TEMA 6: MITJANS I GRUPS DE COMUNICACIÓ DE L’EUROPA OCCIDENTAL (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Comunicación Audiovisual - 1º curso
Asignatura Estructura de la Comunicació Social
Año del apunte 2014
Páginas 10
Fecha de subida 11/07/2014
Descargas 11
Subido por

Descripción

Prof: Mercè Oliva

Vista previa del texto

TEMA 6: MITJANS I GRUPS DE COMUNICACIÓ DE L’EUROPA OCCIDENTAL 1. LA PREMSA Hi ha tres models: - Països del nord i centre d’Europa (Alemanya, Àustria, Holanda, Països Escandinaus) El Regne Unit Països mediterranis (Itàlia, Espanya, Portugal, França, Grècia) A. TIPUS DE PREMSA - - - - - Coexistència de premsa nacional i regional, tot i que la principal és la nacional a països més de Regne Unit i països mediterranis, mentre que als del centre-nord d’Europa hi ha més tradició regional.
Premsa de tipus informatius-interpretatiu. (The Guardian, Le Monde, Liberation o Premsa que és comercial en mans d’empreses privades.
o És la premsa de prestigi, la que marca la línia de l’agenda del país. En un principi hi ha una certa separació entre els fets i el comentari polític, però en el cas europeu no sempre és així.
o Els temes són seriosos, economia, política...
o Té un disseny sobri, amb predomini de text sobre les imatges, encara que en els últims anys aquesta tendència no està tanta clara (més colors i imatges) o Són de gran format, com el Broadsheet (Regne Unit, els has de doblegar dues vegades) o el Berliner (Espanya). Cada cop els diaris opten més pel Berliner, és més còmode.
Premsa popular-sensacionalista (tabloides) o Predomini de continguts escandalosos, successos, crònica rosa i esports.
o Disseny equilibrat, amb predomini d’imatges sobre el text. Té grans titulars que fan servir llenguatge més col·loquial.
o Petit format.
Formats híbrids (El tabloide de classe mitjana britànic) o Interès per les hard news però amb un tractament sensacionalista. És model d’algun diari que nascut darrerament a espanya o Format petit i disseny desequilibrat. Domini de les imatges.
Premsa d’opinió o de partits.
o Propietat de partits polítics, sindicats, esglésies... Va tenir molta importància antigament al nord i sud d’Europa, però actualment gairebé ha desaparegut.
o Predomini del comentari polític per sobre els fets.
o Funcions de mobilització Centre-Nord • El diari amb més circulació a Alemanya el Bild que Tabloid però és d’ambit estatal.
• és és Tot i que es llegeix més diaris informatius, però són regionals.
Regne Unit • Els tabloides també arrassen, però és gràcies al nivell de distribució, però els diaris de prestigi tenen importància política i econòmica.
• No hi ha diaris d’opiniò ja que es va prohibir durant les guerres mundials Mediterrani • Els diaris de prestigi són molt importants • No hi ha tabloides, la premsa popular són les revistes esportives i d’esport.
• Els diaris d’opinió van ser molt importants a finals del segle, però ara ja no es fan.
B.PARAL·LELISME POLÍTIC Els diaris tenen tendències ideologies visibles, es a dir, es posicionen. (hi ha diversitat externa) ja que un periodista s’implica en causes i el lector llegeix premsa també afina a la seva ideologia.
  Importància del comentari polític El periodisme com a activitat compromesa, sobretot després de la segona guerra mundial. Així, el principi de la objectivitat és un codi principal deontològic , però el comentar polític és sempre present.
   La principal diferencia entre nord centre d’europa i països mediterranis, és la major idea del bé comú al nord i la possible crítica a sectors del propi govern.
Al Regne Unit hi ha tendències ideològiques, els podem classificar (The Times conservador The guardian més laborista).
Aquí, les redaccions són poc independents respecte els propietaris dels diaris (instrumentalització de la premsa), i també hi ha un clientelisme (subvencions, tractes de favor, entrevistes en exclusiva, filtracions a diaris afins...
1.1. Consum de Compara l’evolució i que es consumeix la penetració de la d’uns quants diaris, persones que el diari per cada mil.
premsa de vendes més amb premsa segons les llegeixen Nord i Centre d’Europa  Alta penetració: Gran part de la població llegeix la premsa, cosa que fa que no hi hagi grans diferències socials respecte al consum d’aquest mitjà. És un mitjà àmpliament consumit.
Regne Unit  Estratificació social: Tothom llegeix, però únicament llegeixen premsa les classes altes, mentre que les mitjanes i baixes llegeixen només tabloides.
Mediterranis  Perfil molt marcat: La premsa es converteix en un mitjà molt elitista, on les diferències socials i per gènere són molt elevades.
1.2. Regulació • Hi ha una combinació de la llibertat d’expressió amb la regulació dels límits d’allò que es pot dir. La llibertat d’expressió cobreix: o Limitació al odi de grups religiosos, polítics...
o Límits al dret de la intimitat, a l’honor i a la pròpia imatge.
o Dret a rèplica.
 Els consells de premsa, organismes que tenen com a objectiu vetllar per la qualitat informativa de la premsa. Format per persones del propi sector, propietaris i periodistes.
A països com Suècia tenen molt poder (multes), a Alemanya i a Àustria poden obligar als diaris a publicar els seus informes, a UK o Redactar codis ètics o Reben queixes de ciutadans o   Arriben a emetre informes o imposar sancions.
El problema de la concentració. Hi ha empreses que dominen molts diaris i, per tant, el sector o Cross Ownership: Tenir la propietat de diferents mitjans. Hi ha límits per a que una presa no pugui tenir possessions dominants tant de premsa com de TV.
Subvencions a la premsa per garantir.
o Garantir una diversitat, per exemple: dels diaris d’opinió.
o Garantir el sectors de la premsa.
1.3. Apunts històrics.
A. ORÍGENS I ESTABLIMENT DE LA PREMSA (S. XVII – XIX)    Mitjà lligat a una nova classe social: burgesia. Plataforma per expressar les seves opinions polítiques, la necessitat de reclamar un paper al sector polític. És la lluita de la burgesia per canviar l’antic règim i avançar a les democràcies liberals.
Informació comercial i expressió de l’opinió política Lluita per la llibertat d’expressió i informació paral·lela a la lluita per a la democràcia.
A finals del s.XVIII s’accepta, s’inclou i es garanteix la llibertat d’expressió(primer a Suècia, 1766).
B. LA PREMSA COM A MITJÀ DE MASSES (SEGONA MEITAT DEL S.XIX)    Producció industrial i millores tècniques i de transport.
Publicitat: aparició de la premsa popular.
Expansió de l’alfabetització (menys els països mediterranis per la religió, que ho impedeix). Així, no s’introdueix l’hàbit de la lectura i, un cop s’alfabetitza, arriba la ràdio que provoca que no hi hagi hàbit.
2. TELEVISIÓ 2.1. El model fundador de la RTV a Europa (1920-1950) Neix i s’organitza seguint el model de ràdio televisió pública, és a dir mitjançant un finançament públic i amb una propietat de l’Estat.
 RTV gestionada pe ens públics independents del govern finançats a través d’un cànon.
No està dins d’un ministeri sinó que són independents, però com són públics hi ha una certa incidència de parlaments i governs, com per exemple la decisió sobre qui mana als ens. Els diners que financen la televisió a Europa (no a Espanya) són uns impostos especials recaptats per un organisme independent, que les llars que tenen RT paguen anualment. Aquest cànon fa que la RT no depengui tant de l’estat, que hi hagi responsabilitat de l’ens i dels espectadors sobre el mitja i que no hi hagi pressions comercials.
 Monopoli públic. En aquesta època només emeten les RT públiques, són d’un únic canal, hi havia monopoli. No hi ha presència de canals privats.
o Raons per establir el monopoli públic de RTV  Tecnològiques: Escassetat de freqüències  Polítiques, socials i culturals: Gran impacte de la RTV. Que no s’oblidi cap sector social, que hi hagi els tres pilars (educació entreteniment i tal)  Calia assegurar un ús responsable de la RTV, preservant-la de les pressions del mercat.
 Poques emissores/canals i d’àmbit preferentment nacional. En un principi només un canal de televisió, amb programació generalista, i a partir dels anys 60-70 un segon més cultural i finalment un tercer regional.
 Estructura autosuficient. Són grans empreses que neixen amb equips tècnics i creatius propis, de manera que es pugui produir tot allò que s’emet.
Actuació guiada pel concepte de servei públic.
o Programació diversa i generalista. (Diferents gustos i grups socials, diferents necessitats. Informar, educar, entretenir) o Enfortiment de la cohesió social i de la identitat.
o Unir les diferents classes socials i limitar l’enfrontament entre ells.
 B. RAONS PER ESTABLIR UNA RTV PÚBLICA Les empreses no són capaces de confiar en les empreses privades per: • Degut a raons tecnològiques sobre les limitacions de l’aspecte radioelèctrica. Si el mitjà està limitat cal controlar molt bé qui pot emetre i qui no, només l’estat és l’organisme responsable que gestiona l’aspecte escàs de la limitació radioelèctrica.
• La RTV eren mitjan de flux, sonors i audiovisual, vinculats a l’emoció que tenien molt poder i tenien un gran impacte en la política, la societat i la cultura.
C. EL CONCEPTE DE SERVEI PÚBLIC • La idea que guia a la RTV pública és que sigui ràdio generalista(per a diverses classes, edats, sexe, hàbitat...), per complir necessitats(educar, informar i entretenir) i de qualitat. Aquests tres serveis són importants i diversos. Si s’hagués deixat això a la empresa privada no s’hagués potenciat això.
• La cohesió social, són mitjans democratitzadors i uneixen coneixements de grups socials alhora que cal cohesionar la identitat nacional, vehiculant la identitat, també calia assegurar de RTV arribava a tothom.
• La importància de la producció nacional • Autonomia política, per mantenir el control i l’esfera de diàleg polític.
És a dir intentar arribar positivament amb els nous mitjans a la societat D. LA QÜESTIÒ DE LA (IN)DEPENDÈNCIA POLÍTICA • La RTV pública és vulnerable al poder, per molt que el govern no el fianci hi té influències.
• Els models d’organització o les formes d’organitzar els ens públics, maneres com escollir les persones que en formaran part: Model governamental: garanteix menys la independència política, ja que està controlat pel grup polític del govern, degut a que els òrgans de govern, tot i estar escollits pel parlament, no tenen perfils independents polítics i això fa que quan un partit guanya per majories molt amples, la organització dels òrgans de govern acaben sent molt homogenis. A més en aquest model el govern escull el màxim cap de l’ens O Model professional. La independència política s’aconsegueix quan els governs no tenen afiliació, son professionals liberals, tot i ser escollits pel parlament (model britànic). Fa referència al perfil dels membres que s’escullen, ja que també és el govern qui escull qui mana a la televisió, però si ens fixem en els perfils si que hi ha una certa independència.
O Model parlamentari: El govern no entra en joc, és el Parlament qui escull; per tant, com hi ha diversitat de partits, aquesta s’acaba traslladant als membres que s’escullen.
Cada parlament federal escull els membres que formaran part d’aquest òrgan de govern (diferents partits polítics diferents regions) O Model cívic o corporatiu: hi ha representants de grups socials incorporats a l’ens, es combina amb l’anterior. Inclou els òrgans de govern persones que no són polítics (escollits pels polítics) sinó altres co grups de treballadors, estudiants...
O 2.2 La fi del monopoli públic (1980-present) Es va començar a veure que el monopoli públic tenia coses positives, però no permetia que hi hagués un benestar econòmic, perquè no es permet que entri el sector privat i per tant no pot haver un gran sector amb empreses fortes.
Així, de mica en mica es va obrint el sector, a diferents temps a cada país, i es va permetre la radio i la televisió privada. (Uk 50, Itàlia 70, escandinaus 90). Aquest trencament s’explica en dues fases: A. ENTRADA LIMITADA DE CANALS PRIVATS AMB OBLIGACIONS DE SERVEI PÚBLIC Primer, molts pocs canals privats poden entrar, i aquesta entrada no és lliure sinó que està controlada pel govern (qui és propietari dels canals (llicències d’emissió assignades amb concursos públics) etc.) A més, aquestes empreses tindran unes obligacions importants, ja que no havien de ser una alternativa a la pública sinó un complement.
B. DESREGULACIÓ   Multiplicació de canals privats o Aparició de canals de pagament o La TDT Menys obligacions per als canals privats Menys limitacions, la propietat fent possible el sorgiment que grans empreses que dominen diferents canals a nivell nacional i Europeu. Maximitzar els beneficis econòmics que obtenen les empreses privades davant el fet culturar. Canvi de lògica que no beneficia a la RTV.
Mediaset, Bertelsmann, Vivendi, SBS...
C. CONSEQÜÈNCIES PER A LA TV PÚBLICA DE L’ENTRADA DE LA TELEVISIÓ PRIVADA Com que ha canviat l’entorn es creen diverses crisis negatives, depenen de com sigui la televisió pública les crisis seran més o menys profundes: • Crisi de l’audiència: Quan entren nous canal les audiències es fragmenten i la TV pública perd centralitat i capacitat d’arribar a tota la societat.
• Crisi econòmica: Dificultats econòmiques ja que han de pagar més canals amb el mateix capital, degut als cànon recaptats per llar. A més la publicitat també redueix les inversions en cada canal.
• Crisi d’identitat: perquè la TV pública pugui fer bé les seves funcions ha d’arribar al màxim de la població, però com que han d’intentar mantenir les inversions fan petits canvis en la programació assemblant-se més a les privades, comercialitzant els seus productes fent més entreteniment i menys cultura per tenir més ingressos publicitaris. Aleshores perd el que els diferencia de la privada perdent la identitat. Imiten les privades per no perdre audiència i ingressos (els públics no són suficients) i perd allò pel qual van estar creades, el seu sentit.
• Crisi de legitimitat. Es posa en dubte la necessitat de la TV pública, perquè ja hi ha privada per fer allò que ella fa i perquè el context ha canviat com que ningú la mira, per a què mantenir-la) tot i que Europa sap que ha de mantenir-la.
D. REPENSAR EL PAPER DE LA TV PÚBLICA Debat sobre si cal canviar els principis que defineixen la televisió pública. Afegir, de fet, noves funcions a les que ja hi ha (qualitat, programació social diversa i cohesió).
• Augmentar la presència de canals públics davant la multiplicació de canals privats (TDT) més narrow casting, mantenint un canal generalista però fer-ne per a públic més concret.
•Presencia de la TV pública a Internet i els nous mitjans (del Public Service Broadcasting al Public Service Media).
• La TV pública com a entitat que fixa l’estàndard de qualitat. Que la televisió de qualitat sigui locomotora per evitar que la qualitat de la privada baixi.
• La TV pública ha de passar d’una producció interna a actuar com dinamitzadora del sector de la producció audiovisual.
E.
CREACIÓ D’UN ESPAI TELEVISIU EUROPEU Que els continguts televisius es puguin emetre fora de les fronteres nacionals amb una espècie de mercat comú europeu, on totes les regulacions i polítiques de comunicació hagin de ser respectades.
La Directiva de Serveis de Comunicació Audiovisual Sense Fronteres (1989), neix com a televisió sense fronteres.
  Fomentar la lliure circulació de programes televisius. Intentar que els programes (sobretot la ficció) no es limitin a mercats nacionals. Aquest punt no s’ha acabat de aconseguir (la ficció europea no és tant important com la nacional o la americana) Foment de la distribució i producció de programes europeus (quotes). Com a mínim un 50% del temps d’emissió de televisió pública i privada ha d’estar   destinats a ficció europea o nacional. Pe altra banda, un 10% del temps d’emissió ha de ser de productores independents per fomentar la indústria.
Protecció dels espectadors i els menors. Prohibició de continguts que incitin a l’odi, la protecció infantil...
També hi ha limitacions de publicitat. Com a màxim és poden emetre 12 minuts per hora de publicitat. No pot haver publicitat subliminal, no begudes alcohòliques, tabac...
Tot això són de fet els acords als quals s’arriben, però posteriorment són els estats els que decideixen qui posa la multa i quina serà a seva quantia. A més, cada cop les normes són menys estrictes.
2. EL CINEMA 2.1. La feblesa del cinema europeu enfront els EUA. Causes El cinema feble a causa que EUA té una indústria potent que domina els mercats cinematogràfics (67.1% aproximadament). El cinema nacional al propi país pot arribar a tenir un cert èxit, però un cop intenta exportar-se a altres països de la mateixa Europa l’èxit es veu molt reduït. Així, El cinema europeu té dificultats per trobar cinema exterior inclòs dins d’Europa.
A. HISTÒRIQUES El domini dels USA a les cartelleres és després de la WWI, quan comença a exportar de manera massiva les seves pel·lícules (90% dels films projectats a Europa eren americans). Això crea per una banda hàbits de consum (habituació a aquests tipus de films) però, per altra banda, provoca que Europa propiciï una polítiques proteccionistes per maximitzar beneficis però també per intentar eliminar la indústria americana.
La feblesa del cinema europeu sempre hi ha estat, des de finals de la segona G.M Europa estava destrossada i els EEUU va exportar massivament els seus productes. Arrel de les ajudes econòmiques dels EEUU a Europa aquesta va suavitzar les quotes del cinema nord-americà.
Des d’aleshores que EEUU és molt present, ja que va introduir imaginaris americans i la seva B. MIDA Els mitjans de comunicació es beneficien de les economies a escala (com més persones més beneficis per preus més barats) que fa que mercats molt grans tinguin certs avantatges en configurar mercats potents davant mercats més modestos.
  EEUU amb 300 milions d’habitants es beneficia més de l’economia a escala, molta gent consumin productes propis. A sobre, Amèrica té major costum a anar al cinema, i a més només miren les seves pel·lícules (90%).
Europa, poca gent (no té els beneficis de l’economia d’escala) que no consumeix els propis productes (es veuen pel·lícules americanes) i que a més no va al cinema. Com no hi ha un mercat europeu comú, això provoca que les pel·lícules nacionals estiguin vistes bàsicament al seu país d’origen.
Per altra banda, sí que hi ha moltes productores i es fan moltes pel·lícules a Europa però les primeres són molt petites (molt poques poden fer més d’un projecte/any, i això dificulta poder fer un segon projecte. Poder fer varies pel·lícules a la vegada tenim un flux continu d’ingressos) s’hi inverteix poc, degut a que la gent no va tant al cinema. A EEUU hi ha les majors que tenen flux continu d’ingressos i no tenen tant de risc.
C. ESTRUCTURA Així com als EEUU les majors estan integrades verticalment i són productores i distribuïdores alhora. Mentre les productores Europees la gran majoria només produeixen i s’ha de buscar distribuïdors, i això porta dificultats. Les principals distribuïdores, de fet, no són productores sinó únicament filials de les majors nord-americanes on D. CASOS EXEPCIONALS Les indústries són més fortes que en la resta de països europeus • França: la quota de mercat interior és fort, degut la mida del mercat i que la gent veu pelis seves. Té un sistema d’ajudes important, un fons de recolzament que surt de les taxes que provenen de totes les entrades venudes als cinemes. L’altra taxa són les televisions, les quals paguen un percentatge dels seus ingressos. Darrerament internet també s’ha incorporat.
• Regne Unit: aconsegueix trobar mercats exterior i que tinguin èxit, això és degut a l’idioma i a que normalment són coproduccions amb els EEUU.
3.2. Respostes europees al domini de l’audiovisual nord-americà • Proteccionisme: aplicar quotes en l’exhibició, aquestes canvien d’un país a l’altre, estableixen uns mínims de films europeus al cinema. Estableixen uns mínims de projeccions de films europeus (incloent les nacionals) al cinema.
• Mesures de suport: Donar subvencions i crèdits per facilitar que les empreses cinematogràfiques europees tinguin més dines per produir, distribuir i exhibir a nivell nacional i Europeu(Programa Media, sales que reben subvencions europees perquè projecten un mínim de films europeus no nacionals).
O O Implicació de la televisió, fent-les coproduir films, pagant taxes com a França...
•Crear un espai europeu de l’audiovisual: O Facilitar que les pel·lícules europees tinguin mercat exterior europeu O Afavorir coproduccions entre països Europeus: ...