Tema 2. Els pobles germànics (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Història del Dret
Año del apunte 2015
Páginas 6
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 18

Vista previa del texto

TEMA 3. ELS POBLES GERMÀNICS: UNA RUPTURA AMB LA ROMANITAT O UNA ADAPTACIÓ I PROJECCIÓ DEL SEU BAGATGE Els visigots són un poble germànic que procedeix del Nord d’Europa. Tenen una estructura social igualitària i l’organització política es basava en una institució que eren les assemblees dels guerrers, aleshores allà es prenien les decisions sobre guerra.
Des del punt de vista cultural no tenien lleis, com que aquesta assemblea es debatia en assumptes militars i eren pobles nòmades, no els era necessari tenir institucions legislatives, no havien organitzat una organització entre els poders legislatiu, judicial i executiu com sí havia fet la Constitució Republicana. Per tant, es regien per costums, per tradicions orals.
Malgrat que emigressin cap al Danubi no s’hi van assentar. Cada primavera entraven a la ciutat per saquejar-la i se’n tornaven a les seus del Nord del Danubi. Aquests atacs van aconseguir arribar a un acord amb l’emperador l’any 372 d.C pel qual l’emperador els donava un avituallament a canvi de que no ataquessin. D’aquesta manera es produeix un contacte intens entre els romans i els visigots, que tenen ocasió de conèixer la llengua i la cultura superior dels romans.
L’avituallament pactat no es va complir, els visigots van trencar el pacte, van travessar el Danubi i es van enfrontar a l’emperador. Va tenir lloc una batalla molt famosa l’any 398 en la qual els visigots guanyen, malgrat tot, no aprofiten el moment i l’emperador que succeeix, Teodoci, els dona un assentament dins de l’imperi, per tant a l’altre cantó del Danubi.
La romanització s’intensifica ja que en aquest territori sí que hi ha l’estructura romana, la llengua llatina...
Els visigots es deixen influenciar i tenen una estructura política semblant a la de l’emperador romà. Trien un rei que els ha de manar, per tant ja no existirà el consell de guerrers sinó que triaran un rei que serà el dominus i decidirà quines lleis s’han de crear. Palarip és el primer rei visigot.
Els visigots es cristianitzen també, ho fan sota la influència d’un bisbe. L’Arrianisme és una doctrina cristiana però el concili de l’església l’ha declarat herètica, no ajustada a la veritat ortodoxa de l’església catòlica. Per exemple nega que Jesús Crist sigui Déu.
Aleshores es cristianitzen els visigots a través de la religió arriana (provinent del cristianisme però declarada com herètica per aquest), Alarí continua, entra a Itàlia i saqueja Roma, la destrueix. Això és molt dolent per l’imperi Romà, que l’antiga capital de l’imperi sigui assaltada per un poble germànic. Alarí vol seguir tirant i vol crear un projecte que substitueixi l’imperi Romà per l’Imperi Gòtic. Aquest projecte és molt ambiciós, una cosa és saquejar una ciutat i l’altra és germanitzar tot un imperi amb institucions de poder, religió, ideologies diferents. Aquest projecte evidentment no prospera.
El fill d’Alaric I, Ataülf canvia d’estratègia. Ja que no pot fer un imperi dels gòtics vol fer un regne visigot dins l’imperi romà. Per aconseguir això el que han de fer és pactar. Fan un pacte anomenat Foedus, pel qual els visigots reben com a seu la província de l’Aquitània, on s’establiran i fixaran com a capital Tolosa.
En compensació, de vegades, continuaran actuant com a policies de l’imperi de les províncies hispàniques.
El que hauran de fer segons aquest Foedus és la cessió de l’aristocràcia romana d’una sèrie de terres i repartició d’aquestes terres als nous pobladors visigots que passaran a fundar un regne visigot dins l’Imperi Romà. Dintre la legalitat visigòtica tenen la seva pròpia normativa de successió i un poder per governar tota la població, tant si és visigòtica com si és gal·loromana. Aviat això no és suficient per els visigots, s’aniran expandint cap a l’Oest arribant fins a la zona de Tolosa i la zona de Narbona, formant un regne amb capital a Tolosa que va del Mediterrani a l’Atlàntic. A canvi d’aquest benefici, el de tenir aquestes terres, els visigots estan obligats a fer de policies de l’imperi, d’oposar-se a altres pobles germànics que l’han invadit: aquests són els vàndals, els alans i els jueus.
De totes maneres, aquesta tasca de policia fracassa quan un altre poble germànic entra a l’imperi i que els Romans no poden dominar, aquest poble és el dels Francs. Els que fundaran el regne Franc a les Gàl·lies.
Els francs tenen un avantatge: de seguida abandonen la seva religió i el rei es converteix al catolicisme, que és la religió de la població gal·lo-romana. Amb això tota la jerarquia catòlica predica que el monarca franc és un monarca que ha de ser respectat. En canvi els visigots són arrians, per els catòlics són uns heretges.
Es produeix un antagonisme entre francs i visigots, i la població ajuda als francs degut al tema de la religió.
A la batalla de Vouillé 100 anys més tard el rei Alaric II (dels visigots) i els francs obliguen a tots els visigots a abandonar el Regne de Tolosa i a emigrar cap al Sud. És aleshores quan han d’abandonar totes les Gàlies excepte una zona, en la qual ja no entren com a policies sinó com a conqueridors. Llavors els visigots prenen rumb cap a Hispània a on intenten controlar la societat Hispano Romana.
S’implanta una nova estratègia en l’imperi Visigot d’intentar conquerir Hispania amb la mateixa estratègia que va utilitzar per conquerir el territori Galès anys anteriors. El problema que tenen els visigots és que en aquell moment a la península hi havia 9 milions de persones i els visigots que emigren són prop de 300.000 persones. Per controlar aquests 9 milions de persones és buscar una seu per aquest regne que estigui situada en el centre de la península, van buscar com a capital Toledo. Això té una importància molt gran per el futur de la història Peninsular. És la primera vegada que el poder polític està en el centre de la Península. El fet que estiguin al centre possibilitarà que quan ho necessitin sigui fàcil el desplaçament. A més aprofiten que a les ciutats on hi havia governadors romans i bisbes també hi posen institucions romanes incloses les esglésies arrianes. Per tant, hi havia dos catedrals: la dels catòlics i la dels arrians.
També el control polític va ser fàcil perquè ja parlaven el llatí, ja havien abandonat gairebé del tot la seva llengua. Aquesta caiguda de l’imperi va plantejar pels visigots un problema de legitimitat, fins aleshores estaven amparats per la legalitat del Foedus però en el moment en què entren a la Península el Foedus ja no serveix allà. Tampoc els servia la legitimitat germànica ja que els assemblees de guerrers ja no es reunien. És el moment en què es planteja la necessitat de buscar una nova legitimitat en un model al voltant del nou rei: Leovigild.
Recordem que l’imperi d’Occident de Roma va caure però el d’Orient no, encara hi era sota el poder de Justinià dels Bizantins (el que fa tota la recuperació de la legislatura romana→ El Digest). Va recuperar tota la part de sota la península, fins al cap de bastant temps els visigots no van aconseguir ocupar tot el territori.
Els visigots van trobar la legitimitat divina i van formar la monarquia de cesaropapisme (culte a cèsar i pontífex). El moment de la coronació del monarca des va fer com un Sacrament. Només el monarca té dret a al consagració i és per això que crea la legitimitat del poble visigot. Els Hispano-romans es van oposar a aquesta nova religió i els visigots van enllestir una caça per tal d’exacutar tots aquells que no es volguessin convertir. El monarca es va convertir públicament a la nova religió i a partir d’aquell moment hi haurà un teocentrisme que serà reconegut per l’església catòlica. Està format de la següent forma: seràs rei si obres rectament si no obres rectament no seràs rei.
Per tant, obrar rectament volia dir obrar d’acord amb la doctrina de l’església, la qual ara es materialitzava amb els cànons que s’aprovaven en els concilis de l’església visigòtica.
Els concilis van canviar de naturalesa, no només estaven formats per bisbes sinó també pel rei. Ja no només es tractaven afers religiosos sinó també civils. El monarca però que no seguís les directrius morals de l’església és deposat per ell mateix. Els cànons (norma que regeix a l’església i als seus fidels) dels concilis esdevé una norma que té una projecció totalitària, a totes les esferes públiques i privades. La norma religiosa esdevé norma pública. Es produeix l’aliança entre el tro i l’altar, la qual no desapareix fins les Revolucions Liberals.
Aquesta llei té en compte els costums del poble, no només es crea el dret pels monarques visigots sinó que també es creen lleis per la població romana.
Aquest regne té com a font del dret la llei. Sota el monarca Rescesvind 654. FALTEN COSES.
Això suposa una contradicció amb el món visigot perquè la constitució visigoda té un sentiment profund monàrquic, el monarca és elegit a través de lluites de poder que agrupen a la noblesa. Serà una d’aquestes lluites, entre vàries tendències d’aristòcrates, que crearà una guerra civil en motiu d’una successió que farà que els musulmans entrin per donar suport a un dels bàndols.
Aquesta explicació té a veure amb una sèrie de teories d’autors que podrien ser classificades com les teories germanistes o romanistes. La paradoxa de que hi ha una constitució monàrquica en una societat proto-feudal. Hi ha una monarquia oficialment però realment hi ha una poliarquia, més d’un poder. El que estava a la pràctica eren els costums, els quals van aparèixer quan va desaparèixer l’estructura política de la monarquia. Eren antics costums germànics, que al passar tot l’itinerari ja vist, havia mantingut les seves tradicions. Això passa a partir del segle XIII, XIX, XX i XXI. Un exemple és la venjança de la sang, cadascú es prenia la justícia per la seva pròpia mà. Un altre exemple és la penyora extra judicial, contracte mitjançant el qual si no es compleixen els requisits d’un contracte anterior la part a la que li deuen alguna cosa podia anar a casa de l’altre i agafar un objecte de valor per cobrar-ho.
Un altre exemple són les ordalies, que són proves irracionals.
Aquestes interpretacions es poden fer però tot i així hi ha un problema de fonts de coneixement. La història és interpretació d’unes fonts de coneixement que donen testimoni d’uns fets que nosaltres volem conèixer del passat.
No sabem segur que passés.
En aquest període sí tenim fonts d’aplicació del dret per l’alta edat mitjana, tenim testaments... però per aquesta època tant remota dels visigots hi ha testos legislatius de producció del dret però no d’aplicació del dret. Això és perquè el mitjà material sobre el qual es documentaven els negocis jurídics eren els pergamins i eren molt cars, per això se’n van fer molt pocs.
Els romanistes diuen que el dret visigot posa de manifest un apigonisme, que són la cua del dret que hi havia en el dominat, per tant fan una continuació del dret romà. Aquest costum era la teoria de Constantí→ el costum tenia validesa sempre que fos per anar a favor de la llei, el que la contradeia no era acceptat.
Hi ha 5 moments legislatius que interessa tenir en compte:  LES LLEIS DE TEODORIC I TEODORIC II. Són monarques que en aquest període després del Foedus van complir una funció de tutelatge dels visigots. Són lleis que es dediquen al repartiment de terres entre els visigots i els gal·lo-romans.
 EL CODI D’EURIC. Euric (governa entre 466-484, en el moment en que cau l’Imperi d’Occident) era un monarca. Va fer les lleis de Sant Isidor. És el primer monarca legislador dels visigots, que deixa enrere els costums i comença a fer constitucions o edictes. El problema és que no van aparèixer fins a finals del segle XVIII. Se n’han trobat 50 capítols, els quals feien referència al dret de terres i al dret de successions.
 EL BREVIARI D’AL·LERIC O LEX ROMANA VISIGOTHORUM. Aquesta obra es va publicar el 506 i tindrà molta influència en la Batalla de Vouillé del 507. Va ser una propaganda del governador dient que ell actualitzaria el dret i que faria bones lleis. Recull les leges i alguns iura, concretament les institucions de Gay, fragments de responsa de Papinià, alguns Codis de Justinià i). És un pretext per fer un altre text que és la interpretatio, que dona sentit als textos de Teodoci que ja no s’entenien o que ja no tenien sentit. Per això es va dir que aquesta tasca d’actualització del dret de la legislació que ja no s’entenia. Totes les leges i els iura van amb una interpretatio excepte algunes.
 CODEX REVISOS DEL MONARCA LEO BRIGID. Aquest també va fer lleis. Coneixem aquestes lleis pel llibre “Liber iudicorum”, aquestes són 325 lleis, una bona part del que serà Liber Iudiciorum. La obra té 500 lleis dividides en 12 llibres en funció de les matèries. Aquests llibres donen una visió unitària de la societat, tracten tots els aspectes de la vida, parlen de la llei, del legislador, dels jutges i els judicis, de les relacions comercials... Aquesta obra serà revisada posteriorment. Amb aquesta obra es va plantejar el tema de si el dret tenia un àmbit d’aplicació per cada comunitat (els visigots amb totes menys la que és romana i els romans amb el Braviari d’Al·leric) o bé si tot era per tothom sense discriminar per raó d’ètnia. Però es distingia enter un dret oficial i un dret a la pràctica que s’elevava a nivell legal que eren tots els altres codis (1, 2 i 4) el Braviari no perquè és romà.
...