Teoria (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Arqueologia
Año del apunte 2014
Páginas 8
Fecha de subida 09/10/2014
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

TRASCENDÈNCIA DEL SISTEMA DE LES TRES EDATS Valoració de l’obra de THOMSEN i successors.
Ordre entre milers de dades. Classificacció i posterior verificació estratigràfica. Els estris agrupats donaren la clau o el model de seqüència de l’evolució tipològica i representaren tàcitament la importància cultural del desenvolupament tècnic i econòmic. Així els artefactes antics només tenien significat en el marc del seu model.
Sistema 3 Edats base essencial de l’arqueologia analítica moderna, millorada pel danès Worsae i el suec Montelius.
WORSAE, J.J., La publicació de les seves excavacions en els aiguamolls danesos atorgaren validesa estratigràfica al sistema de Thomsen (The primeral Antiquities of Denmark, 1849).
MONTELIUS, G. O. (1843-1921), Síntetitzador de la Prehistòria europea. Primer investigador a escala europea. Aplica la idea de conjunt tancat, o associació de materials diversos observats dins de tombes, tresorets.
Després de comparar 200 o 300 troballes d’aquest tipus considerà que les agrupacions resultants representarien subdivisions de les edats prehistòriques, el que suposaria uns pocs centenars d’anys. L’agrupació d’elements similars comparada amb la de diferents llocs (complexitat) donaren pas a la varietat paneuropea.
Montelius pensava que el raciocini humà va ser capaç de crear un progrés tecnològic, o formes més efectives de controlar la natura, i en conseqüència fer la vida més fàcil i segura.
L’Arqueologia després d’un segle i mig ha modificat les seves idees respecte al model conceptual del sistema de les Tres Edats. Ha sentat les bases de l’ l’Arqueologia analítica moderna, l’avenç ha estat més en quantitat que en qualitat.
Primeres aportacions teòriques en Arqueologia 2ª ½ s. XIX i 1ª 1/2 s. XX troballes i excavacions espectaculars referents als homes ancestrals (H. Neanderthal, Cromagnon, Erectus, Australopithecus…). A. Breuil i Marqués de Sautuola.
Excavacions més precises sota direcció europea a tot el món, Egipte, Pròxim Orient, Egeu i Mediterrània. General Pitt Rivers, Mortimer Wheeler.
Cronologia espectacularment corregida, especialment des de l’aplicació del mètode del radio carboni 14. El volum de material exhumat de creixement incessant, però sense cap model teòric d’interpretació o comprensió del passat. Fins llavors cada investigador es basava en les seves idees per a reconstruir la disciplina. Segons D.L. CLARKE (corrent Nova Arqueologia), una disciplina moderna ha d’apuntar envers a una interpretació i no solsament a l’acumulació de dades.
Abans del nou marc teòric que propicià la “New Archaeology” o Arqueologia processual, a Europa s’havien distingit diversos prehistoriadors per les seves aportacions teòriques individuals.
G. KOSSINA (1858-1931), 1r arq. en usar concepte de cultura arqueològica sistemàticament, i 1r en aplicar enfoc històric directe a l’estudi d’una gran regió. Les cultures són un reflexe inevitable de l’etnicitat, així les difs. i les similituds en la cult. mat. poden correlacionar-se amb les respectives ètniques. Una prov. cult. ben definida equivalent a un poble o grup ètnic. Les cultures individuals es correspondran amb tribus. Obra final de Kossina desviacionisme racial.
Nacionalisme i Arqueologia. Sentiment d’identificació ètnica. “Suposada superioritat de les societats europees sobre els altres grups humans”. D. Wilson, 1862, resistència a l’interpretació racial.
