Llenguatge i Comunicació III Lectures 2n parcial 3.1 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 3º curso
Asignatura Llenguatge i Comunicació
Año del apunte 2014
Páginas 24
Fecha de subida 11/04/2016
Descargas 5
Subido por

Vista previa del texto

Lectura unitat 9. La comprensió del discurs Quan coneixem una paraula coneixem també els seus atributs fonològics, morfològics, sintàctics i semàntics. El significat d’una paraula es composa de sentit (relacions d’una paraula amb altres) i de referència (relacions entre una paraula i un objecte o situació).
L’emmagatzematge o organització del coneixement de les paraules en la memòria permanent s’anomena lèxic intern. En una xarxa semàntica, les paraules es representen com nodes i estan connectades mitjançant les seves relacions amb altres paraules de la xarxa.
El procés de recuperació d’activació del coneixement de les paraules és coneix com accés al lèxic. Alguns dels factors que influeixen en l’accés al lèxic són: freqüència de la paraula, atributs fonològics i morfològics, grau d’ambigüitat i el fet de si recentment s’ha trobat una paraula semànticament similar.
DIMENSIONS DEL CONEIXEMENT LÈXIC  Coneixement fonològic (sobre l’estructura fonològica o pronunciació de les paraules).
Sabem quan dues paraules són homòfones, és a dir, es pronuncien igual però s’escriuen diferent; o quan no aconseguim recordar una paraula però sí som capaços de recordar algun aspecte sobre la seva pronunciació, cas en què es dóna el fenomen de la “punta de la llengua” (Brown i McNeill, 1966). Respecte a aquest fenomen, trobem que molts errors de la parla consisteixen en substituir la paraula diana per una altra de pronunciació similar.
 Coneixement sintàctic o categoria sintàctica (s’inclou en les entrades del nostre lèxic mental), o part de la parla a la qual pertany una paraula.
En moltes oracions es poden substituir paraules altres i tot i que es pot modificar el significat de l’oració, es pot conservar la gramaticalitat.
No existeix cap regla en què un determinat adjectiu hagi d’acompanyar a un determinat substantiu en una oració, però sí existeix la regla que ens diu que els adjectius modifiquen als substantius.
Des d’un punt de vista psicològic, la teoria gramatical que reconeix les següents categories sintàctiques, es poden classificar en: paraules obertes o de contingut que no deixem d’aprendre (substantius, verbs, adjectius i adverbis) i paraules tancades o funcionals, limitades i d’ús constant (determinants, pronoms, preposicions, conjuncions i interjeccions).
1 Lectura unitat 9. La comprensió del discurs Aquesta distinció està relacionada amb l’organització de les paraules al cervell. Alguns pacients pateixen d’agramaticalitat, és a dir, ometen paraules de classe tancada (i les terminacions flexives) en les oracions que emeten, conservant les de classe oberta. A més, processen les paraules de classe tancada de forma diferents a les persones sense lesions neurològiques.(Bradley, Garrett i Zurif, 1980).
 Coneixement morfològic o què s’entén per una paraula.
Cal tenir en consideració la morfologia del llenguatge, per identificar el volum de vocabulari que té una persona. (Miller, 1991).
Els morfemes constitueixen la unitat més petit de significat en una llengua. Les paraules es poden constituir per un únic morfema (morfema independent) o per més d’un, morfemes dependents que s’uneixen a l’independent per crear paraules noves.
Morfemes dependents: - Morfemes flexius. Apareixen en afegir un morfema dependent a un independent per expressar contrastos gramaticals en una oració, com el plural i el gènere, en les paraules nominals (substantius i adjectius), i totes les desinències verbals que s’utilitzen per marcar trets morfològics de persona, número, temps i aspecte del verb.
- Morfemes derivatius. Es donen quan la unió d’un morfema dependent amb un independent origina una nova paraula, així com canvi la pronunciació.. (-ió en decidir “verb”, origina decisió ”substantiu”).
Quan una paraula conté tant morfemes flexius com derivatius, aquests últims s’apliquen en primer lloc.
La nostra capacitat de crear vàries formes alternatives de paraules arrel implica la inexistència de límits en el número de paraules noves en una llengua.
Segons Nagy i Anderson (1984) un estudiant mitjà que acaba el batxiller serà coneixedor d’unes 45.000 paraules, tenint en compte la possibilitat de determinar el significat d’una paraula que inclou un morfema si es coneix l’arrel. La xifra augmenta en estudiants universitaris i aficionats a la lectura.
2 Lectura unitat 9. La comprensió del discurs  Coneixement semàntic o significat de les paraules.
- La referència és la relació entre les paraules i els objectes del món que representen. Els objectes del món són els referents de la paraula, per tant, en comprendre el significat d’una oració captem també les condicions de veritat.
La referència denota com hauria de ser el món si un determinat acte de parla és cert.
Hi ha paraules que tenen un significat clar però resulta difícil saber a què es refereixen, paraules abstractes com: justícia o relativitat. D’altres tenen significat però manquen de referents reals com: unicorn. La referència d’aquesta paraules no és clara però si comuniquen significat.
Per tant, la referència es pot interpretar segons el món real conegut i els mons possibles (Pavel, 1986).
Segons Johnson-Laird, el concepte de model mental (estructura cognitiva que representa un determinat aspecte de l’entorn) es pot aplicar als problemes de referència. En escoltar una oració podem elaborar “un model mental de l’estat concret de la situació representada per l’acte de parla” (Johnson-Laird, Herrmann i Chaffin). Aquest model permet determinar si l’oració és certa en comparar-la amb l’evidència perceptiva, almenys si les oracions ses refereixen al nostre entorn immediat.
La referència, per tant, forma part del significat, però dos paraules o expressions diferents poden tenir la mateixa referència per no significar el mateix.
Per exemple, la referència dels següents sintagmes: “el 1r ministre de GB” i “el líder del partit laborista” és la mateixa (Tony Blair), però els significats són diferents.
A més, una oració pot ser vertadera ara mateix, però pot variar en funció dels referents d’ambdós sintagmes nominals, però el significat dels sintagmes i de l’oració seguirà sent el mateix.
- El sentit és la part de significat (Frege) que implica el lloc que ocupa una paraula en un sistema de relacions que contreu amb altres paraules del vocabulari d’una llengua (Lyons).
- Sinonímia. 2 paraules o expressions tenen significats similars (por, pànic).
- Coordinació. 2 paraules existeixen en el mateix nivell d’una jerarquia (gat, gos).
- Hiperonímia. Relació de superioritat dins d’una jerarquia (au de gorrió).
- Hiponímia. És exactament el contrari (gorrió d’au).
- Metonímia. Pars d’un objecte al qual fa referència una paraula (potes i suport).
3 Lectura unitat 9. La comprensió del discurs Per a estudiar les relacions semàntiques s’utilitza el test d’associació de paraules (Galton).
Ens aquests s’observen relacions taxonòmiques (taula coordinat, moble hiperònim i balancí hipònim de cadira; termes metonímics com seient, coixí, pota), relacions atributives (còmoda, útil, dura, tova) i relacions funcionals (seure, descansar).
- La denotació fa referència al significat objectiu d’una paraula. Per exemple, allò que trobem al diccionari (informació fonològica, ortogràfica, sintàctica, semàntica, morfològica, etimologia...
- La connotació es el suggeriment de certs aspectes de significat que van més enllà d’allò que es nombra o descriu explícitament.
Una paraula pot tenir la mateixa denotació (solter/solterona), però diferent connotació (solterona seria aquella dona madura que segons la societat ja ha superat l’edat del Interdependent de la recuperació matrimoni) ORGANITZACIÓ DEL LÈXIC INTERN (emmagatzematge).
El moment en què adquirim paraules està relacionat amb la facilitat d’accés a aquestes (Carroll i White). Per tant, l’organització del lèxic afecta la facilitat de recuperació d’aquest.
 El concepte de xarxa semàntica.
L’organització del lèxic està integrada en una xarxa semàntica d’elements interconnectats. Els elements són conceptes o nodes, connectats entre sí per mitjà de diferents tipus de relacions.
 Models de xarxes jeràrquiques.
Collins i Quillian tenen en compte el model de xarxa jeràrquica, és a dir, on existeixen relacions de superioritat o inferioritat respecte a altres components de la xarxa.
Els conceptes similars a una paraula es representen com nodes diferents en una xarxa de relacions taxonòmiques (hiponímia, hiperonímia i coordinació) i atributives o de propietat (que indiquin quines caract. es poden atribuir als elements dels diferents nivells).
Els atributs o propietats del lèxic s’emmagatzemen tenint en compte la probabilitat de tornar a utilitzar aquella informació.
4 Lectura unitat 9. La comprensió del discurs A més, parlen de l’economia cognitiva on afirmen que l’espai disponible per a l’emmagatzematge d’informació semàntica és limitat, per la qual cosa seria recomanable guardar la informació en un únic lloc de la xarxa i, a més, en el node més alt possible. En lloc d’emmagatzemar la informació en tots els nodes, la guardem només una cop, però posant-la a disposició d’altres nodes de la xarxa de relacions. Com que som capaços d’extraure inferència, la idea d’estalviar espai d’emmagatzematge és beneficiós.
El model de xarxa jeràrquica fou provat mitjançant una tasca de verificació semàntica on es deia que A era B i s’havia de dir si era veritat o fals. Es mesurava el temps utilitzat en respondre. Això reflecteix l’organització de la informació en el lèxic intern, per la qual cosa el temps utilitzat és un indicador de la “distància” entre diferents paraules del lèxic intern.
Per a dir si una oració és vertadera o no, utilitzem el mecanisme de cerca d’intersecció, on un cop activats els nodes, es triga un període breu de temps en passar d’un a un altre. Busquem informació rellevant fins que aconseguim la intersecció dels dos elements de l’oració. Per últim verifiquem si la relació descrita per l’oració coincideix amb la relació present en el lèxic mental.
L’economia cognitiva i la cerca d’intersecció evidencien que prendre decisions del tipus les aus són animals o les aus respiren requereix més temps que decidir sobre els animals són animals o les animals respiren.
També es parla de l’efecte de grandària de categoria en què una oració de tipus un A és un B o un A té un B, com més alta sigui la posició jeràrquica de B en relació amb A, majors seran els temps de reacció.
La similitud de categoria redueix els temps de verificació en el cas d’enunciats vertaders i els increment quan es tracta d’enunciats falsos. La qual cosa rep el nom d’efecte de tipicitat, on els elements considerats més típics d’un determinat subordinat requereixen menys temps de verificació que els elements atípics en enunciats vertaders.
Un model d’economia cognitiva estricte no és un bon candidat a model de lèxic intern. Només hem de rebutjar la idea que tots els atributs s’emmagatzemen només un cop i en el node més alt.
Un postura alternativa, consistiria en afirmar que som més proclius a emmagatzemar els tributs en les ubicacions que ens resulten més “familiars” de la xarxa. Els termes de nivell bàsic seria aquell nivell proper a l’intermedi, en què s’assignen quasi tots els trets distintius, és a dir, 5 Lectura unitat 9. La comprensió del discurs els termes que primer aprenem quan som nens. Els elements situats en posicions més elevades de la jerarquia serien els abstractes.
Segons Miller, el model de xarxa jeràrquica obté plausibilitat si s’emmagatzemen més atributs en termes de nivell bàsic que en el nivell superior de la jerarquia.
 Models d’activació expandida.
Útil a l’hora de comprendre l’accés al lèxic en els processos de comprensió i producció. Però, no reflexen tots els aspectes de les paraules (fan èmfasi en les relacions de sentit però no als aspectes referencials del significat de les paraules.
Collin i Loftus afirmen que les paraules es representen en el lèxic intern en forma de xarxa, però amb una organització no estrictament jeràrquica, sinó més pròxima a una xarxa de nodes interconnectats, on la distància entre nodes queda determinada per característiques estructurals, i relacions i consideracions taxonòmiques com la tipicitat i el grau d’associació entre conceptes relacionats.
Alguns nodes són més accessibles que altres i el grau d’accessibilitat està lligat a factors com la freqüència d’ús i la tipicitat.
En lloc de centrar-se en la cerca d’intersecció en la xarxa, Collins i Loftus es basen en el procés de recuperació d’informació, on aquesta es produeix mitjanant un procés d’activació expandida: l’activació comença en un únic node i després s’expandeix en paral·lel al llarg de tota la xarxa. Els conceptes més estretament relacionats són més proclius a rebre l’activació.
