Tema 1 - Estudis experimentals i quasi-experimentals (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura Dissenys de Recerca
Año del apunte 2016
Páginas 12
Fecha de subida 10/04/2016
Descargas 10
Subido por

Vista previa del texto

Dissenys de Recerca Bloc II GRUP M4 Laura Rodríguez Mesa BLOC II: DISSENYS EXPERIMENTALS I QUASI-EXPERIMENTALS TEMA 1: PLANTEJAMENT D’ESTUDIS EXPERIMENTALS I QUASIEXPERIMENTALS 1. FONAMENTS DE LA RECERCA EXPERIMENTAL Característiques que els diferencien dels no-experimentals: La recerca experimental com a forma d’identificació de ‘’patrons o regularitats, però també de diferències individuals.
o Ens serviran per definir o establir relacions que ens permetin identificar les conductes dels subjectes i tractar d’explicar el perquè d’aquestes conductes.
o Per exemple, un estudi sobre l’atenció o la percepció fet amb un disseny experimental ens permetrà establir les regularitats d’aquests processos.
o També es poden fer servir per estudiar les diferències, i no només les regularitats, en casos com els trets de personalitat.
No hi ha només observació o registre de variables, sinó manipulació sistemàtica de determinades variables per valorar el seu impacte sobre les altres.
o Es creen situacions o Entenem per manipulació el poder de variació d’unes determinades condicions que tenen incidència sobre un determinat fenomen que es vol estudiar.
o Les paraules clau dels dissenys experimentals i quasi-experimentals són manipulació i control.
 Això comporta el desavantatge de que estudiem aquests fenòmens de forma artificial.
Paper fonamental del control com a garantia de validesa dels resultats. El control ens permet tenir ‘’vigilades’’ les variables que poden influir o alterar el fenomen d’estudi i l’efecte.
Diversitat dels dissenys experimentals o quasi-experimentals.
o Importància d’una selecció i configuració adequades al disseny.
o El que marca un tipus de disseny determinat és l’objectiu.
En un estudi exploratori no tenim suficient informació per aconseguir respostes (no teories, models, etc).
En un estudi confirmatori sí hi ha un cos de coneixement. Una teoria sobre la que fonamentar la resposta al nostre problema.
1 Dissenys de Recerca Bloc II GRUP M4 Laura Rodríguez Mesa Determinació de variables Variables independents: són les que manipulem.
o S’han de decidir els criteris de com manipular-la, encara que no sigui una manipulació directa.
o Una eina útil en molts casos és passar una prova prèvia per diferenciar els subjectes segons la variable independent en qüestió.
o La manipulació de certes variables ens permetrà establir relacions de causalitat de manera rigorosa. Se suposa que la variable independent és la causa de la dependent.
Variables dependents: són les que mesurem, les que en prenem registres.
o S’ha de tenir cura amb el registre, ja que és on es vol veure l’efecte de la manipulació de la independent i s’ha de registrar bé.
o És la que ens donarà la fiabilitat, validesa i sensibilitat dels resultats.
o La validesa es refereix a que l’indicador d’aquesta variable sigui adequat per l’objecte d’estudi.
o La fiabilitat fa referència a la precisió de mesura de la variable i l’error.
o La sensibilitat es refereix a que el registre permeti registrar els canvis de la variable dependent, que discrimini.
 Efecte sostre: la tasca és tan fàcil que tots els subjectes ho fan bé i no discriminem.
o S’ha de fer un anàlisi dels resultats.
Variables de possible confusió: són les que poden afectar a l’experiment sense ser causa d’estudi.
o S’ha de tenir un bon control, ja sigui directament sobre aquesta variable o indirectament mitjançant l’ús de tècniques estadístiques que ens permetin neutralitzar o eliminar els seus efectes un cop feta la recerca.
o L’anàlisi de la variància ajuda a eliminar els efectes de possibles variables de confusió sobre la variable dependent.
o Es pot eliminar o neutralitzar la variable. És millor l’eliminació de la variable però pot presentar un problema, que és que no se sabrà si els resultats seran generalitzables, ja que la situació es tornarà artificial (afectació de la validesa ecològica).
