2.Les cultures autòctones i els pobles colonitzadors a la Península Ibèrica (Ibers I) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura HISPANIA ANTIGA
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 09/04/2016
Descargas 32
Subido por

Vista previa del texto

Els Ibers El punt de partida convencional dels estudis ibèrics és la descoberta de l’escultura “la Dama d’Elx”, el 1897. Un avanç significatiu fou, més tard, el desxiframent de l’escriptura ibèrica, amb els treballs de Manuel Gómez Moreno (1922), actualment és possible la lectura de l’ibèric però no la seva traducció per manca de lèxic.
Durant el primer ¾ del segle XX es va debatre molt sobre la qüestió dels orígens dels ibers, aleshores tenien bona acollida les explicacions basades en la migració de pobles ja formats, la discussió es centrava on, uns els feien venir del Caúcas, i d’altres d’Àfrica.
A mesura que les excavacions es perfeccionaren, a les dècades dels anys 60-70, s’obrí pas l’explicació autoctonista, avui plenament acceptada. El coneixement dels ibers ha sofert profunds avenços en els últims 30 anys i l’exposició de Barcelona de 1998, a banda de celebrar el centenari dels seus estudis, va ésser una bona mostra de la vitalitat dels mateixos i el nou rumb que han pres en els primers anys del segle XXI.
Més que pensar en termes de poble, els ibers formen una extensa cultura, amb trets afins i diferències notables entre uns extrems i altres. Es troben a gran part d’Andalusia, Múrcia, la província d’Albacete, País Valencià, la meitat oriental d’Aragó, gairebé tota Catalunya i una porció del Llenguadoc francès. Es presenta com una transformació dels habitants de la franja mediterrània, des de les seves propies arrels sumades a les influéncies dels pobles colonials. En un territorio ampli i durant un lapsus de temps de més de 5 segles, els matissos linguistics, económics, socials i culturals van ser importants. Per tant per ibers hem d’entendre una afinitat cultural. Malgrat les afinitats, són també molts els peculiarismes de cada regió. Convencionalment i per comoditat arqueològica s’acostuma a dividir en tres períodes, amb dates que varien lleugerament d’unes zones a altres.
En una área tant extensa, des del nord de Catalunya fins a Cádiz, hi havia una varietat econoómica. Deixant a aprt l’activitat comercial de la costa, la producción básica va ser l’agricultura, i en menor messura la remaderia i la minería.
El control de les mines per part d’algunes comunitats del sud i sud-est de l aPenínsula va propiciar el desenvolupament econòmic d’alguns nuclis i la implantació de la vida urbana, abans que a l’interior. Les aristocràcies ibèriques van tenir un paper desiciu en el procés de transformació d’aquestes societats, no només per ser guerrers, sinó com a administradors dels recursos, i fer d’intermediaris amb els colonitzadors o altres comunitats indígenes.
La societat ibérica era una societat jerarquitzada, en la que existia una simbologia del poder i una clara diferenciació de la posició social. El patró que seguien els diversos grups socials va ser al guerra, activitat en que van destacar com a mercenaris al servei cartaginès i enemics de Roma. Tot hi això no hi ha una classe militar ni exèrcit ibèric, sinó petits grups armats al servei d’un noble local que va exercir el seu poder sobre diverses localitats properes, que formaven part d’una mateia comunitat.
Els ibers es divideixen en 3 periodes, amb dates que varien lleugerament d’unes zones a altres:  Ibèric Antic (600/550-450/400 a.C.). Comporta la generalització de les primeres ceràmiques a torn pintades autòctones en la façana mediterrània, amb certa homogenització cultural entre les seves regions. També l’adopció completa d’utillatge agrícola i militar de ferro i una major presència del comerç grec junt amb el fenici. A mitjans del període apareix un llenguatge artístic, amb arquitectura i escultura pròpies al migdia peninsular, art al servei d’una societat centrada en elits aristocràtiques. Cap el final de la fase apareixen els primers alfabets ibèrics.
 Ibèric Ple (450/400-237/195 a.C.). Es consolida i generalitza la jerarquització del territori, presidida pel model de les capçaleres protourbanes (oppida). Són ciutats indígenes, amb una que té la capitalitat. En algunes regions es produeix una destrucció dels monuments aristocràtics anteriors. Ara no es produiran gran estructures ni escultures. Arreu s’observa un augment demogràfic i econòmic, que coincideix amb l’apogeu de la influència hel·lènica. El període assisteix a una clara regionalització cultural i s’assoleix el classicisme en les ceràmiques.
Coincidint amb el final del període, apareixen les primeres emissions monetàries amb llegenda ibèrica.
 Ibèric tardà (237/195-100/50 a.C.). La seva societat es veu alterada per la conquesta romana. La conquesta provoca inicialment un retrocés demogràfic i econòmic, però s’observa una recuperació a mitjans del segle II a.C. Hi ha un increment del comerç regional i extrapeninsular, dintre dels circuits romans.
Entren a la península un gran nombre d’objectes itàlics i grecs. Generalització del vas kàlathos i dels estils pictòrics vegetals i animals, incloses les representacions humanes. En general es produeix una profusió de l’epigrafia ibèrica i la generalització de la moneda. En la fase final, el segle I a.C., els elements culturals autòctons sovint es barregen amb els romans, es produeix una cultura iberoromana. La cultura ibèrica anirà desapareixent durant l’època de Cèsar (50 a.C.), després d’aquest moment hi ha poca presència ibèrica.
La fase ibèrica antiga (VI-V a.C.) El període s’obre amb una relativa afinitat cultural en tots els territoris. Des de finals del segle VII a.C., sobretot a la ½ del segle VI a.C., es propaguen de sud a nord les ceràmiques a torn de pasta clara i pintura vinosa, distribuïda en senzills motius amb una pinta múltiple, tals com bandes i ones.
Es generalitza la cremació dels difunts i el seu enterrament en urnes, de les que destaquen les anomenades d’orelletes, en realitat una versió indígena d’influències fenícies.
Aquests canvis van acompanyats d’altres més profunds: la plena adopció de la metal·lúrgia del ferro genera dues coses:  Agricultura intensiva, amb el consegüent augment de la població. La principal agricultura era del blat. p  L’aparició d’equips de guerrers aristocràtics. S’inicia així una tendència a la diferenciació social entre camperols i aristòcrates. Aquestes elits controlen les ciutats i el comerç. Diferenciació entre camperols i camperols aristocràtics. No es coneix l’existència d’esclaus. El món militar és aristocràtic.
A l’edat del bronze recent (1300-750 a.C.) la planta meridional havia vist l’aparició de petits poblats compactes formats per cases rectangulars construïdes de pedra i fang.
A la primera edat del ferro (750-550 a.C.) es viu la culminació del procés agrari i de jerarquies socials autòctones que tenen com a element més destacat la vertebració del territori sota el control de les noves fortaleses senyorials.
Propi d’aquest moment és la tendència a la circulació de la riquesa més que no pas la seva acumulació en tresors (característica de l’època tartèssia). Els contactes amb comerciants fenicis, cartaginesos i grecs va augmentar.
L’economia, de base agrícola i cerealista, prefigura la base dels agricultors preindustrials mediterranis, deixant la remederia en un segon pla. No falten en aquest període les produccions tèxtils i la primera producció de vi local.
Per exemple, a La Quéjola (San Pedro, Albacete), es documenta la primera producció autòctona de vi a finals del segle VI a.C. Això no vol dir que es deixin d’importar vins grecs o fenicis per una demanda aristocrática, on els productes exòtics denoten prestigi social. Ja en el període següent (ibèric ple) es documenta la producció d’oli en la zona edetana (València); novament ens trobem amb un producte, considerat fins no gaire anys, introduït amb la conquesta romana, però que ha resultat tenir precedents autòctons.
Es perfeccionen els molins de gra, amb l’invent iber del molí rotatori en la 2/2 del segle VI a.C. Els ibers impulsaren la mineria, en especial la recerca de ferro, sen-se renunciar a altres productes, però no van arribar a tenir el pes que els metalls nobles havien tingut en època tartèssia. Diversos oficis deixaren el terreny ocasional o familiar i esdevingueren professions especialitzades trameses de pares a fills o de mestres a aprenents. Aquest és el cas de les ceràmiques, ja produïdes a torn, que diversifiquen les seves funcions i permeten als usuaris manipular qualsevol classe de líquids o sòlids.
Es desconeix el règim de propietat de la terra i la relació concreta dels artesans amb les elits; però es pot seguir el procés de formació d’elits aristocràtiques locals, un procés que es dóna abans i més accelerat al sud, on apareixen mostres d’art notables ja a finals del segle VI a.C., de clara influència oriental, com Pozo Moro (Chinchilla, Albacete), marcant tombes principesques. Les influències gregues i una hàbil adaptació local al treball de la pedra sorrenca, es combinen a la ½ del segle V a.C., amb l’aparició d’escultures ibèriques de temàtica mitològica i d’exaltació heroica, com el conjunt d’El Cerrillo Blanco (Porcuna, Jaén).
La fase ibèrica plena (s.V-III a.C.) Periode d’esplandor de la cultura ibèrica.
Les ètnies ibèriques La cultura ibèrica abastava un ampli territori, el qual incloïa antecedents molt diferenciats durant la Prehistòria recent, per tant no és d’estranyar la subdivisió dels ibers en grups regionals, els pobles. Però les fonts literàries no sempre mencionen els mateixos pobles ibers en el mateix lloc Bàsicament es poden distingir quatre grans zones:     La Baixa Andalusia. Antic epicentre tartessi, on viuen els turdetans en la vall i els túrduls en la perifèria nord, cap a les terres serranes. Els túrduls podrien no ésser ibers.
L’Alta Andalusia i la regió Sudest. És una zona molt activa, que va comptar amb les formacions de bastetans, centrats en terres granadines, oretans en l’alt Guadalquivir i zona manxega, mastiens en la costa murciana i contestans en terres alacantines.
A Llevant, entre el Xúquer i l’Ebre, amb els edetans entorn de València i els ilercavons estesos a ambdós marges del curs inferior de l’Ebre.
La Zona Septentrional. Caracteritzada per la seva fragmentació en petites formacions: en les planes que creuen els rius Segre i Cinca habitaven els ilergets, a ponent seu ho feien els ausetans de l’Ebre (Baix Aragó) i sedetans (al voltant de la futura Saragossa) i, una mica més al nord, els suessetans (comarca de Cinco Villas) en contacte amb grups cèltics i vàscons. A orient dels ilergets vivien els lacetans en la Catalunya central, mentre els ausetans feien el propi en la plana de Vic i muntanyes que l’envolten. No es coneixen gaire les formacions de pobles muntanyesos: andosins, berguistans i ceretans, que assoleixen tard la cultura ibèrica. En el litoral, els cossetans s’emplaçaven al voltant de Tarragona, mentre en el Baix Llobregat, Vallès i Maresme residien els laietans, a les comarques empordaneses trobaríem els indicets, en el Rosselló als surdaons i en l’Herault als elisseus.
Poblament i territori Reflex d’una activitat econòmica i política complexa, és un hàbitat jerarquitzat, presidit per grans centres, veritables capitalitats anomenades oppida. Cada oppidum subordina diversos nuclis rurals de menor entitat: poblats-aldea, llogarrets productors o punts de defensa del territori. Els ibers havien vertebrat el territori de tal forma que estaven entrant en l’organització poliada quan arribaren els romans, és a dir, la seva estructura s’encaminava cap a la formació d’estats amb centre urbà i  (territori) agrícola.
Durant la conquesta, els romans van combatre a les ciutats del sud, encara que en el nord ho feien contra populi, possible indici d’un procés de vida urbana diferent. No obstant, les denominacions ètniques semblen derivar també en aquesta zona de ciutats.
...