Tema 7. Actors col·lectius (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Ciencia Política
Año del apunte 2015
Páginas 13
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 5

Vista previa del texto

TEMA 7. ACTORS COL·LECTIUS I LA LÒGICA DE L’ACCIÓ COL·LECTIVA LA LÒGICA DE L’ACCIÓ COL·LECTIVA.
Participar en partits, grups d’interès, moviments socials i altres activitats col·lectives implica acció col·lectiva. El problema de base de l’estudi de l’acció col·lectiva és el conflicte existent entre l’interès individual i l’interès col·lectiu.
Una activitat col·lectiva realitzada per un conjunt d’individus pressuposa una sèrie de condicions:  L’existència d’un grup d’individus, no necessàriament organitzats, que comparteixen un objectiu o interès comú.
 Cada individu ha de poder escollir entre participar en l’activitat col·lectiva o no fer-ho dirigida a satisfer aquest objectiu o necessitat. És voluntari.
 El benefici o resultat d’aquesta acció col·lectiva no pot ser gaudit o repartit de manera exclusiva només pels que han participat en l’activitat per aconseguir-ho: es busca la creació d’un bé públic.
El mercat funciona perquè tots som egoistes i això impedeix l’acció col·lectiva en el mercat degut a l’existència de competència. A nivell polític i en moltes altres situacions l’egoisme individual condueixen a “mals” públics o situacions sub-òptimes, com és el cas de la no provisió de béns públics.
Un bé públic és aquell caracteritzat per la no rivalitat i la no exclusió en el seu consum, és a dir, un cop produït, tots els individus poden beneficiar-se’n, hagin col·laborat a no crear-lo, i el seu accés no es veu afectat pel consum d’altres. Exemples: aire net a la ciutat, seguretat, canvi de règim, medi ambient...
La majoria de reclamacions que es van a l’àmbit públic són béns públics, és a dir, són els que més es demanen.
L’egoisme individual fa que el mercat funcioni, quan tothom es comporta de manera egoista es crea un benefici per tots en el mercat. El que es vol evitar és que hi hagi oligopolis (empreses que pacten un preu alt i tu estàs obligat a pagar-lo si vols aquell bé), però en política passa tot el contrari, quan els individus actuen de manera egoista es genera un resultat negatiu. En els problemes d’acció col·lectiva, cooperar vol dir participar en l’acció amb l’objectiu de beneficiar al conjunt del grup en la consecució de l’objectiu o interès comú.
No cooperar (esperant que els altres sí participin) implica apostar per aprofitar-se de l’esforç i participació dels altres que sí que al final duen a terme l’acció col·lectiva, la persona que fa això és anomenada freerider.
Per això en la vida social es produeixen constantment casos on l’interès particular fa que no es produeixin accions col·lectives beneficioses. Malgrat tot, el free-rider és racional, nosaltres actuem moltes vegades d’aquesta manera en la vida quotidiana, esperant que els altres facin una cosa de la qual jo em beneficiaré.
En algunes situacions podem evitar l’efecte del free-rider, hi ha dos elements que importen, que fan possible que la gent participi col·lectivament:  GRANDÀRIA DEL GRUP DE REFERÈNCIA. L’acció col·lectiva és molt difícil que es produeixi quan els grups de referència són molt grans i homogenis (el grup al qual m’uneixo per aconseguir una cosa), en canvi es produeix en major probabilitat quan els grups de referència són petits i heterogenis. Si hi ha acció col·lectiva és perquè els grups són petits i heterogenis, i si no són petits o heterogenis i hi ha acció és per alguna intervenció externa, és a dir, recompenses (incentius selectius) o càstigs que indueixen a la participació. Si participo en un grup petit hi aniré perquè no tenen gaire gent i depenen de mi, malgrat tot, si el grup és molt gran la meva participació serà inexistent, no canviarà res. El problema del free-rider en grups grans el podem solucionar amb incentius selectius: beneficis que només obtenen aquells que participen en l’acció col·lectiva. Aquest incentiu fa que participar tingui un benefici directe, al contrari que els béns públics: o INCENTIUS MATERIALS. Són recompenses tangibles: béns, productes i serveis valorats econòmicament.
o INCENTIUS SOLIDARIS. Són recompenses intangibles que s’atorguen individualment i el seu valor depèn del seu gaudi exclusiu i al marge del mercat: càrrecs, honors, tractament diferenciat.
o INCENTIUS SOLIDARIS COL·LECTIUS. Són recompenses col·lectives que es gaudeixen en grup i de les que ningú en pot ser exclòs: convivència, sentit de pertinença, status col·lectiu, amistat.
o INCENTIUS INTENCIONALS. Recompenses intangibles derivades del sentit de satisfacció d’haver contribuït a una causa, és la recompensa que reps per haver col·laborat en una causa: tornes a casa després de la manifestació de l’11-S satisfet d’haver contribuït. Només aquells que han participat tenen aquesta satisfacció.
 COMPOSICIÓ INTERNA D’AQUEST GRUP, HOMOGENEITAT O HETEROGENEITAT. Heterogeni és que dins d’aquest grup hi ha gent que dona molta més importància al bé públic que es vol aconseguir, és a dir, hi ha persones que consideren que l’obtenció del bé públic té més valor i hi ha persones que pensen que en té menys. Els que tenen més interès en aconseguir el bé públic estaran disposades a assumir una part més gran dels costos.
Els individus participaran en les associacions encaminades a generar béns públics si els beneficis obtinguts superen els costos. L’individu és un maximitzador de la seva unitat i realitza un càlcul probabilístic. És a dir, es comparen els beneficis del bé públic multiplicats per la probabilitat de què la contribució personal a la seva generació no sigui decisiva amb els beneficis menys els costos de participació. Segons quina de les magnituds sigui més gran l’individu participarà o no participarà. Si hi ha persones amb més interès també és més fàcil que hi hagi participació col·lectiva.
ELS ACTORS COL·LECTIUS.
Són la principal forma de traslladar les demandes de la població a les autoritats. N’hi ha tres tipus: partits polítics, grups d’interès o grups de pressió i moviments socials. Principalment aquestes són les organitzacions col·lectives. Comparteixen tres característiques comunes:  ASSOCIACIÓ VOLUNTÀRIA. Només si vols hi vas.
 FORMADES PER PERSONES QUE COMPARTEIXEN UN MATEIX INTERÈS.
 ESTABILITAT RELATIVA DE LA SEVA ACTIVITAT/ORGANITZACIÓ I ACCIÓ COORDINADA. Tenen voluntat de pervivència en el temps.
Malgrat tot, es diferencien amb tres característiques diferents:  L’ESTABILITAT DE LA SEVA ESTRUCTURA. L’estructura organitzativa pot ser sòlida, formal i permanent com els partits, o pot ser més informal, descentralitzada i discontínua com en els moviments socials.
 EL DISCURS QUE DESENVOLUPEN. Les propostes que promouen els actors col·lectius poden tenir una pretensió global com en el cas dels partits, afectant tots els camps temàtics de la política.
Poden concentrar-se en un camp temàtic de caràcter específic i sectorial, com els grups d’interès. O poden subratllar una sola dimensió de caràcter transversal que afecta a una pluralitat de camps temàtics, com és el cas dels moviments socials. El que volen afecta a diferents àmbits de l’activitat política, econòmica i cultural de les persones, com per exemple la igualtat de gènere o bé la protecció del medi ambient.
 L’ESCENARI PREFERIT PER A LA SEVA INTERVENCIÓ. Aquesta característica es refereix a on actua aquesta organització col·lectiva per tal de defensar els seus interessos. En alguns casos aquest escenari és l’àmbit institucional (parlament, govern...), amb càrrecs públics, com en el cas dels partits. Els grups d’interès es mouen sovint dins dels dos àmbits. En altres casos l’àmbit predilecte pot ser extrainstitucional, es realitza fora de les institucions, en l’àmbit de la mobilització, adoptant altres formes d’activitat convencionals i no convencionals, com és el cas d’alguns moviments socials com per exemple les vagues. Els moviments socials gairebé mai participen en les institucions sinó que participen a través de la mobilització social.
QUADRE MOODLE 1. ELS PARTITS POLÍTICS.
Han esdevingut la major força de canalització dels interessos de la població i és un grup de persones que comparteixen un interès col·lectiu amb un objectiu que s’aconsegueix a través de la competició en eleccions amb altres partits polítics, la qual és arribar a ocupar els càrrecs de poder de decisió pública (parlaments i govern). Els partits polítics són centrals dintre del joc democràtic, són molt importants i quasi imprescindibles ja que:  Canalitzen els interessos d’una part de la societat i en virtut d’aquesta funció d’intermediació estructuren la competició política d’un país, hi ha una sèrie de partits polítics que representen interessos diferents.
 Creen cultura política, són agents socialitzadors, busquen crear actituds i opinió.
 Recluten i formen els líders polítics, aquesta és la funció més important de totes, però potser la que fan pitjor. No només canalitzen les nostres demandes i ens socialitzen.
 Estabilitzen el sistema, donen estabilitat al sistema democràtic de representació, és per això que els paguem, perquè realment aquesta última característica és molt important, és la més essencial.
Per aquest motiu reben diners públics.
TIPOLOGIES DE PARTIT.
En un primer estadi, en les democràcies incipients o estats liberals amb sufragi restringit trobem els partits notables o de quadres. Com que l’elecció de cada candidat depenia d’una clientela o grup de suport reduït en cada circumscripció, no calien partits de base. Aquests partits es distingeixen per la seva composició reduïda: persones de prestigi, persones amb recursos econòmics o influència. La seva organització bàsica es fundava en comitès de personalitats o grups de notables locals que mantenien enter ells un nivell de coordinació dèbil que restava en mans d’un petit grup de dirigents parlamentaris. Era, doncs, una organització molt descentralitzada (per districtes electorals).
La funció dels notables era la de finançar els seus candidats i cercar vots usant els recursos i influència.
L’ideari o programa era molt general, vague, depenia molt directament del grup d’interès que promovien: conservadors vs liberals. Els partits de notables apareixen al segle XVIII-XIX i juguen un rol important fins la segona guerra mundial.
El gran canvi de model s’esdevé a la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX amb la industrialització i els canvis socials que comporta que provoquen l’aparició dels primers partits socialistes que pressionen per a l’extensió del sufragi universal. Ja amb el sufragi universal els partits socialistes orientaren la seva organització cap a la mobilització i participació massiva dels sectors abans marginats del sistema polític.
El nou model d’organització esdevé un partit de masses, l’organització es basa en el reclutament massiu d’afiliats, cosa que els permetia estendre la seva xarxa de socialització, obtenir finançament i facilitar la mobilització política. Era el partit qui cercava formar i educar als nous membres amb escassa o cap formació ni experiència política.
Es tracta de partits amb una orientació ideològica molt forta i rígida, amb una estructura jerarquitzada i centralitzada, amb una part de militància professionalitzada en les tasques del partit. En alguns casos, aquests partits crearen organitzacions sectorials (joves, sindicats...) per ampliar encara més el seu radi d’acció. El període de màxima influència d’aquest model fou el període d’entreguerres.
Cap a la meitat del segle XX (després 2GM) el partit de masses evoluciona i es converteix un partit catch-all.
Els canvis socials d’aquest període: creixement econòmic, el boom del sector terciari, la societat de consum, el creixement de les classes mitjanes i l’extensió dels estats de benestar i per tant porten a la reducció de les diferències de classe i multiplicació d’interessos. Creixement i desenvolupament dels mitjans de comunicació de masses.
El partit catch-all és un tipus de partit que té com a finalitat principal aconseguir el nombre màxim d’electors possibles. Això comporta reduir el caràcter ideològic de l’organització. Donada la pluralitat d’interessos de la societat i la reducció del conflicte de classes, els partits busquen un missatge més general, menys ideològic, moderat, difús i obert de cara a atraure el màxim de votants i sectors dins de la societat.
Els partits, a més, perden bona part del seu paper de socialització i formació ideològica dels individus. Els mitjans de comunicació de masses esdevenen centrals i les bases i militants perden importància, no només en la socialització sinó també per a l’obtenció de fons, doncs la majoria de partits passen a rebre diners públics. La política es professionalitza i es distancia de la societat que passa, també, a organitzar-se a través d’altres moviments i grups d’interès.
Aquest progressiu distanciament social i dependència dels recursos públics porta a alguns autors de parlar, en l’actualitat, d’un nou model de partit, el partit càrtel. El grau de professionalització política s’accentua encara més i el finançament públic esdevé primordial. Els partits, segons aquest model, s’haurien convertit en agents de l’estat i utilitzarien els recursos que aquest els garanteix no només per assegurar la seva pròpia supervivència sinó també per excloure la competició de potencials rivals.
En tenir caràcter garantida la seva supervivència econòmica, es redueixen els incentius dels partits càrtel per a competir entre ells així com per a ser receptius a les demandes dels ciutadans tot distanciant-se de la societat i erosionant-se CONTINUACIÓ MOODLE QUADRE MOODLE SISTEMES DE PARTITS.
Els partits no actuen sols en les democràcies (a diferència de les dictadures→ ex. Partit Comunista Xinès a la Xina). El sistema de partits es refereix a quants partits hi ha i com es relacionen entre ells.
TIPUS DE PARTITS.
Els sistemes de partits es diferencien en dues coses:  Nombre de partits que en formen part.
 Nivell de polarització: si hi ha molta separació ideològica entre els partits o bé no hi ha gaires diferències i per tant un nivell de polarització baix.
Segons aquests criteris hi ha dos tipus de sistemes de partit, els quals són de règims dictatorials: 1. SISTEMES DE PARTIT ÚNIC. Són sistemes on només hi existeix un partit que monopolitza el poder polític i no permet la competició d’altres forces polítiques. Només hi ha un partit legal, doncs, el partit del règim. Exemples: URSS, Xina.
2. SISTEMES DE PARTIT HEGEMÒNIC O DOMINANT. MOODLE En el cas de sistemes de partits democràtics trobem els següents: 1. SISTEMA DE PARTIT PREDOMINANT. En un sistema polític en una democràcia un partit és capaç de guanyar de manera repetitiva en eleccions. És a dir, aconsegueix 3 majories absolutes o més i guanya i domina la competició política sobre altres. Malgrat tot, hi ha competència lliure i efectiva i no hi ha necessitat de formar coalicions per formar govern.
2. SISTEMA BIPARTIDISTA. Hi ha dos partits que obtenen la gran majoria o la totalitat dels escons del parlament. Hi ha alternança de poder, a vegades guanya un partit dels dos i a vegades l’altre, però les diferències ideològiques entre els dos partits acostumen a ser petites. Un petit canvi de vots pot generar canvis, que guanyi un o l’altre. És a dir, està molt renyit. Amb un 30% o 40% pots aconseguir una majoria absoluta, hi ha correccions d’apropar-lo molt i fer-lo majoritari encara que sigui proporcional. Malgrat tot, el sistema proporcional genera bipartidisme, perquè és molt favorable pels partits grans i molt desfavorable pels partits petits. Aquests partits solen ser centrals, no són ni molt de dretes ni molt d’esquerres.
3. SISTEMA MULTIPARTIDISTA LIMITAT O MODERAT. Hi ha més de 2 partits en el sistema electoral.
Les distàncies ideològiques entre els partits no són molt marcades, no hi ha molta distància ni radicalització. En la majoria dels casos acaba resultant en governs de coalició, sol ser difícil que es pugui governar sense la unió de més d’un partit. Cap partit és normalment capaç d’aconseguir la majoria absoluta.
4. SISTEMA BIPARTIDISTA POLARITZAT. Hi ha molta fragmentació al parlament, és a dir, hi ha més de 2 partits però en aquest cas hi ha molta distància ideològica entre els partits, són molt diferenciats.
Això fa que la construcció de coalicions de govern sigui molt difícil, les coalicions acostumen a ser de partits de centre, però el problema d’això és que tenen oposició tant dels d’esquerres com dels de dretes: això forma molta inestabilitat ja que la pressió política és molt forta. Alguns d’aquests partits poden no ser democràtics i això genera molta inestabilitat.
El sistema de partits català és el sistema multipartidista limitat o moderat ja que hi ha més de dos partits però no estan molt polaritzats ja que no hi ha cap partit que amenaci amb acabar amb el sistema ja que el govern és massa oposat a la seva ideologia. En el cas espanyol es tracta d’un sistema bipartidista, el govern sol està format pel PP i el PSOE.
ORÍGENS DELS SISTEMES DE PARTITS.
1. TEORIA DELS CLEAVAGES. Aquesta teoria defensa que un factor de caràcter estructural com és l’existència de diferents cleavages o eixos de conflictes és el que vertebra les diferències polítiques dins d’una societat determinada.
Quan aquests eixos es polititzen, la societat organitza la competició política entre grups i organitzacions diferenciades amb diferents posicionaments sobre aquests eixos de conflicte.
Com més elevat sigui el nombre d’eixos de conflicte, major serà el nombre de varietats ideològiques, i per tant, de partits polítics. L’aparició d’aquests eixos de conflicte és resultat de dos processos històrics: la formació dels estats nació i la industrialització:  CREACIÓ D’ESTATS NACIÓ→ o EIX CENTRE-PERIFÈRIA. L’eix centre-perifèria apareix amb la formació dels estats nació al segle XIX, que comportà la centralització del poder polític i de les estructures administratives, així com la imposició de llengües nacionals, educació o religions nacionals homogeneïtzadores. Per tant, aquesta tasca homogeneïtzadora topa amb la resistència de les anomenades perifèries que s’oposen a aquest procés per dos motius: la centralització administrativa els representa la pèrdua d’autonomia política i per tant la pèrdua del poder, i en segon lloc suposa que les identitats culturals, ètniques i religioses topen amb el procés de construcció d’una única identitat, llengua oficial, el servei militar obligatori i altres formes de socialització. I per tant, la pèrdua dels trets d’identitat d’aquests col·lectiu. Es produeix un xoc entre partits nacionalistes, perifèrics, autonomistes... amb els partits centralistes.
o EIX ESTAT-ESGLÉSIA. La creació de l’estat liberal suposa la pèrdua dels privilegis de l’església a l’hora de prendre decisions, especialment de controlar alguns àmbits molt importants de la societat. Amb la creació dels estats liberals s’imposa la separació entre estat i església, això suposa una pèrdua d’influència de l’església i apareix un conflicte: hi haurà dos tipus de partits, els liberals (que defensen la laïcitat) i els partits confessionals (defensen els privilegis de l’església) i els conservadors (defensen els privilegis i la influència de l’aristocràcia).
 INDUSTRIALITZACIÓ→ o EIX CAMP-CIUTAT. Amb la industrialització neix una nova classe social, es produeix el xoc entre els interessos de la societat urbana i la rural. Pensen de diferent manera sobre temes com per exemple el comerç: els rurals volen proteccionisme i els urbans no en volen, volen tenir accés a nous mercats a nivell internacional. Aquesta és la principal font de conflicte entre el camp i la ciutat. I per altra banda aquest conflicte també apareix perquè l’estat fomenta la industrialització del camp urbà i no el rural, això provoca un eix de conflicte. Per tant, aquest conflicte fa que sorgeixin partits d’arrel rural (que defensen el sector agrícola i els seus interessos) i partits urbans.
o EIX TREBALL-CAPITAL. Aquest eix de conflicte és molt important i és resultat de la industrialització. Aquesta genera una nova classe social: la classe obrera. Aquest eix posa en conflicte la classe obrera i la classe empresarial (els capitalistes). Sorgeix un conflicte entre els capitalistes que defensen els interessos d’ells i el proletariat que defensen els drets dels treballadors. Aquest és l’eix que coneixem com a dreta i esquerra tradicionalment. Sorgeixen dos tipus de partits: els de dretes que defensen principalment els interessos dels empresaris i els d’esquerres que defensen els interessos del proletariat.
2. TEORIA INSTITUCIONALISTA. Aquesta teoria diu que hi ha un element clau per entendre que malgrat haver-hi molts eixos de conflicte el nombre de partits ve determinat en gran mesura per les institucions polítiques del país i també pel sistema electoral. Aquest últim és un sistema mediador que intervé a l’hora de configurar quins partits formaran part del sistema de partits i quins no.
Segons el següent teorema: allà a on hi ha sistemes electorals majoritaris tendirem a observar sistemes de partits bipartidistes, mentre que els proporcionals generen sistemes multipartidistes.
Per tant, independentment dels eixos de conflicte que tinguem, aquesta explicació aporta un nou element, això provoca que ambdues teories no siguin contràries sinó complementàries.
a. PERQUÈ ELS SISTEMES MAJORITARIS GENEREN BIPARTIDISME. Això es produeix perquè en un sistema majoritari els vots se’ls emporta la força majoritària, això fa que les forces més petites tinguin més dificultat d’entrar. A l’hora de votar la gent pensa que votar les forces minoritàries és inutilitzar el vot ja que perdran segur, per tant només queden dues opcions: votar la segona preferència que està dins dels partits majoritaris ja que servirà d’alguna cosa i l’altra opció és no votar. Això ja provoca que els partits majoritaris siguin molt més votats i que a més no tinguin gaire competència donat que els minoritaris no són votats pel fet de ser-ho. Per tant, es tracta no de votar la primera preferència donat que seria perdre el vot sinó la segona que s’assembla una mica a la primera i serà útil. Per tant, es beneficia als partits grans, fet que va eliminant als partits petits deixant només els grans, aquest s’anomena efecte mecànic. L’efecte psicològic és provocat per el comportament dels mateixos votants dels partits minoritaris perquè optaran per l’abstenció o pel vot útil.
b. PERQUÈ ELS SISTEMES PROPORCIONALS GENEREN BIPARTIDISME. Les forces polítiques més minoritàries obtenen escons i per tant, són partits viables del sistema de partits.
Tot i així, molts sistemes electorals proporcionals tenen mecanismes correctors que redueixen la seva proporcionalitat real, com les barreres d’entrada, les fórmules electorals, mida del districte reduït, barrera mínima (a Espanya els partits que no tinguin un 3% de les votacions no poden aconseguir cap escó i per tant són eliminats, és com si ningú els hagués votat)... És a dir, encara que hi hagi un sistema proporcional es pot acabar fent que no n’hi hagi tants de petits.
3. TEORIA RACIONAL.
L’existència d’un eix de conflicte no implica que sobre aquest eix s’organitzin interessos a nivell polític i es creïn partits. Segons l’enfocament racional, els cleavages esdevenen eixos de conflicte polític quan els líders els utilitzen per a mobilitzar suports i els traslladen a l’esfera política. Els polítics no els creen, els utilitzen de manera estratègica.
a. PARTITS CONFESSIONALS. No és només per la creació per l’eix estat-església sinó també és un resultat no buscat per l’església i els partits conservadors davant els atacs anticlericals dels liberals tot i que l’església al segle XIX rebutjava totalment el parlamentarisme perquè aquest no acceptava la tradició i drets divins ni infal·libilitat del papa.
QUADRE MOODLE. El segle XIX es comença a reduir els privilegis de l’església, no només a nivell polític sinó també social. Es pretén que aquesta tingui menys influència, aquesta té dues opcions: recolzar un cop d’estat o arribar a un acord amb les elits liberals (tot i que no és possible perquè els liberals ho rebutgen), per tant, la tercera opció és la mobilització social, aprofitar les bases cristianes per mobilitzar molta gent per oposar-se als grups liberals que estan traient el poder a l’església. Es fan manifestacions, campanyes de desobediència civil... aquesta mobilització té èxit, deixa dues opcions als liberals: arribar a un compromís (cosa que no faran) o bé intensificar els atacs a l’església, per tant, l’estratègia organitzativa ha estat derrotada però les organitzacions ja existeixen. L’església al veure que ells tenen més força té dues opcions: acceptar la derrota (que no farà) o entrar a la participació política entrant en coalició política amb partits conservadors i organitzacions catòliques. Les bases que ja ha mobilitzat ja les té, ara necessiten vots. Per tant, l’església no pretenia entrar a nivell polític a través d’un partit sinó que volia recuperar la seva influència amb mobilització social, no és alguna cosa que ella busqui. Malgrat tot, la coalició dura poc perquè topa amb problemes: es dirigents catòlics comencen a veure que per els conservadors ells només són un augment de vots. A més, la majoria de cristians són gent pobra i per tant els conservadors no volen representar gent de classe baixa. Aquests comencen a afartar-se de la intromissió de l’església en les seves decisions polítiques. I es trenca aquesta coalició, apareixent els partits cristianodemòcrates, els partits confessionals.
b. PARTITS SOCIAL-DEMÒCRATES. Per entendre l’aparició dels partits social-demòcrates ens hem de situar al segle XIX, tenim un conflicte capital-treball el qual podem afrontar amb diferents estratègies. Pel que fa a aquest eix també tenim el mateix quadre, la decisió d’entrar en política no fou automàtica sinó l’única opció que tenien. Hi ha un debat molt intens per part de les elits obreristes sobre si calia entrar en política o no. A la primera internacional amb el seu primer congrés el 1864 es comença a generar un conflicte molt intens entre dos forces: Marx (socialista) i Bakunin (anarquista). La font d’aquesta divergència tan profunda té a veure en el que passa en aquest moment. El sector marxista defensa l’estratègia de participació política però els anarquistes ho neguen, volen una revolució a través de vagues revolucionàries i altres mesures. Hi ha un dilema molt clar dintre la classe treballadora. Dintre d’aquestes dues opcions Marx s’acaba imposant i els Bakuninistes acaben expulsats. La tesi de Marx s’imposa ja que diu que els obrers han de participar en política perquè l’extensió del proletariat acabarà fent que guanyin, donat que hi ha moltes persones, esdevindran una majoria política. Aquest raonament estava molt ben fonamentat donat que es produeix un gran creixement continu del proletariat. I a partir de guanyar arribaran al poder i convertiran el sistema en socialista. La predicció de Marx de que guanyarien per majoria absoluta comença a prendre cos i a semblar possible, els vots creixen molt a molts països diferents. El problema és que no hi va haver majories absolutes dels partits socialistes: el desenvolupament econòmic fa que creixin les classes mitjanes i que les obreres disminueixin, però en segon lloc, les elits liberals que controlen l’estat reaccionen per fer front a aquest auge de les forces socialistes, s’instauren sistemes d’educació pública a determinada edat, de jubilació obligada: si estàs a l’escola no estàs a la fàbrica i no ets obrer, i si estàs jubilat no estàs a la fàbrica i no ets obrer. Això redueix els vots. Els obrers es troben en un nou dilema: una vegada s’han organitzat es troben en què si segueixen sent un partit de classe molt extremista perdran, però si es moderen es convertiran en partits social-demòcrates i guanyaran. Per tant, esdevenen socialdemòcrates (d’esquerres però renunciant al sistema socialista), només volen fer el sistema capitalista una mica millor per les classes treballadores. Ja no són partits només obrers sinó que també busquen captar el vot de les classes mitjanes, això no significa que no segueixin havent-hi parits socialistes, alguns decideixen fer el pas però alguns altres no.
TEORIA ECONÒMICA DE LA DEMOCRÀCIA.
Entenem la democràcia com un mercat, els votants són els clients i els venedors són els candidats. Els parits són, doncs, organitzacions l’objectiu de les quals és maximitzar el nombre de vots per accedir al poder, i els votants són actors racionals que voten aquells partits que més s’acosten a les seves preferències. El model de Downs es basa en els següents elements:  L’espai de competició política és unidimensional (per exemple esquerra-dreta): només hi ha un eix de conflicte, que generalment és de capital-treball. Cada votant o individu es situa dins d’aquest eix de conflicte, dintre d’aquesta dimensió de conflicte, a la situació que li sembla més convenient.
L’espai de competició política és unidimensional, d’un sol eix.
 Els votants trien aquell partit que està més proper a la seva ubicació ideològica: si nosaltres som un votant i hi ha dos partits, nosaltres votarem aquell partit amb el qual tinguem menys distància ideològica, ja que ens dona més beneficis.
 Els partits competidors buscant la ubicació òptima per tal de maximitzar el nombre de vots: els partits trien un candidat per maximitzar el nombre de vots, per obtenir el màxim nombre de vots possible. Els partits adapten el seu discurs per tal de guanyar el màxim nombre de votants possible.
Venen una marca i s’adapten als clients per tal de ser votats.
Down incorpora un element crucial als models espacials en teoria econòmica: la distribució dels votants en el continu ideològic esquerra-dreta. Si s’assumeix que aquesta distribució de votants és normal, és a dir, amb molts votants situats al centre i pocs als extrems, la predicció del model és que els partits convergiran al centre de l’espectre ideològic, i per tant, hi haurà competició centrípeta amb plataformes ideològiques molt similars i generals que busquen seduir al votant medià. Aquesta competició centrípeta es basa, doncs, en la intenció de guanyar el suport del votant medià. El votant medià és el votant que divideix una distribució de votants en el continu esquerra-dreta en dues meitats iguals. Assolir la seva posició implica obtenir el 50%+1% dels vots.
QUADRE DEL VOTANT MEDIÀ.
És el votant que es troba al mig, és a dir, és el votant que deixa el mateix nombre de votants a la seva dreta i el mateix nombre de votants a la seva esquerra. No vol dir que el votant medià sigui votar partits de centre, sinó aquella posició ideològica que deixa el mateix nombre de votants a una banda i a l’altra.
Aquest votà pot ser de centre, pot ser d’esquerra moderada o pot ser de dreta moderada. El que s’intenta és captar al votant medià. Com a partit polític m’interessa captar el vot del votant medià, qui aconsegueix el votant medià guanya les eleccions perquè et permet obtenir el 50% més 1 (el votant medià).
El millor argument contra la democràcia és una conversa de cinc minuts amb el votant medià, Winston Churchill. 1 No hi ha polarització, la competència tendeix al centre. Els parits que volen guanyar tendeixen al centre.
Aquesta és una posició molt clara en la qual els dos principals partits s’assemblen molt, les seves ideologies són molt semblants.
QUADRE DEL VOTANT MEDIÀ (II).
En aquest segon quadre hi ha un país en el qual hi ha força gent situada a l’esquerra, una mica al centre i poca a la dreta. El centre (el votant medià) està a l’esquerra. Per tant, el votant medià no ha de ser de centre.
La distribució que provoca que un sistema de partits es polaritzen (que els partits tinguin molta diferència ideològica) és el següent quadre.
QUADRE VOTANT MEDIÀ EN SISTEMA POLARITZAT.
QUADRE DISTRIBUCIÓ BIMOLAR.
Quan la distribució dels votant en l’eix ideològic és bimodal, els partits seguiran tendint cap al centre a menys que hi hagi abstenció en els extrems (conforme t’acostes al votant medià perds vots d’extrema dreta o esquerra, en funció del partit que es tracti. Com que en perds més dels que guanyes a no ser que no hi hagi abstenció en cas d’acostar-te al votant medià no t’interessarà apropar-t’hi. En cas que tendir al centre provoqui abstenció dels extrems, aleshores els partits no tendeixen per tant, al votant medià (fer-ho implica perdre més vots dels que es guanyen).
DIMENSIONS I MANIPULACIÓ POLÍTICA.
1 No és votant mitjà sinó medià, no es pot canviar el nom.
Malgrat això, l’estructura política del conflicte polític és sovint més complicada que això i poden existir diverses dimensions o eixos de conflicte. Aleshores pot sorgir el que s’anomena l’art de la manipulació política mitjançant la manipulació de les dimensions. No sempre és cert que la política sigui unidimensional (que només hi hagi un conflicte). Per exemple: suposem que en aquest cas el votant medià es troba entre el PSOE i el PP, però més a prop del PSOE. A l’estat espanyol però, hi ha dos eixos de conflicte: eix territorial (esquerra-dreta) i un eix vertical (descentralització- centralisme), és a dir, hi haurà gent més centralista (que no voldrà la descentralització) i gent que més descentralista. Aleshores el partit A està més lluny que el votant medià de partit B. Aleshores, el partit B haurà de fer l’art de la manipulació política , pde poder guanyar s’ha de centrar en la qüestió territorial del discurs.
L’art de la manipulació política és donar més importància a un eix de conflicte que a un altre, i per tant, en quina posició podem prendre un eix de conflicte com més important que és aquell en el que tenim més a prop del votant medià.
EXEMPLE QUADRE PARTITS.
...