Tema 4 (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Bioquímica - 2º curso
Asignatura Fisiologia Vegetal
Año del apunte 2014
Páginas 13
Fecha de subida 14/10/2014
Descargas 45
Subido por

Vista previa del texto

Judith González Gallego Fisiologia vegetal T4 RELACIONS HÍDRIQUES Un dels elements nutritius essencials per les plantes és l’aigua, una molècula d’hidrogen i oxigen que presenta una polaritat que li permet ser un bon dissolvent.
FUNCIONS DE L’AIGUA Funcions biològiques importants  Elevat calor de vaporització, quan s’evapora refrigera i aquest és un aspecte molt interessant perquè les plantes es troben contínuament exposades al sol.
 Elevada constant dielèctrica, que li permet la dissolució de soluts en ella  Forta cohesió  Forta adhesió sempre i quant estigui el suficientment a prop d’una altra substància. En conseqüència en una paret vertical una gota d’aigua es pot quedar enganxada (la força d’adhesió és superior a la gravitacional)  Elevada tensió superficial, és a dir, es diposita en capes molt fines que afavoreixen a la evaporació ja que com més fina és la capa més fàcil és que s’evapori (els detergents tenen una elevada tensió superficial el que els hi permet generar pel·lícules).
Funcions a la cèl·lula vegetal  Constituent majoritari (del 80/95 % de la seva composició)  Dissolvenent d’ions, soluts i gasos  Responsable del transport a curta i llarga distància dins la planta ja sigui pel sistema vascular o per la paret  Importància metabòlica sobretot pel fenomen de la fotosíntesis ja que és necessària la fotòlisis de l’aigua.
 Activitat osmòtica: la planta es manté turgent en funció del potencial osmòtic.
TERMODINÀMICA A la llum de la termodinàmica qualsevol sistema té una energia lliure de Gibbs formada per diferents components:  Energia interna del sistema (E)  Més la energia del entorn (PV)  Més la entropia (S) influïda directament per la temperatura (T) Podem expressar aquesta energia lliure de Gibbs com: G = E+PV – TS, on l’entalpia es defineix com E+PV. Només podem conèixer la variació d’aquesta energia entre dos estats i no un valor per cada estant en que sabem que:  ∆G > 0 la reacció és espontània  ∆G = 0 la reacció està en equilibri  ∆G < 0 la reacció no és espontània 1 Judith González Gallego Fisiologia vegetal T4 Per referir-nos a l’energia lliure del sistema utilitzarem el concepte de potencial químic (µi) on hi ha una potencia, de manera que hi ha un treball a fer. La formula general es: Potencial hídric El potencia hídric (potencial químic de l’aigua) en termes termodinàmics s’expressa com: ψ = -Π – T + P en que podríem dir que és potencial hídric = - pressió osmòtica – pressió matricial + pressió hidrostàtica. Sabem que la pressió osmòtica depèn de la presència de soluts al seu interior, la matricial és la pressió que estableix una estructura dins d’un líquid i per últim la hidrostàtica és la pressió que ha de fer l’atmosfera en aquell lloc.
Els components del potencial hídric són el potencial osmòtic, matricial i de pressió en que la formula és: ψ = ψo + ψm + ψp La pressió matricial és una pressió que redueix la pressió de l’aigua ja que redueix la seva matriu natural. Observem que en la primera formula és negativa mentre que en la segona és positiva. En el cas de la pressió osmòtica sabem que en posar una sal en aigua canvien la seva pressió i aquest canvi és negatiu ja que elabora que l’aigua sigui “menys pura” i per tant també es un valor negatiu (en la primera formula) però el posem positiu en la segona.
El valor màxim que pot adquirir el potencial hídric segons la teoria ha de ser 0 de manera que els potencials sempre han de ser nombres negatius. L’aigua pura ha de tenir un potencial hídric nul però en quan posem un solut el seu potencial serà (-1) (-1) inferior (en valor absolut major) perquè té menys propietats d’aigua. Les unitats són en MPa, energia mol /vol mol .
L’energia per poder transportar els nutrients i l’aigua per tota la planta, com un arbre, prové del potencial hídric i hem de pensar que el moviment de pujada es en contra de la gravetat.
