Tema 4.1 de Dimensió social de la persona (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Dimensió social de la persona
Año del apunte 2015
Páginas 18
Fecha de subida 27/03/2015
Descargas 13
Subido por

Vista previa del texto

Dimensió de la persona 4) L’individu social: Identitat, Percepció, Emocions, Memòria (EL TEMA 2, ACTITUDS, TAMBÉ FORMA PART DEL BLOC: L’INDIVIDU SOCIAL Identitat, percepció, emocions o memòria són fenòmens individuals sobre els quals s’oferirà la versió social. El tema 2, actituds, també forma part del bloc ‘individu social’.
4.1 IDENTITAT Al tema anterior hem vist que la gent normal compleix les normes socials. Així, això te a veure amb qui som? Amb la nostra identitat? Per al desenvolupament del tema, seguirem el següent índex de continguts: - - - Nivell individual (introspecció, qui sóc jo? ) o Experiència del fenomen d’un mateix (jo únic, profund i veritable).
o Identitat social (categorització, estereotips, prejudicis, discriminació).
Nivell interactiu (paper dels altres en mi) o El jo reflexiu i reflectit.
 Identitat emergent / identitat negociada o Gestió d’impressions.
Nivell sociohistòric (moment cultural. Seriem els mateixos si haguéssim nascut en un altre país?) o Estatus i rols.
o Construcció sociohistòrica de la identitat.
4.1.1 Nivell individual Experiència fenomenològica d’un mateix Per a nosaltres mateixos som un fenomen sobre el qual pensar i reflexionar. Tenim idees sobre nosaltres mateixos, històries que ens expliquem (jo narratiu). Aquest conte l’elaborem i re-elaborem, l’adaptem segons el cas i aquest conte pot ser el nostre jo (és una de les hipòtesis).
Cadascú de nosaltres, a més, te una experiència directa de si mateix (en teoria, som els que ens coneixem millor) tot i que els del nostre voltant també tenen una opinió formada sobre nosaltres.
A continuació s’ha de contestar a la pregunta Qui sóc jo? S’ha de respondre 10 vegades.
Els resultats varien segons la situació en la que ens trobem (si saps que t’ho demanaran ometràs algunes coses) i a més serà difícil llegir les respostes en públic, ja que la identitat te quelcom de privat.
La meva resposta1: 1 Jo sóc autèntic Si, no tinc vergonya...
Dimensió de la persona - Jo sóc jo Jo sóc canviant Jo sóc una mica com el meu pare i me iaia.
Jo sóc de Vilanova de Sau Jo sóc català Jo sóc intransigent en camí de ser-ho menys Jo sóc lliure? Jo sóc fort i fluix Jo sóc creatiu Les respostes que apareixen normalment, acostumen a tenir relació amb trets de personalitat (als anys 50 en sortien molts menys i eren més freqüents respostes relacionades amb la pertinença a certs llocs i grups). També es responen aspectes relacionats amb els trets físics; preferències personals i gustos; rols (sóc parella, amic, etc.); pertinença a grups socials (del Barça) o altres filosofades i tòpics (sóc del planeta terra). Per tant, veiem que l’exercici es pot analitzar i és interessant fer-ho al cap d’uns anys d’haver-ho escrit.
Anem a comentar en més profunditat l’exercici proposat.
- - - En determinades cultures, com que les persones són fruit d’un Déu, ningú diria que és responsable dels seus actes (i si creus en una biologia determinista, tampoc).
Ser tolerant amb les diferències, no és una característica compartida amb la nostra cultura de fa 60 anys, quan es preferia una societat més homogènia. Moltes descripcions ressalten com s’ha de ser.
A part, el context, el teu entorn, et permet desenvolupar-te com la persona ideal imperant al moment (soy gitana i me gustaria ser como tu). De fet, ser gitano és força rellevant en el nostre context, i segurament ho respondries a la pregunta proposada, però no ho faries en cas de ser romanès i viure a Romania.
Les negacions (jo no sóc) no acostumen a sortir sempre i quan formis part del grup triomfador (no sóc maca, no sóc blanc). Es fan comparacions amb el grup dominant i el grup marginat presenta un baix autoconcepte.
Totes aquestes observacions ens serveixen per adonar-nos que la identitat és relativa al context social en el que vivim. L’agafem, l’interioritzem, i considerem que hi ha algú que viu dins nostre i fins i tot parlem amb ell. Però qui parla amb ell? Jo? La meva ànima? Qui sóc jo? Les metàfores són poderoses, construeixen. Anem a veure què entenem per el nostre jo interior.
Culturalment, tenim una sèrie de metàfores o idees que potencien la idea de l’existència d’un jo interior. “Allò més important està dins nostre” o “ la bellesa està en l’interior” o “ allò superficial no és un valor, sinó allò interior” o “sigues tu mateix”. Sembla que dins nostre hi hagi algú que som nosaltres i que l’has de trobar: “t’has de construir a tu mateix” o “soc com una ceba, amb un jo interior o nucli autèntic i capes exteriors”2.
Tots aquests constructes ens allunyen de pensar que som com som degut a unes condicions! Ens duu a fal·làcies com “primer em canviaré a mi i llavors, màgicament, canviaré la 2 Però si vas traient capes, no queda res...
Dimensió de la persona societat” i a no creure en el canvi. Per canviar, cal canviar les circumstàncies! Ortega i Gasset ja ho deia: sóc jo i les meves circumstàncies.
En relació amb el gènere, també el fet de ser H i D és creat, après: no s’hi neix. Les D llegeixen més llibres d’autoajuda o les D han de tenir instint maternal, són discursos molt potents i es reprodueixen en joguines i a tot arreu. Com a conseqüència les aules de magisteri, psicologia i infermeria s’omplen de D. Que les D no estudiïn enginyeries no és quelcom biològic; per exemple en determinats països la informàtica és quelcom femení). Està estudiat que com més igualtat de gènere hi ha en un país, més igualtat de resultats matemàtics existeixen entre H i D (països escandinaus).
