TEMA 14 (BASE JURÍDICA) Competències de la Unió Europea (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Derecho de la Unión Europea
Profesor M.
Año del apunte 2015
Páginas 8
Fecha de subida 22/04/2015 (Actualizado: 08/05/2015)
Descargas 31
Subido por

Vista previa del texto

Tema 14 Competències de la Unió Europea 1. El fonament de les competències de la Unió: el principi d’ atribució Els tractats estableixen uns objectius i aquests es vinculen amb un conjunt de competències de la Unió. Els tractats són els fonaments jurídics que permeten les intervencions de la institució de la Unió. Així mateix també contenen els principis que regulen l’ exercici de les intervencions.
Règim jurídic: 5 TUE, 2 a 6 TFUE, 352 TFUE, Protocol 2 La Unió pel fet de ser una Organització Internacional no té competències il·limitades, es regeix pel principi d’ especialitat i pel principi d’ atribució; per tant la UE ha d’ actuar en el marc dels objectius pels quals ha estat creada. A més l’ article 5 TUE estableix el principi d’ atribució de manera explícita. La unió actuarà dintre dels límits de les competències que li atribueixen els estats membres en els tractes pera aconseguir els objectius que aquest determinen. L’ article 4 TFUE afirma que tota competència no atribuïda a la Unió al llarg dels Tractats, correspon als Estats membres.
Les competències de la Unió troben el seu origen en una transferència de sobirania. La competència continua sent dels estats membres però la sobirania l’ exerceix la Unió. Hi ha jurisprudència sobre aquest assumpte sobre competències STJUE 6/64 Costa vs ENEL, 15 juliol, 1964.
1 El Tribunal afirma que les competències per regular es van transmetre. La sentència per tant parla de un caràcter irreversible de l’ atribució efectuada pels Estats membres, si s’ atribueix es renuncia a exercir-la, d’ entrada el tribunal afirma que els estats no poden recuperar ‘ exercici de les competències inicialment atribuïdes. No obstant, si les estats ho volen recuperar, haurien de modificar els tractats, retirar-se de la Unió.
1 Sentència sobre una factura elèctrica. La companyia italiana ENEL no aplicava correctament el Dret de la UE 1 2. Base Jurídica Els Tractats no inclouen cap article en el que es regulin les condicions d’ atribució de competències a la unió, no hi ha cap precepte que contingui un catàleg de competències.
Tampoc hi ha una atribució per matèries, convé afegir que hi ha atribucions concretes i específiques, que es troben disperses al llarg dels tractats.
En cascun dels articles, en cadascuna de les bases jurídiques d’ aquests articles, es determinen diferents punts, punts que constitueixen la base jurídica dels actes de les institucions. CONTINGUT BASE JURÍDICA:  Matèria.
 Tipus i mitjans d’ acció.
 La naturalesa dels poders impartits. Poder normatius, consultius, etc.
 Institució comunitària que haurà d’ intervenir.
 Instruments jurídics i els procediments d’ adopció concrets.
La base jurídica pot ser única o plural. Serveix per poder controlar que les institucions, des del punt de vista de les competències, no hagin vulnerat el principi d’ atribució de competències. Pregunta port foli: Per a què serveix la base jurídica. PORTFOLI. S’ ha d’ anar mirant cas a cas si es té la competència, això es coherent amb el caràcter funcional de la Unió, perquè s’ actua en tant que es tenen objectius. Aquesta tècnica d’ anar cas a cas, ha permès adaptar les competències a les necessitats de cada moment i a la realització d’ objectius. Aquest sistema ha estat criticat i ha generat polèmica pel seu caràcter imprecís, per aquest motiu es creà el sistema europeu d’ atribució de competències. (Critica objectius difusos) El caràcter expansiu d’ aquests sistema ha estat relacionat amb l’aplicació de la teoria de les competències implícites per part del TJUE, és a dir, no escrites en el tractat. El tribunal permet exercici de competències que no es troba escrit en els tractats, aquesta es la critica que realitzen els Estats. Les competències implícites no estan escrites, però poden utilitzar-se per les institucions per facilitar l’ exercici raonable de les competències expressament enumerades. Només es pot tenir compte competències implícites quan estan relacionades amb una competència explicita, per tant, no pot estar relacionada una competència implícita amb una competència ex novo. Assegurar l’ 2 efecte útil de les competències que ja té atribuïdes. STJUE 8/55 Fédérechar 18, juliol 1956. Aquí hi havia critica que el model de competències era expansiu, el tribunal afirma que no està interpretant de manera expansiva els tractats. Si es vol tenir efecte útil, que els tractats puguin ser aplicats de manera efectiva, cal que l UE pugui exercir certes competències encara no estiguin escrites.