CHILDE, Gordon (1892-1957), Sintetitzador Prehistòria europea. Termes propis de Revolució Neolìtica i Revolució Urbana. Enfoc marxista/evolucionista de les societats antigues. Difusionisme. Concepte de Cultura en termes arqueològics, equip material d’un grup o gent concreta. Els objectes són expressió de normes culturals (idees). Cert tipus d’evidències (ceràmiques, ornaments, ritual funerari, formes d’habitació) són molt recurrents. Aquest complexe de trets associats el podrien denominar grup culrural o simplement cultura Una cultura formada per un seguit d’objectes materials repetits q. es fabricaren en una zona geogràfica determinada i durant un període de temps concret. Aquestes cultures degueren correspondre a pobles o a tribus capaces d’adaptar-se constantment a un ambient. Les cultures vistes com si no evolucionessin. Els canvis, si es produien, justificats per migració de pobles o per difusionisme.
CLARK, Grahame (1928-1989). Trenca amb el marc teòric històric dominat pels artefactes.
Plantejament ecològic de més repercussió. Abans aportacions de Julian Steward i Gordon Willey.
Clark plantejà que molts aspectes de la societat antiga es podien compendre estudiant la foma com s’adaptaren les societats antigues a l’entorn. Arqueòleg de camp. Excavacions en Star Carr (NE Gran Bretanya, 1950). Col.laboració d’experts del que avui dia diem Arqueobiologia. En la síntesi publicada al 1952, Europa phehistòrica, base econòmica, traça una panoràmica de la diversitat adaptativa dels humans al paisatge europeu, durant mil.lenis. Visió gral. de la cultura en termes ecològics, en comptes de donar prioritat al modus de producció. La cultura vista com un sistema adaptatiu.
Objectiu Arqueologia: determinar com havien viscut essers humans. Tractar d’entendre com es relacionaven els diferents aspectes de la cultura (reconstruccions econ., organització pol. i soc., sists. creences…) com a parts del funcionamen dels sistemes (Funcionalisme/Estructuralisme).
L’Arqueologia europea En Europa l’Arqueologia ha tingut la finalitat de refer la Hª a partir de la seva cultura material.
L’Arqueologia historica cultural o tradicional practicada fins a la mt. s. XX caracteritzada: 1, per establir seqüències tipològiques culturals corresponents a grups humans, 2, practicar estratigrafies amb tècniques cada cop més acurades, i 3, per aplicar la taxonomia, o descripció i búsqueda de similituds i diferències entre grups tipològics. Els canvis deguts a evolucionisme o difusionisme, en termes de progrès. Enfoc basat en la distribució espai/temporal de la cultura material.
Acusada de descriptiva, particularista i inductiva pels processualistes. De recollir dades empíriques de les excavacions, i d’anar de la cosa particular a la general. De defugir la inferència, la generalització i allò que és teòric en general.
Tot l’èmfasi basat en ubicar el material en el seu lloc, en el temps i en l’espai. La qual cosa havia originat seqüències culturals en tot el món. Les nombroses excavacions havien desencadenat successius anàlisis i classificacions dels materials, degudament datats i ubicats en els corresponents mapes. En suma, tota la recerca centrada en les preguntes QUÈ, A ON i QUAN.
L’Arqueologia americana En Amèrica, l’Arqueologia, a partir de la 2ª mt. del s. XX, resta sota el domini acadèmic de l’Antropologia, i aquesta, després d’un llarg debat, lluny del que s’entenia per Arq. a Europa.
Consideraven aquella hª errònia, en veure-la com un relat d’esdeveniments i d’opinions personals, encaminada a realitzar una ordenació cronològica. Aquell particularisme estava en oposició a les Ciències, que es caracteritzen per ser generalitzadores (nomotètica). I l’Arqueologia n’era una Ciència. L’Antropologia es va distingir per seguir posicions evolucionistes i anar a la cerca de lleis d’interpretació generals.
Context en el qual s’origina la Nova Arqueologia processual anglosaxona.
Després de la 2ª Gª Mundial nombrosos avenços tècnics i analítics, realitzats en el món de les CC, són aplicats a l’Arqueologia prehistòrica. S’amplien i consoliden les connexions entre disciplines (Antropologia, Prehistòria, Biologia, CC Naturals, Demografia, Sociologia, Filosofia, mètodes matemàtics, informàtica de 3ª generació). El sistema d’obtenció de les dades millora (mètode Wheeler per coordenades i estrats naturals; prospecció aèria). El descobriment i aplicació del C14, com a sistema de datació arqueològica, propicià la búsqueda d’un model d’interpretació teòric.
La nova arqueologia impulsada per arqueòlegs nordamericans i britànics, és formulada com alternativa a l’enfoc/paradigma de l’arqueologia històrica/cultural tradicional, que imperava fins els anys 60.
BINFORD, L.R., dins Archaeology as antrthropology, 1962, publica un decàleg inicial de la teoria arqueològica, on canalitza totes les insatisfaccions i crítiques al model tradicional. Abans de Binford altres investigadors, s’havien mostrat crítics i reclamat atenció pel que fa aspectes funcionals dels materials, pautes dels assentaments o les formes d’interactuar entre les cultures antigues i el seu medi natural. Archaeological Perspectives, 1968, Manifest de la Nova Arqueologia és un dur rebuig al mètode inductiu per imposar, com alternativa, el mètode hipotètic-deductiu, mitjançant lleis cobertores.
Els nous arqueòlegs consideraren que s’havia d’anar més lluny del model històric cultural, i tractar de compendre les causes del canvi cultural del passat (procès) en diferents contexts mediambientals i culturals. Era necessari qüetionar-se el PERQUÈ. S’havien de trobar explicacions, clares, del registre cultural, per ciò l’ús de la teoria i les generalitzacions.
L’evolució cultural s’entén no deguda a un moviment de progrès, sinò a mecanismes d’adaptació dels grups humans al medi ambient. Són respostes adaptatives al medi amb el que interaccionen (clima, vegetació, fauna, etc.) S’havien d’explicar els canvis del passat, i no sols descriure’ls, la qual cosa suposava l’ús de models teòrics o generalitzacions vàlides. Havia d’existir un marc explícit d’argumentació lògica. S’havia d’evitar treure conclusions després d’obtenir l’evidència arqueològica, el que diem inducció, o anar d’alló que era particular a la generalització. L’Arqueologia tradicional es basava en l’explicació històrica, la nova Arqueologia, atreta per la Filosofia de la Ciència, trobà en ella el concepte de causalitat o raonaments que expliciten com havien succeït els canvis en els sistemes econòmics i socials, la qual cosa implicava generalitzacions.
El procediment consistia en formular hipòtesis, elaborar models o paradigmes i desprès contrastar-los amb les dades, per així corroborar o no, i deduir-ne les conseqüències. La recerca dissenyada per a oferir respostes a problemes específics.
L’Arqueologia com a ciència social, pressuposa com a tota ciència, que existeix un món real, que té un ordre i pot ser conegut empíricament. L’arqueòleg estudia la cultura material del passat, constituïda per dades empíriques, sobre la qual pot aplicar el mètode hipotètic-deductiu..
Explicar segons la lògica de la Cª significa incloure un fenòmen sota una llei gral. La nova arqueologia en una primera etapa va elaborar lleis hipotètiques que devien de contrastar a continuació, i així confirmar-les o no. Es creava una llei de tipus gral. coneguda, fora del temps i l’espai fora del temps i l’espai a la qual era sotmesa un cas particular.
Els arqueòlegs no acostumen a formular lleis. Normalment, el que quasi sempre en fan és formular i constrastar explicacions i hipòtesis.
Punts bàsics inicials de la Nw Arch o processualista - La cultura és vista com un sistema que es pot descomposar en subsistemes (subsistencial, tecnològic, econòmic, social, polític i ideològic.
- Els canvis en tots els aspectes dels sistemes culturals són interpretats per influència ambiental i no per relació de cultures. L’evolució cultural no és deguda a un moviment de progrès sinò a mecanismes d’adaptació dels grups humans al medi ambient. Són respostes adaptatives a alteracions hagudes al medi ambient amb el que interaccionen (clima, vegetació, fauna, etc.).
Importància de l’Ecologia cultural.