I encara ens podem preguntar més coses al respecte. El jo és un de sol o és múltiple? De fet, ens agrada pensar que la gent és d’una manera, des de sempre. Que no canviarà mai. Diem que algú s’està comportant de manera falsa o que ell/a no és així. Existeix, doncs, la creença que només som d’una sola manera. Però, i si no és així? Durant el dia, passem per situacions diverses i aquestes ens obliguen a treure (ser) una manera o altre, una careta o una altra. Tot i així, estem segurs que transitem per totes aquestes formes i situacions sense canviar. Així doncs, quin d’aquests serà el meu jo autèntic? El que sorgeix quan estic sol? El que sorgeix quan faig de pare? La nostra manera de ser és oscil·lant (diferents rols) així que pretendre una unicitat és utòpic tot i que ho pensem, ho busquem, ho necessitem? La persona és la mateixa que fa 5 minuts? Amb tota la informació presentada es vol fer pal·les el problema de la definició i caracterització de la identitat. No està tant clar què som i el què si que ho està és que les circumstàncies l’afecten.
Identitat social3 Als anys 60 es va començar a plantejar les conseqüències de la discriminació així com el fet de pertànyer a una categoria social, l’estigmatització i els prejudicis. Es va conduir un experiment anomenat “divided class” en el qual es feia creure als nens d’una aula que la gent d’ulls blaus era millor que la d’ulls marrons. D’aquesta manera, els que tenien els ulls marrons es sentien com una merda (=infravalorats) i els d’ulls blaus poderosos. Els d’ulls blaus, grup dominant, es tornaven segregacionistes i marginaven l’altre grup. Al següent dia, però, la mestra feia creure el contrari als alumnes de manera que s’intercanviaven els papers i visions de si mateixos. Es demostrava, entre d’altres coses, que pots tenir l’autoestima alta sempre i quan pertanyis al grup valorat (o si més no tens moltes més probabilitats de tenir-la alta en aquestes condicions). L’experiment també va funcionar en adults.
3 Vídeo: una classe dividida, projecte dels anys 60 sobre discriminació.
Dimensió de la persona El què feia la professora de l’experiment comentat era categoritzar. Categoritzar és un procés cognitiu bàsic que sempre fem: consisteix en tractar objectes diferents com si fossin equivalents (successos, objectes, persones, etc.) i allò més important és que responem a aquests objectes en funció de la seva categoria i no de les seves característiques úniques! Categoritzem per mantenir una economia cognitiva: s’ha de reduir la complexitat de la realitat a un mínim de categories i aquetes estan Estructuració molt influenciades a nivell cultural. Per Organització Simplificació exemple els esquimals tenen 20 paraules per Transformació descriure el blanc; també, un xiuaua o un pastor alemanys són gossos, però perquè m’ho han dit ja que a simple vista no semblen ser del mateix grup o categoria. A més, una vegada catalogat com a gos, el tractaré com a tal i no com a un gat. Aquest seria un esquema de la funció cognitiva que segueix la categorització (a l’esquerra): A part de la funció cognitiva, la categorització també presenta una funció normativa. La categorització constitueix un fenomen essencial per a orientar els comportaments socials i per a mantenir i crear els valors, normes i creences. En definitiva, constitueix un sistema sociocognitiu que crea, orienta i defineix la situació concreta d’un individu en la societat (Tajfel, 1972). A part, com senyala Pérez (1989), les categories tenen valors associats.
Per veure com classifiquem, posarem un exemple de Borges. Els animals es classifiquen en: gossos, dissecats, sirenes, innumerables, els que acaben de trencar un gerro, els que semblen mosques. Com podem deduir, no classifiquem d’aquesta manera. És una forma de demostrar que tenim el nostre sistema cultural de classificació però també és estrany, perquè un mamífer és una balena, un ornitorinc i un mico i no s’assemblen en res! Així doncs, les classificacions són arbitràries ja que estan determinades culturalment.
Dimensió de la persona En cert punt de la investigació sobre la identitat social, Tajfel, a través d’un experiment, proposa el paradigma del grup mínim. Feia mirar als subjectes quadres de Klee (esquerra) o de Kandinsky (dreta).
Llavors els donava informació a l’atzar creant dos grups: als que agradava Klee i als que agradava kandinsky. Llavors feien una activitat en la qual havien de repartir premis (diners) i havien de proposar una taula de distribució de guanys; havien de distribució els premis i diners a la gent que li agradava un pintor o l’altre. Les taules de repartiment més comunes eren aquelles en que es donava el màxim de diners a algú que li hagués agradat el mateix pintor que al que repartir els premis i menys diners als fans de l’altre pintor. Al final de l’experiment, els resultats foren: x y z w 15 11 14 11 10 3 12 11 (x) Màxim benefici pel propi grup (y) La forma més comuna de distribució era aquella en la qual el propi grup no guanyava el màxim però es castigava el més possible a l’altre grup! (z) Màxim benefici conjunt (es treia el màxim de l’experiment) (w) Solució igualitària Perquè es van donar aquests resultats i ‘y’ fou allò més repetit? Perquè així es reforcen els sistemes de categories. Per això el paradigma te aquest nom, perquè es crea un grup amb una raó mínima per a fer-ho. El grup s’havia creat per la simple raó que els hi havia dit a uns que els agradava Klee i als altres Kandinsky! Perquè ens interessa reforçar els sistemes de categories, doncs? Perquè crea ordre i això ens dona tranquil·litat (Cantor, 1979). Ens dona unes expectatives generals d’allò probable que passi amb aquesta persona i en delimitem el rang d’acció. Per exemple, si insultem una D tenim menys possibilitats de rebre un cop de puny que si ho fem amb un H. Allò bonic de les lluites socials es desmuntar aquests fenòmens.
Passem a veure un altre constructe relacionat amb la identitat social. Els estereotips són creences sobre les característiques personals dels membres d’un grup. Allò important no és que pensi que els catalans són agarrats, sinó que aquell català que conec ho és (Morales i Moia, 1006). Quin problema hi ha en fer aquestes inferències? Que la realitat ens pot trencar les categories. Així doncs, per lluitar contra la realitat, tenim mecanismes que mantenen els Dimensió de la persona estereotips, relacionats com processem la informació que rebem. Quins són aquestes mecanismes? - - Distorsió de la informació: així la informació que percebem s’ajusta a la categoria existent. Un català ens convida a un cafè, ui! M’ha convidat perquè era un cafè, sinó no m’hagués convidat.
Atribucions: les C que confirmen l’estereotip són estables mentre les que no ho fan són inestables.
Selecció: prestem major atenció i record de totes les vegades que s’ha confirmat l’estereotip.
Recerca selectiva: la recerca d’informació s’atura quan ja s’ha confirmat l’estereotip.
