Baldiri Reixac i Pere Vergés (Història i Antropologia) (2015)

Apunte Español
Universidad Blanquerna (URL)
Grado Educación Primaria - 1º curso
Asignatura Història i antropologia
Año del apunte 2015
Páginas 23
Fecha de subida 13/02/2015
Descargas 4
Subido por

Descripción

Apunts sobre Baldiri Reixac i Pere Vergés (Història i Antropologia) de 1r d'educació primària a Blanquerna.

Vista previa del texto

  Baldiri Reixac i Pere Vergés     Del pioner al renovador de l’educació a Catalunya                          exc    Història i Antropologia ­ Grup 1rK/N      1    Índex      1.
Introducció ………………………………………………………………….pàg 3  2.
Baldiri Reixac …...………………………………………………………….pàg 3  3.
  2.1.
Breu biografia i context històric …………………………….……..pàg 3  2.2.
Pedagogia ………………………………………………………….pàg 3  2.3.
Bibliografia …………………………………………………..…….pàg 13  Pere Vergés ……………………………………………………………….pàg 14  3.1.
Breu biografia ……………………………………………………...pàg 14  3.2.
Context històric …………………………………………………….pàg 14  3.3.
Pedagogia ……………………...………………………………….pàg 14  3.4.
Bibliografia ……………...………………………………………….pàg 22    2  1.
Introducció (objectiu del treball)  Com  a  futures  mestres  que serem, considerem del tot imprescindible conèixer de primera mà  les  concepcions d’un  conjunt  de pedagogs que han deixat petjada en la  història de l’educació  així com en alguns dels projectes educatius escolars d’avui en dia.   Dins  el  marc  de  l’assignatura  d’Història  i Antropologia de l’educació, ens disposem a realitzar  un  treball   d’investigació  per  tal  de  tenir  coneixença  sobre  dos  pedagogs  importants  de  la  trajectòria  de   l’escola  catalana:  Baldiri  Reixac  i  Pere  Vergés,  dues  personalitats  oposades,  tant  pel  que  fa  a  l’època  de  les  seves  vides   com  per   les  concepcions  pedagògiques  i  educatives.   És   sempre   interessant  poder  realitzar  un  treball  que  contingui  idees  ben  diferents  per  tal  d’explorar  algunes  de  les  vies  educatives  proposades  al llarg de la història escolar del nostre  país i per tal de desenvolupar un esperit crític a partir de l’anàlisi de visions força diferents.   És   per  això  que  ens  disposem  a  fer  un  treball  que   tingui,   com  a  objectiu  principal,  el  fet  d’enriquir­nos  i  endinsar­nos  una  mica  més  dins  el  món  educatiu  així  com  anar  construint  el  nostre propi concepte del que hauria de ser un projecte pedagògic.     2.
Baldiri Reixac   2.1.
Breu biografia i context històric   Baldiri  Reixac  i  Carbó  neix  l’any  1703  a  Bell­lloc  d’Aro,  Baix  Empordà.  La  família Reixac  era  una  família  camperola  ben  situada  amb  un   nivell  cultural  mig  alt.  El pedagog  va  estudiar  al  Seminari de Girona, on també va fer la carrera sacerdotal.  Reixac  va  alternar les  funcions sacerdotals  amb  l’ensenyança  de  minyons .  Les  Instruccions  per  a  l’Ensenyança  de  Minyons  van ser fruits de la seva reflexió i pràctica pedagògica amb la  infància rural.  Dins  de  la  seva  obra  pedagògica  titulada  ​ Instruccions  per  a  l’Ensenyament  de  Minyons​ ,  trobem  la  personalitat  d’un  capellà  molt  més  format  que  el  que era normal en aquell moment  dins   del   món  eclesiàstic:  és  coneixedor  de  cinc  idiomes,   consulta  llibres  de  tipologies  molt  variades,  tradueix  llibres  estrangers,  fa  afirmacions  molt  avançades   per  la  seva  època  i  d’altres  plenes  de  sentit  comú.  Les  seves  preocupacions  anaven  adreçades  a  l’educació  moral i religiosa, com també per a la formació intel∙lectual i cultural de les persones.  Baldiri Reixac va morir el 15 de febrer de 1781    2.2.
 Pedagogia  Reixac  considerava  molt  important  que  els  eclesiàstics  es  dediquessin  a  l’ensenyament  durant   la  seva  joventut  ja  que  això  els  permetria  aprendre,  entendre  i  comprendre  bé  les  coses,  i  per  tant, saber­les  explicar.  També  considera que tots els que tenen autoritat han de  procurar el bé públic.   Des  del  punt  de vista  pedagògic,  Reixac  és  un  innovador  i  transmet  els  valors dominants de  la  societat.   La  seva  obra  és  de  caràcter  global  ja  que  conté  idees  pedagògiques  molt   modernes,  considerant  que  es  va  moure  durant  el  corrent   del  segle  XIX  on  la  situació  educativa  del  país  estava  en  decadència.  Tot  i  això,  va  tenir  el  valor  d’iniciar  una  tradició  pedagògica  en  llengua  catalana  i  mirar  des  d’una  altra  concepció  l’ensenyament,  fent  referència  als  càstigs i  amonestacions,  la  conveniència  d’estudiar  llengües  estrangeres, com  3  ∙  ∙    ∙  havia  de   ser  la  vida  a  l’escola,  la  relació  entre  mestre  i  deixeble,  el  paper  dels  pares  en  l’educació del seu fill, etc.  Hem d’atendre aquest llibre des de dos punts de vista:  a)Història  de  la   llengua:  fa  que  el  llibre  tingui  caràcter  d’actitud  clara  de  resistència  a  la  imposició forastera    A  partir  del  l   ‘11   de  setembre  de  1714,  un  país  desfet,  repressió  lingüística,  pèrdua  Catalunya nord(tractat Pirineus).  Tot  i  això   s’hi  observen  no  només  indicis  ,  sinó  que  també  característiques  d’un  procés  de  recuperació de la llengua catalana a partir de molt d’esforç.  S’hi  diferencien  dos  tons  entre  els  moviments  de  defensa  en la  llengua catalana  al  llarg  del  1700: el més solemne i sentimental, i els més erudits i pragmàtics.  Baldiri  Reixac  es decantava més cap a aquesta manifestació pragmàtica cap a la recuperació  del  català.  Els  fets  que  ho  evidencien  són  els  mateixos  llibres  de  les  instruccions  per  a  l’ensenyament  dels  minyons  i  la  tasca  que  duia  a  terme  de  la traducció o adaptació al català  d’obres importants, escrites originalment en altres llengües.  b)Pedagogia catalana:  Incloïa  la  típica  escola  rural  dins  la  seva  parròquia  i  es   preocupava  pels  infants  que  es  preparaven per a ser sacerdots  Els  mestres i els seus requisits per accedir al càrrec: deixant de banda les condicions  ​ de  documentació  que  havia  de  tenir  un   futur   mestra  i  la  prova  d’oposicions  que  havia  de  passar,  Baldiri  Reixac  va plantejar  que  calia  evitar  contractar a persones poc preparades per  educar,  ja  que  remarcava  la  importància  de  la  personalitat,  la   conducta,  la  disposició  i  la  capacitat pedagògica del mestre.  Sous  del   mestre,  horari  i  curs  escolar:  en  aquella  època  la  situació  econòmica  dels  ​ mestres  era  crítica  i  no  podien  viure  dels  diners  que  cobraven  realitzant  el  seu  ofici.  No  importaven  les  circumstàncies  en  les  quals  es  trobessin  ni  en  quin  tipus  d’ensenyament  es  posicionaven,  havien  de fer  una  petició  d’ajuda econòmica als Jurats responsables de la vida   pública de la vila. Els sous que rebien eren de 30 lliures annuals.  Pel  que  fan els  horaris,  estava  condicionat  per  la  llum  del  Sol  i  pel  calendari Cristià. Durant  l’estiu no hi havia vacances i efectuaven l’ensenyament 6 hores diàries.  Pla d’estudi: de moment no s’ha trobat cap referència a un  pla  d’estudi que emmarqués el  ​ treball  dels  mestres.  El  que  si  s’ha  descobert  és  l’existència  d’alguns projectes  de  retòrica  i  gramàtica.  Les  ​ Instruccions  ​ de  les  quals  parla  el  llibre  ​ Instruccions  per  la  ensenyança  de minyons  van  adreçades  especialment  als  mestres  rurals.  Reixac  es  lamenta  del  poc  nivell  que  l’ensenyament  té  en  el  món  rural,  escriu  doncs,  per  millorar  aquesta  situació  deplorable  a  partir del convenciment que és possible instruir més bé. El llibre s’adreça tant als mestres que  tenen escola pública com els que tenen ensenyament privat.  Reixac  té  molt  clar  què  vol  escriure  i  per  a  qui:  un  llibre  que  sigui  útil  per  a  l’educació  dels  infants  adreçat  a tots  els mestres. Ell mateix al seu pròleg diu “pretenc solament donar­los un  bon gust i desig per aprendre ciència i virtut”  Reixac  fa  una  extensa  exposició  de  continguts,  i  per  tant  podem afirmar  que la seva obra és   una  enciclopèdia.  Per  a  ell  la  insrtucció  més  important  que  s’ha  de  rebre  és  la  doctrina  4  cristiana.  Quant  a les matèries d’estudi, tracta matemàtques, geografia, història i fisica. Quant  a  l’estudi  de  llengues,  parla  del  català,  castellà,  llatí,  francès  i  italià.  A  més,  tracta  l’ensenyament d’eloqüència i poesia.  Reixac  escriu  sobre  els mestres  i  la manera d’ensenyar, sobre els càstigs i els premis i  sobre  els  pares  i  la  seva responsabilitat. Afirma que una bona educació serveix per adquirir saviesa  i  allunyar  la   ignorància.  Vol  que  els  mestres  tinguin  una  extensa  preparació  i  que  els  pares  col∙laborin en tot.  Argument  la  conveniència  de  fer  una  educació   personalitzada,  adaptada  a  cada  infant.  També  ressalta  que  l’ensenyament  no  s’ha  de  fer  només  de  paraula,  sinó  de  manera  pràctica; l’educació ha de ser integral.  En  les   classes   nombroses,  els  alumnes  més  grans  han  de  explicar  la  lliçó als  més  petits,  i  anar  anotant  tots  els  exercicis  a  una  llibreta.  Creu  en  l’aprenentatge  memorístic  però  només  d’aquelles coses que creu que poden ser d’utilitat.  El  pensament  de  l’educació  i  la  pedagogia  de  Reixac  està  influenciat  en  general  per  obres  pedagògiques  franceses,  destacant   sobretot  l’autor  Port­royal  i  més  concretament  Charles  Rollin.  Hi  ha   punts  de  discrepància  com  com  la  no  acceptació  del  pessimisme  jansenista  (centrat en el dogma de la caiguda).   Un  tret  rellevant   de  l’obre  de  Reixac,  és  la  defensa   per  la  llengua  catalana  “Entre  totes  les  llengües,  la  que  amb  més  perfecció  deuen  saber  los   minyons  és  la  llengua  pròpia  de  sa   pàtria”.  Un  altre  tret  destacable,  és  la  defensa que fa a favor dels fills dels pagesos per tal de  que  també  rebin  una  bona  educació.  Un  tercer  aspecte  a destacar és l’afirmació que fa en la  que  diu  que  les  noies  també  han  de  rebre  educació.  L’últim  aspecte a  destacar  és  un  tema  relacionat  amb  el  mestre;  Reixac  vol  professionals  que  tinguin  interès per l’educació i no pas  eficaços funcionaris.    Instruccions per a l’ensenyança de minyons (volum I)  El  volum  I   d’Instruccions  per  a  l’ensenyança  de  minyons  ens   parla  sobretot  del  minyó  i  la  seva  relació  amb  la  pedagogia.  Reixac  considerava  que  l’educació  era  obligatòria  perquè  tothom  ha   de  ser  bo  per  assegurar  la  bona  obra  col∙lectiva.  Per aconseguir  aquesta  bondat  els  minyons  havien  de  ser instruïts i adoctrinats. També defensava que depenem dels altres i  necessitem  comunicació  i ajuda  “Ajudanse  totas  las  parts  del Univers, perque la conservació  de totas es necessaria per la permanencia de cada una en particular" (Reixac, 1983).  Reixac ens il∙lustra  sobre certs punts que cal tenir en compte  alhora d’ensenyar els minyons, i  algunes lliçons que són essencials per ells.  ● De  l’educació  dels  minyons:  Hi ha  quatre  tipus  de  persones a les quals els interessen  els  minyons  i  aquestes  són  els  minyons  en  si  mateixos,  els  pares,  els  pares  de  la  república i els mestres.  ­  Els  minyons  neixen  ignorants,  cal,  doncs,  que  adquireixin  el   saber  necessari  per  poder  diferenciar  allò  que  és  bo  d'allò  dolent,   allò  que  és  útil  d'allò  inútil.  La  bona   educació  és  necessària,  i  quan  abans  s'apliqui  millor,  doncs  la  naturalesa  ens  fa  cada  vegada  més   incapaços   d'aplicar­nos  a  l'estudi.  Els  infants  també  preferiran  jugar  en  comptes  de  dedicar­se  a  l'estudi,  és per  això  que  els  cal  fer  veure  el  motiu de  l'educació,  la seva utilitat i   necessitat.  Els  infants  han  de ser conscients que són el futur de les seves cases i del govern.  5  Els  minyons  neixen  amb  vicis,  l'educació  serà  la   que   els  frenarà  i  els  farà  ser  capaços  de  controlar­los,  també educarà la virtud. Hi han certes lliçons que els infants no es poden saltar.  La  més  important  és  el  conèixer  el  cristianisme,  doncs  la  religió  els  farà  ditxosos en aquesta  vida  i  en  l'altra.  Les  ciències  que  cal  estudiar  són  les  matemàtiques,  la aritmètica, la música,  l'atronomia,  la  geografia,  la  història  i  la  física.  Tot  i així, les llengües també tenen rellevància,  doncs són l'eina de comunicació amb al gent d'altres països.     ­  Els  pares  són   els  primers  en  educar  els  seus  fills,  i  tenen  l'obligació  de  fer­ho,  sobretot  perquè  només els bons, els instruïts, van al cel amb Déu. Els pares han de preocupar­se dels  estudis   del   fills  i   han  de  preocupar­se  de  l'educació  religiosa  i  procurar  que  els  fills  tinguin  bones  costums,  aquesta  és  l'essencial  funció  dels  pares.  Els  pares, però,  no  han  de  decidir  pels  fills  el  seu  futur  professional,  si  un  fill  es vol casar no se'l ha d'obligar a que es dediqui a  ser  eclesiàstic,  doncs  Déu  va  donar  una  llibertat  i  els  pares  no  la  poden  treure.  Els  pares  tenen  l'obligació també de instruïr a  les filles, doncs tenen dret a educar­se. Ara bé, les nenes  de  més  de  set  anys  haurien  d'educar­se  davant  d'una  mare  o  altra  dona  si  les  classes  són  amb un mestre privat, perquè la bondat del mestre no enganyi als pares.     ­  La  feina  dels  pares  de  la  república  és  procurar  el  bé  públic,  i  en  el futur això  només  serà  possible  si  els  que  creixen  són  ben  educats,  per  tant,  la  seva  obligació  és  procurar  que  hi  hagi una bona educació, sobretot en el cristianisme.     Segons  Reixac,  ser  mestre  és  un  ofici  vocacional.  Els  mestres  han  de  desitjar  educar  els  minyons,  han  de  voler­los  ensenyar  bé  perquè   els  nens  aprenguin  pels  fins  comuns  i  particulars,  han  de  voler formar  l'esperit  just  i  equilibrat,  posar en resguard la innocència i fer  prendre  les  bones  costums  als  infants.  El  mestre  no  s'ha  d'estimar  massa  a  si  mateix,  ha  d'evitar  allò  que pot ferir l'altre i ha de posar  per davant les voluntats i comoditats dels altres  a  les  pròpies.  El  mestre  només  ha  d'ensenyar  allò  que  sigui útil  pels  minyons,  i no  tot allò que  no servirà per a res en la vida i que serà avorrit i estrany pels minyons. A més, l'estudi no s'ha  de  basar  en  allò  teòric,  també  cal  aplicar  la  pràctica,  que  interessa  molt  més als minyons. El  mestre  ha  de  ser  una  persona  que  mostri  amor  a  la  veritat  i  horror  a la  mentida, i pot utilitzar  premis  en  ocasions,  però  no  sistemàticament  perquè  aleshores  el premi perd valor. El que si  es  recomana   no  utilitzar  fins  que  no  quedin  altres   recursos  és  el càstig.  Les  faltes  lleus  no  s'han  de  castigar mai  perquè  el  càstig  seria  massa  repetitiu  i  perdria  força  i  valor.  Si  és  una  falta  greu,  aleshores,  abans d'aplicar  el  càstig,  cal  posar  en  pràctica  altres tècniques, el més  important és deixar temps perquè el deixeble reconegui el seu error.    ● Utilitat i Noblesa del ensenyar  L'ofici  de  mestre  és  un  ofici  virtuós  i  tothom  hauria  de  voler­lo  fer.  Els  mestres  són els  que  conreen  el  cristianisme  i  la  bondat,  la  seva  importància  és  evident.  El  treball  de  mestre,  a  més,  és  útil  per  entendre  i  comprendre  bé  les  coses.  Afegir  que  segons Reixac  és  bo  per  la  salut,  doncs  les venes es purguen , les artèries s'obren i no s'encarcassa l'humor superflu. És  un bon mètode per tenir un esperit dolç, suau i pacient, i per tant, causa delit al cos humà.    6  ● Medis per descansar als mestres de minyons amb utilitat de deixebles  Els  mestres, però,  també tenen un ofici molt ple que  no els deixa massa temps lliure, per tant,  cal  buscar  maneres  en  que  els  mestres  no  s'esgotin,  però  que  per  altra  banda,  els  minyons  segueixin aprenent.    ­  Una  bona  solució és  que  els deixebles  grans  i  petits  s'ajudin  entre  ells. Els deixebles petits  no tenen tanta por d'equivcar­se davant d'un company que davant d'un mestre, i a més, tenen  una  atenció  més  personalitzada.  Els  deixebles  grans,  mentre  ensenyen,  reforcen  i  repassen  allò que ja saben.    ­  Una  altra  proposta  que  ens  fa  Reixac  és  el  fet,  en  el  cas  d'aprendre a escriure, d'estampar   en làmines allò que es vol ensenyar a escriure.    ­  Pels  minyons  que  ja  saben  llegir,  es  pot  oferir  que  llegeixin  en  veu  alta per  perfeccionar  i  sentir els seus errors.    ­  Per  l'aritmètica i  geometria és útil una taula rodona per  al mestre explicar la lliçó, i els que ja  la coneixen poden fer exercicis, que és el verdaderament útil en aquesta ciència.      ­  Quant  a  la  gramàtica,  el mestre  no  ha  de  dictar  les  composicions  gramaticals,  sinó deixar  que ho facin els alumnes. A més, ho aprendran més amb l'ús i la lectura dels llibres.    ● Igualtat  Reixac  dóna  molta  importància  a  la  igualtat,  sobretot  en  termes  d’educació. Com  ja  s’ha  dit  anteriorment,  tant  les  nenes  com  els  nens  han   de  tenir  dret,  o  fins  i  tot,  obligació  de  ser  educats.  També  hi  ha  una  altra  manera  de  diferenciar  la  societat  que  no és per gènere, sinó   per riquesa. Els rics i els pobres, o els nobles de sang i fills de pagesos.    ­  Els  fills  de  sang  noble  han  de  conèixer  i  saber  quin  paper  tenen  en  la  república.  Han  de   saber  el  que  són  i  el  que  han  de  ser.  Primer de tot han de conèixer­se en quan al ser natural  que  són,  doncs  no  són  ni  més  ni  menys  que  els  minyons  pobres.  Als  pobres  potser  els  faltaran  riqueses,  però als rics els faltarà salut i cauran més  malaltissos. Segonament, han de  conèixer­se   en  quan  al  món  que  tenen,  doncs  han  de  ser  conscients  que  el  seu   títol  és   respectat  per  el  poble  perquè  el  món  així  ho  accepta,  però  tenir  un  títol  superior  no  significa  tenir  dret  a  discriminar.  Per  últim,  han de conèixer­se en quant a Déu, això vol dir que han de  saber   que   Déu  els  ha  donat  aquell  títol  i  que  ara  han  de  seguir  la  doctrina  cristiana  sense  menysprear  els pobres. Déu ha concedit uns "poders i responsabilitats" per governar, però no  per tractar malament els altres.     ­  Els  fills  de  pagesos  no s'han  de  sentir  inferiors,  i  els  mestres  han  de  procurar  que  tampoc  sentin  enveja  d'aquells  que  tenen   sang  nobles.  Per  evitar­ho  han  de  donar  importància  a  l'ofici  tenint en  compte diversos punts. Primer de tot s'ha de donar valor a l'antiguitat de l'ofici.  Segonament  s'ha  d'explicar  que  aquest  ofici  està  relacionat  amb  Déu  perquè  va  ser  Nostre  7  Senyor  qui  va  instruir  aquest  ofici  quan  hi  havia  l'estat  d'innocència.  Tercerament  s'ha de fer  conèixer  la  utilitat  i  necessitat  de  l'agricultura  per  la  vida.  Per  últim  causa  moltes  delícies,  sobretot al pagès que veu com creix allò que ha conreat.    ● La glòria i la grandesa a la qual els minyons poden aspirar  A  l’hora  d’educar  hi  ha  uns  principis  que  s’han  de  tenir   en  compte  perquè  els  deixebles  s’encaminin  cap a la verdadera glòria, i no cap a la falsa. La societat té en compte uns valors,  però  molts  d’ells  són  inútils  i  totalment  innecessaris.  Hi  han  judicis  que  són  falsos,  i  els  mestres  són   els  encarregats  de  que  els  minyons  siguin  capaços  de  descobrir  la  falsedat  i  buscar allò realment gloriós.    ● la soledat, les converses, les visites, la diversió i els jocs dels minyons  ­  Aprendre  a  estar  sol des  de  ben  petit  és  bo  perquè  en  la soledat s'il∙lustra l'enteniment i es  purifica  el  cor.  Quan  estem  sols  podem  reflexionar  i  conèixer  els  defectes  que  cometem  i  l'esperit és franc, senzill i natural.  ­  Cal   que   els  minyons  també  tinguin  converses,  doncs  així  tindran  un  amor  més  caritatiu  i  compassiu al pròxim i aprendran moltes coses a través de la conversa.  ­  També  han  de  fer  visites,  és  a  dir,  han  de  visitar  per  complir  la  virtud  de  la  urbanitat  i  per  conservar  la  caritat,  que es conserva més amb el tracte amb l'altre. Però s'ha de procurar que  la visita no sigui molesta.  ­  Amb  la  diversió  i  el  joc  l'esperit humà  serà  menys dèbil així  que  s'hauria d'intentar convertir  el  saber  en  joc  perquè  així  els  infants  aprendrien  mantenint  la  seva  salut.  Cal,  però,  no  abusar del joc perquè els nens no avorreixin els estudis, és a dir, cal trobar l'equilibri.    ● Aprendre a llegir  ­  Abans   de  començar  a  llegir,  primer,  s'ha  de  saber  confegir,  és  a  dir,  conèixer  totes  les  lletres.  Un  cop  els  minyons coneixen l'abecedari  Reixac  recomana  que  no  es  posi  pressa  al  llegir.  És  un  aprenentatge lent en el qual no s'ha de córrer. No només s'ha d'aprendre a llegir,  sinó   que   també  s'ha  d'aprendre   a  llegir  en  públic  i  saber  adequar  la  velocitat  a  la  que  es  llegeix,  perquè  un  text  llegit  massa  lent  avorrirà  al  públic  i   un  text  llegit  massa  ràpid  serà  confús.    ● Aprendre a escriure  L'estudi  d'aprendre  a  escriure  ha  de  fer­se  alhora que s'aprén  a  llegir,  doncs mentre s'escriu  es  reforça   la  lectura.L'exercici  d'escriure  s'ha  de  començar  aviat,  tampoc  massa  d'hora,  doncs  prové  del pols,  de  saber  agafar  bé  la  pluma,  per  tant,  psicomotricitat  fina.  És  per  això  que  quan  abans  es  comenci  a treballar més fàcil  resultarà. A més,  saber escriure és molt útil,  doncs  és  una  eina  de  comunicació  amb  altres  persones  i  també  serveix  per  poder  deixar  anotacions i no oblidar les coses.    ● Les llengües  Les  llengües  són  essencials  en  l’estudi,  doncs  serveixen  com  a  introducció  per  a  totes  les  ciències.  Les   llengües  són  el  medi  per  el  qual   nosaltres  arribem  a conèixer,  gràcies  a  elles  8  tenim  comunicació  entre  la  gent  d’un  mateix  país  i  entre   països  estrangers.  Gràcies  a  les  llengües  hi ha  conversa,  que  és  molt  útil  com  s’ha  dit  abans,  perquè  ens  enriqueix  el  nostre   esperit  de  coses  curioses  i  útils.  Per  estudiar  les  llengües  es  pot  fer  a  través  de  la  lectura  i  parlant, però també és molt útil conèixer les normes ortogràfiques de cada llengua.   ­  Llengua  Catalana:  La  llengua  catalana  és  essencial  de  conèixer,  tots  els  minyons  d’una  pàtria han de conèixer la seva llengua.  ­  Llengua  Llatina:  Necessària  perquè  és  la  llengua  de  la  Esglèsia, perquè  s’usa  en  totes  les  acadèmies   i  universitats,  perquè  tots  els  millors  llibres  són  el  llatí  i  perquè  una  persona  que  parla llatí és sinònim de que té cultura i que és una persona de qualitat.  ­  Llengua  Espanyola: útil  per la comunicació entre el Regne d’Espanya. Moltes províncies del  regnat  espanyol tenen  una  llengua  pròpia, així que el espanyol és la única llengua d’unió que  els permet la comunicació.  ­  Llengua  Francesa:  Conèixer  el  francès  és  sinònim  d’excel∙lència   i  de qualitat,  és  per  això  que  Reixac  recomana  la  seva  parla,  doncs  és  útil.  A  més,  és  una  llengua  que  amb  poques  paraules sap dir moltes coses.  ­  Llengua  Italiana:  És  la  llengua  que   es  parla  a  la  ciutat  de  Roma,  la  ciutat  de  la  Cort  del  Summo  Pontifice.  A  més,  la llengua  italiana  es  molt  útil  per  progressar  en les lletres i és una  llengua que serveix sobretot per recrear l’esperit perquè és molt carinyosa i graciosa.    Instruccions per a l’ensenyança de minyons (volum II).  Reixac  amplia  el  primer  volum  de  les  instruccions  amb  una  segona  entrega  dedicada  exclusivament a les ciències.  Cadascuna  de les  matèries  que  explica  les  inicia  en  una  breu  introducció del  que  són,  i  què  és  important  i  necessària  aquesta  assignatura  .  Tot  seguit  desenvolupava  la  lliçó  definint els  termes que considerava bàsics per a l’aprenentatge de cada una.  ● Matemàtiques(quadrivium)  :  la  primea  part  del  manuscrit  la  va  organitzar basant­se  amb els continguts del ​ quadrivium​ : aritmètica, geometria, astronomia i música.  Descriu  la  matemàtica  com  la  doctrina  i l’ensenyança de les coses naturals, tenint en compte  que  totes   les  coses  naturals  i  físiques  es  poden  reduir  a   les  matemàtiques.  Demostra  aquelles  primeres  veritats  creades  per  Déu  Nostre  senyor,  ja  que  sempre  procedeix  sobre  les  veritats   clares   i  demostrables,  sense  establir  mai  una  cosa  que  no  sigui  evident  o  demostrable per una veritat antecedent.   Dóna  molta   importància  al  fet  que  els  nens  i  joves   les  estudiïn  i   utilitzin,  ja  que  mitjançant  aquestes,  l’esperit  humà  inicia l’entrada cap a  les ciències, i per poder penetrar i discórrer  en  les  coses  més  ocultes.  Per aprendre les matemàtiques els joves són  més aptes que els vells,  ja que els primers disposen d’una imaginació més viva, factor del qual depèn la matemàtica.  Els  alumnes   que  per  naturalesa  són  bons  amb  les  matemàtiques,  són  hàbils  per  executar  qualsevol  facultat.  I  el que s’apliquen i són constants practicant­les, aconsegueixen tal enginy  que seran molt enginyosos i habilíssims per  tot.  Geometria:  A  l’inici  fa  una  breu introducció al concepte geometria definint­la com a la part principal de les  matemàtiques  ja  que té com a objectiu el coneixement  de figures en el seu espai que formen.   Ensenya  a  discórrer  bé  i  amb  claredat  fer  i  posar  tots  el  cossos   extensos  a  la  deguda  9  proporció i perfecció.  El  tractament  de  la matèria la  fa  dividint­la  amb  els  12  llibres  d’Euclides,  els quals tots tenen  el  mateix  esquema:  explicació  breu  del  contingut   i  definicions  dels  conceptes  pertinents  al  llibre algunes vegades acompanyades d’exemples gràfics i d’advertències.  No  s’entreté  ni  aprofundeix  massa,  ja  que  la  finalitat  de  la  seva  obra  és  com  diu  ell  “donar  solament als minyons la llet o els primers principis de les ciències”.  Aritmètica:  Art  o   ciència  que  ensenya  a  contar  amb  tota  seguretat  i  facilitat.  Aquesta  aclareix  l’esperit  humà  fent  que estigui descansat, ja que el nostre  esperit és dèbil per a poder atendre  moltes   coses juntes i alhora.  En  aquesta  segona  part  de  la  matemàtica  ens  explica   les  quatre  regles  de  les  operacions  fonamentals de l’aritmètica més la regla de tres.  Les  operacions  fonamentals  són:  l’adicció  (suma),  la  substracció  (la  resta),  la  multiplicació  i  partir(la  divisió).  Abans  de  llançar­se  a  l’explicació  de  cada  una  de  les  operacions,  diu  que  tenim  la  necessitat  de  conèixer  els  números,  i  per  això   en  revela  la  sèrie  dels  números  naturals juntament amb les xifres romanes, la taula de multiplicar i el valor de les dotzenes.  Totes   les  explicacions  estan  reforçades  amb  exemples  que  mostren  pas  a  pas  i amb  detall  com  es  duen  a  terme  cadascuna  d’elles.  Quan  apareixen  exercicis  més  complexes  els omet  utilitzant  com  a  justificació  que  és  molt  difícil  d’entendre  pels  minyons  i  persones amb  poca  intel∙ligència a causa del  nombre de xifres que hauran de rectificar si s’equivoquen.  La  dedicació  d’unes  poques pàgines a la regla de tres només es basa en una anotació prèvia  al  començament  on  diu  que  l’aprenentatge  d’aquesta  és  difícil,  altra  vegada  pels  minyons  i  persones de poca capacitat, a causa de l’explicació confusa que la defineix.   Gràcies  a  aquestes  explicacions de  l’aritmètica  que  ens  va  mostrar  Reixac  hem  pogut saber  més  aspectes  concrets  sobre  aquella  època,  com  per  exemple,  la  moneda  que  s’utilitzava,  les classes de mesura, pes, etc.   Cant i música:  Baldriri  Reixac   incorpora  dins  la  matemàtica  la  música,  dos  conceptes  que  actualment  separem ja que ens semblen que són diferents i no tenen res en comú.   La teoria d’aquest apartat de les instruccions no el va escriure ell, sinó que el text correspon a  Pare Mèlic, Prior del convent de Sant Marià de Banyoles.  Reixac  ens  defineix  el  cant  i  la  música  no  com  un  art  sinó  com  una  ciència,  la  part  més  agradable  de  les matemàtiques.  Aprendre  i  saber  de  música,  cantar i  tocar  un instrument és  importantíssim   per  l’elevació  del  nostre  esperit  humà,  perquè  ens  allibera  de  tota  fatiga  i  cansament.   La  finalitat  de  la música  era  que  l’esperit  dels  minyons  es  recreés  quan  estiguessin  cansats  d’estudiar,  per  entretenir­se  quan  no  fos  hora  de  treballar,  o  per  divertir­se  quan  estaven  angoixats.  Tot  això però,  s’havia  d’aprofitar  per  un  benefici  espiritual  i corporal,  és  a  dir,  per  lloar  la  glòria  de  Déu  i  a tots  el  sants,  i  no  pas  utilitzar­la  per  a  divertir  vanament  el  món en  els  balls,  saraus  i   festes.  Es  considerava  perillosa  per  la  concurrència,  la  vista  i  la  comunicació  dels  dos sexes, ja que alhora era  perdre el  temps i com a conseqüència hi havia   la ruïna de l’esperit.  Astronomia:  10  Reixac  coneix  la  suspensió que hi ha entre la teologia i la ciència. Per això, en aquest apartat   no  es   defineix  sobre  el  tema  i  adopta  una  posició  que  pot sobtar  i causar  confusió  per  dues  raons:  la  primera,  que  durant  el transcurs  de  la  lliçó  són  constants  les  referències  a Déu,  el  Creador,  i  a  la  vegada  també  apareixen  observacions  que  s’acosten  a  una  mentalitat  verdaderament  il∙lustrada.  Tot  i  això  la  seva  postura,  tan  en  l’astronomia  com en l’astrologia,  és  ortodoxa  ja  que  no  es  distancia  del  pensament  de  l’església  catòlica  després  de  que  la  seva opinió fos prohibida a Espanya per la Inquisició.  En  el  primer   apartat  d’aquesta  lliçó  explica  del  que  es  veu  a  simple vista  en  el  cel.  Defineix  cadascun  d’aquest  conceptes  amb  precisió,  començant  pels planetes, on fa esment a venus,  Mercuri  i  júpiter  i  també  a la  Lluna  i  al  Sol.  També  parla  dels  estels  i  de  la  seva lluminositat,  juntament amb les constel∙lacions i els cometes.  La  segona  part  va  dedicada  a  l’estudi   de  comptar  el  temps,  on  explica  la  història  de  la  humanitat basada en La Bíblia tot amb una finalitat pedagògica religiosa.  Comença  des  de  la  primera  edat  parlant  sobre  el  mite  d’Adam  i  Eva  fins  al  Diluvi;  a  la  segona,  d’Abraham  fins  a Moisès;  a  la  tercera  d’aquest  fins  a  la  construcció  del  Temple  de  Salomó;  a  la  cinquena  la destrucció del Temple; la sisena fins  al naixement de Jesús; l’última  etapa va des de Jesucrist fins a l’Apocalipsi.  Els  calendaris  grecs,  romans,  julians  i  gregorians  els  desenvolupa  ràpid per  centrar­se  en  el  litúrgic  explicant   la  Pasqua  i  les  festes  movibles,  les  quatre  temporades,  les  benediccions  nupcials  i  el  dies  de  l’Advent.  També  s’entreté  parlant  sobre  el  nombre  auri  i  les  lletres  dominicals.    ● Lògica:  Baldiri  Reixac  dóna  una  sèrie  de  normes,  regles  i  consells  als  minyons,  que  vénen  a  ser  els  criteris  que  haurien  de  seguir  per  tenir  un  esperit  crític  .  La  finalitat  d’aquesta, és  que  vagin  amb  al  veritat  per  davant  de  tot,  que  jutgin  de  manera  raonada  i  amb  sentit  comú  les  coses  que se’ls presenten  en el seu camí sense caure en l’error de fer un judici avançat.  Per aconseguir­ho dóna quatre normes bàsiques per anar pel món.  El  primer  avís,  que  anuncia,  és el de ser capaç de mantenir un esperit recte, es a dir, tenir un  gran  amor  per  la  veritat  i  un  gran  rebuig  a  la  mentida,  l’engany  i  l’error.  Si  no  posseeixen  aquesta rectitud mai jutjaran bé.  En  segon  lloc  parla  sobre protegir­se  tot  allò  que  els  pot  enganyar  o que ocasioni l’engany a   si  mateixos,  impedint  que  la  veritat  arribi  al  nostre  interior.  Anomena  els  cinc  obstacles  que  impedeixen  que  la  veritat  arribi  pura  i  neta  al  nostre   esperit   pura.  La  primera  d’elles  és  la  mentida  que  pateixen  els  nostres  sentits  corporals,  que  Déu  ens ha donat perquè coneguem  bé  les  coses  que  estan  fora  de  nosaltres  i  en  fem  un  ús  convenient  i  adequat;  el  segon   obstacle  és  la  autoritat  que  té  una  persona  quan  imposa  les  seves  veritats  sobre  la  dels  altres;  el   tercer  inconvenient  és  la  passió  present  en  el  cor  humà,  on  diferencia  4  tipus  de  passions:  la  de  l’enamorament,  la del interès, la de la presumpció i la precipitació. Totes elles  fan  jutjar  malament  i  idealitzen  i  distorsionen  la  realitat.  El  quart  obstacle  és  la  costum  ,  la  qual  no  determina  que  un  fet  o  acció  estigui  bé  o  malament segons estiguis acostumat o  no;  el  cinquè  i  últim  és  l’ús  dels  termes equivocats  que  causen  confusió fent que els  homes  no  s’entenguin  i caiguin en la misèria, ja que la raça humana es distingeix dels altres animals per  11  la capacitat de comprendre.  La  següent  regla  parla  sobre  tractar  la  gent  gran  amb  respecte,  ja  que  aquestes  són  persones  sàvies  que  jutgen  molt  millor  a  causa de la seva experiència que els ha fet créixer i  a ser crítics, cosa que els joves encara no han pogut aprendre ni experimenta.  La  darrera  ens  tracta  les  sis  normes  que  han  d’observar  amb   atenció  per  arribar  ser  persones crítiques. Aquestes són:  1.​        ​ Saber els principis certs i verdaders de cada ciència que estan acceptats.  2.   Parar  atenció  a  la  proposta  suggerida  per   determinar  si  és  convenient  o  no  ​ segons aquells principis dels quals depèn.  3.   Reflexionar  entorn  a  aquelles  propostes  més  simples  i  que  anuncien  amb més  ​ evidència la veritat.  4.​        ​ Continuar els discurs amb aquelles proposicions que són més immediates  5.​        ​ No renunciar a una opinió sense saber amb claredat i distinció el que significa  6.   No  crear  prejudicis  si  no  s’ha  observat  suficient  o  si  la  veritat   no  apareix  ​ diferenciat i visiblement clar.    Seguidament,  després  de  l’argumentació  i  explicació  d’aquestes  quatre  normes  bàsiques,  amplia  aquesta  matèria  definint  els  conceptes   de  sil∙logisme,  entimema,  dilema,  inducció  i  exemple.   Per  concloure  amb  la  lògica  ho  fa  amb  un  elogi  cap  a  les  persones que utilitzen  una  lògica  natural, és a dir, aquella que s’argumenta a partir de l’experimentació i les vivències.     ● Física:  El  rector  d’Ollers  tracta  el  tema  de la física lligat des de bon començament a l’acció i al poder  de  la  divina  Providència,  per  tan,  hi  predomina  un  pensament  moral  i  religiós  des  de  una   vesant  totalment  teològica.  Pràcticament  no  hi  apareix  cap  contingut  científic  ni  cap  observació   empírica,  ja  que  afirmava  que  només  arribava  a  conclusions  parcials  i  incompletes.  Defineix  la  física  com  a la  ciència  de les  coses  naturals  molt  beneficiosa per  l’esperit  ja que  permet  contemplar  els  mecanismes  i connexions  que  s’estableixen  entre  els elements  de  la  natura. A continuació estructura el tema en tres apartats:  El  primer  va  dedicat  a  l’home,  on  explica  que  tan  adults  com  minyons  som un  compost  de  l’ànima i del cos, creats per Déu.  En  el  segon parla sobre el món i el defineix com tot allò creat també per Déu, des del cosmos  fins a l’animal més diminut, per servir a l’home i glorificar a Nostre Senyor.  De  les  coses  més  comunes  de  la campanya, la terra, és el títol de  l’últim apartat.Aquest és el  més  ampli  de  tots  i  ens  defineix  els  conceptes  del  cel,  les  plantes,  les  flors,  els  fruits,  els  arbres,  els  animals   (peixos,  ocells  i  animals  de  terra)  i  els  quatre  elements  tradicionals,  que  són l’aigua, el foc, la terra i l’aire.    ● Geografia  Les  darreres  pàgines  del  manuscrit  de  les  instruccions  estan  dedicades  a  la  geografia.  És  l’aparat  més   extens,  ja  que  per  a  ell  la  geografia  és  una  de  les  ciències  més  útils  i  12  enriquidores  que  els  minyons  han  d’aprendre,   pel   fet  de  que  mitjançant  aquesta  sabran   sobre  l’existència  d’ altres  regnes,  províncies  i  viles,  com  es  regeixen  els  estats,  la  distància  que  hi  ha  entre uns  i  altres,  i  la  seva  grandesa i  poder. Al mateix temps fent palesa a la seva  religió,llengua, costums i tradicions, i finalment altres curiositats que s’hi poden trobar.   Tracta  aquesta  matèria  d’una manera  descriptiva  i  explica que és essencial i delitós pels que  han  de  viatjar  pel  món,  ja  sigui per  negocis  i  interessos  o  per  anar  a  fer missions i conquerir  altres regnes.  Abans   d’endinar­se  a  tractar  l’organització  del  món,  creu  necessària  l’explicació  d’alguns  termes bàsics, com els  elements i accidents geogràfics.  Divideix el tema en l’acurada descripció d’Europa, Àfrica, Amèrica i les Terres Polars.    2.3.
Bibliografia    ­  REIXAC,  B.  (1983):  ​ Instruccions  per  a  l’ensenyança  de  minyons​ .  Barcelona.  Edicions  de la  Universitat de Barcelona  ­ REIXAC, B. (1992): ​ Instruccions per a l’ensenyança de minyons​ . Capellades. Eumo Editorial  7 Diputació de Barcelona.  ­  REIXAC,  B.  (1981):  Instruccions  per  a  l’ensenyança de minyons. Girona. Imprempta Massó  S.A                                                   13                3.
Pere Vergés   3.1.
Breu biografia  Pere  Vergés  i   Farrés  va  néixer  a  Barcelona  el  30  de   maig  de  1896.  Va  ser  un  mestre  de  primera  situat  a  primera  línia  del  combat pedagògic.  Va  estudiar  en  una  escola  tutelada  per  l’Associació  Protectora  de  l’Ensenyança  Catalana   (Escoles  Catalanes  del  Districte  VI,  impulsades per una burgesia il∙lustrada) en la qual va començar a treballar un cop titulat.   No  li  agradava  el  qualificatiu  de  pedagog,  doncs  la  seva vocació  pel  mestratge  el  feia  sentir  com un vertader i autèntic mestre.   Vergés   provenia  d’una  família  humil  del  Poble  Sec  Les  seves  primeres  influències  com  a  mestre  les  podem  trobar  en  l’entorn  familiar,  sobretot  per  part  de  la  seva mare, que no sabia  llegir  ni  escriure  però  que  creia  en  el  saber  i  va  procurar  que el seu fill s’eduqués en escoles  que, en aquella època, eren considerades com avançades.   Així  doncs  va  trobar  en  les  Escoles  del  Districte  VI  la  concreció  de  l’ambient  i  les  intuïcions  maternes,  la  porta oberta  a  la ciència i a la història  autèntica i, especialment, el descobriment  del seu país, la seva ciutat, i el seu entorn natural.   Va  poder  gaudir  d’una  excepcional  educació  com a mestre. Mentre feia els estudis a l’Escola  Normal,  va  continuar  com  a  auxiliar  a la  seva  escola  del  Districte  VI, cosa  que li va permetre  arribar a la professió amb una bona experiència.     3.2.
Context històric   Pere  Vergés  va  viure  en  un  temps  històric  convuls,  cosa  que  li  va   permetre  accedir  a  una  sèrie   de  fets  i  coneixements  determinats,  de  la  mateixa  manera   que  es  va  veure  privat  d’altres.   Es  va  trobar  en  una  època  de  canvi  de  segle,  ja  que  era  nascut  al  1896  durant  la  regència   de  la  reina  Maria  Cristina d’Habsburg,  època  marcada  també  pel  desastre  colonial  espanyol,  la  guerra  amb  els  Estats  Units  per  Cuba  i  la  independència d’altres  colònies  com  Filipines i Puerto Rico.   Al  llarg  de  la  seva  trajectòria  podríem  marcar  tres  dates  significatives:  1896,  el  seu  naixement,  1909,  inici  dels  seus  estudis  de  Magisteri,  i   1966,  la  seva  data  de  jubilació.  Aquestes  dates  ens  denoten  l’època  de  constants  canvis en  la  que  va  viure el pedagog: des  del  regnat   d’Alfons  XIII,  passant  per  dues  Repúbliques  espanyoles,  una  Mancomunitat  catalana i una Guerra Civil i posterior Dictadura Franquista.   Aquest  panorama,  però, no el va fer desistir del seu projecte en matèria educativa, i va seguir  lluitant  i  adaptant­se  a  cada  nova  situació  política,  a  fi  de  poder  avançar  en  la  seva  idea  de  renovar l’escola del moment.     3.3.
Pedagogia  14  “Cal saber, però també cal saber pensar”  Les  seves  accions  i  modificacions  en  l’àmbit  escolar  es  poden  emmarcar  en  un  procés  a  nivell  europeu  anomenat  Renovació  Pedagògica,  del  que  va  recollir  moltes  idees  de  nombrosos pedagogs rellevants del moment.   La  seva  obra  pedagògica,  basada  sobretot   en  la  seva  pròpia  experiència  a  l’escola,   es  va  iniciar  en  el   moment  en  què  va  fundar  l’​ Escola  del   Mar  (1922),  situada  a  la  platja  de  la  Barceloneta,  centre  educatiu  que  partia  de  la   idea  de  que  fos  un  centre  per  a  tots  aquells  nens  amb problemes de salut de la ciutat, la majoria dels quals procedien de llocs apartats. El  servei  incloïa  “la  cantina”, que aportava  als  nens  tres  àpats  com  són  l’esmorzar,  el  dinar  i el  berenar i, fins i tot, incloïa alguns piscolabis entre hores en els casos més extrems.    Allà  és  on   Pere  Vergés  va  començar  a  implantar  la  seva  pedagogia,  aquella  ​ “fórmula  específica” ​ adreçada a ser un eficaç agent de transformació social.   Per  a  Vergés  l’escola  tradicional havia fracasat, ja que ell partia del profund convenciment de  la capacitat de la persona i per tant de la infància per desenvolupar­se per ella mateixa.   Aquest  era  l’objectiu  d’aquella República  d’Infants de Vilamar creada a les colònies d’estiu  de  Calafell, realitzades sota la direcció de Pere Vergés.   “A  Vilamar  ­  escriu  el   mestre  ­  anaven  a  crear­hi  una  ciutat  ideal,   on  cada  infant  fos  un  ciutadà,   això  és,  amb  drets  i  deures  dins  una  jerarquia  que  vol  dir  limitació  d’autoritat  i  responsabilitat  a  un  fi  superior,  la  col∙lectivitat.  Així,  de  l’individu  a  la  caseta,  d’aquesta  a  la  vila,  al  barri,   del   barri   a  la  ciutat.  Si  el  ciutadà  exerceix  un   càrrec  té  més  jurisdicció,  però  també  més  responsabiltat. La  té  davant  d’ell  mateix,  davant  del  grup  o color al qual pertany i  davant  tota  la  col∙lectivitat.  Ell  sap  que  del  seu   esforç  depèn  el  guany  o  la  pèrdua  del  seu   grup”​ .  La  vida  social  de  l’Escola  del  Mar  fa  que  els  nois  i  les  noies obtinguin  la  seva  pròpia  experiència i vagin prenent les decisions adequades a través de l’autogovern plantejat.      Si  la  pedagogia  de  Pere  Vergés  s’ha  mantingut  viva  al  llarg  de  75  anys  és,  naturalment  perquè  ha  tingut  un  contacte  constant  amb  l’escola,   i  per  la  permanència  de  l’equip  de  mestres que van prendre el timó quan ell va marxar.   És  aquest  objectiu d’educar persones on resideix la  connexió entre l’escola ideada i portada a  la  pràctica  per  Pere Vergés i l’actual Escola del Mar, que recull aquest principi com a màxima  en  el  seu  projecte  educatiu,  elaborat  i  aprovat  pel  Consell  Escolar aquests darrers anys. Així  podem  dir   que  l’escola  actual  es  mou  al  voltant   d’uns  eixos  bàsics  que  defineixen  la  seva  ideologia.   Aquesta  escola  és  una  escola  ​ catalana​ ,  ja   que   el  projecte  lingüístic  recull  que  la  llengua  vehicular  és  el   català.  Dins  el  model  es  planteja  de  fet  d’incloure  l’alumne/a  al  medi  que  l’envolta  i  moltes  de  les  activitats  serveixen  perquè  els  infants  s’acostin al medi físic o social,  a  la  història  i  a  les  tradicions  pròpies del  seu  país  i  els  coneguin. Tanmateix, recull la realitat  social  i,  per   tant,  valora  la  comunicació entre  les  persones,  pertanyents  o no  a la  comunitat  educativa,  per  sobre  de  qualsevol  dogmatisme.   A   més,  s’introdueix  l’anglès  com  a  tercera  llengua  des del cicle inicial, de manera voluntària en  horari extraescolar, i en el cicle mitjà per  a tots els alumnes.   L’educació  en  els valors continua  sent  una  peça  fonamental  en  la  trajectòria de l’escola,  que   fomenta  el  sentit  de  la  responsabilitat,  principalment  a   través  dels  càrrecs,  però  també  a  15  l’hora de treballar.   El  ​ protagonisme   dels   alumnes  ​ en  el  procés  d’ensenyament­aprenentatge  és  la  base  per  considerar  les  actuals  Escoles  Garbí  i  Pere  Vergés  com  unea  escoles  actives.  La  investigació,   l’observació,  la  recerca,  la  comparació,  la  comprovació  de   les  hipòtesis  i  l’elaboració  de conclusions,  fan  que  l’alumne, a vegades amb l’ajut de l’adult, a vegades amb  la  discussió  entre  companys,  a  vegades  per  si  mateix,  constitueixi  els  coneixements  que  li  permetran avançar en el llarg camí del saber.   També  és  una escola i​ ntegradora​ , que acull alumnes amb  necessitats  educatives especials i  que  intenta  que  cadascun  d’ells  desenvolupi  al  màxim  les seves  capacitats,  alhora  que  el  fa  un lloc en la vida social tot procurant que siguin partíceps de la vida escolar.   És,  també,   una  escola  ​ oberta​ ,  visitada  per  professionals  i  estudiants  de  molts  indrets  que  s’interessen  no només per la seva història sinó per la seva realitat actual. Els mestres difonen  la seva metodologia, la pràctica docent, com formadors en diversos àmbits.   Finalment  és  una  escola  que  es  pot  qualificar  de  ​ participativa​ ,  ja  que  en  aquests  moments  tots  els  estaments,  i  no  només  els  alumnes,  intervenen  en  el  govern  del  centre  a  través  del  Consell Escolar.    Dins  l’ideari  del  mestre  Vergés  hi  destacava  la  consideració  de  l’alumne  com  a  centre  del  procés  educatiu:  ​ “L’home  que  és  mestre  perquè   estima  aquestes  ànimes  pures  i  fines  de  criatura,  les  agafarà  una  a una,  i  cada  una  la  veurà  com  una  ànima  diferent  a  les  altres  i  no  com  un  ramat  d’escolars  que  cal  instruir.”  ​ És  així,  doncs,  com  el  pedagog  deixava clar  que  no  pretenia  instruir,  sinó educar  perquè,  tot  i  que  no  menystenia  el  saber, s’estimava encara  més  la  cultura.  Insistia  en  la  identificació  del  nen  com  a  únic  i  indispensable  dins  una  col∙lectivitat  així  com en el fet d’ajudar a crear en l’alumne un esperit crític més que no pas un  cap a petar d’informació.   Considerava,  també,  el  mestre  com  l’home  o  la  dona  que  s’encarrega  d’acompanyar  uns  infants  que  són  sensibles  a  les  coses  del  món.  Aquests  infants,  no  considerats  com  a  màquines, senten perquè tenen una ànima que els fa sentir i veure les coses del món.   En  una  de  les  obres  pedagògiques  més rellevants  sobre Pere Vergés, ​ Libro de Evocaciones​ ,  s’exposaven  a  mode  “autobiogràfic”  alguns  dels  conceptes  més  bàsics  per  al  mestre:  ​ “La  nostra  Escola:  una  actitud  estètica  que  tendeix  a  eliminar  el  crit  com  a  norma  i  establir­la en  l’ús  quotidià  de  la  mitja  veu  persuasiva; una estètica en l’acció física per la que es substitueix  el  joc  esbojarrat per  la  fórmula  coordinadora; una intel∙ligència que estableix el contrast entre  la  rutina  i  el  pensar; una ètica per la que l’impuls es converteix  en força distributiva per l’acció  contenedora  de  la  reflexió,  una  exigència  constant, (...);  una  moral  per  la qual s’abandona la  lluita egoista per l’estímul personal per a una millora individual i  col∙lectiva. I una estructura en  base   a  aquesta  última  reflexió…  És  l’única  estructura  per  la  que  poden  preparar­se  els  homes de demà.”  És   així  com  definia  la  seva  concepció  d’Escola,  en  majúscula,   per  denotar  el  grau  d’importància  que  li  atorgava.  Un dels  seus objectius principals era, degut al temps que vivia,  renovar  l’educació  del  moment  creant  una  Escola   Nova   que  es  contraposés,  primer  als  mètodes   educatius  obsolets  de  principis  del  segle  XX  i,  posteriorment,  a  l’anquilosada  “Escuela Nacional” que imperava en l’etapa franquista.   16    A  partir  de  1922  i fins la seva jubilació l’any 1966, Vergés va passar per la direcció i docència  de  nombrosos  centres  educatius  de  la  seva  creació:  l’Escola   del  Mar  (bombardejada  l’any  1939  per  l’aviació  franquista),  l’Escola  Roserar  de  Montjuïc,  l’Escola  Garbí  d’Esplugues  de  Llobregat  i,  finalment,  l’Escola  Pere  Vergés  de  Badalona,  centres on, encara avui, perdura  la  seva filosofia educativa.   Pere  Vergés  va  iniciar  la  seva tasca  pedagògica  amb  el  clar  objectiu  de  crear unes  escoles  que  gaudissin  d’uns  certs  patrons  bàsics  segons  la  seva  concepció:  volia crear  uns  centres  educatius  de  prestigi,  amb  docents  vocacionals,  on  la  participació  dels  alumnes  en  les  tasques  escolars  fos  primordial,  és  a dir,  un  model  d’Escola  Activa  en la qual els alumnes es  veiessin  implicats   en  tots  els  afers  que  tenien  a  veure  amb  la   seva  pròpia  educació.  Es  tractava  d’una  Escola  abocada  al  seu  entorn,  basada  en  el  laïcisme  i  la  coeducació  (convivència  de  nens i  nenes  tots  junts)  així  com  en  la  idea  de  la  implicació  total dels  pares  en  la  vida  escolar.  D’aquesta  manera,  el  pedagog  pretenia  trencar  la frontera  que  s’establia  entre  l’escola  i   la  família,  creant  així  un  nucli  educatiu  uniforme,  conjunt  i  sa  entre  les  dues  institucions.   Mostrava,  també,  un  clar  recel  pels  llibres  de  text  i  un  refús  per  les  adaptacions  de  grans  textos,  que  ell  anomenava  “literatura  al  alcance  de  los  niños”.  Concebia  l’escola  com  una  entitat  singular, estructurada  al voltant  del  mestre,  que  s’havia d’abocar  a la recerca de nous  camins  per  tal  de  millorar  els aprenentatges dels seus alumnes, investigant contínuament a fi  de no estancar­se amb els vells sistemes apresos.   Incloïa  en  les  seves  classes  assignatures  tals  com  “Món  i  Homes”,  on  va  començar a  crear  les  biblioteques  de  classe, les  classes  de  conversa i excursions organitzades amb regularitat  a fi de conèixer amb profunditat la ciutat i la terra.     Ideari i concepció de l’alumne  L’ideari  de  les  Escoles  creades  sota  la  pedagogia  de  Pere Vergés  es  fonamentava  en  unes  arrels   profundes  i  no  en  una  tasca  de  formació  motivada  per   les  modes  del  moment.  Així  doncs s’erigia en tres pilars fonamentals:   ● Ciència:  els  alumnes  han  d’assolir  els  coneixements  bàsics  tant  en  el  camp  de  les  ciències  com   en  el  de  les  humanitats.  S’entén  que  tot  noi  o  adolescent  si no  pot  ser  savi,  ha  de  ser  culte.  Aquest aspecte  es  concreta  en la importància que té als centres  de  Pere  Vergés  la  Biblioteca,  que  compta  amb  més   de  50.000  volums  de  totes  les  matèries.  Aquest  espai  actua  com  a  pedra  angular  dels   centres,  és  un  lloc  obert  a  totes les edats i encarat tant cap a l’estudi individual com el col∙lectiu.   ● Ètica:   es  considera  que  el  noi  o  adolescent  s’ha  d’educar  en  l’exercici  recíproc  de  la  llibertat  i  la  responsabilitat.  Ha  d’adquirir  els  hàbits  de  saber  manar  i  saber  obeir  i ha  de  tenir  en   compte  que  tota  actuació  individual  pot  tenir  trascendència  en  el  grup.  El   jove  s’ha  d’entrenar en  l’exercici  de  l’autoritat  democràtica  i  responsable,  tant pel que  fa al seu aspecte actiu com al de l’obediència a la norma legítima.   La  formació  ètica  s’aconsegueix  per  una  complexa  Vida  Social,  vertebrada en  grups  de  participació  en  els  quals  els  alumnes  exerceixen  càrrecs  electius  i  responsables  que participen, segons l’edat, en el Govern de l’escola.   17  ● Estètica:  l’educació  de  la sensibilitat vers les creacions artístiques  és necessària per a  la  formació  cultural,  individual  i col∙lectiva, i  suposa  un mitjà de comunicació universal  més  enllà  de  diferències  concretes.  Els  valors  estètics  s’estableixen  per l’exaltació de  les  formes  belles.  Als  centres  hi  ha  la  presència  dels  artistes  de  sempre  i  dels  valors  d’avui.  Es  fomenta  l’educació  musical  en  tots  els  seus  aspectes.   L’educació  d’humanitats es complementa amb visites i manifestacions de tot tipus.   Tanmateix,  si  l’Escola  era  considerada  per  Vergés  com  una  gran  ciutat,  l’alumne  era  el  ciutadà  i,  com  a  conseqüència,  tenia  els  seus  propis  drets  i deures dins aquella societat. Per  tant, es pretenia construir un alumne basat en:  ● El  saber  i  la  cultura:  considerant  que  no  és  més  intel∙ligent  el  que  té  més  coneixements  sinó  el  qui  sap  buscar,  trobar,  relacionar  i  associar. En definitiva: no és  el més instruït, sinó el qui sap pensar.   ● La personalitat: com aquella peculiaritat que constitueix l’esperit.   ● L’ànima: on es recullen les relacions sentimentals dels éssers.  És  a  dir,  incitar  a  pensar,  sentir  i  estimar.  Educar  en  l’exigència,  la  resposabilitat  i  la  serietat  per  tal  d’ajudar  i  acompanyar  a  un infant al qual  se li valorarà la constant superació personal,  la  responsabilitat  dels  seus actes  i  una  bona  actitud  mental  per  tal  de construir  un  home  del  demà (tal i com resava el quadre dedicat per l’artista Miró a Pere Vergés).      ​ La Vida Social   Per  tal  de  quadrar  i  executar  els  pilars  fonamentals  de  l’Escola   i  la   concepció  que  Vergés  tenia   de  l’alumne,  va  idear  un  sistema  anomenat   Vida   Social,  assignatura  que  està  inclosa  dins   l’horari   setmanal  dels  nens  i  nenes,  que  pretén  educar  en  societat  mitjançant  la  responsabilitat i l’exercici curós dels diferents càrrecs.   Per  introduïr  aquest  concepte, es començava per considerar l’Escola com una ciutat ideal, on  cada  infant fos un ciutadà amb drets i deures que els comportaven una responsabilitat davant  la  col∙lectivitat.  De  l’individu  al  grup,  d’aquest  a  la  classe,  d’aquesta  a  l’Escola i de l’Escola a  la ciutat.   Si  un  ciutadà  exercia  un  càrrec,  tenia  més  jurisdicció,  però  també  més  responsabilitat.  Els  càrrecs  a   l’Escola  eren  ocupats  indistintament  per  un  noi  o  una  noia,  als  quals  s’exigia  la  preparació necessària i l’especificació del treball.   Considerava  que  l’aprenentatge  només  es  produïa  per  l’experiència, i per tant, la Vida Social  de  l’escola  tenia  la  missió  d’educar  per  a  la  participació   social  a  través  de  l’experiència  de  l’autogovern.  Va  convertir  l’escola  en  una  societat  ideal  on  cada  membre  de  la  societat  escolar  té com a  ciutadà o ciutadana els seus drets  i deures que es regulen entre ell o ella  i la   col∙lectivitat.  L’alumnat  es troba  dividit en tres colors (blau, blanc i  verd) que, dins la república  escolar  actuen  com  a  partits  i  en  equips  competeixen entre ells. A cada aula, l’alumnat tria el  seu  cap  de color de la classe i també el que ho serà de tot el color a l’escola. La competència  que  es  crea  amb  aquests  tres  colors  on  s’aplica  amb  jocs,   treballs,  tasques  de  classe,  concursos  de  tota  mena,  càrrecs  de gestió,  etc.  farà  que  un  dels  tres  colors  guanyi  i aquest  tingui  el   dret,   durant  la  legislatura  establerta  que  dura  un  mes,  a  formar  govern:  el  Consell  General,  al qual es presidit per un cònsol i és constituït per diversos càrrecs, i sempre amb un  mestre  de  recolzament.  Amb  aquest plantejament Vergés pretenia crear una ferma escola de  18  democràcia.    Una   part  important  de  la  Vida  Social  a  l’escola  són  el  càrrecs,  que  s’han  hagut  d’adaptar  paulatinament a les noves demandes que la mateixa dinàmica escolar requereix.  ● Les  ​ cròniques:  fer  una  crònica  vol  dir  saber  recollir  i  reflectir,  per  escrit,  els  esdeveniments  de  la  vida  de  l’escola  i  expressar  els  sentiments  que  ens produeixen.  Cada  classe,   al  llarg  de  l’any,  elabora  el  seu  “Llibre  de   cròniques”.  En  el  dels  més  petits,  la  part   plàstica  predomina  sobre  l’escrita.  A  partir  del  cicle  inicial  de  primària,  quan  els   infants  comencen  a  dominar  la  lectoescriptura,  la   part  escrita  de  les  cròniques augmenta i millora progressivament.  Quan  es   confecciona  el  “Llibre  de  cròniques”  sorgeix  la  necessitat  que  tothom  hi  participi;  és  una  feina  col∙lectiva  en  què  l’aportació  de  cadascú  és  important.  La  col∙laboració  i  l’ajuda  entre tots és molt valuosa i necessària perquè la feina quedi ben  feta  i  faci  goig.  S’aprèn  a  valorar  el  treball  dels  altres  i  a   sentir  com   a  pròpies  les  vivències de tot el col∙lectiu.   Aquesta  activitats es viu i es treballe de maneres diverses segons les edats dels nens,  ja que els interessos, els ritmes de treball i les capacitats són múltiples diferències.  La  manera   en  com  s’arriba  a  la  realització  d’una  crònica  pot  ser  molt  diversa.  Unes  vegades,  de manera  individual, ja que cada alumne escriu la seva amb una estructura  prèviament  definida,  on  es  recorden  i  expliquen  fets  de  forma  clara  i  ordenada,  amena,  amb  anècdotes,  i  fins  i  tot  amb  un  estil  poètic,  i  on  quedin  reflectides  les  vivències  personals.  També pot  ser  un  treball  de  tota  una  classe,  en el que tothom fa  les  seves  aportacions  orals  i  un  cronista  s’encarrega  de  recollir­les  a  la  pissarra  o  al  paper.     ● La  biblioteca  i el llibre eren les seves eines de cultura i eren essencials per a la seva  vida  intel∙lectual.  “​ Més  que saber moltes coses , el que tractàvem d’ensenyar als nois  era  pensar”.  ​ Representava  una  selecció  dels  llibres  que  podien  anar  a  parar  a  mans  dels infants. La Biblioteca constitueix l’ànima de l’escola.   Ell  considera  la  biblioteca  com  un  dels  centres  neuràlgics  de   l’escola,  de  la  qual  esdevé  eina  fonamental  del  treball,  un  instrument  de  cultura  i  també  es  planteja  com  un element de dinamisme creatiu d’alta eficàcia pedagògica.   Les  sessions   de  biblioteca  són  freqüents  tant  a  les  classes  com  a la  sala  de  lectura.  La  lectura  silenciosa,  el  relat de  contes,  la  lectura  col∙lectiva, la consulta, els resums i  comentaris  d’opinió,  els  dibuixos,  l’elaboració  de  contes  o  les  conferències  són  habituals,  i   alguns  autors  de  llibres  infantils  i  juvenils   han   participat  en  xerrades  i  col∙loquis amb els alumnes sobre llibres que prèviament havien llegit a la classe.  ● La   revista  Garbí/Mirall:  ​ A  la  revista  s’hi  pot  trobar  un  munt  de   vivències  que  esdevenen  valuosos  relats  documentals  i  l’expressió   més  autèntica  i  entusiasta  de  tota una manera de viure i sentir l’escola.  Després  de   vint­i­cinc  anys  sense  publicar­se,  la  revista  Garbí  inicia  la  seva  “quarta  època”,  auqesta  vegada  de  nou  en  català.  En un  temps  de  normalització  lingüística  i  democràtica,  la  revista  reprèn  el camí amb la força i l’entusiasme que la caracteritzen.  El format s’engaudeix.   19  El  Consell  de  Redacció que elavora  la  revista  està  format  per  12  alumnes dels  cicles  mitjà  i  superior,  coordinats per  una  mestre,  i es  reuneixen  setmanalment i  a  l’hora  de  tallers.  Fan  les  tasques de selecció i classificació dels textos, les correcció ortogràfica,  la  il∙lustració  de  les  planes, la compaginació i finalment el muntatge del nou exemplar,  i  tot  amb  el  valuós  ajut  de  la  informàtica  que,  de  manera  autònoma,  utilitzen  els  alumnes.   ● La   música,  el  cant  coral  i  l’educació  corporal  és  un  tema  fonamental  de  l’estructuració   pedagògica  de  Pere  Vergés.  En  aquest camp,  la  tasca  era paral∙lela  a  les  arts  i   va  substituir  dins  del  possible  aquell  ​ “chapuceo  cantar  a  coro”  de  Bernhard  per  una  sèrie  d’audicions  i de  classes  teòriques  sobre  la  música.  L’Escola actual veu  en  la  música  un element  indispensable  per  a l’educació integral dels alumnes, perquè  contribueix al creixement ordenat i harmònic d’aquests en tots els aspectes.   La  pràctica  d’un instrument és  un  incentiu  per  a  arribar  a  la  música. Es treballa de de  la  classe  de  música  i  també  des dels  tallers  d’instrumentació,  on  els  alumnes passen  voluntàriament  en  petits  grups,  tot  compartint  l’experiència  amb  companys  d’altres  edats properes.   L’educació  física  enriqueix  l’alumne  amb  habilitats  motrius,  com   la  felxibilitat,  l’equilibiri,  la   velocitat,  la  resistència,  el  domini  de  la  lateralitat  i  també  amb el  hàbits  que  es  deriven  de  la  pràctica,  tant  de  caràcter  higènic  com  de socialització, així  com  pel  que  fa  les  activituds,  l’acceptació  de  les  normes,  la   valoració   positiva  de  les  pròpies possibilitats i les dels altres…  ● Sortides  i  colònies.  Desde  sempre  s’ha  sabut  l’interés  que   té  per  als  alumnes  relacionar­se  amb  el  medi  que  els  envolta,  i  la  importància  de  coneixer­lo  i  saber  moure­s’hi  amb  naturalitat.  L’objectiu  final  de  qualsevol  sortida  o  colònia  és  proporcionar  als  nens  i  nenes  un  coneixement  del  medi  que  els és  més  proper,  i  fer  així  que  siguin  capaços  el  respectin,  l’estimin  i  treballin  per  modificar­lo  si  ho  creuen  convenient.  Totes   les  sortides  s’organitzen  de  manera  estructurada  i  programada  des  que  els  nens   entren  a  l’escola  fins  que  la  deixen.  Es  pren  com  a  punt  de  partida  allò  que  és  més  proper,  com  ara  la mateixa  classe,  els  companys;  després es passa a treballar a  un  àmbit  cada  vegada  més  ampli,  l’escola,  el  carrer,  el  barri,   la  ciutat…  i  així,  progessivament  s’acosta  el  nen  al  medi  i  el  medi  al  nen  de  manera  que  senti  part  integrant i integradora de tot allò que l’envolta.  L’objectiu  base  de qualsevol  activitat,  estiguem  dintre  o  fora de  l’escola és que resulti  útil  a   l’alumne,   en  ocasions  ho  pot  ser  perquè   es  treballen  uns  contingut  específics  que  contribuiran  a  la  seva  formació,  però  sempre  hi   haurà  un  treball  personal,  que  tindrà   coma  base  formar  persones  que  sàpiguen  conviure  en  una  societat  que  cada  vegada ens demana més preparació intel∙lectial i sobretot personal.  ● El  servei  meteorològic​ ,  està  lligat  a  l’escola  des  de  la seva fundació, quan els nens,  a  la platja, començaren a observar la direcció dels vents, la naturalesa dels núvols, les  diferències  de  temperatura,  l’estat  de  la  mar.  Aquet tipues d’observació els apassionà  i  es  creà  el  cos  d’observadors  de  meteorologia,  que  després  d’incrementà  amb  l’observació  de  les  plantes  i  dels  ocells  quan  l’escola  es  traslladà  a  Montjuïc,  i  més  20  tard  all  Guinardó.  El  servei  meteorològic  de  l’escola  es  coverteix  en col∙laborador del  Servei   Meteorològic  de  Catalunya,  cada  dia  hi  arriba  una  còpia  de  les  observacions  meteorològiques, i l’escola es converteix en l’Estació Pluviomètrica 19­N.   Aquesta  àrea  de  ciències  naturals  es  portada  per  cada  mestre  de  la  classe  i  per  l’alumne  encarregat  del servei,  i  integrada  en  la  vida  social  a  nivell  de  classe o  cicle.  Es   procura  que  els  observadors  no  portin  a  terme  les  observacions  d’una  manera  mecànica  i   rutinària,  sinó  que  sàpiguen  el  perquè  dels  fenòmens  o  meteors  que  observen  ,  per  la  qual  cosa  fa  necessària  la  consulta  i  lectura  dels  llibres  adequats,  per concretar i ampliar els coneixements.   Els  meteoròlegs  a  més  a  més  de  coneixer  el  com  i  el  perquè  de   les  seves  observacions,   aprenen  l’ús  de  diferents  aparells,  els  diferents  tipus  de  graduació  termomètrica,  la  mesura  de  la  pluja  per mitjà de la proveta graduada, la representació  internacional  dels  meteors,  així  com  el  reconeixement  de  la  velocitat  del  vent  mitjançant  observacions  naturals  al  jardí  de  l’escola,  el   nom  dels  vents  segons  les  denominacions  populars  dels pagesos i mariners i, evidentment, l’origen del nom de la  classe Garbí que també és el de la revista de l’escola.   ● L’atenció  a  la  diversitat.  A  les  escoles  sempre  hi  ha  hagut   tota   mena  d’alumnes,  però  d’ençà  de  la  generalització  de  l’ensenyament   obligatori  i  sobretot  des  de  la  incorporació  a  l’escola  ordinària  dels  alumnes  amb  necessitats  educatives especials,  les diferències s’han aguditzat i cal que l’escola es faci un plantejament seriós sobre la  integració.   Si  l’Escola  del  Mar,  en  el  seu projecte  educatiu,  es  defineix com a integradora, com a  escola  que  valora  la  riquesa  que  aporta  la  diversitat,   com  a  institució  que  no  vol  permetre  la  marginació en cap alumne a cause d eles seves  peculiaritats o diferències  individuals,  ja  siguin  de  caràcter  intel∙lectual,  social,  cultural,  religiós  o  psicològic,  cal  que  l’equip  de  mestres  es  plantegi  una  manera  de treball, un funcionament intern que  permeti  que  tots  els  alumnes  se  sentin  partícips  de  la  vida   escolar,  que  tothom  se  senti arrelat, comprès i aceptat.   El  criteri  que  regeix  la  tasca  que  es  dur  a  terme  amb  els  alumnes  amb  necessitats  educatives  especials  és  el  de  la  integració  des  del  treball  diversificat,  des  dels  agrupaments  variables,  de  dels  tipus  d’intervenció  individual  o  en  grup. Es  parteix  de  la  base  que  la  integració  s’ha  de  fer  des  de  la  normalitat,  des  del  treball  d’àrea,  però  molt  especialment  des  del  desenvolupament  dels  llenguatges.  I  es parteix de tot tipus  de  llenguatge  per  dona  opció  a  tots  els   alumnes  a expressar­se  amb  aquell  que  els  sigui  més  proper,  més  adequat,  el  que  els  faciliti  la  comunicació  i  una  millora  de  l’autoestima, els elements essencials per sentir­se part de la col∙lectivitat.  ● Els   tallers.  Els  tallers  s’organitzen  per  cicles  tenint  en  compte  els   objectius  que  es  volen  aconseguir,  que  poden  anar  des  de  fomentar  els  jocs  tradicionals,  o  el  desenvolupament  d’habilitats  manuals,  motrius,   sensorials  i  físiques,  fins  a  cercar  noves  maneres  de  facilitar  l’aprenentatge  de  la  llengua,  les  matemàtiques  o  de  qualsevol  altre  àrea  a  través  d’activitats  lúdiques  i  participatives,  o  també  desenvolupar  el  gust  estètic,  els  sentiments  de  pertinença,  el  sentit  crític,  la  sociabilitat, i la millora d’autoestima.   21  En  els  tallers  cada  alumne troba la manera de sentir­se útil,  sap que pot desenvolupar  les  seves  capacitats  d’acords  amb  el  seus  interessos,  que  pot  relacionar­se  amb  els  mestres  i  els  companys  de  cicle  d’una  manera  més  propera,  que  les  coses  que  s’aprenen  a  l’escola  són  funcionals  i  agradables   ,  i  que  ajuden  a  definir  els  seus  interessos i a prendre decisions sobre el futur.     L’Escola del Mar després de Pere Vergés  L’obra  de  Pere  Vergés continua  vigent  després  de  setanta­cinc  anys,  l’ideari  de  l’Escola  del  Mar  és  viu,  però d’ençà de la seva marxa fins a arribar a l’escola actual s’ha passat per tot un  seguir  de   transformacions  que  han  representat  tota  una  mena  de  canvis  en  diversos  aspectes.  D’una  banda,  hi  ha  hagut  les  lleis  que  han  transformat  el  sistema  educatiu  del  país  en  diferents  etapes i  que  han  afectat  tots els estaments  de la comunitat educativa. Primer la Ley  General  de  Educación  de  Villar  Palasí  en  la  que  l’escolaritat  passa  a ser  obligatòria  fins  als  14  anys.   Els  alumnes  ja  no  queden  separats,  als  deu  anys,  en  estudis  primaris  i  batxillerat  elemental  a  partir  de  l’examen  d’ingrés.  S’imposen  uns  programes  que  seran  avaluats  al  mateix  centre,  ela  alumnes  ja  no  van  a  l’institut  a  examinar­se   “lliures”,  i  és  l’escola  qui  concedeix la titulació de graduat escolar o el certificat d’estudis primaris.   Nous  aires   entren  al  món  de  l’educació  amb  els  moviments  de  renovació  pedagògica  que   promouen  les  primeres  escoles  d’estiu,  després  de tants anys, i una allau de noves idees, de  noves  maneres  d’entendre  l’escola  comencen  a  propagar­se  entre  els  mestres. Es  recupera  l’experiència de les escoles del primer terç de segle.  En  plena  transició  democràtica  els  pares  reclamaven  el   seu  espai  a  l’escola.  Els  fills  hi  passen  moltes   hores  i  ells  no  es  poden  desentendre   del  que  hi  fan,  per  això  comencen  a  associar­se  per  tal  de  col∙laborar amb els mestres en el funcionament del centre. Per primera  vegades  els  pares  escollen  els  seus  representants.  Aquest  nou  sistema  implica  canvis  substancials  en  la  dinàmica  dels  centres:  l’escola  ja  no  gira  només  al  voltant  d’una  persona,  sinó   que   és  responsabilitat  dels  representants  de  tots  els  sector  de  la comunitat  educativa,  formada  pels  mestres,  els  alumnes  i  el  personal  administratiu  i  serveis,  i  tots  plegats, l’equip  directiu.   Finalment,  la  Llei orgànica d’ordenació general del sistema educatiu (LOGSE) torna a canviar  el  sistema:   es  redefineix  les  etapes  educatives  d’acord   amb  l’edat  evolutiva  dels  infants  i  l’escola  es  disposa  a  tornar  a  perdre  els  alumnes  més  grans,  ja  que  a  partir  dels  12  anys  hauran  d’anar  a  un  altre centre  per  cursar  els  estudis  d’educació  secundària  obligatòria.  No  és  tan  important  saber  coses  com  la  capacitat  de  buscar,  de   trobar,  de  relacionar­se,  d’associar, de pensar o de veure l’aplicació que pot tenir tot allò que s’aprèn.   Amb  la  prespectiva  del  temps,  es  pot  comprovar  que  set  dècades després,  els  principis  que  han  donat vida  a  l’escola  i  que  han contribuït  a l’educació de tants infants queden recollits en  una llei per a l’aplicació en les altres escoles del país.  Pel  que  fa  a les  transformacions  físiques  de  l’Escola  del  Mar,  els  darrers  anys  han  estat  els  mes  innovadors.  Després  de  construir­se  la  “Casa  Nova” a la fi dels  anys 50, que va suposar  una  bona  ampliació  quant  al  nombre  d’aules  i  altres  dependències,  s’han  anat  practicant  modificacions  a  l’edifici,  principalment quan  l’escola  admet alumnes de tres anys, moment en  22  què  cal  adaptar  els  serveis a la mida dels usuaris i que  també és el moment en que s’aprofita  per  transformar  els   safareig  i  la  carbonera  en  un  laboratori,   espai  que  comparteixen  les  ciències i la informàtica.    3.4.
Bibliografia     ­  VERGÉS,P.  (1998): ​ Per Vergés i Farrés (1896­1970). ​ Ajuntament de Barcelona, Direcció de  Serveis Editorials  ­ VARIS (1996): ​ Pere Vergés. Centenari. ​ Barcelona. Edicions 62.   ­ VERGÉS, P. (1927): ​ Pestalozzi​ . Barcelona. Publicacions de l’Escola del Mar.   ­  VERGÉS,  P.  (1947):  ​ Libro  de  Evocaciones  (1922­1947)​ .  Barcelona.  Publicaciones  de  la  Escuela del Mar.   ­  GARBÍ.  Revista  de  l’Escola del Mar (Primera època). Números des de l’abril de 1934 al juny  de 1936.   ­  VERGÉS,  P.  (1938):  ​ Escola  del  Mar​ .  Barcelona.  Ajuntament  de  Barcelona,  Regidoria  de  Cultura.   ­ Tesi Doctoral: AYMAR GODÓ, M. (1997): ​ Pere Vergés  Psicopedagog​ . URL.  ­  ARXIU  BIBLIOGRÀFIC­FOTOGRÀFIC  I  BIBLIOTECA  PERSONAL  DE  PERE  VERGÉS.  Escola Garbí Pere Vergés de Badalona.   23  ...