06.1. Inici de la Guerra Freda: Europa, 1947-1949 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 3º curso
Asignatura Perspectiva històrica del món contemporani
Año del apunte 2016
Páginas 5
Fecha de subida 12/04/2016
Descargas 44

Vista previa del texto

Perspectiva Històrica del Món Contemporani 06-04-2016 VI. INICI DE LA GUERRA FREDA: EUROPA, 1947-1949 Què és la Guerra Freda Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, les relacions EUA-URSS, determinades pel desconeixement mutu, es deterioren; tots aquells escenaris de col·laboració (Alemanya i Àustria) entre ambdues potències vencedores esdevenen conflictius. És l’inici de la Guerra Freda, que podem definir com a sistema de pèssimes relacions entre les dues superpotències: cada una d’elles cerca, amb els mitjans de què disposa (tecnologia, cultura, propaganda...) tenir més àrees d’influència i més abast territorial que l’altra, mai sense un enfrontament obert i directe, però sí amb guerres perifèriques o, dit, en altres paraules guerra improbable, pau impossible La crisi dels míssils de Cuba, l’any 1962, va estar a punt de trencar aquest paradigma.
Perspectiva soviètica Aprofitant la comunistització dels països de l’Est, els soviètics creen un espai socialista col·laboratiu, amb economies estables i independents d’Occident.
L’URSS recela enormement del paper de lideratge mundial assumit pels nordamericans; Stalin, a més a més, parteix de l’anàlisi del cost humà de la Segona Guerra Mundial, molt més desfavorable per als soviètics que per als nordamericans: els segons han perdut només 300.000 soldats i uns 40.000 civils, sortint-los barata la victòria, mentre que els primers han perdut 8,5 milions de Perspectiva Històrica del Món Contemporani 06-04-2016 soldats i 18 milions de civils. Amb aquesta comparativa tan desequilibrada, Stalin veu més necessari que mai aconseguir el mateix potencial industrial i armamentístic que els EUA, i per això necessita els països comunistes de l’Europa Oriental. De moment, però, hi ha un escull important: la bomba atòmica, de la qual, de moment, només disposen els nord-americans.
A nivell ideològic, es retorna a l’ortodòxia anterior a la guerra, tot fent ús d’un cos policial amb mà de ferro comandat per Lavrenti Beria; en aquests temps s’implanta definitivament el culte a la personalitat d’Stalin. Per altra banda, el 1947 s’impulsa el Kominform, successor del Komintern (liquidat l’any 1943), un organisme que, sota el control de Moscou, s’encarrega d’homogeneïtzar les polítiques dels partits comunistes, en especial els de l’Europa Occidental (el PCI n’és l’exemple per excel·lència); aquestes formacions, en tant que operen dins d’un sistema liberal, són un perill per a Moscou. La puresa ideològica que adquiriran les mantindrà en la marginació fins als anys 60, quan entra en escena l’eurocomunisme.
A l’Europa Oriental, en canvi, el Kominform no tindrà problemes a l’hora d’aplicar la doctrina del PCUS (Marx passat pel sedàs de Lenin i Stalin). En l’àmbit econòmic, el COMECON, creat l’any 1949, és l’organisme de col·laboració econòmica que s’encarrega de coordinar les economies dels països de l’Est segons els interessos soviètics. Només hi ha una excepció: la Iugoslàvia de Josip Broz Tito, que amb la resta de partisans havia alliberat el país des d’una base de poder autònom. Es tracta de l’únic país socialista que esdevé independent de la línia oficial dictada per Moscou, i això farà que l’estiu del 1948, quan Tito mira de conformar una aliança comunista balcànica amb Bulgària i Albània, sigui expulsat del Kominform; Iugoslàvia seguirà la seva pròpia dinàmica i arribarà, l’any 1950, a un acord comercial amb els EUA, que li atorgarà 750 milions de dòlars per a temes civils i 60 milions de dòlars per a investigació militar. Aquesta idea de país socialista no sotmès a l’URSS serà posteriorment teoritzada per l’italià Palmiro Togliatti i es plasmarà en la teoria del policentrisme, que aposta per potenciar diversos centres de poder comunista. La República Popular de la Xina també acaba distanciant-se de Moscou: tot i que al febrer del Perspectiva Històrica del Món Contemporani 06-04-2016 1950 soviètics i xinesos signen un tractat de mútua ajuda que ha de durar 30 anys, al 1959 té lloc la ruptura absoluta de relacions comercials entre totes dues potències. Cal pensar que els xinesos parteixen d’una premissa d’igualtat absoluta entre ambdós països: l’any 1949, la Revolució ha triomfat al marge de Moscou, i això vol dir que poden seguir el seu propi camí.
Perspectiva nord-americana En acabar la Segona Guerra Mundial, Truman ha de fer front al problema de la desmobilització de 7 milions de soldats; si els retira, aleshores l’URSS tindrà una clara superioritat numèrica. Entre 1945 i 1949, però, funciona la idea de la dissuassió nuclear, reclamada pels països europeus; a finals dels quaranta la Unió Soviètica ja disposa de la bomba atòmica. La bomba termonuclear ideada té la capacitat de destruir el món 324 vegades en un cas i 215 en l’altre.
En l’àmbit ideològic, l’anticomunisme comença a empantanegar la vida als EUA: el món dels negocis nord-americans creu que el New Deal és un experiment criptocomunista, i es van posant les bases per a la cacera de bruixes que, dirigida per personatges com el senador republicà McCarthy, tindrà lloc de manera ben crua a partir del 1950. Internacionalment, la Doctrina Truman estableix que els EUA han de donar suport a qualsevol govern que estigui amenaçat per una guerrilla comunista: es porta a la pràctica el març del 1947, en plena guerra civil grega, quan la Gran Bretanya deixa de donar suport a la monarquia grega i els EUA en prenen el relleu. L’any 1952, els EUA ja opten per donar directament suport a qualsevol règim anticomunista, per dictatorial que sigui. És la culminació de l’evolució des de la conjuntura que tenia lloc entre els anys 1946 i 1947, quan el perill real, tal i com deia l’encarregat de negocis de l’ambaixada dels EUA a l’URSS, George F.
Kennan, no era l’URSS –que es trobava en plena reconstrucció després dels estralls de la guerra–, sinó les democràcies populars fruit de l’auge dels partits comunistes de l’Europa Oriental.
Perspectiva Històrica del Món Contemporani 06-04-2016 El primer escenari de la Guerra Freda: Alemanya L’Alemanya de la postguerra, ocupada pels exèrcits aliats, és el millor exemple de la provisionalitat que marca les relacions entre els EUA i l’URSS. L’any 1946, les relacions dins de la comissió interaliada es deterioren alhora que els comunistes i els socialistes alemanys s’unifiquen. El gener del 1947, britànics i nord-americans unifiquen les seves zones d’ocupació i creen la Bizona; els francesos, que parant atenció als precedents rebutgen el sorgiment de partits de base nacional alemanya, de moment s’hi mantenen al marge. La Bizona creada cerca fer possible la recuperació econòmica d’Alemanya com a motor industrial sota interessos occidentals i impulsar la reunificació del país en un marc federal. França acaba cedint i afegeix la seva àrea a la Bizona, i el juny del 1948, arran dels acords de Londres, té lloc una reforma monetària que canvia el Reichsmark pel Deutsche Mark i la Trizona passa a ser inclosa dins l’organització del Pla Marshall. L’efecte és notori: si l’Alemanya Occidental té una moneda diferent a la d’Alemanya Oriental, aleshores es tallen les relacions comercials entre ambdues. Com a resposta, Stalin pren la primera decisió en clau de Guerra de Freda: bloqueja els accessos per carretera i per tren a Berlín Occidental. Aquest bloqueig és salvat pels corredors aeris de lliure pas, que permeten un pont aeri constant per aprovisionar la població de les 4.000 tones diàries de productes que són necessàries. De fet, el desembre del 1948 els avions britànics i nordamericans estan repartint 10.000 tones diàries de tot tipus de productes al Berlín Occidental.
Avió dels EUA durant el Bloqueig de Berlín (APN/AP Photo) Perspectiva Històrica del Món Contemporani 06-04-2016 El maig del 1949 acaba el bloqueig i els aliats occidentals apadrinen la fundació de la República Federal Alemanya, amb capital a Bonn i que té com a objectiu assolir la unificació del país; l’octubre del 1949, en resposta, neix la República Democràtica Alemanya, que segueix un model d’estat soviètic. Tot plegat donarà lloc a un constant joc de provocacions que marcarà l’evolució de la Guerra Freda.
...