndol d’orient. Es va integrar a l’OTAN el 9 de maig de 1955 i va esdevenir un dels focus principals de la Guerra Freda. Konrad Adenauer va ser el canceller des dels inicis fins a 1963. Posteriorment, en el mandat del socialdemòcrata Willy Brandt, es va iniciar un acostament cap a la RDA, procés conegut com a ostpolitik. Finalment, el 1983 va ser elegit Helmut Kohl que aconseguirà la reunificació.
- RDA: estat comunista d’Europa Central que es va establir en territori alemany ocupat per la URSS. Existint entre els anys 1949 i 1990, es va proclamar al Berlín de l’Est el 7 d’octubre, però no va ser fins el 1954 que no es va declarar estat sobirà. Va ser membre del Pacte de Varsòvia.
Els dies propers al 17 de juny de 1953 es van generar tot un seguit de vagues, manifestacions i protestes que es coneixen com la Insurrecció del 17 de Juny, o Disset de Juny.
- Finalment, després d’un llarg procés polític i social, que va culminar el 1989 amb la “caiguda del mur”, es va unir als anys posteriors amb la RFA.
Les 3 potències ocupadores van abandonar Alemanya el 15 de març de 1991, tot i que l’exèrcit militar hi va mantenir bases militars.
3) Guerra de Corea de 1950 – 1953 Es refereix al conflicte bèl·lic que va enfrontar els règims del nord (la República Popular Democràtica de Corea) i el sud (la República de Corea) de Corea, entre 1950 i 1953.
Si bé pot ser considerada com una guerra civil, la quantitat de factors al seu voltant, com la intervenció dels EEUU i l’URSS fan d’aquesta guerra subsidiària de la Guerra Freda. El país va quedar dividit al paral·lel 38 després de la Segona Guerra Mundial, amb els soviètics prestant ajuda al nord i els nordamericans ajudant al sud. La guerra coreana va iniciar el concepte de “guerra limitada”.
Va enfrontar Corea del Sud, amb el suport dels EEUU i l’ONU, i Corea del Nord, recolzada per Xina i la URSS.
Stalin havia venut armes a Corea del Nord. Aquests llancen una ofensiva contra els del sud. Això arriba a l’ONU, on els soviètics hi tenen dret a vet. Quan comença el conflicte, Stalin no hi envia tropes mentre Júlia Mumany Pesarrodona 21 que els EEUU sí, i hi tenen grans baixes. De fet hi ha milers de mors entre ambdós bàndols, essent una de les guerres més bèsties de la GF. Els xinesos també s’hi involucren, en favor de la URSS.
El 24 de novembre de 1950 MacArthur va iniciar la que hauria d’haver estat l’ofensiva final de la guerra... Si no haguessin intervingut massivament els xinesos. Quan aquests van atacar, la supremacia aèria i de material bèl·lic era dels nord-americans, però el terreny era molt escarpat i els voluntaris xinesos estaven perfectament armats, molt ben dirigits i tenien una amplíssima experiència bèl·lica.
Els soviètics es retiren del Consell de Seguretat de l’ONU per protestar per la negativa a reconèixer la República Popular xinesa, donat que el representant xinès encara era el de la República Xina de Taiwan, és a dir, dels nacionalistes. Truman va aprofitar-ho per reunir el Consell de Seguretat amb l’objectiu d’aprovar la intervenció de l’ONU, liderada pels EEUU, contra Corea del Nord. Així doncs, el 7 de juliol s’autoritzava la resolució a acabar amb l’agressió nord-coreana, a partir de l’ús de la força de les Nacions Unides sota autoritat nord-americana. El més xocant és que la URSS ho podia haver evitat, però va ser Stalin el que va insistir en boicotejar la sessió al retirar el seu representant.
Els xinesos van envoltar les tropes de les Nacions Unides i els van infringir nombroses baixes. El general MacArthur es va mostrar extraordinàriament alarmat per l’atac xinès, donat que era previsible i va sol·licitar el bombardeig estratègic de les bases xineses, dins de Xina i la utilització d’armament atòmic.
Si Truman hagués cedit i cal recordar que havia ordenat la utilització d’armament atòmic l’agost de 1945, hauria implicat l’inici de la 3a Guerra Mundial.
La guerra acaba amb la divisió de Corea per un acord dels victoriosos Aliats de la II GM. La Península de Corea havia romàs ocupada pel Japó des de 1910 fins al final de la II GM, però després de la rendició incondicional de l’Imperi del Japó, els nord-americans van dividir la península pel Paral·lel 38 nord, quedant el nord ocupat per tropes soviètiques i sota la dinastia dels Kim, i el sud per nord-americanes.
- Mentre que el sud era i és partidari dels occidentals, on els nacionalistes d’extrema-dreta encapçalats per Rhee havien après la lliçó que havien necessitat l’ajuda dels nrd-americans i l’ONU per subsistir. Al sud es va consolidar un règim de caràcter republicà, amb una economia molt industrialitzada i desenvolupada.
