PAC3 2014-2015 (2015)

Ejercicio Catalán
Universidad Universidad Oberta de Cataluña (UOC)
Grado Criminología - 1º curso
Asignatura Introducció a la Sociologia
Año del apunte 2015
Páginas 6
Fecha de subida 21/01/2015
Descargas 9
Subido por

Descripción

PAC3 y textos. NOTA = B

Vista previa del texto

INTRODUCCIÓ A LA SOCIOLOGIA SETEMBRE 2014 – GENER 2015 PAC 3 MÒDUL 3 ESTRATIFICACIÓ, CULTURA I SOCIETAT ALUMNE: ACTIVITAT I.
DESPRÉS DE LA LECTURA “LA CLASE PERDEDORA” EXPOSEU LES PRINCIPALS CONCLUSIONS QUE EXTREUS RESPECTE ELS CONCEPTES D’ESTRUCTURA SOCIAL I CLASSE SOCIAL. EN SEGON LLOC, EXPLIQUEU EL TEXT A PARTIR DE LA PERSPECTIVA DE PIERRE BOURDIEU.
El text reflecteix una estructura basada en el sistema de classes; un sistema que, tot i crear desigualtats, permet la mobilitat de classe a través de diversos mecanismes. Un d’ells és l’avenç en el sistema educatiu i l’obtenció de títols o certificats que és el tema que es tracta. En aquest cas en concret parlem de que les institucions legitimen clarament la classe de poder.
Se’ns mostra una sèrie de factors que influeixen en el fet de que l’actual sistema acadèmic espanyol funcioni com funciona. Sembla ser que la realitat educacional actual es caracteritza per un gran nombre d’estudiants que abandonen prematurament els estudis i que, a més a més, aquests estudiants acaben patint una estigmatització, qüestió que xoca amb els resultats obtinguts del conjunt de l’OCDE.
Hi ha varis factors que influeixen, com les característiques dels centres on s’estudia o del material didàctic, o el tipus de gestió, però dels resultats s’extreu que el major factor depèn de les característiques de l’estudiant vinculat directament a l’estatus socioeconòmic de la seva familia, l’edat i la condició o no d’immigrant.
Partint d’estadístiques oficials i altres recerques sociològiques es vinculen els resultats acadèmics dels estudiants PRINCIPALMENT a la classe social a la que pertanyen. Relacionen el fracàs escolar amb famílies de rendes baixes que no disposen d’un capital cultural i econòmic com el de les famílies amb rendes més elevades. El fet de tindre pares treballadors no qualificats, provindre de famílies obreres o vinculades al camp o, simplement, que els pares no tinguin estudis, ja possibilita el fet que existeixi fracàs escolar o difícil accés a estudis superiors, ja que sembla ser que aquests pares no han proporcionat una base cultural idònia o no disposen del capital adequat o necessari perquè succeeixi el contrari. Per tant, s’accepta que els mals resultats acadèmics es relacionin amb una posició social més baixa. Les famílies de rendes mitges i baixes envien els seus fills a escoles públiques, on es concentren immigrants i són famílies que no es preocupen per baixar en l’escala social, famílies que tenen més en compte els ingressos econòmics que es deixen de percebre si s’aplaça l’entrada en el mercat laboral.
Com a contrapunt, veiem que les famílies de rendes altes envien als seus fills a escoles privades, majoritàriament regides pel catolicisme, centres que poden aconseguir un millor clima escolar pel fet de concentrar alumnes de característiques semblants i que seleccionen de forma acurada a aquells joves que segueixen un determinat patró. En certa mesura, això passa perquè aquestes famílies es preocupen per no perdre la posició social i es preocupen pel fet de que la formació augmenta a mida que s’ascendeix de classe. Per tant, en certa mida es pot dir que qui té poder econòmic i sobretot una bona base cultural pot comprar educació, nivell social i econòmic i inclús els companys que vol pels seus fills.
A tot això hem de sumar el fet que els diners que l’Estat inverteix en ensenyança a Espanya és menor que el que s’inverteix en altres països, i d’aquesta inversió encara se’n segueix beneficiant l’ensenyança privada. Encara que les beques permetin a alumnes de classe baixa accedir a un nivell superior educacional, les diferències no s’han extingit.
En resum, podem dir que els resultats acadèmics que obtenen els estudiants, no depenen exclusivament de l’esforç i la capacitat personal del nen, sinó que estan altament vinculats a la classe social a la que pertanyen i sembla ser que aquest fet propicia i legitima una societat desigual, així doncs, considerem el sistema educatiu com una “maquinària de reproducció de desigualtats socioeconòmiques”, encara que alguns alumnes puguin realitzar una “mobilitat de classe” en aquest sentit.
L’educació, per tant, determinarà cada cop més la posició laboral i les trajectòries vitals de les persones i hem de tenir en compte que és un error pensar que l’escola és l’espai natural de la igualtat que preconitza la Constitució.
