Tema 1. Llengua i variació (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Estàndard oral i escrit de la llengua catalana
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 25/10/2014
Descargas 8
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 1. LLENGUA I VARIACIÓ (paraula clau: variació) 25/09/2013 Estudi de la variació: hi ha tres autors que van estudiar la variació, Halliday, Payrató i Jesús Tuson.
La diversitat en les llengües es materialitza de tres maneres: 1.Varietat dels Humans: (diversitat de llengües). Es molt difícil que tots els éssers humans es comuniquin de la mateixa forma. Existeixen actualment unes 6000 llengües de les quals 100 tenen escriptura i unes 60-70 tradició literària. A més, s'articulen totes de diferents formes pel que fa als tons, la pronúncia, l'aglutinació, les estructures...
2.Territori: És important recalcar que per les aproximadament 6000 llengües que existeixen, només hi ha 250 estats. A Europa, dels 39 estats n'hi ha 18 de multilingües.
3.Variació segons el temps El cas de l'Esperanto: L'Esperanto fou una llengua artificial creada per a ser llengua universal. Quan es va començar a posar en ús, resultà que s'anà dialectizant i acabà tenint també diversitats dins la llengua. Es una llengua artificial que es va intentar crear com a única.
Les variacions d'una mateixa llengua 1.Les varietats o dialectes: son configuracions de recursos lingüístics típiques d'un grup de parlants (cada parlant té la del seu grup). Son en certa manera fixes, depenen només del parlant i no de la situació o context.
Les varietats o dialectes són diverses i (cada persona porta la seva, es com un vestit que portem posat) -El cronolecte: El temps. La manera de parlar en funció de l'edat o la generació de cada parlant.
es el Ex: cadascun de nosaltres parlem com la gent del nostre temps o edat, aquest primer vestit que portem.
-El geolecte: El lloc. Com es parla en funció d'on hem nascut o viscut. Ex: parla diferent un d'un tortosí.
-El sociolecte: La classe social determina també la forma de parlar. Ex: un pagès, un obrer, una persona de Sarrià, una persona de Sants...
-L'idiolecte: Es el caràcter. Son les maneres particulars de parlar que tenim com a individus. Hi ha persones que no el tenen tan marcat. Ex: idiolecte claríssim, senyor Tríes.
2.Els registres o les variacions contextuals: son configuracions de recursos lingüístics(sons, paraules...), que els parlants associen a una situació. Son variables (varien segons el context).
La persona té diferents registres (n'hauríem de tenir), es molt important tenir registres, i aquests venen determinats per diferents aspectes: -Camp(tema):El tema condiciona la manera de parlar, per tant el registre. Segons del que s'està parlant. Determina si és un tema general, si és molt específic, etc.
Ex: En un diari no es parla igual a Internacional que a esports. Pot ser general o especialitzat.
-Mode(canal): El mode o canal pot ser oral o escrit, depèn de per on s'ha de transmetre la informació. Ex: no es redacta igual per a un diari que per la ràdio. Una notícia per ràdio o televisió té unes condicions diferents a un canal escrit.
-Tenor funcional(funció): De vegades construïm el nostre registre segons la funció que volem aconseguir. La competència lingüística es l'habilitat per saber-se moure en els registres, aquest pot ser informatiu o interactiu.
-El to interpersonal:(formalitat), quan parlem es detecta ràpidament qui té el poder. Dit d'una altra forma, es la relació de poder entre els parlants. Pot ser formal o informal.
Ex: Quan ens atura una patrulla de la policia i comencem a parlar, se sap immediatament qui té el poder.
Tot això es combina, (registres i varietats), la persona en tot moment tria, per això no tant el correcte o incorrecte sinó més el adequat o inadequat.
Competència lingüística: Es saber-se moure en el llenguatge.
L'institut d'estudis en 1990 fa "La proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana.
Paraules clau: Àmbit general: propi de tots els dialectes, o com a mínim de dos. Les vocals, per exemple, pertanyen a l'àmbit general.