- Per a la Xina de Mao i Zhou En-lai, va comportar la seva consagració com a gran potència, donat que havien frenat una ofensiva dels EEUU i de tots els seus aliats. Per tant, era qüestió de temps que ocupessin la cadira del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, i era evident que tindrien un paper rellevant en la Guerra Freda.
Aquesta guerra té greus repercussions per la política interna nord americana. L’any 1952 Truman decideix no presentar-se a les eleccions nord americanes perquè sap que, amb el seu paper en la Guerra Júlia Mumany Pesarrodona 22 de Corea, perdria. A tot això, Stalin se n’alegrava. Preferia als de dreta abans que els preferents dels New Deals.
L’enfrontament no va durar tres setmanes, com s’esperaven els nord-coreans, sinó tres anys de guerra duríssima, en unes condicions climàtiques horribles. A més a més, la informació que arribava era tergiversada, fet que causava un sentiment, per part dels combatents, d’amargura, no se sentien realment valorats per la seva població. Existia una gran discordança entre els combatents i la població.
Quan Stalin mor, l’any 1953, la Guerra acaba.
La guerra de Corea és un fet crucial per l’OTAN, ja que va fer créixer l’aparent amenaça de tots els països comunistes treballant conjuntament i va forçar a l’aliança a desenvolupar plans militars concrets.
Grècia i Turquia es van sumar a l’aliança el 1952, forçant una sèrie de negociacions controvertides, en les quals els EEUU i la Gran Bretanya eren els principals disputants, sobre com entrar aquests dos països en l’organització.
Paradoxalment, la Guerra de Corea va tenir més rellevància que la de Vietnam, perquè hauria pogut dur al món a una nova guerra mundial. Possiblement, l’única crisi equiparable amb el conflicte coreà és la crissi dels míssils cubans del 1942. La brutalitat de la Guerra de Corea mai va penetrar en la consciència nord-americana, tot i que hi moriren trenta-tres mil soldats nord-americans. Els governs de Corea del Nord i la Xina van mantenir en secret les seves baixes però els funcionaris nord-americans les estimaven en aproximadament un milió i mig de morts, i una xifra semblant de ferits. Per tant, va ser un conflicte amb uns dos milions de morts i uns dos milions de ferits.
Al final de la guerra tots dos bàndols es van declarar vencedors, tot i que la realitat mostrava que havien finalitzat en empat.
Als Estats Units, com s’ha dit abans, la correlació de forces polítiques i d’un llarg període de predomini demòcrata que intentà impulsar un cert Estat del Benestar, el govern passarà a estar en mans dels republicans, defensors de l’individualisme dirigits pel general Eisenhower.
- Va perjudicar electoralment als demòcrates i beneficiar al senador McCarthy, en la seva reelecció el 1950.
- Eisenhower també va rebre propostes per a ser candidat, tant pels demòcrates com pels republicans, però finalment va optar pels segons perquè hi estava més proper políticament i perquè després de 20 anys de govern demòcrata era necessari un canvi. Eisenhower havia estat mentorat per Marshall i McArthur. Eisenhower no era un integrant de la dreta més radical, com sí que ho era McArthur. I per aconseguir el suport d’aquest sector tant rellevant del Partit Júlia Mumany Pesarrodona 23 Republicà, va optar per elegir a Richard Nixon com a candidat a la vicepresidència, mentre que els demòcrates presentaven a Stevenson.
4) Purgues i la successió d’Stalin Quan s’acaba la Guerra de Corea, tornen les purgues i els gulags arriben a xifres encara superiors a la Segona Guerra mundial. Agafen els presoners de guerra i els porten directament als gulags.
Stalin manté les purgues a tota la societat soviètica per consolidar el seu poder i, a més a més, per assegurar el canvi polític i econòmic. Stalin matava als diferents dirigents polítics i econòmics i així s’assegurava un relleu en l’elit. Ara bé, a ell mai el van purgar.
Stalin va decidir celebrar un nou Congrés del partit, el 18è havia estat entre el 10 i 12 de març de 1939, per tant feia 13 anys. El 5 d’octubre de 1952, doncs, s’inaugura el XIX Congrés del PCUS. El generalíssim només va anar-hi a la inauguració i a la clausura, on hi va pronunciar un únic discurs.
Molotov va ser qui el va inaugurar, Kaganovitx va parlar de la normativa del Partit i Voroshilov va fer la clausura. Intervingueren tots els representants de la vella guàrdia. El Vozhd (Stalin) va donar personalment instruccions sobre el que volia que s’aprovés.
Ningú sospitava que Stalin volia fer un canvi radical, però hi havia indicadors clars, donat que va decidir canviar el nom del partit, passant de Partit Bolxevic à Partit Comunista. Entre d’altres, va fer a Beria fora del grup principal, quedant ell i els seus homes fora del Comitè Central.
Si més no, la veritable lluita va ser dos dies després del Congrés, quan havien d’elegir els membres del Presídium i de la Secretaria, en un ple a porta tancada. Quatre dels presents ho van descriure en les seves memòries. Tot va començar quan Stalin va dir: “hem celebrar el Congrés del Partit. Ha estat bé i a la majoria potser els ha semblat que gaudim d’unitat. Tanmateix, no tenim unitat. Alguns han expressat el seu desacord amb les nostres decisions. Per què excloem a alguns ministres de llocs importants [...] El treball dels ministres ... requereix molta força, coneixements i salut... Per tant necessitem homes joves, plens de força i energia. [...] Si parlem d’unitat, no puc sinó parar-me i senyalar la conducta incorrecta d’alguns polítics que han rebut molts honors. Em refereixo als camarades Molotov i Mikoian”.
Els successors d’Stalin no podien governar per mitjà del terror, i es van veure obligats a guanyar-se el suport dels buròcrates del partit, l’exèrcit, la policia secreta i altres organismes estatals. En la burocràcia i en el partit tothom sabia que la direcció col·legiada era una fase de transició en la política del Kremlin, al final un dels oligarques es faria amb la victòria en la futura lluita per la successió.
Júlia Mumany Pesarrodona 24 Krushxov s’erigí com a principal líder i al setembre de 1953 va ser elegit primer secretari del PCUS. Malenkov, per contra, va ser destituït com a primer ministre i va ser reemplaçat per Bulganin.
El 1956, al XXè Congrés del PCUS, Krushxov, amb el suport de Mikoian, va denunciar els crims d’Stalin en el seu famós “discurs secret”, on va criticar el culte a la personalitat, alhora que començava el procés d’stalinització.
Dissidència amb el règim soviètic – Josip Broz Tito Tito era el dirigent de Iugoslàvia que es mostrava crític amb el fer d’Stalin i amb les seves polítiques, sobretot per haver de sotmetre a Iusgoslàvia a un estat satèl·lit. Realment les seves dissidències van arribar a un nivell de conflicte elevat, entre la Unió Soviètica i els líders iugoslaus. Va ser l’inici del Període Informbiro i va marcar les dolentes relacions amb la URSS que acabarien finalment al final de 1955.
Si més no, els acadèmics diuen que el conflicte s’originava per el refús de Tito d’absorbir a Albània i Grècia en cooperació amb Bulgària, construint així un bloc est-europeu fora del control de Moscou.
- Stalin, 1945: “Els iugoslaus volen prendre la Macedònia grega. També volen Albània i fins i tot algunes parts d’Àustria i Hongria. No té sentit, no m’agrada la seva manera d’actuar.
Les Repúbliques Populars (1944-1949) És el terme emprat dins del lèxic comunista per distingir els Estats comunistes de les democràcies liberals, les quals les titllaven bé de “repúbliques burgeses” o “d’estats capitalistes”. La democràcia popular ha utilitzat, posteriorment, per catalogar els règims dictatorials de caràcter marxista-leninista, aparegudes essencialment després de la 2a GM en els països d’Europa central i d’orientació llibertàries, després ocupades per l’URSS, harmonitzades sota el nom de “Bloc de l’Est”.
A més a més, el terme Ginal és emprat per designar aquells països que es van unir a la lògica comunista posteriorment a la creació de la URSS, com Xina, per exemple. Si més no, el terme s’extrapola més enllà dels estats comunistes. De fet, altres països l’han adoptat, com Bangladesh, que es va fundar sota la premissa d’una república parlamentària i liberal, després de la guerra d’independència.
I el terme “Democràcia del poble” és el concepte teòric dins de la teoria marxista-leninista, desenvolupada després de la 2a GM, que permetia una societat, en teoria, amb diverses classes socials i multipartidisme, però sempre dins d’una lògica socialista. Prèviament a l’auge del feixisme, els partits comunistes demanaven la instauració d’una Unió Soviètica a tot el món. Si més no, després del feixisme Júlia Mumany Pesarrodona 25 i la creació dels governs del Front Popular francès i espanyol, es va començar a pugnar per una societat de classes unificades i oposades a la dictadura purament proletària dels soviètics.
Pactes de Madrid de 1953 Constitueixen els 3 acords executius firmats a Madrid el 23 de setembre de 1953 entre EEUU i Espanya, que vivia encara sota la dictadura de Franco. S’instal·larien a Espanya 4 bases militars nord-americanes a canvi d’ajuda econòmica i militar. Pel règim franquista va suposar, juntament amb el Concordat amb l’Església Catòlica, la integració definitiva en el bloc occidental, després de l’aïllament que havia patit des de finals de la Segona Guerra Mundial, per la seva vinculació amb les Potències de l’Eix.
...

Tags: