Tema 6 - Porífers (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Microbiología - 1º curso
Asignatura Zoologia
Año del apunte 2013
Páginas 7
Fecha de subida 15/03/2015
Descargas 27
Subido por

Vista previa del texto

PORÍFERS 1. ORIGEN DELS METAZOUS La teoria de l'associació simbiòtica exposa que diversos protists es van associar simbiòticament per originar un organisme multicel·lular.
Però aquesta teoria té un problema important, i és que cada organisme aporta el seu material genètic, el qual difereix notablement del dels altres organismes que conformen l'agregat cel·lular. En realitat en els organismes pluricel·lulars d'avui en dia totes les cèl·lules contenen un material genètic similar.
La teoria sincital ciliada o de celularizació exposa que un organisme ciliat multinucleat es va compartimentar passant a ser un individu multicel·lular (celularizació).
Aquesta altra teoria també presenta problemes: - Alguns organismes (platihelmints) en cap moment del seu desenvolupament embrionari es produeix cap sincític (cèl·lula amb molts nuclis) ni cap celularització.
- Segons aquesta teoria, primer sorgirien els animals amb una simetria bilateral, però la realitat és que els primers organismes van ser radials.
La teoria colonial flagel·lada exposa que d'una colònia d'organismes flagel·lats, disposats en esferes buides, les cèl·lules es van especialitzant i subordinen la independència cel·lular de la colònia.
1 Aquesta teoria és la més vigent i la que té més força. En aquesta es descriu: - La simetria radial com la primera simetria que sorgeix (de més simple a més complex).
- Hi ha evidències en seqüències de RNA ribosòmic t semblances de vies bioquímiques.
L'origen polifilètic exposa que els porífers i els cnidaris van sorgir a partir de la hipòtesi colonial flagel·lada, pel que tenen una simetria radial, mentre que la resta de eumetazous (animals amb teixits) van sorgir a partir de la hipòtesi sincital ciliada, per la qual cosa tenen una simetria bilateral  2 orígens diferents 2. PORÍFERS Com podem veure en aquest esquema, la primera divisió per classificar els animals en grups és la presència de teixits. En el cas dels animals sense teixits (no presenten ni ectoderma ni endoderma) trobem els porífers.
Els porífers (parazous) són un tall d'animals sèssils pluricel·lulars filtradors que es mantenen filogenèticament independents dels altres metazous.
Són animals sèssils i depenen dels corrents d'aigua que flueixen a través del seu exclusiu sistema de canals que els proporcionen aliment i oxigen, i porten fora del cos les deixalles (a través de porus). Els seus cossos són agregats de cèl·lules englobades en una matriu gelatinosa i sostingudes per un esquelet de col·lagen i espícules (calcàries i/o silícies). No tenen òrgans ni teixits i com que són animals sèssils amb moviments corporals sense importància, no han desenvolupat un sistema nerviós ni òrgans sensorials, i únicament posseeixen elements contràctils molt simples.
2 2.1. ELEMENTS CEL·LULARS Els porífers estan formats per dos grups principals de cèl·lules: - Les que conformen l'epiteli (que no tenen categoria de teixit).
- Les que conformen la mesènquima, la matriu proteica gelatinosa.
2.1.1. Epiteli El epiteli esta composat, principalment per: Pinacòcits: cèl·lules de tipus epitelial, planes i primes, que cobreixen les superfícies externes i certes superfícies internes que proporcionen protecció i funció fagocitadora.
Poròcits: cèl·lules que permeten el pas de l'aigua, ja que aquestes són cilíndriques i posseeixen un forat que les travessa (porus).
Miòcits: els pinacòcits poden modificar donant lloc als miòcits, els quals són contràctils.
Generalment es disposen en cercle al voltant dels òsculs (forat de sortida) o als porus, on poden intervenir en la regulació de l'entrada del corrent d'aigua.
2.1.2. Mesènquima En la mesènquima trobem principalment: Amebòcits indiferenciats (arqueòcit): cèl·lules són pluripotencials que canvien al tipus de cèl·lules pròpies de certes estructures segons la necessitat.
Esclerocits: són cèl·lules que segreguen espícules, tant les calcàries com les silícies.
Espongits: són cèl·lules que produeixen fibres de espongina per l'esquelet.
Coanòcits (cèl·lules exclusives): entapissen les càmeres i canals flagel·lats i batent el seu flagel creen un corrent (gràcies a que exerceix una pressió negativa) perquè l'aigua entri dins l'esponja, podent així capturar els nutrients gràcies al seu collaret de microvellositats.
Llavors aquests nutrients es mouen per aquest collaret gràcies a microfribiles fins arribar a la cèl·lula, on un vacúol fagocitarà els nutrients i aquests seran enviats a altres cèl·lules.
Coanoflagel·lats: propis de protist amb caràcter vegetal que indica les evidències que els animals provenen de la unió de protist.
3 2.1.3. Esquelet Els porífers poden presentar una estructura esquelètica d’espícules cristal·litzades, calcàries, silíciques o proteiques (espongina).
Les espícules són unitats esquelètiques calcàries o silícies que formen part de l'esquelet dels porífers. Aquestes són secrecions del organisme; si un amebòcit es transforma es espícula se l’anomena esclerocits.
El material de les espícules variava segons les substàncies que es trobaven en l'ambient . No depenen del tipus de porífer, sinó del que l'envoltava.
