TEMA 1 ART I HISTÒRIA (Mercè Vidal) (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Art i Història
Año del apunte 2013
Páginas 3
Fecha de subida 06/11/2014
Descargas 14
Subido por

Descripción

TEMA 1 - PATRIMONI ARTÍSTIC I CULTURAL. EVOLUCIÓ DEL CONCEPTE I ORGANISMES INTERNACIONALS QUE VETLLEN PER LA SEVA SALVAGUARDA

Vista previa del texto

1.- PATRIMONI ARTÍSTIC I CULTURAL. EVOLUCIÓ DEL CONCEPTE I ORGANISMES INTERNACIONALS QUE VETLLEN PER LA SEVA SALVAGUARDA - El terme patrimoni ha estat inicialment i normalment associat a l’àmbit familiar, a l’herència i béns de la mateixa. Però amb el temps s’ha anat ampliant i estenent a altres significats més diversos.
- Entès com propietat en herència, com selecció històrica, com sediment de la parcel·la cultural i com conformador de la identitat social, i model de referencia.
- Antiguitat: significat de riquesa personal, mecanisme de consecució molt variats (intercanvis comercials, relacions diplomàtiques, botins de guerra...)  patrimoni = possessió, mesurat sobretot en termes dineraris, que portava a l’espoli (joies, metalls preciosos), mentre que l’aspecte estètic era freqüentment menyspreat  destrucció (o comercialització, reutilització o trasllat a palaus) després dels vencedors (etnocentrisme i intolerància).
- Trasllat als palaus dels privilegiats: amuntonats a l’atzar amb la única intenció d’engrandir el patrimoni personal dels poderosos. Individual i privat.
- Època hel·lenística primera valoració estètica: col·leccionisme diferent, cuidadosament seleccionat i ordenat.
- Romans es volien semblar als grecs, adoraven, i per açò els seus béns foren protegits mitjançant algunes mesures legals i acabaren exposats en els llocs més notables, dignificant amb la seva presència no sols palaus i viles imperials sinó també espais públics.
- Evidentment accions també de caràcter propagandístic i polític i ostentació del poder imperial, però amb això l’art sortí de les obscures càmeres de tresors per atracar-se al poble.
- Església es converteix en una de les majors col·leccionistes de objectes antics, acumulació de tresors molt semblant al dels temples de les civilitzacions gregues. Moda es va estendre entre els privilegiats: Càmeres de les Meravelles.
- Renaixement: especialització artística del col·leccionisme, reorientant-se cap el mecenatge i l’adquisició de pintures i escultures, sobretot. Tots monarques: formar una vasta col·lecció de pintura per fer-se valer davant el món com un home culte i protector de les arts (fardar, vamos).
- // canvi de mentalitat en el procés de valoració dels objectes patrimonials. Els monuments del passat començaren a ser apreciats com testimonis de la Història (monere: recordar = valor rememoratiu + sobretot valor documental dels béns culturals).
- Així, el paper de les Acadèmies durant l’Edat Moderna va ser molt determinant per a la protecció, estudi, catalogació i difusió pedagògica dels monuments grecoromans, precisament per la seva estimació com a models estètics únics.
- Edat Contemporània: s’amplia el ventall espai-temporal per a la valoració dels béns culturals (no sols limitació del concepte patrimoni als vestigis de la cultura clàssica).
- XVIII: culmina un procés de secularització i universalització de la cultura. Protegits per lleis més específiques.
Idees il·lustrades col·locaren a la cultura en una posició d’autèntic protagonisme (expedicions científiques, primeres excavacions arqueològiques rigoroses, activitats practicades per societats filantròpiques i altres cercles erudits).
- S’afavoreix en aquests cercles a una creixent valoració del patrimoni històric. La cultura es converteix en patent d’ascens social.
- MUSEU. Finals XVIII i XIX deixen de ser simples magatzems d’obres d’art, antiguitats i objectes curiosos, de difícil accés, per mostrar-se com un vertader temple cultural.
- Enmig d’un context sociopolític que iniciava els primers passos cap a les democràcies parlamentàries, els museus van anant obrint-se al pública. Gran pas durant la Revolució Francesa, quan foren entregats a l’Estat democràtic els tresors artístics de l’Església, monarquia i aristocràcia, la qual cosa convertí al Louvre en el primer museu nacional d’Europa (1793).
 Nova valoració del patrimoni històric, com un conjunt de béns culturals de caràcter públic, la conservació dels quals havia que institucionalitzar tècnica i jurídicament en benefici de l’interès general. Això provocà un important canvi d’actitud cap a les obres d’art en tota Europa: es passà del col·leccionisme d’antiguitats realitzat de manera egoista i lucrativa per uns pocs erudits, a la nacionalització de tals objectes per posar-los al servici de la col·lectivitat (=a partir de llavors els béns culturals es consideren significatius de tota la nació).
- Juntament a diverses mesures contra l’exportació il·legal d’antiguitats, manuscrits i obres d’art, en l’últim terç del XVIII es creen per tota Europa Comissions de Antiguitats, encarregades d’identificar i protegir els monuments històrics i les restes arqueològiques trobades en cada territori nacional. Únic problema: principal criteri de valoració segueix sent casi exclusivament la seva antiguitat cronològica.
- Van ser petits esforços de protecció i de difusió de la cultura que posaren les bases per aconseguir una major implicació de la societat cap al patrimoni // també, en general els béns seguiren sent accessibles només a una minoria aristocràtica i burgesa (concepció de la cultura en un sentit fonamentalment estètic, durant tot el XIX).
- Romanticisme: nova concepció relativa del passat, valoració del mateix (propi) = interès per l’edat mitjana. El passat es pot dur de nou al present, amb una òptica diferent.
- Recuperació i valoració del patrimoni històric, gràcies a:  Interpretació ideològica dels monuments com símbols del passat nacional, de la pòpia cultura.
 Progressiu interès turístic (moda dels viatges pintorescos, llibres, revistes il·lustrades...).
 Desenvolupament de la Història de l’Art com a disciplina científica.
- Segles XIX-XX: el problema del patrimoni es va desprenent del potent bagatge ideològic que tradicionalment l’havia condicionat, i començà a analitzar-se des d’una perspectiva molt més secularitzada i universalista, com alguna cosa que implicava el conjunt de la Humanitat.
- Creixent interès dels Estats Nacionals per organitzar estratègies de gestió de les polítiques culturals: facilitar l’accés a tota la població, dut a terme a través de diverses metodologies que han promogut a la vegada actituds diferents cap a la preservació i valoració del patrimoni històric. D’un plantejament elitista  gran preocupació Estat (lleis, organismes).
- //els esforços legislatius no es desenvoluparen a tots els països igualment: espoli de molts béns sense cap tipus d’escrúpols (guerres napoleòniques, colonialisme).
- Per altra banda, democràcies món occidental  ciutadà: molt més implicat en els assumptes de la seva comunitat per la seva capacitat de decisió, superior a la del súbdit. La cultura adquireix una important càrrega social (exposicions, premsa: informació...).
 s’amplia per primera vegada la preocupació per a la valoració i conservació del patrimoni cultural a tota la societat (no sols elits)  els governs liberals es comprometen en la gestió de l’educació i la cultura com a part essencial de les seves polítiques socials.
- El patrimoni és de tots, herència, significació social i educativa que han de tenir els béns culturals per al conjunt de la població. Es plasma en varies lleis (ex: Ley de Protección del Tesoro Artístico Nacional, 1933) // afectes Guerra Civil...
- Segona Guerra Mundial: sensació de fracàs a la que havia conduït el progrés de la civilització occidental  profund replantejament de les relacions internacionals: organismes.
- La creació d’alguns organismes a mitjan XIX, sobretot a França, provocarà que alguns edificis o monuments històrics se’ls posi el qualificatiu de patrimoni històric.
- Inici sobretot edificis religiosos, palaus reials... edificis medievals, antics, històrics. Ara bé, a partir d’estudis que es van fent amb el temps sobre elements que es poden identificar amb la realitat d’una societat, un país, el terme es va ampliant. I amb això el nombre de patrimoni.
- Imitació França diversos països creen la seva comissió d’edificis històrics, de patrimoni.
- A partir 2a GM (1948) es considerarà patrimoni l’arquitectura pròpia del lloc. El concepte de patrimoni en l’arquitectura s’amplia amb l’arquitectura vernacle, la pròpia del lloc. També es valorarà un patrimoni industrial.
També un oral o immaterial, més recentment (els castellers, cant de la sibil·la, cant flamenc...). El fet de començar a ampliar i a interessar-se pel concepte de patrimoni es va iniciar amb la valoració del modernisme. En definitiva que el concepte s’ha estès i ampliat molt.
- La fundació d’aquests organismes no queda aïlla del context històric en que es van produir. Per exemple, un any després que la Segona Guerra Mundial es donés per finalitzada, se n’adonen de la pèrdua de patrimoni cultural a nivell mundial que s’ha produït a causa del conflicte bèl·lic. Conseqüentment, sorgeix una sensibilització cap aquest patrimoni que origina la fundació de la UNESCO, com a organisme internacional encarregat de salvaguardar el patrimoni cultural internacional - Aquests conjunts es preserven a través de la UNESCO (1977). Considerarà molts d’aquests conjunts patrimoni mundial (paisatges, culturals, mixtos).
- Ser patrimoni porta una gran responsabilitat de preservació i ha de ser reconegut i respectat per tota la societat.
La societat no pot estar al marge, s’ha d’implicar i ser conscient d’aquesta responsabilitat. A més, patrimoni  turisme: afectes negatius (massiu) i positius (economia). Ha de tenir, no cal dir, una certa singularitat.
- Aquesta preservació també s’ha portat a terme en l’arquitectura contemporània, cosa inicialment impensable, ja que no és ‘’històric’’ (ex: Òpera de Sidney). Respecte això es va crear una comissió, el Do Co Mo Mo (Documentació Conservació Moviment Modern), que vetlla sobretot de cara a aquest tipus d’arquitectura.
- Finalitat conservació i valoració de l’arquitectura, patrimoni, moderna i la promoció de l’urbanisme. Caràcter internacional integrat per molts països, diversos dels quals tenen una delegació que vetlla per l’estudi i la preservació de les obres arquitectòniques modernes.
- Un dels primers edificis que el Do Co Mo Mo va protegir va ser la Ville Saboye de Le Corbusier, arquitectura racionalista dels anys 30 (1929-30).
- Altre tema que va lligat amb el patrimoni és l’espoli (col·leccionisme, ha passat a vegades a ser públic després) d’aquest (p. ex. Partenó d’Atenes), sobretot al XIX i inicis XX amb el colonialisme. Trasllat a museus d’altres països. Molt important l’existència d’una legislació (Catalunya amb la II Rep.) que reguli o vigili aquests tipus d’actes.
- Actualment els governs segueixen en l’intent de ‘’democratitzar’’ la cultura, fer-la arribar i accessible el patrimoni a tothom (turisme, consumisme, també problema, impacte important).
- Cada vegada s’estan descentralitzant més competències administratives des del govern central cap als municipis i les CCAA, de tal manera que la responsabilitat quotidiana de mantenir en bon estat els béns culturals està recaient sobre aquelles poblacions que tenen més contacte amb aquests.
- A més, en les darreres dècades, les nombroses lleis i documents normatius promoguts pels organismes internacionals han suggerit la conveniència de garantitzar la cooperació de totes les forces socials en la responsabilitat de protecció dels monuments, com la major garantia per assegurar l’obtenció dels beneficis socioculturals i econòmics derivats de la seva adequada explotació.
Catalunya - Importància fonamental de la figura de Joaquim Folch i Torres, per a la preservació i conservació del patrimoni català, sobretot G. Civil.
- Fou director general dels Museus d'Art de Catalunya (1920-1939). Dirigí les publicacions periòdiques Vell i nou, Gaseta de les Arts i el Butlletí dels Museus d'Art de Barcelona. Publicà diversos estudis i monografies sobre l'art i els artistes, entre molts altres.
- Dels seus escrits destaquen tant la creació i direcció de la «Pàgina Artística» de La Veu de Catalunya (19091920; 1927-1930), que tanta influència exercí en l'orientació estètica del Noucentisme, com la memorable revista Gaseta de les Arts (1924-1930), que ens mostra més el perfil com a historiador de l'art i, finalment, l'eina científica i de divulgació dels museus d'art: el Butlletí dels Museus d'Art de Barcelona (1931-1937).
- De la seva tasca al davant de la Direcció General dels Museus d'Art i com a secretari de la Junta de Museus, cal agrair el seu bon criteri a l'hora de fer viable l'arrencament de les pintures murals romàniques, pilars de les actuals col·leccions del MNAC (1934), o de les col·leccions que integren el Museu de Ceràmica.
- Però, també, la remarcable tenacitat a preservar i difondre el patrimoni català, en moments difícils (Guerra Civil), custodiant-lo lluny de les zones de conflicte (Olot, París, Maisons-Laffitte).
- Durant la dictadura de Primo de Rivera, va ser destituït del seu càrrec (1926-1930) i el 1939 fou processat com a autor del delicte «de auxilio a la rebel·lió armada» pels articles que havia escrit en defensa del patrimoni i se li aplicà un judici sumaríssim.
- Fou condemnat a la pena de dotze anys i un dia de reclusió temporal, commutada per la de tres anys de presó menor, imposada el 9 de juliol de 1942.
- A l'edat de cinquanta-sis anys, era cessat, sense sou, com a funcionari municipal del servei actiu. No va tornar a dirigir cap més museu.
- Va patir les conseqüències de la desfeta dels valors cívics i culturals en què s'havia format i que havien inspirat la seva tasca i la seva vida.
- Catalunya: El patrimoni cultural és un dels testimonis fonamentals de la trajectòria històrica i d'identitat d'una col·lectivitat nacional. Els béns que l'integren constitueixen una herència insubstituïble, que cal transmetre en les millors condicions a les generacions futures. La protecció, la conservació, l'acreixement, la investigació i la difusió del coneixement del patrimoni cultural és una de les obligacions fonamentals que tenen els poders públics.
- La Llei parteix d'un concepte ampli del patrimoni cultural de Catalunya, que engloba el patrimoni moble, el patrimoni immoble i el patrimoni immaterial, siguin de titularitat pública o privada, i les manifestacions de la cultura tradicional i popular.
...