TEMA 5. DESCOLONITZACIÓ I CONFLICTES (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Història Contemporània II
Año del apunte 2016
Páginas 5
Fecha de subida 13/04/2016
Descargas 6
Subido por

Descripción

Carolina Rúa

Vista previa del texto

TEMA 5. DESCOLONITZACIÓ I CONFLICTES 5.1.- Cronologia del territori palestí / israelí Segle XVI – 1917: formen part de l’Imperi Otomà.
1917 – 1948: Mandat britànic a Palestina. Els EEUU tenien una gran simpatia amb els jueus. No volien problemes amb els EEUU ni amb els àrabs, que eren els que tenien el petroli. També és tenia una gran por pel terrorisme. Per tot això, varen decidir marxar.
1948 – 1949: Guerres d’independència (Israel) o Guerra del desgast (Palestina). Es saldarà amb la victòria d’Israel. Aquest es faran amb més territoris que aquells que dictava la resolució de l’ONU. Això desencadenarà més conflictes.
1956: Conflicte al Canal de Suez. El president egipci vol privatitzar el canal i això no agrada ni a Israel ni a les potències estrangeres.
1967: Guerra dels sis dies. El govern d’Israel pensa que els seus veïns àrabs són molt bel·ligerants amb ells. Israel considera que se’ls està provocant i, tement un segon Holocaust, declararà la guerra a Egipte. Amb això, Israel ampliarà encara més els seus territoris. Els àrabs ho viuran com una gran humiliació.
1973: Guerra del Yom Kippur. Els àrabs varen aprofitar el dissabte, dia de descans dels jueus, per tal d’atacar Israel. Això es saldarà amb els Acords de Camp David, al 1978. Jimmy Carter tindrà un paper molt important.
1987 – 1993: Primera Intifada. Comença a sorgir una molt mala imatge d’Israel arreu del món.
Sorgeix el mite de David contra Goliath.
1993: Acords d’Oslo. Via de negociació de pau que no va acabar de funcionar.
2000 – 2005: Segona Intifada. Es construeix el mur entre Palestina i Israel.
2005: Retirada de Gaça per part d’Israel.
5.1.1.- Mandat britànic (1917 – 1948) Els britànics són molt durs i autoritaris amb els àrabs, però amb els jueus són una mica més permissius. Tot i així, sorgiran grups terroristes per part dels jueus, com Irgun o Stern. Durant els anys 20 arriben 100.000 jueus a Palestina. La població àrab reacciona bastant bé amb l’arribada dels jueus, però quan mostrin la voluntat de crear un estat propi començaran a inquietar-se i a sentir-se molestos. Faran vagues i es tractarà de limitar l’arribada d’immigrants jueus; els britànic, per la seva banda, després de la Segona Guerra Mundial, tampoc eren favorables a l’arribada de jueus europeus a Palestina. A aquest rebuig per part dels britànics i els àrabs, alguns jueus respondran amb atemptats terroristes: a) Bomba al mercat àrab a Haifa (74 morts) b) Bomba a l’Hotel rei David (91 morts) S’aplicarà una gran pressió sobre els britànics per part de la comunitats internacional. El cas més sonat va ser el del vaixell Exodus, que anava carregat amb més de 4.515 de supervivents de l’Holocaust nazi. Quan el vaixell va sortir del port de Marsella, es va trobar amb la restricció del govern britànic a Israel, que no els deixava avançar. Dins els vaixells es varen dur a terme motins i revoltes, arribant a morir 3 dels passatgers. Els jueus que anaven a bord de l’Exodus varen haver d’emprendre un nou viatge cap a Europa, amb destí Habsburg. La violència, el terrorisme, l’ombra de la Xoà i la pressió internacional varen fer que el 1947 els britànics abandonessin Palestina. Aquesta renúncia es va fer davant de les Nacions Unides a través del “Dossier Palestina”.
El sionisme havia de ser una solució per a la qüestió jueva. Davant d’aquest problema, el que necessiten els jueus és un estat propi. El que creien era que davant de la violència el que havien de fer els jueus era marxar cap al pròxim Orient i allà fundar una nova Israel. És la seva reacció enfront del racisme europeu. Els primers militants sionistes arriben amb l’il·lusió de crear una nova societat; això es traduirà en la formació dels “quibuts”, un mena de cooperativa on la població (d’esquerres) vivien en una mena de comuna. En aquests quibuts, on la majoria de població tenia ideologia marxista, no volien que ningú treballés per a ells. D’aquesta manera, els jueus no voldrien donar feina als àrabs que vivien en aquell territori. Aquí es va començar a gestar la separació entre àrabs i jueus que trobem actualment en el territori de Palestina.
El mandat britànic es va resoldre a través dels decrets de la ONU: es crearien dos estats diferents i Jerusalem i Betlem quedarien sota la tutela de les Nacions Unides. Els jueus hi varen estar d’acord, però els àrabs no, ja que consideraven que els hi quedaven les pitjors terres. Segons aquesta resolució, els jueus passarien de tenir un 7% de les terres fins a tenir-ne un 56%; els àrabs, en canvi, només disposarien d’un 43% de les terres. Els jueus en un principi accepten per tal d’aspirar a obtenir encara més territori. El final del mandat dels britànics acaba el 15 de maig del 1948, moment en que Ben Gurion proclama la independència d’Israel. Truman, president dels EEUU, va reconèixer de seguida l’estat d’Israel.