2 Judith González Gallego Fisiologia vegetal T4 Osmosis Sabem que si col·loquem un recipient separat per una membrana semipermeable i posen en un cantó d’aquesta aigua amb sucre i a l’altre aigua existeix una diferència de concentració osmòtica o pressió osmòtica de manera que l’aigua passarà per la membrana provocant la igualació de les concentracions. Amb aquesta experimentació podem conèixer la pressió del sistema.
Una cèl·lula vegetal adulta estàndard té una paret vegetal, un plasmalema (membrana citoplasmàtica), una vacúola central molt gran (aproximadament el 90% de la cèl·lula) i un citosol petit amb el nucli i els altres orgànuls. La membrana de la vacúola es coneix com el tonoplasts perquè és una membrana diferent de la membrana citoplasmàtic. Sabem que aquesta vacúola conté la major quantitat d’aigua al seu interior de manera que la planta ha de regular l’entrada i sortida d’aigua per mantenir la turgència que permet créixer a la planta.
Hi ha tres situacions estàndard dins la cèl·lula vegetal:  Medi hipotònic (menys concentració de solut): l’aigua per equilibrar el potencial osmòtic i en particular el potencial hídric entrarà a través de les membranes semipermeables inflant la cèl·lula i provocant turgència.
 Medi hipertònic (més concentració de solut): també és anomenat en estat de sequera ja que de la cèl·lula surt aigua cap al exterior, cap a la paret cel·lular i les cèl·lules veïnes de manera que el volum cel·lular (de la vacúola) s’encongeix però sobreviu.
 Medi isotònic: també es conegut com plasmòlisi incipient i la cèl·lula no està turgent però tampoc recollida. Aquesta situació permet que l’aigua entri i surti permetent que circuli per tota la planta.
Cal tenir present que les vies de circulació de l’aigua per una planta són les vies vasculars, vies de la paret cel·lular i la via interior cel·lular de manera que l’aigua corre en la planta per molts camins ja que aquesta és l’energia de la planta.
3 Judith González Gallego Fisiologia vegetal T4 VACUOLES La vacúola és un element molt característic de la cèl·lula vegetal i prové del reticle endoplasmàtic i podríem considerar que és una espècie de bossa esfèrica, una estructura, orgànul, rodejat per una estructura membranosa que té moltes funcions dins la cèl·lula vegetal. Distingim dos tipus de vacuoles: d’emmagatzematge i lipídiques.
Vacuoles d’emmagatzematge: protein storage vacuole PSV Aquestes vacuoles contenen sacarosa principalment, la moneda glucidica més utilitzada en la planta, tot i que també acumula altres elements com minerals o metabòlits secundaris. La seva membrana (tonoplasts) ha de controlar el tràfic de molècules ja que el vacúol acumula en el seu interior moltes molècules i sempre, o casi sempre, ho elabora en contra del potencial hídric.
Moltes cèl·lules vegetals acumulen en el seu interior cristalls d’oxalat que per aconseguir que cristal·litzin dins cal superar la seva capacitat de dissolució (la dissolució de la sal) i la vacuola ho elabora sense provocar que rebenti per l’entrada d’aigua que es generaria al intentar equilibrar el potencial hídrid d’una part a l’altre. El potencial hídric d’una cèl·lula vegetal depèn sobretot del potencial osmòtic.
El transport que es produeix és intens i és un transport actiu (que necessita energia). L’energia d’aquest transport actiu prové d’una bomba protònica que utilitza ATP per facilitat del transport al interior o al exterior de determinades substàncies. Les vacuoles, el reticle i el Golgi tenen una bomba específica anomenada ATP vacuolar perquè son estructures que trafiquen amb una gran quantitat de molècules, algunes d’elles molt grans el qual vol dir que el transport a través de la membrana necessitarà un canal especial i una energia.
El tonoplasts (membrana del vacúol) és doncs una membrana especial ja que té aquesta ATP vacuolar i un transportador de sacarosa, una molècula mol important per la cèl·lula vegetal. S’ha d’entendre doncs que la vacuola no només és un sac sinó que és un lloc d’emmagatzematge amb una gran coordinació i de gran importància.
El tràfic d’aigua (una petita part es pot donar per transport passiu) necessita d’un regulador, uns canals d’aigua que no són específics per la cèl·lula vegetal, és a dir, que les cèl·lules animals també els tenen que són coneguts com aqua porines o porus d’aigua. El moviment de l’aigua no només es produirà per la membrana semipermeable sinó que el flux d’aigua a nivell cel·lular està regulat sobretot per aquests canals d’aigua.
Vacuoles lipídiques Aquestes contenen enzims capaços d’hidrolitzar determinades molècules. Cal saber que poden existir vacuoles mixtes.
4 Judith González Gallego Fisiologia vegetal T4 ESTRUCTURA DE L’AIGUA I DEL SÒL L’aigua és absorbida per les arrels i és transportada al llarg de la planta fins que finalment surt d’aquesta en forma de vapor. Durant tot aquest procés hi ha un canvi hídric ja que sabem que hi ha una diferencia de potencial i per tant una diferència d’energia que permet el moviment (hídric). L’energia la dona sobretot l’últim pas, el pas en que passem de tractar els potencials hídrics de les fulles i les flors per fer el conjunt, el de l’aire (observar l’esquema) en que la diferencia en valor absolut és molt gran per tant la diferencia d’energia també ho és. El procés final de transpiració és el que xucla el moviment de l’aigua al llarg d’una planta o un arbre.
Estructura del sòl L’aigua de la planta comença al sòl, una estructura que la podem entendre com una barreja complexa i heterònoma on hi ha una part arenosa, d’argila, matèria orgànica.... i per suposat també hi ha espais que contenen aire ja que les arrels necessiten oxigen per respirar. Les arrels no solament absorbeixen aigua i minerals de la terra sinó que també absorbeixen l’oxigen que permet a les mitocòndries de la cèl·lula vegetal respirar. Cal entendre també l’arrel com una part viva que interactua amb el medi ambient.
Relació aigua i sòl Quan plou el sòl es mulla (poc, molt o massa) i aquesta aigua que arriba pot estar col·locada de diferents maneres dins de la estructura del sòl de manera que podem dir que hi ha 4 tipus diferents d’estructures:  Gravitacional: si no hi ha suficient aigua per omplir els porus observats anteriorment i empapar-los, l’aigua no quedarà retinguda i marxarà per gravetat de manera que no durarà gaire temps i no serà útil per les plantes.
Aquesta aigua a més pot ser molt dolenta perquè pot desplaçar l’aire del sòl el que provocarà que les arrels es quedin sense oxigen.
 Aigua capil·lar: aquesta no està sotmesa a la gravetat i es manté per les forces capil·lars, per la capacitat d’adherència que presenta l’aigua. És la més important per la planta ja que es manté al llarg del temps. Per sota d’un nivell no es converteix en vapor d’aigua ja que la llum, i per tant el calor, no arriba. Quan fa molta calor aquesta es pot evaporar i és per això que en un terreny molt sec observem un esquerdat, per la pèrdua d’aigua.
 Aigua d’imbibició o hidroscòpica: està retinguda pels colòrids del sòl (de matèria orgànica) i es una aigua poc disponible per les plantes però aquelles que la poden absorbir la utilitzen com la última reserva.
 Vapor d’aigua: és l’aigua gasosa que es troba en equilibri amb la fase líquida.
Hem observat que la planta no simplement capta aigua sinó que capta un tipus d’aigua.
5 Judith González Gallego Fisiologia vegetal T4 Hi ha un altre aspecte molt important, que és la presciència de soluts al sòl ja que s per exemple tenim aigua amb sal dissolta podem tenir una gran quantitat d’aigua capil·lar però amb un potencial hídric molt alta degut al potencial osmòtic el que provocarà que la planta es vegi obligada a cedir aigua a la part exterior, el que generarà que estigui seca tot i que es trobi en un vasal d’aigua (que conté sal). Observant aquest aspecte la millor manera de matar una planta és tirant-li sal perquè aquesta patirà un estrés hídric que conduirà a la mort de la planta per una tendència a expulsar aigua. Hem observat doncs que tant l’aigua com el sòl són dos factors importants per la planta.
LES ARRELS DE LA PLANTA L’estructura clàssica d’una arrel és de cilindre: té una punta (caliptra) que és el que es mou dins l’estructura del sòl obrint-se el camí i buscant el que la planta necessita. Al darrere té una part de cèl·lules amb un elevat creixement, són cèl·lules petites i joves que s’estan multiplicant i és a partir d’aquestes zones on les cèl·lules es comencen a multiplicar en volum i van construint estructures de vasos per on es portarà l’aigua. A partir d’un cert moment, quan no hi ha multiplicació sinó diferenciació, apareixen (en algunes arrels) els pels rediculars, un augment de la superfície radioplàsmica de la cèl·lula que permet incrementar la superfície capaç d’explorar i trobar aigua. Aquesta estructura dependrà del sòl, l’espècie i altres factors però té com a funció principal la de buscar aigua (és com una exploració).
Els pels rediculars són uns pels destinats a absorbir aigua. Tenen una paret primària molt fàcil i senzilla que permet aquesta absorció i a més aporta una facilitat per passar l’aigua a les cèl·lules veïnes fins a arribar una determinada zona que coneixem com la banda Caspari.
Finalment arribem a unes cèl·lules molt especialitzades que són els feixos conductors que aporten l’aigua a la planta, estructura que es coneguda com a xilema. Al costat d’aquest trobem una altre estructura de vasos conductors que és el floema, el que ve de les parts fotosintètiques aportant, entre d’altres, els sucres necessaris pel moviment. Aquesta aigua i oxigen també serà utilitzat per les mitocòndries (conjuntament amb el sucre) per elaborar la respiració.
Observem doncs que l’arrel és una part molt activa de la planta que es relaciona constantment amb el seu medi i no para d’enviar senyals químiques amb l’exterior i l’interior.
6 Judith González Gallego Fisiologia vegetal T4 TRANSPORT DE L’AIGUA A CURTA DISTÀNCIA L’aigua que entra a les cèl·lules vegetals pels pèls rediculars por entrar pel pèl que és el que es coneix com la via sinplàstica (entrar al interior cel·lular, al protoplast). Una vegada està dins del pèl a través del plasmodesma va passat de cèl·lula a cèl·lula fins i tot quan arriba a la banda de caspari, que segueix passant per les comunicacions intracel·lulars fins que arriba als elements traqueals que són el xilema.
A més sabem que hi ha una gran quantitat d’aigua que circula per l’exterior cel·lular el que és anomenada circulació apoplàstica ja que està per sobre del protoplast. Tota la superfície de l’arrel capta aigua per l’espai apoplàstic i aquesta aigua pot ser transportada cap a l’interior de l’arrel. Cal saber que aquest procés també es pot donar en altres parts de la planta si hi ha la suficient humitat al medi. El problema que presenta l’aigua que va pels espais extracel·lulars és que en arribar a les cèl·lules de caspari, unes cèl·lules amb una paret cel·lular molt gruixuda ja que presenta lignina (substància hidròfoba) l’aigua no les pot travessar, de manera que es genera una espècie de barrera. Aquesta aigua, per ser utilitzada, ha d’agafar la via simplàstica, és a dir, entrar al interior cel·lular.
Quan no hi hagi massa aigua en aquesta via simplàstica serà poc important però si plou i la planta ha de captar la màxima aigua necessitarà de les dos vies. Aquesta entrada d’aigua per les dues vies provoca el que anomenem pressió reticular, que és el que permet tenir molta aigua i estar sempre turgent a les plantes, facilitant el traspàs d’aigua al xilema. Aquesta pressió és doncs una part d’energia necessària perquè els tubs del xilema s’omplin i tinguin capil·laritat, permeten que l’aigua pugui pujar per les parets gràcies a la seva capacitat d’adherència.
TRANSPORT DE L’AIGUA A LLARGA DISTÀNCIA: EL XILEMA El xilema és el sistema circulatori de l’aigua absorbida per les parets i per tant és el responsable del transport d’aquesta a gran distància. És una estructura vascular, són vasos, dels quals la característica més important és que són cèl·lules mortes formant un tub. L’estructura que queda amb les cèl·lules és la paret cel·lular amb una gran quantitat de lignina i cel·lulosa i la disposició d’aquestes és bastant característiques.
El fet que el tub estigui format per cèl·lules mortes reflexa que es un procés regulat ja que les cèl·lules són filles d’un procés programat per elaborar el xilema. Les cèl·lules vives van elaborant la seva diferenciació i en arribar a la zona del sistema xilemàtic es moren formant un tub. La paret cel·lular forma el tub i el xilema té el tamany d’una cèl·lula de manera que té un diàmetre petit perquè necessita que les forces capil·lars puguin actuar i l’aigua pugui circular, si el diàmetre fos major aquest fet no seria possible. Sabem a més, que una cèl·lula quan es mor connecta amb les altres cèl·lules donant el xilema, que el podem entendre com un conjunt de tubs.
7 Judith González Gallego Fisiologia vegetal T4 TRANSPIRACIÓ La transpiració és el procés per el qual l’aigua liquida es converteix en vapor i la pressió de vapor (que és mol alta i té molt de potencial hídric) permet que l’aigua circuli per capil·laritat i la xuclin les plantes. Aquesta transpiració (és una conversió) depèn de dos factors:  Humitat relativa de l’ambient: La humitat relativa és el contingut d’aigua líquida a l’atmosfera de manera que amb una humitat de 100% el potencial hídric serà 0 ja que és el màxim, és aigua líquida sense cap solut. Amb una humitat relativa de 99% observem que la variació de potencial osmòtic és molt més elevat. Com més elevada sigui la humitat menys transpirarà la planta.
 Temperatura: La elevada temperatura facilitat la transpiració ja que és un reflex de la insolació.
Cal tenir present que una quantitat massa elevada de transpiració provoca un estrés hídric de manera que ha d’existir un mecanisme de control d’aquest aspecte ja que sinó les plantes es moririen.
Els estomes Els estomes són els sistemes d’intercanvi d’aigua líquida a vapor. Aquests són discontinuïtats de la epidermis fuliar o de les tiges que permeten que l’aigua líquida que arriba a la zona es converteixi en vapor. Podem entendre que un estoma són dues cèl·lules que s’uneixen com cèl·lules oclusives o guarda que tenen la capacitat de regular el flux d’aire entre elles.
Sota els estomes tenim la cambra subestomàtica, una zona gran en la qual hi ha un espai lliure que permet el canvi de líquid a vapor i que es produeixi la transpiració. Observem doncs que el pas d’aigua líquida a vapor es produeix dins la fulla i la sortida d’aquesta vapor és regulada per l’estoma.
El nombre d’estomes per superfície és variable i és un criteri de classificació.
8 Judith González Gallego Fisiologia vegetal T4 Tenim un xilema que arriba fins les fulles transportant aigua líquida i aquestes cèl·lules, que coneixem com a mesòfil deixaran anar l’aigua líquida a vapor a la cambra subestomàtica. Si tenim molt poca aigua cal tenir un sistema que tanqui l’estoma per evitar una pèrdua (el 95% de l’aigua que és captada per les arrels és transpirada) ja que sinó la planta s’acabaria secant.
Imaginem una planta ubicada en una zona seca que pateix una forta insolació, aquesta ha de tancar els estromes i rel·lentitzar (mai no s’atura) el moment xilemàtic de manera que no es produirà la transpiració. Cal tenir present que aquest procés mai no s’atura perquè una de les pitjor coses que pot patir el xilema és que la columna d’aigua es trenqui ja que amb una bombolla al mig d’aquesta la segona columna d’aigua no podrà pujar de manera que sempre s’ha de mantenir ple i per tant la planta ha de patir sempre una certa transpiració.
Els estromes també estan presents en les algues tot i que visquin al interior de l’aigua ja que serveixen perquè la planta pugui captar CO2 durant la fotosíntesis. Si la planta capta una gran quantitat de CO 2 perquè hi ha molta llum també necessitarà alliberar en grans proporcions O2 de manera que el control de l’estoma sempre juga amb un equilibri molt delicat entre l’aigua que ha de transpirar i els gasos a expulsar i absorbir.
Sistema de tancament / obertura Aquest és un sistema molt sofisticat en el que intervenen tant factors interns com ambientals. En funció de la morfologia podem dir que té una paret cel·lular molt rica en cel·lulosa (disposada de manera diferent, en forma de reforçament allargat) el que li permet ser resistent al esforç, en entrar l’aigua es deformarà i no es trencarà. L’estructura està feta perquè no pugui créixer per tota la cèl·lula sinó que creixi i es deformi pel centre. La característica d’aquestes cèl·lules és per una part morfològica (paret cel·lular específica) i la part funcional ja que té la capacitat de captar la presència d’aigua i altres circumstàncies.
Per obrir un estoma que estigui totalment tancat (situació molt difícil) cal que entri dins la cèl·lula aigua, que ve acompanyada bàsicament de potassi i clor. Aquesta entrada provoca una baixada del potencial hídric i una pèrdua de turgència de la cèl·lula oclusiva que s’obrirà. Aquestes accions són disparades per una citohormona del grup ABA, una hormona que participa en quasi tots els processos de l’aigua. Quan la planta deixa de tenir aigua, els elements minerals també se’n van i per tant el sistema es tanca. L’entrada i sortida de minerals no és passiva sinó que existeix un transport específic.
La obertura inicial és un moviment molt regulat que requereix un aport energètic. L’últim aspecte que regula aquesta obertura i tancament és que aquestes cèl·lules tenen activitat cloroplàstica i fotosintètica.
9 Judith González Gallego Fisiologia vegetal T4 EL FLOEMA A part de l’aigua que transpira la planta una part es queda a l’espai fluvial del mesòfil. Les cèl·lules del mesòfil són cèl3lules amb activitat fotosintètica. Recordem que la fotosíntesis té dos funcions principals: obtenir energia i sintètica glúcids o compostos de carboni orgànic (normalment es forma glucosa). El producte que es forma de la fotosíntesis és un disacàrid de sacarosa i circula pel sistema de transport de les plantes portant, entre d’altres coses necessaris, als llocs que no tenen capacitat fotosintètica.
El floema és el sistema conductor que transporta la sacarosa per la planta, de manera genèrica podem dir que és el sistema conductor dels productes elaborats per la fotosíntesis entre d’altres. És un conducte bidireccional a diferència del xilema que només permetia la pujada.
L’estructura de les cèl·lules que formen part del floema és més complexa que en el xilema ja que existeixen dos tipus:  Angiospermes (angio = manifest, sperma = llavor). Son uns tubs cribosos en els que trobem o Cèl·lules acompanyants: cuiden a la cèl·lula cribosa o Cèl·lules parenquimàtiques (amb les esclerenquimàtiques): són cèl·lules amb una paret cel·lular molt rígida composada per lignina.
Les segons formen part del sistema circulatori donant-li rigidesa.
 Gimnospermes (gimno = amaga, sperma = llavor). Tenen la “semilla” despullada. Sempre parlem de cèl·lules vives. Contenen: o Cèl·lules criboses o Cèl·lules albuminoses Els conductes morts del xilema tenen una certa semblança a les cèl·lules dites anteriorment, és a dir, estan composat pels dos tipus cel·lulars però la diferencia, l’evolució és menor i no es notable. El floema té una funció de transportar però necessita a unes cèl·lules que l’ajudin a transportar: Les cèl·lules criboses estan unides per una espècie de colador, de criba i són les primordials per elaborar el procés de conducció.
Els dos tipus cel·lulars comentats anteriorment estan modificades i formen part del floema. Cal entendre que les angiospermes estan més modificades i són les acompanyants de les gimnospermes, cèl·lules que han perdut pràcticament tot el seu contingut i degut a l’absència d’elements al seu interior (nucli, orgànuls...) provoca que necessitin d’una cèl·lula acompanyant que la mantingui viva.
10 Judith González Gallego Fisiologia vegetal T4 La criba interconnecta una cèl·lula cribosa amb una altre i aquesta té uns forats que són regulables al voltant dels quals hi ha un dipòsit d’un polisacàrid conegut com calosa. El gruix d’aquesta regula el pas a través d’aquests porus de la placa cribosa de manera que el flux de circulació dintre del floema està regulat, en primer lloc, per la quantitat de calosa que es diposita en aquests porus. Sabem que quan una part de la planta ha de morir el mecanisme és molt senzill ja que només s’ha de tancar l’accés a la nutrició i finalment la fulla caurà de manera que la calosa té una funció reguladora molt important ja que arriba a determinar quina part de la planta pot morir.
Sabem que moltes espècies determinen la caiguda de les seves plantes en funció de l’època de l’any (és a la tardor) per tant la planta és capaç de reconèixer una determinada estació gràcies a la seva interacció amb el medi que li permet contabilitzar les hores de sol i per tant poder respondre al medi. La ABA és una citohormona molt important en les qüestions químiques de la planta com ja s’ha dit anteriorment i també és la principal responsable de la caiguda de la fulla ja que és la resposta de la planta a unes determinades condicions hormonals que provoca un canvi en la posició de la calosa.
Per dins el floema circula principalment sacarosa, un disacàrid de glucosa y fructosa però es transporten moltes més coses com aminoàcids, minerals, citohormones, ATP... Aquest té una velocitat entre 300 i 400 km/h mentre que el xilema es mou al voltant de 1 o 6 m/h de manera que l’aigua puja de manera molt més lenta de la que baixa i de manera més lenta en comparació als nutrients. Quan la cèl·lula vol créixer la seva font d’energia serà el floema.
Hi ha una altre estructura dins del porus que coneixem com a proteïna P que també participa en el control del floema. En general cal tenir present (segons l’esquema anterior) que la cèl·lula productora de sacarosa passa aquesta a la cèl·lula acompanyant que la donarà al element cribós que novament la transportarà fins a una cèl·lula acompanyant diferent, encarregada de xuclar. La funció d’aquest element cribós està totalment regulat per una cèl·lula acompanyant que tindrà una funció determinada: rebre o donar sacarosa. Cal tenir present que el potencial hídric canvia en funció de la quantitat de sacarosa. El sistema d’entrada o de sortida de la sacarosa és molt complex i es coneix com carrega i descarrega el que comporta en ambdós casos una despesa energètica ja que són necessaris transportadors especials.
El sistema de conducció del floema es en dos direccions i és un mecanisme que desconeixem tot i que sabem que dins d’un mateix element cribós hi ha uns elements que puguen i d’altres que baixen. Aquest fet és possible ja que la cèl·lula no ha perdut tota la seva compartimentació ni les estructures microtubulars de manera que poden tenir 6 carrils de baixada i 2 de pujada. Es creu que la proteïna P esmentada anteriorment pot ser la que faciliti el sentit del moviment.
En general el floema és absolutament un dels sistemes clau en el funcionament de la planta ja que és on pot trobar tot allò que necessita per viure. El funcionament d’aquest està relacionat amb un cost energètic i és per aquest motiu que el floema en les seves cèl·lules encara conserva cloroplasts el que participen en la producció de poder reductor.
11 Judith González Gallego Fisiologia vegetal T4 El xilema i el floema El xilema i el floema no són compartiments aïllats sinó que estan relacionats de manera que la diferencia de potencial entre els dos pot provocar un moviment de l’aigua que per anar del floema al xilema seguirà: cèl·lula cribosa  cèl·lula acompanyant  cèl·lula parenquimàtica  xilema. Recordem que l’aigua podia seguir dues vies: sinplàstica (a través de l’interior cel·lular per diferents connexions) o l’apoplàstica (pels espais cel·lulars com la paret). Si hi ha poca aigua el floema tindrà tendència a aportar-li al xilema el que provocarà que la planta creixi menys i els fruits siguin més petits.
Transport de minerals El floema també porta minerals tot i que evidentment les plantes els agafen majoritàriament per les arrels del sòl on viuen. Els elements minerals tenen un cicle en el que la planta es troba en una part molt important perquè els utilitza i els torna a deixar en el medi (n’hi ha que són fàcil de retornar i de reciclar però d’altres no). Cal recordar que una part important també correspon a bacteris i fongs, principals degradadors.
Per les plantes hi ha 16 elements essencials o naturals: C,H, O, N, S, P, K, Ca, Mg, Fe, Mn, Cu, Zn, B, Mo i Cl tot i que alguns només són essencials per algunes plantes com per exemple:  Ni: per les plantes lleguiminoses  Co: fixació del nitrogen  Na: les halòfiles (plantes que viuen amb sodi) poden arribar a necessitar nivells de sodi molt alts. La majoria de plantes però no el necessiten (no tenen un sistema nerviós com el nostre) però si el tenen al sòl l’acumulen.
 Si: espècies de garmínies Els 4 elements de la llista anterior són els fonamentals perquè constitueixen els compostos carbonats i aquests es poden agrupar en diferents tipus en funció de la presència en la planta:   Macronutrients: o Magnesi. Important per la clorofil·la i la fotosintesis o Calci. Element regulador o Potassi. Element regulador de l’osmossis i està relacionat amb el potencial hídric.
Micronutrients: són Ferro, Manganès, coure, sinz, bor, molibde i clor.
Cal tenir present que el nitrogen arriba a les plantes de forma sobtada ja que trobem una font en la mort d’un animal. El sistema de captació de nitrogen és bifàsic o dual, és a dir, depèn de la quantitat que trobem de manera que s’obren en funció d’aquesta el que implica que hi ha un sistema captador que permet conèixer i detectar una font de nitrogen.
12 Judith González Gallego Fisiologia vegetal T4 En general aquestes taules resumeixen bastant bé la funció dels elements: (Importància en la fotosíntesis) Classificació en funció de l’absorció TRANSPORT EN LA CÈL·LULA VEGETAL 13 ...