Posteriorment, l’ STJUE 281, 283,28J i 285 i 287/85 9 juliol any 1987 certs països contra la Comissió. S’ enuncia aquí el concepte de poders implícits. El tractat CEE (el que es discutiia9 confereixi a la Comissió una competència expressa, per tant competència explícita amb l’ objectiu acotat, si s’ exclou l’ efecte útil, si el legislador volia que l ‘article s’ apliqués, s’ ha de poder dur a terme. Segons el tribunal hi ha un vincle de necessitat entre el que està expressament previst i el que és indispensable per a aconseguir-ho.
Aquesta doctrina ha permès explotar totes les virtualitats que contenen els tractats.
El tractat de Lisboa introdueix una clàusula que es denomina clàusula d’ imprevisió, es troba al 352 TFUE. Aquesta clàusula serveix per a introduir competències que d’ entrada no estan escrites als tractats. Quan es consideri necessària una acció de la Unió en l’ àmbit de les polítiques dels tractat per a assolir un dels objectius d’ aquests sense que s’ hagin previst en ells els poders d’ actuació necessaris a tal efecte. El Consell adoptarà les disposicions adequades, adoptades per unanimitat, a proposta de la Comissió i prèvia aprovació del Parlament (procediment legislatiu). Les institucions sense necessitat de reformar els tractes puguin incloure aquestes competències en el seu exercici. Per tant, el tractat de Lisboa introdueix un mecanisme d’ actualització de la unió sense la necessitat d’ iniciar el procediment de reforma dels tractats. Aquest article 352 té la seva utilització subordinada a l’ existència de competències explícites o implícites. Es adir, abans de l’ aplicació d’ aquest precepte s’ haurà de veure si hi ha competències explícites i implícites. A més, calen algunes condicions:  Realització d’ uns dels objectius de la Unió.
 Acció ha d’ estar situada en el marc del funcionament de les polítiques definides als tractats.
 Caràcter necessari de l’ acció. Això vol dir que hi ha una part de la necessitat, l’ apreciació d’aquesta, queda en part en mans de les institucions comunitàries, hi 3 ha un ampli marge de discrecionalitat per part de les institucions comunitàries. Té un límit, el que li pugui posar el tribunal.
 Absència de disposicions en el tractat que prevegin els poders d’ acció necessaris.
L‘ article 352 TFUE es pot utilitzar no només quan no s’ hagi previst cap poder d’ acció, sinó també quan els que s’ han previst resulten insuficients. El procediment que conté aquest precepte és un procediment força rígid, el Consell decideix per unanimitat, això vol dir que un estat pot vetar ja que en la unanimitat tos els estats han d’ estar d’ acord.
Es fa a proposta de la Comissió, però a més requereix l’aprovació del Parlament Europeu.
Això vol dir que es rígid i que totes les institucions vinculades al poder legislatiu i la Comissió, estiguin d’ acord. Convé afegir que, com tracta del tema de competències, segons aquestes i el principi de subsidiarietat, els parlaments nacionals també són consultats.
El TJUE té una posició estricte pel que fa l’ ús del 352 TFUE. Ja en el seu dictamen 2/94, el tribunal va afirmar que no es pot desviar dels objectius principals.
3. Categories de les competències.
Els articles de 2-6 TFUE categoritzen les competències de la Unió. Es tracta d’ una novetat introduïda pel tractat de Lisboa, novetat relativa. Aquest tractat intenta posar ordre a la categorització de competències. En els a tractats anteriors no hi havia cap article en aquest sentit, en el sentit de categoritzar les competències, però les diferents categories de les competències es podien deduir de la pràctica, i sobre tot, de la jurisprudència del TJUE. Actualment hi ha 3 categories: 1. Competències exclusives. Article 2.1 TFUE afirma que quan els tractats atribueixen a la unió una competència exclusiva en un àmbit determinat, només la unió pot legislar i adoptar actes jurídicament vinculants; mentre que els estats membres, com a tals, tan sols poden fer-ho si estan facultats per la Unió, o bé, per a aplicar un acte propi d’aquesta. Els Estats membres, perden a priori i reversiblement qualsevol prerrogativa en l’ àmbit de la competència atribuïda. L’ exclusivitat, no depèn de que la Unió hagi o no hagi exercit la competència, és a dir, pot haver-hi una competència exclusiva però que la UE no l’hagi exercit mai, malgrat tot la 4 competència continua sent exclusiva. La competència exclusiva es caracteritza per 2 elements acumulatius: a. Element funcional. L’ obligació d’ actuar de la Unió, perquè és la única responsable de la realització de determinats objectius.
b. Element material. Comporta la privació del dret dels Estats Membres d’ intervenir de manera unilateral, és a dir, sense permís de la Unió. A la pràctica, no sempre la Unió exerceix per complert les competències exclusives, en aquests casos, el TJUE ha assegurat que els estats membres estan habilitats a intervenir però sotmesos a l’ autorització, al control o l’ aprovació de les institucions comunitàries. (Poden exercir-ho si és necessari amb la corresponent aprovació de les institucions). Article 3 TFUE enuncia els àmbits en els que la Unió compta amb competències exclusives: Unió duanera, Establiment de normes sobre competència necessàries pel funcionament del mercat interior, Política comercial comuna, Política monetària dels Estats, la Conservació dels recursos biològics del mar en el marc de la política de la pesca i finalment, la Celebració de determinats acords internacionals.
2. Competències compartides. L’ article 2.2 TFUE indica que quan les tractats atribueixen a la Unió una competència compartida, compartida amb els estats membres, en un àmbit determinat, la Unió i els estats membres poden legislar i adoptar actes jurídicament vinculants en l’ àmbit esmentat. Els estats membres, exerceixen la seva competència en la mesura que la Unió no exerceixi la seva. Els Estats membres exerceixen novament la seva competència en la mesura que la Unió decideixi deixar d’ exercir la seva. L’ exercici d’ una competència compartida per part de la Unió, exclou progressivament les competències dels estats membres.
(Progressivament va assumint les competències).La majoria de competències de la Unió són compartides o de caràcter concurrent. El principi de subsidiarietat és un altre principi d’ interpretació a aplicar les competències. Tot i que no hi ha una llista, l’ article 4.2 TFUE en menciona alguns: política interior, social, cohesió social, medi ambient, energia, ELSJ, etc.
3. Competències de suport. L’ article 2.5 TFUE fa referencia ales competències de suport. Indica que en determinats àmbits, i en les condicions establertes pels tractats 5 (base jurídica), la Unió té competència per dur a terme accions amb la finalitat de donar suport a l’ acció dels estats membres, coordinar-la o complementar-la sense substituir tanmateix la seva competència en els àmbits esmentats. En aquests casos la Unió no podrà adoptar actes d’ harmonització de legislacions. La Unió no fa actes legislatius. L’ article 6 TFUE enumera àmbits en els que tenim competències de suport (no hi poden haver més que siguin de suports, numerurs clausus). Protecció i la millora de la salut humana, la indústria, la cultura, el turisme, l’ educació, la formació professional la joventut i l’ esport, la protecció civil i la cooperació administrativa.
El tractat, a més d’ aquestes competències, preveuen un altre tipus de competències de manera dispersa, i a més, no s’ entra a definir-les. L’ article 2.3 TFUE indica que els estats coordines les seves polítiques econòmiques i d’ ocupació d’ acord amb les modalitats que estableix el tractat. Aquest, anirà definint quin tipus de competència tindrà a Unió.
Convé afegir que l’ article 2.4 TFUE indica que la Unió te competència d’ acord amb el que estableix el tractat de la Unió Europea per a definir i establir una política exterior i de seguretat comuna, inclosa la definició progressiva d’ un apolítica comuna de defensa.
Els principis que regeixen en l’ exercici de competències: subsidiarietat i proporcionalitat.
L’ article 5 TUE recull el principi d’ atribució de competències, però també es principis que hauran de regir l’ exercici de les competències.