Selecció de participants La mostra, com a subconjunt d’elements de la població, ha de tenir una sèrie de característiques per poder generalitzar els resultats.
- És a dir, la mostra ha de ser representativa per poder extrapolar-la a la població.
Per aconseguir que la mostra sigui representativa, ha de reflectir aquelles característiques de la població en quant a mitjana i variància.
El procediment clau per obtenir mostres representatives es fa a través de tècniques de mostratge.
- El mostratge aleatori és el que ens dóna una major probabilitat de representativitat.
o El problema és que molts cops hi ha dificultats per obtenir mostres aleatòries de tota la població, aleshores es fan servir tècniques pseu-aleatòries, com el mostratge incidental.
Dos elements de la mostra són la grandària i la variabilitat de la variable.
2 Dissenys de Recerca Bloc II - GRUP M4 Laura Rodríguez Mesa La grandària de la mostra ha de ser proporcional a la població.
En quant a la variabilitat o dispersió de la variable d’estudi: o Si és una variable que afecta a una població determinada, la dispersió serà poca i la mostra serà homogènia, així que necessitarem pocs subjectes.
o Com més heterogènia és la variable i més dispersa, més incidència té en la mostra i més gran haurà de ser.
Anàlisi estadístic de les dades Un cop executada la recerca s’han de valorar els resultats obtinguts. L’anàlisi de la variància estudia la variabilitat de les dades.
Un cop fet l’estudi es comprova si els resultats són molt variats. Sempre hi haurà variància (variabilitat), però dins l’anàlisi experimental la variància pot ser de dos tipus: sistemàtica i aleatòria.
Variància sistemàtica: es produeix majoritàriament sempre igual, afectant de la mateixa manera als subjectes, i depèn de la variable independent.
o També pot ser causada per altres variables i es pot donar que hi hagi problema d’interpretació.
o Es pot dividir en:  Primària: és la que provoca el fet de manipular la variable independent i és la que es vol que estigui present.
 Secundària: és el possible efecte d’una variable de confusió no controlada.
Variància aleatòria: variabilitat produïda per altres factors i que fa que els resultats no siguin els mateixos.
o Es pot reduir però mai eliminar.
o És una expressió de l’atzar en qualsevol situació.
Per exemple, en una prova de record de paraules, el soroll afecta de tal manera que a més soroll, menys record, ja que el soroll afecta l’atenció.
Aquesta variació de menys record es sistemàtica, sempre es dóna en major o menor grau.
En canvi, cada subjecte recordarà unes paraules o altres, i aquesta variació és aleatòria ja que depèn d’altres factors.
Tota recerca experimental pretén analitzar els dos tipus de variables. L’anàlisi de variància compara les dues.
Exemple: quins factors expliquen uns resultats experimentals? Suposem que tenim 3 tractaments sobre com la repetició de la informació afavoreix el record.
- Tenim 3 grups amb 5 subjectes i els presentem 20 paraules.
Al primer grup li presentem només un cop, al segon dos cops i al tercer tres.
3 Dissenys de Recerca Bloc II GRUP M4 Laura Rodríguez Mesa La variació sistemàtica serà la mitjana entre els grups. Hi ha un efecte sistemàtic en que com més repeticions, més record promig.
La variació aleatòria es dóna dins de cada grup, on cada subjecte recorda un número diferent de paraules.
- Si les dues mitjanes són similars no es pot concloure que la variació sigui producte de la manipulació de la variable independent, ja que aquesta manipulació ha produït el mateix efecte que l’atzar produeix dins de cada grup. Per tant, la sistemàtica ha de se superior a la aleatòria.
2. DISSENYS EXPERIMENTALS I QUASI-EXPERIMENTALS En ambdós dissenys hi ha manipulació de les variables, però la diferència fonamental és la formació dels grups: - En els dissenys experimentals els criteris de formació dels grups estan en mans de l’investigador, ell decideix com assigna els subjectes als grups.
En els quasi-experimentals els grups ja estan formats, són grups naturals.
Experimentals En primer lloc, dins els dissenys experimental seguim el criteri de formació de grups per diferenciar i classificar els dissenys. Dins d’aquest criteri hi trobem 3 tipus de dissenys experimentals diferents: Grups aleatoritzats: els grups es formen totalment a l’atzar.
Grups homogenis: els grups es formen segons algun criteri que permet homogeneïtzar-los respecte alguna característica (franges d’edat similars, nivells d’intel·ligència...).
Hi ha dues tècniques de formació: bloqueig i aparellament.
L’objectiu és reduir la variabilitat aleatòria, eliminant l’heterogeneïtzació que es produeix per la aleatorització.
L’homogeneïtzació permet extreure la possible variable de confusió, i així també l’error. Augmenta la sensibilitat.
Mesures repetides: el mateix grup de subjectes es sotmet a tots els nivells de la variable independent (tractaments).
Això suposa l’augment de la sensibilitat del disseny. L’objectiu és reduir l’error al màxim.
Si els grups són homogenis hi ha menys variabilitat aleatòria, i fer un disseny de mesures repetides significa portar al màxim aquesta homogeneïtat, ja que els grups són exactament els mateixos.
Es poden controlar i analitzar les diferències individuals.
Un altre criteri que ens permet classificar les dissenys és el nombre de variables independents.
- Si només tenim una variable serà un disseny simple.
Si en tenim més d’una serà un disseny factorial.
També diferenciem els tipus de dissenys en funció del nombre de variables dependents.
- Si només hi ha una variable dependent és un disseny univariable.
Si hi ha més d’una és un disseny multivariable.
Per tant, tenim 3 criteris a tenir en compte: la formació dels grups, el nombre de variables independents i el nombre de variables dependents.
4 Dissenys de Recerca Bloc II GRUP M4 Laura Rodríguez Mesa Quasi – experimentals Aquests dissenys tenen un altre tipus de classificació en funció, fonamentalment, del tipus de control que s’utilitza en el disseny.
Els quasi-experimentals tenen un dèficit de control respecte als experimentals, ja que són grups naturals, ja estan format i no es pot assegurar que siguin equivalents.
- Per suplir els dèficits es creen estratègies, i en funció de l’estratègia que s’aplica es tindran diferents tipus de dissenys: o Dissenys amb grup control o Dissenys amb variable dependent no equivalent o Dissenys amb retirada de tractament o Etc Aquesta classificació en funció dels elements parcials de control es donen tant en els dissenys quasiexperimentals tranversals com en els longitudinals (sèries temporals) 3. POBLACIÓ – MOSTRA És important la definició de la població adequada i precisa. En tot estudi hem de tenir clar quina és la població diana o de referència, a la qual generalitzarem els resultats.
La mostra ha de tenir unes característiques adequades, ha de ser proporcional a la població, ha de ser representativa, etc.
En dissenys experimentals partim de mostres aleatòries, tot i que a la pràctica hi ha moltes dificultats per portar a terme una selecció aleatòria.
Es diu que ‘’La psicologia és la ciència de la conducta dels estudiants universitaris’’, ja que normalment els voluntaris dels experiments són estudiants.
5 Dissenys de Recerca Bloc II GRUP M4 Laura Rodríguez Mesa 4. VARIABLES INDEPENDENTS Haurem de diferenciar entre tractaments i condicions de les variables independents, ja que podem estar en un disseny simple (1VI) o un disseny factorial (+1VI).
- Definim els tractaments com els nivells o valors d’una variable independent.
o Qualsevol variable ha de tenir com a mínim 2 nivells o valors, per tant, qualsevol variable independent ha de tenir 2 tractaments.
o Quan només tenim 1 variable independent els nivell d’aquesta també les podem anomenar condicions.
En el cas dels dissenys factorials ja hi ha diferència entre el terme ‘’tractaments’’ i el terme ‘’condicions’’, ja que ja hi ha més 1 variable.
- Els tractaments són els nivells de la variable independent, però les condicions són la combinació de tractaments de les variables independents.
EXEMPLE: - Paraules  amb significat / sense significat Gènere  dona / home Aquí tenim dues variables independents, cadascuna amb 2 tractaments. Per tant, tenim 4 condicions. És un disseny experimental 2x2.  el número de dígits (dos) ens indica la quantitat de variables independents que tenim i el número que indica cada dígit, els tractaments d’aquella variable independent.
- En un disseny experimental 3x3 tenim dues variables independents, cadascuna amb 3 tractaments. Així tindríem 9 condicions possibles.
En un disseny experimental 2x3x4 tenim tres variables independents, la primera amb 2 tractaments, la segona amb 3 tractaments i la tercera amb 4. Per tant, tenim 24 condicions possibles.
La variable independent és la que manipula l’examinador. Les variables pròpies del subjecte (perfil de personalitat, gènere, etc) no les podem manipular, però si que les podem estudiar des d’una perspectiva experimental, tot i que amb menys control.
Les variables de subjecte poden ser variables independents o classificatòries: - Per exemple, en el cas en que els grups es classifiquin per gènere, aquesta serà una variable de subjecte classificatòria més que una variable independent, ja que classifica els grups.
No hi ha un criteri clar en aquest aspecte.
Si fossin només classificatòries perquè són intrínseques al subjecte no es podrien estudiar o considerar experimental en la majoria de casos.
Les classificatòries es consideren variables independents però amb un grau de manipulació i control limitat (manipulació indirecta per la classificació de subjectes).
6 Dissenys de Recerca Bloc II GRUP M4 Laura Rodríguez Mesa Hi ha diferents tipus de variables independents: - - D’estímul: els estímuls que els hi presentem als subjectes i provoquen una resposta determinada.
Pròpies de la tasca: manipular el tipus de tasca que farà el subjecte.
De procediment: si manipules alguna variable del procediment que s’utilitza en la tasca que fa el subjecte, per exemple, el temps.
Temporals de subjecte: certes característiques dels subjectes que sí que podem manipular, perquè no són variables estables dels subjectes, sinó que poden variar en el temps, per exemple, el nivell d’ansietat.
o La intel·ligència no.
Complexes: són variables que tenen més d’un factor que poden influir en el subjecte, per exemple, l’efecte d’una campanya publicitària sobre l’accidentalitat.
Com podem fer màxim l’efecte de les variables independents? La idea bàsica és seleccionar els valors adients de les variables independents. És a dir, els valors triats han de ser els correctes per mesurar allò que es vol. Els valors més adients són aquells que ens permetran reflectir la màxima diferència amb la variable dependent.
Per maximitzar l’efecte del nombre d’estímuls podríem seleccionar els valors extrems.
- - - Com més extrems siguin els valors triats, més intens serà l’efecte. Per exemple, tenim subjectes amb diferents nivells de depressió (alta, mitja i baixa) que tenen més errors en la detecció de senyals a mesura que estan més deprimits, per tant, hi ha una relació lineal entre la VI i la VD.
Agafant els valors màxims i mínims la diferència és més gran i maximitzen la relació entre les variables. Per tant, si la relació és lineal, l’estratègia més útil per maximitzar és agafar els valors extrems.
Aquest criteri en alguns casos no és útil. Per exemple, quan la relació entre la variable independent i la dependent no segueixi una funció lineal.
És a dir, que s’ha de tenir en compte la relació entre la variable independent i la dependent.
Valors òptims Si la relació no és lineal, hem de tenir coneixements d’aquesta possible relació. Per exemple, la relació que s’estableix entre el volum de la música i el rendiments dels subjectes.
- Si en aquest cas agafem valors extrems no notaríem diferències en rendiments ja que la funció és quadràtica, llavors hauríem d’escollir valors òptims.
Això suposa conèixer abans de l’estudi la relació entre la variable dependent i la independent.
Si no coneixem la relació entre les variables el criteri més adient és escollir el màxim de valors, és a dir, valors múltiples.
Si coneixem la relació entre la VI i la VD  si la relació és lineal utilitzem valors extrems, però si no és lineal utilitzem valors òptims.
