Estructura política (2012)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Estructura Política
Año del apunte 2012
Páginas 14
Fecha de subida 03/01/2015
Descargas 16
Subido por

Vista previa del texto

ESTRUCTURA POLÍTICA La política és la gestió del conflicte. La vida en societat comporta una manifestació política.
Política i societat (1, 2 i 3 – JM. Vallés).
Qué és i com es manifesta POLÍTICA Formes d’organització política (Estat) Procés i resultat La paraula “política” ve de les Polis gregues. A l’antiga Grècia la política era la professió més ben vista de totes i a la qual tots els ciutadans es volien dedicar. Tots els homes lliures (una part reduïda de la població) podien participar en política estant en igualtat de condicions.
Avui dia “política” es defineix com a gestió del conflicte social. És la vida en societat la que genera conflictes que cal resoldre. La política és intrínseca a la vida en societat, és una activitat col·lectiva que els membres d’una societat duen a terme. La seva finalitat és regular els conflictes entre grups. Adopta decissions que obliguen per la força, si cal, als seus membres a seguir unes normes.
La vida en societat comporta conflictes perquè hi ha desigualtats. L’indicador s’un sistema social és la diversitat. Una societat diversa és sana.
A la prehistòria cada espècie humana trovaba la seva habilitat de forma natural. A la vida en societat avançada, aquesta diversitat ha generat desigualtats que han ocasionat conflictes. Les desigualtats s’han convertit en injustícies.
Una de les primeres en generar un conflicte ha estat la desigualtat de gènere. Per exemple, en un passat, les dones no tenien dret a vot (i avui dia segueixen sense tenirlo a algunes parts del món). És la política la que intenta resoldre els conflictes mitjançant decisions. Però aquella decisió pensada per resoldre una desigualtat concreta s’haurà de complir obligatoriament per tota la societat. La llei és per tots.
Un sistema polític només serà acceptat per un col·lectiu si estableix unes normes comunes a tots els membres de la societat i assumeix íntegrament el sistema polític acordat.
Per reconèixer un sistema polític cal ser obligat per la força. El sistema democràtic és el que fa que els ciutadans es sotmetin a les normes que s’imposen. El poder obliga a la força. Posem en mans d’un partit la presa de decisons.
• Anarquía: regulació de conflictes sense poder i sense obligació. Forma d’organització política que s’adopta en moments de transició. Té unes condicions prèvies (solidaritat, bé per a la comunitat, viure al màxim de les espectatives sense perjudicar ningú...), és a dir, té un cert ordre. Aquesta forma no inclou la part de poder, obligació i força.
L’evolució de la societat va lligada a l’evolució de la política. A mesura que la societat col·lectiva evoluciona, evolucionen també els conflictes. Temes despolititzats es politizen. Els conflictes no sempre sóns els mateixos.
És el poder el que acaba aguantant el sistema polític. No sempre s’han d’aplicar les normes per la força i la violència. Als sistemes democràtics el poder polític està vinculat al poder del poble. Un representant pren la decisió segons el que vol la majoría. Hi ha dos tipus de democràcia: 1. Democràcia indirecta: el ciutadà cedeix el poder a un representant.
2. Democràcia directa: el ciutadà directament por prendre decisions i autorepresentar-se.
Tipus de poder: Força Amenaça Temor Influència Persuasió Convicció Autoritat Confiança Reputació Més que tres tiups de poder són tres components del poder: s’utilitza una combinació de les tres tipologíes.
Quan s’utilitza la influència no s’obliga al ciutadà a rés, sinò que és aquest el que acaba convençut que el que li diuen és el millor. També s’utillitza a la publicitat.
El poder polític és un recurs per prendre decisions que s’apropin el màxim possible als nostres interessos. És el poder del col·lectiu el que acaba aconseguint que un conflicte es resolgui d’una manera o d’una altra.
Diferència entre política i sistema polític POLÍTICA: • Polity (estructura) • Policy (procés) • Politics (resultat) Calen unes estructures que articulin el procés polític. La política és el concepte del sistema polític.
SISTEMA POLÍTIC: Per exemple, l’espanyol s’escull a partir d’una Constitució després de la caiguda d’un altre sistema polític. Es fa una estructura a partir de la Constitució. És la manifestació pràctica del concepte a partir de l’estructura, el procés i el resultat.