1. Principi de subsidiarietat.
2. Principi de proporcionalitat.
Aquests principis són el reflex de valors comuns que es concreten en normes de conducta. Limiten la discrecionalitat de les institucions, quan aquestes exerceixen les seves competències, i quan exerceixen les funcions necessàries per la consecució dels seus objectius. (Els i diuen a les institucions com s’ han de comportar) 6 Principi de subsidiarietat.
L’ origen d’ aquest principi es troba en un obra d’ Aristòtil. Es un principi vinculat al federalisme, que es troba enunciat a la Constitució del EEUU 1796, i a la constitució Alemanya de 1949. En l’ àmbit de la Unió, l’ article 5 del tractat de la CECA, juntament amb els articles 113 es consideren per a la doctrina com un precedent implícit d’ aquest principi. A més, l’ article 130 R4 del TCEE establia l’ acció de la Comunitat econòmica Europea només quan les objectius poguessin ser aconseguits amb millors condicions a nivell comunitari i a nivell dels estats membres considerats aïlladament. L’article 5 TUE indica que en virtut al principi de subsidiarietat en els àmbits que no siguin de la seva competència exclusiva, a unió intervindrà en el cas i en la mesura que els objectius de l’ acció que es pretén realitzar, no puguin ser aconseguits de manera suficients amb els estats membres, ni a nivell central, ni regional o local, poden aconseguir-se a la dimensió o dels efectes de la dimensió que es pretén escala de la UE.
Finalitat d’ aquest principi. Cada instància de poder assumeixi les competències que pugui exercir millor, la intervenció de la Unió només tindrà lloc en els àmbits en que pugui ser considerada més eficaç.
L’ article 5 TUE conté varies impressions i ambigüitats, i dóna lloc a dues interpretacions diferenciades.
1. Els Estats membres poden limitar ales institucions de la Unió.
2. Legitima a les institucions europees per a emprendre noves accions.
Això és reflex de la complexitat que envoltà el debat polític de les conferència internacionals.
Àmbit d’ aplicació. Malgrat que el tractat només fa referència a les competència exclusives resulta complicat veure que aquest principi s’ apliqui a les competències de suport, de manera general s’ aplica a l’àmbit d eles competències compartides. L’ aplicació pràctica va plantejar nombrosos interrogants, que alguns troben la seva resposta en el protocol número 2. La subsidiarietat es vincula a l’ aplicació del principi de responsabilitat de totes les institucions, vinculat al principi de la responsabilitat de les institucions, a més, amb aquest protocol número 2, existeixen procediments de control previ del principi, en mans dels parlaments nacionals dels estats membres, no 7 dels governs dels estats membres. Aquest procediment de control previ, consisteix en primer lloc, en enviar la proposta als Parlaments nacionals, aquests disposen de 8 setmanes per adreçar un dictamen motivat a la Comissió, i s’ hi d’ aquest dictamen 1 /3 és negatiu, 1/3 dels Parlaments del sestats membres estan en contra d’ aquesta competència, el projecte s’ ha de tornar a estudiar i decidir si la proposta d’ actuació és manté no és manté, llavors cal que més de 2/3 estigui d’ acord en que la institució que sigui exerceixi certa competència. Convé afegir que els Parlaments Nacionals estan legitimats per a poder recórrer els actes legislatius davant del TJUE per vulneració del principi de subsidiarietat.
Principi de proporcionalitat.
Principi d’ origen jurisprudencial, creat pel TJUE com un principi general del dret. L’ article 5 TUE fa una referència a aquests principi. El protocol número 2 també s’ encarrega de la proporcionalitat, com per exemple que les intervencions de la Unió s’ han d’ adequar als objectius que es persegueixen sense anar més enllà del que sigui estrictament indispensable. Davant la possibilitat d’ escollir entre diferents mesures per a aconseguir un objectiu, les institucions han de recórrer a aquella mesura que permeti aconseguir la finalitat amb les càrregues menys oneroses. Intensitat de la mesura, el tipus normatiu, etc.
Aquest principi intervé en tots els àmbits materials d’ actuació de la unió, tant en competències compartides com en exclusives, banya a tota l’ actuació de la unió.
8 ...

Tags: