Fisiologia del sistema digestiu (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Fisioterapia - 1º curso
Asignatura Funció del cos humà
Año del apunte 2013
Páginas 19
Fecha de subida 19/09/2014
Descargas 72

Vista previa del texto

Fisiologia del sistema digestiu.
1. Introducció.
1.1. Funcions generals del sistema digestiu.
La principal funció del sistema digestiu és la de digerir aliments i absorbir les molècules nutritives cap a la sang i cap a la limfa.
Per aquest motiu tindrà també les funcions de ingestió, motilitat (capacitat muscular de contreure’s), secreció, digestió, absorció, emmagatzemament i eliminació.
Per a dur a terme correctament la seva acció ha de mantenir el balanç hidroelectrolític global i tenir una funció immunològica combinada amb la defensa no immunològica.
1.2. Components del sistema digestiu.
  Tub gastrointestinal.
o Cavitat bucal o Faringe o Esòfag o Estomac o Intenti prim o Intestí gros Òrgans accessoris.
o Dents i llengua o Glàndules salivals o Fetge o Bufeta biliar o Pàncrees 1.3. Organització funcional de la paret del tub digestiu.
Formada per les capes:     Serosa o adventícia: uneix i protegeix Muscular externa: per tal de dur a terme la funció de motilitat.
o Múscul llis longitudinal: situat més externament.
o Múscul llis circular: situat més internament.
Submucosa: conté vasos sanguinis, limfàtics, lòbuls limfàtics, glàndules i troncs nerviosos.
Mucosa: encarregada de l’absorció i secreció de substancies o Epiteli: part més interna, en contacte directe amb els aliments. En forma de vellositats o Lamina pròpia: ajuda a la conformació de les vellositats i conté ganglis limfàtics, glàndules i capil·lars.
o Muscular mucosa: part més externa.
Entre aquestes trobem el sistema nerviós entèric:   Plexe mientèric o d’Auerbach: xarxa de fibres nervioses entre les capes musculars externes. Entre el múscul llis longitudinal i el múscul llis circular.
Plexe submucós o de Meissner: xarxa de fibres nervioses entre múscul llis circular i la submucosa.
2. Motilitat del tub digestiu 2.1. Generalitats.
L’activitat motora del tracte gastrointestinal té com a principal funcions:    Barreja: moviments de l’aliment en una mateixa zona per tal de que aquest pugui ser absorbit completament.
Propulsió: proporciona l’avenç del menja per les diferents parts del sistema digestiu.
Esfínters: tanca el pas de l’aliment de un compartiment a un altre, en velocitat, en volum, en el temps, etc.
Aquesta activitat motora es troba facilitada per el múscul llis gastrointestinal. Aquest treballa com un sinciti funcional, és a dir, les cèl·lules musculars es contrauran a l’hora en una mateixa zona. Aquesta activitat contràctil serà involuntària, es produiran nerviosa arribarà a les cèl·lules per tal de produir-se les contraccions adients.
Durant el període interdigestiu també ha hauran moviments d’aquesta musculatura, independentment de estar ingerint. Aquest procés té com a finalitat netejat i evitar l’acumulació de bacteris en tot el tub intestinal.
TIPUS DE MOVIMENTS.
  Moviments de barreja: o Segmentació: una contracció segmentada que permet amassar i barrejar allò que es troba dins. A partir de la musculatura circular Moviments de propulsió: o Peristaltisme: en direcció caudal. A partir de la musculatura longitudinal.
o Antiperistaltisme: en direcció oral. Causat per substancies químiques nocives, una excessiva distensió del tub o substancies que irriten la mucosa i que es volen expulsar ràpidament.
CONTROL DE LA MOTILITA DEL TRACTE GASTROINTESTINAL.
Control nerviós: Aquest es basa en l’existència del sistema nerviós entèric (el situat entre les diferents capes del tub digestiu) i una innervació extrínseca que es troba regulada per el sistema nerviós autònom simpàtic i parasimpàtic.
  Parasimpàtic: activa la motilitat de la musculatura intestinal i la secreció de substancies digestives a partir del sistema nerviós entèric.
Simpàtic: inhibeix la motilitat i la secreció a partir del sistema nerviós entèric. Al torn que provoca baso constricció de les arteries aferents al tub, provocant un increment del to muscular dels esfínters.
A partir d’aquests mecanismes ens trobem que existeixen dos tipus de reflexos. Tot dos s’inicien a partir de la detecció de una distensió, una irritació o una substancia química; per part de una neurona sensitiva situada en l’epiteli intestinal.
Aquesta farà sinapsi en el sistema nerviós entèric o en el sistema nerviós autònom de manera que si es produeix en el primer es produiran reflexos locals i si es produeix en el segon seran reflexos centrals.
  Reflexos locals: Regulen les secrecions, el peristaltisme, el control de la barreja de substancies i els efectes d’inhibició local. Exemple: L’estimulació mecànica o química de la mucosa intestinal provoca una contracció proximal (sentit oral) i una relaxació distal (sentit caudal) respecte el punt d’estimulació.
Reflexos centrals: Controlats per els ganglis prevertebrals, la medul·la espinal i el tronc de l’encèfal. El simpàtic fonamentalment de forma postganglionar i el parasimpàtic des de zones preganglionars. Aquests enviaran la senyal fins el sistema nerviós entèric.
Control hormonal: Estómac Intestí 2.2. Ingestió d’aliments.
MASTICACIÓ.
La masticació és l’Inici de la digestió mecànica (trencament) i química de l’aliment. Els incisius tallen, els canins esqueixen i els molars i premolars trituren. A partir d’aquí es forma el bol alimentari (aliment mastegat i insalivat).
En aquest punt també es produirà la lubrificació de l’aliment amb la secreció de saliva, es barregen els aliments de midó amb l’amilasa salival i en trossejar i polvoritzar l’aliment augmentem la superfície exposada als enzims, evitem la lesió de la mucosa i facilitem el buidament.
DEGLUCIÓ.
La deglució es basa en el transport d’aliments des de la boca fins a l’estómac. Aquesta es divideix en fase oral (voluntària), faríngia i esofàgica (control autònom reflex, control neural del reflex deglutori que es regula en el centre de la deglució)   Esfínter esofàgic superior: coincideix amb la gola de la boca. Separa la faringe de la part superior del esòfag. Es troba format per múscul estriat.
“Esfínter” esofàgic inferior: situat en la part final de l’esòfag, separa aquest de l’estómac. Es troba format per múscul llis.
Els esfínters regulen el pas de l’aliment i en situació de repòs es troba en contracció tònica.
Si aquests no tanquen bé es produeixen lesions en la mucosa, es produeix una disfàgia de reflux gastroesofàgic, que pot provocar esofagitis i piros.
2.3. Motilitat gàstrica.
L’ESTÓMAC.
L’estómac es divideix en dues parts funcionals.
La part més proximal té com a funció fer de reservori d’aliment. Per aquest motiu es troba format per capes musculars primes i no té activitat elèctrica, però si tindrà una elevada distensibilitat.
Per una altra banda, el estomac distal s’encarregarà de la fragmentació, barreja i propulsió de l’aliment mitjançant la bomba pilòrica, crearà el quim (quimo). Per aquest motiu, tindrà capes musculars gruixudes que permetran fer contraccions molt fortes, les peristàltiques, i tindrà una baixa distensibilitat.
En trobar-se la bomba pilòrica activa ens trobarem l’esfínter pilòric tancat. Ja que l’estomac conte una substancia molt acida que ha de passar poc a poc al duodè per tal de que la mucosa no es faci mal bé. Però a causa de les intenses contraccions en l’antre gàstric es produeix el pas d’uns pocs mil·lilitres de contingut gàstric a través d’aquest vers el bulb duodenal. En un primer moment passaran els líquids i posterior ment les partícules sòlides menors a 2 mm.
Aquest procés es troba regulat per el sistema nerviós simpàtic, el parasimatic i diverses hormones que s’activaran o inhibiran a partir de:   Factors gàstrics: la distensió i els productes proteics activaran el buidament gàstric, ja que serà un equivalent a la finalització de l’acció duta a terme per part de la bomba pilòrica.
Factors duodenals: la distensió, l’acidesa eleva (que prové de l’estomac), la acumulació de greixos i una tonicitat elevada inhibirà aquest buidament gàstric. Ja que són símptomes equivalent a un buidament massa ràpid del contingut gàstric.
INTESTÍ PRIM.
Forma ¾ parts de la longitud global de tub gastrointestinal humà amb una longitud aproximada de 5 metres. Es divideix en: duodè (5%), jejú (40%) i ili(55%).
Es troba format per pèlecs que es divideixen al seu torn en vellositats i conté una superfície ciliada per tal de poder augmentar el àrea de contacte amb l’aliment.
Té la finalitat de barrejar el quim (el contingut) amb secrecions digestives, propulsar-lo vers el colon i ficar-lo en contacte amb la superfície d’absorció del mateix. Aquests processos es donen a terme gràcies a la capa de musculatura d’aquest.
La musculatura circular provocarà els moviments de segmentació que provocaran la barreja de la substancia.
La musculatura allargada provocarà els moviments de peristaltisme que provocaran la propulsió de la substància.
La musculatura mucosa provocarà canvis en la conformació de la superfície mucosa de manera que s’aproparà la superfície d’absorció al quim per tal d’absorbir l’aliment que necessitem.
Son moviments dèbils en segments curts, menors a 10 cm. De manera que la velocitat de pas de l’aliment per aquest serà molt lenta, de 1cm/min aproximadament; és a dir, que trigarà entre 3 i 5 hores en buidar tot el contingut.
Tot aquest procés es regularà a partir de:   Control nerviós: reflexos locals i centrals.
o Llei de l’intestí o reflex mientèric: Una distensió en un punt que provoca una contracció proximal y relaxació distal, de manera que es provoca una propulsió ortògreda, avança en quimus.
Control humoral: La gastrina y la CCK activen la motilitat del intestí, mentre la secretina l’inhibeix.
Finalment, trobem a la part més distal la vàlvula ili-cecal. Aquest esfínter normalment es troba en contracció per tal que la velocitat de buidament sigui lenta i aprofitar la reabsorció (H2O, ions, vitamines, àcids biliars). A l’hora que s’evitarà el reflux del contingut cecal a l’intestí prim, ja que conté bactèries clòniques que el poden fer mal bé.
En aquest punt el quim passarà a anomenar-se femta.
INTESTÓ GROS.
Exteriorment es diferencia de l’intestí prim per que la musculatura longitudinal provoca les tenies i la circular forma les haustres a causa del seu gran desenvolupament en aquesta zona.
En la primera part proximal es proximal es pot encara aprofitat alguna part d’aigua o electròlits, de manera que encara tenim una funció d’absorció. En aquest punt també s’iniciarà la fermentació bacteriana.
En la part més distal es produirà l’emmagatzemat de la matèria fecal fins l’expulsió d’aquesta.
Els moviments seran molt lents per tal de que es produeixi un amassament, una barreja mitjançant els moviments de segmentació (hausrtació que dura entre 8 i 15 hores). A l’hora que les contraccions haustrals provocaran també moviments de propulsió en la massa.
Tot aquest procés es podrà controlar mitjançant:   Control nerviós: reflexos locals i centrals.
Control hormonal: la gastrina que ve de l’estomac o CCK que ve de l’intestí prim provocaran una activació de la motilitat.