Àmbit restringit: Propi només d'un dialecte. Per exemple, la neutra tònica illenca.
Formal/ informal: segons la situació. Ex: l'IEC té en compte que en formal s'ha de dir "altre" però en la informal es pot fer servir "atre".
Formes pròpies: Son correctes per a totes les varietats i registres.
Formes admissibles: Son correctes per a algun dialecte o registre. Ex: la forma pròpia seria "encetar" però s'accepta "ancetar" pels nord- occidentals.
Formes no recomanables: Son incorrectes a la pràctica. Ex: la forma pròpia seria "col·legi", seria admissible dir "colegi" i no recomanable "colegit".
L'Estàndard oral i espontani: Suposa un cert "control" del propi control, que s'allunya de les formes col·loquials, gestos, formes molt dialectals, etc.
Es un terreny central lluny de connotacions dialectals, les diferències geogràfiques de la llengua s'atenuen, com també ho fan les diferències derivades d'altres variacions (les dependents de l'edat, de l'origen social, la feina o el camp de coneixement, etc.) És la varietat de confluència. Sovint també l'anomenem varietat supradialectal perquè està per sobre dels dialectes geogràfics concrets, però no només això, també omet formes massa locals, literàries, científiques, etc.
L'estàndard es la llengua pròpia dels mitjans de comunicació de masses, de l'ensenyament i de l'administració pública.
L'estàndard no hauria de desplaçar la resta de varietats, sinó que les hauria de complementar.
Ex: fora bo que un metge capaç de parlar molt en un congrés de medicina fos capaç d'explicar en un llenguatge més planer allò mateix a la ràdio, igual que un professional de la comunicació mallorquí hauria de fer servir el català estàndard en el mitjà.
L'estàndard dels mitjans de comunicació també se solen allunyar de paraules massa literàries (es a dir, farà servir "mirada" en lloc de "esguard"). Ex: en l'oral espontani es fan servir sovint argumentatius, diminutius, gestos, canvis de tonalitat.
Característiques diferencials de l'oral espontani 1.Els mots "comodí" o "paràsit" o tics lingüístics: no tenen cap sentit determinat. Ex: "com"feia com fred, "estava com enfadat" 2.Els anacoluts: Es dona quan la primera part d'una oració no lliga amb la resta, es a dir, no concorda. Se sol fer quan es rectifica o es canvia d'idea mentre s'està pronunciant un, la oració. Ex: "Ui, la guerra...la guerra hi va haver moltes desgràcies (aquí faltaria un "durant". De fet, "la guerra" no concorda amb res.
3.Diferències en la pronúncia: La fonètica i la pronúncia La varietat estàndard del català es composicional o plural, és a dir, que permet que diverses maneres d'utilitzar la llengua és correcta. I això en català afecta, sobretot, a la pronuncia. Ex: Es considera que no s’hauria de dir "aiga", "aiua" o "aigo", però que es podria pronunciar "aigua" segons la pronuncia de cada parlant.
El polimorfisme Es dona sobretot en les formes verbals, i vol dir que vàries formes són igualment correctes. ex: es pot utilitzar "sigui" o "siga" sent conseqüent i coherent amb el parlar de cadascú i mantenint sempre la mateixa línia.
TAST DE LA HISTÒRIA DE LA LLENGÜA CATALANA: Durant l'Edat Mitjana va existir una mena d'estàndard que va desaparèixer durant la Decadència. quan l'ús del català en literatura minvà.
Es va publicar la primera ortografia gràcies a la tasca de, sobretot, Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1913. La gramàtica es publicà el 1918 i el diccionari es publicà el 1924.
Acabada la dictadura començaren a aparèixer mitjans audiovisuals en català, i tot i que els propis mitjans anaven fent els seus propis llibres d'estil. l'IEC hagué de presentar la seva proposta d'estàndard oral, especialment pel que fa la pronunciació i morfologia, al voltant dels anys 90.
...