Psicologia Social I 1.2 (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Psicologia Social
Año del apunte 2013
Páginas 15
Fecha de subida 11/04/2016
Descargas 19
Subido por

Vista previa del texto

PSICOLOGIA SOCIAL.
UNITAT 1. LA DISCIPLINA DE LA PSICOLOGIA SOCIAL.
1.1. QUÈ ÉS LA PSICOLOGIA SOCIAL? La Psicologia Social estudia com allò psicològic està condicionat per allò social i cultural. És a dir, no es pot entendre l’individu fora del context social i cultural. És obvi que les circumstàncies influeixen en l’individu, però aquest individu també influeix en l’ambient, en les circumstàncies (el jo pot modificar el context). La influència de les circumstàncies no és quelcom objectiu, sinó que depèn de com nosaltres les interpretem.
Ortega y Gasset va dir “Yo soy yo y mis circunstancias” ambdós termes el jo i els circumstàncies s’influeixen recíprocament, existeix un determinisme o condicionament.
El seu CAMP D’ESTUDI fa que divergeixi d’altres ciències del comportament, atès que segons Munné: és una ciència que estudia, des del plànol de les relacions interpersonals, la interacció a través dels efectes d’aquesta interacció, i no és una ciència independent pel que fa al psicologisme i al sociologisme.
Les utilitats o FUNCIONS de la Psicologia Social són:  Permet conèixer i ajuda a comprendre la conducta humana i, per això, podem entendre millor i augmenta el coneixement sobre els altres i també ens podem conèixer millor a nosaltres mateixos, tot i que tendim a infravalorar allò que ens passa en un present, en un futur. (tenim més capacitat de recuperació del que a priori podem pensar, les coses en el futur no ens afecten tant com nosaltres podríem pensar que ens afectarien). Però tot ens ha de servir per a millorar la qualitat de vida.
 Aplicar el coneixement d’entendre als altres i a nosaltres ens ha de permetre millorar la qualitat de vida (ens ha de permetre demanar-nos com volem viure. S’ha de viure donant sentit a allò que fem perquè la vida té un final, el qual pot arribar sense adonar-nos-en. En morir, la gent es penedeix, sobretot, de no haver aprofitat prou la seva vida perquè no ha fet allò que volia fer, sinó que han fet allò que volien els altres que fessin). A més, ens sap més greu no haver fet una cosa que volíem fer, que fer-ne una però malament.
Sovint, la Psicologia en general comet tres ERRORS per entendre l’ésser humà:  El considera un ésser individual, sense tenir en compte el context.
 El considera un ésser racional i, en realitat, com més racionaitzadors que no pas racional.
 Es tendeix a infravalorar la importància de la situació i, en realitat, aquesta té un poder més gran del que es pot pensar a priori (experiment de a presó de Standford).
1.2. LA DIMENSIÓ SOCIAL DE L’ÉSSER HUMÀ.
L’ésser humà és un animal social (ens fem persones en la interacció amb els altres, ja que som individus relacionals, la qual cosa fa que la necessitat de relació amb l’altre sigui molt important). Per això se’ns presenten diverses necessitats com la de pertinença, l’autoestima, el reconeixement dels altres, etc.
La necessitat d’interacció amb els altres es mostra en els casos d’infants que han estat aïllats, per exemple:  “El nen salvatge d’Aveyron”: no es va saber si era anormal de naixement o la seva anormalitat es devia al fet d’haver estat criat aïlladament.
 “Genia, la nena salvatge”: aquesta nena havia estat sempre tancada a una habitació i la castigaven si feia algun so i, a més, la tenien lligada. No havia rebut estimulació i va ser una oportunitat per la ciència, que va poder descobrir que quan el cervell no ha rebut a temps l’estimulació adequada, ja no es pot tornar enrere (és a dir, els processos mentals superiors tenen lloc dintre dels processos socials). Així, també es demostra que allò interpsicològic és anterior a allò intrapsicològic.
PSICOLOGIA SOCIAL.
Tothom està d’acord en la influència d’allò sociològic en allò psicològic, però hi ha 2 PERSPECTIVES sobre la relació de la dimensió social i la seva incidència ens els processos psicològics.
 La PSICOLOGIA SOCIAL PSICOLÒGICA. entén allò social i allò psicològic com dues realitats diferents, tot i que s’influeixen. El primer és la part psicològica (és la matèria bàsica) i, llavors, hi ha la cultura que hi influeix i li dóna forma. En aquest àmbit, existeixen dues metàfores: o Metàfora de la plastilina: la plastilina és la part psicològica, mentre que la força perquè adopti una determinada forma correspon a la part cultural.
o Metàfora del vernís: la part social seria el vernís, que s’aplica damunt la psicològica i li dóna tons, lluentons i colors segons les diferents cultures. Però n’hi hauria prou a rascar aquest vernís per veure-hi aparèixer, per sota, una realitat psicològica idèntica per a tots els éssers humans.
 La PSICOLOGIA SOCIAL SOCIOLÒGICA. entén que allò psicològic i allò cultural o social és inseparable. El més intuïtiu és pensar que es pot separar allò social i allò psicològic perquè una cosa està a dins nostre i l’altra a fora, però per tal d’entendre aquesta segona tradició de la Psicologia Social es pot parlar del llenguatge, el qual es a fora i a dintre nostre i no es pot separar clarament. A més, la sociològica nega l’existència de la dicotomia individu-societat, ja que tot forma un sistema inseparable (sense l’individu no hi ha una societat i, sense la societat no hi ha l’individu). Es considera que no hi ha cap naturalesa humana universal fora d’un moment cultural, social o històric concret.
