TEMA 4 - EGIPTE I ORIENT (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Antigua
Año del apunte 2015
Páginas 7
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 9
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 4. El primer mil·lenni aC al Pròxim Orient i Egipte: els grans imperis orientals EGIPTE 1. El Tercer Període Intermedi (1069-664 aC) - Context de gran crisi econòmica (molta fam), política, social, imperialista (va perdent territoris)... Egipte altre cop dividit en unitats polítiques. Tres fases successives:  Època tanita: dinastia XXI (1069-945 aC). Capital a Tanis, al delta.
 Època líbia: dinasties XXII (945-715 aC), XXIII (818-715 aC), XXIV (727-715 aC). Marcarà el principi d’una constant: Egipte estarà sota el control i domini de potències estrangeres (libis, etíops, assiris, perses, grecs-macedònics, romans i àrabs).
 Època etíop: dinastia XXV (747-656 aC). País de Kush, conquerit durant l’Imperi Nou, es rebel·la contra Egipte i es proclama independent; però té la cultura egípcia tan assimilada que el seu líder es proclama faraó (i fan piràmides). Conquereix després Egipte. Són els anomenats faraons negres.
La invasió assíria - Els faraons de la Dinastia XXV donen suport als enemics dels assiris, enviant tropes a Israel, que patia el setge assiri. Però els israelites són derrotats i amb això els egipcis es guanyen un poderós enemic.
- Els assiris envaeixen Egipte i, no interessats en tenir-los de província, els deixen una sèrie independència sota un faraó titella que ells imposen i amb el pagament d’un tribut.
- Aquesta situació dura poc ja que, després de la retirada dels assiris, els faraons de la dinastia XXV aprofiten per anar recuperant territoris.
- Aquests conflictes provoquen la mort d’aquest faraó imposat, Necao I, obligant als assiris a tornar reconquerir Egipte, relegant els faraons rebels a Núbia. Els seus successors mai tindran pretensions contra Assíria.
2. El Període Saïta - No obstant, Psammètic I (664-610 aC) expulsa als assiris ja que Assurbanipal, amb problemes interns dins el seu imperi, no reacciona a la insurrecció egípcia.
- Període d’esplendor impulsat per darrera vegada per faraons indígenes, la Dinastia XXVI (664-525 aC), amb capital a Saïs (Dinastia Saïta).
- Més interès per aspectes econòmics, polítics i relacions i guerres exteriors. Tractes comercials amb les ara ja, per la crisi de l’Imperi Assiri, pròsperes ciutats fenícies de la costa.
- Faraó prohel·lènic, deixa que s’instal·lin a Egipte grups de grecs (mercenaris, comerciants...), fins i tot creant una escola de traductors i intèrprets on s’ensenyava el grec.
- El faraó Amasis s’alia amb Nabònid de Babilònia i Cresus de Lídia per intentar frenar el creixement de l’Imperi Persa de Cir II el Gran. És una aliança anti-persa.
- Però el c. 554 aC Cir II, inesperadament, conquereix Lídia (Anatòlia) i Babilònia poc després, fent presoners als seus reis.
- Egipte es veu sol davant el perill, però té la sort que Cir II mor a la guerra, en les campanyes contra els escites.
- No obstant, el seu successor, Cambises II, aprofita el canvi de rei a Egipte, normalment moment de confusió i debilitat (a més en aquest cas és un nen), per atacar als egipcis poc després de la mort d’Amasis.
- Egipte, ara definitivament, acaba la seva època d’independent i es converteix en una província més de Pèrsia.
PRÒXIM ORIENT 1. Un nou panorama polític - Canvis polítics, econòmics i socials, provocats per una crisi a partir dels Pobles del Mar. Moltes ciutats desapareixen i altres en queden molt tocades.
- El més destacable és la descomposició del gran Imperi Hitita, les restes del qual es reagruparan en els denominats Principats Neohitites:  Nuclis de població d’una extensió territorial i d’importància reduïda, però que durant molt temps mantingueren trets culturals hitites (origen al nord de Síria). Passen per diversos períodes en la seva història, des de la seva formació al segle XII aC amb els Pobles del Mar fins al VII aC quan desapareixen sota la pressió d’un Imperi Assiri en ple apogeu.