Si no coneixem la relació entre la VI i la VD  agafem múltiples valors, com a mínim 3 o 4 de la VI.
Un inconvenient és que l’experiment té més cost, i un avantatge és que podrem establir el tipus de relació entre la VD i la VI.
7 Dissenys de Recerca Bloc II GRUP M4 Laura Rodríguez Mesa En la primera gràfica, la variable independent és el número d’alternatives que té el subjecte (per exemple, tecles de l’ordinador, pot tenir 2, 3, 4 o 5). Si anem augmentant el número d’estímuls, el subjecte triga més en discriminar-los.
El temps de reacció és la variable dependent. En aquest cas la relació és lineal, ja que a mesura que augmenta el número d’estímuls augmenta el temps de reacció.
- - En aquest cas si seleccionem els valors 3 i 4, potser la diferència entre aquests valors no és estadísticament significativa, mentre que entre 2 i 5 la diferència és més àmplia i suficient potent com per ser estadísticament significativa.
El criteri d’agafar valors extrems serà el més adequat.
En la segona gràfica, la relació entre la variable independent i la variable dependent no segueix una relació lineal, sinó la clàssica relació de la U invertida.
- La VI és el volum de música i la VD és el rendiment dels subjectes.
Si agafem els valors extrems (música molt baixa i música molt alta), veurem que el rendiment dels subjectes serà el mateix.
Així que aquí hauríem de seguir els criteri dels valors òptims 8 Dissenys de Recerca Bloc II GRUP M4 Laura Rodríguez Mesa 5. TÈCNIQUES DE CONTROL L’objectiu metodològic d’aquestes tècniques és impedir que l’efecte de les variables estranyes o de confusió interfereixin en la relació entre la VI i la VD, és a dir, que no es confonguin els resultats.
Eliminació o neutralització de l’efecte de les variables de confusió.
o Podem eliminar l’efecte extraient directament la variable estranya o bé neutralitzant-lo, ja que a vegades no podem extreure-la.
o Es pot neutralitzar fent que els diferents grups tinguin valors similars d’aquesta variable.
o Les principals fonts que poden provocar efectes de confusió són les variables relacionades amb la situació i variables relacionades amb el subjecte.
Variables de situació: hem de controlar les variables ambientals i les de procediments.
o Les variables ambientals, per exemple temperatura, habitualment les controlem a partir de la tècnica de la constància. Fem que tots els subjectes passin la prova en les mateixes condicions ambientals.
 És important ON és fa l’estudi, ja que el laboratori permet controlar gran part de les variables ambientals.
o Les variables de procediment fem que tots els subjectes realitzin la tasca exactament en les mateixes condicions, així podem estandaritzar els resultats. Per exemple, se’ls posen les mateixes paraules, amb el mateix interval de temps, etc.
Variables de subjecte: bona part dels efectes relacionats amb les característiques pròpies dels subjectes no els podem eliminar, per tant, aquí les tècniques hauran de neutralitzar els efectes.
Per exemple, repartiment equitatiu (en cada grup la meitat són dones i l’altre meitat homes), igualació (tot el grup el mateix sexe), etc.
Tècniques de control directes i indirectes Directes (manipulatives) L’investigador les ha de dur a terme en el moment de la realització de l’experiment: Aleatorització: es pot dur a terme tant respecte a variables de: o Subjecte: assigna els subjectes als diferents grups en funció d’un mostratge aleatori i si el nombre de subjectes és suficientment elevat, comporta grups equivalents respecte qualsevol diferència individual entre ells.
o Procediment: es pot utilitzar en la presentació d’estímuls, per exemple, hem de presentar unes llistes de dígits als subjectes, doncs aquests dígits que presentarem els escollim al atzar.
 L’aleatorització en la formació de grups (respecte a variables de subjecte) ens definirà el tipus de disseny a l’atzar.
 L’inconvenient és que es produeix una alta variabilitat dins els grups (com he repartit els subjectes a l’atzar, hi ha subjectes de tot tipus de la població) i com a conseqüència, hi ha una elevada variància aleatòria.
Aparellament o bloqueig: aquestes tècniques les utilitzarem en els dissenys de grups homogenis.
o Aparellament: estratificar una variable de confusió en funció del rendiment dels subjectes en una prova prèvia.
9 Dissenys de Recerca Bloc II GRUP M4 Laura Rodríguez Mesa  Per exemple, vull fer dos grups que tinguin un temps de reacció similar. Amb l’aparellament asseguro l’equivalència perquè faig una prova prèvia en temps de reacció similar a la prova de l’experiment.
 Un cop tinc el TR de tots els subjectes, els aparello de forma que els grups quedin homogeneïtzats, és a dir, que cada grup tingui un subjecte lent, un mitjà i un ràpid.
 Així aconsegueixo que els dos grups siguin idèntics en temps de reacció.
o Bloqueig: és molt similar a l’aparellament, consisteix en controlar una variable pròpia dels subjecte prèviament definida i mesurada en cada subjecte. És a dir, formar els grups en base a una variable de confusió ja localitzada prèviament.
 Per exemple, el nivell d’intel·ligència influeix en el TR, llavors formo els grups en base a aquest nivell.
o L’aparellament és una tècnica inespecífica (en el cas del TR no sabem quina variable estem controlant, hi ha moltes característiques que poden afectar al seu rendiment).
En canvi, el bloqueig és una tècnica de control específica perquè sabem quina variable estem controlant.
o Tant en el bloqueig com en l’aparellament, l’efecte és el mateix  homogeneïtzar els grups.
Subjecte com a control propi: és la tècnica que caracteritza els dissenys de mesures repetides.
Consisteix en que tots els subjectes passen per tots els tractaments o condicions experimentals. És a dir, tenim un sol grup de subjectes i aquest passa per totes les condicions.
o Aquesta tècnica ens proporciona la màxima homogeneïtzació dels grups, per tant, ens produirà el disseny més sensible perquè part de la variabilitat aleatòria la podrem mesurar a partir de les diferències entre els subjectes.
Grup control: grup de subjectes que no rep cap tractament i serveix per comparar el grup de subjecte que sí rep tractament.
El requisit bàsic és que ha de ser equivalent al grup experimental, és a dir, ha de tenir les mateixes característiques.
Línia base (registre basal): tècnica de control característica dels estudis longitudinals.
Per exemple, vull fer un tractament de deshabituació del tabac. Els subjectes van anotant el nombre de cigarrets que fumen al dia i això seria la línia base, la qual em serveix per saber si quan aplico el tractament l’hàbit de fumar disminueix o no.
Constància: tècnica que utilitzem amb variables de procediment on tots els subjectes passen pel mateix valor de la variable (mateix volum de música, mateixes paraules presentades...) i així estandaritzem els procediments.
Té un inconvenient com a tècnica de control: pot dificultar la generalització dels resultats.
Balanceig (sistematització): consisteix en repartir els valors de la variable de confusió en els diferents grups.
Contra – balanceig: tècnica pròpia dels dissenys de mesures repetides que tracta de controlar els efectes d’ordre, els quals són produïts per l’ordre en el que s’apliquen els tractaments als mateixos subjectes.
Si un mateix grup de subjectes passa per diferents tractaments, un element clau és l’efecte d’ordre.
Variem l’ordre de presentació, així que cada grup o subjecte seguirà un ordre diferent.
10 Dissenys de Recerca Bloc II GRUP M4 Laura Rodríguez Mesa Indirectes (no manipulatives) Aquestes tècniques de control es fan a posteriori. Els seus efectes es reflecteixen en les dades que hem obtingut.
- Són tècniques no manipulatives, es poden aplicar un cop realitzat l’experiment i es basen en l’anàlisi de les dades obtingudes en l’experiment.
Totes les tècniques indirectes suposen una manipulació de les dades. No hi ha manipulació de la situació, només de les dades.
Valoració d’equivalència de grups: tenim tècniques que ens permetran avaluar l’equivalència inicial dels grups (t de Student, anàlisi de variància...) Estimació i anàlisi de la variància de l’error: hi ha proves estadístiques que detecten que estem davant un estudi amb una elevada variància aleatòria.