Aquest model no atén als aspectes fonològics, sintàctics i morfològics de les paraules, és un model de conceptes i no de paraules. Per tant, les teories d’organització del nostre coneixement que no incloguin aquests aspectes, són incompletes.
Bock i Levelt han incorporat aspectes lèxics i conceptuals a un nou model d’activació expandida. El nostres coneixement de les paraules existeix en tres nivells diferents: - Nivell conceptual. Nodes que representen conceptes, connectats a altres nodes a través de diferents relacions (semblant al model de Collins i Loftus).
- Nivell de lemes. Aspectes sintàctics del coneixement de les paraules. Les especificacions sintàctiques dels verbs solen ser més complexes que les dels substantius. Hi ha verbs que requereixen subjecte Joan menja, d’altres necessiten subjecte i objecte directe Berta va pigar al Jaume.
- Nivell de lexemes. Captura les propietats fonològiques d’una paraula, com sona.
6 Lectura unitat 9. La comprensió del discurs En l’estudi del fenomen de la “punta de la llengua” (Brown i McNeill) no s’és capaç de recordar la paraula correcta, però, recuperen (i rebutgen) paraules de so similar. Segons Bock i Levelt el parlant coneix el significat de la paraula (el concepte) i la seva categoria sintàctica (lema), però no els seus trets fonològics (lexema), o almenys no totalment.
Miozzo i Caramazza defensen aquesta postura, atès que en un experiment els subjectes es mostren més capaços d’encertar el gènere gramatical de les paraules quan indiquen estar experimentant el fenomen de la “punta de la llengua” que quan afirmen no conèixer la paraula en absolut.
Interdependent de l’emmagatzematge ACCÉS AL LÈXIC (recuperació).
 Models d’accés al lèxic.
- Models de cerca autònoma.(Forster). El sistema de reconeixement de paraules es divideix en diversos components (propietats ortogràfiques i propietats fonètiques). Cada un d’aquest s’organitza en ordre de freqüència descendent, és a dir, les paraules més freqüents es busquen abans que les menys freqüents. Quan l’entrada es fa correspondre amb algun element d’un dels dos apartats, es recupera l’indicador d’un entrada en el lèxic. A més, es recuperaran altres funcions, com la sintàctica.
Afirma que el lèxic autònom o independent respecte a altres sistemes que participen en el processament del llenguatge.
Segons aquest model, l’activació de paraules des del lèxic no es veu directament influenciada per factors sintàctics ni semàntics.
Cada compartiment posseeix comparadors individuals.
- Model de logogen. (Morton). Cada paraula (o morfema) del lèxic es representa com un logogen, que especifica els diferents atributs de la mateixa (semàntics, ortogràfics, fonològics, etc.). Es pot activar per l’entrada sensorials o per la informació contextual, rutes que funcionen en paral·lel. Si es detecta informació de d’ambdues rutes la paraula es detectarà sense esforç.
Pel que fa a la ruta sensorial, quan es detecten trets ortogràfics fonològics de l’estímul d‘entrada, es fan correspondre amb el logogen, que funciona com un 7 Lectura unitat 9. La comprensió del discurs marcador o comptador, quan aquest supera un llindar d’activació predeterminat, l’element en qüestió es reconeix.
Pel que fa a la informació contextual, l’estructura semàntica i sintàctica d’una oració pot afectar l’activació del logogen d’una paraula determinada.
- Model de cohort.(Marslen-Wilson). Creat per a explicar el reconeixement auditiu de les paraules. Expliquen diversos aspectes del reconeixement de les paraules parlades. Els oients reconeixen les paraules entre un 200 i 500ms des del començament de la paraula. A més, son sensibles al punt de reconeixement d’una paraula, moment en què divergeix de les altres paraules possibles.
El reconeixement de paraules parlades es produeix en 3 fases: - Anàlisi acústic-fonètic de l’entrada, que activa candidats lèxics: cohort d’inici de paraules. L’activació inicial es fa de forma ascendent - Després es selecciona un membre d’aquesta cohort per a sotmetre’s a una anàlisi posterior. És sensible a vàries fonts d’informació (entrada fonètica, freqüència i context). Els nivells d’activació varien en funció de la similitud amb la senyal entrant. Els elements similars al senyal reben una forta activació. Així es van eliminants els candidats de la cohort (el context limita la cohort incial, o l’entrada fonològica de més informació va descartant possibilitats).
- L’element lèxic seleccionat s’integra en el context semàntic i sintàctic actual.
Defensa el processament en paral·lel de diversos candidats i defensa que el procés inicial és ascendent (com el model de cerca però contrari al de logogen).
A més, és més sensible que altres models al caràcter “de esquerra a dreta” de la parla.
 Variables que afecten en l’accés al lèxic.
- Freqüència de l’aparició de la paraula. La importància de la freqüència de les paraules quedà demostrada amb l’estudi d’identificació fonològica realitzat per Foss. S’escolta un discurs de parla continu, on els participants hauran de comprendre el discurs i escoltar un fenomen determinat. En alguns casos el fonema diana segueix una paraula de freqüència alta, en altres, baixa. Els temps d’identificació augmentaven lleugerament rere una paraula de baixa freqüència. Cal tenir en compte, també, que a mesura que la tasca de comprensió es fa més exigent, ens queden menys recursos per dedicar a la tasca d’identificació fonològica.
8 Lectura unitat 9. La comprensió del discurs En la tasca de decisió lèxica, es presenten una cadena lletres on s’ha de decidir ràpidament si la cadena constitueix una paraula. Es controla el temps que es triga en completar cada llista. Normalment es triga més en completa la llista en què hi ha paraules de menor freqüència.
Rayner i Duffy defensen que la freqüència de paraules té un paper important en la lectura normal. Les paraules de baixa freqüència tenen un temps de fixació ocular d’uns 80ms major que les paraules d’alta.
- Variables fonològica. El reconeixement de paraules és sensible a factors prosòdics com l’accent i l’accentuació. A més existeixen factores ascendents i descendents.
Reconeixem les paraules pels fonemes constituents i gràcies al context.
- Categoria sintàctica. No existeix diferència pel que fa a la freqüència en el cas de les paraules tancades, però si en el de les obertes. Això, suggereix que pot ser existeixen rutes diferents per a recuperar les paraules de diferents categories sintàctiques.
- Complexitat morfològica. Des del punt de vista del processament cal distingir entre els afixos (prefixos i sufixos) d’una paraula i el lexema o arrel. La informació morfològica i la informació sobre paraules base estan organitzats individualment en el lèxic mental.
Per tant, respecte l’economia s’emmagatzemaria una base (decidir) i el conjunt de morfemes. Per tat, s’hauria d’accedir només a aquesta i després als morfemes per combinar-los. Tot i que no es sap quin procés és preferible, si l’independent o el combinat.
MacKay estudià l’emmagatzematge independent. Demanava que produïssin un substantiu amb un verb donat. S’observà que el temps variava en funció de la complexitat de la derivació.
Taft i Forster, també trobaren resultats semblants. Les paraules s’analitzen mitjançant un procés polifàsic partint dels seus components morfològics, la qual cosa permet accedir a la paraula base. Les paraules amb un únic morfema possibiliten un accés directe, en canvi, amb prefix requereixen una fase inicial de separació del prefix. Es cerca la paraula base i, finalment, es compara el prefix amb la paraula per veure si són compatibles.
Snodgrass i Jarvella comprovaren que els temps de resposta eren majors si les paraules tenien afixes que si manquen d’ells, per tant, es sosté l’existència d’una fase de separació de prefixes.
9 Lectura unitat 9. La comprensió del discurs Taft comprovà que els temps de decisió lèxica eren menors en el cas de paraules prefixades que si es tractava de paraules amb “pseudoprefixes” (recordar). A l’hora, les paraules amb pseudoprefixes reben fixacions més prolongades (Lima). Per tant, la fragmentació de paraules en components morfològics no sempre resulta beneficiós.
Però, aquest procés de fragmentació depèn de la freqüència d’aparició de diferents tipus de paraules.
- Facilitació semàntica.
Existència d’una paraula relacionada semànticament, presentada amb anterioritat.
Una tasca de facilitació consta de dues fases. En la primera es presenta un estímul i en la segona es presenta un 2n estímul (denominat “estímul diana”), el participant produeix una resposta al mateix i després es registra el temps utilitzat en elaborar-la.
En un estudi elaborat per Meyer i Schaneveldt, comprovaren que el temps necessari per classificar la paraules diana variava en funció de l’estímul de facilitació aplicat. Els temps eren menor quan el 1r estímul estava relacionat semànticament.
- Ambigüitat de la paraula. L’ambigüitat lèxica ens mostra que una paraula pot interpretar-se amb més d’un significat. Els temps de reacció per identificar un fonema després d’una paraula ambigua augmenten, atès que el procés d’activació es duu a terme per més d’un significat de la paraula ambigua. Ambigüitat que es resol ràpidament.
Els efectes descendents es representen mitjançant possibles efectes contextuals (oracionals) sobre la percepció d’elements lèxics solts, mentre que els ascendents fan referència a l’activació múltiples de significats.
Swinney dissenyà una tasca de decisió lèxica intermodal on s’escoltaven vàries oracions amb ambigüitats lèxiques en contextos semàntics de marcada parcialitat, de forma simultània havien de realitzar una tasca de decisió lèxica sobre les cadenes de lletres que se’ls hi presentaven visualment. Algunes, estaven relacionades semànticament amb alguns dels significats de la paraula ambigua. En aquest darrer cas els temps de deixis eren més breus.
Quan les paraules visual es presentaven quatre síl·labes després de l’ambigüitat, els subjectes només facilitaven el significat adequat segons el context.
Inclòs, en presència d’un context de marcada parcialitat, els diferents significats de les paraules ambigües s’activen breument.
10 Lectura unitat 9. La comprensió del discurs Un altre aspecte a tenir en compte és el relatiu predomini d’ús de diversos significats, per tant, resultarà més fàcil accedir als significats més freqüents.
A més, els temps de fixació són més prolongats en el cas de paraules ambigües en les que un significat és molt més freqüent.
Inclòs si existeix un context previ clar, activem tots els significats de les paraules ambigües (Swinney). En canvi, quan examinem les paraules ambigües amb significats clarament dominats i subordinats, la imatge és lleugerament diferent, quan el context tendeix al significat dominant, només s’activa aquest últim.
Per tant, quan tant el significat dominant com el context parcial apunten a l’activació d’un determinat significat, l’accés al lèxic podria ser selectiu.
Això, es pot entendre dins el marc del model logogen. Si cada significat de la paraula ambigua té el seu logogen, amb el seu propi llindar, més baix en el cas del significat de baixa freqüència, si es tracta de paraula anivellades, on el context sembla marcar el significat dominant, s’activarà aquesta darrera.
 Valoració de models d’accés al lèxic.
Tots ofereixen un explicació de l’efecte de freqüència de paraules.
- En el model logogen, cada cop que apareix una paraula, descendeix el llindar d’aquest, per tant, ens basta amb menys informació sensorial. Quan es tracta de paraules d’alta freqüència el llindar és més baix.
- En el model de cerca, s’expliquen en funció de l’emmagatzematge de les paraules en diferents compartiments. Les paraules d’alta freqüència s’emmagatzemen en ubicacions més altes, i els procés de cerca comença en la part superior dels compartiments. Per tant, l’accés al lèxic serà més ràpid en aquestes.
- En el model de cohort s’activen nombrosos candidats lèxics en la fase d’accés inicial, però les paraules més freqüents s’elegeixen en la fase de selecció posterior.
De la mateixa manera, expliquen la facilitació semàntica.
- En el model logogen s’afirma que existeix un descens ràpid i temporal del llindar dels logogen relatius a un facilitador.
11 Lectura unitat 9. La comprensió del discurs - En el model de cohort es considera que el facilitador limita el grup de candidats de la llista de cohort inicial, i que una llista inicial més breu, afavoreix el reconeixement més ràpid de la paraula diana.
- En el model de cerca afirma que amb cada paraula generem una llista de paraules que poden a aparèixer a continuació, es concep el procés de facilitació com a més controlat i automàtic.
Sembla, que el model de cohort és el més adequat per explicar la gamma completa de factors que influeixen en l’accés al lèxic. És més explícit en relació amb el temps de resposta en el reconeixement de paraules orals, per tant, permet explicar millor com els sons en diferents posicions dins d’una paraula poden afectar al reconeixement (Lively et al).
En l’estudi de seguiment “d’esquerra a dreta”, els fenòmens que apareixen cerca del final de les paraules eren més proclius a ser objecte de restauració que els que apareixen al principi.
Això, correspon amb la idea del processament d’esquerra a dreta.
12 Lectura unitat 9. La comprensió del discurs LECTURA UNITAT 8. LA SINTAXI L’estudi del processament sintàctic o com entenem les frases.
El processament sintàctic o anàlisi sintàctica és una subdisciplina que forma part de la psicolingüística. Els autors s’hi refereixen amb el terme anglès parsing (conjunt de procediments de còmput responsables de la construcció de la representació sintàctica de l’enunciat en els processos de comprensió). El propòsit de l’anàlisi sintàctica és donar compte de les relacions estructurals (gramaticals) que es donen entre les peces lingüístiques d’una frase.
Durant la comprensió del llenguatge, els lectors i oients construeixen un model mental o model de discurs que dóna compte de les entitats, individus, esdeveniments, objectes, etc.
present, explícitament o implícita, en els enunciats lingüístics. Per construir el model, el lector o oient ha de reconèixer cada una de les paraules de la frase i determinar, mitjançant la gramàtica, les relacions sintàctiques si semàntiques que es donen. Aquest procés d’assignació de relacions sintàctiques es coneix com anàlisi sintàctica. Com a resultat, es pot determinar el contingut proposicional o missatge expressat per la fase (qui va fer què a qui).
- Proposició. Unitat conceptual que expressa la informació semàntica continguda en un enunciat lingüístic.
- La dif. entre proposició i enunciat lingüístic es manifesta en la invariància del significat en la paràfrasi. Les expressions lingüístiques (el significat de les quals és equivalen a pesa de les dif. gramaticals) es representen com una mateixa proposició.
2 oracions poden ser variants gramaticals d’una mateixa proposició, en el nivell de representació proposicional són representades per la mateixa estructura.
A partir de la informació continguda en la fase, el context de la frase i el coneixement general del món es van incorporant inferències.
 Sobre la necessitat de postular un nivell d’anàlisi sintàctica.
Accedir al significat de les paraules que componen un enunciat lingüístic és una de les condicions necessàries per comprendre’l (qui va fer què a qui), per tant, elaborar una representació mental del contingut del missatge: - predicats: esdeveniments, accions o relacions descrits per l’oració - arguments: papers que desenv. els conceptes, o entitats, en aquestes accions o esdeveniments.
13 Lectura unitat 9. La comprensió del discurs Per a comprendre una oració, és necessari emprar coneixements i estratègies que vagin més enllà del significat o combinació de significats de les peces lèxiques individuals, cal construir una rep. mental que doni compte de l’estructura de les oracions, sintaxi.
El component sintàctic del llenguatge és un codi formal de combinació d’unitats lingüístiques necessari per derivar el significat dels missatges verbals. Per tant, els processos d‘anàlisi sintàctica són mecanismes cognitius que permeten arribar des de la recuperació del significat lèxic a la interpretació del significar oracional.
Amb la teoria lingüística generativa, Chomsky, proposar que l’estructura d’una frase i el seu significat són entitats separades o separables. Independentment dels mitjans utilitzats en el processament de frases, hi un nivell de descripció de la representació resultant que consisteix únicament en les relacions entre les paraules i els sintagmes que formen la frase.
Components de processament necessaris per a la posteriors atribució d’un significat global.
1. segmentació de la cadena d’entrada (seqüència de peces lèxiques o paraules) en unitats estructurals (sintagmes i clàusules), la qual cosa representa determinar les fronteres entre unitats i agrupar les paraules que pertanyen a cada unitat.
2. assignació de papers estructurals o sintàctics als constituents lingüístics segmentats. Això representa reconèixer la categoria gramaticals, a més, servirà per conèixer el paper de cada un dins el sintagma 3. establiment de dependències o relacions entre els constituents segmentats i etiquetats, la qual cosa implica la construcció d’una estructura jeràrquica (marcador sintagmàticrepresentació de sortida de l’analitzador sintàctic, com un arbre sintàctic, on es reflecteixen les relacions estructurals de l’oració com el nivell de jerarquia en què es troba cada un dels constituents i les relacions de dependència d’aquests).
4. La representació de sortida més la de les peces lèxiques que es recuperen al lèxic intern, constitueix el punt de partida dins els processos d’interpretació del significat del missatge.
 això es traduirà en una representació proposicional, projecció (ja que cada constituent s’ha de projectar segons les propietats argumentals de l’ítem lèxic.
5. L’últim pas és l’acoblament del processador sintàctic entre els papers sintàctics i temàtics(agent, tema, pacient, experimentant, benefactiu, meta, font, localització i instrument), és a dir, procés de caràcter sintacticosemàntic.
Aquestes tasques es porten a terme per mecanismes cognitius que compten amb restriccions de temps, la memòria i atenció. A més, han de reflectir les regles de la gramàtica, respectant les constriccions gramaticals de la llengua.
14 Lectura unitat 9. La comprensió del discurs La importància de l’estudi de com resolem les ambigüitats sintàctiques.
L’estudi sintàctic pot oferir una explicació sistemàtica de la manera d’interpretar oracions estructuralment ambigües, la qual cosa pot revelar la naturalesa dels mecanismes cognitius subjacents responsables de la construcció d’una representació mental que reflecteixi l’estructura d’una oració, i de la construcció dels processos de reanàlisi necessaris per reestructurar una interpretació inicialment incorrecta.
L’ambigüitat sintàctica fa referència als casos en què una clàusula o oració pot tenir més d’una interpretació, ateses les funcions gramaticals potencials de les paraules individuals.
 Ambigüitat local. La funció sintàctica d’una paraula (clàusula, oració) resulta ambigua momentàniament fins que, més endavant, en escolar o llegir nova informació, s’aclareix.
 Ambigüitat permanent. Les oracions continuen essent ambigües des del punt de vista sintàctic fins i tot quan s’han rebut totes les paraules que les formen.
Arquitectura del sistema de processament: autonomia-interacció.
Dins la psicolingüística s’ha defensat que les representacions lingüístiques estan aïllades de les no lingüístiques i, a més, que les sintàctiques (dins les lingüístiques) són autònomes. Això és perquè els processos implicats són també autònoms, són modulars en el sentit proposat per Fodor.
La concepció modular diu que els processos mentals modulars són subsistemes funcionalment autònoms, només tenen accés a un tipus particular d’informació i operen sense rebre cap influència. Són processos automàtics i obligatoris.
- Especificitat de domini. Cada sm empra informació específica que no comparteix amb la resta de sm ni amb els sc. Obliga als mòduls a operar amb un únic tipus d’informació.
- Encapsulament informatiu. Cada un porta a terme les operacions encomanades amb independència dels altres s (m o c). Operen de manera encapsulada.
- Obligatorietat. Després de rebre una entrada estimular apropiada, els sistemes modulars funcionen de manera obligatòria i automàtica.
- Rapidesa. Els mòduls operar rapidesa superior a la d’altres sistemes cognitius, atès que s’apliquen en l’anàlisi d’informació restringida i no reben cap influx d’altres sistemes.
15 Lectura unitat 9. La comprensió del discurs - Superficialitat computacional. Les representacions de sortida dels mòduls són caracteritzacions preliminars, incompletes, dels estímuls que el sistema cognitiu identifica o reconeix. el reconeixement complet es duu a terme pels sc, atès que requereix informació que els mòduls no tenen (coneixement del món).
- Innatisme. Els sistemes modulars exhibeixen un patró de desenvolupament ontogènic particular, determinat per pautes específiques de maduració biològica.
- Compacitat neuronal. Els sistemes modulars es localitzen en una arquitectura neuronal fixa, s’assenten en un substrat localitzar anatòmicament en regions del cervells, constituït per connexions i circuits nerviosos establerts i relativament variants.
- Pautes de deteriorament específiques. Les alteracions dels mòduls tenen un caràcter altament específic i selectiu.
L’enfocament modular apareix en models de reconeixement de paraules (Forster), de resolució d’ambigüitats lèxiques (Swinney) i de processament sintàctic (Frazier).
L’enfocament interactiu manté els nivells de representació comuns a la majoria de teories psicolingüístiques i lingüístiques, però se n’allunya en afirmar que les propietats generals d’activació parcial i satisfacció constriccions guien els processos de comprensió en tots els nivells representació.
 Arquitectura modular.
Evidència sobre la modularitat sorgeix davant la dificultat que tenen els subjectes per a processar les oracions de via morta (frases que contenen ambigüitat sintàctica temporal i la interpretació final no és l’esperada pels subjectes).
Davant l’ambigüitat tenim la interpretació de verb principal i la interpretació d’oració de relatiu. L’oració de Bever The hores raced past the barn fell és una oració amb ambigüitat de verb principal/oració de relatiu reduïda). L’efecte de via morta consisteix en una interpretació inicial incorrecta (l’oració pot ser temporalment i localment ambigua).
El model de via morta (garden-path model) proposat per Frazier: - Especifica exactament la inf. que utilitza (lèxica) el processador i la que ignora.
- Especifica les rutines del processador per tractar les ambigüitats estructurals.
- Especifica les rutines que el processador té per a tractar les relacions de dependència.
- Postula un processador temàtic, que té accés a la resta d’informació. Es detecten erros i es reanalitza si és necessari.
16 Lectura unitat 9. La comprensió del discurs El model de via morta permet fer prediccions sobre quina serà la interpretació inicial d’una ambigüitat (segons principis heurístics) i sobre els efectes de la informació contextual sobre el processament temàtic, en un segon estadi.
 Arquitectura interactiva.
Qüestiona l’autonomia del processador sintàctic. Manté que les ambigüitats sintàctiques es resolen mitjançant l’aplicació de constriccions en diferents nivells de representació, incloent-hi constriccions de freqüència d’ús o plausibilitat de les interpretacions alternatives.
En contra del model de via morta, no hi ha un estadi especial d’anàlisi sintàctica ni algorismes de preferències estructural.
Tots els models lexicalistes comparteixen la tesi que la resolució d’ambigüitats sintàctiques és un cas de resolució d’ambigüitats degudes a les propietats de les peces lèxiques.
En aquesta cas, les ambigüitats no són de caràcter semàntic, sinó que concerneixen a les funcions sintàctiques de les paraules.
En l’anglès, quan trobem verbs ambigus com raced, pushed (que no són com rode, went) cal utilitzar informació contextual i de freqüència d’ús per determinar el temps de l’oració. Les ambigüitats sintàctiques acaben en una o més d’una ambigüitats lèxiques.
L’enfocament lexicalista suggereix que el context i la freqüència constrenyen de la mateixa manera tant en les lèxiques com en les sintàctiques.
Defensa que qualsevol resolució es guia per informació probabilística i defensa hipòtesis substantives sobre les rep. lingüístiques i dius que cada tipus de rep. està subjecte als efectes de la freqüència i el context.
El model de via morta.(garden-path. Frazier).
Assumeix que l’anàlisi sintàctica es desenvolupa serialment i construeix una única representació sintàctica de l’entrada lingüística, el sistema constitueix i manté activada una única representació de l’entrada, mai dues o més alhora.
El processador sintàctic opera en dos estadis: 17 Lectura unitat 9. La comprensió del discurs 1. El primer estadi de processament sintàctic. Construcció de l’estructura sintàctica.
S’utilitza un domini restringit d’informació sintàcticament rellevant per a construir una rep. inicial de l’entrada. Guiada per un conjunt petit de principis generals d’anàlisi que es defineixen a partir de les categories sintàctiques de les paraules i a partir de la complexitat de la rep. sintàctica. Es fa de forma estructural i independent.
- Principi d’adjunció mínima. El processador adopta l’estructura menys complexa, aquella que postuli menys nodes sintàctics.
- Principi de tancament tardà. S’imposa l’adjunció de cada nou constituent a la unitat sintàctica que s’està analitzant.
- Estratègies de l’antecedent més recent. per al processament de categories buides.
Frazier manté que els parlants de totes les llengües del món construiran inicialment l’estructura seleccionada per aquesta principis heurístics d’anàlisis sintàctica, ja que s’assumeix que són universal i vàlids.
2. Segon estadi de processament. Avaluació de l’estructura proposada en el 1r estadi. El processador temàtic avalua i determina la bona formació semàntica i la plausibilitat de l’anàlisi inicial. Si és anòmala, es refusa l’estructura i es guia un procés de reanàlisi de l’entrada lingüística. Es disposa d’informació no sintàctica per fer-ho (de cada unitat lèxica, papers temàtics, discurs, pragmàtica, etc.).
 Presa de decisions en el model de via morta.
Es tracta d’un processador ràpid i arriscat que pren decisions immediates a partir de la informació a la qual té accés després de rebre cada nova paraula. Es regeix per un criteri de màxima economia de processament, per tant, és força procliu a cometre errors.
Els models lexicalistes de satisfacció de constriccions.
Entenen que els processos de comprensió del llenguatge es basen en processos dinàmics i continus de satisfacció de múltiples constriccions. El processament de frases és vist com un procés de competició i interacció de caràcters probabilístic. Prediuen que les diferents alternatives sintàctiques estaran més o menys activades depenent de com sigui de consistents amb l’entrada.
18 Lectura unitat 9. La comprensió del discurs Donada l’entrada, l’alternativa més freqüent s’activarà, el context semàntic i el discurs tindran forts efectes en tant que les alternatives rellevants, també estaran actives.
 Resolució d’ambigüitats sintàctiques i satisfacció de constriccions.
Per mitjà d’un procés d’activació parcial i de satisfacció de constriccions.
MacDonald contrastà que les oracions de caràcter intransitiu produïen temps de lectura més grans que les oracions de control, i transitives no diferien de les control.
Per tant, la freqüència associada a una estructura argumental determinada té un efecte destacat sobre la resolució d’ambigüitats sintàctiques.
La relació entre representacions lèxiques i processament sintàctic.
Els canvis en la lingüística han anat en la direcció de deixar els grans sistemes de regles complexes a sistemes formats per constriccions simples que interactuen entre si (Chomsky).
L’estructura sintàctica es projecta des del lèxic. Les fronteres entre lèxic i sintaxi són difuses. La informació lèxica és cada cop més articulada, fins que les entrades s’han convertit en sintàctiques en un cert punt.
La informació lèxica té efectes en el processament d’oracions (Ford, Bresnan i Kaplan). El lèxic s’ha convertit en el magatzem més rellevant d’inf. sintàctica rellevant.
L’enfocament lexicalista basat en múltiples constriccions mantes que les rep. lèxiques són molt riques i tenen una importància determinat per a l’anàlisi estructural (sintàctica).
MacDonald proposa que un ítem lèxic individual té emmagatzemades les possibles estructures sintàctiques i que aquestes són activades segons la freqüència d’ús de cada una de les alternatives associades a aquest ítem.
 Constriccions lexicó semàntiques i la seva influència en l’anàlisi sintàctica.
Les constriccions lèxiques en la comprensió d’oracions s’han de considerar com a factors o variables que determinen l’ús d’estratègies d’anàlisi. La funció principal és la de facilitar l’ús d’estratègies de comprensió adequades al context semàntic o pragmàtic, i bloquejar o debilitar l’aplicació de les que puguin produir resultats implausibles o anòmals.
19 Lectura unitat 9. La comprensió del discurs Les preferències lèxiques més fortament associades a un verb, l’estructura temàtica més freqüent d’un predicat, determina l’anàlisi sintàctica inicial de l’oració.
- La influència del context semàntic en el processament sintàctic.
Trueswell mostra com el context semàntic pot ajudar a la interpretació correcta de l’estructura sintàctica.
La influència del context en el processament sintàctic.
Crain i Steedman proposen que la informació que el subjecte va reben al llarg del text crea un context referencial o escenari pragmàtic que determina la interpretació d’oracions successives, i amb això l’aplicació d’estratègies d’anàlisi sintàctica.
El treball del processador sintàctic és guiat pels biaixos conceptuals que introdueix el context lingüístic previ a l’oració, per la qual cosa resulta innecessari postular estratègies estructurals d’anàlisis independents de la informació semàntica i contextual.
Si el context determina l’elecció de l’estructura sintàctica que s’ha de construir, es tardarà menys temps a llegir el fragment que sigui consistent amb la interpretació que es deriva de les pressuposicions referencials dictades pel context, independentment que la interpretació vagi a favor o en contra de l’estratègia d’adjunció mínima.
Per tant, el processador sintàctic i temàtic interactuen.
20 Lectura unitat 9. La comprensió del discurs LECTURA UNITAT 9. LA COMPRENSIÓ DEL DISCURS Introducció.
El discurs és una unitat de llenguatge natural com a objecte d’estudi que suposa una càrrega per a la memòria operativa, així com la memòria permanent. A més, les oracions poden resultar ambigües o intel·ligibles si es separen del context discursiu. Per a que es doni el processament d’oracions cal comprendre l’estructura del discurs (així com en el processament del lèxic cal examinar l’estructura d’una oració). L’organització del discurs afecta les estratègies de comprensió  Comprensió del discurs.
- Estructura del discurs local i global.
La comprensió del discurs connectat depèn de la disposició de les oracions, més que del significat d’aquestes.
En els enunciats que són fàcils de comprendre podem torbar que hi ha una connexió convencional, tot i que en ocasions es poden ometre els nexes i no cal ser explícits, si pensem que els lectors són capaços d’inferir-los.
Existeixen dos nivells d’estructura discursiva: - Estructura local o microestructura, relacions existents entre les oracions del discurs. un discurs és coherent si existeixen relacions semàntiques entre oracions successives.
- Estructura global o macroestructura, on el nostre coneixement de l’estructura permet comprendre i recordar un fragment.
Això contribueix a la coherència d’un text, és a dir, el grau en què diferents parts d’unt ext estan connectades entre sí.
- Cohesió. és la gamma de possibilitats que permet vincular quelcom amb el que ha aparegut anteriorment (Halliday i Hasan).
Categories de cohesió: o referència: vincles entre paraules (o sintagmes) en el discurs. Relació semàntica en la qual la informació necessària per a la interpretació d’un element es troba en algun lloc del text.
o substitució. Substituïm un element lèxic per un altre en lloc de repetir el primer d’aquests.
o el·lipsis. substitució en què “substituïm” un sintagma per un element nul. Es pressuposa la repetició.
21 Lectura unitat 9. La comprensió del discurs o cohesió lèxica. S’estableix un vincle entre dues oracions o sintagmes a través de les relacions lèxiques existents entre determinades paraules de l’oració.
La referència anafòrica consisteix en relacionar una expressió actual amb una altra que apareixia anteriorment. Consisteix en utilitzar una expressiu per referir-nos a algun element mencionat anteriorment en el discurs. L’expressió rep el nom d’anàfora i el referent, antecedent.
En psicologia és la que major interès ha suscitat, atès que permet explorar el paper de la memòria operativa en la comprensió del discurs, donat que per entendre un parell d’oracions senzilles cal retenir l’antecedent en la memòria operativa el temps suficient per relacionar-lo amb l’anàfora.
Les distàncies llargues entre l’antecedent i l’anàfora és gran i això suposa una càrrega per a la memòria operativa, la qual cosa afecta a la comprensió en darrer terme.
La referència catafòrica. Utilització d’expressions per referir-nos a un element posterior.
Tot i això, les anàfores permeten comprendre el paper de les convencions comunicatives en el discurs. Per a establir una comunicació amb èxit és precís utilitzar el llenguatge de forma convencional.
- Estratègies utilitzades per establir coherència.
Clark i Haviland treballen la distinció entre informació coneguda (un autor o parlant suposa que el lector o oient ja coneix) i informació nova (inf. el receptor no té per què conèixer). La majoria de les oracions contenen ambdues informacions.
El model d’integració d’oracions: L’estratègia d’informació coneguda/nova se’n deriva de l’a ampliació de la màxima de relació de Grice, Clark i Haviland afirmaven que els lectors esperen que els autors utilitzin informació coneguda per referir-se a la informació que ells ja coneixen o poden identificar, i que utilitzin informació nova per referir-se als conceptes amb els quals encara no estan familiaritzats.
Així, el procés de comprensió d’una oració en el context discursiu es composa de 3 fases: 1. Identificació de la informació coneguda i nova en l’oració corresponent.
2. Localització d’un antecedent en la memòria per a la informació coneguda.
3. Agregació de la informació nova a aquesta ubicació de la memòria.
22 Lectura unitat 9. La comprensió del discurs En la fase 2, les frases que identifiquen inf. nova però que no presenten antecedents clars d’oracions anteriors poden portar a dificultats de comprensió.
Allò que interessa en els experiments és el període de temps necessari per entendre una oració com element dependent d’una o vàries oracions anteriors.
. correspondència directa. La inf. coneguda de l’oració diana es correspon directament amb un antecedent de l’oració contextual. Tambíen se pueden realitzar interferències pont, aquestes es triguen més en comprendre, atès que no disposen d’una correspondència directa.
. reinclusió d’informació antiga. Incrementen el temps de comprensió.
. identificació de nous temes discursius. Quan la inf. és completament nova, l’objectiu de l’oració diana és establir un nou tema discursiu.
Aquest procés d’integració pot presentar un resultat d’estructura jeràrquica.
- El paper de la memòria operativa.
Les diferències de la memòria operativa de cada persona influïssin en la comprensió del discurs. Daneman i Carpenter distingeixen entre funcions d’emmagatzematge i de processament.
Elaboraren una complexa tasca d’assoliment de lectura amb la finalitat d’estudiar les lectures.
Trobaren correlació entre l’assoliment de la lectura i la comprensió lectora. Els subjectes amb menor assoliment de lectura presentaven una capacitat més petita de memòria operativa, el que els dificultava la comprensió de referències allunyades vàries oracions del pronom en qüestió.
També es relaciona amb les notes de caràcter acadèmic dels participants en exàmens orals.
Atès que un test de lectura, no requereix recursos de processament, només d’emmagatzematge.
La memòria operativa, però no és l’única caract. que afecta a la comprensió del discurs.
Per tant, un discurs és coherent si els seus elements estan clarament relacionats.
 Memòria del discurs.
- Representacions superficials (es recorden les paraules exactes que se’ns presenten).
Són de caràcter efímer.
23 Lectura unitat 9. La comprensió del discurs - Representacions proposicionals (s’especifica el significat de forma independent a les paraules exactes utilitzades).
l’omissió d’inf. que es creu obvia, no afecta a la coherència del discurs.
La capacitat de restaurar la coherència discursiva resideix en establir connexions entre proposicions explícites i detectar quan és necessari realitzar una inferència.
- Models situacionals. Representen l’estat de coses al qual fa referència un text. En comprendre les proposicions d’un text elaborem un model mental o situacional del món tal i com apareix descrit en el text.
La construcció d’un model situacional afecta a l’accessibilitat de la informació anterior del discurs.
- Investigacions simultànies dels tres nivells.
L’ésser humà emmagatzema el discurs de tres formes: representacions superficials, proposicionals i models situacionals. Cada una està influenciada per velocitat de decaïment.
Les superficials són efímeres, excepte en els casos en què la formulació és significativa des del punt de vista pragmàtica. Les proposicionals es retenen molt millor i inclouen el significat de la inf. presentada junt ambles inferències realitzades. Per últim. Els models situacions són els que millor retenen i estan basant en relacions espacials o causals entre les parts del text.
 Esquemes i processament del discurs.
- Esquemes. Estructura de memòria semàntica que especifica la disposició general o esperada d’un cos d’informació.
La memorització no és un procés repetitiu ni reproductiu, sinó una activat per la qual retenim l’essència general d’una situació per després reconstruir els detalls d’aquesta impressió global (Bartlett).
Per a arribar a la comprensió adequada d’un relat cal activar els esquemes apropiats, així com fer-ho en el moment precís.
L’esquema activat pot servir de pla de recuperació, resumint certs detalls i no altres en funció de la seva rellevància per l’esquema.
L’esquema té un efecte organitzador a l’hora de memoritzar.
- Gèneres del discurs. Faciliten les expectatives generals en relació amb la disposició de la inf. en el discurs (narratiu-contar una història o expositiu-transmetre informació).
24 ...