TREBALL: El decreixement controlat és perseguit per la societat, el benestar no s’aconsegueix per la via econòmica, sinó per altres vies. No podem créixer més perquè estem al cim, i controlar creixent és una caiguda segura.
Hi ha moltes formes d’analitzar com funciona un sistema polític. Un dels models més clars és el de Easton, que el compara amb un sistema cibernètic. Diu que és com una caixa negra on hi entren uns inputs i hi surten uns outputs. Està alimentat per uns gatekeepers i es retroalimenta.
Tot això es produeix en un entorn social en el qual hi ha tensions (que es produeixen per la diversitat). Les tensions entren a la caixa negra en forma d’inputs (que son reivindicacions, pressions al sistema per aconseguir alguna cosa). A dins de la caixa negra hi ha d’haver uns processadors molt potents, l’arquitectura, el procés polític, la capacitat que té la nostra estructura política per processar-lo. Hi ha uns filtres que s’ocupen de decidir què serà processat i què no (Europa decideix que tal i tal no es procesa). Els Gatekeepers poden decidir si es procesa o no un input.
Segons l’ordre a la llista que ocupi un input es processarà abans o després.
Aconsegueix posicions favorables si té poder: recolzament, revolució, ajuda dels mitjans de comunicació. A una democràcia la distribució del poder es basa en tres estaments: legislatiu (òrgan q fa les lleis i debat), executiu i judicial (jutja segons les lleis). Aquests són els que estan a la caixa negra processant la informació. La funció de fer pujar els inputs a les posicions inicials son les agendes setting dels mitjans de comunicació. Avui dia no les té només els mitjans, sinó que internet juga un paper molt important.
Un cop el que entra es processa el resultat és una política pública. Si un col·lectiu reclama la prohibició de portar armes als centres públics això es debat, es considera q s’ha de debatre políticament i els mitjans hi intervenen per donar-li importància i finalment en aquest procés en surt una proposta de llei, aquest resultat concret és l’OUTPUT, la política en forma de llei que surt d’aquest procés. Quan s’accepta aquest output hi torna a haver queixes per un altre banda i torna a començar el procés (RETROALIMENTACIÓ).
L’estructura és l’arquitectura que fa això possible (sistema judicial, executiu, legislatiu etc.). El procés són els processos que tenen lloc a la caixa negra. El resultat són els outputs.
Formes d’organització política L’estat és la forma d’organització política majoritàriament acceptada políticament. És molt important en el panorama polític que estem vivint en aquest moment saber què és un estat. (p.78).
Vem començar a viure organització política fa 10.000 anys.
Idea que la política pot ser més o menys formal. A mesura que les estructures polítiques maduren augmenta el grau de reconeixement la política. Es refereix a política com a activitat formal. Fa més de 10.000 anys no es reconeixia la política com a tal, no hi havia una institucionalització tant clara de la política com per parlar-ne d’una forma oberta i manifesta. L’altre gran eix per conèixer la organització política és la concentració del poder. És a dir: 1- fins a quin punt reconeixem la política.
2.- fins a quin punt repartim el poder.
L’estat és la forma en la que el poder està més reconegut i repartit. (p.78) (- imperi clientelar: col·lectius en diferents llocs del mon que tenien interès en Roma.
No necessitaven un territori clar per existir com a tal. Allò que vinculava aquelles comunitats eren una sèrie d’interessos).
(- Polis grega: hi havia un grau alt d’institucionalització política i repartiment del poder).
(- Monarquies estamentals: absolutisme, poder absolut...).
Arquitectura de la política estatal (POLICY): Els estats reconeguts s’identifiquen per tres elements: 1- Un territori: un territori delimitat (per fronteres, controlat i reivindicat, superfície – subsòl – espai aeri, constitutiu i inalienable excepte via guerres / tractats de pau). L’Antàrtida no està sotmès a cap territori, és internacional.
2- 2. Població que s’identifiqui amb aquest territori: una comunitat identificada (conceptes de ciutadania, drets i deures, nació – nacionalitat – nacionalisme).
Els ciutadans d’un estat no tenen per què viure en el seu territori. I a la inversa.
