Ecologia de Poblacions. Tema 2 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Biología - 3º curso
Asignatura Ecologia de Poblacions
Año del apunte 2017
Páginas 4
Fecha de subida 23/07/2017
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 2. CENSOS. MÈTODES RELATIUS Per què fer un cens? Fer un cens pot tenir molts objectius diferents. Ens pot permetre estimar la grandària de la població. També ens permet saber el nombre d’individus de la població i com canvia aquest nombre d’individus. Per tant una manera de quantificar les poblacions, és a través d’un cens.
També ens pot servir per descriure l’interès d’un espai, per saber quin tipus d’hàbitat fa servir l’espècie o quines espècies ocupen un determinat espai, etc.
Per altra banda ens permet fer un seguiment dels canvis d’una població, determinar les causes de la disminució d’una espècie i serveix com una eina per la gestió d’espais i espècies.
Per realitzar uns cens, cal fer primer la planificació del cens, que inclou una sèrie de passos: revisió complerta dels antecedents, definir objectius, dissenys del cens, desenvolupar un estudi previ, realitzar el cens i finalment analitzar resultats i publicar-los.
Planificació dels cens Per mesurar la grandària podem fer un recompte total, és a dir, contar tots els individus, però sovint fer un recompte total és molt complicat. Un mostreig és una alternativa al recompte total que permet: - Obtenir una estimació, una idea amb un error concret Simplifica l’esforç Permet assolir diferents objectius Els mètodes de mostreig en general es poden classificar com: - Mètodes absoluts o Obtenir el nombre d’individus per unitat absoluta d’àrea o volum o Per plantes o animals fàcilment observables i fàcils de comptar o Major exactitud i precisió o Necessaris per a la construcció de taules de vida i estimar taxes de natalitat i mortalitat - Mètodes relatius o Quan no és possible – o no interessa – expressar la grandària poblacional en termes absoluts o Molt útils en treballs extensius (amb molta àrea i no busquem molta precisió) o Distribució de poblacions, seguiment dels canvis en la riquesa específica, gestió ambiental, patrons d’activitat animal, etc.
Índex d’abundància Per dur a terme aquestes estimacions relatives, es fan a través d’índexs d’abundància. Els índexs d’abundància són estimacions relatives de la població i es defineixen com un paràmetre relacionat amb la densitat i que reflecteix els canvis de la mateixa.
Matemàticament es poden definir com: Podem considerar un índex d’abundància el nombre d’animals observats durant un cert període de temps després de restar a la mateixa posició o recórrer una distància. Per exemple en un cens de daines, l’Índex d’abundància seria el nº total de daines observades en x temps (intentar evitar els dobles contactes) i mantindríem la K constant. Un altre exemple és el nombre de cants de granotes, registrats per minut, el nombre d’animals capturats en trampes. El nombre d’animals caçats és una mesura habitual de l’abundància d’espècies cinegètiques (que es poden caçar).
L’objectiu de gestió de les daines del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà és reduir la densitat de població de daina per fer-la compatible amb les activitats socials i econòmiques del Parc Natural. Per fer-ho s’ha de: - Mantenir el màxim nombre d’individus dins les Reserves Reduir el nombre total d’individus Això s’aconsegueix fent un control poblacional a les Reserves Naturals, augmentant les captures; afavorint les captures del màxim nombre d’individus a les Àrees Privades de Caça (APC) del Parc Natural i realitzant actuacions de prevenció de col·lisions a les carreteres.
Caldrà tenir present: - Control de l’esforç aplicat. Per poder comparar resultats. Els resultats obtinguts (nombre de registres) són proporcions a l’esforç aplicat  temps de mostreig, punts de control.
- Control de les condicions metodològiques. És important quan intervenen la capturabilitat i/o detectabilitat dels animals. Factors com l’espai, el temps meteorològic, problemes subjectius, experiència, etològics o la presència de ritmes que poden influir.
En els índexs d’abundància: - No hi ha normes fixades Dependrà en bona mesura de la creativitat i sentit comú dels censador N’hi ha prou amb controlar l’esforç invertit Si s’aplica sempre igual, els resultats es podran comparar Fàcils d’obtenir implica ús freqüent Existeix un disseny del mostreig CLASSIFICACIÓ Tenim diferents tipus de censos. Així doncs els podem classificar en observació directa, captures, senyals i basats en freqüències.
Observació directa La observació directa dels individus, a vegades es pot fer una mica feixuga. Per això podem fer el cens fent un control de longitud o un control del temps.
Control de longitud: - Seguint una línia de progressió en vehicle quan les distàncies són molt llargues Avioneta en el cas de grans vertebrats Embarcacions (espècies aquàtiques) Amb cotxe i fars per espècies nocturnes A peu quan les densitats són curtes (deteccions amb major fiabilitat i rigor) Ex: IKA índex quilomètric d’abundància Control del temps: per així reduir-ne l’esforç - Recompte durant un interval de temps Especialment per aus forestals fent punts d’escolta (o estacions) Temps molt llargs amb el risc de tenir dobles contactes. Si el temps és massa curt pot ser poc efectiu per espècies amb baixa detectabilitat Ex: estudis de migracions Captures - Habitual per espècies poc detectables Obtenir una idea en els canvis de la densitat a partir de les captures obtingudes Influirà molt la capturabilitat de l’espècie (aprenentatge, activitat de l’espècie) Consideracions: - Les circumstàncies que condicionen la capturabilitat (disponibilitat tròfica, clima, ritmes) per poder comparar entre censos Eficàcia dels sistemes de captura (tipus de trampes i disseny del cens) Els animals no han d’aprendre a fugir de les trampes La captura d’un animal no ha d’influir sobre la captura d’un altre. És millor vàries trampes per lloc de captura Senyals: les senyals són un tipus de mesura indirecta, ja que a vegades no podrem distingir si pertany al mateix individu. Un exemple de senyals serien els rastres, petjades, excrements, restes d’alimentació (egagròpiles), emissió d’ultrasons, etc. Aquest tipus de cens es realitza: - Quan l’espècie és difícil d’observar Són índexs indirectes basats en l’evidència de l’activitat animal Els rastres són un resultat de la seva activitat. La seva abundància ha de ser proporcional a la densitat de la població.
El principal avantatge és que la detectabilitat no afecta tant.
Basats en freqüències Aquest tipus de cens es realitza per espècies molt poc abundants i poc detectables o capturables i on només podem confirmar la seva absència o presència mitjançant la freqüència d’aparició.
El valor d’estandaritzar permet: - Reduir la variació, sempre i quan les observacions es facin sota les mateixes condicions meteorològiques, el mateix moment del dia, fent servir el mateix material Estandarditzar és essencial si es volen comparar els resultats entre diferents moments o diferents espais El valor de múltiples observacions aleatòries permet: - Obtenir valors per totes les condicions Repetir el procediment Repartir els moments entre els diferents espais Important les rèpliques i les pseudorèpliques ...

Comprar Previsualizar