Aquest enfoc excloïa la innovació i l’inventiva humana com a forces independents capaces de desencadenar canvis importants - Supòsit optimista sense límits que l’evidència arqueològica reunia major potencial investigador sobre aspectes soc.- i econ.de les societats del passat que l’aconseguida pels arqueòlegs anteriors a la Nw. Arch. Proclamava un enfoc més riguròs i científic, per la qual cosa s’havia de recorre en la investigació a procediments explicatius deductius (models explicatius generals).
Però desprès dels primers deu anys, es va poder comprovar que les espectatives eren poc realistes, i la desil.lusió i la crítica sorgiren tot seguit.
40 anys de NArch. han generat molt canvis dialèctics per crítica interna pròpia o per la reacció d’altres postulats contraris.
La teoria processualista ha anant fent propis avenços de l’Arqueologia postprocessual, però sense renunciar, avui dia, als seus pincipals postulats inicials.
- Aspira a explicar i insisteix en la generalització .
- Insisteix en la importància de formular hipòtesis, degudament contrastades amb les dades.
- Els aspectes ideològics han anat assolint cada cop més un paper clau en la transformació del sistemes culturals - Insistència de la NArch en processos a llarg termini, marginant les perspectives a curt termini de l’arq. històrica cultural - Defensa les generalitzacions en una visió propera a l’Antropologia i defuig les descripcions històriques tradicionals Contribucions de l’Arqueologia processualista.
La concepción arqueològica convulsionada fins a extrems mai pensats. Com va dir David Clarke, 1973, l’Arqueologia mai més seria com abans. Proclamava així la pèrdua de la seva inocència.
Si bé no totes les propostes d’interpretació i línies de recerca de la nova arqueologia assolirien bons fruits, si en canvi provocaren trencar amb el particularisme que predominava entre els arqueòlegs.
Apertura de l’Arqueologia, en termes de disciplina, a nous àmbits d’estudi i anàlisi propis, com són el territori (estudi del jaciment en relació al seu entorn com a font econòmica, xarxes d’intercanvi, redistribució etc.; arqueologia agrària; paper destacat de la nova Geografia, regionalista, però impensable sense formulacions teòriques), el paisatge (Arqueologia espacial, estudi de les relacions entre jaciments i amb el medi geogràfic, jerarquització/patrons d’assentaments).
Calia estudiar regions completes i el seu entorn i no únicament jaciments. I per fer-ho calia introduir noves tècniques d’estudi intensiu de camp, prospeccions, i d’excavació selectiva, associades a procediments de mostreig basats en l’estadística i mètodes perfeccionats de la recuperació de les dades. La informació arqueològica és vista com quelcom internament estructurat i cadascuna de les seves parts ha de ser estudiada. Cosa que origina l’eclosió de mètodes estadístics (mostreig global, probabilitat, caràcter de biaix).
Importància de l’Arqueobiologia, Arqueologia experimental, Geoarqueologia, Etnoarqueologia, Arqueologia urbana.
Altre gran contribució, Arqueologia de la mort, infereix organitzacions internes dels grups prehistòrics a partir de la disposició interna de les tombes i les necròpolis.
Avui tothom d’acord que el propòsit de l’Arqueologia és explicar/interpretar/reconstruir què va succeir en el passat, a part, de descriure’l.
També una àmplia majoria d’acord en que s’ha d’explicitar, i en conseqüència examinar, les nostres suposicions més importants. Els procediments han de ser explícits i quantitatius.
Els objectius d’una bona investigació han d’estar ben definits, amb propostes de resolució dels problemes concrets del passat. Les passes són les següents: Descripció. Escapar de la subjectivitat. Codis descriptius. Precisió. Quantificació. Però el total trobat sempre és una mostra esbiaixiada, “sesgada”. Importa els percentatges/la proporció respecte d’un total. Freqüències. Perquè el total trobat no és el real i el temps de durada és difícil de determinar. Bàsiques les bases de dades (llenguatges de còdi universal; quantificacions dimensions absolutes.
Classificació. Tipologia, cal ordenar. També es quantifica manualment i informàticament (representacions gràfiques d’analisi de composició i distribució espacial; estadística a partir d’ordenador, p. ex.).