Ciutadans poden viure a un territori i no ser d’aquest. L’estat defineix en els seus documents constitucionals què és el que fa que algú pugui ser membre d’aquest estat. Generalment el fet de néixer en aquell territori et converteix en ciutadà de ple dret, o ser fill d’algú nascut a aquell territori. En altres ocasions s’obté al llarg del temps, quan s’ha viscut uns determinats anys al territori.
La nació és un concepte que neix de l’element de la població, perquè un dels elements més clars perquè una població es senti part d’un territori és la identificació cultural homogènia de totes aquelles persones. Per tant, quan una gran part de la població comparteix una sèrie de trets culturals és molt més fàcil que s’identifiquin com un col·lectiu. La nació no té per què tenir un territori vinculat. És una població que comparteix quelcom (ideologia, religió, llengua pròpia, tradicions, cultura...).
També existeix la nació política (Andalusia), que comparteix el territori i les normes polítiques. No té cultura pròpia.
· Ideologies polítiques que mobilitzen a una col·lectivitat per aconseguir un objectiu./ Nacionalitat: nació cultural que no té condició d’estat. No en el sentit burocràtic del terme, sinó en el sentit politològic.
· Estat-nació: model ideal. Estat que reconeix la seva nació i nació que reconeix el seu estat.
· Estructura d’estat: possibles canvis en el tercer bloc (limitació de la sobirania).
3- Sobirania limitada: dret a de coacció. Cessió i distribució de poder estatal (capacitat de coacció, de prendre decisions per població / territori sobre qualsevol altre font d’autoritat, contradiccions – UE. ONU, OTAN, intervencions militars, FMI, transnacionals, ingerència humanitària). Aquest territori ha de poder gestionar tota la capacitat de coacció, tota la presa de decisions sobre el seu territori. Es defineix en la Constitució (document en el qual es fixen tots els límits i condicions de la sobirania). Avui dia no hi ha estats sobirans, perquè no poden tenir el control (empreses que controlen, altres estats...).
LA DISTRIBUCIÓ TERRITORIAL DEL PODER Estats unitaris Poder polític centralitzat.
Poder liberal uniforme i centralitzat: Per uniformitzar el poder es decideix que no hi ha restriccions (model jacobí – origen). El govern pot cedir competències a les regions en qualsevol moment. Fins i tot en estats unitaris centralitzats hi ha distribució del poder, però es deleguen competències de forma unilateral. El poder central té el poder perquè la Constitució així ho dicta.
Coexistència de govern local tutelat per estat central (ex: França).
Estats compostos: Poder repartit entre regions territorials diferents. La pròpia Constitució estableix com es reparteix el poder (repartiment territorial del poder des de l’origen de l’estat).
-­‐ Federació: múltiples models, no patró únic. Distribució constitucional de competències federació-estats federats, model de finançament. Les regions son molt poderoses, tenen atribuïdes la major part de les competències.
Representació dels estats en les institucions federals, constitució pròpia de cada estat federat, tribunal central. Neixen per integració front amenaces externes, diversitat front dependència colonial o assegurament diversitat d’un estat (Ex: EUA, Suïssa, Alemanya, Índia, Brasil, Bèlgica.
-­‐ Autonomia: Distribució constitucional del poder.
Menys competències subestatals, no hi ha institucions centrals amb representació de les entitats subestatals (Ex: Espanya, GB). La diferència amb la federació és que a la federació estats preexistents cedeixen poder a l’estat central per crear la unió, mentre q a la autonomia es l’estat central el que cedeix poder per crear les regions. El Senat té un poder molt limitat, qui té poder és el Parlament, que no té una representació clara dels territoris. Per tant, les regions són més febles.
-­‐ Confederacions: (encara que no son un tipus d’estat). Agrupacions d’estats que mantenen integra la seva autonomia però que s’agrupen en alguns àmbits polítics (UE, CEI).
Repartiment del poder Estat: forma d’organització política.
Democràcia: capacitat de repartir-se el poder dins l’estat. És una de les maneres de repartir el poder (per exemple, una dictadura en seria una altra). La democràcia és prèvia a l’estat. Va néixer a Atenes, on s’entenia com una forma de convivència social, una fórmula d’organització de la ciutadania per prendre les decisions (però no un model d’estat).