Tipus d'espícules - Podem trobar espícules silícies o calcàries - Segons grandària trobem microescleras (≤ 10 micres) i megaescleras (˃ 10 micres).
El tipus que cal ressaltar són les triaxones que tenen 3 eixos i 6 radis.
2.2. REPRODUCCIÓ 2.2.1. Reproducció asexual - Gemmació externa: els porífers poden generar gemmes externes que poden generar individus nous o formar una colònia. Per saber quants "individus" té una colònia, només cal que contem els òsculs que hi ha.
- Gemulació: els porífers poden formar gemmes internes (gèmules) que poden ser generades com a mecanisme de resistència o de dispersió gràcies als corrents d'aigua.
Aquest són unes “pilotes” envoltades de material connector i repletes de cèl·lules totipotents. Quan es donen les condicions (mort de l’esponja) són alliberades.
2.2.2. Reproducció sexual Es tracta d'una reproducció sexual simple: els individus són monoics. Aquests alliberen els gàmetes en una fresa sincronitzada. El espermatozoide es reconegut i s’insereix dintre de l’organisme en busca del òvul, de manera que es produeix una fecundació interna.
El zigot resultant passarà a ser una larva parenquímula (plancotrófica: poc vitel, desenvolupament ràpid). Aquest larva es de vida lliure i quan madura es fixa al sòl, desenvolupant-se l’esponja.
4 2.3. TIPUS ESTRUCTURALS 2.3.1. Ascó Aquests tipus d'esponges no poden créixer molt. L'atri, cavitat atrial o espongocel és l'espai central de l'esponja, per on té la sortida l'aigua que ha travessat els canals. Aquest desemboca a l'òscul.
Els osties són les entrades dels canals per on l'aigua circularà. Quan aquesta arribi a l'atri, els coanòcits captaran els nutrients. Però el que passa amb aquest tipus d'esponges és que tenen una cavitat atrial molt gran i poca superfície entapissada per coanòcits, pel que molta part de l'aliment es perd.
2.3.2. Sícon Són més complexes que les ascó.
Aquestes presenten una major superfície (replegament), de manera que podran presentar un major nombre de coanòcits, cosa que millorarà la captació de l'aliment, que es reflectirà en una major grandària de l'esponja.
Dins de la seva estructura hi ha com unes arrugues (càmera vibràtil o flagel·lada) on els coanòcits fan la seva feina. Quan l'aigua passa a la cavitat atrial, però, es perd la possibilitat de captar tot l'aliment que aquesta portava, ja que la cavitat atrial, en aquest cas, no presenta coanòcits.
5 2.3.3. Lèucon Són les esponges més complexes.
Hi ha una major quantitat de coanòcits ja que aquestes esponges presenten una major quantitat de càmeres vibràtils (connectades entre si), pel que podran tenir una millor nutrició i una mida més gran. A més, en aquestes esponges casi ha desaparegut l’atri.
L'aigua entra pels canals aferents, es veu intervinguda pels coanòcits i emergeix pels canals eferents.
2.4. VARIETAT DELS PORÍFERS EN FUNCIÓN DE L’ESTRUCTURA / ESQUELET Les hexactinèl·lides (esponges vítries) són esponges que viuen, majoritàriament, en aigües marines profundes. Tenen una simetria radial amb cossos en forma d'embut o atuell fixats a terra. La seva característica distintiva és l'esquelet constituït per espícules silícies de sis radis (tres eixos  triaxonas), que generalment estan unides entre si formant una estructura vítria. Aquestes poden ser siconoides o leuconoides.
Les calcàries són aquelles esponges l'esquelet és calcari, és a dir, amb espícules de carbonat càlcic (CaCO3), les quals són un tipus d'espícules rectes o amb tres/quatre radis.
Poden presentar estructura asconoide, siconoide o leuconoide i són exclusivament marines.
6 Les demosponges estan constituïdes per espícules silícies no hexactinèl·lides que poden estar unides entre sí per espongina. Totes les demosponges presenten estructura leuconoide, i totes són marines (excepte espongílids). Les demosponges conformen el 95% d'espècies d'esponges conegudes.
2.5. RESUM DE CARACTERÍSITQUES DELS PORÍFERS - - Pluricel·lulars: cos format per una agregació laxa de cèl·lules d'origen mesenquimàtic.
Cos perforat per porus (ostíols), amb canals i càmeres que serveixen per al pas de l'aigua.
Tots aquàtics, la majoria marins.
Amb simetria radiada o sense simetria.
Epidermis de pinacòcits aplanats, la major part de les cavitats internes entapissades per cèl·lules flagel·lades amb collaret (coanòcits) que provoquen els corrents d'aigua; una matriu proteica gelatinosa (mesòfil) que conté els amebòcits i elements esquelètics.
Esquelet d'espícules cristal·litzades, calcàries o silícies amb col·lagen diversament modificat (espongina).
No tenen veritables òrgans ni teixits, la digestió és intracel·lular, l'excreció i la osmorregulació són per simple difusió.
Aparentment, les reaccions als estímuls són locals i independents; probablement no tenen sistema nerviós.
Tots els adults són sèssils i viuen fixos al substrat.
La reproducció asexual és per gemmació o gemulació, i la reproducció sexual mitjançant òvuls i espermatozoides, les larves ciliades neden lliurement .
Com a curiositat, algunes esponges que han de competir entre elles alliberen substàncies tòxiques (furanoterpens) és que s'ha descobert que són antitumorals, antivirals, antibacterianes i antiinflamatòries.
7 ...