Tema 3. Síndromes i trastorns fundamentals. (2017)

Apunte Catalán
Universidad Blanquerna (URL)
Grado Psicología - 3º curso
Asignatura Avaluació i Diagnòstic II Adults
Año del apunte 2017
Páginas 7
Fecha de subida 08/06/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

ccarbonell Tema 3 Sindromes y trastornos fundamentales Psicopatologia: ¿Enfermedad mental?   NO - Influència del context i de la cultura. La depressió d’una persona, per exemple, dependrà molt de la importància que se li doni a certs aspectes en la seva cultura.
En aquest moment no existeix cap trastorn psicològic amb una caua purament fisiològica. Important destacar de que no són entitats naturals independents de l’entorn en el que es desenvolupa. NO POSAR MAI ENFERMEDAD MENTAL.
És útil diagnosticar sempre que ens centrem en la persona, no amb el trastorn. Sempre que entenguem que la depressió, tr de personalitat, ansiós... ha de referir-se al conjunt de la persona, a la seva biografia, a la família, etc: - Experiència i conducta, biografia, circumstàncies, família, relacions, cultura, època històrica.
- Formes ”d’estar a to amb el món”. Marino Pérez es basa molt amb els filòsofs existencialistes. Idea de que la psicopatologia es allò d’estar a to o no amb el món, amb la existència...
 Ansietat: no estar a to amb el món perquè el que pateix la persona és un sentiment d’amenaça i amb aquesta experiència de desmoronament de la consistència i significat del món. Sentiment de que la seva vida com a humà està perdent sentit, es converteix en un món amenaçat.
 Depressió: estancament, obturació del futur. Experiència, sentiment profund existencial d’estancament i obturació del futur (no hi ha futur) - “Problema”: s’intenta posar una paraula molt descargada de connotacions mèdiques. Les persones tenen problemes, no malalties. Els trastorns mentals són problemes de persones, no de cervells (Bracken, 2014). El nostre cervell no ve de fàbrica, l’entorn ajuda a desenvolupar-ho. Un nen, per molt intacte que tingui el cervell, si no se li parla mai, amb una posició no interactiva, no aprendrà mai el llenguatge. El cervell és complicat.
La depressió continua sent un problema de la persona, influeix en la seva vida, en les seves relacions, seguirà sent un problema vital, no cerebral. El context interactiu en el que la persona viu aquell problema psicològic és absolutament FONAMENTAL.
Exemple: Dolor. La persona que pateix dolor al ser torturat o la dona que està parint, aquell dolor pot ser el mateix a nivell neurològic i processos fisiològics que s’estan experimentant, però l’experiència seria radicalment diferent el context. El context és el que marca la raó d’aquella experiència de dolor.
Psicopatologia i cultura: exemple de la alexitimia  Alexitimia: - Dificultat per identificar sentiments i diferenciar-los de les sensacions corporals.
- Dificultat per parlar sobre les emocions.
ccarbonell   - Orientació cap a l’extern (en detriment d’allò intern, de les experiències personals) Cultura i llenguatge per les emocions. El que fa la cultura és posar-li un llenguatge a les experiències emocionals. H ha cultures en els que el llenguatge està poc desenvolupat en quant al món de les emocions, n’hi ha algunes que son hipocognitivitzades, hi ha poc contingut sobre aquestes emocions . Els esquimals o els tahitians tenen molt poc llenguatge sobre la tristesa (emoció problemàtica per se hipocognitivtzada, seria un sentiment que es reprimeix, no se li dedica atenció, i en lloc de trista la persona es sent fatigada o malalta). L’entorn cultural pot fer que un sentiment com la tristesa que no es concebut com una experiència que existeix i la qual no s’ha d’atendre, quedi molt poc relegat al llenguatge i es canalitzi a través de la fatiga o sentir-se malalt. La societat en la que una persona viu marca i defineix què és allò que la persona experimenta.
Mentres que hi ha altres cultures hi ha emocions hipercognitivitzades, molts girs, molts conceptes... Exemple: La felicitat. Anteriorment, si els hi preguntéssim als nostres avis, ningú hagués dit que ha vingut aquest món a ser feliç. En totes les campanyes publicitàries, etc.... Exemple 2: La culpa. Tendim a viure la culpa en comptes de societats protestants o més religioses.
La taula del power. Es van combinant les dimensions culturals. Dimensions culturals Colectivista vs individualista. E funció desi en una cultura predomina una cultura o altre tenim una experimentació diferent de les emocions (somàtiques i psicològica) .
les emocions tendeixen a reberlar-se d0una forma més somàtica i es reprimeix.
En una societat més individualitzades s’afavoreix que aquest sentiments s’expressin i es rebel·lin.
Baix estatus social i educatiu: l’experimentació tendeix a experimentar-se de forma més somàtica i, per tant, tendeixen a reverlar-se molt poc.
Alta distància de poder, desigualtat entre les persones de major estatus i menor estatus (gran recorregut entre unes i altres): les emocions tenen menys valors especialment dels subordinats (tenen poca oportunitat d’experimentar perque a ningú li impotra) mentre que les persones ambalt estatus parlen i expliquen sobre aquestes coses. El psicoanàlisi només es tractava a la burgesia.
Societats més masculines o Femenines: Plantegen que les societats més femenines les emocions tendeixen a parlar més d’elles i a revela-se i en societats més masculines les dones segueixen revelant-se mentre que els homes no tendeixen a expressar-ho excepte la ira i la soberbia que s’expressa molt.
Les dones tenen més dificultat per diferenciar sentiments i sensacions corporals.
Ja tenim que en una determinada societat hi hagi un tipus de problema psicològic, d’un caire, d’un altre, etc. La cultura marca el canal d’expressió i d’experimentació, defineix els teus sentiments i per tant, afavoreix o no la seva expressió.
Psicopatologització i classificació  Psicopatologització de la vida cotidiana: és la principal crítica a la psicopatologia. De molt poques categories s’ha anat a centenars de categories diagnòstiques i moltes d’elels tenen a veure amb experiència quotidianes que es psicopatologitzen. Per exemple: trastorn adaptatiu Allò que li està passant a una persona que s’està adaptant per una situació vital important apareixen símptomes per les quals aquella ccarbonell   persona intenta adaptar-se i assumir aquesta experiència. Això ho han convertit en psicopatologia.
Les experiències de dol també s’han psicopatologitzat. És un error important intervenir en processos de dol. És inadequat iniciar una intervenció si no té algo més (si no veiem que ha trencat amb moltíssimes persones). No intervenir ni amb fàrmacs ni intervencions psicològiques, deixar que els recursos personals es posin en marxa.
Addicció als videojocs: pot haver joves addictes als videojocs, però vol dir que aquell nen que s’està 8 hores durant el cap de setmana vol dir que és addicte? DSM: Ha passat de unes 8 categories al 1880 : I (1952): 106 categories diagnòstiques.
Fins aquí eren breus definicions dels trastorns.
II (1968): 182 categorie Aquests dos donaven algunes orientacions, sobretot psicoanalítiques, en de que prove, etc...
III (1980): 265 categories IV (1994): 297 categories 5 (2013): casi 500 etiquetes La principal novetat que critiques els crítics és la patologització de la vida humana, convertint-les en malalties.
Interessos als que respon el DSM: el DSM no té només un interès i una voluntat de millora del saber, sinó que hi ha alguns interessos en la seva ombra. Quins interessos?: - Legitimació de la psiquiatria com a especialitat mèdica: dins la medicina no és la professió més prestigiosa, i els psiquiatres es van esforçar per tenir un manual com el de altres disciplines mèdiques.
- Tercers pagadors: assegurances mèdiques, públiques i privades. Requereixen categories diagnòstiques concretes per pagar els serveis. S’ha de reportar i informar de quins trastorns tenen els seus pacients.
- Promoció de medicaments: de cara de fer assajos clínics necessita d’una categoria diagnòstica (per exemple: antidepressius) necessites pacients amb depressió, per tant, categoria diagnòstica. Les farmacèutiques volen vendre fàrmacs, per tant, necessiten que cada cop més hi hagi problemes de la vida que siguin tractables amb aquests fàrmacs. I els antidepressius van començar a ser, com per exemple, el prozac va començar a veure’s de que atrasava la ejaculació, per atzar, es va demostrar que un antidepressius anaven bé per la ejaculació precoç. Allà va començar a haver un mercat molt més gran.
A les farmacèutiques li va molt bé que la timidesa es torni en un trastorn psicopatològic perque així es pot tractar. No hi ha cap pastilla que sigui antidepressiva: té efectes en els procediments, alteren el cervell provocant una sèrie d’efectes que contraresten la depressió.
- Aliances a favor de la malaltia mental: Hi ha una sèrie de grups de pressió que els hi interessa plantejar que efectivament ha d’haver un manual en el que hi ha d’haver un manual en el que es recullin totes les malalties mentals i que es considerin malalties del cervell. Pot haver grups de familiars o mentals d’un determinat trastorn que poden sentir cert alliberament quan vegin que l’origen d’una malaltia mental és biològic, malaltia del cervell, també com a excusa dels ccarbonell  abocats per que una persona no estigui a la pressó, etc. Linia de desresponsabilitzacióSTOP DSM Sistema de classificació (DSM-ICS): Avantatges i inconvenients Avantatges - Comunicació i llenguatge comú - Sistematització i guia: ajuda per a la formulació clínica.
- Investigació: Necessita trobar trets comuns i compartits, no es pot fer investigació n=1; necessitem agrupar-los i quin tractament va bé per aquells que considerem depressius. El diagnòstic és un aglutinador d’elements diagnòstics.
Almenys sabem que hi ha característiques que estan allà.
- Eficàcia-efectivitat comparativa dels tractaments. Podem comparar dues teràpies amb la mateixa categoria diagnòstica.
Inconvenients - Malaltia (vs Persona, Context i Cultura).
En el DSM es considera malalties que afecten a la vida quotidiana. Renuncia a comprendre els símptomes, simplement anuncia: aquests són els símptomes.
- Sistema fet a mida del món occidental, no s’entendria fora d’aquest primer món.
- Gradació: No n’hi ha, no hi ha “un poco de”. Aquí és o compleix o no compleix.
- Fonament teòric (sense validesa biològica). Ningun trastorn mental té una raó biològica coneguda.
- Poc claredat en els casos difícils. Es barregen diferents components i trets psicopatològics, de manera que la persona, com més difícil és el cas més difícil és situar-lo en certa situació - Solapaments, dobles i triples diagnòstics, casos subclínics.
- Psiquiatrització d’alguns problemes.
Problemes de relació, trastorno disfòrico premenstrual.
- Connexió diagnòstic – tractament. Hi ha una connexió molt feble entre diagnòstic i eficàcia de la teràpia. En la mateixa etiqueta diagnòstica poden tenir pronòstics i la seva teràpia pot funcionar d’una forma radicalment diferent per les seves característiques.
Futurs sistemes diagnòstics   RDoC: Research Domains Criteria Planteja que, en lloc d’utilitzar categories diagnòstiques tipus DSM, busquem diagnòstics fets de dominis conductuals que tinguin una clara base neurobiologia concreta. Reacció d’aquesta falta de validesa biològica (reacció a “ningun trastorn psicopatològic té una base neuropsicologica clara) Dominis biològics concrets que alteren aquestes capacitats.
Model dimensional: Parla del espectre. Es comença a reconèixer que hi ha un espectre (des d’un aspergir fins a una persona autista amb gravissims problemes de comunicació. Aquesta idea de l’espectre ens apropa a la dimensionalitat). LA psicosis també podria ser una altre bona idea com a espectre, així com els trastorns de personalitat. Intentar col·locar la persona en un punt d’aquesta dimensió.
ccarbonell Article Sami Timimi. No more psychiatric labels: Why formal psychiatric diagnòstic System should be abolished 1. Diagnòstics psiquiàtrics no són vàlids ni útils 2. L’ús del diagnòstic psiquiàtric augmenta l’estigma: a. No ajuda a les decisions sobre el tractament b. S’associa amb un empitjorament amb el pronòstic a llarg termini 3. Els diagnòstics de salut mental son poc comuns entre ells c. Per tant, la prevenció es difícil d’assolir-se 4. Diagnòstic mèdic vs diagnòstic psiquiàtric d. Els diagnòstics psiquiàtrics no estan vinculats a cap marcador biològic 5. Categories diagnostiques i tractament e. Hi ha poca evidencia que l’ús de categories diagnòstiques serveixin com a guia per al tractament i influeixi en els resultats.
Etiologia Manuals diagnòstics utilitzats en el camp de psiquiatria han fracassat er connectar categories diagnòstiques amb processos etiològics.
Les investigacions de genètica molecular estan fracassant en descobrir perfils genètics específics pels trastorns que es coneixen.
Trastorn per estrès post traumàtic és la única excepció en la que es detecten causes biològiques. Hi ha persones que pateix un trauma i no té estrès post traumàtic, però les persones que tenen estrès post traumàtic que totes tenen un trauma. Ni tan sols aquest trastorn que té una causa coneguda pot determinar l’aparició d’aquest trastorn.
Validesa Els sistemes de diagnòstics psiquiàtrics actuals no comparteixen la mateixa seguretat científica que els diagnòstics mèdics. En salut mental, ninguna etiqueta psicopatològica té un marcador biològic determinat.
Preocupació sobre l’especificitat de les categories diagnostiques  Comorbilitat. Aquest excés de comorbilitat indica deficiències bàsiques en la comprensió dels límits sobre les condicions que diagnostiques. Hi ha comorbilitat excessiva i posa en dubte les condicions amb les que estem diagnosticant.
El diagnòstic psiquiàtric només serveix om a descriptor que no té el poder d’explicacióEn el camp de la medicina, la raó dels símptomes del pacient es clarifiquen amb un diagnòstic, en canvi el psiquaitric nomes descriu però no permet explicar el per què Cosificació al diagnosticar procés de convertir algo basat en una opinió subjectiva en algo que sembli empíric, limita les alternatives a la persona.
Fiabilitat Mesura en la que els clínics coincideixen en el mateix diagnòstic quan avaluen independentment una sèrie de pacients ccarbonell Critica la major de diagnòstic comuns no tenen sentit nivells baixos d’acord en els símptomes clau.
Solució dels sistemes de diagnòstic formal (DSM; CIE)imposar acord usant criteris diagnòstics estendaritzats a traves de llistes de símptomes Rangs de fiabilitat molt amplis No hi ha cap categoria diagnostica en la que la validesa sigui uniformement alta en el context clínic.
Tractament i resultats Paradigma tecnològic fer diagnòstics permet escollir racionalment la tècnica d’intervenció adequada Evidencies es fins a 7 vegades més important un aaliança terapèutica forta per promoure el canvi Variància en el resultat de la teràpia  factors extra terapèutics Agent farmacològic no estan lligats específicament al diagnòstic, però indueixen estats psicològics concrets. Ex: antidepressius es va veure que tenien efectes en les disfuncions sexuals. En realitat no és un antidepressiu, només modifica el teu estat d’ànim, altera el teu cervell per tenir un altre estat d’ànim, però no ataca la depressió.
Practica clínica: Unes quantes categories de medicaments psicoactiu s’usen sense un diagnòstic concret i es més important factors no específics com l’efecte placebo o la relació amb el psiquiatra.
Segons la World Health Organization els pacient fora de la UE i EEUU: - Meny recaigudes Probabilitats de tenir una recuperació completa significativament més elevades Nivells més baixos de disfunció en seguiment de durant anys Accés limitat de medicació antipsicòtica.
Pronòstic No s’ha demostrat una millora general en el pronòstic a europa i a americà del nord en el diagnòstic del trastorn mental Actualment més pacients han desenvolupat cronicitat Resultats a llarg termini pitjors en països més industrialitzats Problema model mèdic de diagnòstic diagnòstics concebuts com a condicions genètiques per a tota la vida  Control de símptomes, no desaparició El Diagnostic psiquiàtric: - Estigmatitza i marginalitza Interfereix amb la identitat i biografia personal ccarbonell - Insight del diagnòstic associat a:  Menor autoestima i desesperació  Correlaciona negativament amb salut emocional i satisfacció laboral i estat vocacional Model mèdic del diagnòstic: - Dependència de per vida del tractament psiquiàtric Redueix oportunitats de recuperació Rebutjar el diagnòstic: Colonialisme Imposició del model mèdic Les insitutcions occidentals de salut mental volen alfabetitzar la resta del mon universialitzar les descripcions del DSM Aquesta idea fa que reemlacem la manera de concebre i experimentar els trastorn mentals de les altres cultures bla bl Impacte en les polítiques culturals i publiques Conclusions - Les etiquetes diagnostiques han d’ajudar a prendre decisions de tractament d’una manera que impacti en els resultats Sistema de diagnòstic clínicament util - Evidències de dany significatiu els sistemes de diagnòstic psiquiàtric com el DSM han de ser abolits - Cal una reorganització dels enfocs actuals cap a una millora dels resultats incorporant la opinió del pacient amb models de tractament flexible - Actualment, el canvi de paradigmes més compatible amb el que ell està proposant es troba estancat.
...