L’evolució de l’estat: No podem parlar d’estat fins al S.XV-XVI. Al llarg de la historia han anat canviant els interessos de la població i, per tant, també les maneres d’organització. Els canvis de la societat sempre han començat amb algun tipus de revolució social, política, econòmica i cultural. La primera, que va fer entrar a l’estat, va ser el renaixement. Després de la guerra dels 30 anys i un cop signat el pacte de Westfalia comença a parlar-se d’estat.
-­‐ Formes pre-estatals: feudalisme, monarquies estamentals. Crisi: renaixement, comerç.
-­‐ Estat absolut – absolutisme: és l’hereu directe de l’antic feudalisme. Poder monàrquic i religiós. Algú d’una casta superior i suprema (rei) ostenta al poder absolut: protecció a canvi de fidelitat. El monarca absolut té TOT el poder.
Hobbes i Maquiavel són dos dels pensadors que van justificar l’absolutisme.
Defensaven la idea de que la única manera de que una nació es fes forta era amb un poder centralitzat i absolut. Monarquies nord-est europeu S. XV – XVI.
Crisi: il·lustració, revolucions nord-americana i francesa, reformisme Anglaterra S. XVIII.
-­‐ Estat liberal: Neix per una sèrie de canvis socials i cultuals que s’originen a les revolcions mencionades anteriorment. La R.francfesa demana mes poder pel poble, igualtat i derrocament del poder absolut. Enfronta el ciutadà vs sobirà.
Es demana un estat de dret una separació de funcions, la instauració de noves lleis i institucions que regulin aquestes lleis. Aquest estat de dret neix amb l’estat lliberal. El pensament ideològic que justifica l’estat lliberal és una suma de 4 grans moviments ideologics: individualisme, pluralisme, igualtat, llibertat.
S:XVIII-XIX estat lliberal vinculat al liberalisme clàssic; Liberalisme clàssic = individualisme, pluralisme, igualtat, llibertat = constitucionalisme de l’Estat.
Crisi: corrents demòcrates finals S. XIX). El liberalisme ens diu que l’individu és diferent de la col·lectivitat. Cal pensar en la societat com una suma d’individus en la qual cadascun d’ells es diferent en necessitats, pensaments... i que cal respectar. Per tant, en aquest estat no hi caben les regles fixades per un monarca absolut basades al seu criteri únic. Però alhora això s’ha de fer en un estat de pluralisme, i això no és en absolut contradictori. Pluralisme defensat per autors con Santorino, que defensa que cal descobrir i comprendre la diversitat d’opinions i el debat o disserció dins d’una col·lectivitat. És ric i suma una societat basada en el pluralisme. Les opinions i el debat fan la societat més rica. El pluralisme no sempre ha de ser enemic de l’ordre polític. La igualtat fa referencia a igualtat de condicions i oportunitats, per tant, no te res a veure amb aquest individualisme i pluralisme. Tocqueville va treballar el concepte d’igualtat durant la R.Francesa. R.Dhal és un altre dels autors.
-­‐ Estat liberal democràtic (1945 – finals 70): La llibertat política és introduïda per Hobbes i Locke. La llibertat fa referencia a la capacitat d’autodeterminació, de prendre decisions sobiranes, de que el meu poder per prendre decisions se’m reconegui autònomament i sigui acceptat. No he d’estar sotmès a la voluntat aliena que un estat m’imposa. La única manera de regular això és amb un estat de dret que assegura que els ciutadans poden gaudir de la llibertat d’autodeterminació sense imposició per part de tercers. La primera i gran llibertat política d’un estat lliberal és la capacitat de vot. A finals del S.XIX comença a fallar perquè la condició de ciutadà no la tenien tots els ciutadans (com a l’antiga Atenes). A aquestes condicions hi podia accedir nomes una part de la ciutadania. Allò que realment modifica aquest estat liberal clàssic son les primeres corrents demòcrates de finals del S:XIX, i que es fan fortes sobre tot despres de la II Guerra Mundial. La gran força de la democràcia prové del que va passar durant la II Guerra Mundial i dels pactes que van tenir lloc despres.
Molts dels estats que hi havia abans de la II Guerra Mundial eren estats liberals i durant la IIGuerra mundial eren dictadures. A partir de la IIGM que comencen a derrocar-se les velles dictadures i sorgir les noves democràcies. Crisi: inestabilitat monetària, estancament econòmic, inflació, atur, discriminació, medi ambient.
-­‐ Alternatives: comunisme, liberalisme social, neoliberalisme, neoconservadurisme.
La igualtat produïda pel liberalisme acaba generant mes desigualtat. Com l’estat de dret preserva la propietat privada per conservar la llibertat i la igualtat, sorgeixen desigualtats que van fent mes evidents les diferencies entre els rics i els pobres. Al mateix temps, aquesta igualtat acaba per malmetre la capacitat de les minories per accedir al poder. A l’absolutisme era una minoria la que accedia al poder, al liberalisme s’espera que tothom pugui tenir les mateixes possibilitats per accedir-hi. Però la força dels grups que tenen mes possibilitats per accedir-hi, acaba arribant al que el liberalisme volia evitar. Això fa dur l’estat liberal a una crisi que comença a finals del S.XIX i acaba a finals de la II Guerra Mundial. Mentre tant conviuen tot un conjunt de models d’estat que experimenten diferents formes de liberalisme. Moltes democràcies es converteixen en burocràcies abans de la II Guerra Mundial.
MONOCRÀCIA I DEMOCRÀCIA Monocràcia i Democràcia: diferents formes de fer política en funció de: distribució de la capacitat política, accés a recursos i instruments per fer política, encaix entre decisions polítiques i preferències ciutadanes. Aquests dos models es viuen obligats a conviure durant un període de temps.
L’estat es la forma com s’organitza la política en una societat, i la democràcia és la capacitat política de prendre decisions. El referèndum és l’instrument més clar de la democràcia directa, és la única vía que tenim els ciutadans per prendre les decisions.
Monocràcies: 1. Concentració del poder 2. Personalització de l’autoritat 3. Control i repressió ciutadana 4. Inestabilitat i arbitrarietat legal Sistemes totalitaris -­‐ Poder: culte a la personalitat -­‐ Doctrina global -­‐ Ús del terror Sistemes autoritaris -­‐ Poder: coalició d’actors -­‐ Legitimació per ideologia o principis -­‐ Acció repressiva Democràcies: 1. Titularitat del poder atribuïda a tota la comunitat 2. Protecció dels drets de les minories front la majoria 3. Selecció de governants per decisió popular 4. Intervenció popular en les decisions socioeconòmiques • Democràcia ideal vs Poliarquies: Dahl, Sartoni, Bobbio, Touraine • Democràcia majoritària vs Consens: Liphart • Democràcia liberal, estat social, estat del benestar (Rawls, Nozick, Hayek) El 70% dels estats d’avui dia reconeguts per les Nacions Unides s’autorpoclamen democràcies quan son en realitat considerades monocràcies.
Definir la democràcia Giovanni Sartoni: -­‐ Cal una definició realista per poder trobar “realitats democràtiques”.
-­‐ No es pot comparar la ideal amb la real per definir les democràcies (per exemple democràcia occidental vs democràcia popular/comunista).
-­‐ Introdueix la cemocracia lligada al poble i al poder o Majoria i respecte a les minories o Societat de masses o Poder del poble sobre el poble o Democràcia sobre legitmitat Robert Dahl: -­‐ Democràcia ideal vs poligarquies -­‐ Participació efectiva (igualtat d’oportunitats) -­‐ Igualtat de vol i capacitat política de decisió -­‐ Accés al coneixement, informació i recursos = INSTRUCCIONS POLÍTIQUES: 1. Càrrecs públics electes 2. Eleccions lliures 3. Llibertat d’expressió 4. Fonts alternatives d’informació 5. Autonomia de les associacions 6. Ciutadania inclusiva Condicions indispensables: 1. Lliure accés a l’activitat política 2. Designació electoral de les autoritats 3. Control sobre l’actuacio de les autoritats 4. Capacitat d’asociació 5. Llibertat d’expressió 6. Pluralitat de fonts d’informació ___________ (14 – 12- 12 ) pg. 275 Actituds culturals i polítiques Le institucions d’aproven un cop quan es redacta una Constitució i es poden anar canviant quan es reforma la Constitució. El sistema polític és tant complexe perquè, encara que les institucions son relativament inmovils, és tot allò que passa dins d’aquelles estructures, els seus protagonistes (actors politics que son mes o menys actius dins del sistema). En el nostre pais es diu que el fet que tinguem una democracia jove ens condiciona la cultura democràtica, ens fa febles democràticament.
