Antropologia: Enseñanzas de don Juan - Seguim dins la caverna? Plató (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Antropología
Año del apunte 2016
Páginas 9
Fecha de subida 13/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

És un dels treballs on més he possat de mi mateix, la nota des del meu punt de vista es va quedar curta, un 9.

Vista previa del texto

23-12-2016 Seguim dins la caverna? “Enseñanzas de don Juan” RAMON AUDET SANCHEZ NIUB: 18109033 ANTROPOLOGIA GRUP: C1 CARLES SITGES Índex Introducció .................................................................................................................................... 2 La fina línia que separa el mite de la realitat ................................................................................ 3 Comentari personal/relació amb el llibre: “Las enseñanzas de don Juan” ................................... 5 Comentari personal ....................................................................................................................... 7 Bibliografia .................................................................................................................................... 8 1 Introducció Després de tant pensar en quina és la millor manera d’enfocar el meu treball he arribat a la conclusió que faré “d’antropòleg” in situ en la meva societat ja que, ni m’agrada ni l’entenc. Però en els meus moments de lucidesa (bastant escassos) adquirida pels meus pensaments i la influència dels filòsofs hel·lènics puc arribar a entendre el funcionament dels individus que composen la meva societat. Per tant, aquest treball no el vull titllar d’un simple anàlisi o assaig d’un llibre o anar a buscar informació de l’autor i limitar-me a copiar (escrivint les seves idees amb unes altres paraules), vull anar més enllà, reflexionar, pensar, crear i sobretot gaudir del meu treball. Vull demostrat que la meva societat no ha canviat tant en 2.500 anys, sí que hem evolucionat però, es tracta d’una involució? A partir d’una al·legoria de Plató d’un dels seus llibres més coneguts (La República) intentaré demostrar la meva hipòtesi, estem dins la caverna? Ens movem en una societat enganyosa, plena d’ombres, d’aparences, publicitat, màrqueting... cada cop estem més alienats i cada cop ens costa més diferenciar què és la realitat. Trobem contínues distraccions que ens allunyen del coneixement, distraccions que poden ser proporcionals al grau de desenvolupament social, tecnològic i laboral de la societat en què vivim... però, i si aquestes distraccions fossin fruit d’un procés de manipulació de masses per ocultar la realitat? Per posar un exemple pràctic; al govern ja li va bé que “les masses” (el poble) estiguin entretingudes amb el futbol perquè així no s’interessen per temes com ara la política i això segons Plató provoca que estiguem governats pels pitjors. El preu de desentendre’s de la política és estar governats pels pitjors.
Un altre exemple que és un reflex claríssim de la doble moral d’una societat en hores baixes és el tema del maltracte animal. La gent s’indigna moltíssim per les corregudes de toros (cal remarcar que estic totalment en contra que es celebrin crims pel delit d’uns quants individus) però en canvi, tenim una de les taxes d’atur més altes d’Europa i la gent sembla que li és indiferent. Hi ha un 21 % d’IVA cultural, retallades en sanitat, en educació... tot això em porta a pensar que no interessa que hi hagi persones creatives que pensin per elles mateixes, no interessa un poble culte, els interessa més un poble ignorant, sumís... per contra partida això em podria portar a parlar de la necessària reforma educativa que necessita el nostre país.
2 Retornant al tema de l’Antiga Grècia (que és la societat en la qual Plató desenvoluparà bona part de les seves idees) torna a mostrar-me que l’evolució humana és relativa. Al llarg de la història hi ha hagut sempre personatges amb poc sentit ètic i moral (per dir-ho d’una manera suau), l’Antiguitat tampoc estava exempta d’aquests individus. Un d’ells era Alcibíades del qual s’explica que va tallar-li el membre reproductor al seu gos en públic, quan van preguntar-li el per què d’una acció tan baixa va respondre amb l’argument de què mentre el poble parlés del seu gos, no criticarien la seva gestió. Aquest fet és una imatge inequívoca de què no hem avançat tant. Tornant al tema dels animals, els governants són la classe més alta de l’Estat dissenyat per Plató 2.500 anys abans que el nostre statu quo actual, avui dia si més no són personatges molt influents, les seves accions repercuteixen directa o indirectament en el nostre dia a dia.
Per tant, una de les màximes d’aquest treball és relacionar l’Antropologia amb la Filosofia.
La fina línia que separa el mite de la realitat Plató parlant amb el seu mestre, Sòcrates li demana que imagini un antre subterrani que tingui una entrada que s’obri cap a la llum. Dins l’antre hi ha homes encadenats des de la seva infància, no es poden moure, ni tan sols girar el cap, per això, només poden veure el que tenen davant seu. Darrere d’ells a una certa distància i a una certa alçada hi ha un camí elevat i darrere del camí, hi ha persones que passen al llarg del mur portant tota classe d’objectes (figures d’homes, d’animals, de fusta, de pedra...) i aquests objectes es projecten davant dels captius. Algunes de les persones que passen per darrere es paren a parlar i d’altres no. Hi ha un foc darrere de les persones que porten els objectes a una certa alçada i amb aquest foc projecten tot tipus d’ombres que serà l’únic que veuran al llarg de la seva vida els presoners. Les persones captives creuran sempre que la realitat és allò que veuen projectat a la paret.
Reconstrucció gràfica del Mite de la caverna.
Un dia un dels captius és alliberat i a mesura que avanci per la caverna arribarà al punt on hi ha el foc. Si obliguessin al captiu a mirar al foc (que està dins de la pròpia cova) en un primer moment la llum li provocaria mal als ulls i acabaria per desobeir i tornar a girar3 se cap a aquelles coses que li eren fàcils de mirar, les ombres. Si algú per força l’arrossegués pel pendent abrupte i el traïes al món real, un cop la llum del sol li arribés al seu camp de visió, no podria veure cap de les coses que nosaltres diem que són verdaderes. Quan veu la llum s’espanta, no visualitza, li costa adaptar-s’hi al nou context... necessitarà un procés per acostumar-s’hi. Primer observaria amb més facilitat les coses reflectides a l’aigua, i poc a poc podria veure els objectes que el rodegen. De nit podria contemplar els astres i la lluna. Amb el temps podria inclús mirar al sol i podria començar a raonar i fer-se preguntes. En recordar-se’n de la caverna i de la “saviesa” dels encadenats es sentiria afortunat del canvi i compadiria als altres captius.
El captiu que ara pot raonar i és lliure, es negarà completament a tornar a la seva anterior vida però, si per algun motiu hi tornés, voldrà treure de l’error als altres captius i els explicarà el que ha vist i ha conegut allà fora, els presoners però es riurien d’ell i creurien que per haver volgut pujar fora de la caverna tenia ara els ulls malmesos i que no valia la pena ni intentar sortir a l’exterior. El presoner “rehabilitat” seria considerat com a un boig i inclús podrien arribar a matar-lo.
Actualment, les ombres podrien ser la televisió, els anuncis, les xarxes socials, la publicitat... ens venen productes, il·lusions, ideals de bellesa, fum... coses que no necessitem però ens creen la falsa impressió que sí les necessitem. Els individus naixem dins de la caverna i estem dins d’una societat no triada, amb unes ideologies, uns llenguatges, uns costums... dins d’aquest col·lectiu de persones, el sistema educatiu fa aigües i s’aconsegueix incrementar la ignorància amb programes televisius simples i repulsius que l’únic que busquen és obtenir l’atenció de les masses. Ja des de petits a totes les cases com a mínim hi ha una televisió, aquesta ens idiotitza i ens manipula. Per tant, sense saber-ho nosaltres estem més lligats que els captius del mite de Plató.
Posem per cas que un de nosaltres aconsegueix “alliberar-se de les cadenes” i comença a sortir de la cova. Estic convençut que el coneixement és l’única via de sortida d’aquesta caverna. Una persona quan comença a llegir, estudiar, viatjar 1, informar-se, a conèixer el seu passat o interessar-se per la filosofia, arriba un moment en el qual “veu la llum” i comença a fer-se preguntes, moltes vegades preguntes que no tenen una resposta exacta.
Viatjar ens permet veure altres cultures, altres societat, costums… i podem veure que no només la nostra és vàlida. Ens hem de desfer de les nostres idees pre concebudes i sortir de la nostra caverna. La meva pregunta és: i si en aquelles societats que anem a visitar els individus que les composen creuen que la seva societat no és la correcta? El món rep definicions diferents en llocs diferents.
