Sociologia (2017)

Apunte Catalán
Universidad Blanquerna (URL)
Grado Publicidad, Relaciones Públicas y Marketing - 1º curso
Asignatura Sociologia General
Año del apunte 2017
Páginas 50
Fecha de subida 11/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

SOCIOLOGIA 1. SOCIOLOGIA 1.1.
Què és la sociologia? La sociologia és la ciència que té per objecte d’estudi la comprensió de les interaccions humanes en les societats. És una disciplina de coneixement que estudia el complex de relacions humanes que conformen allò que en diem “societat”. I Joan Estruch va definir la societat com “la nostra experiència amb la gent que ens envolta”.
Així que des de un punt de vista acadèmic definirem sociologia com una disciplina de coneixement que intenta explicar, descriure i comprendre els fenòmens socials.
La sociologia és l’estudi sistemàtic de les societats humanes fent èmfasi en els grups socials que viuen en el model del societat industrial, tal i com deia Anthony Giddens.
Per a Max Webber la sociologia té per objecte d’estudi les accions socials. Una acció social és qualsevol acte que un individu fa en relació amb els altres i que espera la reacció d’aquests. La sociologia estudia tot tipus de relacions humanes, grups, institucions i societats com per exemple l’amor romàntic i el matrimoni.
Aquest últim tema ha estat inclòs en la sociologia gràcies a la revolució feminista.
Altres temes dels que tracta són la salut, l’educació, conflictes ètnics, conflictes de poder, immigració, sexualitat...
1.2.
Què és la interacció social? La interacció social és el procés mitjançant el qual una persona actua i reacciona en relació amb altres persones. Aquesta, pot tenir un cert caràcter ritual i una profunda significació simbòlica.
L’estudi i anàlisi de les xarxes socials pot ser una bona manera de conèixer la interacció social.
1.3.
Quin és l’objecte d’estudi de la sociologia? Emile Durkheim considera que l’objecte d’estudi de la sociologia són els fets socials. Els fets socials són formes de pensar i d’obrar, exteriors a l’individu i que coaccionen a l’individu a actuar d’una forma determinada (ex. les normes, el crim, el suïcidi, la divisió de treball...).
Per Max Weber la sociologia té per objecte l’estudi de l’acció social. “La acción social es toda acción que tanga un sentido para quienes la realizan, afectando la conducta de otros, orientándose la acción mencionada por dicha afectación. Una acción es toda conducta humana en la que el individuo, o individuos, que la producen, la establecen con un sentido personal”.
Per tant, l’acció social és qualsevol acció executada per un o varis individus en funció de l’existència d’altres individus.
La sociologia contempla la situació en la qual les persones orienten recíprocament llurs accions. Analitza la trama dels significats, les expectatives i la direcció d’aquestes accions.
1.4.
Quines són les dues orientacions bàsiques? Podem analitzar la sociologia en dos àmbits diferents: La microsociologia i la macrosociologia.
§ La microsociologia és la branca de la sociologia que estudia la societat a partir de les seves unitats bàsiques. És a dir, estudia les relacions que es produeixen en àmbits petits de la societat (com la família o l’escola).
L’orientació micro analitza les persones que interactuen les unes amb les altres en diversos contextos socials com en una família, una escola, un barri...
§ La macrosociologia és la branca de la sociologia que estudia comunitats grans i estructures socials generals. L’orientació macro estudia les classes socials, els conflictes, les revolucions, les grans migracions, els moviments socials...
La microsociologia i la macrosociologia són dues branques complementàries i de vegades, una no s’entén sense l’altra.
1.5.
Quina relació hi ha entre sociologia i relativisme? Zigmunt Bauman diu que “pensar sociològicament ens pot fer més sensibles i tolerants a la diversitat”.
Peter Berger defensa que “si la sociologia sintonitza tan bé amb el tarannà de l’època moderna és perquè reflecteix la nostra consciència d’un món en el qual els valors han quedat radicalment relativitzats”.
La sociologia només és possible en societats modernes, plurals i tolerants que relativitzen els valors i ho fan de manera permanent. La història i l’antropologia ens fan adonar del caràcter relatiu i de la fragilitat de la vida social.
1.6.
Quin és l’origen de la sociologia? La sociologia és una ciència “jove” que neix com un producte genuí i característic de la modernitat. La revolució francesa (1789) va permetre enderrocar l’antic règim monàrquic i absolutista. Comporta un moment de conflicte greu i molta tensió.
El naixement de la sociologia s’ha d’entendre dins del context de caos i de desconcert viscut els anys posteriors a la revolució francesa.
La revolució industrial a Anglaterra també va suposar un gran trasbals històric.
La invenció de la màquina de vapor de James Watt (1775) va ser un factor crucial que va fer possible la revolució industrial a Anglaterra.
Es produeix el canvi d’una vida tradicional a una vida moderna. La vida urbana s’imposa com a model. És un canvi força convuls que incideix en la vida de milions de persones.
L’ésser humà confia en la lògica i la raó per poder assolir una millor comprensió del món i donar resposta als reptes actuals. La modernitat implica fe en la raó, la pèrdua del pes de la religió, un cert descrèdit de la tradició i el sorgiment de l’individualisme modern. La modernitat comporta una nova manera de fer i de ser, una nova actitud davant del món. La vida social ja no depèn de la providència divina, sinó que depèn de les decisions i de les accions humanes.
En definitiva, la sociologia sorgeix al llarg del segle XIX i es consolida al segle XX com un intent de comprensió i de resposta dels canvis transcendentals esdevinguts en les societats humanes en els darrers segles.
1.7.
Quina relació hi ha entre crisi i sociologia? La sociologia és una forma de comprensió típica de les societats plurals i avançades i neix en un context de crisi i de profunda mutació històrica.
Malgrat la situació d’incertesa característica del món actual, la sociologia és una disciplina especialment adequada per donar resposta als nous reptes.
1.8.
Quines són les disciplines afins? La sociologia és molt propera a l’antropologia: Al principi, la sociologia estudiava les societats en vies de desenvolupament o “primitives”. Aquesta distinció ja no té gaire sentit perquè cada cop més, la sociologia i l’antropologia conformen una mateixa disciplina d’estudi. També es diferencien perquè mentre que l’antropologia estudia comunitats petites i homogènies, la sociologia estudia grans societats modernes. Per això, l’antropòleg es desplaça a aquell poblat mentre que el sociòleg estudia la seva població.
La sociologia també és molt propera a la història: Estudia la evolució de les societats humanes passades. En canvi la sociologia estudia la societat actual. Però per a comprendre la sociologia s’ha de saber molta història. Per a entendre el present és molt important conèixer el passat per a intentar entendre el futur.
Finalment, la sociologia és molt propera a l’economia: Els grans esdeveniments econòmics, com la crisi, tenen com a resposta determinats actes de la societat. La economia estudia com es genera la riquesa i la pobresa. Això té una dimensió teòrica i una dimensió pràctica. La sociologia, en canvi, només té aquesta dimensió pràctica. Per a entendre el món hem de saber com va l’economia d’aquest.
1.9.
Quins són els pares fundadors? 1.9.1. August Comte August Comte va ser un filòsof francès que va inventar el mot “sociologia”. És el pare del positivisme científic, un corrent filosòfic que va sorgir a França i Anglaterra.
A més, per a ell, la sociologia és un mitjà de predicció i control social. D’ordre, progrés i benestar social. Va ser representant del positivisme i el primer en parlar de la sociologia com a ciència. Constatant que les ciències socials són imprevisibles (perquè estudien l’humà i aquest també ho és), Comte pretén que totes elles s’unifiquin en una sola ciència, la sociologia, i que aquesta domini per sobre de totes les altres. Per a ell, la sociologia ha de descobrir les lleis que regeixen el món social.
L’objectiu de Comte era comprendre científicament la societat per després reorganitzar-la sobre bases científiques.
Seguint les idees del s.XVIII, segons les quals el món estava regit per un conjunt de lleis, Comte va creia que havia descobert una d’aquestes lleis, la que va anomenar llei dels tres estats. Segons aquesta llei totes les societats havien passat per tres estats: § El teològic: En aquest estadi la ment humana s’interroga per les qüestions transcendentals de l’existència i necessita trobar un sentit al seu món que s’explica per la intervenció de forces sobrenaturals.
§ El metafísic: És un estadi de transició on la humanitat continua fent-se les mateixes preguntes però busca una altra mena de respostes. La filosofia regna en aquest estat i defensa que allò que causa els fenòmens naturals no són éssers sobrenaturals sinó entitats abstractes, idees. Aquest estat suposa l’esclat de l’opinió que dóna lloc a una confusió social generalitzada. Davant aquesta confusió, cal fer un replantejament de la societat. Això però correspon a la tercera etapa de la societat.
§ El positiu o científic: Aquest estadi proposa canviar la naturalesa de les preguntes per solucionar el caos. Es caracteritza perquè vol explicar els fenòmens a partir de la ciència.
1.9.2. Herbert Spencer Era un sociòleg britànic que es va preocupar molt per l’ordre i el canvi social.
Spencer va aplicar les teories de Darwin per a explicar l’evolució social. A això li va anomenar Darwinisme social, basat en unes lleis que ell mateix va crear.
Herbert Spencer va proposar una teoria organicista basada en saber com s’organitza la societat 1.9.3. Karl Marx Karl Marx era un filòsof i economista alemany. El seu estudi es va centrar en el capitalisme, un sistema de producció que consisteix en què els propietaris del capital són la classe dominant i la resta és la classe obrera, és a dir, la classe dominada.
Karl Marx també va dividir el passat de la societat humana en diverses etapes.
Creia que el pas d’una etapa a una altra es produïa per les modificacions en la manera d’organitzar la producció des béns materials. És el que anomenem materialisme històric. El sol fet de viure en societat fa que els homes estableixin relacions els uns amb els altres. Entre totes aquestes relacions destaquen les que sorgeixen en l’àmbit de la producció.
Marx creu que ha descobert la palanca del canvi social: La lluita entre les forces productives i les relacions de producció que implica una revolució que provoca la substitució de les relacions de producció velles per unes de noves. Per tal que aquesta revolució es pugui dur a terme, cal que es donin alhora unes condicions objectives (que s’aguditzi la tensió entre les diferents relacions) i unes condicions subjectives (que els encarregats de dur la revolució a terme siguin conscients de la seva necessitat).
Amb aquests arguments, Marx pretén demostrar que la revolució és inevitable. Així explica l’evolució de la societat segons tres modes de producció: el mode de producció antic, el feudal i el burgès o capitalista. Aquesta evolució s’explica mitjançant la noció de lluita de classes que ha estat un fet inevitable allà on s’han instituït relacions de producció antagòniques que han donat peu a la revolució. En la societat capitalista, la lluita es dóna entre la burgesia i el proletariat.
Una altra noció fonamental que introdueix Marx és la de alineació. L’alineació s’explica com una espècie de malaltia social que és el resultat de viure sota unes relacions socials determinades. Per a Marx, el desenvolupament capitalista porta a l’empobriment, no només material, sinó moral i humà del proletariat.
1.9.4. Emile Durkheim Durkheim era un sociòleg francès que va estudiar les implicacions de la divisió social del treball i afirmava que com més divisió del treball, més complexa era la societat. Va plantejar una nova forma d’entendre la societat basada en tractar els fets socials com a coses o realitats. Durkheim explicava que la societat era un tot integrat on hi havia una situació d’harmonia entre les institucions que la formen.
Al sociòleg li preocupava com podia la societat mantenir-se unida si normalment tendeix a la divisió. És per això que tenia molt interès en l’estudi de la solidaritat.
Aplica així el concepte d’anomia a la societat en al·lusió a la desorientació de l’home modern que no sap fer en cap circumstància. Pretenia amb la sociologia obtenir un coneixement científic de la societat que permetés orientar el seu futur desenvolupament. Volia trobar explicacions als canvis que estaven transformant la seva societat en una societat moderna i considerava que, allò que explica la transició cap a la modernitat és el desenvolupament de la divisió del treball que s’havia produït degut a un augment quantitatiu (increment del nombre d’habitants) i a un augment qualitatiu (millores en les vies de comunicació).
Així doncs, Durkheim distingia dos tipus de societats: § Societats amb solidaritat mecànica: Destaca la poca divisió de treball – únicament hi ha una divisió sexual de les feines– i una alta consciència col·lectiva que valora la supervivència del grup.
§ Societats amb solidaritat orgànica: Destaca una alta divisió del treball i, per tant, molta especialització. Això fa que hi hagi un predomini de la consciència individual.
Afirma també que la societat moderna ha creat noves necessitats que difícilment es poden satisfer amb els mitjans que les persones tenen al seu abast i això provoca un estat de descontentament general al que anomena anomia.
L’objectiu de Durkheim era delimitar l’objecte d’estudi de la sociologia i per això estableix tres criteris de definició d’un fet social: El criteri de generalitat, el criteri d’externalitat i el criteri de coerció moral. Això el porta a instituir dues regles per a observar els fets socials: § La primera és que els fets socials s’han de tractar com si fossin coses i per fer sociologia hem de començar per admetre la nostra ignorància, i és que dels fets socials no en sabem res.
§ La segona regla que proposa és tractar els fets socials com a producte de causes socials, i no de causes d’un altre tipus.
1.9.5. Max Weber Va ser un sociòleg pioner alemany que va destacar la importància de la subjectivitat individual.
Weber afirmava que per entendre la societat calia tenir en compte la dimensió subjectiva de la vida humana. Quan Weber parla de l’estudi de la societat té en compte l’acció social, que és un acte o comportament individual que té, necessàriament, repercussió en els altres individus. És per això que si volem interpretar un acte, cal saber quina intenció hi ha darrere d’aquest acte.
Weber dóna molta importància als valors i idees. Per exemple, en la seva obra “Ètica protestant i l’ètica del capitalisme” afirma que una determinada actitud o religió té a veure amb un sistema econòmic i per això, als països protestants va néixer abans el capitalisme.
La idea fonamental de Weber és la de la teoria de la racionalització. El sociòleg afirmava que la vida moderna tendeix a la racionalització perquè tot està sotmès a un control. Aquest fenomen explicaria el pas de la vida tradicional a la vida moderna. Això, però, té un cost i és el desencantament del món. En la vida moderna, allò que té relació amb la màgia i la superstició és un misteri que va perdent poder en front de l’avenç de la ciència.
2. LA PERSPECTIVA SOCIOLÒGICA 2.1.
Què és el coneixement científic? Auguste Comte fou el “pare fundador” del positivisme i el padrí de la sociologia. El pare del positivisme considerava que la ciència estava destinada a donar resposta a tots els problemes humans. Es demana a la ciència totes les qüestions i la solució a tots els problemes humans.
Sovint s’afirma una fe i un temor reverencial a la ciència. Aquesta podria esdevenir una mena de succedani de les antigues religions.
Els científics socials fascinats per la precisió i el prestigi de les ciències naturals van imitar els mètodes d’investigació propis de les “ciències experimentals”, cosa que ens sembla un greu error.
2.2.
Quins són els límits de la ciència? Segons Edgar Morin, l’aportació més gran del coneixement del segle XX ha estat el dels límits del coneixement. Diu que “avui som a les fosques i ningú no pot predir l’endemà”.
No es pot tractar de la mateixa manera un fet social per part d’un científic social i un fenomen natural per part d’un físic o un químic degut a l’efecte Hawthorne. Aquest efecte diu que la mera presència d’un observador extern pot condicionar el comportament dels individus observats i pot alterar, i fins i tot, distorsionar els resultats de la investigació.
2.3.
Què comporta el repte de l’objectivitat? L’investigador forma part de l’objecte d’estudi. No és fàcil aconseguir un nivell d’objectivitat plena, el científic ha de fer un esforç important per distanciar-se.
Una forta implicació personal, afectiva o ideològica en un tema concret pot alterar o distorsionar la visió de la realitat. De la mateixa manera, un exessiu allunyament de la realitat pot fer que algunes argumentacions no s’ajustin prou a la realitat estudiada i es pugui caure en obvietats, incerteses o equivocacions greus.
2.4.
Característiques de la perspectiva sociològica 2.4.1. És una disciplina teòrica La teoria és important, atès que orienta el treball de recerca i permet interpretar els fenòmens observats.
Sense una teoria no és possible ajustar cap eina metodològica a un problema concret ni tampoc interpretar adequadament uns resultats obtinguts.
Cal interpretar els fets i les dades de coneixement empíric dins d’un marc de referència teòric. És a dir, que el grup ha d’entendre tota la teoria.
2.4.2. És una disciplina empírica El coneixement científic es basa en l’observació, és a dir, s’ha de basar en fets observables.
La validesa de les suposicions i els enunciats teòrics depèn de la seva base empírica.
Cal interpretar els fets i les dades empíriques dins d’un marc de referència teòric.
2.4.3. És una disciplina científica La sociologia comporta un intent d’explicació i comprensió de la realitat que es fa de manera disciplinada; es preocupa per les qüestions metodològiques. La sociologia actual disposa de gran diversitat de tècniques d’investigació (algunes de les quals provenen de disciplines com la història o l’antropologia).
La sociologia aprofundeix en els instruments metodològics que són considerats com un mitjà i no pas com una finalitat.
2.4.4. Es basa en la neutralitat valorativa El sociòleg ha de procurar mantenir una distància crítica respecte del seu objecte d’estudi. En la mesura del possible, el científic social ha de reprimir els seus prejudicis i mantenir una vigilància epistemològica. S’ha d’esforçar per ser més objectiu, malgrat l’objectivitat total no és possible.
2.4.5. Comporta una perspectiva parcial Sempre observem la realitat des d’un determinat angle o perspectiva.
La sociologia comporta una perspectiva particular com totes les ciències socials: la història, antropologia, psicologia, geografia, economia, demografia, ciència política, comunicació i dret. Canvien en funció dels punts de vista de diferents maneres.
Segons Anthony Giddens, la sociologia juga un paper cabdal dins del conjunt de les ciències socials en establir un pont de comunicació entre elles 2.4.6. És una perspectiva crítica i desemmascaradora En aprofundir en el coneixement de la societat – segons Berger – constatem que les coses no sempre són el que semblen, o que les aparences enganyen.
La sociologia és una disciplina de coneixement que entronca directament amb la tradició de l’art de la sospita (Marx, Nietzsche, Freud) i exigeix un esperit permanent de confiança.
El sociòleg s’interessa intensa i descaradament en l’acció dels homes i manté una actitud de sospita metòdica. El sociòleg es pregunta quins interessos s’amaguen darrere determinats comportaments.
2.4.7. És una disciplina relativitzadora Totes les institucions son relatives en el temps i l’espai. La coneixença d’altres societats diferents de la nostra, i fins i tot la coneixença de la nostra pròpia societat en altres èpoques, ens fa adonar del caràcter fràgil de la realitat social.
Una de les premisses de la sociologia és que les coses poden ser diferents.
Efectivament la diversitat cultural posa de manifest aquesta pluralitat.
2.4.8. És una eina de coneixement La sociologia no és una pràctica, sinó que és una eina de comprensió del món social.
Malgrat que alguns científics defensen el caràcter “distant” de la ciència, les ciències socials han de fer una reflexió crítica del món actual i posar de manifest les seves incongruències. No hi ha solucions màgiques per als problemes socials.
D’altra banda, la ciència no ens estalvia la necessitat d’escollir entre interessos i valors alternatius. Tampoc ens dicta el que hem de fer.
El problema de l’aplicació dels coneixements sociològics és una qüestió important, però no és pas una qüestió sociològica sinó que és una qüestió ètica o política.
2.4.9. Es preocupa pel rigor terminològic La ciència manté una cura especial de les qüestions terminològiques. Els sociòlegs fem servir, habitualment paraules (com família, colla, classe social...) que provenen del llenguatge corrent.
Segons Jon Elster, es pot escriure sobre temes complexos de manera clara, sense ambigüitats.
No es pot utilitzar (irreflexivament) el llenguatge de cada dia, ja que és massa imprecís, però no cal inventar-ne un de nou.
3. EL PROCÉS DE SOCIALITZACIÓ 3.1.
Què és la socialització? La socialització és la fàbrica de la identitat. La pregunta que ens fem aleshores és: Qui sóc jo? I la resposta la trobem en el fet que nosaltres som un producte social resultat d’allò que ens ha marcat al llarg de la nostra vida. Segons J.P.Sartre “sóc allò que els altres han fet de mi”.
Si viatgem al passat, en el teatre clàssic els actors sortien a l’escenari amb una màscara que els servia per interpretar un paper, de tal manera que un mateix actor podia desenvolupar diferents papers en la mateixa obra. En aquesta mateixa època, la màscara es deia persona. El sentit etimològic d’això prové del fet que les màscares tenien un tub, personare, que permetia que la veu es sentís arreu del teatre.
L’esser humà és un animal polític (zoon politikon) que fora de l’entorn social i cultural no pot sobreviure ni desenvolupar el seu potencial. Sense educació no podria arribar a ser persona. És per això que tots els éssers humans necessiten per naturalesa formar-se i completar-se culturalment.
Des d’un punt tècnic, el procés de socialització és el procés per mitjà del qual l’esser humà interioritza les maneres de pensar, de sentir i actuar que són pròpies del medi sociocultural al que pertany. A través d’aquest procés, els essers humans assumim els fets culturals que ens envolten i els fem nostres. I és mitjançant l’educació, hom pot aprendre a interioritzar els valors, les creences i les normes de comportament vigents en la seva cultura. La interiorització és el resultat del procés de socialització. A més, és mitjançant l’educació que un llegat cultural es pot transmetre de generació en generació.
Pierre Burdieu ens parla de l’habitus que podem definir com la “cultura incorporada”.
Amb les noves tecnologies però, s’han transgiversat els termes (és el nen qui ensenya al pare com va l’informàtica) La interiorització dels elements socioculturals fa que sovint no ens adonem del control, els imperatius i les exigències que imposa el nostre medi social. El fet d’adaptar-nos a un context no vol dir que ens haguem de sotmetre a aquest. La socialització ens dóna pautes i maneres d’actuar, pensar i sentir i ens permet construir coneixements crítics i possibilitats de canviar.
El procés de socialització experimenta varies etapes però és en la infantesa on té un impacte més important. Freud deia que els primers anys de vida d’una persona determinen com serà aquesta en un futur. Tot i que el procés de socialització té molta importància en la infantesa, és un procés que es dóna al llarg de tota la vida.
En el procés de socialització, el domini del llenguatge és bàsic ja que és la única forma de comunicar-se amb la societat.
El procés de socialització pot fracassar. Trobem casos en què, tot i haver interioritzat les normes socials, alguns individus no les segueixen. És el que es coneix com a desviació social. Anomenem conductes desviades a aquelles conductes que es separen de la manera de fer comú de la major part de la gent.
3.2.
Quina importància té l’aprenentatge del llenguatge? L’aprenentatge del llenguatge i la possibilitat de comunicar-se és bàsic durant el procés de socialització.
Norbert Elias apunta que l’ésser humà es diferencia dels animals per la seva capacitat de comunicar-se mitjançant un llenguatge simbòlic molt sofisticat.
Fora d’un entorn social i cultural l’ésser humà no pot sobreviure ni desenvolupar el seu potencial. L’absència de vida social priva a l’ésser humà de llenguatge, del desenvolupament mental i de les emocions superiors. La sociabilitat és clau pel desenvolupament humà.
3.3.
Quins són els principals agents de socialització? Els agents de socialització són institucions que contribueixen a la transmissió dels models culturals d’una generació a una altra i permet aconseguir que els individus s’integrin a la societat a què pertanyen.
La família és el primer agent de socialització, ja que el llenguatge s’aprèn a la llar.
Els altres són l’escola, els amics i els mitjans de comunicació. A més, també hi ha la figura dels altres significatius, les persones amb qui l’infant tindrà relacions de dependència vitals i emotives.
§ Família, amics i escola primària: S’encarrega de la socialització primària amb l’aprenentatge del llenguatge bàsic a través de l’aprenentatge dels codis audiovisuals. Té una relació personal i directa amb el nen i per això s’anomena “l’altre significatiu”.
§ Escola secundària i superior, amics i feina: S’encarrega de la socialització secundaria i de seguir amb el procés que havien iniciat els altres significatius. Tenen amb l’individu una relació més impersonal i per això s’anomenen “els altres generalitzats”. Aquests agents de socialització s’encarreguen de proporcionar a la persona l’aprenentatge del llenguatge especialitzat en l’àmbit del treball.
§ Mitjans de comunicació: Tenen una relació impersonal amb la persona i per això s’anomenen “agents impersonals de socialització”.
3.4.
Quines són les principals etapes del procés de socialització? És un procés que dura tota la vida, des del naixement fins a la mort. La infantesa té una importància cabdal en aquest procés que es perllonga al llarg de tota la vida.
Les etapes del procés son: § Socialització primària: Aquesta socialització té lloc durant la infantesa de l’individu i gràcies a aquesta socialització primària el nen crea el seu primer món, un món de seguretats on la família té un paper cabdal. En aquesta primera etapa i gràcies al llenguatge, l’individu adquireix les bases essencials de la seva cultura.
Tenen molta importància les figures que estan al voltant del nen, sobretot la del pare i la mare, ja que és en aquesta etapa on es creen uns vincles molt forts entre ells. La socialització primària és doncs un procés d’interiorització d’esquemes de conducta fonamental en el desenvolupament d’un individu.
§ Socialització secundària: Un cop assimilada la socialització primària, el procés de socialització continua amb la socialització secundària. Aquesta fa referència a la capacitat que tenen els individus per a adaptar-se a ambients o grups nous. És relaciona sobretot amb la preparació i introducció al món laboral. L’individu interioritza unes habilitats i tècniques específiques per a desenvolupar un determinat rol social.
§ Socialització mediàtica: La majoria d’experts no fan servir aquest terme.
Pot donar-se a la mateixa vegada que la socialització secundària. Aquesta socialització es basa en l’aprenentatge a partir dels mitjans de comunicació.
Té a veure amb tot allò que aprenem dels mitjans de comunicació. En resum, la socialització terciària és el procés per mitjà del qual els mitjans de comunicació actuen com a mecanismes educatius no formals.
3.5.
Com podem saber que el procés de socialització ha tingut èxit? El procés de socialització pot fracassar. Hi ha casos en què, tot i haver interioritzat un sistema de valors i unes normes socials, alguns individus no les segueixen. La interiorització d’elements socioculturals fa que sovint no ens adonem dels imperatius i les exigències que “imposa” el nostre medi social.
La socialització ens procura pautes i maneres d’actuar, de pensar, i de sentir.
Permet, també, construir coneixements crítics i possibilitats de canviar.
La (re)socialització és com una repetició del procés de socialització primària.
Requereix molta ajuda del grup, de cara a provocar una (re)identificació afectiva amb uns altres significatius que són els guies i el suport.
Anomenem conductes desviades a les que se separen de la manera de fer comuna de la major part de la gent.
4. LES INSTITUCIONS SOCIALS 4.1.
Què és més pertinent, utilitzar la noció d’individu o de persona? És útil fer una distinció entre individu i persona. Des de un punt de vista sociològic és més pertinent fer servir el mot de persona.
§ Individu: Simbolitza una realitat indivisible. Cada ésser, complet i separat dels altres éssers, d’una espècie o gènere. Voldria dir que els individus tenim una capacitat que no pot canviar d’un dia a l’altre.
§ Persona: Està relacionat amb el món del teatre clàssic a l’hora d’actuar. Un mateix actor podia desenvolupar diferents personatges. Per això feien servir màscares, i cada màscara expressava un sentiment. Aquestes màscares s’anomenaven “per sona” (per a sonar).
Des del punt de vista sociològic també fem servir diferents papers davant diferents situacions. En canvi, si parlem d’individu representa que som éssers estàtics.
4.2.
Es pot separar l’individu de la societat o la societat dels individus? Sovint s’estableix una separació entre l’individu i la societat i aquesta separació és força equívoca i enganyosa. Norbert Elías posa en qüestió aquesta separació entre individu i societat i afirma que el paper dels individus per si sol no té sentit.
Norbert Elías, a “La sociedad cortesana”, fa un retrat de les configuracions de la cort. Aquí es planteja que en aquella època era molt important l’honor i la dignitat; fins a tal punt que els individus es jugaven les vides en honor al seu nom.
A la societat actual això sembla una bestialitat. Però per quin motiu era tant important en aquell moment mantenir el bon nom? Doncs pel fet que en aquella configuració social perdre la dignitat podia portar a perdre la categoria de noble, i amb ella, els diners, les terres i els dominis reconeguts pel rei.
Norbert Elías afirma que és molt important conèixer aquestes configuracions per saber com era el caràcter dels personatges. En resum, que cal conèixer les configuracions per entendre l’ethos (o tarannà) dels individus ja que depèn molt de la societat en què viuen.
Aquesta mateixa situació també va ser exposada per Pierre Bordieu, que parlava dels camps (terreny de joc) i els habitus (bagatge cultural). Cada camp té un principi de comportament on els seus habitants coneixen molt bé els comportaments que han de dur a terme.
§ Camp: Un camp és un espai de joc relativament autònom, amb objectius propis que s’han d’assolir amb “jugardors” competint entre si i obstinats en diferents estratègies segons la seva dotació de cartes i la seva capacitat d’aposta (capital) però al mateix temps, interessats en jugar perquè “creuen” en el joc.
§ Habitus: Són les maneres d’obrar, pensar i sentir associats a la trajectòria personal i a la posició social. L’habitus fa que persones d’un entorn social homogeni tendeixin a compartir estils de vida semblants.
Si entenem l’individu com a subjecte actiu, aquest no es pot entendre separat de la societat. Entenem l’individu com un ésser eminentment social, no és un ésser solitari, aïllat.
4.3.
Quina importància té la interacció social per a la sociologia? L’estudi de les xarxes socials és una bona manera de conèixer la interacció social i conèixer com es configuren les relacions humanes online.
4.4.
Quins són els supòsits bàsics del model dramatúrgic? Erving Goffman afirma que les persones som actors i la vida és com un teatre.
Analitzava així la interacció social com si els qui participen en ella fossin actors sobre un escenari. L’apropament a l’estudi de la interacció socials està basat en l’ús de metàfores originaries del món del teatre.
El theatrum mundi és un tòpic literari en el qual es compara la societat amb una obra teatral. La realitat és com un escenari, per això tots som actors ocults darrera la màscara que ens permet interpretar diferents papers en funció de la situació. A més, no som nosaltres mateixos que hem escrit el nostre guió, sinó que aquest ja ha estat elaborat per un tercer i ens hem de cenyir a ell sense possibilitats de fer canvis.
La sociologia estudia la interacció social. Aquesta és el procés per mitjà del qual una persona actua i reacciona en relació a altres persones.
Les institucions humanes es creen quan aquests processos d’interacció social generen pautes de comportament més o menys estables. Per això, Goffman distingia entre les regions anteriors i les regions posteriors de la vida social.
§ Regions anteriors: Són espais públics on els individus intenten actuar davant d’altes individus i representar una acció definida.
§ Regions posteriors: Configuren una zona allunyada de les actuacions de la regió anterior on els individus poden relaxar-se i ser més informals.
Dins el model dramatúrgic trobem la presentació de la persona. Aquesta és l’esforç de la persona per a crear una bona impressió d’ella mateixa als altres.
Així doncs, podem extreure com a conclusió que la vida social es basa en un joc constant de mostrar i amagar algunes facetes de la nostra persona.
4.5.
Quins vincle hi ha entre rol i institució? La noció de rol és fonamental per a la sociologia, ja que és mitjançant l’exercici dels rols que prenem part en la vida social i institucional.
El rol és el conjunt de pautes de comportament que s’esperen que faci un individu que realitza una tasca social determinada, en el desenvolupament d’un estatus social. Quan parlem de rol, parlem també de paper social.
Segons la teoria del rol, en la vida social dels individus “representem” diversos papers (familiars, professionals...), sempre d’acord amb la pauta que marquen les normes socials.
4.5.1. Característiques del rol § És mitjançant l’exercici d’un rol que podem participar en la vida social (ex. les persones s’adrecen d’una forma especial als metges. A més són fàcilment identificables per la seva vestimenta) § Els individus desenvolupem diferents rols en diferents contextos socials o institucionals (ex. una mateixa persona pot desenvolupar el rol de mare, mestre, dóna...).
§ El rol està tipificat i marca les pautes de comportament que orienta la conducta de cadascú. Quan diem que el rol està tipificat, és que posseeix unes característiques molt ben definides (ex. el rol del cirurgià és operar per curar).
§ Els rols impliquen un procés d’aprenentatge i poden perfeccionar-se al llarg de la vida mitjançant el seu exercici.
§ Hi ha d’haver una coincidència entre allò que jo faig (en l’execució d’un rol) i allò que els altres esperen que faci (expectativa del rol).
§ En estar tipificats, hi ha la possibilitat de prendre distància del rol. No cal que ens identifiquem plenament amb el paper que estem desenvolupant.
4.6.
Què és l’estatus? L’estatus és la posició social d’una persona. Alhora, l’estatus és un element fonamental de l’estructura social, és la posició que ocupa un individu dins d’una societat i que els altres reconeixen i que implica una expectativa recíproca entre dues o més persones. L’estatus, a més, assenyala el prestigi, la dignitat i la categoria personal.
És un terme que prové de la paraula llatina statum i que fa referència a la posició jurídica que s’ocupa dins d’un grup social. Max Weber va definir la posició d’estatus com la posició que ocupa l’individu dins de l’estructura socioprofessional Un sociòleg molt important ha estat Manel Castells.
L’estatus té una gran importància perquè ens permet identificar una persona. La identitat és allò que nosaltres som, la nostra essència. La identitat individual moltes vegades és el reflex que els altres tenen de nosaltres mateixos. A més, defineix la identitat social d’una persona i la seva rellevància dins d’un àmbit social concret (ex.
condició de metgessa).
En relació amb l’estatus trobem la posició social que ocupa una persona. Tenir un determinat estatus dins d’un grup implica una expectativa recíproca de conducta entre dues o més persones.
Podem distingir tres tipus d’estatus: § Estatus dominant: És un estatus cabdal i destaca davant d’altres. Vol dir que hi ha una faceta de caràcter professional que té una importància cabdal en la vida d’una persona.
§ Estatus adscrit: És la posició social d’una persona que ocupa pel fet de tenir unes característiques d’origen, per exemple aquells relacionats amb l’edat, el sexe, l’ètnia...
§ Estatus adquirit: És la posició social que assoleix una persona gràcies al seu mèrit i el seu esforç.
4.7.
Què són les institucions socials? Entre el rol i la institució hi ha un lligam molt estret. Com va dir Aristòtil, l’home és un animal polític. Les institucions humanes estan formades per persones. No podem entendre a l’individu com un ésser aïllat i solitari.
Les institucions són molt importants i formen part dels objectes d’estudi de la sociologia. Aquesta estudia les institucions bàsiques i els seus mecanismes de funcionament normal.
La nostra manera de prendre part en el món social és a través dels rols. Les institucions son molt importants perquè l’home necessita pautes de comportament, hàbits i rutines que orientin les seves accions. Els rols són les unitats bàsiques a partir de les quals es constitueixen les institucions socials.
Una institució social és cadascuna de les maneres de pensar, sentir i obrar que troba l’individu preestablertes en una societat pot definir-se com a institucions socials. Les accions, les pràctiques i els corrents socials que tendeixen a cristal·litzar en usos i costums. Això ens dóna unes pautes de comportament que ens ensenyen com hem de portar-nos en cada moment. És una instància social que proporciona mecanismes i maneres de fer mitjançant les quals les persones poden seguir unes pautes de conducta modelades socialment.
Un exemple clàssic d’institució és la família que tot i que ha canviar molt en els últims temps continua sent un element essencial de la vida social.
Tipus d’institucions: § Micro: Família. Persones amb qui tens relacions, pautes compromisos. (2 pers.) § Macro: Església catòlica. Multinacional en la que hi participa molta gent.
§ Institució total: Lloc de residència o treball, on els interns es troben en la mateixa situació, resten aïllats de la societat i comparteixen rutina diària, administrada formalment per una burocràcia especialitzada (ex. presó, hospital...) Les institucions totals, amb les seves pròpies normes i aïllament que comporten obliguen als nous interns a passar un procés de resocialització i de reaprenentatge dels rols.
4.7.1. Característiques de les institucions § Historicitat: Totes les institucions tenen un origen i una gènesi de la qual en són producte. Això vol dir que poden canviar i, fins i tot, desparèixer.
§ Rutinització: Les institucions permeten “rutinitzar” l’experiència i procuren ordre i estabilitat a la vida. Els hàbits, les rutines, els costums són molt importants per a la vida humana. “Els éssers som animals de costums”. La rutinització fa que sigui més fàcil innovar.
§ Cosificació: Els homes tenen tendència a considerar que les institucions són com coses. Com si no les creéssim nostres. La societat apareix com una empresa no humana, fins al punt que homes i dones sovint dimiteixen de la seva responsabilitat.
§ Jerarquia: Totes les institucions pressuposen un ordre social jeràrquic i unes relacions de poder més o menys explícites.
§ Coactivitat: Les institucions imposen normes o pautes de comportament als individus. Les institucions apliquen mecanismes de control social.
§ Legitimitat: Les institucions necessiten justificar o legitimar la seva existència. La institució generalment sorgeix per atendre o organitzar alguna necessitat bàsica de la societat i adquireix un caràcter orgànic i permanent; és susceptible de desenvolupar, fins i tot, una reglamentació jurídica posterior.
5. LA GLOBALITZACIÓ 5.1.
§ Tòpics sobre la globalització La globalització comporta un fenomen radicalment nou? No Hi ha aspectes de la globalització que si són nous però el procés de globalització ve de lluny. El seu origen pot variar depenent del que entenguem per globalització.
Alguns creuen que procedeix del capitalisme. Altres que és anterior a aquest, com per exemple, a la colonització d’Amèrica el 1492 pel desig de voler descobrir coses noves. Així podem dir que la globalització és el resultat d’un llarg procés històric molt lligat al procés de la modernització. Molts canvis de la globalització són inherents de la modernització. Ja Marx a la seva obra El manifest comunista parlava de la deslocalització o globalització. El que és nou és la paraula (neologisme) vinculada a la caiguda del Mur de Berlín i la revolució digital.
§ La globalització és un procés evitable? No En el nostre context geopolític és inevitable. El moviment altermundista considera, però, que es pot plantejar un altre model de globalització. La victòria de Donald Trump, per exemple, pot suposar un fre a la globalització.
§ La globalització comporta un procés d’americanització del món? Si En part sí, no obstant la globalització implica una interdependència creixent entre totes les regions del planeta. La globalització és un camí de dues direccions. És a dir, un camí amb dos sentits. Això és clarament visible en la frontera que separa Mèxic dels EUA, a través de la que arriba la població hispanoamericana. Una part actual dels EUA també era de Mèxic. És per això que no estranya aquesta cohesió.
§ La La globalització és un fenomen exclusivament econòmic? No globalització és una suma de processos polítics, culturals, tecnològics, econòmics...
§ La globalització comporta la desaparició dels estats i l’afebliment de les institucions? No No necessàriament. Amb el procés de globalització s’ha incrementat el nombre d’estats, però aquests han perdut sobirania sobre el seu territori. Si volem ser respectats per tenir un país sòlid i modern, necessitem institucions molt fortes. De la mateixa manera que si volem participar en un món global, necessitem institucions i empreses fortes per no desaparèixer del mapa del món globalitzat.
§ La globalització és, exclusivament, un fenomen macro o de caire estructural? No No exclusivament. La globalització es tracta d’una realitat propera i ben present que repercuteix en molts àmbits de la vida personal. No és, per tant, un fet que haguem de buscar per saber que existeix.
§ La globalització comporta un procés d’uniformització cultural? No No sempre. Mentre que hi ha una presència molt important dels productes nordamericans hi ha també una inserció d’adaptar-los a la cultura. (ex. la coca-cola als països àrabs es diu meca-cola).
§ Mentre els agents econòmics actuen a escala global, els agents polítics actuen a escala local. Si En part si. També hi ha empreses petites que incideixen en els mercats globals i institucions supranacionals.
Les institucions polítiques que actuen a escala internacional són febles i molt lentes. Cal reforçar les institucions supranacionals i de caire democràtic que facin d’àrbitre mundial.
5.2.
Què és la globalització? Vivim en una societat global. Avui en dia, la societat és cada cop més global (ex.
els problemes de Londres afecten en certa mesura a Espanya). Els teòrics del caos parlen de la teoria del caos que explica que la realitat depèn de molts factors i qualsevol incidència pot tenir repercussions. Aquesta teoria posa de manifest una nova concepció en que un fenomen està en relació amb els altres fenòmens i, per tant, depèn d’ells. Sobretot es centra en el clima i els seus canvis amb l’objectiu d’augmentar la responsabilitat dels humans.
La globalització comporta una nova consciència del món i, per tant, una nova experiència sobre el món. Suposa un canvi important en les coordenades (espacials i temporals) de les societats humanes i dels processos culturals. És a dir, comporta una acceleració important de la vida social. La globalització ha comportat una intensificació dels intercanvis i comporta una reducció de les distàncies territorials.
Hi ha tres teories sobre la globalització: § La modernitat líquida (Zigmunt Bauman): Bauman compara les transformacions que estem vivint amb els canvis que es van produir durant la Revolució Industrial a Anglaterra; importants sectors de la població ignoraven que estaven vivint un moment històric cabdal.
Tots els esdeveniments importants del segle XX es van produir de forma inesperada; “l’única certesa que tenim és la incertesa”.
Bauman descriu la fi de la modernitat tal com es coneixia (sòlida, estable i amb ànsies de perpetuïtat) per donar pas a una nova etapa en què no hi ha res estable. Les institucions estan orientades al canvi permanent i no estan arrelades al territori.
La tesi central és que la “modernitat sòlida” ha deixat pas en les darreres dècades a una “modernitat líquida” en la qual totes les relacions socials s’han tornat fluides i inestables; els vincles d’amistat són molt fràgils, igual que els d’amor.
Bauman parla d’amor líquid, diu que els vincles personals són líquids. La vida líquida és una classe de vida precària que es troba en condicions d’incertesa constant.
§ La societat del risc (Ulrich Beck): Quan parlem de risc no parlem només de perill i amenaça, sinó que ens referim als perills potencials que es deriven de les nostres accions o omissions. En una societat orientada al futur, la noció de risc és inseparable de les idees de probabilitat i d’incertesa.
L’individu modern vol exercir un cert control sobre l’espai i el temps, se sent responsable del seu destí. L’acceptació del risc és també una condició d’excitació i d’aventura.
La societat del risc es defineix com una fase de desenvolupament de la societat moderna on els riscos socials, polítics, econòmics i industrials tendeixen cada vegada més a escapar de les institucions de control i protecció que són característiques de la societat industrial.
Aquesta noció de risc no es refereix només a la crisi actual, sinó que es refereix a tota la vida moderna. L’home modern vol exercir un control sobre l’espai i el temps (Max weber), mentre que altres cultures més primitives es deixaven portar per la providència. Tot i aquesta voluntat de control, s’ha d’arriscar per poder evolucionar. La ciència i la tècnica són els principals instruments per mitjà dels quals exerceix la seva vocació de control.
La idea de risc sempre ha estat molt relacionada amb la modernitat. Es suposava que el risc era una forma de controlar el futur, però no ha estat així. Els mateixos intents per controlar el futur tendeixen a tornar-se en contra nostra.
Hom parla de risc en un doble sentit: − La societat està en perill, en situació de risc − Cal seguir arriscant i apostant ja que ens trobem immersos dins del joc (i això comporta assumir nous riscos) Hi ha dos tipus de riscos; els naturals i els manufacturats (producte de la pròpia activitat de l’ésser humà).
§ La societat xarxa (Manuel Castells): La xarxa no només és una nova forma d’organitzar les telecomunicacions, les relacions econòmiques i empresarials; és un nou paradigma que condiciona la nostra mirada sobre el món. La revolució digital ha fet possible que les xarxes s’hagin desenvolupat de manera exponencial.
Castells dóna una visió global de la societat que ha tingut en compte alhora els aspectes estructurals i individuals de les societats humanes. La potencialitat de les xarxes radica en la seva potencialitat, flexibilitat i capacitat d’adaptació i, també, en la seva capacitat de reconfigurar-se.
La tecnologia per si sola no fa res, només dóna fruits en un marc de transformacions culturals, organitzatives i institucionals de gran abast.
5.3.
La teoria del caos Algunes accions originades en el nostre entorn tenen repercussions més enllà de les nostres fronteres. Alhora la nostra vida es veu influïda per accions llunyanes.
Els teòrics del caos posen d’exemple que una papallona que bat les ales sobre Brasil pot provocar una tempesta a Chicago.
5.4.
La Quin és l’origen de la globalització? globalització és una sèrie complexa de processos que es produeixen simultàniament en l’àmbit econòmic, polític, tecnològic, cultural i econòmic. Així, diem que és el resultat d’un llarg procés històric molt lligat al procés de modernització.
El terme globalització va néixer en la darrera dècada del segle XX. Es tracta d’un neologisme que fa referència a un fenomen anterior. No és casual doncs, que el terme s’hagi posat de moda. És a dir, en diferents països sorgeix una paraula que expressa la mateixa idea: a França, mondialisation; a Gran Bretanya, globalization i a Alemanya, Globalisierung. D’aquesta manera es substitueixen els termes de colonialisme o imperialisme.
El que és nou de la globalització és la consciència de la seva transcendència històrica i la popularització del terme. No és senzill posar una data de naixement, però tot i així hi ha tres esdeveniments crucials en la seva història: § El naixement de la xarxa d’internet: La revolució digital ha estat un factor decisiu que ha accelerat les relacions socials i els intercanvis en un món global. Permet la unificació dels codis de transmissió i arxiu de qualsevol tipus de contingut.
§ La caiguda del mur de Berlín: Aquest fet marca un abans i un després.
Abans, el món estava dividit en dos blocs; el sistema capitalista i el sistema comunista o soviètic. Però amb la globalització es configura un nou sistema.
El col·lapse de la Unió Soviètica i el final de la Guerra Freda marquen un punt d’inflexió. El fracàs de les economies planificades han convertit el mercat en un mecanisme econòmic comú a tota la terra.
§ La creació de la OMC (1994): Liberalitza el comerç mundial i de les polítiques de desregulació, privatització i liberalització a escala internacional.
Els mercats han canviat les seves dimensions al llarg de la història; el centre comercial de grans dimensions esdevé una metàfora de la globalització.
5.5.
Què és l’estatisme metodològic? El procés de globalització i l’obertura a un mercat global han plantejar el debat en vers els límits de la sobirania dels estats en el món actual. Les ciències socials, històricament, han centrar els seus estudis en l’estat de nació. L’estatisme metodològic significa que la societat es confon amb els límits de l’estat nacional.
Les dimensions de la societat van més enllà dels límits dels estats. Els fenòmens socials ja no estan vinculats a un territori. Per això cal evitar l’estatisme metodològic. U. Beck critica que les ciències socials caiguin en aquest estatisme metodològic i adoptin una concepció unitària dels estats com a realitats homogènies i independents.
5.6.
Què és el globalisme? El globalisme és la visió de la mundialització des d’una perspectiva exclusivament econòmica. Ulrich Beck alerta del perill de caure en el globalisme, una ideologia del neoliberalisme que només contempla la vessant econòmica del procés i considera que el mercat mundial està destinat a desplaçar progressivament a la política.
5.7.
En quina mesura les TIC han contribuït a la globalització? Les TIC trenquen constantment les barreres en les nocions de temps o espai; a través de les TIC la gent pot estar connectada i informada en qualsevol moment del dia o lloc de la terra.
A més, transformen tots els actors del procés comunicatiu en emissors i receptors al mateix temps, el que permet la retroalimentació.
També creen la possibilitat d’establir relacions diferents a la bidireccional: d’un a un, d’un a molts, de molts a molts.
Les TIC redueixen els costos de producció i distribució de la informació, facilitant l’accés als recursos.
Finalment, contribueixen a democratitzar la comunicació. Fomenten el caràcter igualitari i horitzontal en la conversa.
5.8.
Què és la glocalització? La glocalització exposa una paradoxa i és que la societat es torna més global i més local al mateix temps. La glocalització crea doncs, la necessitat de referents concrets i pròxims amb els quals identificar-se. La globalització és un procés viscut (i imaginat) de maneres diverses en diferents regions del planeta.
5.9.
Què comporta la Mcdonalització de la societat? La Mcdonalització és el principi d’organització basat en les característiques d’un restaurant de menjar ràpid que comporta la uniformització dels processos productius a escala global. George Ritzer considera que les companyies de menjar ràpid han esdevingut el paradigma i el nou model organitzatiu de la societat contemporània.
6. LA INSTITUCIÓ FAMILIAR 6.1.
Introducció En les últimes dècades la institució familiar s’ha vist profundament alterada. S’ha modificat l’estructura interna i les formes de relació han esdevingut més dinàmiques i flexibles.
Els canvis socials incideixen en la vida personal, emocional i familiar de molts individus. Les grans transformacions socials i les crisis successives accentuen la sensació de risc i d’incertesa. Aquests canvis, però, no comporten la mort o desaparició de la família.
Segons Anthony Giddens, la família s’ha convertit en una institució closca: conserva el nom però ha canviat les seves característiques bàsiques. Altres autors com Ulrich Bech es refereix a la família com a paraula zombi.
La família continua essent una institució important que és especialment ben valorada pels joves i adolescents. Els vincles familiars i d’amistat segueixen tenint un valor extraordinari en la vida social.
6.2.
Conceptes bàsics: família, parentiu i matrimoni Família: en un sentit ampli, podem definir-la com una unitat social formada per un grup d’individus lligats entre ells per relacions afectivo-sexuals, de matrimoni, parentiu o afinitat.
Parentiu: conjunt de relacions humanes definit per la posició relativa que ocupa un individu en un grup humà segons el matrimoni, la descendència, o qualsevol dels lligams derivats d’aquests vincles.
Matrimoni: unió sexual relativament estable entre dues o més persones adultes, socialment reconeguda i aprovada.
6.3.
Quins són els principals tipus de família? Família nuclear: • Formada pels cònjuges i els seus fills, es constitueix en l’entorn de la parella i per això té una estructura molt reduïda que la fa vulnerable.
• “El nen és el rei de la casa”.
• Funció econòmica: unitat de consum.
• Afavoreix, inicialment, la separació de rols i el naixement de la “mestressa de la llar”. Hi ha una posterior equiparació de rols que provoca problemes de conciliació familiar.
• Model propi de les societats urbanes: facilita la mobilitat geogràfica i social.
• Tancada: lloc per excel·lència per a la realització personal i per a la defensa dels valors individuals.
• Centrífuga: es fills són la font de consum i, quant es fan grans, “abandonen el niu”.
Família extensa: • Estructura familiar composta per dues o més generacions i per diversos matrimonis que conviuen a la mateixa llar amb els seus fills.
• Funció econòmica: unitat de producció (interessos econòmics que condicionen l’elecció).
• Model propi de les societats rurals: fomenta l’arrelament a la terra i a la tradició (vinculació a terrenys).
• Oberta a la comunitat.
• Centrípeta: els fills són una inversió de futur (garanteixen el seu futur amb els fills).
A partir de la revolució industrial, la família extensa deixa pas a la família nuclear en el moment en el que es passa de la vida al camp a la vida en les ciutats.
Mentre en la societat tradicional la família es constituïa com una “unitat de producció”, en les societats actuals ha es esdevingut una “unitat de consum”.
6.4.
Funcions de la família moderna En les societats avançades, la família ha patit un canvi en les seves funcions bàsiques.
La funció que es manté és la de procurar afecte, estabilitat i suport emocional, sobretot als fills.
Les tasques educatives han estat traspassades, en part, a institucions especialitzades com l’escola.
Les funcions de la família moderna poden dividir-se en dos blocs: PRIMÀRIES: • Regulació de la sexualitat (exemple: tabú de l’incest).
• Procreació (estructures de protecció i cura dels infants).
• Educació (agent personal de socialització).
SECUNDÀRIES: • Funció legal dins de l’Estat modern.
• La lògica política afecte el món familiar mitjançant l’imperi de la llei.
• Funció econòmica bàsica: la família és una unitat de producció i de consum.
• Reproducció de les condicions generals de vida.
• La lògica econòmica penetra la família a través del mercat.
6.5.
Nous tipus de família Família plàstica: les unitats familiars poden experimentar diverses etapes de canvi i transformació en la seva estructura. Fa palès el caràcter canviant de la família en un context de creixement de la desinstitucionalització i forta individualització.
Família monoparental: • Família en què conviuen o bé el pare o bé la mare amb un o més fills.
• És un dels tipus més comuns de les estructures familiars en la societat actual.
• 1/5 infants viuen en famílies monoparentals.
• Només el 10% d’aquestes famílies estan encapçalades pel pare.
• En les darreres dècades, el nombre de famílies monoparentals es va duplicar.
Famílies reconstituïdes: • Tipus de família constituïda per una nova parella en la qual un o els dos membres i els fills procedeixen d’una unió anterior.
• Més d’1/3 part de totes les famílies són reconstituïdes.
Cohabitació (parella de fet): • Parella que conviu i manté una relació estable sense estar casada.
• En alguns països gairebé el 40% dels nadons nascuts de dones solteres són fills de dones que estan cohabitant amb el pare del nen.
• En disminuir els matrimonis i augmentar les taxes de divorci també han augmentat el nombre de parelles que viuen juntes o cohabiten.
Parelles LAT (Living apart together): parelles que fan vida en comú sense residir a la mateixa llar.
Famílies homosexuals: • Famílies formades per parelles homosexuals.
• A Espanya es poden casar i poden adoptar fills, o tenir-ne mitjançant la reproducció assistida.
• El nombre de famílies homosexuals va en augment. Sembla inevitable, ja que la societat és més tolerant.
Llars unipersonals: • El 25% de les llars la formen persones que viuen soles (i va en augment).
• Fenomen creixent, especialment a les grans ciutats.
• EL 27% de les llars les formen persones casades sense fills.
6.6.
Què és el patriarcat? Com afecta la crisi del model patriarcal a la viabilitat de la família actual? Una de les causes dels canvis en el model familiar és la crisi del patriarcat. Però per quines raons el patriarcat està en crisi? Potser la transformació més notòria sigui la inserció generalitzada de la dona en l’esfera pública. Com afirma Manuel Castells, “la incorporació generalitzada de les dones al treball remunerat va augmentar el seu poder de negociació davant els homes i va soscavar la legitimitat del seu domini com a proveïdors de la família”.
El patriarcat és una forma d’organització social en la qual el sexe masculí com a categoria social té màxima autoritat polític i jurídica. En el patriarcat l’autoritat familiar recau en la figura del pare, que imposa la seva voluntat.
La principal conseqüència d’aquest canvi de model és la necessitat de reconstrucció simbòlica i normativa de la família.
Reflexivitat familiar: en la nova realitat a la qual es veu sotmesa la vida personal, íntima i familiar, els rols, les regles i les responsabilitats dins el marc familiar esdevenen objecte de diàleg i reflexió contínua.
La revolució feminista ha provocat un autèntic trasbals en les relacions familiars. El patriarcat ha perdut legitimitat però conserva una certa vigència, per això convé inventar un nou paradigma.
Com a conclusió pot extreure’s que la crisi del model patriarcal genera una situació d’anomia i crea un caldo de cultiu que afavoreix certes tensions i conflictes.
6.6.1. Causes del canvi Les transformacions i la metamorfosi de les formes de convivència són un reflex del canvi dels fonaments sobre els quals s’assenta la nostra societat.
La família tradicional era, generalment, una unitat econòmica.
La divisió sexual del treball i la divisió de rols entre homes i dones era intrínseca a la família tradicional.
En la família tradicional la parella casada era només una part, i sovint no la principal, del sistema familiar, ja que els vincles amb els nens i amb altres parents solien ser molt importants.
El matrimoni és cada vegada menys un acte de necessitat econòmica i cada vegada més una qüestió d’elecció individual.
Avui la parella (casada o no) és el centre de la vida familiar. El vincle es basa, sobretot, en l’estimació i és fràgil. Les persones es casen i es divorcien per amor.
6.6.2. Indicadors del canvi El matrimoni i la família semblen molt febles, però la gent segueix pensant que són importants.
El divorci és molt freqüent però les taxes de matrimonis són relativament altes.
L’índex de natalitat baixa però creix el nombre de tractaments de fertilitat.
Baixa el nombre de matrimonis però es manté el desig de viure en parella. A més, la gent es casa més gran.
Hi ha una gran diversitat dels tipus de família.
Es retarda el naixement del primer fil (cau la taxa de fecunditat).
Increment del índex de separacions i de divorcis.
Increment de famílies monoparentals.
Increment de les llars unipersonals.
Increment del nombre de “famílies reconstituïdes” (de segones noces amb fills d’unions anteriors).
Increment de les “famílies plàstiques”.
Increment dels individus que opten per “viure junts”, cohabitar, abans de casar-se o en lloc de casar-se.
6.6.3. Conseqüències del canvi El declivi de la nupcialitat, la creixent incidència del divorci, l'increment dels fills nascuts fora del matrimoni i l'aparició de noves formes d'unió com ara les relacions prematrimonials i consensuals així com les parelles LAT (Living apart together), que fan vida en comú sense residir juntes, constitueixen les principals característiques d'aquest nou escenari.
Un cop constituïda, una parella té una biografia pròpia. És una unitat basada en la comunicació emocional o intimitat.
Les “relacions” són “actives”: cal esforçar-se. Cal guanyar la confiança de l’altre. I cada vegada és més important la comunicació i la col·laboració.
La família és molt elàstica. És probable que un mateix individu experimenti diverses etapes de convivència familiar al llarg de la seva vida.
Família plàstica: és la condició de la nova estructura familiar. La unitat familiar pot canviar la seva composició i estructura a través del temps. És la noció que explica el caràcter mutant de la família en un context de desinstitucionalització i forta individualització.
Aquests canvis incideixen en una proliferació de nous tipus de família.
Al costat de la típica família nuclear, basada en la relació de parella i molt focalitzada en els fills, han sorgit nous tipus de format familiar.
6.7.
Perspectives teòriques 6.7.1. El funcionalisme La família fa tasques que contribueixen a la satisfacció de les necessitats socials bàsiques i ajuden a perpetuar l’ordre social.
A l’era industrial la família perd importància com a unitat de producció i se centra en la reproducció, criança dels fills i socialització.
Talcott Parsons afirma que la família nuclear és la unitat més ben preparada per ocupar-se de les demandes de la societat industrial.
El “primer adult” pot treballar fora de casa i el segon té cura de la llar i dels fills.
No obstant, aquesta perspectiva ignora les relacions de poder i les formes de subordinació. Només li interessa que la societat funcioni bé.
6.7.2. Perspectiva conflictivista Feminisme: Posa en qüestió la visió de la família com un àmbit harmoniós i igualitari.
Apunta que la família pot ser escenari d’explotació i desigualtats profundes. Això és degut a que la família ha estat de caire patriarcal: s’ha basat en el domini de l’home sobre la dona.
Accepten que hi ha diferències biològiques entre homes i dones, però la major part de les desigualtats són creades per la societat. La socialització per part de la família reprodueix sovint aquestes desigualtats. I els fills i les filles són educats, no només com a individus, sinó com a mascles o femelles: aprenen, des de petits, els rols de gènere.
6.7.3. Nous plantejaments (Beck i Beck-Gernsheim, escriuren The normal chaos of love) Ambdós autors, a The normal chaos of Love, apunten que la majoria de tradicions, normes i directrius que regulaven les relacions personals familiars ja no són vigents.
EL fet d’acceptar que actualment un individu és voluntàriament familiar i no pas per imposició comporta llibertats però també noves tensions. És a dir, el fet que el matrimoni és produeixi de forma lliure (no per raons econòmiques o per imposició familiar) pot provocar noves tensions.
Abans, l’amor, el sexe, els nens i el matrimoni eren els elements de negociació de la família. Avui, en canvi, el treball, la política, l’economia, les professions i la desigualtat són problemes que afronten les parells a l’hora de decidir viure junts.
7. L’EDUCACIÓ 7.1.
Introducció L’educació és l’acció exercida per les generacions adultes sobre les que encara no són madures per a la vida social. Té per objecte suscitar i desenvolupar en l’infant un cert nombre d’estats físics, intel·lectuals i morals que li exigeixen tant la societat política en conjunt com el medi especial al qual està particularment destinat (Durkheim a Educació i sociologia).
Els nens són els missatges vivents que enviem a un temps que no veurem (Neil Postman).
Les societats modernes estableixen un sistema educatiu per a transmetre de generació en generació els seus valors, normes, coneixements i habilitats. En aquest sentit, l’educació constitueix una forma estructurada de socialització.
7.2.
Origen etimològic del terme educació Etimològicament, el concepte d’educació deriva del llatí duco, sinònim de guiar des del front. EL verb educar implica l’acte d’anar “davant mostrant el camí” perquè l’individu pugui assolir una fita. Això suposa recórrer conscientment una trajectòria.
En l’educació, el més important és el procés. És a dir, cal gaudir del fet d’aprendre.
El sistema educatiu és molt finalista i està massa centrat en les notes.
L’educació és prospectiva. És a dir, és una formació cap a o una preparació per al futur. Es mou entre present i futur (entre realitat i identitat) en una trajectòria lineal que és un camí a recórrer en termes de progrés (“acció d’anar cap a endavant”).
Els mètodes pedagògics actuals consideren que els adults han d’acompanyar els infants. Sabem que cada infant és diferent.
7.3.
Quina concepció antropològica s’amaga darrera d’una determinada pedagogia? L’educació va molt lligada a una noció idealitzada de l’ésser humà i del seu paper en la societat. És el fruit d’un procés social, condicionat pel moment històric i pel context cultural.
No podem ni imaginar el gran potencial dels nens petits en el seu desenvolupament intel·lectual, amb la seva imaginació, només els adults els hi posem límit. (Loris Malaguzzi) L’objectiu principal de l’educació és crear persones capaces de fer coses noves, no simplement repetir el que altres generacions van fer. (Jean Piaget) L’educador ha de creure en el potencial del seu alumne i ha d’emprar tot el seu art per transmetre la seva experiència als alumnes (Alfred Adler) Educar és més difícil que ensenyar, ja que per ensenyar es precisa saber mentre que per educar es precisa ser. (Quino) 7.4.
Quins tipus d’educació existeixen? Dins del món de l’educació, es pot fer la següent distinció: § L’educació formal (formació reglada) és aquell aprenentatge institucionalitzat que té un caràcter intencional i està totalment estructurat i es troba graduat cronològicament.
El sistema educatiu constitueix l’anomenada educació formal. Té lloc a través del currículum oficial i inclou matèries com la filosofia, la literatura, les matemàtiques... I estableix una jerarquia entre elles. Normalment s’imparteix en centres educatius i acaba amb una certificació oficial. S’estén des dels primers anys d’escolarització fins a l’educació universitària. Es produeix en àmbits públics (CEIPS, IES Universitats) o centres privats o concertats (col·legis o universitats privades).
Parlem d’educació no formal quan es donen una sèrie d’aprenentatges estructurats i que tenen un caràcter intencional però que es donen fora de l’àmbit escolar (exemple: a través d’activitats de lleure).
§ L’educació informal són aquells aprenentatges que s’assoleixen de forma espontània en les activitats de la vida quotidiana a partir d’interaccions amb l’entorn més proper com la família o en la nostra relació amb els mitjans de comunicació 7.5.
Què és el currículum ocult? Generalment, ni els professors ni els alumnes s’adonen d’aquesta part oculta del currículum, que s’assumeix inconscientment. El currículum ocult es refereix a la formació d’hàbits, valors i actituds com la responsabilitat, la puntualitat, l’honradesa, la disciplina o la companyonia.
7.6.
Quines són les principals funcions del sistema educatiu? Funcions manifestes: • Transmissió de coneixements i ampliació d’horitzons vitals.
• Transmissió de valors cívics.
• Donar una millor preparació d’una qualificació per a una millor adaptació al món professional i al món social.
Funcions latents: • Inculcar els valors dominants.
• Afavorir la integració social.
• Fer la selecció de les elits, reproduir l’estructura social i legitimar el sistema social (existència de la ideologia carismàtica).
7.7.
Quins són els principals paradigmes teòrics que tracten el tema? Funcionalisme (Durkheim i Parsons): Visió macro de la societat.
Té un punt de vista positiu respecte a l’educació, la qual té un paper fonamental com a agent de socialització mitjançant el qual els infants i joves interioritzen la seva cultura.
El sistema educatiu garanteix un sistema obert i meritocràtic que permet la mobilitat social. És un sistema força estable i equilibrat, basat en un consens moral.
L’educació té un paper bàsic en la societat: preparar als estudiants per a les professions que encaixen més en les seves aptituds i capacitats.
Les escoles es conceben com a agents de control social, tant formal (regles, disciplina, sancions...) com informal (a través de la pressió del grup d’amics) de cara a generar comportament socialment esperat, l’obediència, puntualitat, etc.
El capital humà és l’estoc de població amb formació i qualificació. Seria el fet que explicaria que les societats amb un major nivell de qualificació tinguin un creixement econòmic i demogràifc més ràpid.
Sociologia del conflicte (Bourieu i Passeron): Visió macro de la societat.
El sistema educatiu no ofereix igualtat d’oportunitats per a tots ja que afavoreix a les classes privilegiades i reforça les desigualtats existents.
L’escola actua com a agent de control social. L’escola és un mirall de la societat capitalista: una organització jerarquitzada amb una desigual distribució del poder i amb una sèrie de regles per mantenir l’autoritat, en la qual els alumnes aprenen a acceptar el statu quo, és a dir, la societat tal com és.
Està basada en les desigualtats i els desequilibris socials, i on unes categories de persones exerceixen la dominació sobre d’altres. Les diferències de classe, ètnia, gènere i sexualitat produeixen una desigualtat d’oportunitats educatives. El sistema educatiu permet la reproducció de les desigualtats socials i genera actituds de conformitat amb el sistema entre els futurs treballadors.
Interaccionisme simbòlic (Blumer i Young): Visió micro de la societat.
Es tracta d’un procés continu d’interacció social en el qual les persones, en donar significat a les coses que els envolten, van creant i recreant contínuament la realitat social.
Les relacions entre professors i estudiants juguen un paper important en el manteniment de les estructures socials.
7.8.
Quins són els principals sistemes educatius al llarg de la història? Societats tradicionals pre-industrials: Ensenyament per la vida i mitjançant la vida: l’ensenyament és una tasca de comunitat en la qual no existia l’escola sinó que l’ensenyament es realitza de forma “espontània” i té caràcter integral (molt lligada a l’experiència).
La família és la principal institució educativa i, per tant, el principal agent de socialització (sovint també és la principal unitat de producció).
Escàs grau de divisió social del treball i, per això, l’acumulació de coneixement és força limitat.
La major part de la població són analfabets. Això no significa que siguin necessàriament ignorants. Només estudiava una elit (a Espanya, a inicis del s. XX, el 59% eren analfabets).
Societat moderna industrial: En aquesta societat es dóna un canvi radical. La formació s’adquireix després d’un llarg i laboriós procés de formació en distintes institucions educatives. Hi ha una separació entre teoria i pràctica i sorgeix la figura del professional especialitzat (mestre).
Hi ha la necessitat de crear institucions educatives especialitzades que tenen “autonomia”, fomentant l’educació presencial. L’escola s’erigeix com un món apart que compleix una funció protectora.
L’acumulació de coneixement és extraordinària per la qual cosa neix la necessitat d’especialitzar-se de cara a l’orientació professional.
La major part de la població està escolaritzada. No obstant apareixen els problemes d’analfabetisme funcional i analfabetisme mediàtic. Segons Alvin Toffler, “els analfabets del s. XXI no seran aquells que no sàpiguen ni llegir ni escriure, sinó aquells que no puguin aprendre, desaprendre i reaprendre”.
Societats informacionals: No és un model educatiu centrat en el procés de transferència de la informació del docent a l’alumne. Més aviat és un model d’aprenentatge transformacional, orientat a l’aprenentatge al llarg de la vida. Es produeix, per tant, un canvi de plantejament, ja que ara es planteja l’aprenentatge al llarg de la vida mentre que abans es deia “busquem una formació per a tota la vida”.
En alguns camps es vol recuperar el compromís entre teoria i pràctica.
Es creen institucions educatives de caire no presencial (com la universitat a distància).
També es demana una gran versatilitat i una capacitat d’integrar persones procedents de diverses disciplines (interdisciplinarietat).
És un error separar la formació científica tècnica i la formació humanista i creativa.
La pràctica totalitat de la població esta escolaritzada. No obstant, hi ha risc de que s’obri una bretxa digital (donada per la diferència que hi ha entre els països que tenen accés a internet i els que no). El factor clau per superar-la és el grau de competència digital (digital literacy) i el domini que els individus acrediten de les TRIC. És cabdal el nivell de coneixement i les habilitats necessàries per a fer un ús de qualitat.
La competència digital comporta un conjunt d’habilitats que serveixen per buscar, obtenir, crear, processar i transformar la informació en coneixement. És la capacitat d’utilitzar les TIC per trobar solucions en l’àmbit de la vida personal, familiar i professional.
7.9.
Què és la reproducció social i cultural? Borideu i Passeron, a Los estudiantes y la cultura, expliquen que el sistema educatiu fa la tria dels escollits. És a dir, que una de les tasques del sistema educatiu és triar a les persones més ben preparades.
A França, la lògica del sistema educatiu afavoreix als estudiants amb un major nivell socio-econòmic i major capital cultural. Els estudis realitzats constaten que, a França, les oportunitats reals per a triomfar a l’escola depenen de l’origen social i familiar de l’individu. De manera que hi ha una correlació positiva entre l’èxit escolar i l’origen de classe.
L’ensenyament s’organitza segons formes ocultes de diferenciació: hi ha una afinitat entre la llengua i la cultura acadèmica (objectiva i universal) i la llengua i la “cultura burgesa”. Es tracta d’una mena de bagatge cultural (capital cultural) de les classes burgeses que col·loca el burgès en una disposició d’avantatge i de clara superioritat cultural i social.
Per assolir aquesta funció legitimadora, l’escola es val de la ideologia carismàtica que veu en la intel·ligència un “do natural” que posseeixen els individus “superdotats”.
8. EL TREBALL 8.1.
Què és el treball? El treball ha estat una activitat bàsica de l’ésser humà al llarg de la història per assegurar-se la supervivència i la continuïtat com a espècie.
El treball és una activitat universal. Ha estat una activitat bàsica de l’ésser humà al llarg de la història per assegurar-se la supervivència i al continuïtat de l’espècie.
En totes les societats hom pot sobreviure gràcies a la provisió de menjar, beguda...
fins i tot en les societats recol·lectores hi ha una disposició sistemàtica per a l’abastament dels recursos naturals. A totes les cultures el treball és la base del sistema econòmic, constituït per les institucions que proveeixen la producció i la distribució de béns i serveis.
Però què és el treball? I què no ho és? La concepció de treball és relativa, depèn de vàries coses. A més, ha canviat al llarg de la història i varia segons el context cultural. En totes les cultures el treball és la base del sistema econòmic (constituït per les institucions que proveeixen la producció i la distribució dels béns i serveis).
És important fer la distinció entre treball productiu i treball reproductiu.
§ Treball productiu: És un tipus d’activitat humana retribuïda salarialment; l’obrer ven la seva força de treball a canvi d’un salari.
§ Treball reproductiu: És un tipus de treball no remunerat que es realitza a la llar, que es centra en les tasques domèstiques de cuinar, netejarà, comprar... Les tasques domestiques tenen una importància decisiva en totes les societats humanes.
Marx és un dels grans teòrics sobre el treball en les societats industrials capitalistes.
El treball és l’execució de tasques que impliquen una despesa d’esforç mental i físic que tenen com a objecte la producció de béns i serveis per atendre “necessitats” humanes. En la societat actual, basada en l’economia del coneixement, al major part de béns produïts són intangibles. Mentre en la societat industrial l’energia era la principal font de producció en la societat informacional és el processament de la informació.
Però aleshores... el treball dignifica o embruteix? “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. La paraula treballar prové del llatí tripaliare, de tripalium, instrument de tortura que s’utilitzava per infligir dolor i sofriment.
8.2.
§ El treball al llarg de la història El treball en les societats (pre)industrials: La major part de la població era econòmicament autosuficient i només la producció excedentària tenia sortida en el mercat.
En les societats simples les persones treballaven en algunes ocupacions que no presentaven una gran dificultat tècnica. Així, el treball es basava en el domini de l’ofici que s’aprenia després d’un llarg aprenentatge. Per això no hi havia més de vint o trenta oficis. El treballador, normalment feia tot el procés de producció que comprenia, és a dir, totes les fases del procés des del principi fins al final.
§ El treball en les societats industrials: La característica distintiva del sistema econòmic en les societats modernes és la creació d’una divisió social del treball molt complexa i diversa en la que ens hem d’especialitzar. Adam Smith, el primer líder liberal, considerava que la divisió social del treball permetia un fort increment de la productivitat.
En les societats industrials es dóna una divisió social del treball ja que es basa en un sistema productiu dividit en tasques o ocupacions especialitzades que creen una forta interdependència, per tant, les persones s’han d’especialitzar. És a dir, que necessitem la feina dels altres. Això és concebut com una nova forma de solidaritat que anomenem solidaritat orgànica.
§ 8.3.
El treball en les societats (post)industrials Què és la divisió social del treball? La divisió social del treball és un sistema productiu dividit en taques o ocupacions especialitzades que creen una forta interdependència. Apareix una nova font de solidaritat; la solidaritat orgànica.
La solidaritat orgànica és sorgida de la divisió del treball, que es recolza en la diferència entre les tasques i funcions que realitzen els individus i en la seva mútua dependència.
8.4.
L’organització del treball (sistema burocràtic) La burocràcia és la forma d’organització pròpia de la societat moderna caracteritzada per l’organització racional del treball. Segons Weber la burocràcia és el millor model, un tipus ideal. En un sentit col·loquial, la burocràcia és sinònim de “papeleo”.
És un tipus d’organització pròpia de la societat moderna de caràcter formal, amb regles de procediment explicites i estructura jeràrquica i internament diferenciada en tasques altament controlades per formes, seccions i departaments amb pretensió de racionalitat i eficiència.
Quines són les principals característiques de la burocràcia? § Un alt grau d’especialització i una divisió social del treball clarament definida § La selecció del personal es fa en base de la seva capacitat i coneixement tècnic § L’organització pressuposa una estructura jeràrquica de l’autoritat amb àrees clarament circumscrites de comandament i responsabilitat § Responsabilitat individual davant del treball § Hi ha unes pautes de treball molt severes i uns protocols molt estrictes § Relaciones impersonals entre els membres de l’organització i els clients o ciutadans § Les eines i els mitjans de treball pertanyen a l’organització Quins efectes pot tenir? Avantatges: § Racionalitat § Precisió en el treball § Rapidesa en les decisions § Uniformitat en les rutines § Empleats són indispensables § Disciplinada i ordre § Possibilitat de carrera professional § Eficàcia i productivitat § Competitivitat Desavantatges: § Formalisme i “papeleo” § Resistència al canvi § Impersonalització § Rutines i procediments § Dificultat d’atenció al client 8.5.
Formes d’organització del treball 8.5.1. Taylorisme Frederick Winslow Taylor va ser el precursor de l’anomenada organització científica del treball d’inspiració positivista.
Taylor, enginyer industrial, va fer una sèrie de recomanacions tècniques sobre l’organització del treball amb l’objecte de millorar-ne l’eficàcia. Per això, va detallar una sèrie d’instruccions de què calia fer, com, i en quant temps s’havia de portar a terme. El taylorisme pretén eliminar els temps morts (i els moviments inútils).
El taylorisme consisteix fonamentalment en l’observació i l’estudi detallat dels processos de treball, que són descompostos en diverses tasques, el mesurament del temps, d’execució de les mateixes (mitjançant el cronòmetre) i en l’establiment, com a incentiu, del pagament de primes lligades al rendiment.
Les grans cadenes de producció en sèrie que donen com a resultat una producció estandarditzada, massiva i amb uns costos de fabricació reduïts. El taylorisme facilita l’entrada en massa dels treballadors no qualificats en la producció, però també comporta la deshumanització del treball i l’augment de la monotonia laboral.
8.5.2. Fordisme La producció industrial a la primera meitat del segle XX segueix la filosofia fordista que implica la producció industrial a gran escala i adreçada a mercats de masses.
Henry Ford va decidir pagar molt millor als treballadors per aconseguir la seva fidelitat a l’empresa i convertir-los en potencials compradors. Així com el taylorisme cercava millorar l’eficàcia industrial, el fordisme prestava molta més atenció a la retribució dels treballadors i a la sortida comercial dels productes.
Les pel·lícules són obres concebudes com un treball col·lectiu, del qual ens informen els títols crèdit (Hollywood es basa en el sistema de producció industrial de caràcter fordista).
Les conseqüències o els efectes perversos d’aquest sistema van ser magistralment retratats per la pel·lícula de Chaplin: Temps moderns.
8.5.3. Postfordisme à Toyotisme Davant la incapacitat del fordisme per adaptar-se a la crisi econòmica dels anys setanta, sorgeixen noves formes d’organització del treball. El postfordisme respon a les exigències creades per un nou sistema econòmic molt dinàmic i canviant.
En una fase més avançada de la societat capitalista es produeix una extraordinària diversificació de l’oferta de productes que s’adreça a una demanda molt selectiva i canviant.
El treball en les societats (post)industrials o informacionals: el toyotisme és un nou paradigma tècnic-industrial que va projectar al Japó a un primer pla durant la dècada dels vuitanta.
8.5.4. Toyotisme El toyotisme és un mètode d’organització del treball (oposat al taylorisme) introduït en la segona meitat del segle XX per les empreses japoneses, basat en: § La producció ajustada en temps i quantitat (just in time) § L’aplicació de la qualitat total § La implicació absoluta dels treballadors en el procés de producció Una de les bases d’aquest sistema són els anomenats cercles de qualitat. Aquests són equips formats per treballadors que estudien la qualitat d’un producte i, sobretot, l’adequació del procés productiu.
El secret del toyotisme és una major implicació i responsabilitat del treballador; es basa en la premissa que el treballador millora el seu rendiment si participa activament en equips de treball on se sent intrigat i pot comunicar les queixes i suggerir innovacions i millores del procés de producció.
Alhora que fa créixer la productivitat del treball, disminueix sensiblement la taxa d’error.
El toyotisme requereix mà d’obra molt més qualificada ja que controla el procés tècnicament.
El període corresponent al toyotisme ha estat caracteritzat com la revolució de la intel·ligència, dels microprocessadors o les biotecnologies.
8.6.
Que és l’alienació Marx utilitza el terme alienació per descriure les condicions de treball que pateix el treballador en un sistema capitalista en el qual perd el control sobre el procés de treball i sobre el fruit d’aquest procés.
L’alienació comporta l’allunyament de l’ésser humà respecte de si mateix.
9. ESTILS DE VIDA 9.1.
Què és l’estil de vida? La cultura és una manera global de viure i d’encarar la vida, i una manera d’ésser en el món. L’estil de vida equival a “una manera de fer” i està molt condicionat per les activitats que es fan en el temps de lleure. D’una societat centrada en el treball hem passat a una societat on el consum també té una importància cabdal.
9.2.
Diferències entre classe social i grup d’estatus Des d’una perspectiva marxista, la propietat, la riquesa i l’ocupació són els principals criteris convencionals per a la definició de la posició de classe. Així que, com suggereix Max Weber, s’ha de distingir entre classe social i grup d’estatus: “les classes s’estratifiquen d’acord amb llurs relacions amb la producció i l’adquisició de béns; mentre que als grups d’estatus s’estratifiquen segons els principis del consum de béns, tal com ve representat per estils de vida particulars.” 9.3.
Quin és el paper social de les (i els) models? La identitat social depèn de la classe social i de l’estil de vida de l’individu. Això ha estat plenament assimilat des del món de la producció i de la publicitat.
Es tracta d’un “estil de vida” d’un grup social particular. També es refereix a la “manera de fer” característica d’una època determinada, la “manera de fer” d’un país (American Way of life).
La “manera”, però, es refereix només a l’aparença externa? Doncs bé, la “manera” es refereix al registre sencer, minuciós i complet.
El més important no és el què, sinó el com es fa. També té importància qui ho fa.
Els personatges famosos esdevenen models de referència. És important conèixer el significat d’allò que es fa, ja que sovint els protagonistes ignoren el significat precís d’aquestes accions i es deixen portar, actuant amb “sentit pràctic”.
Patrícia Soley-Beltran, a ¡Divinas! Modelos, poder y mentiras, afirma que les models són treballadores precàries en situació d’explotació i que les bloggers de moda el que fan és perpetuar el vincle entre marques i consumisme.
Els models amaguen un sistema de valors.
9.4.
Què és l’habitus? L’habitus és un bagatge cultural que els individus han adquirit a través de la seva experiència i trajectòria vital. És com una segona naturalesa d’origen cultural que orienta les eleccions que tota persona fa relatives al menjar, a la vestimenta...
Alhora, l’habitus configura la manera de fer de l’individu, la manera de parlar, de moure’s i de gesticular.
L’habitus és producte del procés de socialització viscut per l’individu i està molt lligat a les arrels socials i familiars.
Bourdieu considera que l’habitus és una manera de fer i de ser interioritzada segons la posició que la persona ocupa dins de l’espai social i que organitza la percepció de la realitat i orienta la generació de pràctiques culturals i de representacions.
L’habitus és allò que pot donar una certa harmonia i coherència als estils de vida dels grups i a les classes socials.
9.5.
Quines són (segons Burdieu) les característiques dels gustos? A La distinction, Bourdieu fa un retrat històric de la distinció cultural en la França dels anys seixanta i setanta.
El tema del gust és un vell objecte e les preocupacions intel·lectuals de Pierre Bourdieu (1930-2002). El gust, propensió i aptitud per a l’apropiació (material i/o simbòlica) d’una classe determinada d’objectes o de pràctiques enclassades i enclassants, és la fórmula generadora que es troba en la base de l’estil de vida, que és el conjunt unitari de preferències distintives que expressen, en la lògica específica de cadascun dels subespais simbòlics (mobiliari, vestits, llenguatge...), la mateixa intenció expressiva.
Bourdieu assenyala la importància dels gustos i les preferències culturals en els mecanismes de distinció i reconeixement social. En la teoria de la distinció de Bourdieu hi ha subjacent l’anàlisi d’aquest fenomen a partir d’un sol criteri bàsic, que és el gust.
Els gustos tenen una base social i són producte, sobretot, de l’educació que s’assoleix a l’àmbit familiar. Els gustos i formes de comportament extern són al centre d’un determinat estil de vida.
Segons Bourdieu, les característiques del gust són les següents: § El gust no és l’expressió d’un do natural, és el producte d’un procés d’aprenentatge especialment a l’àmbit familiar. Hi ha un fort lligam entre cultura i educació.
§ El gust no és l’expressió pura de la subjectivitat individual, és fruit (en part) d’uns valors col·lectius.
§ El gust no és una dada fixa, és producte d’un “procés evolutiu” i pot experimentar canvis en el temps; per això podem parlar de “procés de civilització”.
§ El gust no és el mateix en totes les societats humanes; el gust és relatiu i canvia en funció del context cultural.
§ El gust no es pot simular de forma permanent, Des del punt de vista del sentit comú el gust es té o no es té: “de porc i de senyor se n’ha de venir de mena”. La simulació de gustos imposats pot ser contraproduent.
§ Dins d’una mateixa societat es constata l’existència de diferents gustos.
Cadascú té el seu gust particular, les societats avançades són policulturals.
§ Com es posa de manifest a “La distinció”, els gustos tenen un caràcter relacional. El bon gust, legítim de l’alta burgesia, es distingeix alhora del gust pretensiós de les capes mitjanes i del gust vulgar de les classes populars.
9.6.
Què és el consum ostentós? Què són els béns posicionals? La teoria de la classe ociosa de Thorstein Veblen és un retrat històric de les formes de vida de les famílies de l’alta burgesia nord-americana de la segona meitat del s.
XIX.
En un fragment del l’obre, diu que “part de l’encant atribuït a la sabata de xarol, a la roba blanca immaculada, al barret de copa brillant i al bastó deriva del fet que suggereix que l’usuari, vestit així, difícilment pugi ajudar a dur a terme una tasca útil. Els vestits elegants serveixen per a la seva finalitat d’elegància, no només pel fet de ser cars, sinó també perquè constitueixen el símbol de l’oci”.
Veblen descriu un estil de vida i un tipus de consum de caràcter elitista que s’estava generalitzant i començava a ser un referent general per a una “societat de consum” incipient.
Els membres de la burgesia no tenen, en néixer, cap tret diferencial. En les societats liberals preval el principi d’”igualtat d’oportunitats.
Veblen s’adona que el consum respon a una profunda inquietud psicològica: què puc fer jo per conservar o millorar la meva imatge i reputació social? Per guanyar i conservar l’estima dels altres, no n’hi ha prou amb tenir poder i disposar de riquesa; cal que aquesta riquesa sigui exhibida i posada de manifest, perquè l’estima social només s’atorga davant la seva evidència. També és útil per mantenir l’autoestima.
El consum es converteix, aleshores, en un potent mitjà d’expressió i comunicació Thorstein Veblen fou el primer economista que va parlar del consum ostentós relacionat amb l’afany de presumpció i de distinció social per part dels membres de les classes benestants. Sosté que qualsevol despesa que contribueixi a la bona fama de l’individu s’ha de fer en coses cares i supèrflues.
El consum d’objecte de luxe, que no tenen cap utilitat aparent, esdevé socialment honorable. És un signe de proesa i penyora de dignitat humana. El consum d’objectes de marca, per exemple, és un mitjà per expressar com ens agrada ser vistos.
Algunes marques de cotxes de luxe, amb connotacions aristocràtiques, s’han convertit en símbols d’estatus. La publicitat no només ens ven un model, sinó un determinat estil de vida.
Consumir es considera un fet “noble” i honorífic en la mesura en què els béns són costosos. La impossibilitat de disposar en la quantitat i qualitat necessàries d’aquests béns pot ser un signe d’inferioritat i de demèrit (un vestit barat és el que fa a un home barat).
La lògica que regeix l’apropiació dels béns com a objectes de distinció no és, només, la de la satisfacció de necessitats sinó la de l’escassetat d’aquests béns i la impossibilitat que altres els tinguin. Es tracta (segons l’economista britànic Fred Hirsch) de béns posicionals, que no tothom pot consumir al mateix temps i que col·loquen als seus consumidors en una posició de superioritat. Per exemple, algunes cases de propietat situades en llocs privilegiats són molt cobejades.
En resum, la distinció es fonamenta, principalment, en la propietat i la riquesa, i s’expressa mitjançant l’ostentació de temps (la ociositat) i les formes de consum (consum conspicu).
Per acabar, per assolir un alt nivell de distinció, no n’hi ha prou de fer ostentació de la riquesa material. També és important l’educació, la sensibilitat, les formes de comportament i el com de les bones maneres.
...

Comprar Previsualizar