Interpretació de les dades. Tota investigació ha d’anar precedida per una problemàtica o hipòtesis de treball ben fonamentades.
S’ha de respondre a les qüestions de partida i trascendir al valor històric i antropològic. La Hª busca reconstruir els fets com varen succeir, l’Antropologia cerca determinar les lleis del comportament humà generalitzables fora de temps i de lloc.
Arqueologia postprocessualista Durant els anys 70 els sistemes acadèmiques comencen a aplicar els nous presuposits, però paral.lelament sorgeixen moviments de reacció en diverses direccions Sota l’enunciat Arqueologia postprocessualista s’aglutinen posicions crítiques ben diverses. Al començament dificultad entre els diversos autors de trobar una alternativa o proposta consensuada. Els 40 anys transcorregudes des de la publicació del manifest processualista han generat successivament, un ampli ventall de crítiques/respostes difícil de seguir i consignar en aquest espai.
Les primeres reaccions s’originen als països de la Gran Bretanya i Escandinàvia, així com als Estats Units de Nortamèrica (corrent de l’arqueologia històrica). Es rebutja que la cultura material hagi d’ésser estudiada en termes de procès adaptatiu a llarg termini (reduccionisme). Es reclama un retorn a la història. Es valora l’estudi dels conflictes interns dels grups socials com a factors fonamentals del canvi. Sintòmatic enfoc d’interpretacions marxistes de la prehistòria d’acord amb l’estructuralisme francès (vg. més abaix).
Es reivindicava el significat simbòlic que la cult. material tenia per als agents socials (=éssers humans), en formar part, implícitament, de la seva propia manera d’entendre el món. El significat sorgeix d’una implicació pràctica amb la realitat. Igualment, tampoc s’acceptava que la cultura material fos una eina per a respondre al medi ambient. S’entenia que els éssers humans “actuaven”, i no de forma pasiva, a les exigències del mon circumdant, amb capacitat d’anàlisis i transformació.
No existeix oposició entre ment i matèria, subjecte i objecte. L’Arqueologia feminista ha facilitat la comprensió de la corporeització Un dels àtacs més durs, durant els primers anys va anar adreçat a les lleis hempelianes, que suposaven deduir proposicions a partir de teories generals. En aquesta etapa s’originen nous postulats amb una Arqueologia feminista i una Arqueologia indígena. Paral.lelament també s´hi obren debats en el sí de l’Antropologia i de les Ciències Socials i Humanes.
Durant els anys 80 els aspectes socials cobren més valor respecte dels econòmics o tecnològics i mediambientals. Es reclama, enfront dels aspectes científics processualistes, el dret a la subjectivitat i el caràcter “tou” de la nostra interpretació. Es reivindica la connexió amb la tradició de la Hª més descriptiva que explicativa (radicals, estructuralistes, etc.) Es reconeix la pluralitat d’enfocs científics diversos enfront de la unitat, reclamada per alguns processualistes.
Una dècada més tard, alguns investigadors postprocessualistes passaren a la reconstrucció del mètode i la teoria arqueològica. En ser més precisos, o formular una alternativa, sovint ha estat denominada una Arqueologia Interpretativa. L’èmfasi major el posaven més en interpretar més que no pas en explicar, en el sentit processualista. Aquest postulat era equivalent a acceptar diferents visions reconstructives del passat segons els diversos interessos socials dels investigadors. Es generava així una certa indeterminació en un procès científic, que no pot ser resolta merament amb la intervenció de la informació objetiva (que també n’és una variable).
La interpretació suposa una retroalimentació entre dades i teoria a mesura que la informació es va encaixant en un argument coherent; És un procès hermeneútic (estudi de la forma d’atorgar significat als productes culturals), que permet que certes interpretacions passin, prioritàriament, davant d’altres per ajustar millor “les peces”.
Els postprocessualistes no accepten que les teories puguin ésser contrastades a través de les dades i menys que això sigui aplicable a l’Arqueologia ni a qualsevol altre Ciència Social o Natural.
Al començament del s. XXI, sota el nom de posprocessual existeixen dos significats diferents.
1. Totes les variants crítiques a l’Arqueologia processual (arq. feminista, indígena i altres més) 2. Arqueologia interpretativa.
En una revisió recent realitzada als EE.UU sobre l’estat de la qüestió en Arqueologia, la major part dels arqueòlegs han optat per un enfoc processual enriquit amb conceptes com el simbolisme, i els significats, l’agència, el gènere i la crítica.
Altra banca de l’Arqueologia processual (la cognitiva, que ja analitzarem més endavant) ha acceptat les prals. bases de l’Arqueologia postprocesual u interpretativa.
La bibliografia arqueològica està inundada de polèmiques discussions entre tradicionals, marxistes, estructuralistes, processualistes i postprocessuales..., que defensen alguna idea especial.
Avui dia, després d’anys d’enfrontament dialèctic, sortosament, es dona una tolerància generalizada a un rang més ampli de teories socials (eclecticisme) per contestar el perquè. Cada investigador selecciona els arguments idonis, a cada conjunt de dades i qüestions, d’acord a les precepcions i concepcions prèvies.
El que més importa és que s’ha produït una actitud crítica de pensament. I en definitiva la diversitat de plantejaments teòrics i la seva interacció el que povoquen és una dialèctica rica i fructífera per l’Arqueologia.
Altres corrents teòrics de la relació entre Arqueologia i Història Diferents debats i posicions teòriques es donen entre els historiadors, paral.lelament, al que suscità l’Arqueologia. Els historiadors tradicionals, des del s. XIX, concebien la Història com una narració i rebutjaven cap supòsit teòric. Els esdeveniments polítics, centraven la seva atenció, a l’igual que l’acumulació de fets. El mètode aplicat, per excel.lència, la inducció.
Avui dia, tot i continuar interessant la hª política, l’horitzó històric s’ha obert en molt diverses i variades direccions. Veiem algunes.
Marxisme, des dels origens lligat a la creació d’una teoria que expliqui l’evolució històrica, el que preconitza que els conflictes interns de les societats entre explotadors i explotats, forma el mecanisme fonamental de l’evolució. Després de la 2ª Gª Mundial renovació conceptual d’evolucionisme gràcies a l’impuls de la tradició sociològica francesa. Aplicació de nou, dp’ de mg. s. a l’Antropologia. L’objectiu de l’Antropologia i l’Arqueologia prehistòrica és la comprensió de la naturalesa i evolució de les formacions socials (=soc. o grups socials) Una formació social està formada, 1, per la superestructura (política, jurídica, ideològica) i 2, per la infraestructura (economia), dividida en forces de producció i relacions de producció. En marxisme l’economia és la base i condicionament de tots els altres aspectes socials Estructuralisme. Poca uniformitat teòrica entre el conjunt de tendències interpretatives en arqueologia. Sobre la base del funcionament universal de la ment humana (estructures internes) s’intenta explicar alguns aspectes de la variabilitat cultural. Estudi dels models estructurals que regeixen els fenòmens humans. Levi Straus, pral. pensador: totes les formes de la vida social representen la projecció de lleis universals que regulen les activitats inconscients de la ment.
L’objectiu centrat en les relacions significants de les estructures internes. L’Arqueologia estructuralista ha d’assignar significats concrets als diferents símbols, com sovint falla la informació contextual, la proposta de significats és subjectiva i, de vegades, arbitrària Escola dels Annales. Escola francesa de pensament històric. Objectiu centrat en l’estudi de tots els aspectes de les societats del passat, inclosos els polítics de les elits que els maquinaren.
Economia, Societat i Pensament punts bàsics. Preocupada per comprendre el conjunt del sistema cultural i no únicament en explicar determinats successos polítics. Calia anar a la comprensió del temps (no batalles, ni morts de reis). Insisteix sobre les relacions entre les diferents escales de temps de llarga durada, cicle mig i cicle curt. L’èmfasi posat en processos més profunds a llarg termini. Descoberta, sota estrats de batalles, cicles de significacó econòmica, ambiental i demogràfica. Punts de coincidència amb l’Arqueologia processualista. També èmfasi en l’estudi de les mentalitats.
Historiadors principals Marc Bloch, Ferdinand Braudel, Emmanuel Le Roy-Ladurie i Jacques Le Goff Bibliografia - BINFORD L.R. (1962), Archaeology as Anthropology, American Antiquity, 28, p.
217-225.
- CLARKE, D. L., (1984), Arqueologia analítica. Ediciones Bellaterra, Barcelona.
- FERNÁNDEZ MARTÍNEZ, V. (2006), Una arqueología crítica. Ciencia, ética y política en la construcción del pasado, Crítica, Barcelona.
- FRANCOVICH, R. i MANACORDA, D. (2001), Diccionario de arqueología: temas, conceptos y métodos, Crítica, Barcelona.
- HODDER, Interpretación en arqueología. Corrientes actuales, Crítica, Barcelona.
Ressenya crítica, dins Rvta. Gerion, 7, 1989, p. 336-337.
- JOHNSON, M. (2000), Teoría arqueológica. Una introducción, Ariel, Barcelona.
- RENFREW C. i P. BAHN (1993), Arqueología. Teorías, métodos y práctica, Akal, Madrid.
- RENFREW C. i P. BAHN (2008), Arqueología. Conceptos clave, Akal, Madrid.
- TRIGGER, B.G. (1992), Historia del pensamiento arqueológico, Crítica, Barcelona.
Algunes definicions relacionables amb l’arqueologia processualista ANTROPOLOGIA CULTURAL. Disciplina de de l’antropologia dedicada als aspectes no biològics de la societat, és a dir els relatius al comportament (components soc., llingüístics i tecnològics) que subjeuen a la conducta humana. Es divideix en dues branques: 1, l’etnografia (estudi de les cultures vives) i l’etnologia (que tracta de comparar cultures emprant l’evidència etnogràfica). En Europa se la denomina antropologia social.
ETNOARQUEOLOGIA. Estudi de les cultures contemporànies amb la finalitat de compendre les relacions de comportament que subjeuen a la producció de la cultura material. Estudia els actuals modus de vida, ús i significat dels artefactes, edificis i estructures, així com la manera en què aquests materials entraren a formar part del registre arqueològic. (què els va succeir quan varen ser rebutjats); en el cas dels edificis (quan varen ser enderrocats o abandonats). És una aproximació indirecta a la comprensió de qualsevol societat.(RENFREW C. i P. BAHN,1993 i 2008). Els paral.lels i les analogies derivades de l’estudi de les societats vives, com una ajut per a interpretar el passat, compta amb molts precedents al segle XIX i començaments del XX. La diferència és que ara són els propis arqueòlegs els que duen a terme, directament, la recerca de les societats vives. Un bon exemple de treball de camp i de projecte d’investigació el va desenvolupar Lewis Binford amb els esquimals de Nunmiut, un grup de caçadors-recol.lectors d’Alaska. LA finalitat posada en compendre els mecanismes que havien produït el registre arqueològic musteriense (un dels subperíodes del Paleolític).
TEORIA DE SISTEMAS. Segons la definició de Renfrew i Bahn (1993, p. 517) “Mètode d’anàlisis formal en el que es considera que l’objecte d’estudi es compon d’unitats analítiques menors”. Cos de construccions tèoriques centrades en les relacions grals. del món empíric. “En arqueologia consisteix en una forma d’explicació que contempla la societat o la cultura com a resultat de la interacció o interdependència dels seus components... aquests só denominats paràmetres del sistema i poden inclure-hi aspectes com el tamany de la població, el model d’assentament, la producció agrícola, la tecnologia...” Mètode molt aplicat en Sociologia i Antropologia.
TEORIA D’ABAST MITJÀ (“alcance medio”). Associació de fets particulars a teories generals (Johson, 2000, p. 23) . “Marc conceptual que vincula les dades arqueològiques brutes a generalitzacions i conclusions de rang superior relatives al passa i procedents d’aquesta evidència” (Renfrew i Bahn, 1993, p. 517) ...