Ressenya Història Antiga (2017)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Història Antiga
Año del apunte 2017
Páginas 8
Fecha de subida 13/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Un 10 del treball

Vista previa del texto

L’EXÈRCIT ROMÀ: INSTRUMENT PER A LA CONQUESTA D’UN IMPERI Ressenya Història Antiga Ramon Audet Sanchez Grup: C1 7-6-2017 Lluís Pons Pujol Índex Introducció .................................................................................................................................... 2 Resum expositiu ........................................................................................................................... 3 Comentari Crític ............................................................................................................................ 4 Conclusions ................................................................................................................................... 6 Bibliografía .................................................................................................................................... 7 1 Introducció El tema que he escollit entre les possibilitats que hi havia, ha sigut l’exèrcit romà. I el fet que em resulta més rellevant és que tots els grans imperis de l’Antiguitat que hem vist fins ara, començant per Sargó I, Hammurabi, Ramses II, Alexandre el Gran (entre els més destacables)... comparteixen quelcom en comú, i és un exèrcit eficaç i líders convençuts.
L’exèrcit pot tenir diferents funcions però principalment és l’atac per dur a terme actituds imperialistes i defensar-se. És evident que tots els Imperis tenen un naixement, un punt àlgid que pot ser més llarg o menys i una decadència pronunciada.
Els romans van aconseguir un dels imperis més grans del món i la seva cultura va esdevenir juntament amb la dels hel·lens, el bressol de la nostra. L’herència d’aquestes civilitzacions encara és notable avui dia, la seva arquitectura, art, literatura, l’idioma, dret... tots els avenços d’aquesta civilització van trigar segles a superar-los, això deixa entreveure la grandiositat dels nostres avantpassats.
Però, no tot són flors i violes, són coneguts com a gent sanguinària i desapiadada que organitzaven combats a mort entre els gladiadors, l’esclavitud estava en l’ordre del dia i la societat era totalment masclista. Però davant de les coses bones i dolentes dels romans, Yann Le Bohec va voler donar llum a aquesta civilització.
L’autor del llibre l’Exèrcit romà, Yann Le Bohec és un historiador especialista en l’antiguitat romana, concretament en l’Àfrica romana, en història militar i en l’exèrcit romà. És a més professor emèrit i catedràtic de la Universitat de París Sorbonne. El seu interès en els temes bèl·lics i militars li provenen del lloc on va néixer, Cartago (Tunísia).
Allà l’exèrcit romà va deixar el seu rastre. Segons el mateix Le Bohec considerava que el tema havia estat poc estudiat i d’aquí naixerà la seva tesi doctoral referent a l’exèrcit romà. Mai ha deixat d’escriure sobre temes referents a conflictes bèl·lics, Història de Roma, l’exèrcit, batlles concretes, emperadors, geopolítica romana, etcètera (d’Histoire, 2010) 1. Aquest llibre és considerat una obra de referència sobre l’estructura organitzativa de l’exèrcit, les tàctiques, entrenaments, armes jerarquia... i com aquest fou indispensable per l’expansió de l’Imperi romà esdevenint l’exèrcit més gran de la seva època.
La informació l’he extret d’una entrevista realitzada al Y. Le Bohec a l’any 2010 per part de la revista francesa La Nouvelle Revue d’Histoire fundada l’any 2002. L’article en concret és el º51.
1 2 Resum expositiu El capítol sisè del llibre anomenat L’estratègia: el campament permanent. Descoratjar l’agressió. Es centra en alguns aspectes de l’exèrcit, un dels mitjans més importants que tenien per expandir-se i ocupar territoris. Els generals romans organitzaven la seva estratègia en funció del seu armament i la capacitat de maniobra en les operacions militars. Per aquest motiu, hi havia dos tipus de defenses; puntuals i lineals. Les primeres eren el mateix exèrcit i les segones, les fortificacions i les muralles.
En ser un Imperi tan gran teníem molts enemics i molts potencials perills, cada poble o regió tenia les seves pròpies característiques militars i això provocava que tots els problemes bèl·lics es tractessin de maneres diferents. Un dels perills a què havien de fer front eren els pobles germànics, eren excel·lents en l’art del combat, tenien una notable demografia i a més sumaven als pobles nòmades de l’est a la causa. Aquestes amenaces o potencials perills van fer-se notar durant el S.III dC, a l’actual Iran es produeix una revolució entre els anys 212-227 a causa que l’Imperi Parto fou sacsejat pels perses. Això inaugura un nou poder nacionalista, fanàtic, guerrer i religiós en la zona oriental.
S’inaugura així l’anomenada Crisi del S.III hi ha diferents ofensives; per l’est l’Iran, pel nord els germans i pel sud els nòmades i seminòmades. L’objectiu principal dels legionaris era vigilar els moviments d’aquestes amenaces. Com més revoltes i fronts oberts, més problemes per l’Estat major romà.
Hi havia problemes estratègics, es planteja quina era la posició utilitzada en conjunt contra tots els fronts oberts que tenia l’Imperi. Des de l’època d’August, la política exterior es basava en conservar i estabilitzar els resultats bèl·lics aconseguits, aquest fet es fonamenta amb la mort d’August (14 dC), el domini romà es trobava ja poc menys que delimitat. Considerava que l’exèrcit ocupava un lloc crucial en el cor de l’imperi i serà ell qui el convertirà en una força professionalitzada que enlluernarà al món sencer. Els romans no reconeixien límit al seu poder i buscaven la dominació de tot el món2.
Un cop mort August les polítiques bel·licistes no cessaran, emperadors com Calígula, Claudi, Trajà, Marc Aureli, Septimi Severs... les mantindran. L’estratègia de l’imperi era clara, mantenir vigilats als seus enemics i desestructurar perills potencials, aquesta actitud era el seu mitjà per garantir la seva pròpia seguretat.
Virgili va parlar d’altres nacions fent referencia a la política exterior dels romans (totalment imperialista: Imposa la pràctica de la pau, premia a les que es sotmeten i domina a les orgulloses. En la pràctica aquest pensament va esdevenir una utopia. Principalment perquè els recursos no eren il·limitats.
2 3 Una de les seves màximes era annexionar pobles a través de les vies de comunicació mitjançant camins i ponts. Cal destacar la importància dels campaments i els proveïments d’aquests. Eren necessàries coses com armes, oli, vi, fusta, recursos hídrics, menjar... per aplicar aquestes polítiques imperialistes, l’Estat romà va anant configurant les limes. En l’esperit dels seus iniciadors, aquesta organització militar comprenia tres elements: els deus, els homes i les pedres. No podien realitzar-se les accions sense assistència divina, ells mateixos es consideraven el poble més piadós del món.
L’estratègia era una part inherent dels èxits militars, com ho eren també les fortificacions (el campament permanent), els Castellum, la statio o el praesidium. El punt més important de les fortificacions eren les muralles (dins d’aquestes d’estaca la importància de les torres) sobre els murs es col·locaven les màquines i això esdevenia la resposta als atacs dels bàrbars. Un campament de legionaris tenia al voltant de 5.000 soldats quelcom similar a un poble. Per això es trobava allà tot el necessari per a la vida quotidiana, termes, tallers, hospitals, latrines... Les províncies tenien característiques comunes com ara un exèrcit. Hi havia províncies de l’interior que eren anomenades “sense exèrcit”, però això no volia dir que no tinguessin soldats.
Tot el capítol acaba fent esment dels llocs on van estar els romans, des d’Occident a Orient, Britania, sector del Danubi, Mar Negre, Síria, Judea, Palestina, Arabia, Egipte, Àfrica...
Comentari Crític Hi ha diferents idees al capítol, però l’ha que m’ha suscitat més interès és com poden variar els sentits d’una paraula al llarg del temps. Si no sabem les variacions i les connotacions que té un terme (i més en Història Antiga) difícilment l’entendrem (o en el millor dels casos l’entendrem malament). Segons el llibre el terme limes és un terme mal tractat. En origen designa un camí, una ruta, un límit entre dos camps. Ràpidament va adoptar una accepció bidimensional; definit de manera jurídica seria l’espai que separa dos terrenys o el que és necessari per a un aqüeducte. Definit de manera religiosa, és el terreny que rodeja a una sepultura. En l’àmbit militar fa referència a un conjunt format per una ruta. L’última interpretació té una aparició tardana (trobem el seu primer ús l’any 97 dC).
4 Però on radica la importància d’aquest fet aparentment insignificant? S’ha de tenir en compte que la utilització d’aquesta paraula amb aquest sentit tardà, no sempre ha significat el mateix en les inscripcions ni en els textos literaris, per tant, depenent de la data de la troballa voldrà dir una cosa o una altra, per si no fos poc, hi ha una paraula que també pot designar a vegades una ruta, un camí... és “praetentura”.
Una frontera militar pot coincidir a vegades amb el curs d’un riu, això fa que se l’anomeni “ribera”, ripa en llatí, que en el seu origen significava simplement “riba” (d’un riu). Amb el temps aquesta paraula va esdevenir amb matisos molt nimis, se li va afegir una connotació defensiva. Es tractava de la ribera on hi havia soldats, fortificacions o ambdues coses. En el S.III dC, aquesta paraula torna a agafar el significat de limes. Hem de destacar que cap dels tres termes citats (limes, praetentura o ripa), designen normalment el sistema de l’imperi com a tal, la seva utilització suposava una limitació en un sector geogràfic concret.
El concepte que em va venir al cap de la paraula limes era simplement fronteres. Però, no es tracta d’una frontera recta que divideixi als estats (concepció actual) sinó d’un camí o inclús d’un obstacle natural allargat com per exemple un riu. Si entenem la Història Antiga (o la Història en general) des del punt de vista del nostre present, mai l’arribarem a entendre. S’ha de tenir en compte que aquests fets (en aquest cas variacions lingüístiques) van succeir fa molts anys, amb persones diferents de nosaltres i en situacions geogràfiques diferents.
Un altre punt que m’ha cridat l’atenció són les defenses lineals (tot i que no seran el sistema defensiu per antonomàsia de l’Imperi). En aquestes zones militars, es van construir grans murs destinats a impedir les infiltracions dels bàrbars i va marcar un límit jurídic de l’espai que no ha de ser traspassat sota pena que qui ho faci sigui considerat com un enemic. Per tant, aquestes defenses esdevenen separacions econòmiques, culturals i morals que separen a les civilitzacions. Ara bé, els especialistes han qüestionat l’eficàcia d’aquestes barreres. No és cert que haguessin suposat una resistència insalvable a l’assalt d’una tropa nombrosa que estigués ben equipada. Aquestes mancances defensives de les defenses lineals podrien explicar per què l’Imperi mai va ser rodejat completament per una gegantina muralla (com ara la muralla xinesa). Els romans van optar per un sistema de defenses puntuals més que no pas lineals (Bohec, 2004, págs. 203249).
5 També existien les fortificacions, que mostraven la sofisticació del campament permanent. Els castra eren grans fortificacions concebudes per acollir a una legió i esdevenien petites ciutats amb un cardo i un decumanus però, no hi havia un prototip de campament. L’evolució al llarg del temps no segueix el mateix ritme en els diferents territoris de l’Imperi. La feina dels arquitectes consistia a organitzar l’espai interior, no començaven per les muralles. Un dels campaments en els quals he fixat la meva atenció per veure com eren és l’Aquis Querquennis.
És un campament romà situat en les proximitats del Riu Limia (Galicia). Es troba mig enfonsat pel pantà de la zona però fa gairebé 2000 anys (construït cap a 69-79 dC i abandonat cap al 120 dC), va albergar a les legions romanes. La morfologia del campament és rectangular amb un gros mur que el rodeja. A cada costat del recinte hi ha restes de les portes d’entrada al campament. Dins hi havia una extensa xarxa de murs i canals que organitzaven la ciutat (inclús dividien a les persones en classes socials). En l’article destaca que no era habitual que els romans construïssin aquest tipus d’assentaments fixos però a causa d’un difícil domini del territori van provocar que els romans haguessin d’assentar-se per un temps per vigilar la zona. També hi ha especulacions amb què poder es va construir en aquest lloc perquè hi havia termes, cosa molt desitjada pels romans (GaliciaMaxima, 2016).
Conclusions He volgut fer un petit resum del capítol del meu llibre (pàg 203-249) centrant-me en aquells aspectes que he cregut més importants. Després he volgut desenvolupar les idees 6 que en ell hi havia per intentar arribar a un comentari crític/científic del text. En primer lloc, no ens adonem de la importància que tenen les paraules i com aquestes han variat al llarg del temps i això pot portar-nos a errors de comprensió. El capítol que he escollit parlava molt d’algunes paraules que s’han mal interpretat al llarg del temps (paraules referides als campaments i l’estratègia) i com aquestes depenent del context poden tenir significats diferents.
A part dels errors lingüístics, es tractava un tema poc habitual a l’hora de defensar-se els romans com eren les fortificacions. M’ha cridat l’atenció quan es parlava de les defenses lineals i com aquestes no eren del tot efectives, per aquest motiu els enginyers romans van optar per no utilitzar aquest mètode de defensa. A més, rodejar tot l’Imperi romà amb una muralla seria un treball de segles en el qual es necessitaria molta mà d’obra i molts recursos. Poder ens haguera deixat un gran llegar arqueològic el fet de la construcció de muralles quilomètriques, però no és el cas.
Un cop més, parlar de romans és parlar dels nostres avantpassats. Aquest llibre (que des del meu punt de vista ha d’estar a totes les biblioteques de qualsevol historiador) és un dels primers que dóna una visió més profunda de la instrucció romana. També confirma l’evidència de l’expansió romana, aquesta fou en gran mesura el gran èxit de l’exèrcit i els seus generals.
Bibliografía Bohec, Y. L. (2004). El ejercito romano . Barcelona: Ariel. ISBN: 9788434453180 d’Histoire, L. N. (11 de 2010). La Nouvelle Revue d'Histoire. Obtenido de https://www.la-nrh.fr/2010/11/yann-le-bohec-le-miracle-romain/ GaliciaMaxima.
(3 de Marzo de 2016).
Galicia Maxima.
Obtenido de https://www.galiciamaxica.eu/galicia/ourense/aquis-querquennis-campamentoromano/ 7 ...

Comprar Previsualizar