Em permeten estimar la variància de l’error per tal de minimitzar-la.
Ajust de les dades: l’anàlisi de covariància és una prova similar a l’anàlisi de variància, però ens permet extreure el possible efecte de la variable de confusió un cop registrada la variable dependent.
DIRECTES Aleatorització Aparellament, bloqueig Subjecte com a control propi Grup control Línia base Constància Contra - balanceig Artificialitat, reactivitat INDIRECTES Ús de tècniques estadístiques: - Valoració d’equivalència de grups - Estimació i anàlisi de la variància de l’error - Ajust de les dades (EX: anàlisi de covariància) Manipulació de les dades 6. VARIABLES DEPENDENTS L’objectiu és minimitzar els efectes de les variables dependents amb tècniques estadístiques, com analitzar la variància o controlant les variables subjecte per tal de reduir la variància de l’error (que sempre quantifica a partir de la VD).
Un criteri per classificar els dissenys és en funció del nombre de variables dependentes: - Univariable: 1 VD Multivariable: +1 VD o El multivariable té dos nivells:  Multivariable perquè tenim variables diferents.
 Multivariable perquè tenim diferents indicadors de la mateixa variable.
La variable dependent és una conducta del subjecte. Per exemple, el record pot ser una variable dependent.
- L’indicador és la dada concreta que ens permet quantificar aquesta variable dependent.
o Si el record és la variable dependent, puc tenir com a indicador com de fort és el record de la llista de paraules recordades, el temps que es triga a recordar, el nombre de paraules no recordades o no reconegudes...
11 Dissenys de Recerca Bloc II GRUP M4 Laura Rodríguez Mesa o Tots serien indicadors de la mateixa variable, el record.
La qüestió crítica per a que la variable dependent sigui adequada és que tingui una relació directa amb el fenomen que es vol estudiar.
- Per exemple, el nombre de paraules recordades és un indicador directe del grau de record o memòria del subjecte, o els nivells d’activació elèctrica de la pell són un indicador del grau d’ansietat del subjecte.
o Al modificar o variar l’ansietat dels subjectes per posar-los en situacions estressants, afecta al registre de l’activació elèctrica de la pell.  indicador adequat.
D’altra banda, tota VD ha de tenir 3 característiques que la fan adequada: fiabilitat, validesa i sensibilitat.
Per exemple, volem estudiar l’efecte del soroll ambiental sobre l’ansietat.
o L’ansietat (VD) es veurà afectada, la podem registrar en diferents indicadors.
o Podem parlar d’una VD amb 3 indicadors o bé de tres VD i, per tant, un disseny multivariable.
7. VALIDESA DE LA RECERCA És important diferenciar els dos tipus de validesa d’un estudi: VALIDESA INTERNA: fa referència al grau de seguretat o confiança que tenim en l’establiment de la relació entre la VD i la VI, és a dir, hem d’estar segurs que tots els canvis en la variable dependent han estat produïts per la o les variables independents.
o Això serà segons el control que haguem tingut en l’estudi; si hem utilitzat adequadament les tècniques de control, podem assegurar una alta probabilitat de validesa interna elevada.
o Un control tan rigorós comporta un dèficit del grau de naturalitat, és a dir, una certa artificialitat que serà més o menys perjudicial quan estudiem processos bàsics.
o En els dissenys experimentals, la validesa interna és un criteri prioritari.
VALIDESA EXTERNA: és la possibilitat de generalització dels resultats de la nostra recerca. Aquesta generalització se situa en 3 nivells: 1) Generalització a altres subjectes de la població: és important que la mostra sigui representativa. En aquest sentit, pot ser que la generalització dels resultats no pugui abarcar tota la població inicialment escollida.
2) Generalització a altres valors o nivells de la VI: per exemple, el que hem vist reflectit en depressius baixos i mitjans, també es pot generalitzar a depressions majors? 3) Generalització a altres situacions: per exemple, allò que hem vist al laboratori, també es dóna en l’ambient natural del fenomen?  validesa ecológica.
12 ...

Comprar Previsualizar