És en aquesta afirmació de que el sistema educatiu és una maquinària de reproducció de desigualtats on Pierre Bourdieu enllaça amb el tema a tractar.
Mentres en el text veiem que el capital econòmic i cultural van agafats de la mà, el sociòleg francès ens fa veure que el sistema educatiu genera desigualtats i, a més a més, les perpetua, i ho explica mitjançant dos conceptes totalment diferenciats com són la reproducció social i la reproducció cultural. Anomena reproducció social al manteniment de les relacions de poder i dominació en una societat; i anomena reproducció cultural al procés pel que es transmeten coneixements, valors i normes que coincideixin amb els de les classes poderoses. En aquest punt, Bourdieu 1 ens fa veure que el capital econòmic i, com a conseqüència, la classe social a la que es pertany és molt important, però que no està tan lligat al capital cultural. Igual que al text, ens fa veure que existeix una relació molt forta entre l’origen social dels alumnes i els seus resultats acadèmics, però que les desigualtats d’èxits acadèmics no s’expliquen completament a partir de les desigualtats econòmiques. Depèn també d’aquest capital cultural heredat de la familia que s’ha transmès de forma inconscient i que contribueix enormement en l’exit acadèmic.
Així mateix, fa responsable també a l’escola com a institució de ser productor d’aquest capital cultural que en moltes ocasions determina les condicions de possibilitat socials de l’individu. És allà on es fabriquen les persones i on s’acostumen a crear les diferències socials “etiquetades”, on es transmet l’habitus dels poderosos (no de tots els grups socials).
En resum doncs, Pierre Bourdieu estableix que els capitals econòmics i els culturals, encara que en moltes ocasions estiguin relacionats, són independents l’un de l’altre.
Que la classe social influeix en l’èxit acadèmic, però que són els factors culturals provinents de les famílies i de la pròpia escola on s’ha de reparar. Sense deixar de banda la importància de les condicions històriques i socials que condicionen el fàcil (o difícil) accés al capital cultural.
ACTIVITAT II.
AMB LA LECTURA DE L’ARTICLE “LAS POLÍTICAS DE CONCILIACIÓN: POLÍTICAS LABORALES VERSUS POLÍTICAS DE TIEMPO” DE VICENT BORRÀS, TERESA TORNS I SARA MORENO PUBLICAT A LA REVISTA PAPERS (NUM.
87, 2007) I L’AJUDA DELS MATERIALS DE L’ASSIGNATURA RESPONGUEU LES SEGÜENTS PREGUNTES: - COM CREIEU QUE AFECTEN ELS CANVIS DEL MERCAT DE TREBALL A LA COMPATIBILITZACIÓ DE LA VIDA FAMILIAR I LABORAL.
Segons el meu parer, els canvis2 produïts a l’actual mercat de treball afecten negativament a la compatibilització de la vida familiar i laboral.
1 Entrevista de 1991 reproduïda al programa “Grandes pensadores del s.XX” emès al 2009 i conduit per Ricardo Forster al Canal Encuentro 2 Dades del mòdul i el text complementades amb dades extretes de la pàgina del SOC Els canvis que podem veure o són negatius (envelliment de la població activa, disminució de l’activitat al sector agrari, reducció de la jornada laboral – entre d’altres) o, des de la meva opinió, requereixen més TEMPS dedicat a l’àmbit laboral. Que hi hagi un increment de la presència de la dona en més sectors professionals encara avui requereix de més dedicació per demostrar que també s’és vàlida per desenvolupar algunes feines; l’augment de la producció lligat a la reducció de l’oferta de treball ens aboca a l’acceptació de condicions laborals més precàries entre les que trobem salaris més baixos, augment d’hores treballades, en ocasions no remunerades, i inclús a l’acceptació de més responsabilitats sense incentius monetaris substancials; que el sector serveis ocupi més persones, sabem que és el sector més castigat per les llargues jornades laborals; la forta competència entre empreses provoca que s’hi dediqui més temps en tasques com, per exemple, la creació de signes de distinció o potenciament de les qualitats per poder despuntar sobre altres empreses; canvis com la implicació dels treballadors en el funcionament de l’empresa, o el valor que se li dóna a la capacitat d’organització, iniciativa o d’aprendre i adaptar-se als canvis i l’exigència de perfils més determinats, tots són canvis que precisen de més dedicació orientada al món laboral, dedicació traduïda en MÉS TEMPS TREBALLAT. És per això que crec que els canvis al mercat del treball no afavoreixen la concialiació familiar i laboral.
- COM CREIEU QUE AFECTEN ELS CANVIS DE LES FAMÍLIES A LA COMPATIBILITZACIÓ DE LA VIDA FAMILIAR I LABORAL.
De tots els canvis que s’han produït a les famílies, potser el que més dificulta la compatibilització de la vida familiar i laboral és el del creixement de les taxes de divorci i el creixement de les famílies monoparentals. Hem de tenir en compte que el fet de que una sola persona suporti totes les càrregues d’una casa i fills al seu càrrec comporta, d’una banda suportar el pès econòmic sobre la seva pròpia i única persona i, d’altra banda, suportar les càrregues familiars també sol/a. Per tant, es troba en una situació, no direm de dedicació absoluta a una o altra ocupació, però si haurà de saber gestionar i valorar molt més les formes en què destinar el temps dedicat a la feina (o la seva recerca) per tal de tindre un substent econòmic per ell/a i el/s seu/s fill/s i el temps destinat a la cura familiar (en aquest punt també veiem una modificació en la socialització dels fills, augmenta la compatibilització d’aquesta entre pares i avis/altres familiars, i aquest és un dels motius).
De tots els altres canvis de les famílies que hi trobem, hi ha que no afecten directament a la conciliació, com és el cas de: • la gent es casa menys • retard en l’edat de matrimoni • disminució de la natalitat • retard en l’edat de la primera maternitat • l’allargament de l’estada dels fills a les cases dels seus pares • l’augment de llars de matrimonis sense fills En canvi, crec que el fet de noves formes de familia afecta positivament a la compatibilització, potser no laboral però sí familiar. Sota el meu punt de vista, tots aquells models/grups familiars que suposin l’afegiment de persones adultes que puguin, com a mínim, repartir-se les càrregues purament tancades a l’àmbit privat (com sigui que així ho decideixin) és un punt positiu, a més de tenir la possibilitat de compartir les càrregues econòmiques; és el cas de la cohabitació, famílies reconstruïdes, parelles d’una mateixa orientació sexual, famílies on conviuen vàries generacions o fruit de segones núpcies. No seria el cas però, de la convivència a distància.
- QUIN PAPER PENSEU QUE HI JUGA EL PATRIARCAT EN LA CONFIGURACIÓ DE LES POLÍTIQUES DE CONCILIACIÓ? I EL CAPITALISME? AFAVOREIX LES POLÍTIQUES DE CONCILIACIÓ EXISTENTS AL PATRIARCAT? EN QUIN SENTIT? El paper que juga el patriarcat en la configuració de les polítiques de conciliació és totalment limitador. No es poden crear polítiques de conciliació dins d’un sistema que ja estableix que els rols de l’home són productius i remunerats en el mercat de treball, i que les dones, ja es dóna per fet, que encara que vulguin treballar fora de casa els seus rols vitals són el de la cura de les persones dependents i les activitats no remunerades que comporta l’àmbit privat. Mentres aquests rols estiguin tan definits la possibilitat de desenvolupar polítiques de conciliació és quasi bé impossible, també pel fet que en un sistema patriarcal donem per fet que aquestes polítiques s’han de crear per a les dones. Això sí, cal remarcar que actualment, amb la crisi del patriarcat, les possibilitats de creació de polítiques de conciliació es disparen, ja que en una societat més igualitària i menys diferenciada per gèneres, moltes dones i alguns homes estan transformant la realitat. Podem dir doncs, que no és el patriarcat sinó la crisi que pateix el que fomenta la creació de polítiques de conciliació, ja que el patriarcat en sí ens deixa amb les mans lligades a l’hora d’intervenir.
Quant el capitalisme, remarcar que és un sistema basat en la importància de la producció per la recerca de la plusvàlua del capitalista i que permet obtenir beneficis a costa del treball dels altres per tal d’acumular capital, i per tant, rel.lega a un segon pla la importància de la família, dotant de tot valor el treball pel treball.
El que hauria de ser un trampolí per la creació de noves polítiques de conciliació, té en realitat un paper coartador.
Respecte al tema de si les polítiques de conciliació afavoreixen al patriarcat o no, jo crec que algunes sí. És veritat que van sorgint nous models de polítiques que donen embrenzida a la igualtat de gènere (com per exemple, el permís de paternitat) però en general, les polítiques existents contemplen que la majoria del temps extra laboral estaria destinat únicament a la cura familiar i que són activitats pròpies de les dones, per tant, el que es segueix fent és potenciar l’estructura patriarcal on encara existeix la divisió de rols entre gèneres sense tindre en compte que moltes feines poden fer-se tant per part d’homes com de dones i que les activitats de l’àmbit privat també.
Quan es tingui en compte el fet de que la conciliació laboral i familiar no és només cosa de dones i quan també es vegi que no només són necessàries polítiques per la conciliació familiar sinó també personal en general i es comenci a treballar de valent en la configuració d’aquestes noves polítiques, llavors començarem a fer polítiques de conciliació destinades a tots els individus independentment del seu gènere i eliminarem aquestes desigualtats tan pròpies del sistema patriarcal.
...