La cultura politica és un conjunt de formes de funcionament, de coneixement, d’a`tituds, que un bloc de la ciutadania comparteix i utilitza per prendre les seves decisions. En el moment d’utilitzar aquestes institucions hi tenen a veure factors que tenen relacio amb els individus quan funcionen tant de forma individual com colectiva.
El resultat de la politica tambe te a veure amb les aptituds, valors, ideologies i cultura que aquests individus tenen quan prenen decisions per solventar problemes.
Quan prenem una decisió política estem prenent una decisió. Un bloc dautors de la ciencia politica defensa que totes les decisions politiques que prenem tenen a veure amb els recursos que necessitarem perque aquella decisio tiri en davant i amb els beneficis que obtindrem. (Utilitarisme).
Una altra linea de pensament defensa que en absència d’informació el que ens mou a actuar politicament son altres factors, com ara la nostra estructura social, l’adaptació a la norma.
Valors i sistemes de valors: fan referencia a la qualitat que nosaltres donem a una determinada situació, de manera que aquests valors es el que orienta la nostra conducta, la nostra presa de decisions. Si a través dels valors assignem una qualitat a un fet, persona o situació, ens hauriem de preguntar d’on surten aquests valors. Al llarg de la historia aquests valors s’han definit en funcio de la cultura, religio i tecnica, fins al punt que es parla de tres grans models de sistemes de valors que es corresponen en tres époques consecutives. Aquests tres grans sistemes de valors no han desaparegut a mesura que avançaven. Els sistemes de valors ens permeten entendre per que els individus prenen decisions que podriem semblar incompatibles per individus amb un sistema de valors diferents.
-­‐ Societats agraries: respecte a la tradició, ordre, jerarquia, deferència front l’autoritat, visió religiosa del món i les seves estructures socials, solidaritat familiar, visió conservadora front la inseguretat humana. Això es tradueix a l’ordre polític: no es qüestiona a l’autoritat, es fa cas. Proximitat entre política i religió i entre política i valors morals.
-­‐ SOCIETATS INDUSTRIALS: progrés i canvi, competitivitat socioeconòmica, productivisme, racionalitat i secularitat, solidaritat de classe social, afany de benestar material immediat, llibertat política, optimisme humà. Valors materialistes.
-­‐ SOCIETATS POSTINDUSTRIALS O DEL CONEIXEMENT.
Valors de realització personal, diferenciació individual front el grup, autonomia del treball, llibertat en les formes de relació social i sexual, preocupació per al qualitat de vida i la preservació del medi, inseguretat derivada dels riscos de la mateixa activitat humana. Valors postmaterialistes: aquells que ens ajuden a identificar les nostres necessitats físiques. Assignem valor a un fet des d’un punt de vista de necessitat física, si cubreix les nostres necessitats bàsiques (utlitarisme – Bethman). Referència als atributs.
Le ideologies fan referencia al conjunt de conceptes, ides i coneixements que una part gran de la societat adopta com a propis i defensa davant dels altres perquè adoptin les mateixes idees. Les ideologies intenten explicar la realitat. A través del nostre sistema de valors anem configurant la informació del nostre voltant amb una ideologia que ens fa sentir còmodes. Per això intenten que els altres s’hi sumin. La obsessió per convencer els altres és la gran font de conflicte polític a nivell internacional. El que intenten les ideologies és definir una serie de factors: -­‐ Com neixen (origen).
-­‐ Com aquella ideologia ens permet entendre la nostra relació amb els altes -­‐ Proposar un esquema de relacions entre cada individu i el col·lectiu social -­‐ Defensar la capacitat política per influir sobre el desenvolupament de la societat (es defensen perquè cadascú creu que la seva és la millor per a la societat en conjunt).
...

Tags: