Lliçó 12. El sistema de pensions i les seves reformes (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Economía - 2º curso
Asignatura Economia espanyola
Año del apunte 2014
Páginas 2
Fecha de subida 22/12/2014
Descargas 43
Subido por

Descripción

Apunts de la lliçó 12 d'economia Espanyola sobre el sistema de pensions a Espanya i les seves diferents reformes al llarg de l democràcia, així com les taules de dades corresponents i les seves previsions futures.

Vista previa del texto

LLIÇÓ 12. EL SISTEMA DE PENSIONS I LES SEVES REFORMES Què és una pensió? Una pensió és salari diferent, diners del salari guardats durant els anys de treball per tornar-los després. Per tant, per tenir una pensió, cal haver cotitzat.
No obstant, no està socialment ben vist que una persona gran no tingui cap mena d’ingrés, pel que es creen unes “pensions no contributives”, que el propi terme es incorrecte, seria un subsidi, el terme pensió és obligatòriament contributiu, si no no es té dret a una pensió. Fins ara aquests subsidis s’han pagat amb cotitzacions dels altres, quan s’hauria d’haver pagat amb impostos indirecte.
L’altre gran subsidi que requereix haver cotitzat són els subsidis d’atur.
És important entendre que les pensions són contributives, per acabar amb la discussió de la capitalització pública o privada de les pensions.
En un fons de pensions privat, el treballador farà cada any una cotització, que s’invertirà en alguna cosa i li generarà un rendiment, amb un tipus d’interès compost. Quan es jubili, se li calcularà la pensió segons la seva esperança de vida, i cada any anirà traient una part, en forma de pensió, i la resta li continuarà generant un rendiment, de forma que quan es mori aquest fondo quedi en 0. Això seria una capitalització, tant pública com privada.
En canvi, el mètode de repartiment, les cotitzacions d’avui serveixen per pagar les pensions d’avui, ha de ser públic, ja que no podria ser de forma privada.
El sistema Espanyol actual és un sistema mixt, amb base del sistema de repartiment i complement privat, incentivat pel sector públic fent que aquest estalvi fet al fons no tributi a l’IRPF.
El sistema de repartiment té diversos graus de generositat. Tindrà molt poca quan el sistema funcioni com un sistema de capitalització, es calcula quan s’ha aportat i els anys en que viurà i es fa un promig. El sistema serà molt generós quan es miri el cotitzat en els últims 15, 10 o 5 anys i es calcula la pensió que se li pagarà fins que es mori.
Paràmetres que determinen la generositat I.
Edat de jubilació: Quant més baixa és l’edat de jubilació, és a dir, quant més curt és el període de cotització, més gran és la generositat. A Espanya amb la reforma de Zapatero (2011) aquesta edat puja a 66.
II.
Anys de salari (w): Quant menys anys de cotització es miren, més generós és el sistema.
III. Mínim d’anys cotitzats per obtenir pensió i per tenir dret al 100% de la pensió: Avui dia, el mínim és 15 anys per obtenir pensió i 37 per obtenir el 100%. Quant més baix és el nombre d’anys mínim, més generós és el sistema.
Al 1995 es produeixen els “Pactes de Toledo”, que és un gran acord entre govern, patronal i sindicats, que ja comencen a endurir la generositat del sistema. També fixa la utilització dels excedents de la SS només per pensions. Degut a la piràmide, hi havia més cotització que pensions, i fins llavors es gastaven per fer carreteres, pagar funcionaris, etc. Aquí es decideix que aquests diners s’apartin per pagar les pensions futures, que necessitaran diners degut a la inversió de la piràmide. Al 2007 aquesta xifra arriba a ser de 65.000M€. A partir d’aquí es comença a treure en petites quantitats, situant-se a 2013 en 40.000M€.
Despesa absoluta del sistema de pensions La quantitat que es paga anualment en pensions és de aproximadament 100.000M€. Que determina aquest import? Primerament, el nombre de pensionistes, però també hi ha un efecte qualitat. Les noves pensions que entren al sistema són sistemàticament bastant més altes que la de l’individu que marxa del sistema. Per tant, encara que el nombre de pensionistes fos el mateix, això genera un increment de les pensions. A més, el nombre de pensionistes no es redueix, sinó que augmenta. Per evitar aquest problema, es porta a la Reforma Rajoy (2012).
(a) La despesa d’un pensionista, analitzant producte per producte, té una pujada de preus inferior a la d’una cistella d’una família normal. Per tant, ha estat una mesura molt generosa fins ara. Una família estàndard gastarà en educació, en transport, en sanitat, etc., mentre que un pensionista gastarà molt menys, en alimentació, en fluids per mantenir la casa… Per tant, la conclusió a la que s’arriba és desindexar la revalorització de les pensions. A partir d’ara, s’actualitzarà amb altres indicadors, que tindrà en compte el creixement del PIB, del nombre d’accionistes, de la pensió mitja i dels preus, i es garanteix una pujada mínima de 0,25%.
(b) Factor de sostenibilitat. Tenint en compte l’allargament de l’esperança de vida, així com l’augment del nombre de pensionistes i la reducció dels actius, no es pot mantenir.
L’allargament de l’esperança de vida s’haurà de tenir en compte per calcular les pensions. Amb la mateixa cotització, si l’allargament de l’esperança de vida és de 10 anys, la pensió mensual s’haurà de reduir, per poder pagar-li durant 10 anys més. Cada 5 anys, es calcularà la pensió tenint en compte els anys cotitzats, l’esperança de vida, i l’edat de jubilació.
(c) Els que hagin cotitzat els 35 anys, podran combinar pensió (cobrant el 50%) i treball.
...