Tema 3: L'exercici de la prohibició periodística (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 2º curso
Asignatura Deontologia periodistica i llibertat d'expressió
Año del apunte 2016
Páginas 7
Fecha de subida 09/04/2016
Descargas 6
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 3: L’EXERCICI DE LA PROHIBICIÓ PERIODÍSTICA La prohibició de la censura En la nostra societat la censura està prohibida: Article 20.2 de la Constitució Espanyola. Durant el franquisme, si que hi va haver censura. En l’article 20.1 es reconeixen els drets: - A expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de producció.
- A la producció i creació literària, artística, científica i tècnica.
- A la llibertat de càtedra.
- A comunicar o rebre lliurement la informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La llei regularà el dret a la clàusula de consciencia i al secret professional en l’exercici d’aquestes llibertats.
L’exercici d’aquests drets no es pot restringit amb cap censura prèvia.
Origen de la prohibició de la Censura La censura s’entendria com una mesura d’autoritat. També és diferent d’una censura que adopta un jutge.
La prohibició de la Censura neix amb la constitució francesa al 1791, quan acabava de passar la Revolució Francesa. Estan els ideals dels ciutadans i es vol suprimir el poder imposat pels reis. En aquests moments es vol que hi hagi una voluntat de pensament i per això aquesta voluntat de pensament que s’expressa per mitjà de la paraula no ha d’estar sotmesa a cap censura.
(al 1971 també s’aprova la constitució dels EEUU. En el Bill of Rights estan els drets de la constitució americana, que serien les esmenes. D’acord amb la primera esmena no hi pot haver una llei que coarti la llibertat de paraula. Es creu que la pròpia societat es pot autoregular) LA PROHIBICIÓ DE LA CENSURA: JURISPRUDENCIA CONSTITUCIONAL Dins del sistema constitucional espanyol el que està prohibit es control previ abans que es publiqui o que hagis de demanar autorització. El control que farien els poders públics seria mirar si els valors del que es publicarà estan en ordre amb les lleis.
La jurisprudència del TC espanyol: - Fuig del concepte ampli de censura: - No es censura dins d’un diari, el control que té el director sobre els continguts. L’autoregulació dels mitjans, el fet de que el periodista hagi de complir uns drets deontològics no és censura.
- Quan un jutge està investigant un procés penal, i es dona compte de que ha de prendre una mesura cautelar per evitar que es cometi un delicte, aquesta mesura és per un cas concret i després es pot retirar.
- La censura actua front el legislador. El parlament no pot adoptar una llei de censura en coberta.
- S’entén que la censura és abans de que es publiqui una informació.
Elements de la censura - Prèvia: element temporal. Proscrita temporalment.
- Formal: forma de control. Prohibits tots els tipus de limitacions en l’elaboració i difusió de la informació (o obra). No es necessari un examen oficial. Pot ser suficient el depòsit. I també tots els paràmetres materials destinats a vigilar el contingut.
- Pública: més allà del control governamental.
- Mesures equiparables? Tots els tipus de censura imaginables. També les mesures disuasories o chilling effect? El chilling effect pot vulnerar l’article 20.1 a) i d) de la constitució però no té per què ser una forma de censura prèvia.
*Chilling effect: inhibició de l’exercici d’un dret, com la llibertat d’expressió, per l’amenaça d’una sanció legal. El TEDH ho considera en els seus anàlisis.
Exemple: l’ordre d’identificar a una font de la informació genera un potencial de chilling effect que afecta a l’exercici de la llibertat d’expressió. Goodwin c. Reino Unido.
Depòsit administratiu: censura encoberta Depòsit administratiu: forma de censura encoberta, pel que s’obliga a depositar davant de l’administració abans de la publicació de qualsevol tipus d’escrit, emissió o manifestació formal del dret a la informació i a la llibertat d’expressió.
El segrest de publicacions 20.5 CE: “Només podrà acordar-se el segrest de publicacions, gravacions i altres mitjans d’informació en virtut de resolució judicial”.
Llei 14/1966: va establir un sistema de segrest administratiu previ de la informació, en el cas d’existència de delicte (sin que fuera obice de la comunicacion al MF y juez) Està prohibit constitucionalment.
S’admet el segrest de publicacions en l’àmbit de processos civils i penals.
Hi pot haver mesures cautelars en els processos judicials, tant en l’àmbit civil o penal, que consisteixin en segrestar la publicació o prohibir la difusió o emissió, quan hi ha un delicte comès a través d’aquests mitjans, o es tracta d’una mesura cautelar per evitar la vulneració de drets fonamentals com la intimitat , ‘honor o la pròpia imatge.
Son mesures que han d’estar justificades, i només las pot decidir un jutge, en el marc d’un procés judicial que afecta a un cas concret, no pot ser ni es un control abstracte dels continguts publicats, el que ho diferencia de la censura.
Via civil: mesura cautelar del segrest de publicacions 1.5.
El segrest judicial de publicacions. “La tutela judicial comprendrà l’adopció de totes les mesures necessàries per posar fi a la intromissió il·legítima del que es tracti i en particular les necessàries per prevenir intromissions imminents o ulteriors.
Llei d’Enjutjament civil 727 7ª. L’ordre judicial de cessar provisionalment en una activitat; la d’abstendre’s temporalment de dur a terme una conducte; o la prohibició temporal d’interrompre o de cessar en la realització d’una presentació que s’estigués dut a terme.
9º. El depòsit temporal d’exemplars de les obres o objectes que es reputen produïts amb infracció de les normes sobre propietat intel·lectual i industrial, així com el depòsit del material utilitza per la seva producció Segrest judicial de publicacions El segrest nomes pot adoptar-se en el curs d’un procés judicial en el que es pretenguin fer valer o defensar precisament els drets i bens jurídics que siguin límit d’aquestes llibertats mitjançant resolució motivada aplicant el principi de proporcionalitat i tenint en compte el dany en l’honor.
La censura es una censura prèvia i abstracte feta per els poders públics i això es una mesura que adopta un jutge en una situació concreta en el transcurs d’un procés judicial amb una resolució motivada de la persona afectada.
El segrest només es pot adoptar en el curs d’un procés judicial en el que es pretenguin fer valer o defensar, precisament, els drets i bens jurídics que siguin límit de les llibertat, mitjançant una resolució motivada, aplicant el principi de proporcionalitat i tenint en compte l’eventual desprestigi en l’honor, intimitat i imatge de les persones implicades.
El tancament de diaris El tancament per motius econòmics de mitjans públics no és censura.
El tancament cautelar per la realització de delictes es inconstitucional perquè suposa la suspensió d’un dret fonamental (llibertat d’informació i d’expressió) en la doble vessant (activa i passiva).
Tancament d’Egunkaria: preveu l’adopció cautelar de mesures de seguretat en relació a empreses i persones jurídiques per prevenir la continuïtat en l’activitat delictiva. “D’entre les diverses formes i mètodes d’ingerència en la llibertat de premsa, el tancament suposa la major restricció, suspensió o cancel·lació radical de tots els drets relacionats amb l’emissió i recepció d’informació i opinió”.
Autocensura: en determinats contextos i països, el temor a una repressió posterior degut a la difusió d’informació sobre violacions de drets humans, l’expressió de critiques o el debat sobre els drets de determinats col·lectius, genera un efecte d’autocensura: no hi ha censura oficial, però hi ha temor de que determinats temes surtin a la llum publica i això provoca l’autocensura.
En l’àmbit esportiu, durant els jocs olímpics no es permetrà cap tipus de manifestació ni propaganda política, religiosa o racial en cap emplaçament, instal·lació o qualsevol lloc que es consideri part dels emplaçaments olímpics.
Informació sobre persones públiques i privades Les persones públiques: les persones publiques per el seu vincle objectiu amb els fets noticiables o amb l’interès general ha de suportar amb major intensitat que les persones privades els judicis desaprobatoris, les critiques externes o el coneixement públic de fets relatius a la seva vida privada. Per què les persones publiques son noticia? La seva activitat s’emmarca dins de la cosa publica (política) i els ciutadans tenen dret a saber qui son i com administren els interessos generals i si porten una vida privada d’acord amb les idees que públicament defensen.
Persones públiques - Polítics - Funcionaris Persones de notorietat pública - Per la seva professió: actor, futbolista, metge, periodista - Por la seva actituds davant de determinats esdeveniments - Simplement per vanitat personal Persones públiques a. Polítics: interessa conèixer la seva activitat publica, tots aquells actes que siguin de transcendència per la comunitat en un sentit polític, en el marc de la responsabilitat i el debat democràtic.
La vida privada de les persones publiques pot interessar com es comporten en la seva vida privada en qüestions que puguin ajudar-nos a fer-nos una idea sobre el seu caràcter, el seu pensament, la seva actuació en moments compromesos, de com s’aplica personalment la doble moral o que ell o el seu partit prediquen públicament. Es a dir, pot ser objecte d’escrutini sempre que sigui possible respectar els drets de la personalitat i els fets contribueixin al debat públic. Límit: drets personalitat, caràcter preferent, llibertats informatives ha d’estar justificat.
Funcionaris: interessa com es realitzen les seves funcions administratives i la seva vida privada sempre que tinguin connexió amb el exercici de la funció pública.
Tipus de persones de notorietat pública a. Persones que per la seva professió han adquirit projecció pública: s’ha de tenir en compte, l’àmbit de la seva professió o el motiu de la seva notorietat també assumeixen un risc però mantenen els drets a la personalitat encara que diferenciant el grau de projecció pública que el personatge hagi donat de manera regular a la seva pròpia persona.
b. Persones que per la seva vanitat personal han adquirit projecció pública S’ha de tenir en compte el grau de projecció pública que han assumit aquests tipus de persones i la seva acceptació pública de la fama per determinar el nivell d’eficàcia dels drets de la personalitat front a la llibertat d’informació. La frivolitat i el narcisisme d’alguns personatges del públic els porten a baixa per complert la barrera de la intimitat, la imatge o l’honor. Significa que no poden imposar el silenci a quins únicament divulguen, comenten o critiquen el que ells mateixos han rebel·lat sin perjudici de que la disposició sobre una informació feta pública per la seva pròpia font no justifiqui l’ús d’expressions formalment injurioses o innecessàries, ni la revelació d’altres dades no divulgades amb antelació per l’altre o que no posseeixin una evident i directa relació amb allò que ha estat rebel·lat.
Les persones privades Les persones privades no constitueixen elements noticiables en sentit general.
Si s’han vist involucrades incidentalment en un fet de transcendència publica, tenen dret a preservar el seu honor, intimitat i imatge sempre que no donin el seu consentiment o la seva identificació no fos necessària per la comprensió de la noticia.
Un fet penal converteix a una persona privada en noticia (no així a les víctimes). Encara que la nova reforma de la Llei d’Enjutjament Criminal es poden adoptar mesures per protegir el dret a l’honor, la intimitat i la pròpia imatge dels detinguts i processats.
L’estatut de la professió periodística A Espanya no hi ha una regulació especifica de l’Estatut de la professió periodística. L’estatut té un caràcter objectiu: les seves garanties no s’atorguen a qui l’exerceix, sinó a l’activitat en si mateixa (informar).
Aquest fet, unit a la impersonalitat de l’article 20.CE, complica la identificació de qui exerceix la professió perquè se’ls pugui aplicar les garanties de l’estatut i definir la seva pròpia responsabilitat.
L’article 20.1 reconeix el dret fonamental a la informació a tots els ciutadans.
D’altra banda, els professionals de la informació, en virtut de la funció crucial que compleixen assumeixen també deures que desemboquen en la constitució.
Tanmateix, els professionals de la informació , en virtut de la funció crucial que compleixen (fer arribar la informació veraç a la societat), assumeixen també deures que desemboquen en la construcció d’un estatut jurídic que garanteixi l’exercici del dret sense traves i amb llibertat.
L’estatut jurídic del periodista funciona no només com a garantia de l’exercici (clàusula de consciencia o secret professional), sinó com a mesura de la seva responsabilitat (diligencia).
A Espanya, a diferència d’altres països europeus (França, Itàlia o Portugal), no tenim una norma jurídica específica que regula aquest estatut, sinó que es troba dispers en la CE, la llei i la jurisprudència del TC i el TEDH.
...

Tags:
Comprar Previsualizar