Veuré un gitano robar i tots són uns lladres però deixaré de veure els milions de gitanos que no ho fan.
Quines conseqüències tenen els estereotips? Categorització Estereotips Prejudici Discriminació Els estereotips deriven en prejudicis. Es definirien com un estat d’ànim, predisposició negativa, envers els membres d’un grup només per pertànyer a aquest grup. Al seu torn, aquests són la base de la discriminació: accions concretes que realitzem en contra d’un grup prejutjat (separar, segregar, etc.). Per tancar el cercla, la discriminació alimenta la categorització en el sentit que reforça les categories. Per exemple, si es construeix una universitat i els lavabos estan separats per negres i blancs, estic reforçant la categoria negre Vs blanc, la faig més bàsica. Però analitzem més a fons alguna de les relacions més interessants del gràfic. La fletxa és de doble sentit entre el prejudici i la discriminació perquè la discriminació, a part de reforçar la categorització, també reforça el propi prejudici! Si per exemple s’organitza una ciutat amb barris per a gent pobre o no faig res per a evitar-ho, en aquell barri ens costarà passejar-hi. També és veritat que, el propi gitano, abans robarà a un blanc que a un gitano, acció amb la qual reforçarà el propi sistema que el discrimina.
Ja s’ha dit que la categorització es dona per economia cognitiva però no cal que això es faci segregant! Allò que passa, però, és que les persones que tenen el poder, tenen millor autoestima i els hi interessa que així segueixi sent.
Dimensió de la persona Ens podrem preguntar si els estereotips tenen base real o be és fictícia. Wax (1948) va enviar dues cartes a hotels de Canadà. Unes estaven a nom de Mr.Locward (nom comú) i les altres a nom de Mr.Greenberg (nom jueu). En el primer cas, el 95 % d’hotels responien i un 93% tenien lloc mentre que en el segon cas, només ho feien un 52% dels hotels i només un 36 % tenien lloc disponible (s’enviaven les cartes a la mateixa hora i lloc). Cap dels responsables dels hotels havia tingut experiències negatives amb els jueus però tot i així el prejudici seguia perdurava. Fins aquí l’explicació més psicològica. Anem a veure què diu al respecte del tema tractat la vessant més social de la psicologia. Goffman (1963) va estudiar les conseqüències dels estigmes.
La psicologia social va destacar el paper de l’estigma (taca en grec). És un atribut profundament desacreditador a nivell social. Per destacar-ne la força s’aporta l’exemple d’una carta extreta d’un diari on una noia que no tenia nas es preguntava si s’havia de suïcidar. De fet, en un centre mèdic, van deduir que el gran problema de les persones amb síndrome de Down era el tracte que rebien, no el problema genètic; se’ls recomanava que s’operessin! Llavors, només tindrien un petit retràs i això li passa a gran part de la població (i no està sotmesa a l’estigma d’algú amb Down.
El procés d’estigmatització consisteix en assignar estereotips negatius a les persones en les que algun atribut seu es considera diferent o inferior a la norma social imperant (Buchanan, 2008). Com ja s’ha dit, implica severa desaprovació social de persones amb característiques o creences que es consideren inacceptables. En serien exemples persones amb: discapacitat, deficiència física o malaltia visible, membres de minories ètniques i socials, persones amb problemes de drogues o mentals, amb SIDA, homosexuals i en definitiva qualsevol persona catalogada com a diferent.
La diferència bàsica entre el prejudici i l’estigma és que el prejudici és una categorització només per pertànyer a un grup mentre que l’estigma implica més aspectes (individuals, físics, etc). L’estigma també està relacionat amb la discriminació en el sentit que tenir un estigma provoca discriminació.
Estigma Internalització i reforç d'ident.
Estereotips (etiquetes) maculada Reducció d'oportunitats Rols i expectatives Dimensió de la persona Quan estigmatitzem algú, ja no esperem que el comportament de la persona estigmatitzada segueixi les normes socials.
Anem a analitzar més en profunditat la discriminació. La discriminació provoca: - - Deshumanització: si l’hem de matar, tampoc passarà res. Als pederastes, com que han atemptat contra una característica social bàsica, se’ls deshumanitza immediatament i també se’ls podria matar (en altres països això passa amb les persones homosexuals).
Aparició d’ideologies de la perillositat sexual: per exemple, el cas dels gitanos.
Aïllament (boicot) o pèrdua de capital social: és sabut que com més capital social (relacions) tens, més fàcil és sortir-te’n, trobar una feina, que t’ajudin.
Rebuig: reducció de possibilitats de vida.
Hostilitat: es pot arribar a violència contra el discriminat.
Marginació: exclusió (sense accés a sistemes de salut, feina, lloc per viure, sense possibilitat de viatjar, etc.).
A part, també comporta efectes psicològics. La identitat es deteriora (spoiled identity) com va posar de manifest Goffman; la identitat es fa negativa (Tajfel).
- Baixa l’autoestima.
Existeix una autoaplicació dels estereotips: t’ho creus, ets la víctima i ho assumeixes.
Identitat única per a les víctimes de l’estigma.
Com tots aquests processos i fenòmens canvien la identitat social? Si el grup al que pertanyem ens aporta aspectes positius, tendirem a mantenir-nos al grup. Si no ens satisfà, es tendirà a buscar nous grups. Aquest últim cas te dues excepcions, quan: - És impossible canviar (per exemple si ets negre).
Abandonar el grup entra en conflicte amb valors importants que formen part d’una autoimatge acceptable (exemple: els gitanos tenen valors que valoren i que no volen abandonar).
En cas que no es pugui canviar la identitat social, tenim dues opcions: 1) Canviar la interpretació dels atributs negatius del grup, justificant-los, fent-los acceptables. Ex: ser gitano és molt digne i m’importa una merda el què pensin els blancs.
2) Acció social per a canviar-ho. Per exemple, el moviment feminista del s. XX.
4.1.2 Nivell interactiu En aquest nivell explicatiu de la identitat social es te molt en compte a les persones que ens envolten. Fins ara s’ha tingut més en compte la dimensió cognitiva de la persona i la societat era quelcom vague.
El jo reflexiu i reflectit Dimensió de la persona Com es possible que la nostra vida social existeixi? Perquè ens relacionem diferent que els animals? Perquè la nostra identitat és un reflex que prové de les persones que ens envolten.
Quan reflexionem ens estem replegant; ens tanquem sobre nosaltres mateixos i pensem sobre nosaltres mateixos (cosa que no fan la resta d’animals).
Quan penso en el qui sóc jo, hi ha dos jos en marxa: el que coneix, cognoscent (subjectiu) i el conegut (objecte del nostre pensament). Per tant, som objecte i subjecte a la vegada.
Puc intentar establir una distància amb mi mateix igual que ho faig amb els altres, però només a través d’un efecte del llenguatge (és una il·lusió). De fet el jo es va construint quan parlem d’ell, quan pensem en ell. El jo seria un mirall fet de llenguatge, d’imatges, d’on sortim nosaltres mateixos per veure’ns a nosaltres mateixos. De fet, no és un fet tant misteriós des de la perspectiva de la psicologia, ja que no estem mai acabats, ens anem fent permanentment (el fet d’estar ja acabat, en vida, si que seria misteriós...). Assistim a la paradoxa de la reflexivitat que actua com a bucle. Ens anem dibuixant a nosaltres mateixos. Però qui ens dibuixa, són les nostres mans o les d’algú altre? Doncs potser si, perquè els altres, com hem anat veient, també col·laboren en la nostra confecció com a persones. S’ha de ressaltar el paper del llenguatge en la formació de la identitat: el filtre cultural que ens forma (efecte de la societat en la nostra identitat) és fet del llenguatge que tenim a disposició per a descriure’ns.
Com més ric sigui, millor, més matisos.
Resumint: amb el llenguatge construïm una imatge de nosaltres mateixos que alhora és un producte social i és necessari que tinguem consciència de nosaltres mateixos i que sapiguem que els altres també en tenen (condició per a que hi hagi vida social). La identitat com a mirall de l’altre. Anem a fer un repàs dels autors que han tocat el tema de la identitat, del jo reflexiu.
El pragmatisme nord-americà (1880-1930), en un moment on les disciplines no estaven separades, dona lloc a una corrent psicosocial anomenada interaccionisme simbòlic (sent una escola minoritària). James, Badlwin, Cooley o Mead n’eren els principals integrants. Aneu a veure com cadascú d’ells s’ha enfrontat al problema de la reflexivitat, què en pensen de com ens construïm4.
- - 4 W. James defensava que el self (si mateix) te dos components: el jo (I): cognoscent i font de l’experiència i el Mi (me): conegut, component del jo. James deia que coneixem, del ‘nosaltres’ (parts del ‘me’): el nostres cos, les possessions, rols i creences.
J. M. Baldwin (1861-1934), contemporani a James i psicòleg de l’educació, es preguntava per com era el desenvolupament de la consciència. Sabem que els nens imiten i que, quan ho fan, poden fracassar o tenir èxit. Aquest fet et fa ser conscient de qui ets. No saps dibuixar però saps jugar a futbol. Quan no aconseguim imitar a l’altre, ens adonem que no som l’altre, que som algú diferent! Estem parlant d’una autoconsciència com a consciència de l’altre. Simultàniament també ens fem conscients de que els altres també són diferents i començo a fer atribucions (causes A l’examen s’ha de saber distingir les propostes dels 4 autors.
Dimensió de la persona - de la C dels altres). La de Baldwin és una visió interessant perquè no contraposa societat i persona; el self és un participant de les relacions socials. El self no està en lluita contra les repressions socials (imatge típica del psicoanàlisis).
C. H. Cooley (1864-1929), fou sociòleg i fou el principal introductor de la idea del mirall. El self era, per a l’autor, una imatge que els altres donen de nosaltres. Està en permanent definició. Aquesta idea de dinamisme és molt important perquè es contraposava a la psicoanalítica que defensava que des de l’inici, infància, queda tot determinat. Amb aquesta visió és més factible el canvi.
El self, per a Cooley, apareix a mida que interaccionem amb altres persones. Els nens aprenen dels altres qui són. El nen, per exemple, cau i et mira per saber si ha de plorar o no; l’hòstia que es fot no és prou informativa, necessita saber com és interpretada pels altres i estem molt pendents d’aquesta interpretació. Per a Cooley, doncs, el si mateix i la societat són bessons i l’ego de que jo i societat estan separats és una il·lusió. Si tothom considera que som antipàtics, no podrem resistir-nos a la idea.
- G. H. Mead (1863-1931), també sociòleg, fou el que va tenir més influència en psicologia social i psicologia. Va complicar les coses.
o Jo = organisme que actua: no és consciència, simplement reacciona als altres.
o Mi = consciència de si mateix i dels altres.
o Altre = jo + mi.
Aquest ‘altre’ era un concepte nou. La suma d’expectatives que els altres tenen sobre tu i l’actitud dels altres envers tu. Com veiem, els altres autors pensaven en el jo com a consciència i el mi com allò sobre el què som conscients. Mead agafa i fa que el mi sigui la suma d’allò sobre el què som conscients i la consciència (jo + mi convencionals) i ho fa perquè no creu que hi pugui haver consciència sense contingut. A part, hi afegeix un altre jo diferent al jo que defensaven els altres autors (el jo reactiu mencionat més a munt). Anem a perfilar més el jo proposat per Mead. En el moment que reaccionem amb un jo, no podem pensar-hi. Només podem fer-ho quan ja ha passat l’acció; és una informació, a més, que va a parar al mi que acumula les reflexions sobre un mateix d’allò que som. En resum, Mead pensa que al model dels anteriors autors hi falta quelcom: la capacitat de reacció dels subjectes.
Seguim l’explicació del model dinàmic que es va proposar des de l’interaccionisme simbòlic. El self es faria en cada Altres (1) interacció amb l’altre i si no t’agrada la teva forma de ser has de canviar de context, per descobrir altres Jo (3) Mi (2) Dimensió de la persona jos (els altres et donaran informacions diferents a les rebudes fins llavors). Anem a explicar amb un exemple la relació entre els diferents factors mencionats a partir del símil dels escacs. El que mou la peça d’escacs és el “jo”. Tot i així, moc la peça basant-me en el que jo se dels escacs, el “mi” (experiència, cúmul de coneixements). La següent jugada ja no dependrà només de la meva estratègia, sinó també del moviment de l’altre jugador, que determinarà la meva jugada! Quan el “jo” torni a actuar, ja no serà el mateix d’abans. Quan es comença la partida, no es sap res de l’altre, però en funció de com aquest mogui, començaré a saber qui és.
També comptem amb l’exemple de les mares de Mead (madre solo hay una). Es refereix al coneixement que tenim sobre ser mare, que prové de: la nostre mare, la mare dels altres, la iaia, la mare Teresa de Calcuta, les mares de la literatura i el cinema, etc. A mesura que anem creixent va canviant aquest “mi” (la consciència sobre què és ser mare, que inclou moltes possibilitats: per exemple puc tenir un fill i afegir una experiència més). L’altre generalitzat seria, doncs, tot allò que es va acumulant. Si no es donés aquest fenomen, semblaria que la vida torna a començar en cada interacció! Per tant dona un sentit de continuïtat. La pregunta seria, doncs: quan m’enfronto a una situació com a mare, quina s’activa? Doncs no està clar. Perquè el nadó també te un paper! Si no plora i es porta be serà fàcil ser la millor mare del món (el teu ideal de mare present al “mi”). Si no et deixa dormir durant 3 mesos, s’hauria de veure. De fet, descobriràs quina mena de mare ets en la relació amb l’altre, ja que el nostre jo s’ajusta permanentment amb les reaccions dels altres. Les persones que tenen una personalitat molt marcada tindrien un problema de rigidesa per falta d’adaptació (que és una eina molt important)5. Introduïm nous conceptes.
Segons l’interaccionisme simbòlic, l’identitat és: - Múltiple i situada.
Emergent: no existeix abans de les relacions i interaccions socials.
Recíproca: com que respon al què els altres diuen sobre mi, la identitat de l’altre també canvia segons les meves respostes.
Negociada: perquè sempre passem d’una relació social a una altre; es generen dinàmiques particulars de cada interacció.
Perquè parlem d’identitat negociada? Perquè no ens hem de conformar amb la imatge que els altres tenen sobre mi. Per exemple resulta que m’encanta el rosa i hi ha rumors que el rosa és de pijos. Ho negocies, perquè no vols ser definit com a pijo. El què si que defensen els autors, és que allò que som no ho podem deslligar de la capacitat d’actuar (de negociar). Tinc prou capacitat per ser allò que vull ser? Normalment la realitat et fot dues hòsties. No s’ha definit l’agència: seria la capacitat d’actuar i negociar. Tot això explicat és real com la vida mateixa. Al grup d’amics, hi ha el que explica acudits, el bon confident, etc. I és molt difícil deixar de ser-ho. Costa molts anys llaurar-nos una altra identitat.
La Jastió d’imprasions (la gestió d’impressions) Quin és el motiu pel qual gestionem les impressions que donem als altres? Ho fem perquè la identitat és important per a nosaltres. D’aquesta manera, presentem certa orientació 5 Discrepo Dimensió de la persona a intentar saber què pensen els altres de nosaltres perquè entenem que en hi juguem la nostra identitat real. Sabem que allò que pensen els altres de nosaltres també ens configura i així sembla lògic intentar-ho manipular. Posem un exemple6: - Impressió que donem als pares: volem semblar bones persones.
Impressió que donem a la feina: volem semblar treballadors/es.
Impressió que donem als amics: volem semblar fiesteros i que no ens agrada anar a classe.
Impressió que donem als professors: volem semblar que ens agrada anar a classe.
Així doncs, aquesta manipulació és volguda, part d’una estratègia, o inconscient? En alguns casos si que és estratègica: quan busquem feina o intentem lligar, per exemple.
Generalment, però, no ho és (no som tant maquiavèl·lics7). Gestionem la impressió que donem tota l’estona però no de forma manipulada conscientment. Aquesta gestió es dona a través de la interiorització dels rols (no ens posem el dit al nas davant la gent perquè hem interioritzat que no és un rol apropiat), de la self-impressió (ja que també som observadors de la nostra pròpia C i també ens volem caure be a nosaltres mateixos, ser algú valuós per a nosaltres mateixos) i de les normes d’autopresentació. Tota aquesta gestió d’impressions fou estudiada per Goffman8 (1922-1982). Goffman parlava de “pur taiatru”, trobant una metàfora teatral per a explicar aquesta gestió (amb certs límits). Som actors que al llarg del dia representem un paper en funció de la situació que ens trobem. El cas és que hi ha actors millors i pitjors i els pitjors correspondrien als que presenten dificultats a l’hora de relacionar-se socialment, als quals falten habilitats socials, no reconeixen expectatives, etc. De fet, les persones a les que creiem més (que tenen més credibilitat) són aquelles que actuen millor; són aquelles a qui considerem dignes de confiança (quan potser hauria de ser al revés). Quan algú es comporta de forma “natural” és que actua molt be! Passa per la vida sense que ens adonem que està actuant. En la foto de l’autor, amb posat seriós, cafè, papers, posició de mans; res és natural però fa molt be el seu personatge. Li arribem a assignar un “si mateix”, un self. On és el límit entre la persona i el personatge que representa? De fet, persona en grec significa màscara. Es podria proposar la següent equació: Si mateix = actor + personatge L’actor seria l’encarregat de posar en escena l’actuació, de forjar la impressió. El personatge, en general agradable, equivaldria a una figura les qualitats de la qual han de ser evocades en l’actuació. L’actor intenta que a través de l’actuació els altres creguin el personatge.
A la vida quotidiana, tenim present la idea inversa. Creiem que la situació es modifica en funció de la nostra irrupció.
Posem exemples per acabar de perfilar allò que s’ha proposat. Som estudiants? Si que ho som perquè estem en una aula davant d’un professor. A les escoles de primària, els estudiants 6 Discrepo.
Perquè la majoria de la gent no és prou llesta per a ser-ho, afegiria jo.
8 Principal autor dels treballs sobre estigmes.
7 Dimensió de la persona encara no saben actuar prou be i per això no ho semblen del tot. Al final, el nostre personatge es fon amb la nostra persona i el personatge es defineix en una negociació entre l’actor i l’auditori. S’acaba d’introduir una noció important, la de l’auditori.
L’escenari (establishment) és un lloc amb parets i portes, amb límits; el lloc on cadascú fa el seu paper. En tot escenari hi ha una regió: - Pública: on te lloc la presentació; una regió anterior.
Privada: on es prepara l’actuació; una regió posterior, invisible.
Expliquem-ho amb un exemple. En un restaurant hi ha una sala on la gent menja (regió anterior) i una cuina on es prepara el menjar (regió posterior). El cambrer pot estar discutint amb el cuiner i en el moment que creua la porta, somriu; i ens agrada que sigui així. Sinó, el qüestionarem com a persona i tot, ja no tant sols com a cambrer. De fet, no ens agrada que la part privada es barregi amb la pública. La relació metge Vs pacient també seria un clar exemple d’aquesta situació relacionada amb l’escenari. Tot i així, exprimint més l’exemple, al seu torn, la cuina també és una regió anterior! És una regió anterior a una altre regió en la qual surto amb els dos col·legues del restaurant, despotrico dels altres companys i, a casa amb la parella, comento com em va amb els amics amb els quals estava despotricant, cosa que converteix la conversa amb els col·legues en un escenari també anterior a l’escenari amb el que estic amb la meva parella, i so on. El límit d’aquesta metàfora seria la consciència.
Com funciona la gestió d’impressions a la xarxa? A Internet, el nostres personatge és l’avatar. Considerem, de fet, que ens representa íntimament! Sinó, pensa en quan de temps trigues a escollir el ninotet que et representarà. Amb gent que no has conegut en persona t’etzibes frases com “tenim molt en comú” (amb qui??amb la teva cara del facebook?) o “m’estimula la teva forma de pensar”. No podem dir que la gent s’inventa coses quan està navegant per la xarxa ja que allò que està dient i escrivint és part d’ells, actuacions davant dels altres.
4.1.3 Nivell sociohistòric El paper dels estatus i els rols El rol és un concepte clau en psicologia. Mead considera que és a través del joc que els nens adquireixen els rols; rols que equivaldrien als papers que el nen/a representa (jugant a pares i mares, a metges, etc.). La persona aprèn a descentrar-se, mirar-se des de fora, posar-se en la posició de l’adult que normalment està amb ell/a. Aquests jocs, però, obeeixen a regles i generen unes posicions concretes. Per exemple, l’últim que arriba en una cursa no pot dir que és guanyador el que arriba últim. La noció més important dins del constructe “regles” és que aquestes tenen un valor en si mateixes i no depenen de la persona que ocupa “x” posició. És igual que el porter sigui alt o baix, que la pilota sigui teva o no, perquè les regles en aquella posició no dependran de les teves característiques personals.
S’ha parlat sobre els rols, però què és un estatus i en què es diferencia amb el rol? L’estatus és una posició social dins d’una societat on hi ha diferents posicions a ocupar (mare, fill, policia, bomber, mafiós..). D’aquesta manera, podríem concloure que una societat és un sistema d’estatus. Un rol, d’altra banda i com s’ha anat perfilant en el paràgraf anterior, Dimensió de la persona equivaldria a un conjunt de normes que una posició duu associades; unes expectatives de C de qui ocupa la posició en qüestió. Quina és la diferència bàsica entre ambdues? Hom pot tenir un estatus més o menys alt, però en te! No pots no tenir un estatus mentre que si que pots no ocupar el rol de bomber o molts altres rols.
Les posicions presenten diferent nivell: és millor ser metge que mestre o pacient. Un nivell més elevat, a més, possibilita tenir més marge d’execució en determinats rols (en Messi pot fer el què vulgui...). Així doncs veiem que existeix un marge de maniobra dins els rols, que està afectat, com hem vist, pel nivell. Si en una empresa hi ha dos directius que ocupen la mateixa posició, però un be d’una bona família, segurament aquest últim haurà de vigilar menys a l’hora de fer be la seva feina. Aquest marge de maniobra comentat te certs límits segons la posició. Un professor pot decidir posar o no un examen però haurà d’anar a fer la classe si o si.
No totes les posicions estan prèviament descrites. El graciós d’un grup d’amics si que te un rol ja descrit però un futbolista no (rol no és sinònim de professió). Veiem que el grau de definició d’un rol és variable. Per exemple, el rol del cosí està menys definit que el de germà.
També existeixen normes que regulen la relació entre les diferents posicions (no només dins els propis rols sinó entre ells), encara que a vegades aquesta relació no ho està, de normalitzada. Per exemple, la relació metge/pacient està regulada, però no la relació metge/metre. I per acabar-ho d’adobar, cada persona te la possibilitat d’ocupar vàries posicions i a més fer-ho de manera simultània. En aquest punt apareix, doncs, la necessitat de regular, també, quins rols es poden ocupar a l’hora i quins no. No es pot ser pare i amic a la vegada.
Tot aquest sistema d’estatus i rols descrit canvia al llarg de la història i les societats, és dinàmic! Abans, se’ns deia: “ja ho veuràs quan arribi el teu pare”. Ara, apareixen rols nous i no hi ha diferència entre el tracte entre els progenitors i els fills, s’han difós.
Quina és la relació entre els rols i la identitat? Ja s’ha anat presentant els continguts de la identitat a través de tot el tema. Ara hi afegirem la noció de rol a tot el constructe sobre la identitat que s’ha anat definint. El conjunt de rols que adoptem també són part d’allò que som.
Ja s’ha dit que els rols duen associats unes normes determinades, uns valors i unes normes relatives a la relació amb altres rols i estatus. Per tant, si la identitat també està composta per el conjunt de rols que adoptem, aquesta és un producte situat històricament. De fet, ja no podem ser cavallers de la cort ni princeses.
També podem parlar de contrarols. Les diferents posicions són interdependents (depenen unes de les altres). Per exemple el mestre necessita a l’alumne per exercir el seu rol.
L’execució d’un rol depèn de l’execució d’un altre rol. El marge de flexibilitat del rol que s’ha comentat abans també dependrà de les expectatives del contrarol. Existeix una negociació implícita (no observable) que t’obliga a complir les normes i en definitiva els teus rols.
Dins també del marc de l’estudi de la relació dels rols amb la identitat, aquests poden ser: - Adscrits: són assignats per la societat i la persona individual no te gaire marge de decisió sobre ells. Per exemple les posicions vinculades al gènere, l’edat, el ser pobre o ric, etc.
Dimensió de la persona - Adquirits: depenen de la nostra decisió i d’habilitats personals. Per exemple el fet de seguir el rol de pintor, metge o estudiant, depèn de la nostra voluntat.
No tot són flors i violes en el món dels rols i la identitat. Podem parlar de 5 conflictes característics relacionats amb aquests: - - - - - Conflicte interol: quan dos rols habitualment compatibles deixen de ser-ho. Per exemple quan ets pare i mestre i el teu fill va a l’aula que duus. Has d’escollir un dels dos rols i perds segur.
Conflicte intrarol: que el mateix rol representa demandes que són incompatibles o antagòniques. Per exemple quan, sent professor, una meitat de la classe prefereix classes magistrals i l’altra que hi hagi participació. No ho pots fer tot a l’hora.
Conflicte persona-rol: entre les creences i valors personals que un te i que són incompatibles amb el teu rol. Per exemple quan exerceixes de psicòleg i un client reconeix que abusa sexualment dels seus fills.
Sobrecàrrega del rol: quan un rol rep demandes simultànies (acumulació), compatibles i legítimes però a les que no es pot contestar a l’hora. L’exemple típic és el de l’estudiant: reps demandes de treballs de tots els professors però no es poden atendre totes a l’hora (sense l’adequada planificació).
Ambigüitat del rol: dificultat per reconèixer les expectatives que comporta una posició. Aquest fenomen es pot donar perquè no està ben definida socialment (per exemple l’adolescència: els adolescents són molt rars! Però no definim ni com haurien de ser) o be perquè el rol està en procés de canvi històric i cultural.
Martín Baró, en la seva teologia de l’alliberament, destaca que els rols són importants i tenen pes en la identitat de cadascú perquè fan que la nostra C sigui coherent amb la nostra societat, amb allò que s’espera de nosaltres. Si ho segueixes, reps o rebràs una recompensa. A més, són consistents internament, no són contradictoris. El rol s’assumeix com un tot significatiu. L’acció acaba modelant a les persones: “no jutgis algú per les seves paraules sinó pels seus actes”. El rol desencadena en formes d’actuar, estiguem o no d’acord amb allò que el rol ens obliga a fer i per tant determina en gran part allò que som.
Ja concloent el tema dels rols, s’ha d’advertir del perill de la mala interpretació d’alguns aspectes explicats. Anar en compte, sobretot, amb la relació entre rol i teatre. Que els rols siguin construccions de la societat, que els associem a teatre, no vol dir que no siguin molt reals! Ens afecten, perquè adoptar els diferents rols ens canvia. Ens canvia la identitat. Berger defensa aquesta idea que els rols ens conformen. Com més petonegem a algú més apassionats ens sentim (al revés d’allò que ens diu el sentit comú). Com més t’agenolles, més humil et sents. De fet, el petó no és només una expressió de la passió; n’és també la fàbrica.
Els rols són una manera de relacionar-nos, hàbits i costums a dur a terme que impliquen determinades emocions. Les emocions que sent algú quan és policia o bomber les acaba assumint al rol quan, en teoria, pensem que les emocions venen de dins. És una vegada que esdevens policia que comences a apreciar la llei. La vida que duus emmotlla les teves idees.
“Viu tal com penses o acabaràs pensant tal com vius”, maig del 68.
Dimensió de la persona Els rols obren la porta a la possibilitat del canvi (com no passa des d’altres enfocaments dins la psicologia). Si no vull ser de determinada manera, no em faré policia o psicòleg. Tenim marge de maniobra.
L’exemple de la presó d’Stanford, de Zimbardo, no s’ha explicat a teoria però entra a l’examen9. http://moourl.com/v6e15 o http://prisonexp.org/ (en anglès).
Construcció sociohistòrica de la identitat Ja hem vist que els rols varien històricament. Anem a veure aquest canvi més en profunditat. Fer de mestre ara no és el mateix que fa 40 anys. El contingut dels rols canvia; canvia el seu significat i la valoració d’aquests. Canvien les diferents posicions o estatus (la noblesa ha desaparegut, per exemple). Canvien les relacions entre rols (abans el rol de dona i mare era equivalent; ara no).
Però quina és la nostra posició en la història? Quan naixem el món ja està fet i conté: - Unes tradicions i costums que ja estan allà.
Institucions (escoles, família, universitat, etc.).
Convencions (maneres de fer les coses, normes socials).
Creences i ideologies (que no es fabriquen des de 0; el fet de que podem contribuir en la seva elaboració no vol dir que no hi siguin prèviament).
Llenguatge (ens pensem en un idioma concret, que ja existeix quan neixes).
Tot això passa a formar el contingut de la nostra menta. El pensament s’entén com una xarxa social intersubjectiva (que es fa entre tots), noció apuntada per Dewey als anys 30.
Quan naixem, ja hi ha les possibilitats d’allò que podem ser i fer, determinat per cada societat. Ja estan definides les posicions i no depenen de tu ni dels teus sentiments; depenen del què la societat et considera. Així doncs, dins de tot aquest ventall de possibilitats en forma de rols i identitats que se’t ofereixen, quins “jos” són possibles? Si algú s’aparta molt de la norma social, se l’interna o se l’expulsa de la societat. Aquest seria el límit. Com a exemple es pot pensar en l’aparició de l’inconscient en la nostra cultura. Fa 50 anys no en teníem, d’inconscient. Abans pensava: sóc tonto perquè m’he descuidat una cosa. Ara: sóc tonto o realment no volia aquella cosa? Anem a veure diferents moments històrics claus que s’han estudiat en relació a la construcció sociohistòrica de la identitat. El primer d’ells és la tensió viscuda entre els romàntics i els il·lustrats dels s.XVIII al XX. Així veurem sota quines formes ens podem pensar i com el context històric ens condiciona i forma. D’aquest cas concret, de la visió romàntica del self, ja només en queden rastres, està semi-extingida. Defensaven l’existència d’un món interior ocult (ànima, esperits, energies) que va desembocar en una onada d’interès per l’espiritisme, la màgia i la recuperació del folklore de fades i éssers màgics. La idea que tenim de l’edat mitjana està molt distorsionada per aquesta visió romàntica. L’amor era vist com a unió mística i la pèrdua de l’amant com al trencament de l’ànima. La idea del geni i de la intuïció estaven molt escampades així com la de l’apassionament. En aquella època era relativament normal un suïcidi 9 També a la pel·lícula “El experimento”.
Dimensió de la persona per amor i, si algú ho fa ara, se li fotrien dos hòsties per tonto. Allò romàntic és incompatible amb la forma de pensar d’avui en dia. Abans qui es suïcidava per amor era l’amo. Tot i així, com hem dit, encara a hores d’ara hi ha reminiscències d’aquesta idea romàntica. El compromís, lligam i tot el vocabulari romàntic han romàs.
A part d’aquest model, en paral·lel, també es desenvolupava la noció de self il·lustrat o modern. Defensaven l’existència d’un món visible i observable i la possibilitat d’una ciència empírica. L’existència d’unitat bàsiques (essències) que són conseqüència única dels fenòmens així com el desenvolupament i el progrés. La metàfora de l’organisme com a màquina era molt poderosa i fa desaparèixer a poc a poc la idea d’esperits i, més endavant, la metàfora de la ment com a un ordinador també hi col·laborà. L’home és vist com a ésser racional (i no es diu l’ésser humà perquè la dona no s’hi inclou fins la segona meitat del s.XX). Es passa d’un líder romàntic, carismàtic, dels genis, a que tothom neix igual; ser modern és una forma més democràtica de veure el self i això ens atreia. És de l’evolució i tensió entre aquests dos models d’on venim.
Erikson considera que l’objectiu del desenvolupament de la persona és assolir una identitat ferma, estable i lliure de contradiccions. Tot i així, és clar que molta gent pot viure entre contradiccions i en dissonància. Culturalment se’ns exigeix desenvolupar una identitat forta i estable! De fet, això facilitat una classificació de les persones (DSM-IV). En conseqüència, el model dominant de self al s.XX implicava que la gent fos: - - Autònoms: independència i separació dels altres. Si et diuen que ets depenent, és patològic. És curiós perquè tothom depèn dels altres! El cas és no reconèixer-ho ja que em de complir amb el mandat de la nostra època i menysprear els que són dependents.
Autosuficients: algú que s’autoregula i és capaç de sobreviure sol i aïllat.
Nucli escindit: Està ben valorat que ens centrem en la raó i la voluntat de decidir mentre que l’emoció i l’instint estan mal valorats (perquè el discurs dominant així ho determina). Si s’intenta reivindicar el paper de les emocions més val que siguin sotmeses a la raó i controlades.
Com veiem, aquestes característiques comentades s’adeqüen molt be a una societat capitalista, individual i democràtica. Tornem a la pregunta que ens hem fet al principi del tema: Qui sóc jo? Què tinc de romàntic i de modern? Encara més, al s. XXI, com es demana que siguem? Han aparegut nous factors? El model dominant des de la segona meitat del s.XX al s.XXI és el del self postmodern.
Està íntimament relacionat amb l’aparició de les tècniques d’informació i comunicació (vivim en un món global on és fàcil viatjar). D’aquesta manera, el self s’està saturant (Gergen, “El yo saturado”). Perquè? Si tenim en compte que els altres ens fan i veiem que ara, els altres, són milers de persones, molts més que abans, que són els nostres miralls, veurem que estem davant una saturació de miralls. A part, Gergen també parla de la colonització del self. Per exemple rebem idees de què és ser persona a Japó, idees que ressonen en nosaltres i són més models i influències que s’interpel·len entre ells. Aquests models ens arriben constantment degut a la pressió rebuda dels mitjans de comunicació: em de vigilar amb el colesterol, els cabells brillants, i a part de tot això, recordar-nos de ser feliços. Està desapareixent la idea d’essència individual.
També se’ns ensenya a ser flexibles. Estem en formació permanent; no s’acaba de ser mai res i Dimensió de la persona estem en permanent immaduresa. Hi ha noves exigències del mercat laboral: la idea romàntica d’estar lligat tota la vida a la mateixa feina desapareix; ara les feines són variables i optatives.
Què passa, dins del model actual, amb la racionalitat? Ja sabem que la passió està apagada però ni la racionalitat te la força que tenia perquè tenim tantes opcions de vida que acabem tots sent relativistes. Ja no està clar què és raonable i què no. Per exemple, fumar. El self modern ens diu que no s’ha de fumar. Des del punt de vista d’estar amb els amics, si que es pot fumar. És raonable tant fer-ho com no fer-ho. D’aquesta manera estem davant d’identitats ambigües enlloc de coherents. És per aquest motiu que les teories de la dissonància cognitiva funcionaven molt be als anys 50 però no ara. Perquè, què és raonable ara? No hi ha solució obvia al problema així que amb quina cognició comparo? Segons Berger, ens trobem davant d’una relativitat permanent. Ja no serveix el “ser o no ser” de Hamlet. El Hamlet postmodern diria “de tot això, que sóc”? I: “només sóc una cosa”?. Poema: “va trobar temps per pensar en un miler d’esmorzars, abans de prendre te amb torradetes”.
Baumeister defensa que el self és un problema modern. A l’Edat Mitjana no era un problema saber qui erets. Erets el teu estatus i les teves accions visibles. Del s.XVIII al XX, el jo comença a ser interior, amagat i difícil de conèixer i fins i tot et pots autoenganyar. Els 4 problemes moderns del self, serien segons l’autor: - - - Autoconeixement: Al final del procés esmentat just més a munt, ni tant sols pots saber per tu sol qui ets, necessites l’ajuda d’un professional.
Autorealització: a l’Edat Mitjana et mories i anaves al cel (o a l’infern). Ara, t’has de realitzar en vida perquè ja no som tant religiosos. Has de descobrir el teu potencial i desenvolupar-lo i s’ha de saber qui ets per a poder-ho fer.
Relació individu-societat: a l’Edat Mitjana era una relació fixa ja que qüestionar-la era qüestionar a Déu, que establia les relacions. Amb la Revolució Americana o la Francesa o la Industrial, es planteja la igualtat social. La mobilitat de que puguis sortir d’un rol per passar a un altre. Has de triar i això és un problema.
Autodefinició. Qui sóc jo? : A l’Edat Mitjana, jo era de “x” gremi, família i del lloc on naixia (dels grups on pertanyia). Ara existeix una multiplicitat d’opcions, de grups, de trets de personalitat.
Acabem amb una reflexió. Com és desitjable ser en una societat genera canvis en les persones. Aquestes transicions del jo, generen conseqüències. Per exemple, el canvi de model H / D, en el que l’home vol mantenir la posició social avantatjosa i la dona sortir de la desavantatjosa, genera violència de gènere entre ambdós. Les transicions del jo són estranyes perquè el vocabulari recorda els altres self que hi ha hagut. No som romàntics però encara ens atrau la idea que tenien del self; encara no n’hem repudiat el vocabulari.
...