 Efecte de fàrmacs: alguns analgèsics i antiàcids d’alumini provoquen estrenyiments, disminueixen els moviments en massa. A diferencia de la fibra dietètica que ajuda a l’activació del moviment en massa.
Finalment, es produirà la defecació, els moviments en massa del colon sigmoide provocaran que les femtes arribin al recte provocant finalment una distensió d’aquest provocada per reflexos de defecació a nivell intrínsec i a nivell parasimpàtic.
En aquest punt temin un esfínter anal intern format per múscul llis i que es trobarà controlat per el sistema nerviós autònom i un esfínter anal extern format per múscul estriat, de manera que tindrà un control voluntari i l’acció de defecar serà en últim punt, voluntària.
3. Secreció.
3.1. Generalitats.
La secreció és la producció i alliberació a la llum del tub digestiu d’aigua, electròlits, enzims digestius i moc. Serà de tipus exocrina, és a dir, fora del cos. A partir d’activitat glandular:     Glàndules mucoses unicel·lulars: són cèl·lules mucoses o caliciformes.
Invaginacions de l’epiteli cap a la submucosa: criptes de Liberkühn.
Glàndules tubulars profones: glàndules gàstriques, glàndules Brunner..
Glàndules complexes associades al tub digestiu: glàndules salivals, pàncrees i fetge.
Secreció mucosa densa, el moc, es troba composta per aigua, electròlits i mucines (glicoproteïna molt gran amb cues de glúcids). Y la funció principal serà la d’ajudar al pas del material per tot el tub digestiu sense fer-lo malbé. De manera que serà adhesiva (compactant), lubricant i protectora.
Aquesta secreció pot ser regulada a partir de: CONTROL NERVIÓS Es regula a partir de reflexos locals regits per el sistema nerviós entèric (plexe submucós) i per reflexos centrals on el sistema nerviós autònom envia senyals al sistema nerviós entèric. En aquest cas, el sistema parasimpàtic provocarà un augment de les secrecions; mentre el simpàtic provocarà una vasoconstricció que equivaldrà a una disminució de la secreció, tot i que si el seu estímul és lleu o moderat també provocarà un augment de les secrecions.
REGULACIÓ HORMONAL Segons la situació activaran un tipus o un altre de secrecions que dependran de les necessitats del tub intestinal, aquestes van regulades per: la gastrina, la secretina, CCK, la histamina, etc.
3.2. Secreció salival.
Es produeix a partir de cèl·lules especialitzades en fer moc i altres en secrecions.
Aquestes es troben situades sobre tot a les gandules salivals menors:    Glàndula sublingual: produirà aproximadament el 5 % de la saliva total.
Glàndula submandibular: produirà aproximadament el 70% de la saliva total.
Glàndula parotídia: aquesta drenarà a partir del conducte parotidi, en el qual també trobem la glàndula parotídia accessòria. I produirà aproximadament el 25% de la secreció.
La taxa metabòlica d’aquesta secreció es produirà a partir de un augment del flux sanguini a la zona. Es calcula que produïm entre 800 i 1500 ml d’aquesta al dia. I aquesta tindrà un pH sec basal de 5-7. Formada per: Donen viscositat *Funcions digestives i protectores Aquestes secrecions es troben regulades per el sistema nerviós central, per els nuclis salivals inferiors y superiors.
Un estímul mecànic o químic a diversos llocs del sistema digestiu (en fer la digestió), la sensació de nàusees (per protecció ja que pot acabar en vòmit) i estímuls que ens preparen per menjar (olor, pensament, tenir gana...) arriba fins als nuclis salivals inferiors i superiors.
Aquest centre estimula a partir de fibres simpàtiques i parasimpàtiques vasos sanguinis, cèl·lules mioepitelials, acinoses i ductals per tal de produir saliva. I a partir d’aquí: 1) 2) 3) 4) 5) 6) 7) 8) 9) Mantenir la boca humida i facilitar la parla Lubrificar els aliments i suavitzar la deglució Mantenir els teixits bucals Regular el balanç hídric Intensificar el gust dels aliments Neutralitzar irritants i àcids Absorció de substàncies terapèutiques Digestió del midó per acció de l’ α-amilasa Contenció de factors de creixement  Xerostomia: dèficit en la producció de saliva. Pot provocar úlceres i caries dental.
3.3. Secreció gàstrica.
Secreció en l’estomac de un litre, litre i mig al dia; que té un pH molt àcid de entre el 1 i el 3,5. Es troba formada per:  Suc gàstric: la seva composició dependrà del ritme de secreció.
o Compostos orgànics.
 Factor intrínsec (FI): proteïna que s’utilitza per absorbir la vitamina B12.
 Pepsines: enzims per degradar proteïnes. Aquestes es troben en forma de pepsinògens fins el moment que disminueix el pH del medi, en aquest moment les proteases el transformen en pepsines.
 Mucines: glicoproteïnes que lubrifiquen, li donen consistència viscosa i a l’hora tenen una acció antimicrobiana. Mucositat per tal de protegir el estómac del propi àcid.
 Lipasa i amilasa: les trobem en menor proporció. Enzims per degradar midó i lípids.
o Electròlits:  Ions: el àcid clorhídric (HCl) li donarà la seva acidesa. Té un important paper fisiològic.
 Aigua (H2O)  Hormones L’estómac es divideix en tres zones funcionals: 1) Regió glandular cardial: que coincideix amb la zona del fons i del càrdies.
2) Regió glandular oxíntica: equivalent al cos de l’estómac.
3) Regió glandular pilòrica: formada per el antre i el pílor.
Totes aquestes secrecions es poden regular a partir del sistema nerviós i hormones.
Secreció de HCl.
El sistema nerviós simpàtic i entèric activaran la producció d’acetilcolina. Les cèl·lules G situades en el antre gàstric i en el duodè activaran la producció de gastrina. Les cèl·lules ECL situades en el cos i en l’antre gàstric produiran histamina. Aquestes tres hormones activaran les bombes de ions situades en les cèl·lules parietals, de manera que augmentaran la secreció de àcid clorhídric.
Els fàrmacs antiàcids poden actuar inhibint la bomba de protons, com per exemple amb l’omeoprazol.
Secreció acida gàstrica.
Des de la fase cefàlica, els reflexes condicionants com el olor, el gust, la masticació, la deglució, la hipoglucèmia, l’apetit... poden activar la secreció àcida gàstrica i en alguns casos molt determinats arribar a inhibir-la.
A partir de la fase gàstrica, en una distensió o en un augment de la quantitat de productes proteics, es produiran reflexos nerviosos i o la producció de gastrina i histamina de manera que s’activarà la secreció àcida gàstrica.
Des de la fase intestinal, la seva distensió, l’augment de l’acidesa, la quantitat de greixos i l’augment de la tonicitat; provocaran una inhibició de la secreció a partir de reflexos nerviosos, secretina, CCK, PIG i l’enterogastrona.
Aquestes secrecions s’inhibeixen a partir de un mecanisme de retroalimentació. Quan el pH intragàstric baixa de 3 es bloqueja la secreció àcida gàstrica que depèn de la gastrina, que es el principal factor. No s’actua de forma total, ja que es deixa de produir però encara hi ha gastrina ja produïda que farà que el pH pugui baixar encara una mica més.
La principal funció d’aquest procés serà el de protecció del sistema àcid del estomac, mantenint un pH òptim.
3.4. Secrecions intestinals: intestí prim i gros.
L’intestí prim, en els primers centímetres del duodè, té les anomenades glàndules de Brunner que secreten moc i líquid alcalí amb una funció de regulació del pH, que arribarà fins a ser de 7,5-8.
Al llarg de tot l’intestí trobarem un augment de la superfície d’aquest mitjançant els plecs de Kerckring i les vellositats, entre les quals trobarem les criptes de Lieberkühn. Tot aquest epiteli es modularà de forma constant per mantenir el seu estat òptim enfront al desgast provocat per el pas de l’aliment (1.500 ml/dia), de manera que es renovarà completament cada 5 dies.
Per tal de aconseguir una bona absorció s’alliberarà al intestí prim:   Suc intestinal: o Aigua (H2O) o Ions (HCO3-) o Lisozima o Moc Hormones: Posteriorment en l’intestí gros trobarem desenvolupats els Haustres, i les vellositats passaran a ser plecs semilunars tot i que segueixen tenint les criptes de Liberkühn. Aquest epiteli també s’anirà modelant contínuament, patirà una renovació completa cada 6 dies.
En aquesta porció tenim una gran activitat de la microflora, una important absorció d’aigua i de ions, a l’hora que es produeix una activitat secretora limitada. De manera que en el tub trobarem:   Suc de l’intestí gros: o Aigua (H2O) o Ions (HCO3-) o Moc: augmenta la secreció ja que s’han de protegir les parets d’aquest. Es renovarà de forma contínua.
Hormones: es produeix una gran disminució a causa de que ja no hi ha funció digestiva.
Totes les secrecions intestinals es regulen a partir de: CONTROL NERVIÓS A partir de la distensió del tub, la detecció d’irritants i la activitat de motilitat que es detecta en segons quines zones de l’intestí s’activaran els reflexos, que poden ser:   Reflexos locals: venen regulats per el sistema nerviós entèric Reflexos centrals: el sistema nerviós autònom enviarà informació al sistema nerviós entèric. El primer pot ser: o Parasimpàtic: es produeix un augment de les secrecions o Simpàtic: s’inhibeix la producció de secrecions.
CONTROL HORMONAL S’estimula la secreció a partir de la secretina, CCK, etc.
3.5. Secrecions intestinals: secreció pancreàtica.
El pàncrees es torba dividit en zones especialitzades:   Pàncrees endocrí: produeix hormones que van a la sang.
Pàncrees exocrí: fabricarà el suc pancreàtic. Es basa en una glàndula tubuloalveolar composta.
El suc pancreàtic es troba format per: - Component aquós alt en HCO3-: secretat per les cèl·lules ductals i les centroacinoses. Li donarà la seva consistència líquida i la seva basicitat per tal de neutralitzar el pH que - prové de l’estomac i situar els enzims pancreàtics en un medi òptim per la seva actuació.
Moc: en poca quantitat ja que està sent secretat per l’intestí majoritàriament.
Un component enzimàtic: produït per les cèl·lules acinoses. Component molt important per a tot tipus d’aliment Els enzims s’han de fabricar en forma de precursor, zimogen, per tal de que aquest enzim no dirigeixi la cèl·lula.
El tripsinogen, a les vellositats de l’intestí en la zona del duodè, es troba amb l’enteropeptidasa duodenal, de manera que s’activa convertint-se en tripsina. Aquesta activarà a tota la resta de zimògens. Obtindrem tots els enzims necessaris actius.
La secreció pancreàtica es regularà a parir de: De manera que si s’acumulen proteïnes i àcids grassos en l’intestí, o l’acidesa del quimus disminueix de un pH entre 4,5 i 5; es produirà l’alliberació de CCK (colecistoquinina), acetilcolina i secretina que provocaran un augment de les secrecions pancreàtiques.
3.6. Secrecions intestinals: secreció biliar.
Secreció del fetge que drena per els canalicles biliars. La vesícula biliar concentra i emmagatzema aquesta per tal de que pugui ser alliberada en la digestió. Tindrà un pH entre 7,5 i 8, i es calcula que produïm entre 600 i 1.200 mil·lilitres d’aquesta substancia al dia.
A partir del hepatòcits es crea la secreció primària, principalment formada per pigments biliars. Substancies amfipàtiques que formaran micel·les. També es produiran àcids biliars, colesterol i lecitina (FL).
I posteriorment a partir de les cèl·lules epitelials i conductes biliars es segrega una secreció aquosa, que es isotònica i conté una gran quantitat de HCO3-.
La funció final d’aquest producte és la de solubilitzar el greix, de manera que afavoreix l’absorció de greixos i vitamines solubles (digestió/absorció); neutralitzar el quimus àcid obtenint un pH òptim per l’activitat dels enzims pancreàtics; i a l’hora que es un a via important d’excreció de colesterol, bilirubina i compostos exògens (fàrmacs, tòxics).
Aquesta es regula de forma similar al pàncrees: En produir-se un augment dels productes degradats de proteïnes, i sobre tot l’augment de àcids grassos de cadena llarga en l’intestí prim, s’alliberarà CCK que activarà la secreció primària.
Per una altra banda, la disminució de l’acidesa del quimus per sota de 4,5 o 5 en l’intestí prim, activarà la producció de secretina que al seu torn activarà la secreció aquosa. Aquesta s’inhibirà en la detecció de substancies tòxiques.
Finalment, el buidament vesicular es regularà a partir del circuit entero-hepàtic de les sals biliars.
El increment de productes degradats de les proteïnes i dels àcids grassos de cadena llarga en l’intestí produiran CCK, aquesta hormona tindrà efecte en el peristaltisme intestinal activant la relaxació de l’esfínter d’Oddi. Per altra banda, activarà la acetilcolina que al seu torn estarà regulada per el sistema nerviós parasimpàtic i el sistema nerviós entèric. Aquesta segona hormona provocarà contraccions rítmiques en la paret vesicular que també afavoriran la relaxació de l’esfínter d’Oddi. Tot aquest procés afavorirà el buidament de la vesícula biliar. Aquest podrà ser inhibit a partir del sistema nerviós simpàtic.
4. Digestió i absorció.
4.1. Digestió i absorció de carbohidrats (CH).
POLISACÀRIDS (midó/glucogen) Es comencen a dirigir a la boca a parir de l’α-amilasa salival i en l’intestí a partir de l’αamilasa pancreàtica. A partir d’aquí tindrem els oligosacàrids (maltosa, maltotriosa, polimes de mes de 3 glucoses i dextrines α-límit).
A partir d’aquí, en les microvellositats de l’intestí les oligoscaridases (maltasa, αdextrinasa), trencaran tots els enllaços fins aconseguir finalment el monosacàrid de glucosa.
Aquest podrà ser absorbit, portat a la sang i finalment al fetge.
DISACÀRIDS (lactosa, sacarosa) Aquests productes arribaran fins l’intestí, en les microvellositats, de forma intacte. En aquest punt actuaran les oligosacaridases, la lactasa i la sacarosa, de manera que obtindrem:   Lactosa: galactosa i glucosa.
Sacarosa: fructosa i glucosa.
MONOSACÀRIDS (glucosa 80%, galactosa 10%, fructosa 10%) Poden ser absorbits de forma directa per les microvellositats.
*Intolerancia a la lactosa: dèficit de lactasa.
La lactosa no es pot dividir en glucosa i galactosa. De manera que aquesta s’acumularà a la llum intestinal.
Els bacteris colònics la poden utilitzar i provocar gasos i malestar. Al seu torn, pujarà l’osmolaritat luminal, provocant una acumulació luminal del líquid per efecte osmòtic. Aquest augment de líquid provocarà una distensió luminal, que junt amb la metabolització per bacteris colònics provocarà un augment del peristaltisme. Finalment es produirà una diarrea aquosa.
4.2. Digestió/absorció de proteïnes.
La digestió comença a l’estomac. A partir de l’acidesa del medi, els pepsinògens passen a pepsines i el factor intrínsec s’uneix a la vitamina B12 per tal de que sigui reabsorbida posteriorment. En aquest punt, les pepsines provocaran una disminució del nombre d’aminoàcids de la cadena amb la barreja de polipèptids.
En passar a l’intestí prim seran degradats a petits polipèptids a partir de enzims pancreàtics actius (provinents de zimògens).
En les microvellositats ens trobarem amb peptidases arribant a obtenir tripètids, dipèptids i aminoàcids lliures.
En aquest punt podran ser absorbits, i a nivell intracel·lular les peptidases deixaran únicament els aminoàcids lliures que aniran a la sang i finalment al fetge.
No tenim reserva especifica d’aminoàcids. De manera que els que no es necessitin s’excretaran.
4.3. Digestió/absorció de lípids.
Els triglicèrids seran trencats en part per la lipasa lingual i en part per la lipasa gàstrica (boca i estómac) amb ajut de l’emulsió. Els dos àcids grassos i el monoglicèrid restant s’acabaran de trencar a l’intestí, on tenim la bilis que també agita mitjançant l’emulsió.
El greix emulsionat final estarà format per partícules de:    2 àcids grassos amb un 2-monoglicèrid: trencats a partir de la lipasa pancreàtica i la colipasa.
1 àcid gras més colesterol: trencat a partir de la col esterasa.
1 àcid gras i fosfolípids: trencats a partir de fosfolipasa2 A partir d’aquests productes es formen les micel·les mixtes que s’absorbeixen espontàniament. En el enteròcit es reorganitzaran (retroprocessament químic RE a partir de apoproteïnes) formant els quilomicrons que es difondran a la limfa i posteriorment a la sang (molt grans per entrar directament als capil·lars). Fins el fetge on processarà la seva finalitat segons les necessitats.
4.4. Absorció de vitamines.
  Hidrosolubles: poden traspassar directament per difusió passiva en augmentar la concentració, altres tenen transport específic actiu acoblats a Na+(canals) de manera que no necessiten grans concentracions i altres com la B12, B6 i l’àcid fòlic tenen alguns sistemes més particulars.
Liposolubles: es situaran dintre de les micel·les mixtes.
4.5. Resum.
4.6. Transport d’aigua i d’electròlits.
En condicions normals més del 99% de l’aigua i dels electròlits que arriben al tracte gastrointestinal s’absorbeixen amb la finalitat de mantenir el balanç hidroelectrolític global.
4.7. Transport d’aigua.
Es produeix la seva difusió seguint el gradient osmòtic, per difusió passiva al tron que també pot ser arrossegada per alguns soluts. La seva absorció sempre és secundaria al transport dels soluts. Pot travessar mitjançant la via transcel·lular mitjançant les aquoporines o mitjançant la via paracel·lular.
El flux net serà a partir de una secreció d’aquest aigua en el duodè, una posterior absorció en el jejú i l’ili, i una petita part també serà reabsorbida per el colon.
4.8. Transport d’electròlits.
Cada electròlit te el seu mecanisme d’entrada i sortida. A vegades s’aprofita per fer el transport actiu per mantenir les concentracions adequades a cada banda.
4.9. Activitat bacteriana al sistema digestiu.
A mesura que avancem es va multiplicant el nombre de bacteris.
Els nadons no tenen i aquests s’aniran incorporant a mesura que va madurant el sistema digestiu. Alhora que necessitarem de un estímul luminal pel desenvolupament i maduració del sistema limfoide de l’intestí.
Vivim en simbiosi de manera que ens ajuden a la digestió a partir de les següents funcions metabòliques:    Fermentació de carbohidrats (fibra, lactosa) en àcids grassos de cadena curta i gasos.
Conversió de bilirubina en urobilinogen.
Síntesi de vitamines: K, B1, B2, B12.
...