- Els frigis, poble indoeuropeu procedent de la costa oriental d’Anatòlia, s’expandeixen i creen un gran regne que ocupa gairebé tota la península (origen al centre aprox.), amb el seu màxim esplendor als segles VIII-VII aC, amb capital a Gordion.
- Els arameus, poble semita, fins aquells moment nòmades, ara aprofiten tot aquest buit de poder de finals de l’Època del Bronze per assentar-se formant diversos principats, el més famós dels quals és Damasc.
- El poble hebreu, també semita, abans nòmada, es pot assentar, formant el regne d’Israel amb reis tan coneguts, amb els quals gaudeix de la màxima expansió, com David o Salomó.
- Els fenicis s’expandeixen per la Mediterrània, les rutes comercials de la qual havien quedat ara lliures per la desaparició de la cultura micènica. Comencen a comerciar i a fundar colònies per la Mediterrània.
- Els filisteus (un dels Pobles del Mar: els peleset) s’assenten a la costa palestina.
2. L’Imperi Nou Assiri: organització socioeconòmica i político-religiosa - Segles XII i X aC: greu crisi per Assíria. Recuperació a finals del X aC.
- L’Imperi Nou s’inicia amb reis com Salmanasar III o Assurnarsipal II (els dos ja del segle IX), essent l’època de més extensió territorial i de grandesa assíria.
Sargó II (722-705 aC) - Les seves grans conquestes i la seva reorganització política suposen el moment de major esplendor dels assiris.
- Les seves conquestes militars li proporcionen grans riqueses i, en un moment, es sent tant poderós que es proclama ‘’rei de la totalitat’’, títol mil·lenari no usat des de gairebé Sargó d’Accad. Com aquest, mil·lennis abans, Sargó també significa ‘’rei legítim’’.
- Aconsegueix mantenir el control sobre el seu imperi dividint-lo en 70 províncies, governadores per governadors, i millorant la xarxa de comunicacions interior: sap en qualsevol moment la situació de qualsevol província seua. Així i tot, els seus successors si sabran estar del tot a la seva alçada.
Els Sargònides - ‘’L’època sargònida’’, dominada pels successors de Sargó, suposa un manteniment d’aquest esplendor.
- Assurbanipal (669-630 aC), el qual trobem a la Bíblia amb el nom de Sardanàpal, és un dels monarques més importants i cultes de l’Imperi Assiri.
- Funda a la capital la famosa biblioteca de Nínive, que juntament amb Pèrgam i Alexandria, és una de les més importants i grans de l’antiguitat.
- Hi ha tauletes escrites en cuneïforme on s’ha conservat tot el saber de milers i milers d’anys. Assurbanipal recopila, fent còpies, textos i tabletes, convertint-la en la biblioteca més gran del moment.
- Nínive, capital de l’Imperi, és una ciutat grandiosa i luxosa, de gran esplendor, sobrepassant els cent mil habitants i d’on partien caravanes comercials que arribaven més enllà dels límits i extrems de tot l’imperi, fins i tot a la Índia.
- No obstant, aquest rei suposa el començament del declivi de l’imperi. A la seva mort, succeeix un conflicte dinàstic i, tot i que no es coneixen aquests anys foscos (c. 630 aC), es produeixen guerres civils i altres regnes aprofiten per anar atacant les fronteres i minar de poder i territoris als assiris.
- Ciaxares, després de fundar l’Imperi Mede, s’alia amb el rei de Babilònia, Nabopolasar, contra Assíria, que no pot resistir aquesta aliança.
- Els medes prenen la important ciutat d’Assur (614 aC), ciutat sagrada, i amb ajuda babilònica, conquereixen la capital, Nínive al 612 aC. Això suposa la fi de l’Imperi Assiri.
La societat assíria - Barreja de components ètnics, majoritàriament semita, que va variant al llarg de la història. Difícil fer-ne una classificació i descripció degut a aquesta variabilitat.
- Al cim de la societat hi ha un rei que acumula tots els poders, cap civil i també cap de l’exèrcit, a més de ser el summe sacerdot de la principal divinitat del déu Assur.
- Coronava la piràmide assíria, tots eren els seus súbdits (li feien un petó al terra en presència seua). Submissió basada en un jurament de fidelitat davant de les estàtues dels déus que s’havia de renovar periòdicament.
- La resta de la societat es trobava dividida en dos grans blocs o estrats principals:  Homes lliures: poden ser des de grans famílies de la noblesa (grans terratinents) fins a gent de condició inferior, més humil, la gran massa del poble.
 Esclaus: de divers origen, considerats com mera mercaderia.
L’exèrcit assiri - Els assiris entenen la guerra (vista amb una importància de primer ordre degut a l’enorme font d’ingressos) com una lluita entre el Bé (representat per el déu Assur) i el Mal (qualsevol enemic o divinitat estrangera).
- Feien la guerra sovint amb excusa religiosa. Els motius bèl·lics eren molt presents a l’art assiri, per la qual cosa coneixem bastant sobre el seu exèrcit.
- La cavalleria (genet-cavall) es comença a manifestar en aquesta civilització.
- Eren famosos per les crueltats i barbàries comeses contra els enemics vençuts, registrades a les fonts i als relleus. Realitat històrica o exaltació per expandir el terror-respecte? Finalitat propagandística del poder? Segurament fossin les dues.
L’economia assíria - Basada en l’agricultura, la ramaderia i el comerç. Terres en mans de la noblesa, que esdevé terratinent. Grans latifundis treballats per esclaus, presoners de guerra.
- S’utilitzava el guaret, producte més conreat: cereals. Nord: terra muntanyosa, rica amb pastures per la ramaderia, on hi destaca sobretot la cria del bestiar aquí i boví.
- El comerç és controlat per les grans famílies assíries, i és font de grans riqueses.
- Diferència amb l’Edat del Bronze: el palau ja no ho controla tot. Artesans ja no són dependents d’aquest palau ni mantinguts per ell, sinó que li venen els productes, treballant lliurement pel seu compte.
- L’Estat lliurava les matèries primeres a artesans particulars, que les venien una vegada manufacturades i elaborades al mateix Estat.
- La plata és utilitzada com instrument de pagament en tot l’Imperi. Moneda apareix al s. VII aC aprox., al final de l’Imperi.
- La Guerra és l’altre font de riqueses.
L’organització política assíria - Poder absolut del rei, com hem dit. Complexa organització administrativa, degut a l’extensió d’un gran Imperi, controlada pel gran visir d’Assur.
- Províncies governades per governadors, representants i responsables del poder civil i militar del seu territori.
- Els territoris dependents d’Assíria es poden dividir en dues categories:  Estats vassalls: en teoria encara mantenen certa independència, però sota el vassallatge del monarca assiri, al qual havien de lliurar fidelitat i tributació.
 Territoris provincials.
Religió - Algunes influències de civilitzacions anteriors, com els accadis i els sumeris. Politeista (fonts ens diuen més o menys 2500 divinitats). Llengua variant del babiloni o accadi antic.
- No obstant, la principal divinitat és Assur, déu en relació amb el cicle agrícola, però que més endavant s’acaba relacionant amb el sol i la guerra.
- Parlen de dimonis que poden torbar i fins i tot matar a la gent. Religió molt més pessimista que la egípcia, amb un més enllà més fosc i trist, dominat per aquests dimonis.
3. L’Imperi Neobabilònic: organització socioeconòmica i política-religiosa - Quan Nabopolasar derrota als assiris (c. 614), Babilònia passa a tenir un gran protagonisme al Pròxim Orient, esdevenint de cada vegada més una potència.
- Nabucodonosor II (604-562 aC): vasta política de construccions (ex: porta d’Ishtar a Babilònia) i múltiples campanyes militars: - Conquista el Regne de Judà (destrueix el Temple de Salomó) i deporta a la seva població a Babilònia.
- Conquista l’antiga illa de Tir en mans dels fenicis (573 aC), gairebé inexpugnable, després de 13 anys de setge. Tir era molt rica per el comerç, una verdadera potència comercial que controlava les rutes mediterrànies, i amb la seva derrota comença a guanyar protagonisme Cartago.
- Totes aquestes campanyes converteixen Babilònia en una de les potències més riques, pròsperes i poderoses del Pròxim Orient.
- La tradició li atribueix una de les 7 meravelles de l’antiguitat: els jardins penjants de Babilònia, construïts segons la llegenda per Nabucodonosor II per a la seva esposa, princesa de Mèdia, enyorada de la seva terra muntanyosa. No obstant, les fonts que ens parlen d’aquests jardins són poc fiables i més tardanes, per la qual cosa hem de suposar que segurament no existiren tals jardins, amb una possible confusió amb la ciutat de Nínive.
- Tot això fa que aquest sigui un període d’esplendor però relativament breu. Els successors de Nabucodonosor II duren molt poc temps en el tron, sense fer res de gaire importància per evitar la constant pèrdua de territoris.
- 539 aC, Cir II, rei de Pèrsia, conquista Babilònia , en mans d’un descendent de Nabucodonosor, Nabònid (que s’havia aliat amb Cresus de Lídia i Assis d’Egipte contra els perses), cosa que suposa el final de l’Imperi Babilònic i la seva incorporació a l’Imperi Persa, esdevenint-ne una província més.
La societat neobabilònica - Lliures: es diferenciaven per les seves categories professionals en grans funcionaris, especialistes i obrers sense qualificar.
- Oblats: estaven sotmesos a l’estament religiós i els seus membres tenien diverses extraccions socials, tant noblesa com poble baix.
- Esclaus: procedència diversa, la seva situació ara penosa, però ja es documenta la manumissió, és a dir, l’amo el pot alliberar. Molts jueus deportats a Babilònia.
L’economia neobabilònica - Paisatge agrícola dominat per grans latifundis dels temples i del rei, treballats per esclaus i assalariats.
- Ara els artesans són lliures, ja que no depenen del palau, no són serfs, i el temple i el palau els compren els seus productes. Gremis on s’agrupen els diversos oficis on hi ha una certa jerarquització interna.
- Tot això fa que Babilònia s’acabi convertint en el primer centre comercial del Pròxim Orient, d’on parteixen caravanes rumb a arreu de l’Imperi. Molta importància a la capital el comerç realitzar pels jueus.
- Les operacions mercantils en mans de fenicis, àrabs...
L’organització política neobabilònica - Organigrama del regne:  Funcionaris centrals, de la cort.
 Governadors de províncies.
 Reis vassalls: de les ciutats costaneres fenícies (Tir, Sidon i Arwad) i filistees (Gaza i Asdod).
 Oficials menors que governen ciutats menors.
 Governadors de els ciutats perifèriques o adjunts als reis locals.
4. Els medes - Poble molt relacionat a l’antiguitat amb els perses. Fins i tot les civilitzacions antigues les atribueixen com a sinònimes (ex: Guerres Mèdiques = contra els perses.).
- Poble d’origen indoeuropeu-indoari, encara que amb molt mestissatge. La seva zona d’origen, Mèdia (al SE del llac Urmia). Es forma com a regne a la fi del VIII – inicis del VII aC.
- El rei que emprèn l’expansió del regne és Ciaxares (624-585 aC), principal responsable de la caiguda d’Assíria (aliat amb el rei de Babilònia).
- Succeït per el seu fill, Astíages (585-550 aC), que continua aquestes campanyes d’expansió del territori, i casa la seva filla amb el rei persa Cambises I, vassall seu, per assegurar-se la seva fidelitat... d’aquest matrimoni neix Cir II el Gran.
- Aquest, quan succeeix el seu pare, fa la guerra al seu avi, Astíages de Mèdia, les tropes del qual fins i tot s’acaben passant a les de Cir, i és derrotat per el seu nét. L’Imperi Mede es converteix així amb part de l’Imperi Persa (fusió). Molts posen en dubte aquesta història.
5. L’Imperi Persa: organització socioeconòmica i politicoreligiosa - Els perses també s’on d’origen indoeuropeu. Zona d’origen: terra que ells anomenen Parsua, a l’oest del llac Urmia, des d’on emigren aproximadament al segle VIII aC fins a la regió sud de la plana, al SE d’Elam, lloc que els perses van denominar, en honor a la seva terra, Parsuash, Parasama o Parsumash (Pèrsia).
- Aquemenes: c. 700 aC, condueix al seu poble fins a la zona de Pèrsia. Els sobirans perses fets anomenar Arquemènides, proclamant-se descendents d’ell.
- Pèrsia esdevé un regne important dintre del que seria un territori més dins de l’Imperi Mede.
Cir II el Gran (559-530 aC) - Comença verdaderament l’Imperi Persa, fill de Cambises I. Conquista el Regne Mede del seu avi i el fusiona a Pèrsia. Més tard, conquereix el Regne de Lídia, les ciutats gregues d’Àsia Menor i Babilònia, derrotant l’aliança anti-persa anteriorment formada.
- És un governant tolerant. No interfereix en els costums i religions natives. Els territoris conquistats seran governats per un tirà (no en el sentit actual) imposat per els perses, que governarà en solitari i com a titella del rei persa.
Darios I (522-486 aC) - La tradició li atribueix la divisió organitzativa de l’Imperi, en satrapies, espècie de províncies o unitats territorials molt extenses (a vegades antics regnes) que contribueixen al manteniment de l’imperi en forma de tributació i tropes.
- Prossegueix l’expansió territorial (Índia, alguns punts d’Àsia central, donant més cohesió als territoris més orientals).
- No obstant, comença a sorgir un sentiment anti-persa en les ciutats gregues, en un principi més favorables per interessos de tipus comercial, ara frustrats.
- Sotmeses a més a una forta tributació persa: ‘’revolta jònia’’, finals VI inicis V aC, llavor de les guerres mèdiques. Darios esclafa la revolta i repressió molt forta sobre les ciutats rebels i aliades d’aquestes. Això motiva la Primera Guerra Mèdica.
La monarquia teocràtica persa - La seva organització va variant al llarg de la seva història. Alguns aspectes en comú però.
- El rei: màxima autoritat de l’Estat, no divinitat, però si designat per aquesta per governar sobre el seu poble.
Base del seu poder: la divinitat li ha atorgat el poder. Monarquia per voluntat divina.
- La tolerància religiosa és la tònica general en la conducta de la monarquia persa, cosa que provoca una millor integració dels territoris conquistats a l’Imperi. Rei és representant de totes aquestes divinitats.
L’administració persa - L’Imperi no té una sola capital. La cort és itinerant, on és el rei.
- Per tant la capital es troba on és el rei en el moment per circumstàncies diverses: militars, climatològiques...
- Les capitals perses més habituals: Susa, Babilònia, Ecbatana, Pasargada i Persàpolis.
Les satrapies - Administració local en mans dels sàtrapes. Són territoris més o menys grans que disposen d’una àmplia autonomia i que participen mitjançant tributs i contingents militars al funcionament de l’Imperi.
- El sàtrapa, com si fos una mena de petit rei, té molta autonomia i independència. La seva funció pot ser temporal o vitalícia, però poc a poc es va convertint en una heretat.
- No és estrany dir, així, que els sàtrapes i les seves satrapies siguin una font generadora de conflictes successius per el rei, que es veu amb la molèstia d’haver de sufocar les revoltes d’aquests.
L’exercit persa - Compost inicialment per guerrers perses, anirà incorporant progressivament, a mesura que es va guanyant territoris (a partir de la victòria de Cir II sobre Astíages), soldats de diverses procedències.
- Cada satrapia contava amb el seu exercit particular, que normalment era un contingent suficient per mantenir l’ordre i defensar aquell territori.
- Immortals: cos d’elit comport per deu mil soldats procedents de Pèrsia, Mèdia i l’Elam. Eren considerats invencibles per els enemics ja que la seva formació en la batalla consistia en ocupar el lloc d’un immortal caigut, de manera que semblava que no morien mai.
- L’exèrcit regular, per altra banda, podia arribar als 36000 combatents, als quals cal afegir els mercenaris que lluitaven per el rei persa.
L’economia persa - Explotació dels recursos naturals dels territoris que formen l’Estat. No obstant, era un territori tan gran geogràficament que té una gran diversitat de realitats amb moltes fonts de recursos diferents.
- Base de l’economia era l’agricultura i la ramaderia, amb una important font d’ingressos en la producció manufacturera.
- El tipus de propietat més freqüent era el latifundi, en mans dels grans senyors locals.
- El comerç a llarga distància aprofita una important xarxa de vies de comunicació creades especialment per això. El comerç era lliure i s’eliminen els impostos i aranzels.
- Els pagaments són habitualment realitzats a través de les espècies. La moneda oficial era el dàric d’or i el seu divisor era el sicle (1 dàric = 20 sicles).
- La ramaderia també és d’una gran importància per l’economia. Caça major (aliment) i menor (esport de nobles).
...