1 4 Cada nou per què obra una nova recerca. Tot aquest procés de coneixement o alliberament de les cadenes és un procés lent, solitari, dificultós i dolorós. Aquestes circumstàncies fan que sigui més fàcil deixar-se enganyar que qüestionar-s’ho tot. A més a més, si naixem dins la caverna és pràcticament impossible que algú s’adoni de l’engany. Tot això em porta a qüestionar-me una altra cosa; la democràcia. Com es mostra al mite, “les masses” són ignorants i fàcilment manipulables per tant, quan un partit polític arriba al poder amb majoria absoluta o bé amb un percentatge notable de persones que l’han votat, realment és just que governi? Realment tots els vots tenen el mateix valor? Sempre serà diferent el vot d’una persona responsable, amb educació i implicació política, erudita, amb una formació, amb curiositat... que el vot d’una persona que la seva aspiració a la vida és agafar una intoxicació etílica cada dissabte o barallar-se per una qüestió futbolística (per posar un exemple). Això em porta a preguntar-me i discrepar de la frase: tots som iguals (a nivell racial sí).
Queda bastant clar qui aconsegueix sortir de l’engany i qui viu sempre enganyat. Viure enganyat sempre serà la posició fàcil, les persones que lluiten per sortir de la caverna són poques i un cop surten la seva lluita no acaba aquí. Quan se’n adonen de l’error que era viure a la caverna volen fer el mateix amb els altres captius. Quan una persona comença (posem per cas) a estudiar o llegir filosofia, art, història, literatura, etcètera, vol aconseguir que més persones s’interessin per allò (normalment) i la manera de fer-ho és explicant les coses amb passió per captar l’atenció de les persones. Però, desafortunadament quan una persona comença a “filosofar” el titllem ràpidament de boig, poc coherent i altres definicions més ofensives. Això és el mateix que li passa al captiu alliberat que vol treure de l’error a les persones de la caverna.
Hem d’aconseguir treure’ns les cadenes i sortir de la cova i l’única manera que considero vàlida per dur a terme aquesta tasca és dedicar-nos al coneixement. Llegir molt, apassionar-nos amb el que fem i sobretot, evitar la ignorància ja que quan aquesta està present, el coneixement es dilueix com la flama d’una espelma que és consumida per l’oxigen.
Comentari personal/relació amb el llibre: “Las enseñanzas de don Juan” Tot i que m’he llegit el llibre m’ha sigut molt difícil relacionar-lo amb Plató i més concretament amb el mite de la caverna. Des del punt de vista purament antropològic, és 5 un llibre èmic, ja que constitueix una mena de diari personal de les vivències in situ de Carlos Castaneda i mostra pensaments, activitats, maneres de fer, modus vivendi...molt diferents de la cultura a la qual pertanyia l’autor. El protagonista s’implica amb la cultura yaqui guiat per un bruixot, don Juan. L’aprenentatge de Carlos és una mostra clara de la necessitat que tenim els éssers humans de tenir un mestre, un guia, un xerpa a qui preguntar-li i demanar-li consell. La figura del professor és bàsica en la formació de les persones, quan parlo de professor no és necessàriament una persona física sinó: la Natura, els llibres, l’experiència, l’observació...
Un cop llegit el pròleg d’Octavio Paz, coincideixo en no saber amb absoluta certesa si es tracta d’un llibre d’antropologia o de ficció literària. Això, també es pot relacionar amb Plató, qui creia que hem de distingir entre aparences i realitat2.Sigui o no novel·la literària és innegable el seu valor etnogràfic perquè constitueix una anàlisi d’una cultura.
Una de les parts més importants del llibre és el procés d’aprenentatge (en aquest cas d’un antropòleg) amb l’objectiu de convertir-se en un “home de coneixement”. En el llibre, el camí cap al coneixement és lent i molt costós, en el mite de Plató el captiu que trenca les seves cadenes i aconsegueix sortir a l’exterior a buscar la realitat i es troba un trajecte ple d’obstacles i angoixes que no finalitzen mai. Passa quelcom similar amb el protagonista del llibre, vol aconseguir arribar al coneixement però és un viatge llarg i ple d’obstacles.
Tot el que es vol aconseguir, requereix esforç, treball, sacrifici...Com més gran sigui l’objectiu, més gran haurà de ser el sacrifici.
Una cosa que m’ha cridat molt l’atenció del llibre és quins són els enemics naturals d’un home de coneixement; por, claredat de ment, poder i vellesa. En primer lloc, la por moltes vegades ens atura, s’apodera de nosaltres i provoca que deixem de fer moltes coses. Una de les angoixes més comuns en els éssers humans és la por al fracàs. Passem per alt que el fracàs és una de les claus de qualsevol aprenentatge. Per posar un exemple, en qualsevol cultura, societat, Estat, poble, civilització... quan han hagut de construir un pont (per posar un exemple) la primera vegada que es llencen a intentar construir-lo és molt probable que el pont acabi enfonsat o que hi hagi qualsevol error que provoqui un col·lapse i aquell pont quedi destruït. D’aquesta manera la pròxima vegada es tindrà una referència dels errors que es poden cometre en aquest tipus de construccions i acabaran per evitar-se i 2 Per veure la doble moral que tenim tots, en realitat Plató no es deia així. El seu nom real era Aristòcles, curiosament un dels filòsofs que més va insistir en diferenciar realitat d’aparences, passarà a la història amb un “pseudònim”.
6 buscar altres maneres de construir. Cauran molts ponts fins que un dia un s’aconsegueixi mantenir un en peu i que es pugui utilitzar. Aquell dia es tindrà el model de com fer un pont i també es tindran tot tipus de referències de com no fer un pont. A poc a poc aniran perfeccionant-se i seran cada cop millors. Arran de tornar a intentar-ho, d’esforços, paciència i molts fracassos s’aconsegueix aprendre. És curiós que en la nostra societat considerem com un insult l’adjectiu fracassat però aquest, porta implícit (no sempre) l’èxit.
Respecte a claredat de ment no coincideixo amb el llibre que sigui un enemic, inclús diria que tenir una ment lúcida és fonamental per aconseguir el coneixement. Ho interpreto com una ment oberta, sense prejudicis, molts cops aquests també són enemics de l’home de coneixement. Coincideixo més amb el poder com a enemic. El poder corromp a les persones, com més en tenim, més en volem i com més en tenim més tirans som, l’home és un llop per l’home – Thomas Hobbes (1588-1679).
L’últim enemic natural seria la vellesa. El procés d’aprenentatge és una cursa contrarellotge amb el temps. Per a prendre tot el coneixement que l’ésser humà ha anat generant al llarg de tota la història, necessitaríem més d’una vida i desgraciadament (o afortunadament) només tenim una. La vellesa ens va acostant cada cop més a la mort i quan aquesta arriba, el coneixement desapareix.
Els llibres de Castaneda estan molt influenciats per la tradició de la bruixeria i inclús afirmava haver-se convertit en un xaman després d’un intens entrenament per modificar la seva consciència i percepció a base de plantes al·lucinògenes. Una de les més freqüents al llibre és l’anomenada “planta del dimoni” i el “peyote”. Hi ha molta controvèrsia amb les seves obres. Els crítics asseguren que el treball de Castaneda és una farsa. Per tant, haurem de distingir entre realitat i ficció.
Comentari personal En aquest treball he pogut desenvolupar idees, pensaments i fins i tot sentiments. El llibre m’ha servit per aprendre aquelles coses que se que se però que realment les passo per alt, com per exemple que qualsevol aprenentatge és dur i requereix d’esforç. La temàtica del llibre que em va tocar estava centrada en una cultura/societat molt diferent de la meva i crec que per entendre altres societats primer has d’entendre la teva pròpia.
Aquesta part del treball l’he anomenada “comentari personal” però realment al llarg de tot el treball he donat visions pròpies i personals.
7 Sense cap mena de dubte crec que a part d’estar dins la caverna, aquest “assaig” 3, constitueix una crítica ferotge a la nostra societat. Tot i que he fet comparacions amb la societat del món hel·lènic, la meva intenció no era fer una simple equiparació. A més a més, he intentat unir dues disciplines com són la Filosofia i l’Antropologia.
Bibliografia Castaneda, Carlos. Las enseñanzas de don Juan. Editorial: S.L. Fondo de cultura económica de España, 2001. ISBN: 9789681662356 Wikipedia, Carlos Castaneda. 16 setembre 2016 (última modificació).
Plató. La República. Editorial: Colección Austral, decimonovena edición. Libro séptimo (pág.205-230).
Vallmajó Riera, Llorenç. Història de la Filosofia. Editorial: Edebé, 2009. ISBN: 978-84236-9535-5 E.A. Dal Maschio. Platón. Editorial: Bonalletra Alcompas, S.L. ISBN: 28034-2014 3 tot i que considero que aquest treball no és només un assaig ja que les etiquetes limiten a les persones, a les coses, als conceptes... i si posem limitadors a tot, la llibertat va desapareixent i l’ésser humà té la tendència a voler ordenar/limitar-ho tot i som conscients que no tot és blanc o negre, sinó que hi ha moltíssims cromatismes dins d’aquests dos grans blocs.
8 ...

Tags: