Dret Públic T4- 7 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Criminología - 1º curso
Asignatura Dret Públic
Año del apunte 2016
Páginas 9
Fecha de subida 18/09/2017
Descargas 3
Subido por

Descripción

Temes:
- Drets i deures constitucionals
- L'organització jurisdiccional i el procés jurisdiccional
- L'administració pública i el dret administratiu
- El règim jurídic de les forces i cossos de seguretat i els detectius privats

Vista previa del texto

Els drets i deures constitucionals ELS DRETS FONAMENTALS Art. 14 de la Constitució: ciutadans són iguals davant la llei, sense que hi hagi discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió...
Art. 15 - 29 El reconeixement de drets no es suficient, és necessari que existeixin sistemes de protecció. La Constitució contempla drets i llibertats que considera fonamentals (art. 15-29). Els drets de l'article 14 tenen les mateixes garanties que els drets fonamentals, i l'article 30.2 estableix la mateixa tutela que un dret fonamental. A més, hi ha les garanties que s'estableixen per tots els drets i llibertats constitucionals, siguin o no fonamentals. També hi ha els principis rectors de la política social i econòmica, que en ocasions també es reconeixen formalment drets.
Els drets fonamentals que es tenen en compte a la Constitució: Integritat física i moral, sense sotmetre a ningú a tortures ni tractes inhumans Llibertat ideològica, religiosa i de cult, mentre mantinguin l'ordre públic Cap confessió té caràcter estatal, es mantindràn relacions de cooperació amb l'Església Catòlica i altres Llibertat i seguretat A l'honor, la integritat personal i familiar, i la pròpia imatge Escollir lliurement la residència i a circular pel territori nacional Lliure expressió i difusió de pensaments, idees o opinions. Llibetat de càtedra.
Reunió pacífica i sense armes Dret d'associació (menys les il·legals, secretes, de caràcter paramilitar...) Tutela del jutge i tribunals en l'exercici dels seus drets No es pot ser condemnat o sancionat per accions que en el moment de realitzar-se no eren delicte segons la legislació vigent en aquell moment.
- Prohibició dels Tribunals d'Honor (persones de la mateixa posició que determinen si la persona és digne o no d'ocupar un càrrec) en l'Administració civil i de les organitzacions professionals.
- Educació i llibertat d'ensenyament - Sindicació. Vaga.
- De petició - LES GARANTIES CONSTITUCIONALS: EN PARTÍCULA, EL RECURS D'EMPARE Drets i llibertats reconeguts en l’art. 14, Secció Primera del Capítol Segon del tipus primer, i art. 30: - Empare judicial: Davant de la justícia ordinària. En la via de la jurisdicció ordinària segueix un procés - especial. És preferent (té prioritat a la resta de processos) i sumari (els terminis són més breus i s'ha de fer més ràpid. La primera regulació en caràcter transversal era a través de la Llei 62/19778, però aquesta llei s'ha anat derrotant i, per tant, no s'aplica.
Empare constitucional: a través del TC, plantejant un recurs d'empare. Té caràcter subsidiari, és a dir, primer s'ha d'esgotament la jurisdicció ordinària (ja s'han plantejat tots els recursos possibles però no s'ha fet cap mena de tutela). A partir de 2007 es va incorporar, com a mínim, dues novetats: un procés addicional de garantia constitucional a la garantia ordinària, i s'ha de justificar la transcendència del recurs.
Drets reconeguts en el Capítol Segon del Títol I - Article 14 al 38 de la Constitució.
Se'ls hi aplica un principi de vinculatorientat o eficàcia immediata dels drets, s'aplica només als drets i llibertats constitucionals, però no s'aplica als principis que recull la Constitució a partir de l'article 39. El contingut del dret és preexistent a la regulació/desenvolupament legislatiu que se'n faci i, per tant, de la Constitució se'n deriva un contingut específic del dret que vincula tots els ciutadans i els poders públics. Ja vincula i és eficaç de forma immediata, la Constitució els reconeix un contingut específic. El contingut essencial vincula i limita l'activitat del legislador. Això es fa a través d'una llei que està sotmesa al contingut essencial del dret. Els principis, pel al·legar-los judicialment han d'estar desenvolupats legislativament (articles 39 i següents). Els drets que s'estableixen als articles 14-38 es poder al·legar directament Reserva de llei: els drets continguts en els articles 14-38 només es poden concretar a través d'una norma que tingui rang legal. Els drets fonamentals (art. 15-29) es desenvolupen per llei orgànica necessàriament, la resta es fan per llei ordinària.
Control constitucional de les lleis de desenvolupament: el TC avalua si s'ajusten al contingut essencial del dret.
Principis rectors: art. 39 i següents. El que fan és informar la legislació positiva, la pràctica judicial i l'actuació dels poder públics. Només poden ser al·legats davant la jurisdicció ordinària s'acord amb el que disposen les lleis que els desenvolupen.
L'organització jurisdiccional i el procés jurisdiccional LA JURISDICCIÓ: CONCEPTE I TITULARS Llei Orgànica 6/1985, de 1 de juliol, article 2: l'exercici de la potestat jurisdiccional, jutjant i executar allò que està jutjat, correspon exclusivament als jutjats i Tribunals determinats en l'ordenament jurídic.
S'entén com a potestat jurisdiccional la capacitat de jutjar i executar. Qui pot realitzar aquest fet són els jutjats i els Tribunals, aquests no exerceixen més funcions que les assenyalades.
Article 26: l'exercici de la potestat jurisdiccional s'atribueix als següents Tribunals i jutjats: Jutjats de Pau, Jutjats de Primera Instància, de lo Mercantil, de Violència sobre la Dona, Penal, de lo Contenciós Administratiu, de lo Social, de Menors y de Vigilància Penitenciaria; Audiència Provincial, Tribunals Superiors de Justícia, Audiència Nacional i Tribunal Suprem. Aquests s'especialitzà per raó de la matèria en quatre o ordres bàsics: - Civil: s'encarrega de les relacions privades entre les persones.
- Penal - Contenciós-Administratiu: jutjar respecte dels conflictes amb les administracions públiques - Laboral i Seguretat Social: es tractes qüestions referides als drets dels treballadors.
Hi ha jurisdiccions especials, com per exemple la militar.
Hi ha òrgans judicials especialitzats, no en una matèria jurídica concreta, sinó en qüestions molt específiques, per exemple, els Jutjats de Violència sobre la Dona o els Jutjats de Menors.
ELS ÒRGANS JURISDICCIONALS. LA PLANTA JURISDICCIONAL - Tribunal Suprem: té jurisdicció nacional (tota Espanya). Té la seu a Madrid. És l'òrgan judicial superior a - - - - - - tots els ordres. Té una sala específica per cadascun dels 4 ordres bàsics, i una cinquena sala referida a matèria militar.
Audiència Nacional: ubicada a Madrid, amb jurisdicció nacional. És l'òrgan encarregat de l'enjudiciament de casos especials per raó de la matèria. Té la sala Penal i la sala d'Apel·lació (només per presentar recursos contra ressolucions de la sala penal). S'encarrega de resoldre qüestions penals per delictes contra la corona, de terrorisme, narcotràfic, falsificació de moneda i delictes comesos fora del territori nacional. La sala Contenciosa-Administrativa s'encarrega de jutjar i resoldre recursos contra actes de Ministres i de Secretaris d'Estat, sempre que no estiguin atribuïts a un Jutjat Contenciós-Administrariu. La sala Laboral s'encarrega de resoldre recursos d'impugnació de convenis col·lectius d'àmbit estatal.
Tribunals Superiors de Justícia: àmbit territorial autonòmic, per tant la seva jurisdicció és autonòmica.
El President del TSJ és qui s'encarrega de presidir les actuacions plenàries i s'encarrega de les gestions i del funcionament del propi tribunal. Cada sala té un president propi que s'encarrega del funcionament d'aquesta. Hi ha: sala Civil i Penal, que s'encarrega de resoldre els recursos que es presenten contra les ressolucions d'altres òrgans de la jurisdicció civil i penal dins d'aquella comunitat autònoma, i resol en primer instància algunes qüestions específiques (ex: demandes de responsabilitat civil contra membres del govern autonòmic, impugnació de reglaments...); sala Laboral i sala Contenciós-Administrativa.
Audiències Provinicals: tenen seu a la capital de la província. La seva jurisdicció és la província. A nivell intern tenen seccions, que es dediquen a metèries civils i penals, habitualment com a segona instància.
Per àmbit Penal, resol en primera instància quan els delictes que s'imputen tenen atribuïda una pena privativa de llibertat de cinc anys o superior.
Jutjats de Primera Instància i Instrucció (poden estar separats): té jurisdicció en el partit judicial (organització territorial dels jutjats). Estan ubicats a la capital de la seu judicial. Els de Primera Instància s'encarreguen de les reclamacions civils entre particulars, i tenen un jutge o magistrat encarregat del registre civil. Els d'Instrucció s'encarreguen de la instrucció de les causes per delicte que han de jutjar les Audiències Provincials o els Jutjats Penals, i de resoldre qüestions de menor rellevància (en aquest cas farien la tasca d'instrucció i ressolució).
Jutjats Mercantils: jurisdicció provincial. Resolen en primera instància qüestions relacionades amb l'activitat de les empreses.
Jutjats de Violència sobre la Dona: seu a la capital del partit judicial. S'encarrega de qüestions de dret penal (instrucció dels processos per delictes contra les dones o els seus fills per part de la persona amb la qual la dona manté un víncle d'afectivitat) i civil (divorcis, afiliació...). També s'encarrega d'adoptar mesures de protecció de la dona.
Jutjats Penals: pot haver un o més a cada província segons el volum de delictes. La seu és la capital de la província. S'encarreguen de la ressolució de la majoria de causes per delicte. Hi ha Jutjats Centrals del Penal, que estan a Madrid, que s'encarreguen de jutjar en primera instància els delictes que són propis de l'Audiència Nacional quan la pena sigui privativa de llibertat de 5 anys o inferior.
- Jutjats del Contenciós-Administratiu: àmbit provincial. Pot haver un o més segons el volum de delictes s'encarreguen de resoldre recursos que es presenten contra actes de l'Administració Pública.
- Jutjats Socials: jurisdicció provincial. Resolen conflictes entre empreses i treballadors, i s'encarreguen de les reclamacions en matèria de Seguretat Social.
- Jutjats de Menors: jurisdicció provincial. Són d'ordre penal, s'encarreguen de resoldre qüestions aplicant el dret penal i coneixen de delictes realitzats per menors d'edat.
- Jutjats de Vigilància Penitenciària: apliquen el dret penal. S'encarreguen de l'execució de penes privativa de llibertat i de la protecció dels drets i beneficis dels interns en establiments penitenciaris.
- Jutjats de Pau: jurisdicció municipal. Existeixen en aquells municipis ens els quals no hi ha Jutjats de Primera Instància i d'Instrucció. En matèria civil i penal, porta qüestions molt menors com, per exemple, el registre civil. S'encarrega de qüestions més burocràtiques. El jutge de pau no pertany a la carrera judicial, sinó que és escollit per cada ajuntament de forma lliure i discrecional, però el nomenament formal el fa el TSJ i el seu mandat és de 4 anys.
ELS PRINCIPIS CONFIGURADORS DELS DIFERENTS PROCESSOS Alguns principis s'apliquen a qualsevol ordre jurisdiccional (són transversals a tot el sistema judicial), per exemple, el jutge predeterminat per la llei (és la llei qui explícita quin jutge ha de portar el cas segons la matèria). El principi de celeritat: en la mesura del possible, la justícia ha de ser àgil. El principi de publicitat: les parts en conflicte han de conèixer en tot moment les actuacions judicials i alguna fase ha de ser pública (pot assistir qualsevol persona a la sessió del judici).
Després hi ha principis que s'apliquen en ordres concrets. Per exemple, en l'àmbit penal, existeix el principi de presunció d'inocènia.
Els processos poden ser de dos tipus: - Declaratius: jutgen.
- Executius: s'iniciïn quan la persona/es que està obligada per una sentència judicial no la compleix voluntàriament. Aquest procés serveix per obligar a complir allò que ordena la sentència o la ressolució judicial.
ELEMENTS BÀSICS DELS DIFERENTS PROCEDIMENTS Les diferències entre els processos es troba en la finalitat i la naturalesa: - El procés penal busca constatar uns fets i acabar sancionant, aplicant la conseqüència penal/judicial i establir la persona responsable d'aquesta actuació.
- La resta de processos funciona diferent. La finalitat és que els jutges tutelin els drets de les persones interessades acceptant o no allò que demanen.
El procés penal S'inicia amb la denúncia o el coneixement d'uns fets. Aquesta denúncia pot procedir dels cossos policials, la pot presentar el fiscal o pot ser ciudadana.
En la denúncia ciudadana, si el denunciant és víctima del delicte serà part en el procés i, eventualment, si es testimoni també participa en el procés. Aquesta denúncia es pot fer directament a l'òrgan judicial, als cossos policials o davant del Ministeri Fiscal.
Un cop feta la denúncia, passa a l'òrgan judicial que sigui competent; quan es conèixen els fets delictius es fa un tràmit incial, que és la incoació. En aquesta primera fase s'analitza la conveniència d'investigar els fets que s'han conegut: s'analitza la veracitat dels fets i si la conducta denunciada constitueixen delicte o no.
Posteriorment, es fa la fase d'instrucció, en la que s'han d'esclarir fets i identificar possibles culpables; això ho fa el jutge, però per determinades tasques pot donar ordres als cossos de seguretat. Quan algun membre del cos policial s'actua sota la direcció del jutge en les tasques d'instrucció, estaria integrat sota el que es coneix com a policial judicial. En aquesta fase s'aconsegueixen proves, però no hi ha cap possibilitat de contradicció d'aquestes. El següent pas que es dóna és la celebració del judici o fase oral, que és imprescindible. En aquesta fase participen el fiscal (defensa la legalitat sempre), la víctima (pot acusar), els imputats (poden defensar-se o no). En aquesta fase es practiquen les proves, és a dir, els mitjans de prova (testimonis, informes...) es presenten. Durant aquesta pràctica de proves pot haver contradiccions entre les parts, es poden posar en dubte les proves que es presenten. Posteriorment, quan es finalitza la fase oral, es dóna una fase de deliberació del jutge i elaboració de la sentència.
Con a fase no necessària és la continuació per via de recurs. Només hi ha un recurs ordinari davant l'òrgan que es correspon; també es pot donar un recurs especial davant del TC, que són els relacionats amb els recursos d'ampar La resta de processos Tenen una estructura similar. La diferència amb el procés penal és que s'inicien sempre per demanda, que es presenta davant de l'òrgan judicial, en el qual el demandant exposa les seves pretensions, indicant el fonament normatiu que li dóna dret a fer la demanda. Aquest fet es coneix com a exercici d'elecció (capacitat d'iniciar el procés). La persona que interposa la demanda, ha de tenir legitimació activa, és a dir, que ha de tenir un interès legítim per fer la demanda.
Un cop presentada la demanda, la següent fase és la incoació del procés. El jutge o Tribunal analitza la validesa de la demanda (si hi ha fonaments jurídics o no) i qui és el demandat i si es pot identificar. Si el demandat no està identificat i no és identificable no es continuaria el procés. El que sí que es pot fer és esmenar defectes.
Una vegada feta la primera valoració de la demanda, continua el procés donant trasllat de la demanda a la persona demandada (pot ser persona física o jurídica). Un cop arriba la demanda, el demandat té un termini per contestar-la. Doncs pot passar: - El demandat està d'acord amb el que es demana. Doncs, finalitza el procés per acord de les parts sense cap fase de judici oral.
- El demandat no està d'acord amb la demanda i s'hi oposa. Doncs, es fa un escrit d'posició de la demanda dirigit al demandant. S'ha de celebrar la fase oral de judici, en la qual es practiquen les proves. Després es fa l'elaboració de la sentència que posa fi al procés estimant (tota la raó a qui interposà la demanda), desestimant o estimant parcialment (es reconeix una part del que es demana) la demanda.
Es pot donar la via de recurs si el demandat o demandant no està d'acord amb la sentència. Aquest pot ser ordinari o especial.
Els processos poden ser: - Civil: mitjançant la Llei d'Enjudiciament - Contenciós-Administratiu: Llei de la Jurisdicció Contenciós-Administratiu - Laboral-Seguretat Social: Llei Jurisdicció Social.
L'Administració pública i Dret Administratiu L'administració pública està composada per ens públic, però queden fora d'aquesta: òrgans públics que constitueixen el poder legislatiu ni judicial. Els òrgans de govern només serien parcialment administracions.
Llei 39/2015 del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques.
El procediment administratiu és la forma d'elaborar actes administratius, però alhora també es composa d'aquests. Això és així perquè existeixen diferents tipus d'actes administratius: n'hi ha que són resolutoris o definitius, que són els que posen fi a un procediment; i els actes de tràmit, que són actes administratius previs a la resolució del procediment, es dicten i s'elaboren mentre està obert el procés.
La normativa que regula la qüestió del procediment i dels actes administratius és la Llei 39/2015 amb caràcter bàsic, és a dir, és una regulació de mínims, transversal, que en qualsevol àmbit material s'han de seguir aquestes regles per part de totes les administracions públiques, per qualsevol matèria i persona.
La normativa bàsica (llei 39/2015) es complementa amb legislació autonòmica de procediment (elaborada pels Parlaments Autonòmics) que només pot ser referida a especialitats organitzatives de la comunitat autoònoma. També es complementa amb legislació sectorial (un sector concret d'administració pública).
ACTE I PROCEDIMENT: CONCEPTES I TRETS CARACTERÍSTICS Cada procediment administratiu té regles específiques.
El procediment és una actuació de l'administració pública conformada per una sèrie d'activitats de tràmit que estan dirigides a examinar, preparar i emetre un acte administratiu resolutori. El procediment administratiu és el mecanisme d'exercir l'actuació administrativa formalitzada, és la forma definitiva en que es realitzen els actes administratius.
Aspectes de rellevància del procediment: - El procediment administratiu està reservat a la regulació a través d'una llei per la pròpia Constitució, - aquesta considera que es tracta un element suficientment important com per garantir formalment el nivell jeràrquic de la seva regulació.
El fet de no seguir el procediment de forma adequada afecta a la validesa de l'acte administratiu, per tant, pot ser anu·lat (art. 34 de la llei 39/2015).
Característiques principals dels actes administratius: - Són declaracions unilaterals de l'administració pública, és a dir, només contenen la voluntat d'aquesta, és una imposició d'aquesta.
- Produeix efectes jurídics (pot otorgar drets, generar obligacions, se'n poden derivar responsabilitats...) - És una actuació formalitzada (ha de seguir un procediment concret) - Estan subjectes a Dret Administratiu, no se'ls aplica mai el Dret Privat - Es tracta d'una font de drets i obligacions, però no té caràcter normatiu (no és una norma jurídica). No és un reglament.
L'ACTE ADMINISTRATIU Classes d'actes Es distingeixen: - Actes definitius o resolutoris: posen fi al procediment administratiu. Tot el procediment es fa per poder realitzar aquest acte amb una qualitat suficient.
- Actes de tràmit: són aquells actes previs a la resolució que configuren la successió de fases del procediment.
La rellevància de la distinció és només a efectes de recursos, perquè com a regla general només es pot presentar un recurs contra un acte resolutori, els actes de tràmit només es poden recórrer excepcionalment.
En segon lloc, es diferencien el actes: - Posen fi a la via administrativa: acte dictat per un òrgan administratiu que en la matèria concreta que es tracta no té un superior jeràrquic.
- No posen fi a la via administrativa: acte dictat per òrgan administratiu que té un superior jeràrquic en aquella matèria.
La trascendència d'aquesta distinció és que a efectes de recursos, els actes que posen fi a la via administrativa poden ser objecte de recurs voluntari, que es presenta davant del mateix òrgan que ha dictat l'acte. A diferència, els actes que no esgoten la via administrativa, el recurs és obligatòri interposar-lo si després es vol anar per via judicial, aquest es presenta davant del superior jeràrquic.
En tercer lloc, els actes poden ser: - Ferms: els que ja no poden ser objecte de recurs. Els que no són ferms poden ser objecte de recurs.
- Consentits: els que no són ferms, però que una o més persones no poden recórrer - Confirmatoris: quan només reprodueix el contingut d'un acte ferm En quart lloc, es distingeixen: - Actes expressos: contenen explícitament la voluntat de l'administració pública - Acte tàcit o pressumpte: es dóna quan l'administració pública no ha actuat dins del termini que té per dictar l'acte administratiu i davant d'aquesta inactivitat administrativa, l'ordenament jurídic atribueix un sentit estimatori o desestimatori a aquell procediment administratiu.
La diferència està en que els actes pressumptes, per saber el seu contingut s'ha de consultar la normativa del procediment. El termini per interposar recursos és diferent: si és un acte exprés, el termini és d'un mes; si l'acte és pressumpte, no té termini En cinquè lloc, es distingeixen: - Actes favorables: és molt més difícil anul·lar-los i això només es pot fer per via judicial - Actes desfavorables: el procediment d'anulació és molt més senzill i ho pot fer directament l'administració pública.
- Actes de doble efecte En sisè lloc, es distingeixen: - Actes reglats: es limiten a aplicar la normativa a un supòsit concret, sense fer cap mena de valoració de presa de decisions - Actes discrecionals: actes en els quals l'administració pública disposa d'un marge valoratiu A efectes de recursos, per fer un control de l'activitat administrativa, els actes reglats són més fàcilment controlables perquè només el jutge es limita a veure si s'ha aplicat bé la normativa de l'ordenament jurídic que resultés aplicable. Quan l'acte és discrecional, el control judicial està molt més limitat perquè no pot substituir a l'administració pública en els aspectes valoratius (no pot entrar a valorar aquestes aspectes) Elements de l'acte administratiu - Elements subjectius: subjectes que participen en l'elaboració de l'acte. Ha de ser un òrgan competent.
- L'òrgan que dicta l'acte administratiu no pot incórrer en cap de les causes d'abstenció de règim jurídic del sector públic.
Elements objectius o de contingut: es distingeixen entre contingut essencial (informació imprescindible perquè l'acte sigui vàlid) i contingut accessori. El contingut de l'acte té una sèrie de requisits: ha de ser lícit, adequat (ha de complir la funció per la qual s'ha elaborat), determinat (s'ha de saber què diu) i possible.
- Elements de tipus formals que s'han de respectar perquè l'acte sigui vàlidament elaborat: l'acte ha de derivar d'un procediment i, en caràcter general, ha de ser per escrit.
Invalidesa d'actes administratius Hi ha dos graus diferents d'invalidesa: - Nulitat de ple dret: art. 47. Vulneració de més rellevància que pot fer un acte administratiu a l'ordenament jurídic. És una sanció reservada només per uns supòsits concrets: • Els actes que lesionen els drets i llibertats susceptibles d'empare constitucional.
• Els actes dictats per un òrgan manifestament incompetent per raó de la matèria o del territori.
• Els que tinguin contingut impossible.
• Els que siguin constitutius d'infracció penal o es dicten com a conseqüència d'aquesta.
• Els que són dictats prescindint total i absolutament (no es segueix el procediment, es segueix però es salten fases...) del procediment legal establert o de les normes que contenen les regles essencials per la formació de la voluntat dels òrgans col·legiats.
• Els actes expressos o pressumptes contraris a l'ordenament jurídic pels que s'adquireixen facultats o drets quan es manqui dels requisits essencials per la seva adquisició.
• Qualsevol altre que s'estableixi expressament en una disposició amb rang de Llei.
La nulitat de ple dret és un vici de caràcter imprescriptible, això vol dir que en qualsevol moment (sense límit temporal) l'administració pública o els jutjats i tribunals poden anul·lar l'acte administratiu. El que sí que prescriu (està limitat en el temps) és el dret d'acció o dret d'interposar un recurs de les persones interessades que es poden veure afectades per aquell acte administratiu. El pas del temps no serveix per esmenar o corregir els vicis de nul·litat de ple dret. La declaració de nul·litat té efectes des del moment en que es va dictar aquell acte. La nul·litat és un vici d'ordre públic, és a dir, no és necessari que ningú al·legui el vici per tal de poder ser apreciat per l'òrgan judicial.
- Anulabilitat: art. 48. Es dóna quan l'acte administratiu o la seva elaboració vulnera l'ordenament jurídic però per una causa diferent de les llistades a l'article 47.1. El pas del temps convalida els actes que només són anul·lables. La declaració d'invalidesa d'un acte anul·lable té efectes des del moment en que es declara i, a més, si cap part interessada posa de relleu la situació d'anulabilitat el jutge no els pot apreciar l'ofici. Només es poden apreciar els vicis d'anulabilitat si els al·lega una de les parts interessades.
- Actes irregulars: actes administratius que no tenen un vici que afecta a la seva validesa (són vàlids), sinó que només contenen errors sense rellevància jurídica. L'exemple més clar són els errors materials o aritmètics.
Eficàcia dels actes administratius Art. 39: Els actes administratius subjectes als drets administratius seran vàlids i produiran efectes des de la data que es dicten, a no ser que en aquests es disposi una altra cosa. La presumció de validesa decau quan es presenta una prova que mostri que és invàlid (decau la presumció de validesa).
Hi ha alguna regla especial: - Pot necessitar l'aprovació o autorització d'un òrgan administratiu superior jeràrquicament.
- Pot haver actes que per produir efectes hagin de ser prèviament notificats (donar notícia del contingut de l'acte a les persones interessades). Article 40 i següents.
EL PROCEDIMENT ADMINISTRATIU El procediment és l'actuació de l'administració pública formalitzada, seguint una sèrie de tràmits que tenen com a finalitat elaborar actes administratius.
Els subjectes del procediment Persones o òrgans que intervenen en el procediment, que són principalment 4: - Interessats: subjecte privat que té un dret o interés legítim que es pot veure afectat pel procediment.
- - Participa durant el procediment administratiu defensant el seus drets o interessos davant de l'administració pública.
Responsable/s del procediment: l'administració pública actuant en un procediment administratiu. No defensa interessos privats, sinó públics. Hi ha tres tipus: l'instructor del procediment (l'òrgan de l'administració pública que s'encarrega de la instrucció del procediment -fases prèvies a la ressolució definitiva), òrgans administratius que s'encarreguen de despatxar assumptes puntuals o realitzar tràmits puntuals durant el procediment, i l'òrgan competent per resoldre el procediment (és el que aprova la resolució final).
Testimonis: poden ser-hi o no en el procediment. Només participen al procediment si són cridats durant el tràmit de pràctica de proves.
- Públic: ciutadans que en el procés no són interessats, però si el procediment té un tràmit d'informació pública pot participar qualsevol persona. Fora del tràmit d'informació pública, només poden participar en el procediment les persones interessades.
Les fases del procediment: iniciació, instrucció i terminació Iniciació: posa en funcionament tots els mecanismes del procediment administratiu. Es pot fer de dues formes: • Ofici: l'inicia la pròpia administració pública a través d'un acord. Les possibilitats són diverses: que sigui iniciat per iniciativa pròpia de l'òrgan administratiu competent; per ordre directa d'un òrgan administratiu superior jeràrquicament del competent per iniciar el procediment; per petició raonada d'altres òrgans administratius que no són competents en la matèria ni superiors (l'òrgan corresponent es pot negar a iniciar el procediment). També es pot iniciar per denúncia (comunicació de fets a l'administració pública però que no vincula a l'òrgan competent per iniciar el procediment, per tant, aquest es pot negar a iniciar-lo) i només s'ha de justificar quan aquesta invoca un prejudici en el prejudici en el patrimoni de les administracions públiques.
• Sol·licitud d'interessat: l'inicia la persona interessada. No hi ha llibertat absoluta, sinó uqe hi ha requisits de forma i contingut. L'article 66 estableix una sèrie d'elements que ha de contenir. Les sol·licituds es poden presentar electrònicament (a les seus electròniques de l'administració pública) o en paper (oficines de correus, oficines consulars d'Espanya a l'estranger, oficines d'assistència en matèria de registres). Pot succeir que la sol·licitud no compleixi els requisits establerts per un defecte; doncs, aquesta es pot esmenar, és a dir, es poden introduir modificacions per solucionar els defectes de la sol·licitud. El termini per la correcció de la sol·licitud és de 10 dies. Es requereix una declaració responsable i comunicació (document que presenta el sol·licitant acreditant que té els requisits necessaris per realitzar el que es sol·licita). Desde que es presenta la sol·licitud es pot començar a realitzar l'activitat. L'adiministració pública fa tasques d'inspecció simultàniament o postriorment a l'activitat.
Instrucció: L'administració pública obté informació amb la finalitat de pendre la millor decisió possible, la més favorable per als interessos públics. Té 3 tràmits principals: pràctica de proves, sol·licitud i emissió d'informes, participació dels interessats en el procediment i el públic. Es fa per recolzar els fets que constitueixen el fonament d'allò que s'està demanant a l'administració pública. Aquesta es pot fer d'ofici (l'òrgan administratiu que fa la instrucció ho demana) o proposades per les persones interessades. Quan les proves les presenta la persona interessada, l'administració podria arribar a denegar-les.els informes que es presenten seran facultatius (la seva sol·licitud és voluntaria) i no vinculants (no obliga a l'òrgan administratiu que resol el procediment), a no ser que la normativa digui una altra cosa. A efectes de la resolució del procediment, es sol·licitaran informes preceptius, que són obligatoris i necessaris.
El primer tràmit de participació són les al·legacions, que poder fer les persones interessades en qualsevol moment abans del següent pas, el tràmit d'audiència. Aquest és essencial ja que és el principal de participació de les persones interessades. La informació ja és complerta per resoldre, els interessats poden obtenir còpia de tota la informació i documents del seu expedient. A partir d'aquella informació es poden presentar al·legaciones, practicar proves i participació necessaria en defensa dels seus interessos. Aquest tràmit pot no fer-se només quan tota la informació que hi ha a l'expedient l'ha portat l'interessat. L'últim tràmit és la informació pública, en que la informació sobre el procediment es posa a disposició del públic i qualsevol ciutadà pot fer comentaris al respecte, i l'administració pública ha de contestar-los.
Terminació: aquesta fase pot ser: - Ordinaria: resol qüestions principals. La resolució es concreta en un acte administratiu que posi fi al procediment, comunicant la decisió presa.
- Extraordinària: no arriba al final de l'assumpte.
- Terminació convencional: es fa un acord entre l'administració pública i les persones interessades.
El temps en el procediment. Terminis, silenci administratiu i caducitat L'administració pública té un termini per resoldre els procediments. En ocasions pot passar el termini, però igualment l'administració pública té la obligació de respondre.
Silenci administratiu: resposta que dóna l'ordenament jurídic a la falta de resolució expressa del procediment dins del termini. Pot ser positiu/estimatori (la sol·licitud està acceptada) o negatiu/desestimatori (la sol·licitud està denegada).
La obligació de donar resolució expressa queda condicionat a: - Estimació de silenci administratiu -> sí que vincula - Desestimació del sinlenci administratiu (no vincula). La resolució fora de termini pot ser positiva o negativa.
IMPUGNACIÓ DE L'ACTIVITAT ADMINISTRATIVA Els recursos administratius Impugnació davant de la pròpia administració pública. N'hi ha de 2 tipus: - Ordinaris: • Recursos d'alçada: si l'acte no posa fi a la via administrativa. El recurs es presenta davant de l'òrgan superior jeràrquic de qui va dictar l'acta. El termini per interposar-lo és d'1 mes si l'acte és exprés, si no ho és no hi ha termini per interposar el recurs. S'ha d'interposar necessariament si es vol accedir a la via judicial.
• Recurs potestatiu de reposició: es recorre un acte administratiu que sí que posa fi a la via administrativa i que es presenta directament davant del mateix òrgan que ha dictat l'acte. No és necessari presentar-lo en cas de voler recórrer judicialment l'acte administratiu. El termini per interposar-lo és d'un més si es tracta d'un acte exprés, sinó es pot realitzar en qualsevol moment. No es pot tornar a presentar aquest recurs una vegada denegat.
Els actes que es poden recórrer són els que no són ferms i els actes resolutoris o definitius. Només alguns actes de tràmit específics poden ser objecte de recurs.
- Extraordinari: recurs que s'interposa en circumstàncies extraordinàries que no es podien preveure en el moment en que es va donar l'acte administratiu. S'interposa contra actes que són ferms.
Només es pot interposar un recurs administratiu abans d'anar a la via judicial. En cas que la persona no vegi satisfets els seus interessos en la resolució pot imposar un recurs judicial (impugnació judicial).
La impugnació judicial Impugnació davant del poder judicial. Es fa a la jurisdicció contenciosa-administrativa. Els recursos administratius són un privilegi de l'administració pública, en el sentit de que en ocasions pot ser que sigui obligatori que abans de recórrer a la via judicial s'hagi de recórrer a la via administrativa. Però si es compleixen els requisits per presentar-lo a la via judicial, en aquest cas es pot interposar un recurs contenciós-administratiu. Primer es presenta una demanda que explica quins prejudicis s'han causat i després, el jutge demana a l'admnisitració pública tot l'expedient relacionat amb aquella actuació pública.
Es poden demanar dues coses: - Que es declari que una actuació administrativa vulnera l'ordenament jurídic - Que sigui anul·lat l'acte administratiu o el reglament impugnat Es pot recórrer a la via judicial quan l'acte administratiu posa fi a la via administrativa, quan no s'ha interposat cap recurs de reposició o s'ha interposat i s'ha resolt, i quan es presenta un recurs d'alçada.
El règim jurídic de les forces i cossos de seguretat i els detectius privats LA SEGURETAT PÚBLICA I LES FORCES I COSSOS DE SEGURETAT Llei orgànica 2/1986 de Forces i Cossos de Seguretat Els diferents cossos actuen sotmesos a una sèrie de principis de cooperació i actuació. Tenen caràcter permanent i professional.
Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat Són el Cos Nacional de Policia i la Guàrdia Civil. Les funcions (article 11[comunes] i 12 [específiques]).
Les funcions comunes són: - protegir els drets i llibertats, i garantir la seguretat ciudadana.
- Vetllar pel compliment de les lleis - Auxiliar i protegir les persones, i assegurar la custodia dels bens que estan en situació de perill - Protegir els edificis i instal·lacions que ho requereixin - Vetllar per la protecció i seguretat d'altes personalitats.
- Mantenir l'ordre i la seguretat ciutadana.
- Prevenir els delictes, investigar-los, assgurar les proves i posar-les a disposició del Jutge - Col·laborar amb serveis de protecció civil Funcions del Cos Nacional de Policia (les exerceix a les capitals de provincia i els municipis que el Govern estableix): - Expedició del DNI i passaports - Control d'entrada i sortida del territori d'espanyols i extrangers - Vigilancia del compliment de la normativa - Investigació i persecució de delictes de drogues - Col·laborar amb policies d'altres paísos Funcions de la Guardia Civil (les exercieix a la resta del territori i mar territorial) Derivades de la legislació vigent sobre armes i explosius Resguard de l'Estat i accions per evitar el contraband Vigilancia del trànsit i transport en vies públiques interurbanes Custodia de les vies de comunicació terrestre, costes, fronteres, ports, aeroports...
Vetllar pel compliment de la conservació de la naturalesa, recursos hidràulics...
Conducció interurbana de presos i detinguts.
- Policies Autonòmiques Principi general: les CCAA poden crear Cossos de POlicia per l'exercici de les funcions ded vigilància i protecció.
Només poden actuar en l'àmbit territoria de la CCAA, menys en situacions d'emergència, previ requeriment de les autoritats estatals.
Funcions: - Vetllar pel compliment de les lleis de la CCAA i del l'Estat - Vigilancia i protecció de persones, òrgans... de la CCAA - Inspecció de les activitats sotmeses a la ordenació de la CCAA - Participar en les funcions de la Policia Judicial - Vigilar els espais públics i mantenir l'ordre en grans concentracions Policies Locals Els municipis poden crear cossos de policia propis. En els que no n'hi hagi, els delictes els porten el personal que tingui les funcions de custodia i vigilancia, que només poden actuar en el municipi, menys en situacions d'emergència i previ requeriment. Funcions: - Dirigir el trànsit en el casc urbà - Atestat per accidents dins del casc urbà - Participar en les funcions de Policia Judicial.
- Donar auxili en cas d'accident - Protecció de les autoritats locals LA SEGURETAT PRIVADA I LA INVESTIGACIÓ PRIVADA La seguretat privada son les activitats, serveis... de seguretat adoptades per persones físiques o jurídiques realitzades per empreses de seguretat, despatxos de setectius privats i personal de seguretat privada.
Les empreses de seguretat privada i el seu personal habilitat // Els despatxos de detectius privats Activitats de seguretat privada: - Vigilància i protecció de bens, llocs... públics i privats - Acompanyament, defensa i protecció de persones determinades - Custòdia, classificació... de monedes, joies, antiguitats... amb valor econòmic, històric o cultural, i també d'explosions, armes, materials perillosos...
- Instal·lació de sistemes de seguretat - Investigació privada A més, també poden dedicar-se a la formació, especialització... del personal de seguretat privada.
Es dóna una autorització administrativa, que verifica a les empreses que el seu personal compleix els requisits per complir les tasques de seguretat privada. Aquesta autorització administrativa es fa tant per les empreses i pel personal de seguretat privada i els detectius privats. Un cop autoritzats, el personal té una targeta identificativa.
...

Comprar Previsualizar