1.3. PRINCIPIS CLÀSSICS DE LA PSICOLOGIA SOCIAL.
 INFLUÈNCIA SOCIAL: els altres influeixen en nosaltres, en la manera en què pensem, ens comportem i sentim (ens afecta la simple presència dels altres). En aquest marc, existeixen dos fenòmens, que són el de la facilitació social i el de la ganduleria social.
El primer estudi empíric de Psicologia Social va tractar aquest tema (Triplet, 1897) i es van demanar si la presència d’altres ens afecta quan fem una activitat. Les formigues feien més feina quan estaven acompanyades, els ciclistes corrien més quan estaven amb altres i les rates copulaven més quan estaven acompanyades, la qual cosa va rebre el nom de facilitació social. Ara bé, a vegades era un handicap perquè els estudiants que havien de resoldre multiplicacions complexes obtenien pitjor rendiment quan estaven acompanyats, però igualment es va seguir anomenant facilitació social, tot i que estar acompanyat pot afavorir, però a vegades també pot perjudicar.
El 1960 es van fer més experiments fins que es va arribar a la següent conclusió: si la tasca és fàcil, el fet que hi hagi públic afavoreix, però si la tasca és complexa, el fet que hi hagi públic la dificulta. Llavors, davant altres persones, allò que fem bé ho fem millor, però allò que fem malament ho fem pitjor. Per exemple, si hi havia públic, els jugadors bons de billar obtenien més bones puntuacions, però els que eren flacs n’obtenien de més dolentes.
Els FACTORS que expliquen aquest fenomen són els següents: o La por a l’avaluació en una tasca que no es controla.
o La distracció dels altres quan no es domina la tasca.
o La simple presència d’altres ens activa d’alguna manera.
PSICOLOGIA SOCIAL.
També es produeix el fenomen de la ganduleria social, ja que si s’està treballant en grup, es disminueix l’esforç perquè com que són molts, la gent s’esforça menys perquè són molts els que fan la mateixa tasca. Per tal d’eliminar aquesta ganduleria social, hi ha diverses estratègies: o Identificar i avaluar el que fa cadascú.
o Motivar més a la gent, implicant-la en el grup (el fet que hi hagi esperit de grup disminueix la ganduleria social i fa que la gent s’esforci més).
Les dones són menys individualistes que els homes i, per això, les dones cauen menys en la ganduleria social.
 INTERACCIÓ SOCIAL: la nostra conducta és producte de la interacció amb els altres. Som un ser en devenir, és a dir, estem en construcció. Ens creem una imatge de nosaltres mateixos en interacció amb els altres, comparantnos. A més, necessitem els altres per autorealitzar-nos, en tant que no ens podem autorealitzar en el buit (un excés d’interioritat no és bo, segons Maslow, per la salut mental). El millor predictor de la felicitat són les relacions d’amistat.
 SITUACIÓ SOCIAL: la situació determina la conducta. Aquesta situació és especialment influent en situacions noves o extremes.
 CONSTRUCCIÓ DE LA REALITAT: “el mapa no és el territori”, és a dir, una cosa és la realitat i una altra és la idea que tu tens de la realitat, sinó que la realitat que percebem és una realitat personal i social. No és quelcom objectiu, sinó que nosaltres percebem la realitat de forma subjectiva.
Una màxima de la Psicologia Social diu: “si definim una situació som a real, és real en les seves conseqüències”.
Un exemple n’és l’efecte Pigmelió:, de Rosenthal: Pigmelió va fer una estàtua i se’n va enamorar i Afrodita, commocionada, li va donar vida. Llavors, Rosenthal va anar a una classe i va dividir a l’atzar els grups en dos i els va fer proves per comprovar que eren iguals en nivell d’intel·ligència. Ara bé, al professor d’un grup li va dir que els seus alumnes eren normals i al de l’altre grup li va dir que els seus alumnes eren excepcionals. Llavors, al cap d’uns mesos va tornar i el grup “excepcional” (que en realitat era com l’altre) havia millorat més que no pas el grup “normal”, la qual cosa mostra que les expectatives que els mestres tenen sobre els seus alumnes influeixen en el rendiment d’aquests. Això s’explica per quatre variables: o El clima era més càlid i més agradable.
o Els donaven més informació, els acompanyaven més en el procés.
o Els donaven més temps per resoldre les qüestions.
o El feedback era més detallat, els ajudaven més a millorar.
Llavors, l’efecte Pigmelió parla del poder de les expectatives, ja que la manera d’enfrontar-se a la situació és una determinació important (s’han de tenir expectatives positives, creure més en les oportunitats que no en les delimitacions). De fet, moltes vegades tendim a viure a l’alçada d’allò que s’espera de nosaltres. Aquesta idea de l’efecte Pigmelió es pot aplicar a altres contextos, a banda de l’educatiu.
1.4. BASES DEL COMPORTAMENT SOCIAL.
El comportament social està determinat per:  Bases biològiques.
 Factors personals.
 Bases ambientals.
 Bases socials, culturals i històriques: es tenen en compte perquè ens ajuden a comparar i, per tant, amplien la mirada que teníem de nosaltres i del món (es tracta d’agafar distància, perspectiva, veient una altra cultura o un altre període històric). La idea de mirar lluny és una eina de preservació de la salut mental. Llavors, determinades realitats es poden canviar perquè tot és producte de la construcció històrica de la humanitat i, de la mateixa manera que s’ha construït, es pot destruir i canviar.
PSICOLOGIA SOCIAL.
Existeix certa polèmica pel que fa a la relació herència-ambient. L’herència és un marc delimitat, mentre que l’ambient ofereix un ventall de condicions i possibilitats. Ambdós conformen el procés de socialització.
Procés de socialització.
Aquest procés es basa en la capacitació per viure en societat a agrupaments socials i, a la vegada, ser individus personal i socialment únics. Implica aprendre: rols, estatus, normes i valors socials, així com una visió del món i modus de pensar (construcció realitat). També implica forjar el “sí mateix” i adquirir una identitat personal i social.
1.5. LA PSICOLOGIA SOCIAL COM HISTÒRIA.
ORTEGA Y GASSET deia que “la PSICOLOGIA és una CIÈNCIA SOCIAL I HISTÒRICA, perquè social i històrica és la naturalesa de l’ésser humà”.
Per tant, tot coneixement psicològic s’ha de situar en un determinat context social i històric i, així doncs, el coneixement presenta un caràcter històricament construït i canviant, és per això que no es pot concretar una definició definitiva; en canvi, allò que si perdura en el temps és el canvi.
FREUD deia que allò que té una validesa determinada en un temps concret, passa i es modifica a mesura que ens allunyem del context, allò que es deia ja no presentarà la mateixa validesa.
Si ell proposava que l’energia interna havia de lluitar contra les normes socials, però que hi havia una manca d’estimulació per fer-ho; actualment en dèiem que possiblement no és per manca d’estimulació, sinó per les condicions.
Amb això, es corrobora que des d’aquest punt de vista, no és possible elaborar una forma única i “natural” de psicologia extensible a tota la humanitat.
En aquest punt és quan es qüestiona el concepte de normalitat: sabem que ha canviat al llarg de la història i així com han anant evolucionant les societats.
Tornant a Freud, generalitzà que les dones eren més geloses que els homes.
KAREN HORNEY (psicoanalista) deia que allò que anomenem normalitat és només un determinat conjunt de pautes de conducta i sentiments vigents en un grup determinat que s’imposa a tots els membres; però oblidem que varien amb la cultura, època , classe social, etc.
NORBERT ELIAS, també introduí la vessant històrica, però plantejava que els psicòlegs pensen de manera ahistòrica.
Cosa que queda il·lustrada amb el canvi que hi ha hagut en l’expressió de les emocions  transformació història de l’emotivitat: per exemple, al llarg del procés de civilització: - Un augment del control social i de l’autocontrol de les emocions fortes en les seves manifestacions públiques i privades. Canvis en la manera de comportar-se a la taula.
Aquest canvi es produeix no perquè hi hagi un pla determinat. Sinó a partir de l’edat mitjana la violència física directa va perden importància com a mitjà per triomfar en el món (es va apartant de l’escenari públic). També per la necessitat de l’aristocràcia de distingir-se de la burgesia emergent.
La conseqüència d’això són els diferents comportaments de la classe baixa i alta, han anat disminuint i el comportament s’ha anat uniformitzant.
A l’esport modern: el reforçament de la regulació normativa de la violència i l’agressió, unit a la disminució de la predisposició d’obtenir plaer presenciant i/o prenen part en actes violents.
Psicològicament suposa: - Disminució del llindar de la vergonya, dels escrúpols i de la repugnància.
- Interiorització d’una prohibició més estricta sobre la violència.
PSICOLOGIA SOCIAL.
UNITAT 2. PLURALITAT DE TEORIES. ELS GRANS MARCS TEÒRICS.
2.1. EL PRLURALISME TEÒRIC EN PSICOLOGIA SOCIAL.
Una teoria com ja sabem és un conjunt integrat de principis que sintetitzen i expliquen i prediuen esdeveniments observats. Algunes de les preguntes que ens podem fer són per què hi ha tantes teories, o com és que es poden donar tantes diferents i que resultin contradictòries.
Resulta que la complexitat de l’objecte d’estudi fa que cap teoria pugui abordar-ho, la complexitat del comportament humà és inabordable.
Cada una de les teories són diferents formes d’aproximació a la realitat, és la forma de veure algunes coses de la realitat que se’n faciliten, mentre que se’ns dificulten o limiten veure d’altres.
2.2. PSICOANÀLISI SOCIAL.
El psicoanàlisi social és l’únic paradigma psicològic que s’ha fet notablement popular, però a nivell acadèmic se’n diu que ha estat més una ideologia o un moviment cultural. Ha influït en àmbits com el cinema o la pintura entre d’altres.
Aquesta teoria trenca amb els postulats socials de FREUD: - La societat és un producte de la naturalesa humana - La societat és repressora de l’individu Per la qual cosa es limita l’aplicabilitat a l’àmbit social i s’han de modificar aquests postulats: - La persona és un producte de la societat - La societat pot no ser repressiva 2.3. CONDUCTISME SOCIAL.
La ciència és l’art d’ignorar certes coses, de fet, aquesta és la crítica principal al conductisme, ja que renuncia a conèixer moltes coses perquè aquesta disciplina només està interessada per la conducta observada. Deixa de banda el tema de la cultura i només l’importa l’ambient, és per això que no ha influït molt en el camp de la Psicologia Social.
Hi ha dues línies bàsiques:  APRENENTATGE SOCIAL: els nens fan allò que veuen. No es necessita un reforç perquè el nen faixi una conducta determina, sinó que n’hi ha prou amb l’observació.
 INTERCANVI SOCIAL: entenen la interacció com intercanvi. Posen èmfasi en el fet que les relacions humanes són intercanvis i tenen uns costos i uns beneficis. Ara bé, aquest intercanvi no és sempre un hedonisme de maximitzar els beneficis i disminuir els costos, sinó que està mediat per la reciprocitat. Això fa referència a la teoria de la (in)equitat: una relació és equitativa quan allò que aportes equival al que reps o a allò que els altres reben per la mateixa inversió. Aquest sentiment d’inequitat genera un malestar emocional i cognitiu en l’individu tant si és favorable a ell o no (és més gran el malestar quan li és desfavorable).
Per tal de millorar el benestar i canviar la relació d’inequitat, hi ha diverses coses que es poden fer: - Modificar les aportacions o els resultats.
- Distorsionar cognitivament les aportacions o els resultats.
- Influir sobre l’altre perquè faci les opcions anteriors.
- Canviar el subjecte de comparació (en lloc de comparar-nos amb un, ens comparem amb un altre).
- Abandonar la relació com a última opció.
Una crítica que es fa a la teoria és que no es té en compte el procés, sinó que només es dóna importància al resultat final.
PSICOLOGIA SOCIAL.
2.4. SOCIOCOGNITIVISME. És aquell paradigma que més a influint en la Psicologia Social.
Posa èmfasi en cóm l’individu organitza el seu món subjectivament, per tant, el punt de partida és la PERCEPCIÓ.
Això fa que el seu origen estigui amb la PSICOLOGIA DE LA GESTALT (psicologia bàsicament de la percepció). De fet es considera que on comença en primer lloc és en la Psicologia Social a partir de la Gestalt amb la revolució cognitivista passà a prendre més importància la cognició.
Allò que importa més que la realitat és la interpretació d’aquesta. La realitat és la percepció de la realitat. Amb la Gestalt es dóna un qüestionament dels factors objectius, atès que depèn com es percep: Els PRINCIPIS generals de la Gestalt, sintetitzant es pot dir que són dos (principis que passaran a la Psicologia social):  La percepció està organitzada, percebem els estímuls interconnectats, no aïllats. Idea d’estar integrat en un conjunt, la qual cosa fa que el context prengui importància. Són les relacions del subjecte, atès que una mateixa conducta o senyal pot tenir diferents interpretacions depenent del context.
Fins la meitat del s.XX la vida havia sigut que per entendre un esdeveniment s’havia de reduir i descomposar les parts que el formaven, i si les enteníem, enteníem l’objecte. I s’ha d’entendre que el tot té propietats noves que els elements no tenen (el tot és més que la suma de les seves parts).
 L’organització perceptiva tendeix a la millor forma possible (pregnància) en ordre i simplicitat. (es veurà al tema de categorització social) el fet d’agrupar un conjunt d’elements en una categoria, fa que els veiem més similars del que en realitat són.
Després de la II GM, la Psicologia Social va està dominada per la Gestalt degut a: - Tradició experimentalista - Èmfasi en el caràcter actiu de l’ésser humà, concorda amb la ideologia dominant nord-americana. No eren tant importants els condicionaments, sinó com s’enfronta l’individu a la realitat. Òbviament això tenia alguns inconvenients, d’entrada triomfa al món de l’espectacle, i alhora hi ha dos missatges el positiu i el negatiu (si no has triomfat, no t’has preparat prou i no t’ho mereixies).
- Encaixa tant en la idea de l’ésser humà es fa a si mateix com [.......] CONSEQÜÈNCIA:  EXPERIMENTALISME (instrument adequat per a avançar en el coneixement) i perspectiva individualista (situar-ho tot dins l’individu)  ANTI-HISTORICISME. I domini del presentisme. No importa com s’ha arribat a una situació, allò que importa és com aquí i ara s’interpreta el passat.
2.5. INTERACCIONISME SIMBÒLIC.
PRINCIPIS (Herbert Blumer): (analitzades al tema de la identitat).
 Les persones actuen en relació als objectes en funció del significat que tenen per a elles. És a dir, que allò important per entendre perquè un individu o grup fa una det. conducta, és entendre quin significat té aquell conducta per a ell o per al seu grup. En lloc de parlar de percepció es posa èmfasi al significat.
 El significat dels objectes provés de les interaccions socials que la persona manté amb els seus semblants. Amb la interacció amb els altres, nosaltres donem el significat a les coses.
 El significat és elaborat en processos de negació interpersonal a on s’elaboren els significats compartits.
Allò que diu aquesta orientació és que quan s’investiga un fet s’ha “d’introduir en l’experiència de l’actor”.
- Tot comportament és comprensible des del punt de vista de l’actor. Si ens situem dins l’actor per molta banalitat que tingui una situació, sempre tindrà sentit des de la seva perspectiva.
PSICOLOGIA SOCIAL.
ETNOMETODOLOGIA (Harold Garfinkel) teoria que prové de la Sociologia, en el clima contracultural d’aquella època (anys 60) per això cerca ser etnocèntrica...
Estudi les regles bàsiques amb les que la gent estructura el seu món quotidià. Hi ha tota una sèrie de procediments i regles que fem servir però no en som conscients atès que ja estan integrats. S’han de tractar totes les pràctiques (normes, regles), fins i tot les d’aparença més ordinària i banal, com a desconcertants.
Cerquen trencar l’actitud natural que tenim davant el món. I intentar veure les coses com si fos la primera vegada que les veiem i trenquen el sentit comú. Fer explícit tot allò que en teoria és obvi.
Per posar de manifest aquestes normes implícites es fan experiments de camp extravagants que busquin trencar aquesta actitud davant el món. Ex. Comportament a casa com si es fos un convidat.  creació d’una situació en què es trenquen les pròpies normes que estructuren la situació.
L’ordre social és precari i estable al mateix temps. Al mateix temps que se’ns mostra que l’ordre social és precari i es pot trencar, també és estable perquè al fons necessitem aquest ordre i normes que estructuren la situació.
2.6. CONSTRUCCIONISME SOCIETAL. moltes vegades no són conscients que nosaltres som els que fem aquesta realitat. s’emfatitza el caràcter subjectiu, i el porta a l’extrem tot és una construcció social.
PRINCIPIS la diferencien de la psicologia més cognitivista  ESPECIFICITAT HISTÒRICA i cultural del coneixement. Tot allò que dèiem que és real s’ha de situar des d’un punt de vista social i cultural. Consideren que no hi ha una naturalesa humana, sinó que depèn de la situació i el context.
 QÜESTIONAMENT de les VERITATS generalment ACCEPTADES. Tenir una actitud crítica davant de tot, cerca el qüestionament de les veritats generalment acceptades. Les categories a partir de les quals nosaltres veiem el món no són naturals, sinó construccions que nosaltres hem fet. (categoria de raça).
o Les categories amb que nosaltres aprehenem el món no corresponen necessàriament a divisions reals  ANTIESSENCIALISME al considerar que la persona no té cap essència que la faci ser d’una manera determinada.
No hi ha cap essència dins les coses ni les persones que les faci ésser com són.
 ANTIRREALISME. Es qüestiona l’objectivitat, la veritat. De fer el construccionisme diu que allò que existeix són les diferents interpretacions sobre la realitat. En mirar des d’un lloc det. fem una interpretació específica, que es veu condicionada pels interessos que hi ha al darrera. La realitat no real és una concepció social.
En l’àmbit del cinema o cultura en un sentit més ampli, aqueta idea es veu amb el que s’anomena les perspectives canviants; es trenca la “realitat local” del relat a través de l’autoreflexivitat.
 IMPORTÀNCIA DEL LLENGUATGE. És la forma d’acció social, mitjançant aquest es construeix el món i a nosaltres mateixos. El llenguatge crea la realitat, per tant, depenent de les paraules es construirà una realitat o una altra. Té dues funcions: descriptiva i una constructiva. Des d’aquesta perspectiva quan fem una categorització sexista o racista, fer servir un llenguatge o altre influirà en la manera de veure el món i en la seva construcció.
“El presidente de EEUU advierte a Sadam sobre ‘terribles consecuencias’ si continúa en Kuwait” (Titular de El País)  existeix una legitimitat grupal darrera que influirà.
 EL CONEIXEMENT I L’ACCIÓ SÓN INSEPARABLES. Crisi actual: relat de la catàstrofe o relat d’estafa. El relat construït donarà lloc a la diferencia de la interpretació.
2.7. MODELS DE L’ÉSSER HUMÀ. (lectures) PSICOLOGIA SOCIAL.
UNITAT 4. SITUACIONS D’INDUCCIÓ DEL COMPORTAMENT. (INFLUÈNCIA SOCIAL) 4.0. ELS CONCEPTES D’INFLUÈNCIA SOCIAL I D’INDUCCIÓ DEL COMPORTAMENT.
INFLUÈNCIA . Consisteix en el poder, per part d’una persona, grup o situació, per conduir (dirigir) el comportament d’altres.
PROCESSOS PSICOSOCIALS .Inducció. la influència social per inducció resulta de la certesa que ens dona l’altre persona, grup o situació.
Normalització Conformitat HETERO-COMPORTAMENT Obediència o submissió INFLUÈNCIA: inducció Negociació (altres/situació) // (desencadenant de la influència) .Cognició .Comunicació AUTOCOMPORTAMENT (vivència de la CONSENS INDIRCTES DIRECTES NORMALITZACIÓ NEGOCIACIÓ I CONVERSIÓ CONFORMISME OBEDIÈNCIA O SUBMISSIÓ PRESSIÓ influència hetero) La pregunta que hi havia al darrera de tots experiments era: → Com es pot explicar que milers de persones es dediquessin a l’extermini sistemàtica de milions d’altres persones? → Com era possible que l’obediència arribés a originar que milers de persones es dediquessin a matar a milions de persones, en el cas del nazisme.
La conformitat té un valor diferent depenen de la cultura, no es pot veure com un símbol o d’autocontrol.
Per què en ocasions no no actuem d’acord amb allò que pensem? 4.1. LA NORMALITZACIÓ: L’EFECTE SHERIF. (Situació nova o incerta, tothom acaba fent el mateix, comportament normatiu) L’EXPERIMENT DEL SHERIF, En què es volia estudiar com es podia dur a terme la creació de normes (1936) als EEUU.
 davant una situació sense cap referència, què farà un individu quan s’enfronta a una situació com aquesta, inestable, on no hi ha marcs de referència ni punts de comparació?  I que faran les persones quan estiguin en un grup en aquesta mateixa situació? FASE I. Una persona sola en una habitació (laboratori) a les fosques. Hi ha un punt de llum a uns 5 metres al davant. No tenim cap punt de comparació, per tant, no hi ha elements per a generar un judici objectiu.
- Situació on la persona no té referències - Creació d’una normal individual de percepció.
- Diferència individual considerables, en realitat la llum no es movia: efecte autocinètic.
Allò que es cerca es estructura la situació ambigua inicial.
FASE II. Posa a les mateixes persones en grup, totes han passat la FASE I. La pregunta és si canviaran les seves respostes? Acaben convergint al cap d’uns assajos, havent originat una altra norma, però diferent de la del principi.
- Modifiquem el seu judici previ.
- Dubte: “veuen” el mateix o simplement s’adapten.
PSICOLOGIA SOCIAL.
FASE III. Nous individus en grup de 2 i 3 persones.
- Ja des del principi la primera sèrie de judicis es posen d’acord.
FASE IV. Cada un dels individus passen a fer l’experiment, però de manera individual.
- Continuació i manteniment de la norma creada en el grup en els judicis individuals. Una vegada creada la norma, aquesta es manté en el temps.
CONCLUSIONS.
 Les normes creades tendeixen a persistir. Es converteixen en una realitat psicològica. L’individu acaba veient allò que havia dit.
 Els nostres punts de vista de la realitat no són només nostres. Els nostres punts de vista o opinions, no són només nostres, sinó que depenen del grup en què estem.
 Els individus no eren necessàriament conscients de que havien estat influïts pels altres. creuen que el punt de vista és només de l’individu i, per tant, individual.
 Fenòmens de suggestió col·lectiva. Davant una situació ambigua nosaltres ens deixem influir pels altres « Descripció de l’experiment.
Percepció de moviment d’un punt lluminós que no es mou dins de la foscor = efecte autocinètic. Es demana a les persones estimacions sobre la distància que recorre un punt lluminós intermitents « Resultats i interpretació dels resultats.
En solitari. Cada persona estableix un patró de resposta de la distància que es mou el punt (normal personal).
En grup. Amb els patrons o normes personals de tots s’estableix un nou patró (normal grupal).
« Característiques de la situació i conclusions.
Davant de situacions noves o incertes (no es té certesa de quina és la resposta correcta), apareixen patrons de resposta col·lectius (normes socials).
- Situació incerta.
Convergència vers una resposta, tendència central de resposta.
4.2. EL CONFORMISME: L’EFECTE ASCH. canvi conducta individual, per a adaptar-la a la de la majoria.
Què és la conformitat? Canvi en la pròpia conducta o en les pròpies creences, d’acord amb les normes del grup, com resultat del poder d’aquest.
→ Heu deixat d’expressar alguna vegada la vostra opinió perquè creieu que no era la majoritària entre la gent amb que esteu? I a dir el contrari del que penseu? → Creieu que la majoria de persones podrien resistir la pressió del grup? I vosaltres? En l’experiment del Sherif, on hi ha una situació ambigua s’acaba adoptant una conducta col·lectiva → I en una situació o no tens cap dubte sobre quina és la resposta correcta, sense implicacions emocionals i on el grup et pressiona directament. Creus que en aquest cas el grup tindrà alguna influència i condicionarà la teva resposta?+ PSICOLOGIA SOCIAL.
L’Asch hipotetitza que no cediríem, creu que en situacions clar i definides, l’individu mantindrà la seva postura i, més si no hi ha cap tipus de pressió ni reforç positiu o negatiu.
- Seguretat en la resposta - No implicació emocional  Manteniment del criteri → Ho posa a prova en una sèrie d’experiments que presenta com estudis de percepció visual on s’han de comparar línies.
SITUACIÓ. Estructurada, no incerta.
OBJECTIU. Analitzar el pes de la majoria.
SUBJECTES. 8-10 subjectes + 1 subjecte experimental.
PROCEDIMENT. 1rs assajos tothom correcte, a partir del 3r/4t els còmplices donen respostes incorrectes.
RESULTATS.
- El 37% de les vegades (respostes) es mostraren d’acord amb la resposta equivocada. Els individus cedien amb el que deia el grup.
- Un 30% dels participants va mostrar conformitat la majoria de vegades.
- El 76% (3 de 4) dels participants recolzaren les respostes falses del grup al menys en una ocasió (alta variabilitat) - Un 24% (1 de 4) mai va cedir a la pressió del grup.
Davant una tasca sense cap ambigüitat un % més alt de l’esperat cedeix i segueix a allò que diu la majoria.
Aquí veiem la importància de la conformitat i la de l’opinió del grup és més important que la pròpia.
 Ningú va ser capaç de viure la situació sense experimentar una gran tensió, fins i tot els que van mantenir el seu criteri.
→ Si s’exagera més la diferencia de longitud, què creieu que passa? El fet d’exagerar-les no va mostrar cap canvi, atès que no es un conflicte de percepció, sinó entre dir allò que penses o allò que diu la majoria.
 Els subjectes conformats van infravalorar la pressió del grup.
 Distingir entre conformitat pública i acceptació privada. Realment els individus acabaven veien allò.
FACTORS QUE AFECTEN A LA CONFORMITAT (Quan).
En l’experiment estàndard teníem una situació d’unanimitat, tots els individus estaven d’acord amb l’experimentador i donaven la mateixa resposta.
Asch es demana que passaria si es trenqués aquesta unanimitat abans de la resposta del subjecte experimental.
Allò que s’observa és que: (ambigüitat, mida del grup, unanimitat o cohesió, estatus (inseguretat), vigilància, rols, por...
 UNANIMITAT.
- El % d’unanimitat disminueix molt. Un 13% segueix manifestant conformitat. (abans el 37%) - La majoria nega cap influència de la persona que trenca la norma.
Un element que també va ser curiós és que, quan els demanaven si els havia influït la serva resposta el fet que un abans ja hagués trencat la norma, deien que no; però a l’experiment es veu clarament que si tenia una certa incidència.
 COHESIÓ. Com identificat es troba el subjecte amb el grup, més difícil és trencar dita unanimitat.
 GRANDÀRIA DEL GRUP. L’efecte a partir d’un cert nombre de membres era molt limitat.
 DIFICULTAT DELS JUDICIIS. Com més difícil o ambigua és la situació, més et conformes amb la resta (interinfluència del grup).
PSICOLOGIA SOCIAL.
PER QUÈ CEDIM A LA PRESSIÓ CAP A LA CONFORMITAT?  por a ser rebutjats, inseguretat - Influència social normativa: L’individu creu que si es comporta diferent al grup serà rebutjar,; se sent pressionat per a conformar-se amb la norma grupal. Desig d’agradar, ser acceptat, evitar càstigs. El “desig de sembla normal”, amb la idea que fer això és la millor manera d’estar dins un grup i no fora (cosa que tindria un preu). De fet als grups no els hi agrada la gent que és contrària a aquest. Marxar del grup, de la conformitat, té un preu emocional.
- Influència social informativa: acceptem i creiem més la resposta de moltes persones que la resposta d’una sola.
Desig “d’estar en el que és correcte”.
RESISTIR LES PRESSIONS CAP A LA CONFORMITAT.
- Necessitat de mantenir la nostra individualitat. Ens agrada ser moderadament singulars, ser com els altres però no exactament, atès que això anul·laria la pròpia identitat.
Tenim la obligació de ser “originals” i, al mateix temps, semblants als altres.
- Necessitat de mantenir el control sobre les nostres vides. Quan es creu que estan amenaçant la nostra llibertat es produeix la reactància (estat emocional que et porta a intentar restablir la sensació 1a de llibertat).
Si restringim la llibertat d’un individu podem trobar-nos amb que aquest actua de manera per a reafirmar-se a ell mateix.
RAONS I ARGUMENTS DE TIPUS PERSONAL.
- Raons d’independència. Per confiança en un mateix (seguretat en l’oposició a la majoria) i per voluntat pròpia (se sent la pressió i es desitja emetre judicis erronis).
- Raons de conformitat. Per distorsió de la percepció (no hi ha consciència de la pressió, en respondre hi ha sinceritat, es creu el que es diu), distorsió del judici (transformació del desacord, per creure que es tracta d’un defecte personal) i no distorsió de la pròpia imatge (no semblar diferents tot i que se sap que el comportament no és correcte): 4.3. L’OBEDIÈNCIA I LA SUBMISSIÓ: LEFECTE MILGRAM.
Milgram (augment influència social). Treballà amb Asch però deia que no existia cap transcendència en els seus experiments.
Es demanava si un grup podria pressionar a una persona per fer una conducta transcendental? Abans passà a demanarse: fins a on pot arribar una persona seguint les ordres d’un experimentador? .EXPERIMENT MILGRAM OBEDIÈNCIA A LA AUTORITAT (1960s).
CONDICIONS EXPERIMENTALS.
« Llunyania. No se senten queixes de la “víctima” (a un altre habitació). 300v la “víctima” colpeja les parets i 315v no se sent res.
« Feedback de veu. S’hi introdueixen protestes vocals. La “víctima” està a l’habitació del costat.
« Proximitat. La “víctima” era a la mateixa habitació, a prop del subjecte.
« Proximitat de tacte. Descàrrega al posar la mà de la “víctima” a una plana. 150v la “víctima” demanava llibertat; es deia al subjecte que la forcés.
OBEDIÈNCIA EXTREMA A L’AUTORITAT. Domini d’una idea administrativa (execució de tasques) moralitat d’accions condicionada per ordres dels superiors. Valors (lleialtat, sentit del deure, disciplina) com a part de les necessitats de la jerarquia.
PSICOLOGIA SOCIAL.
Presentà l’estudi com un estudi sobre memòria i aprenentatge, on volia analitzar fins a quin punt el càstig afavoria l’aprenentatge, tot i que darrera hi havia la voluntat d’estudi l’obediència l’autoritat. On un subjecte faria de professor a l’atzar i l’altra d’estudiant, on sempre el subjecte veritable faria d’estudiant i el subjecte experimental el professor.
Es feia memoritzar paraules en parelles i després se li presentava una prova on es relacionava una d’elles amb altres on apareixia la correcta.
Si es fallava, s’aplicaria una descàrrega elèctrica, el xoc anirà augmentat d’intensitat (lleuger, moderat, fort, intens...), intensitat en augment fictícia, perquè sempre eren de 45V.
Després de les 1es descàrregues l’alumne comença a queixar-se. El que fa d’estudiant es nega a seguir quan ja ho sent molt.
Davant els dubtes del subjecte experimental, l’experimentador respon: “ si us plau continuï” / “l’experiment requereix que vostè continuï” / “és absolutament necessari que vostè continuï” / “Vostè no te cap altra opció, ha de continuar”  justifica que té un problema al cor, l’experimentador deia que ell se’n feia càrrec  cap als 300V en què l’estudiant deixava d’estudiar l’experimentador encara continuava.
- Pronòstic persones similars: la majoria no passarà de 150v (màxim 300v), fins el final el 1% - Pronòstic psiquiatres: aquell qui arribi al final serà el 1%o - El 65 % (2 de cada 3) va arribar al final.
VARIACIONS DE L’EXPERIMENT.
En funció de com es construeix la situació és pot augmentar o disminuir el nivell d’obediència.
En l’experiment estàndard l’estudiant no es veia però es podia escoltar. 65% fins al final.
Milgram arribà a fer fins a 19 variants de l’experiment durant els anys 60 per tal d’observar com, en funció de la situació, l’obediència augmenta o disminueix: 1. En una de les variants, el professor ni veu ni sent a l’estudiant. 100% subjectes arriben al final. (Ojos que no ven corazón que no siente) tot allò que augmenta la distància, més tendència hi ha a maltractar-lo.
2. Proximitat (estan a la mateixa sala). 40% arriba al final de l’experiment.
3. Proximitat de tacte. El professor aguanta el braç de l’estudiant per tal de donar-li la descàrrega. 30 %.
4. Absència física experimentador, dóna les instruccions al professor telefònicament. Això mostra que el fet que estigui present l’autoritat, té una influència significativa 20%.
5. Una persona (col·laborador) qualsevol dóna les ordres 20%.
6. El subjecte experimental fa de professor fins que decideix no ser-ho més i, llavors, es posa al seu lloc un col·laborador de l’experimentador. 69%.
7. Dues autoritats enfrontades (una diu que continui l’experiment, l’altra que no) 0%.
8. Tres professors (només un era el subjecte experimental) que es repartien les tasques i, si dos deien que no seguien, només un 10% arribava al final.
9. El professor hi és, però no ha d’administrar la descàrrega. Llavors, un 92% arriba al final.
10.La víctima (estudiant) es queixa de les descàrregues, però quan l’autoritat dóna permís per aturar l’experiment, la víctima demana que segueixin. Llavors, el 0% dels subjectes va seguir fins al final, perquè això té a veure amb un problema de l’individu, no de l’autoritat.
11.Si es podia escollir el xoc que es volia donar, la mitjana escollida fou de 50v, la qual cosa demostra que la gent no donava la descàrrega perquè fos sàdica, sinó que ho feien perquè ho demanava l’experimentador. Només una persona arribà fins al final.
12.En els experiments anteriors, tot eren homes, però també va fer un experiment on tant el professor com l’estudiant eren dones. Llavors, el 65% va arribar fins al final, la qual cosa mostra que tant és si són homes o dones, tot i que d’entrada esperaven que hi hagués menys dones que arribessin fins al final.
PSICOLOGIA SOCIAL.
Ens demanem si els resultats dels experiments duts a terme per Milgram es mantindrien actualment, al 2009 es va fer una rèplica fins a 150V, per tant, observem una continuïtat.
EXPERIMENT. Alguns missatges que es poden extreure: - Idea de la importància de la situació. Les variables que hi han a la situació poden afavorir la desobediència, així com altres que afavorien a l’obediència.
- La gent normal pot fer el mal sota la pressió d’una autoritat. Quan es podia escollir la intensitat de la descàrrega, s’escollia una mitjana molt petita.
“ si s’establí als EEUU un sistema de “camps d’extermini” es podria trobar personal suficient per a mantenir-lo..” FACTORS EXPLICATIUS.
 Intensificació gradual de les ordres. Acció seqüencial en augment de la intensitat de la descàrrega elèctrica. Poc a poc es va normalitzant un esdeveniment que en un principi sembla inimaginables (de A a Z), mentre que de forma seqüencial (de A a B, de B a C)....es més fàcil arribar-hi. La qual cosa s’anomena normalització progressiva.
 Eximent de responsabilitat. Estat “agèntic” ( estat en què una persona normal i autònoma, es troba dins un sistema en què una autoritat l’obliga a fer una tasca, aquella persona es veu a si mateixa com a un agent d’execució. Allò esperable és que l’individu es comporti de la manera que esperen que es comporti.
Mitjançant el riure (estat psicosomàtic de l’organisme) els subjectes experimentadors permet alleugerar la tensió acumulada i seguir endavant en el procés.
 Rapidesa de l’esdeveniment. Com més ràpid es doni, menys temps hi ha perquè el subjecte experimentador pugui plantejar-se la situació en què està.
 L’individu està sol.
 Signes visible d’autoritat.
3.1. L’EXPERIMENT DE LA PRESÓ DE STANDFORD.
PSICOLOGIA SOCIAL.
4.4. LA INFLUÈNCIA MINORITÀRIA.
 Pot un individu o grup minoritari influir en la majoria? Moltes de les coses que ara veiem normals, en moments passats eren idees que defensaven només una minoria i anaven en contra d’allò que pensava la majoria.
 Innovació, el ésser humà com un agent actiu del canvi social.
EXPERIMENT DE SERGE MOSCOVI I COLS.
Cond. experimentals (grups de 6, 2 còmplices) 1. Responen “verd” en totes les ocasions 8.5% 2. Alternen, “verd” i “blau” 1.25% 3. Sense còmplices 0.25% La minoria també pot influir.
Quan és efectiva la influència de la minoria? - Consistència (persistents al llarg del temps i unànimes) - Flexibilitat (evitar semblar rígids i dogmàtics) - Oportunitat (concordi amb l’esperit de l’època) Per tal d’exercir influència, les minories han de:  Oferir un consens alternatiu - Estant d’acord entre ells - Anar-hi més enllà d’un episodi puntual  Ésser diferents, però no massa  Representar la diversitat  Promoure un processament sistemàtic PODER SOCIAL. Capacitat o potencial d’influir en els altres i de resistir la seva influència.
La influència canvia realment la conducta de l’altra persona mentre que el poder és la capacitat per a produir aquesta canvi.
L’exercici del poder té pot donar recompenses però també genera uns costos.
COECERTIU. Potencial per repartir amenaces i càstigs que forcin a una altra persona a canviar la seva conducta.
Implica un esforç de vigilància i corre el risc de generar ressentiments. És relativament fàcil de fer servir. Els canvis no es mantenen.
DE RECOMPENSA. Capacitat de donar reforçament positiu per a produir un canvi. El reforçament tant pot ser material com intangible. Necessita vigilància però no tanta com el coecertiu. Tot i el reforçament, no hi ha interacció.
LEGÍTIM. És autoritat (poder que una persona té degut a la seva funció o posició). Es sol limitat a un àmbit específic. Hi ha influència no perquè es diguin coses “correctes”; es té el dret d’influir.
D’EXPERT. Ve donat a algú degut a que els altres reconeixen les seves capacitats en un terreny determinat. Està limitat a un camp específic. No necessita vigilància. Estimula la internalització d’actituds.
REFERENT. Implica adquirir la capacitat d’influir d’algú quan els admirem i ens agraden. Els influïts voler ser iguals que els que influeixen (els imiten). No cal vigilància i tendeix a acostar l’emissor i el receptor. És el més útil.
D’INFORMACIÓ. Està limitat a situacions determinades. No té a veure amb les característiques que realment posseeix aquesta persona. Un cop la persona que té la informació la comunica, perd aquest poder.
PSICOLOGIA SOCIAL.
LIDERATGE.
ESTIL AUTOCRÀTIC. Determina la política del grup. Dictamina tots els passos i tècniques per aconseguir els objectius. Assigna les tasques. Es manté apartat del grup.
ESTIL ANÀRQUIC. Confia totes les decisions al grup, no assigna tasques i deixa fer. Aquesta llibertat genera conflictes interns al grup. No avalua ni sanciona. És insegur i per això és permissiu.
ESTIL DEMOCRÀTIC. Permet que el grup estableixi la seva política. Ofereix suggeriment sobre els procediments i tasques per tal que el grup esculli. És objectiu elogiant i criticant. Participa en les tasques del grup.
4.5. LA INFLUCÈNCIA SENSE PRESSIÓ EXTERNA (CONDESCENDÈNCIA).
...