5.1.2.- Guerra de desgast (1948 – 1949) Veient que amb la resolució de l’ONU Israel no aconseguiria el país que ells desitjaven, varen desplegar l’aparell militar al 1948. A les seves files tindrien milícies que havien participat en els atacs terroristes sota el domini britànic. A més, Israel gaudia amb el suport de grans potències estrangeres, com els EEUU o la pròpia URSS. Palestina no podia competir amb l’armament i l’organització d’Israel. Així, acabarà esclatant la Al-Naqba o la Guerra del desgast. L’objectiu d’Israel amb aquesta guerra era crear un estat on els jueus eren minoria.
El que feien els israelians era avisar de la massacre per tal de que la població s’hi retirés per por a morir. Això formava del Pla Dalet, amb la qual es volien ocupar aldees i expulsar els palestins.
Segons el dret internacional, quan algú ha de marxar forçadament de casa seva té el dret a retorn, és a dir, de tornar a casa seva un cop passat el perill. Si la tornada a casa no és possible, aquestes persones tenen dret a una indemnització. També es va decretar que les empreses no podien contractar treballadors àrabs ni tampoc comprar productes que provinguessin de Palestina; això afavoria la separació entre jueus i palestins.
5.1.3.- Segona guerra àrab-israeliana (Crisi del Canal de Suez de 1956) El conflicte s’inicia perquè el govern egipci de Nasser reconeix a la Xina de Mao. Fins aquell moment, Egipte havia tingut molt bona relació amb els EEUU, arribant aquest a finançar la pressa d’Assuan. Quan els EEUU veuen que reconeix el govern comunista de Mao li retiraran el finançament de la pressa. Per tal de poder contrarestar la decisió dels EUA, decideix nacionalitzar el Canal de Suez. Les altres nacions veuen això com un desafiament i pensaven que volia tancar el canal per a que s’acabés el comerç colonial. Per això, el Regne Unit, Israel i França ataquen Egipte conjuntament.
Aquestes forces varen instar a Nasser a retirar-se del Canal de Suez o bombardejarien El Caire.
Com Nasser es va negar a retirar-se, els aliats varen bombardejar la capital egípcia, cosa que els va donar una publicitat nefasta. L’URSS va amenaçar amb atacar militarment i els EEUU varen amenaçar amb la sortida de l’OTAN. Amb això varen sortir perdent les potències europees i Nasser va ser concebut com un gran vencedor, cosa que no va agradar a Israel. És el nou líder àrab a nivell mundial.
5.1.4.- Tercera guerra àrab-israeliana (Guerra dels sis dies als 1967) Davant de les presumptes provocacions de Nasser cap a Israel, Israel farà un atac preventiu al·legant a que han estat atacats per Egipte. Una de les coses que criticarien els jueus seria el tancament de l’Estret de Tiran, que permetia el pas de vaixells cap a Israel. A més, enviaran tropes al Sinaí. Davant d’això, Israel atacarà a Egipte. En dos dies escombren la força aèria i terrestre egípcia. El primer dia envaeixen Cisjordània i ocupen Jerusalem i el territori palestí occidental. En sis dies havien vençut als egipcis, de manera que ningú va poder realitzar un ultimàtum. El 22 de Novembre es va redactar la resolució 242 per unanimitat: Israel ha de retornar tots els territoris que havia aconseguit a canvi del reconeixement de l’estat d’Israel i de l’estat de Palestina.
Israel no està d’acord, ja que no necessita la pau, sinó l’expansió del seu territori. Els palestins són els que més han perdut i han vist reduïts els seus recursos i el seu territori. El 82% dels recursos estan en mans dels militars. Una de les conseqüències més greus és la implantació de colons jueus ultraortodoxos en els territoris ocupats. Aquestes zones estan plenes d’àrabs, els quals pateixen la repressió dels colons. Es viuen tensions permanents entre jueus i àrabs: hi ha discussions, llançament d’objectes, toc de queda, agressions, destrucció d’arbres...
5.1.5.- Les organitzacions palestines armades i el terrorisme Yassir Arafat va liderar l’Organització per l’alliberament de Palestina. Era molt carismàtic i tenia un alt suport popular. Després de la guerra dels sis dies i de l’ocupació de territoris àrabs, aquests varen començar-se a organitzar de manera armada. Dins del grup d’Arafat surten faccions terroristes, tot i que ell no hi estava d’acord. L’FPLP cometrà actes terroristes a partir de l’any 68 a Europa. El que faran serà atacar enclaus jueus a Europa, ja que Israel estava altament militaritzada i era molt més difícil. Aquests grups, a més, faran servir la retòrica marxista d’alliberament. La gent comença a espantar-se, ja que els conflictes d’Orient Mitjà passen a Europa. Molts d’aquests actes es gravaran i es faran servir ostatges europeus. Un dels punts més calents serà l’explosió de tres avions comercials al desert, tot i que els viatgers varen ser evacuats a canvi de pressos.
Aquest seria un fet tan importants que, després de dies de combats, el rei de Jordània expulsaria els membres del FPLP (Setembre negre). Hi haurà un grup de guerrillers terroristes palestins que voldran fer un homenatge pel Setembre Negre. Això desembocarà amb la creació del grup terrorista Setembre Negre que al 1972 segrestaria i mataria 11 atletes israelians a les Olimpíades de Munich.
La comunitat jueva queda molt espantada i reaccionarà molt durament contra aquelles persones que podien formar part d’alguna organització àrab o palestina. Moltes de les persones que varen ser assassinades i perseguides no tenien res a veure amb aquestes organitzacions. Aquesta persecució es va donar a terme tant a Orient Pròxim com a Europa. Aprofitant aquest moment de temor per part d’Israel, Egipte i Síria es preparen per una nova ofensiva, que donarà lloc a la Quarta guerra àrab-israeliana.
5.1.6.- Quarta guerra àrab-israeliana (Guerra del Yom Kippur, del 6 al 24 d’octubre de 1973) Els àrabs aprofiten les festes del perdó (Yom Kippur), moment en el que el país està paralitzat, per atacar Israel. Nasser havia mort 3 anys abans i el seu successor volia aconseguir el mateix prestigi que ell. Com comptaven amb el factor sorpresa, Síria i Egipte guanyen territori molt ràpidament. Israel, però, reaccionarà ràpidament (el seu gran error era menystenir als àrabs).
Amb la ràpida reconquesta dels territoris ocupats, els àrabs recuperaran l’orgull federalista.
Això, però, durarà poc, ja que Israel reacciona ràpidament i tornarà a conquerir aquests territoris.
Israel, per defensar-se, amenaçarà amb pujar el preu del petroli, quelcom que no agrada als EEUU. Tant l’URSS com els EUA instaran a l’ONU per tal de que actuï. S’aprovarà la resolució 338, que instava a l’alto al foc i a la tornada dels territoris presos al 1967. Israel acabarà acceptant aquest tractat de pau perquè els EEUU li oferiran ajuts econòmics.
5.1.7.- Ocupació del Líban Israel decideix atacar el Líban al juny de 1982, el qual ja estava en guerra civil interna entre els cristians i els musulmans. Israel haurà d’intervenir ja que ells creien que hi havia membres de l’FPLP i el propi Arafat amagats en territori Líban. El que ells volien era expulsar els musulmans (com ja havien fet) i establir un govern satèl·lit de dreta i cristià. El que varen fer va ser bombardejar ciutats; en veure que Arafat no hi era, Israel es va retirar. Els guerrillers palestins també van marxar del Líban amb la condició de que es protegissin els palestins que hi havia en els camps de refugiats al Líban. En aquest context morirà Ariel Sharon, el líder cristià. Amb aquesta excusa, Israel atacarà els camps de refugiats de Sabra i Shatila entre el 16 i el 18 de setembre de 1982, tot massacrant 3000 persones indefenses.
Aquesta ofensiva, molt lluny d’aturar l’FPLP, va fer sorgir un altre grup terrorista, Heezbol·lah, de manera que els israelians es quedaran a la frontera sud del Líban.
5.1.8.- Les intifades i la victòria de Hamas PRIMERA ANTIFADA (1987 – 1993)  Varen haver més de 40.000 incidents. Fins aleshores, el govern d’Israel mostrava que era un petit enclau envoltat d’enemics àrabs. Ara, però, l’opinió pública s’adona que els àrabs no es poden defensar de l’armament d’Israel. Així, es dóna la volta al mite de David contra Goliat. Arafat serà qui voldrà posar pau i es signaran els Acords d’Oslo, els quals reconeixen Palestina com un protoestat (Autoritat Nacional Palestina). Per algunes tensions, no s’arribarà a una veritable pau.
SEGONA ANTIFADA (2000 – 2005)  Comença la destrucció sistemàtica d’infraestructures de l’Autoritat Nacional Palestina. El més sonat va ser la destrucció de l’aeroport de Gaza. En aquest moment serà quan s’aixecarà “el Mur”. Aquest mur s’apropia una 15% de les terres de Cisjordània. Al 2005, Israel decideix retirar-se de la franja de Gaza, ja que hi havia pocs colons.
Això serà molt criticat per la dreta jueva, però molt alabat pels àrabs palestins. Els àrabs s’adonen que les negociacions no valen per res, per això es radicalitzen. La població donarà més suport a grups extremistes com Al-Fatah (reconeixen Israel), que actualment governa Cisjordània. A Gaza governa Hamas, qui va guanyar les eleccions el 2006 (no reconeixen Israel).
Actualment trobem una comunitat palestina dividida: Cisjordània és més moderada i aposta pel diàleg; a Gaza, en canvi, aposten per una ruptura total amb Israel.
...