Tema 3: Organització industrial i competitivitat (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Economía - 3º curso
Asignatura Economia Sectorial
Año del apunte 2017
Páginas 4
Fecha de subida 05/07/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 3 3.1 ORGANITZACIÓ INDUSTRIAL I COMPETITIVITAT DIMENSIÓ DE LES EMPRESES ESPANYOLES Quan parlem de dimensió de les empreses podem prendre diversos indicadors per denominar una empresa petita, mitjana o gran.
Per exemple, les estadístiques ens permeten conèixer millor les plantilles que no pas el volum de negoci. Per tant, aquí ja no parlem només d’indústria sinó que també entren els serveis.
CLASSIFICACIÓ 1.
2.
3.
Petites empreses (no arriben als 50 treballadors): Dins de les petites empreses tenim aquelles on només tenen l’empresari (autònom) i aquelles amb menys o 10 treballadors (microempreses). Segons el cens empresarial és del 53.6% (sense assalariats), entre 1 i 9 treballadors hi ha un 42,2%, això és un total de 95.8% i de 10 a 49 treballadors 3.5%. Això ens porta cap al 99%. El 99% de l’empresa espanyola són empreses petites.
Mitjanes empreses (A partir de 50 fins a 200): 0.54% del total d’empreses.
Grans empreses (+200): 0.16% del total d’empreses.
En el cas industrial aquest cens no és tan exagerat. Aquestes dades venen molt esbiaixades, pel fet que en el sector serveis, el comerç, és una gran part de l’ocupació d’aquest servei, i aquest està molt caracteritzat per una polarització entre empreses petites.
I tot això juntament amb l’Hosteleria fan baixar molt la dimensió de les empreses.
Aquest nombre tant petit que son les grans empreses, elles soles facturen de l’ordre del 25% al 30% del total de facturació de les empreses espanyoles i també en quant a personal ocupat donen feina a % molt rellevants superiors al 20% del total de la població ocupada en l’economia espanyola. A més d’això veurem que les empreses grans normalment tenen productivitat més elevada que les empreses petita, ja que a mida que creix la dimensió de l’empresa, creix la productivitat. Hi ha 3 factors que expliquen la productivitat més alta quan la seva dimensió és més gran: 1.
2.
3.
4.
Grau de capitalització: La inversió per cada lloc de treball.
L’esforç innovador/L’esforç tecnològic: Normalment augmenta també amb la dimensió.
Qualificació de mà d’obra (capital humà): L’empresa mesura que es fa més gran, tendeix a ocupar mà d’obra més qualificada.
Grau d’internalització: És important de cara a explicar la competitivitat, aquest grau és superior en les empreses grans.
Per a una empresa petita sortir del mercat domèstic i anar a conquerir mercats al exterior li resulta molt més complicat que a una empresa gran. Per tant, aquesta propensió a exportar és més gran en les empreses grans que no pas en les empreses petites. A més les grans empreses poden aprofitar-se de les economies d’escala, mecanitzant el procés productiu, automatitzant, etc., això fa que el cost unitari s’abarateixi respecte a la petita empresa.
Una explicació a que el 99% del cens empresarials sigui de petites, molt petites o mitjanes empreses és: Dels 80 fins aquí, que són anys en els quals s’han produït transformacions enormes en els mercats, hem vist que, en favor de la petita empresa, hi ha una cosa que no es valorava i que és la seva flexibilitat, la seva capacitat d’adaptació a condicions canviants en els mercats d’oferta i demanda. Això és el que explicaria el gran dinamisme i la gran importància de les petites empreses. Per això la gran empresa ha fet reorganitzacions internes molt importants de cara a guanyar en flexibilitat, de cara en guanyar en capacitat de resposta i en capacitat de innovació.
A) GRANS EMPRESES Els propietaris són dels accionistes. Per exemple: Banc Santander: les persones que associem com propietaris en realitat no ho són, perquè més del 99% de les accions està repartit en borsa. Avui en dia, els que tenen paquets d’accions de les grans empreses més importants són els fons d’inversió, que és un capital constituït per la suma d’aportacions de molts partícips. Exemple: Repsol, Movistar, etc.
La majoria dels bancs que existien abans a Espanya, tenien participacions en grans empreses no financeres, avui en dia això encara es manté. Però fins als anys 70, fins la gran crisi del petroli aquestes participacions eren molt importants, ja que, ja que una gran part de les accions de les grans empreses les tenien els bancs. Exemple: ACS. Durant la crisi ven tenir grans pèrdues, especialment FECSA que gairebé va entrar en situació de fallida, ja que els principals accionistes eren bancs, aquests actius en gran part se’ls va quedar ENDESA que era una empresa pública.
1 A finals dels anys 80 i sobretot en els 90 i primers 2000, aquest paper dels bancs que actuaven com accionistes es va convertir en caixes d’estalvi. Exemples: Accionista de Movistar, Caixa Banc/ Accionista de Gas Natural: Caixa Banc i Repsol. Aquest paper dels bancs de caixes d’estalvi va coincidí amb la privatització d’empreses públiques. Exemple: Movistar era una empresa pública que abans es deia Telefònica. Per tant, hi ha hagut un paper important de les entitats financeres, bancs i caixes en l’accionariat de les grans empreses.
Al banc d’Espanya i en general als bancs centrals no els hi agradava que la propietat d’empreses industrials, consultories elèctriques, etc., en part fos de les banques o les caixes ja que això suposava un doble risc pels bancs i caixes. Doble risc en el sentit de que els diners prestats no fossin retornats o de que no es paguessin els interessos i a més un risc afegit que és el risc de que aquesta empresa vagi malament i aquestes pèrdues hagin de ser en gran part assumides pel banc. Això succeïa també en altres països europeus com França, Alemanya, etc. En canvi, a EEUU i a GB no succeïa, ja que la banca només feia d’intermediària financera, a més d’entitat de crèdit que és la funció principal de les banques o caixes.
Per això els governs volien limitar aquestes activitats. Un bon exemple es quan això va arribar a nivells molt elevats als anys 2000 amb la bombolla immobiliària i la eufòria amb la construcció. Quan aquella bombolla va esclatar, les caixes van haver de suportar les pèrdues de les seves promotores i a part, suportar l’increment de la morositat dels clients.
B) PETITES I MITJANES EMPRESES (PYMES) Propietaris són sovint un tipus d’unitat familiar, que és una persona, un matrimoni, cunyats etc. A vegades són empreses familiars que tenen el 100% i les podríem considerar ja com empreses mitjanes o grans i són d’una sola família. Exemple: Industria agroalimentària: Codorniu. L’empresa familiar té algunes característiques que li creen problemes, que la gran empresa no ha d’afrontar o ho té més fàcil: ❖ Quan necessita buscar finançament extern o bancari: Una empresa petita sempre ho té més difícil, i quan ho aconsegueix, ho fa a uns costos més elevats, en unes condicions més dures, i fins i tot a vegades demanen que els propietaris posin el seu aval o patrimoni per respondre d’aquells crèdits. És un dels handicaps que té l’empresa petita.
Si aquesta empresa petita vol créixer, necessitem més capital. Però aquest esforç de capitalització, arriba un moment que la família no ho pot assumir tota sola, i s’ha de plantejar l’entrada de nous accionistes. Si troba algú que vulgui comprar el 20% o el 30% això no li crea tants problemes, però a mesura que va entrant nou capital, el % de capital dels creadors es va diluint i arriba un moment que poden tenir por que els nous accionistes els acabin destituint i que canviïn la orientació de l’empresa.
❖ Dicotomia o conflicte entre continuar creixent o seguir mantenint el control de l’empresa.
Tenim possibilitats de créixer però si seguim creixent poder perdrem el control de l’empresa i a vegades l’empresa sacrifica el potencial de creixement per seguir tenint el control.
Normalment els propietaris i els gestors coincideix però no sempre és així ja que es poden crear problemes en l’àmbit familiar i llavors prenen la decisió de contractar a un gestor, aquí es quan apareix el problema de la agència, ja que el gestor pot no tenir els mateixos objectius que els dels accionistes, per tant, quan això passa, es plantegen com planificar els objectius i fer que aquests coincideixin.
FACTOR TECNOLÒGIC REFERIT A L’ECONOMIA ESPANYOLA És un dels factors estructurals de l’entorn més important ja que permet a les empreses i a les economies, increments ràpids de la productivitat, al canviar, bé els seus processos o bé els seus productes.
Per factor tecnològic entenem tecnologia i innovació aplicades a processos productius, ja que per ser útil des del punt de vista de la productivitat cal que sigui aplicada a les empreses. La tecnologia conté informació a més és un coneixement molt específic que requereix aprenentatge i per això és costós, requereix temps, diners, i aquest coneixement pot ser que a vegades sigui aplicable per a una empresa i per a una altre no. Això és el diferencia la informació i el coneixement de la tecnologia.
Les fonts de les quals les empreses progressen tecnològicament són: - - Fonts internes a la pròpia empresa, per exemple, a partir d’una certa dimensió poden tenir departaments de recerca i desenvolupament, investigadors, enginyers, que es dediquen a fer aquesta feina que després serà posada en practica per part dels que han valorar els productes o els que han de canviar els processos.
Fonts externes: A vegades aquest coneixement li pot venir comprant una patent, pagant uns royalties per l’ús d’aquesta patent (tecnologia desincorporada). A l’empresa també li pot arribar aquesta tecnologia externament per una altre via, 2 a traves de la maquinaria que compra per fer el seu procés de producció, i aquesta maquinaria ha estat innovada, modificada i modernitzada per altres (tecnologia incorporada).
També les fonts de progrés tecnològic poden venir a vegades, a traves de l’experiència que l’empresa té en les seves relacions amb els seus clients. O també ho és els avanços que fan els seus competidors, perquè normalment les empreses aprenen molt dels seus competidors ANALITZEM TOT AIXÒ EN EL CAS ESPANYOL 1.
RECURSOS DESTINATS A RECERCA I DESENVOLUPAMENT (I+D) La situació de les empreses espanyoles en aquest indicador, fins als anys 80 era d’una gran inferioritat en relació al indicador de recerca i desenvolupament de països avançats.
Sorprèn que l’indicador espanyol fos tan baix en els anys 80 quan l’economia espanyola havia iniciat ja el procés d’industrialització dels anys 60 i primers 70. Als anys 60 es pot entendre que sigui baix per raó del endarreriment econòmic que hi havia, però passat el primer procés industrialitzador als primers 70, aquest indicador hagués hagut de millorar considerablement i la veritat es que havia millorat, però estava encara molt lluny de les dades que en podrien tenir en aquella època les economies europees occidentals. I es que en els 60 i primers 70 la nova industria que es crea en aquells anys en gran part utilitza la importació de tecnologia per a millorar els recursos en recerca i desenvolupament.
En els anys 90, la situació millora considerablement. I arribem a la situació prèvia a la crisi, prèvia als anys 2007 i 2008 amb uns recursos destinats a recerca que comencen a ser ja rellevants en termes de PIB: - inversió en I+D: L’any 2007 1.2% sobre el PIB, a l’any 2013 al 1.3% sobre el PIB. La gran recessió, va donar lloc a un gran estancament, per això parlem entre 2007 i 2013 d’un augment molt petit.
En el 2013 el promig de la UE que era de 28 estats era del 2% sobre el PIB. En el cas d’economies de referència, com els països nòrdics: França, l’any 2013 2.2% - 2.3% // Alemanya al voltant del 3% (tendència de creixement) // Suècia: 3.2% aproximadament// EEUU i Japó: Superen els valors de Suècia. Per tant la referència per l’economia espanyola ens situa en una posició clarament d’inferioritat.
Vist la insuficiència de l’esforç tecnològic de l’economia espanyola podem diferenciar entre l’aportació que fa el sector privat i l’aportació que fa el sector públic, i la veritat, es que la responsabilitat queda bastant repartida ja que les dos estan lluny del promig europeu.
Aquesta insuficiència per la part privada, en una part probablement es deu a la petita dimensió i a la menor internalització que tenen les empreses espanyoles, ja que, quan augmenta la dimensió, normalment, augmenta l’esforç tecnològic. I l’esforç tecnològic normalment també creix amb el grau d’internalització.
La realitat industrial espanyola és d’empreses, això dona lloc a un esforç tecnològic més baix.  Esforç tecnològic: Espanya (2013) era el 0.7% sobre el PIB, a la UE era l’1.3% 2.
INDICADORS D’ACTITUDS L’enquesta que fa l’Eurostat a nivell Europeu, ens proporciona, una altre explicació ja que, pregunta a les empreses si son innovadores o no. En el cas espanyol, sobre 100, 69 es consideren empreses innovadores.
Una alternativa que tenen las empreses petites i mitjanes per superar la seva petita dimensió, que els hi fa més difícil aplicar recursos per a la recerca i el desenvolupament, és buscar superar aquesta situació cooperant amb altres pymes. L’any 2013, sobre 100 el promig espanyol era 50. Aquests són un dels indicadors més importants en quant a recursos.
Una altre referència útil per veure la inferioritat espanyola és examinar la dotació de capital – risc: Quan parlem de capital risc estem parlant de fons d’inversió de capital aportat per una sèrie de partícips que estan disposats a invertir en el llançament d’empreses perquè creuen que determinats projectes són bons.
Normalment ho posen amb un horitzó temporal limitat, amb la idea, de desinvertir, per exemple, transcorreguts 7 anys, quan ja aquell projecte hagi demostrat que funciona i una vegada els promotors d’aquell projecte estiguin en condicions de captar capital normal.
Li convé a una economia, li convé al teixit productiu d’un país que hi hagi capital risc. I en el cas espanyol la dotació de capital risc és molt baixa, ja que en relació amb dades de la UE al 2013, el capital que hi ha en relació al PIB espanyol era de 36 (sobre 100).
3 Però en general, la dotació espanyola és una dotació escassa, i per tant, això, provoca un estrangulament en el desenvolupament tecnològic.
3.
INDICADORS DE RESULTATS - Balança de pagaments.
Un indicador de caràcter macroeconòmic, seria mirar les exportacions i les importacions en tecnologia en el cas Espanyol.
Normalment a economies que fan un esforç baix en tecnologia, com l’economia espanyola, tenen una balança tecnològica molt deficitària, en les quals, les exportacions són de tecnologia desincorporada (patents). En el cas espanyol la balança tecnològica donava lloc a una cobertura del 40%, és a dir, els ingressos per patents o llicències cobrien només el 40% de les compres de patents.
També dins de la balança de pagaments una altre manifestació d’aquests resultats dolents, que correspon al fet que aquí la nostra industria és una industria majoritàriament intermitja i tradicional de poc esforç tecnològic, ho és el fet de que quan dins de la balança comercial, analitzem les exportacions de productes d’alta tecnologia (industria avançada), sobre el total, resulta que en el cas espanyol són del 5.5% sobre el total. En el conjunt de la UE era en promig més del 15%.
- Patents És molt important per a que tothom tingui la seguretat de que allò que està inventant, aquell progres que esta generant pugui ser exclusiu per a ell, o per aquell que compra la seva patent, és molt important que hi hagi seguretat jurídica i que si hi ha infractors que siguin perseguits i que la patent que registra en un país sigui respectada també per els altres països. El temps de les patents normalment és de 20 anys. La pitjor etiqueta se l’emporta Xina en quant a infractors d’imitacions sense llicències.
Es considera que una patent no està ben defensada i protegida fins que aquesta patent no registra en el registre nord americà. I per això l’indicador que ara donarem és un indicador sobre registres de patents en els EEUU per part dels diversos països.
- La UE en el seu conjunt per cada milió d’habitants, l’any 2013 registrava 44 patents.
Espanya per cada milió d’habitants al 2013: 9,3 patents.
L’economia espanyola, és una economia molt oberta i amb inversió estrangera ja des dels anys 60. Fins als anys 80 aquest desenvolupament en relació als progressos tecnològics estava en els països d’origen de les empreses matrius del grup. Des del 90 cap aquí es nota que hi ha una certa descentralització, i la veritat, que quan examinem el comportament de les empreses amb capital estranger instal·lades a Espanya veiem que efectivament els seus resultats en matèria de recerca i desenvolupament, és un esforç notable i per tant contribueixen al desenvolupament tecnològic aquí.
L’empresa de capital estranger aparenta, presenta uns resultats notables en matèria de recerca i desenvolupament, si ho comparem amb el conjunt d’empreses espanyoles, però quan ho comparem només amb les empreses grans, el seu comportament és semblant.
4 ...

Tags:
Comprar Previsualizar