TEMA 9 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Estructura de la Comunicació
Año del apunte 2017
Páginas 23
Fecha de subida 23/06/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 9: LA TELEVISIÓ Com a mitjà de de comunicació de masses, la televisió va ser existir. La premsa es va convertir en mitjà de masses a finals del segle XIX, però el cinema també però el ces va convertir en mitjà de comunicació de masses a principis del XX. A partir de 1920/21/22/23/34… van començar les emissions regulars de ràdio en funció dels diferents països. La televisió va néixer als anys 30. Les primers emissions de televisió són el 1936 amb els jocs olímpics a Berlín.
Alguns països comencen emissions regulars, a d’altres encara no, però amb la segona guerra mundial s’interrompen algunes emissions. Després de la 2GM es reprenen les emissions dels països on ja n’hi havia hagut, com ara a França, etc. A Espanya comença als anys 50, com molts països. La televisió neix com a mitjà de comunicació de masses a la meitat del segle XX.
Al 1960 la televisió es converteix en el mitjà central, dominant, del sistema comunicatiu. El mitjà a l’entorn del qual s’organitza el sistema comunicatiu. A tot arreu.
La televisió s’ha consolidat o es consolida molt aviat com un mitjà fonamental d’entreteniment. Ofereix continguts específics d’entreteniment i aquest, al seu torn, travessa tots els continguts de la televisió. Fins i tot als informatius hi ha un punt d’entreteniment, d’espectacle.
Com s’ha organitzat la tv? Des que va néixer va ser un mitjà que fonamentalment es transmet. Quan va néixer la ràdio ja existia i ja s’havia anat gestionant i organitzant  FCC... allò que s’havia creat per organitzar la ràdio, s’amplia i dóna lloc a ràdio i televisió. La TV no dóna lloc a un nou model d’organització.
La BBC  British Broadcasting Corporation, Broadcasting passa a voler dir ràdio + TV, no només ràdio. FCC abans de dir-se “comunications” es deia ràdio.
Ràdio i TV tenen en comú que ambdues necessiten espectre radioelèctric. L’organització d’aquest espai la fa l’estat i els organismes internacionals.
A diferència de la ràdio, no és la transmissió instantània i espontània de ràdio, sinó que ho és de ràdio i vídeo.
Utilitzen l’espectre d’utilització per ones que transporta el senyal de la via hertziana. En aquests primers 50 anys de la televisió va ser una TV analògica. La televisió per ones també es coneix per televisió per ones terrestres. Perquè per poder fer una xarxa de televisió es necessita: des de Madrid es necessita a tot el territori que aquest senyal arribi. Si no es posen repetidors terrestres no podrà arribar. La TV va trigar 3 anys a arribar a Barcelona. La televisió hertziana s’estén i té base estatal. Són bases terrestres amb enllaços. A Montserrat hi ha repetidors, a Collserola, a Alpicat... A l’analògic, el nombre d’emissores possible és limitat. La ràdio no necessita una gran capacitat. Per enviar so i imatge es necessita un tros més gran d’espectre. En analògic, entre la freqüència que s’assigna a una emissora i la següent, s’ha de deixar un espai de guarda perquè sinó hi ha interferències. Això fa que hi hagi un nombre limitat d’emissores. A Espanya hi havia un sol canal. Fins més endavant no es va passar a dos canals, amb els mundials de futbol del 82.
Quan neix la TV s’acaba organitzant sobre una base estatal i amb un nombre limitat d’emissores que en alguns casos és un, en d’altres és dos i fins i tot n’hi ha de tres. Aquesta televisió analògica es finança, en el cas dels EUA amb publicitat. En el cas d’Europa, amb pressupostos públics, en alguns casos amb cànon i publicitat. L’impost del cànon es paga per aparell però els diners van al mitjà públic.
Tenim un model de televisió que es construeix i es basa en la TV per ones per analògic. Serà el fonamental fins que a partir dels anys 80 s’afegirà la televisió per satèl·lit. Els satèl·lits de comunicacions ja existien i s’havien utilitzat, per exemple, l’any 62/64? quan hi ha els jocs olímpics de Tòquio. Posen un satèl·lit al Pacífic.
Després s’incorporarà la televisió directa. Que és poder captar el senyal amb una parabòlica. Es pot rebre directament la televisió.
La televisió analògica tenia base estatal. La televisió per satèl·lit té base internacional. Una de les que arribarà a Europa per aquesta via serà la CNN.
Els satèl·lits, encara que siguin analògics, permeten una gran quantitat de canals. Amb els satèl·lits, en el moment en què podem incrementar els canals, comencen a sortir canals especialitzats. De fet, la CNN és un canal temàtic especialitzat en informació.
Des dels anys 80 surt la TV per satèl·lit i a partir dels anys 90 (a Espanya al 96), es començarà a fer el canvi de la televisió per satèl·lit d’analògic a digital. La via de finançament és la publicitat i, la majoria de la televisió per satèl·lit és de pagament.
La televisió per ones de base estatal és en obert i generalista, la televisió per satèl·lit és de pagament i de canals especialitzats (generalment).
Hi ha una altra tendència de la televisió: Als EUA, molt als inicis de la TV es detecta que hi ha moltes zones del territori que no hi arriba bé el senyal a les cases. Què es fa en aquests casos? Sobretot això passa per culpa de les muntanyes. Són zones d’ombra. Es col·loca una antena receptora en un punt alt del territori i, des d’aquest punt fins a les cases, es recull el senyal, s’instal·la una xarxa de cable i aquí es recull el senyal i es transporta per cable fins a totes les cases.
A Catalunya es va fer això en un poble del Berguedà com a complement de la xarxa terrestre.
Un cop instal·lada la xarxa de cable, es pot emprar pel que es vulgui, ja que té més capacitat per a transportar senyals. Això porta a la creació de nous canals i de canals locals. Això més els que la població rep per via satèl·lit, la gent rep molts canals.
El cable, tot i anar més bé, és molt car. Per tant, només és més assumible quan hi ha moltes cases. El model de cable és de pagament. El cable ha tingut un desenvolupament desigual. Hi ha llocs on s’ha introduït molt i d’altres llocs on té un desenvolupament o un gran d’introducció marginal. A Bèlgica, Holanda, des dels anys 80 s’hi va introduir molt.
Aquí estem parlant de cable previ a internet. Als EUA, liderat per les empreses, es fa el pas a digital. Televisió per satèl·lit, ja en digital. També televisió per cable. A Europa hi ha both.
El pas de la televisió analògica a la digital es fa des del mercat. El fan les pròpies empreses. Et diuen que es multiplicarà l’oferta, hi haurà més continguts, etc. Això als anys 90.
MIRAR LA CLASSIFICACIÓ DE TV QUE OFEREIX L’UIT.
Què ha passat a Espanya amb la televisió? La televisió va néixer als anys 50 i com una televisió governamental. Televisión espanyola era un departament del govern. formava part del ministerio de formación y turismo. Un dels directors de la televisió d’aquesta època va ser Adolfo Suárez.
Va néixer un segon canal als anys 60, amb molt poca cobertura, només a Madrid i a Barcelona.
Fins els anys 80 aquesta TV no es democratitza i no s’homologa a un organisme públic de radiotelevisió independent del govern quedarà plenament integrada amb la 1 i la 2. comencem l’any 1983 que a Espanya només hi ha dues televisions públiques, no governamentals, de televisió per ones. En aquest mateix context neixen, a 3 comunitats autònomes, Euskadi 1983, Catalunya 1984, Galícia 1985 per aquest ordre, un canal públic de televisió autonòmica. Euskal Televista, TV3... tenim dos canals a tot l’estat i a tres comunitats, en tenim 3. 1989, ja hi ha context de l’època, està aprovada la llei de la incorporació de la televisió privada, però encara no n’hi ha perquè està concorreguda al tribunal constitucional. Es crearan nous canals de televisió. Per una banda, en aquelles comunitats que ja tenien una televisió autonòmica es crea un segon canal (Catalunya i Euskadi). A Catalunya es crea el canal 33. I apareixen canals a Andalusia, País Valencià i Madrid.
Existeix la televisió local fonamentalment pública des de 1980, Cardedeu va ser el primer lloc de l’estat on va començar a posar-se en marxa una televisió local que emetia un cop a la setmana. estem en una situació de alegalitat. No són il·legals, en contra de les lleis, sinó que no hi ha llei encara, triga molt a aprovar-se.
Per tant, la televisió és als anys 80 a Espanya i només hi ha televisió pública. A partir de 1990, a la dècada següent, en aquesta que com a tendència general ja està marcada per la digitalització, a partir del 1990 es creen les televisions privades. A Espanya hi haurà un duopoli entre televisió pública i televisió privada que duran 10 o 15 anys només pot existir si és d’abast, de cobertura estatal. La televisió privada estatal regulada comença al 1990. A més a més, es donaran 3 concessions. Passarem de dues teles estatals a 5: es donen a Telecinco, a Antena 3 i a Canal + (codificat i de pagament). Les dues primeres són en obert finançades per publicitat. Aquestes tres concessions es donen per concurs públic. Hi ha una convocatòria, es presenten i aquests tres reben 1 canal cadascú.
Què més passa en aquest context? Entre 1990 i els anys 2000, es produeix o s’estén la digitalització. En el cas de la televisió per satèl·lit i la televisió per cable, ja hem vist que la digitalització la porten a terme les empreses. En el cas de la televisió per ones, utilitza l’espectre, l’espectre és públic, és dels estats. En el cas d’aquesta televisió es portarà a terme la televisió amb una intervenció de l’estat. Espanya i Suècia són els dos països que comencen a posar en marxa la digitalització de l’espectre radioelèctric, l’ús de televisió digital terrestre.
Noruega està en un procés de tancar l’analògic i deixar només el digital. En el cas de la TV, a Europa, la Unió Europa va prendre la decisió que en alguna data, acordar que es faria un procés de migració de marxar de la part d’espectre analògic. Per la Unió Europea, s’havia de fer abans del 2012. Espanya va dir que això ho hauria fet abans de l’abril del 2010 i ho va complir. Què vol dir passar d’una televisió per ones en analògic a una televisió per ones digital? Digitalitzar també vol dir que es fan dos processos: es digitalitza el senyal  La terrestre, analògica, es manté la mateixa xarxa de repetidors, però es transformen perquè pugin enviar i rebre el senyal digital. I es multiplexen un conjunt de senyals, els comprimeixes, viatgen i per tant ocupen menys, i quan arriben els receptors de televisió, han de ser descomprimits.
En digital hi ha una cosa nova: un MUX. Un múltiplex. En l’espai que abans necessitaves per emetre un canal, a finals dels 90 hi cabien només quatre canals. A l’espai que necessitaves perquè t’hi cabés Telecinco, ara te n’hi cabien 4. Ara, a dia d’avui, t’hi poden cabre 5 canals estàndards o 3 de HD.
La TDT és una televisió digital però que continua utilitzant l’espectre radioelèctric. L’objectiu d’aquesta política és treure, reduir la presència dels broadcasters, reduir l’espai, el tros d’espectre que tenen les teles i deixar, substituir, en aquesta part d’espectre, deixar aquesta part d’espectre pels operadors mòbils. Amb menys espai ens hi caben més canals i és això el que ens permet alliberar espectre. Alliberar espectre és el divident digital. Es parla d’un segon divident digital.
Entre el 1988 i el 1990 comença el duopoli de les televisions privades. Les concessions blabla.
S’introdueix als primers països la TDT, la Televisió Digital Terrestre. Els inicis de la TDT, els primers països que s’hi introdueix són: Regne Unit 1998, Suècia 1999, Espanya 2000. El model de pagament va fallar, era un model de TDT de pagament. En un país on el que funcionava era la TV en obert, s’opta per introduir la TDT amb un model de pagament. A finals dels anys 90 i primers 2000 es convoca un concurs públic i es fan unes noves adjudicacions. Es fan noves concessions en TDT: hi ha MUX. En cada MUX hi ha 4 programes. Què és el que es posa a concurs? 3,5 MUX  14 programes.
S’adjudiquen a una empresa nova per a què faci televisió de pagament: Quiero TV. Va fracassar. Van durar del 99 al 2002. Havies de donar-te d’alta i comprar-te el descodificador.
En aquest mateix període es fa un altre concurs per a TDT en obert. Es posen a concurs els 0,5 MUX restants. La opció es fa clarament per a la televisió de pagament.
S’adjudiquen, un a Unidad Editorial i l’altre a Vocento. Són, respectivament, Veo TV i Net TV. En aquell moment convivien TV analògica i de TDT. Net i Veo emetien però no els mirava pràcticament ningú.
2005: S’havia intentat introduir la TDT amb Quiero, però no s’havia aconseguit. Govern Rodríguez Zapatero, decideix que Espanya haurà de passar a la TDT i a través de la TDT en obert. S’ha de fer a través de les TV que la gent ja està mirant, Antena 3, Telecinco i C+/Cuatro.
Primera cosa que fan, canviar la llicència a la TDT, Canal +, tens garantit el pas a la TDT però has d’emetre en obert  passen a Cuatro. Els programes que Quiero ha tornat es redistribueixen. El 2005, el Govern distribueix, “regala” a les teles que ja estan emetent, més programes. Sense concurs públic. En dóna 2 programes més. A Net i a Veo els en dóna un mes. Fa concurs i els guanya La Sexta, 2 programes més. La Sexta es considera que és afina a Rodríguez Zapatero. Sobre aquests 8 programes que adjudica el govern discrecionalment, hi ha una empresa que es diu Infrastructures y Gestión 2002 SL presenta un recurs per la via judicial. Estarà impugnada judicialment fins al 2015.
L’any 2005 es pren una altra decisió: un cop s’hagi acabat el procés que tota la televisió sigui ja en TDT, i la data prevista perquè s’acabi era abril de 2010, el govern atorgarà un múltiple sencer a cadascuna de les operadores, a cadascuna de les teles privades, és a dir, no els donaran un MUX sencer, els el completaran. És a dir: Telecinco, Antena 3 i Cuatro en tindran 4, els en donen 1 de més + el que tenien a analògic que passa a digital. Veo, Net i La Sexta en reben dos, perquè no en tenien d’analògic i per tant els n’han de donar de zero.
El 2010 van haver-hi 7 donats per concurs en diferents anys, 8 regalats el 2005 + 9 regalats el 2010.
L’empresa que ja havia presentat recurs el 2005, ja el presenten el 2010. Aquesta empresa té alguns expedients oberts per fer TDT pirata, sense cap llicència, i la seva programació és de tarot. El tarot està prohibit a Espanya en franja horària protegida.
La justícia, per donar resposta van, primer, donar resposta l’any 2010, i va dir que s’havien d’apagar. El tribunal suprem va dir que els posaria data. Va dir que aquests 9 programes no podrien emetre a partir del 6 de maig de 2014.
A més a més, Antena 3 i La Sexta s’havien ajuntat, de manera que Atresmedia n’ha de tancar 3, 1 d’Antena 3 i dos de La Sexta. Mediaset, que són Telecinco i Cuatro, n’han de tancar dos. Perquè són els canals que els van ser atorgats l’any 2010.
Per tant, l’any 2014 hi ha 15 programes, 7 de concurs, 8 regalats l’any 2005.
Any 2011: Fusió T5 i Cuatro. Any 2012: Fusió A3 i La Sexta.
En un canal MUX hi poden cabre coses diferents: 4 programes de definició estàndard (SD – Standard Definition), o 3 canals d’alta definició (HD).
A més dels 5 canals múltiples de cobertura estatal que hi havia, a partir del 2014 es planifiquen 2 canals múltiples de cobertura estatal nous. Són o bé de SD o bé de HD.
Privats estatals: Atresmedia 5, Mediaset 6, Net 2, Veo 2. Es convoca un concurs públic.
La resta va a concurs. Són 3 HD i 3 SD. S’opta per obrir aquests.
RTVE en té 6. No ha d’anar mai a concurs. Se li reserva espai.
L’any 2014, doncs, hi ha: Atresmedia té: Antena 3, Neox, Nova, laSexta, Mega.
Mediasest: Telecinco, Cuatro, FDF, Boing, Divinity, Energy.
El concurs convocat al maig de 2014 s’acabarà resolent l’octubre del 2015. El juny del 2015 es preveia que sortís la sentència judicial del 2005. Uns dies abans que sortís aquesta sentència, les privades del moment van arribar a un acord amb infraestructures i gestión perquè retiressin la denúncia que havien posat l’any 2005. Si la retiraven, el procediment dequeia. Ells van acceptar-ho a canvi d’una compensació econòmica que no sabem, però que s’estima amb uns 20 milions d’euros.
Tots els del 2005 passen a ser validats. Quan es resol el concurs és això més els 6 adjudicats.
Les 6 llicències es donen: - - HD: o o o SD: o 1 a Atresmedia  Atreseries.
1 a Mediaset  Be Mad 1 a Real Madrid TV.
1 a 13TV (CEE  Conferencia Episcopal Española). Durant uns anys havia emès pagant un lloguer. Ara és titular.
o 1 a Dkiss (Kiss) o 1 a Ten (Secuoya) La resolució és a l’octubre i tots tenien 6 mesos fins a l’inici de les emissions l’any 2016.
Els canals generalistes, tenen permís per emetre amb definició estàndard i amb HD. La llicència val per a les dues coses. El que obtenen amb la resolució del concurs públic l’any 2015 és un programa totalment diferent, que no pot ser simultani amb un altre, i amb HD.
A dia d’avui hi ha 21 programes de cobertura estatal privada de TDT: - ATRESMEDIA: 6 Antena 3, Neox, Nova, laSexta, Mega, Atreseries.
MEDIASET: 7 Telecinco, Cuatro, FDF, Boing, Divinity, Energy, Be Mad.
VOCENTO: 2 els té tots dos llogats. Un a Paramount Channel (Viacom) i l’altre a Disney Channel.
- UNIDAD EDITORIAL: 2 un el té llogat a Discovery Max i l’altre el tenia llogat a 13 TV i el va llogar a Gol.
1 13TV (CEE) 1 DKISS (Radio Blanca) 1 REALMADRID TV 1 TEN (Secuoya) Els MUX tal com estan ara. Hi ha el mux 1 amb tot RTVE, el mux 2 compartit entre 2 d’RTVE, 1 Ten, 1 Kiss, el mux 3 Net 2 i Veo 2, el mux 4 tot Mediaset, el mux 5 2 mediaset, 1 Atresmedia i 1 13TV, el mux 6 té els 3 HD.
Quasi en paral•lel al procés de digitalització, s’ha estat duent a terme un altre procés que també afecta l’espectre radioelèctric: El que per la UIT és la zona 1, la banda d’espectre dels 790 als 862 MHhz, tenia fins l’any 2007 com a ús el broadcasting, la radiodifusió, si bé canviaren les condicions. A partir de llavors, la banda de l’espectre podia tenir un ús ambivalent: ús coprimari, podent destinar-se a broadcasting o, alternativament, a comunicacions mòbils. Un cop la UIT ha pres aquesta decisió, els estats intrigants de la UE decideixen que d’aquestes dues opcions, a partir d’un moment determinat (en teoria el 2015), aquesta banda de l’espectre es dedicarà només a comunicacions mòbils.
Fins l’any 2007, la UIT havia decidit que a la zona on som nosaltres, a la zona on hi ha Europa, el que a la UIT és la regió 1, fins l’any 2007 havia reservat aquesta part de l’espectre, la banda dels 800 MHhz a radiodifusió. A partir del 2007 van canviar les condicions i van decidir que aquella banda de l’espectre amb les mateixes condicions podia tenir dos usos. Alternativament, es pot dedicar a comunicacions mòbils. Obrim la possibilitat que aquesta part de l’espectre es pugui dedicar tant a una cosa com a l’altra, tant a broadcasting com a comunicacions mòbils. Un cop la UIT ha pres aquesta decisió, la UE decideix que d’aquestes dues opcions, entre mantenir com a broadcasting o passar a telefonia mòbil, decideixen que ells a partir d’un moment determinat (que diuen que serà el 1/1/15) es dedicarà només a comunicacions mòbils.
L’any 2010 d’aquests dos usos en trien un. Com que estem venint d’una època que aquesta part de l’espectre tenia ocupants, els estats de la UE s’hauran d’organitzar per repartir aquesta part que han tret d’emissores de televisió per repartir-ho entre la telefonia mòbil. D’això se’n diu treure, alliberar, netejar... això es coneix amb el nom de divident digital. Des de l’any 2010 tots els estats que integren la UE saben que en aquesta part de l’espectre no hi pot haver tele. Es decideix el 2010 i el termini és el 2015.
Zona 1: banda de l’espectre de 790 a 862, canals 61-69.
Quan la UE ho aprova l’any 2010, nosaltres ens adherim a aquesta normativa i, ràpidament, el 2011 Espanya, pensant en l’any 2015, obre ja aquesta part de l’espectre. Les teles que estan emetent hauran de marxar i fa el concurs de l’espectre afectat. Bàsicament el sistema que fa és una subhasta, qui dóna més diners per aprofitar aquella part de l’espectre, subhasta al millor postor, no ho pot donar tot al mateix, però els que reben més part d’aquesta banda de l’espectre són: Movistar, Vodafone, Orange.
No es van donar dades oficials dels diners que va recaptar el govern amb això però es creu que va obtenir uns 1.800 milions d’euros aproximadament.
En l’espectre en analògic hi ha menys quantitat d’emissores perquè s’han d’anar deixant alguns espais. Hi ha una època que s’utilitzen analògic i digital alhora. En digital, després, quan és tot digital hi caben més canals perquè no cal deixar espais en blanc.
Què passa en el cas d’Espanya? Fa la subhasta el 2011 però no fa cap pas per treure les teles. La subhasta per adjudicar espectre es fa en govern de Zapatero. Els diners que es recaptin amb això es destinaran a subvencionar el procés de reorientar les antenes, per canviar de freqüència. En comptes de fer això, els va fer servir per eixugar el dèficit que va arribar amb la crisi. 2012, govern Rajoy, no ho fa encara. Setembre de 2014 (el termini de la UE és gener de 2015), hi ha l’amenaça de què si això no es compleix la UE multarà Espanya. Com es trauran les teles d’aquesta part de l’espectre. Aquestes teles eren de cobertura estatal i alguna d’autonòmica. Dir-los que els tocarà un altre canal i dir a la població que qui viu en cases amb antena audiovisual aquests no passa res, però els altres han de ressintonitzar l’antena. S’ha de fer una altra vegada, ja que ja es va fer quan es va passar d’analògic a digital, i ara s’ha de fer un altre cop. Al mateix moment que s’aprova això, s’aprova el Plan Técnico Nacional TDT + Pla d’actuacions per alliberar el dividend digital.
Dividend digital: alliberament de la televisió de la banda 790 Mhz (canals 61 a 69) que passa a comunicacions mòbils 4G dins de termini UE.
Mesures previstes: canvi de canals i antenintzació/resintonització. Espanya finalitza el 31/3/2015, quasi quatre mesos després de la fi del termini, però la UE no ho té en compte.
Hem vist fins ara com està la TDT estatal. TV AUTONÒMICA A ESPANYA: Va néixer d’entrada com a televisió només pública. Quan comença el procés de transició democràtica, la constitució s’aprova el 78, el 79 hi ha les primeres eleccions locals, en aquests primers anys 80 va néixer a Espanya quan només hi havia un canal de televisió estatal, va néixer la tv autonòmica pública cronològicament i només tres: Euskadi, Catalunya, Galícia. 1982,1983,1985. A finals dels anys 80, naixeran noves televisions autonòmiques de dos tipus fonamentalment. Euskadi i Catalunya que ja tenen un primer canal, es posa en marxa un segon canal de televisió autonòmica pública. En el cas d’Euskadi va ser el segon canal de la televisió basca. Noves teles autonòmiques. O bé el segon canal d’aquestes dues o bé altres teles autonòmiques que neixen en altres comunitats que fins a aquell moment no en tenien. Acabem als anys 80 que tenim 6 comunitats autònomes amb TV autonòmica pública. 6 de 17. N’hi ha 11 que continuen sense televisió autonòmica. Només hi ha televisió espanyola. Als 90 hi afegirem Telecinco, canal +...
La TDT comença a Espanya a finals dels anys 90. Quan es fa el primer pla de TDT (Plan Técnico Nacional TDT  1998), el plan técnico preveu que cada comunitat autònoma podrà tenir un canal múltiplex (MUX). TV estatal  5 MUX. El plan técnico preveu que aquests programes seran 2 privats i dos públics (per MUX autonòmic). A partir d’aquest moment surt la TV autonòmica privada.
No han tingut televisió autonòmica pública: Cantàbria, Castella i Lleó, la Rioja i Navarra.
1999: Canàries 2001: Castella-la Manxa 2005: Astúries, Illes Balears i Extremadura 2006: Múrcia i Aragó.
L’any 2005, quan hi ha el pla d’impuls de la TDT, s’estableix que acabat el procés de migració digital, totes les comunitats autònomes, amb l’excepció de Catalunya, acabada la migració digital, a partir de l’any 2010, totes tindran 2 canals múltiples, fins a 8 programes de cobertura autonòmica. Catalunya és una excepció, Catalunya tindrà 3 MUX. S’anuncia que a partir de 2010 no n’hi haurà 2 sinó 3. Per una banda, l’any 2005, el que avui és la corporació catalana de mitjans audiovisuals, la corporació pública autonòmica ja ocupava dos canals múltiples i, per una altra banda, des de l’any 2003 a Catalunya no s’havien adjudicat dos programes privats sinó un MUX sencer privat, adjudicat a Godó. A l’any 2016 hi va entrar en una petita part que després va reduir Mediaset. Catalunya ocupa 3 MUX, un ocupat, l’altre concedit pel govern i l’altre guanyat per concurs.
L’oferta de Catalunya d’aquell moment: l’oferta de la pública. Tenim TV3 des de l’any 83, el 33 des de l’any 89, s’ha creat també als anys 90 un canal que combina infantil i sèries, el K3/300, i l’any 2003, quan s’ha adjudicat el MUX de Godó, s’ha creat el 324.
L’any 2010: TV3, 33, 3/24, Super 3/300, TV3 HD (proves), TVVi  valenciana, IB3 (són recíprocs, aquí rebem això i allà l’altre).
L’any 2012: TV3, Super 3/33, 3/24, Esport 3 (2011), TV3 HD (2011) Espai recíproc RTVV ja no hi és, IB3 fins al novembre de 2012.
L’any 2014: TV3, Super 3/33, 3/24, Esport 3, TV3HD (fins 2015) Des del 2015 la CCMA té un sol MUX. La llei del 2005 preveia que totes les comunitats autònomes tindrien 2 MUX i Catalunya, 3. L’any 2015 es decideix que totes les comunitats 2 MUX, totes les comunitats tindran 1 MUX excepte Cat que en tindrà 2.
Todas la comunidades tendrán 1 MUX, la única excepción serà para aquellos múltiples otorgados íntegramente antes de 2015, es per això que Cat té 2 MUX.
MUX PRIVAT: únic a l’estat en què una empresa rep tot el MUX, des de l’any 2003.
Quina oferta té aquest titular. Per una banda fa un canal generalista que és 8TV.
D’altra banda fa un canal especialitzat musical que és RAC 105 TV, el tercer Godó no ha fet continguts propis, l’ha llogat, Barça TV. BOM (gen. 2013)  2015: TV3 HD (arrendament, és a dir, el lloga).
Aquí en tenim 3 de definició estàndard (SD) + 1 HD. Hi caben perquè l’amplada de banda que es necessita per un canal de videoclips musicals és molt més petita que la que es necessita per un canal generalista.
Què passa avui? ANY 2017 en el MUX de la CCMA: TV3. Super3/33, 3/24, Esport 3, IB3 Global des de l’abril de 2016. Hi passen 5 programes de definició estàndard.
Model dominant noves televisions públiques: externalització creixent. Les noves TV públiques que neixen en aquesta etapa són públiques però procuren externalitzar el màxim que poden, contracten empreses de producció externa. L’externalització creixent, pràcticament només de producció pròpia, els informatius. La resta, tot liberalitzat. Això és un exemple de la liberalització creixent de la qual parlen Hallin i Mancini. Fan concurs per a la resta de la producció, que és comprat a empreses privades. Per altra banda, neix la TV autonòmica privada, la primera comunitat on surt és Madrid l’any 99, Catalunya l’any 2003 i Castella i Lleó que no té pública l’any 2009.
En el context de crisi econòmica la llei flexibilitza la gestió. La llei permet que es pugui externalitzar tot. Permet la possibilitat de privatitzar una televisió que fins llavors era pública autonòmica. Entrats els anys 2016 i així, ha estat el contrari, ha estat una època de contracció de la tV autonòmica. S’han produït tota una sèrie de fenòmens: tancament de canals o tancaments de tota la tele. El 2012 al país Valencià tanquen el segon canal però al 2013 tanquen la TV. El segon canal públic de Castella-la Manxa tanca el 2011. A Canàries el 2012. Sinó, també s’han fet reduccions de plantilla com ara a Madrid, Euskadi i a Catalunya. Finalment, hi ha hagut privatització, com és el cas de Múrcia que s’ha fet un concurs per gestió privada: programes (informatius inclosos) + publicitat (2014-2017).
Audiència  publicitat. L’interès de que surtin aquests estudis és dels mitjans per poder tenir publicitat. Aquest interès arriba quan es van introduint els mitjans privats, a EUA, els privats van ser els primers.
Aquests estudis sempre han sigut així, i el mecanisme sempre ha estat interrogar a l’audiència. Tot i així, la tècnica que fem servir va canviant. Cada vegada es busca obtenir resultats més de pressa. Cada vegada que s’ha introduït alguna modificació, cada vegada hi ha hagut canvis també en els resultats de l’audiència. Quin és el model que hem agafat dels EUA des que això es va començar a fer? Tenen radio privada des dels 1920 i TV privada dels 1950. Quins criteris seguien? - No podem interrogar tota la audiència de cop  mostra representativa L’audiència és diferent en funció de l’època de l’any, per evitar l’estacionalitat, hem de mantenir aquesta mostra representativa al llarg de l’any.  Panel: mostra representativa de persones amb continuïtat al llarg del temps.
Aquest mecanisme que utilitzava EUA era durant els 60/70, se’ls demanava, era com una enquesta per correu postal, que omplissin per correu postal el que s’anomenava un diari d’escolta si era per a la ràdio o diari de visionat si era per a la televisió. Havien d’anar marcant cada cop que miraven la tele i dir qui i quanta gent i quanta estona miraven la tele. Això era molt barat, però molt llarg. En televisió, que la peça principal de televisió era els spots, les empreses volien saber què havia passat amb el seu spot.
Si l’havien mirat.
Per tant, any 1988-89: Nielsen, l’empresa Nielsen Television Index, en el moment que va ser possible tenir tecnologia que pogués interpretar les dades cada dia, en aquell moment es van introduir als EUA aquest sistema de mesura d’audiència mitjançant audiències. En alguns estats es va fer combinant-ho amb altres sistemes de mesures.
Anaven casa per casa i deien que si hi havia cap inconvenient per a instal·lar un audímetre a les seves televisions (per via telefònica). Els Nielsen sabien si s’havia engegat la tele, si la tele estava en emissió i quin canal, si miraven algo gravat prèviament. Nielsen ho feia al final del dia, perquè l’empresa que ho havia de processar ho feia a la nit. A la matinada, quan s’havia acabat el prime time. Sense que la persona faci res més, transmet aquest tipus d’informació immediatament. L’únic que havien de dir era la seva presència. Prémer una tecla per indicar el membre de la família que mira la tele, i diu quins convidats hi ha i tal. El sistema marca minut a minut. L’endemà a les 8 del matí totes les teles i les agències de publicitat que estan abonats a aquest servei (és de pagament) i què va passar ahir amb tota la audiència minut a minut. Als EUA hi ha audímetres instal·lats a 9.000 llars, fonamentalment són llars situades en zones urbanes. La publicitat no té el mateix interès amb tota la audiència. Aquesta mostra està pensada sobretot per a què proporcioni informació acurada sobre les zones urbanes. També n’hi ha a zones no urbanes, però és per això que aquests sistemes es complementen amb aquests diaris de visionat que han d’omplir via internet. Aquesta gent estan seleccionats per formar part del pànel però no tenen audímetre.
En el cas d’Espanya: la TV privada a Espanya s’introdueix el 1988 la llei, 1989 concessions, 1990 primeres emissions. Quin és l’organisme especialitzat a Espanya per mirar les audiències? AIMC  EGM. Necessita molt temps perquè aquests entrevistadors han d’anar a la mostra. Per la premsa ja va bé, per la ràdio ja va bé, però per a la televisió és un sistema massa lent. L’EGM dóna TV per franges de 15 minuts, massa. En el context la televisió privada naixerà a Espanya l’estudi d’audiències de televisió mitjançant audímetres. A partir dels anys 80 que la TV privada es va introduint per Europa, el sistema d’estudi d’audiències dels EUA també vindrà a Europa.
Fins ara l’empresa de referència és Kantar Media. L’estudi d’audiència de televisió via Kantar Media és exclusivament per audímetres, no hi ha diaris de visionat/escolta. En conseqüència, la mostra representativa en continuïtat en el temps, ha de ser representativa en tota la població, no com amb la població urbana dels EUA. Ha de ser representatiu per a tot Espanya i per a Catalunya perquè també hi ha un mercat televisiu de publicitat, per Balears, per Madrid, etc. Ha d’assegurar una representativitat a més d’un nivell. Ha de ser representatiu per a aquelles comunitats autònomes amb televisió autonòmica. Encara que ens pugui semblar el contrari, la mostra seleccionada, el panel espanyol està integrat per 4625 llars. Per què? Perquè per ser representatiu per Espanya no en caldrien tants, però si volem mirar les comunitats autònomes, sí. Són l’anomenat “resto”.
Per seleccionar la mostra representativa de l’audiència se segueixen uns criteris. El criteri edat s’aplica a tot arreu, però la franja d’edat cada país posa la seva i cada sistema d’interrogar l’audiència posa la seva. En el cas dels audímetres a Espanya la mostra representativa es calcula per tots aquells individus que tenen almenys 4 anys.
Sabem que en el cas de l’EGM la xifra no és 4 anys, és 14.
En el cas d’Espanya, el pànel és de llars, els audímetres han permès mesurar l’audiència dels membres de la llar, sempre han tingut botons per a l’audiència dels convidats. Fins al 2016 no ha començat a processar l’audiència dels convidats a les cases. Això ha produït canvis en els resultats.
Resultats principals que podem obtenir amb els estudis d’audiència: quan els EUA van començar, existien 3 cadenes de TV, comença la TV privada: ABC,CBS, NBC. La manera de donar resultats d’audiència, l’indicador que es dóna per saber quina és l’audiència, es el rating, en un context de competència entre uns pocs actors. Si tenim 3 teles, trobarem que ens donen resultats en forma de rating. Rating vindria a ser l’audiència mitjana. És un percentatge que ens indica la proporció de persones que estan mirant el canal que vulguem considerar, sobre totes aquelles que són audiència potencial o univers que és un valor estable. En l’època que només eren tres, les xifres, les proporcions eren bastant altes. Ens podíem trobar amb ratings del 25%. A mida que van anar augmentant, les xifres de rating van anar baixant. A finals dels anys 80 i anys 90, s’hi van afegir la FOX, la CNN... els percentatges van baixar perquè es van repartir.
Per tant, aquest sistema es va substituir per el share. El share és la quota de pantalla o quota de mercat. Ens movem sobre unes proporcions que el total serà 100. Podem saber qui té el share més alt, però no podem saber si el share és més quantitat d’audiència o menys. S’aplica quan hi ha bastants canals de TV. Quina és l’audiència d’aquell canal sobre l’audiència real de televisió, sobre tota la gent que ha mirat la televisió.
Ens presenten dades de share com si fos el rating, no ho sabem.
Una altra magnitud que es mira és el consum, el prime time (franja horària de màxima audiència). Un share alt a la franja de prime time, és més alt que un share alt a les 3 de la matinada. Minut d’or només te’l pot donar una empresa com Kantar o Neilsen. És el minut on hi ha més gent mirant. El prime time és una franja horària estable. És la franja horària en què hi ha més gent mirant la televisió. Pot ser dues hores, tres...
Normalment el minut d’or es mira en un programa concret: Eurovisión, partit de futbol...
Televisió local A Espanya s’hi va anar introduint un sistema de televisió dual: entre privat i públic i entre autonòmic i estatal. Des de l’any 98 l’autonòmic va incorporar la possibilitat de privat.
Una de les característiques del model de Hallin i Mancini, els països de pluralisme polaritzat, l’estat intervé molt però amb una eficàcia determinada. En el cas de la televisió local, Espanya neix l’any 1980, la primera emissora de TV local va ser a Cardedeu, en un lloc petit. Aquella televisió es va crear per iniciativa d’un grup de gent interessada en fer televisió. En aquell moment la llei no preveu la possibilitat d’existència de la televisió local. Això continuarà fins a l’any 1995. Si només hagués existit RTV Cardedeu, potser no s’hagués fet llei, però van anar sortint altres televisions. A Catalunya hi va tenir bastanta implementació la TV local. A Cardedeu, el 1980 fan una primera emissió i a partir de l’any 1982 comencen les emissions regulars.
El moviment s’estén i es manté en una situació que no hi ha cap llei que la prevegui.
Aquest període va ser d’alegalitat. Va ser entre el 1980 i 1995. Aquestes teles han tingut vocació de legals, volen un reconeixement, no volen violar la llei, falta que la llei ho incorpori.
1995: llei de TVL televisió local per ones terrestres. Tenim televisions estatals públiques i privades, televisions autonòmiques només públiques, totes les municipis d’Espanya tenen dret a tenir una tele local i només una per municipi (hi havia municipis que en tenien més d’una). Això marcarà un pas en el camí de les legalitzacions, però no les legalitzarà del tot. La llei diu que totes les TV locals que estiguessin en funcionament abans de l’1 de gener de 1995, totes tenen dret a existir i totes seran legalitzades.
L’estat fa moltes coses però amb un grau d’eficàcia limitat. La llei no es va aprovar mai.
Cap tele no va poder ser legalitzada per aquesta via. Encara que poguessin demostrar que existien. Per tant, una legalització parcial, aquelles que existien d’abans, són il·legals, la legalització final vindrà a partir del moment que es planteja la migració digital. La legalització vindrà a partir de l’any 2004.
En tota aquesta etapa analògica les emissores locals anaven lligades a municipis.
Alguna una mica més àmplia podia arribar a la comarca, però la majoria eren emissores que cobrien un municipi. A partir de 1995 hi ha una legalització parcial, perquè el 1995 s’aprova una llei, la televisió local per ones terrestres. Tots els municipis tindran dret a tenir una TV local pública.
Totes les altres emissores de TV local que existissin i que ho poguéssim acreditar com fos, abans de l’1 de gener de 1995, tindrien dret a regularitzar la situació. Aquest reglament no es va fer mai. Van quedar en una situació d’alegalitat les televisions locals públiques. Les que existien abans de l’1 de gener del 95 van quedar en una situació d’alegalitat. La legalització de les TVL vindrà amb la digitalització.
La regularització final vindrà per via del pas a la digitalització. Quan es fa el pas de TV per ones a TV digital, la local és l’última que es fa. Això ens situa a l’any 2004. S’aprova el pla tècnic que ha de regular la TDT local. Continuem davant d’un sistema que utilitza espectre radioelèctric. Es continuarà necessitant llicències igual. Què fa el govern? A principis de l’any 2004 aprova el pla tècnic de la TDT local. Amb la TDT la TVL no va lligada a municipis, va lligada a conjunts de municipis. Hi ha molt pocs casos en què hi hagi un sol municipi. Aquesta manera d’organitzar la TDT local es coneix amb el nom de demarcació. No es dóna dret a tantes TV locals com municipis, ara és les TVL aniran lligades a les demarcacions que es defineixen per llei en el pla tècnic. Quan s’estava planificant la TDT local, a Catalunya es va intentar i aconseguir que aquestes agrupacions de municipis que no fossin aleatòries sinó que coincidissin amb les comarques. Que les demarcacions corresponguessin a una comarca, a dues o a tres.
Quantes demarcacions s’establiran a Espanya. inicialment s’estableixen 265 demarcacions, 21 de les quals corresponen a Catalunya. Quan estem parlant de TDT, sabem que la unitat no és una TV sinó un MUX. Està marcat que en aquesta primera modificació del 2004, de les 264 demarcacions d’Espanya se’ls va assignar un MUX excepte a Madrid que se’ls en van assignar dos.
CAT: 21 MUX  84 TV LOCALS. En aquell moment n’hi havia més de 100. Final d’any, govern de Rodríguez Zapatero manté el nombre de demarcacions, continua havent-hi les 265 agrupacions de municipis, el que passa és que a més a més del MUX de Madrid, Zapatero dóna MUX nous a altres zones. 1 a Màlaga, 1 a Sevilla i 3 a CAT. Això encara és vigent a dia d’avui.
CAT 21 demarcacions: 24 MUX  Barcelona, Cornellà, Sabadell  96 programes.
- - Reserva programes públics: 37. Quins ajuntaments/zones estan interessats en tenir TVL pública. Sumant ajuntaments diversos el govern arriba a la conclusió que necessita d’aquests 96, 37 deixar-los per a TV públiques. En el cas del barcelonès, hi ha dos MUX, es decideix que en un d’aquests MUX hi haurà 4 programes, 4 teles públiques. Els municipis ajuntats a la comarca del barcelonès són: Barcelona, Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santako, Sant Adrià de Besòs, són 5 municipis per a quatre canals. Els que comparteixen són Santako i Sant Adrià de Besòs, vosaltres dos per fer tele heu de fer un consorci, pactar i fer tele. El màxim que van fer aquests dos ajuntaments, va ser fer el consorci, emetre un logo i prou. Al cap d’un temps van deixar d’emetre i després van dissoldre el consorci. No els sortia a compte la dificultat que això representa per emetre televisió. Els altres de Barcelona, Badalona i l’H són programes unimunicipals.
33 agrupacions de municipis: la majoria són uns 15 municipis, aprox. Molt difícil posar-se d’acord, sobretot al canviar de partits polítics als ajuntaments, etc.
4 unimunicipals: Barcelona, Badalona, l’Hospitalet, Reus.
59 per les teles privades, que van a concurs, que es resoldrà el 2006. Es presenta sol·licituds a tot arreu. Però, a tres zones diferents, no li adjudiquen a ningú, consideren que l’oferta que han presentat no és prou sòlida i queden deserts (un a la Vall d’Aran, l’altre a Blanes...).
Dels 56 adjudicats: De 93 possibles, només n’hi ha 50 en emissió. Va costar molt que la TDT es posés en marxa. Després va venir la crisi econòmica que va comportar tancaments. Teles públiques que tanquen, teles públiques que fan un consorci però que no arriba a emetre mai, teles que havien guanyat el concurs i que no els interessa emetre, per exemple empreses vinculades a Prisa que van tornar la llicència, havien guanyat llicències empreses vinculades a Atresmedia que també la van tornar, a Prensa Ibérica... De privades n’hi ha unes quantes que tornen la llicència, d’altres que constitueixen el consorci i no han arribat a emetre. D’aquests 50 que estan en emissió, només 11 són públics. Això no arriba a un terç dels públics que podrien estar emetent.
Una de les grans dificultats han estat els consorcis. Decidir quina part de la tele paga cadascú. Si tu ets Vilafranca del Penedès, tu ets Vilanova i tu Sitges, quina part paga cadascú, en quin horari, i tal, cada municipi. A sobre s’hi ha afegit la crisi econòmica, amb les demandes que tinc, per exemple de serveis socials, la televisió no és una prioritat. Els 11 que estan en emissió, aquí n’hi ha un que funciona sol perquè el seu company de consorci ha dit que no li interessa. Canal10cat.
Les teles privades, de les 59 vam passar a 56 perquè 3 van quedar desertes però després, en 17 casos, no vol dir 17 empreses, són menys, per exemple Prisa té 3 teles i prisa és un actor. Per activa o per passiva han tornat la llicència. Renuncio a la llicència que tenia i torni’m la garantia. Quan es passa de concessions a llicències les teles han de demanar el pas, n’hi ha una que no ho fa i es queda sense llicència.
2017: estan emeteren el 70% de les llicències privades.
Quins són els principals actors que tenen televisió privada local, 7 programes estan a mans de l’empresa Hermes Comunicacions. És l’empresa del Punt Avui. El Punt Avui no va guanyar cap llicència perquè de fet no es va ni presentar, però ha comprat, llogat llicències. Segre es va presentar i va guanyar 4 llicències, 1 a la demarcació de Lleida, una altra a la demarcació de Balaguer, com que és una zona plana, des de Lleida cobreix Balaguer, la Seu d’Urgell i la Vall d’Aran. Balaguer és una de les que hi ha desert i (també ho està la de Blanes/Lloret que és la mateixa).
Després 3 a Taelus, 3 a Mola, 1 a Cadena Pirenaica RTV, 2 a l’Ebre...
El model que s’ha introduït de televisió local clarament no ha funcionat. Encara ha funcionat menys en l’àmbit públic que en l’àmbit privat, però en els dos casos quan s’ha legalitzat la TV local, s’ha fet d’una manera que ha comportat més aviat una crisi.
A més a més, quan es va quedar legalitzat, hi va haver l’afegit que hi va haver la crisi econòmica. Es legalitza amb un model que no funciona i a més a més la crisi econòmica ho remata.
Cardedeu no només no ha tancat sinó que va decidir explícitament no entrar a concurs. No volia ser una televisió privada finançada amb publicitat, volem ser una televisió municipal, no de demarcació. A dia d’avui està en la mateixa situació que els teles locals l’any 95, perquè la llei a Espanya ha introduït la televisió local de proximitat, ha introduït el dret de les TV comunitàries de proximitat legalment poden existir. Però la llei dir que tenen dret a existir i se’ls ha de reservar espectre. Encara estem esperant a què es decideixi què pot fer. Mentrestant emeten de manera alegal.
Ells no sabem quines condicions acabarà fixant la llei, les condicions estàndards les compleixen.
Una de les tendències és la tendència a la digitalització. En el cas de la televisió o de l’audiovisual, la digitalització ha anat unida al procés de convergència.  convergència digital. S’està produint de forma progressiva un procés de convergència que ve de la fusió entre el que tradicionalment havien estat els serveis audiovisuals, serveis de telecomunicacions (sobretot telefonia) i el que tradicionalment havia estat un cap separat que era l’àmbit de la informàtica. En aquest procés hi han confluït tres grans àmbits: audiovisual, telecomunicacions, informàtica.
Ara hem passat d’un procés de convergència a un procés de fusió progressiva dels serveis audiovisuals i internet. La comissió europea té el paper d’estat, què ens en diu? La convergència es pot entendre com la fusió progressiva dels serveis de radiodifusió, ls serveis tradicionals de radiotelevisió amb els serveis d’internet. Sabem que internet és bidireccional o permet la bidireccionalitat. La convergència pot ser entesa com the progressive merger of traditional broadcast and internet services. Internet content has entered the traditional TV screen wchich at the same time los tits role as unique possibility to consume audiovisual content at home. Viewing possibilities today extend from TV sets with added internet connectivity, through set-top boxes delivering vídeo content “over-the-top”, to audiovisual media services provided via computers, tablets and other mobile devices. Over-the-top: OTT: The lines are blurring quickly between the familiar twentieth century consumption...
La convergència digital segons la Comissió Europea ens porta que passem del receptor de televisió a les pantalles. A través del receptor de televisió o de les diverses pantalles rebem i podem produir, s’ofereixen continguts produïts de moltes maneres diferents.
Produïts per tipus diferents d’organitzacions o persones. Es multipliquen els productors i els tipus de productors. Ara trobarem tipus diferents de productors, trobarem modalitats diferents de distribució. Trobarem que aquests canvis en la producció i la distribució també són diferents en els consums. Aquest canvi va acompanyat de la introducció de nous actors i nous tipus d’actors al costat dels principals broadcasters. Ara trobarem nous actors que podran ser empreses que procedeixen de l’àmbit de les telecomunicacions, podran ser com nosaltres, amateurs, o podran ser amateurs no especialitzats en la producció.
TELEVISIÓ DIGITAL (Xarxes dedicades): - Prové de l’era analògica. Estan digitalitzades, Són xarxes dedicades a la televisió digital. Van néixer i es van desenvolupar en analògic.
Entre 1993 si agafem els EUA i 1995 si agafem Espanya i 2010, totes aquestes xarxes dedicades ja fan el pas d’analògic a digital.
La seva activitat principal és distribuir continguts televisius o audiovisuals.
- - Aquest sistema funciona molt bé per a fer una emissió alhora, descentralitzada, a molts receptors alhora. Responen bé al model de mitjà de comunicació de masses encara que es puguin fer altres coses. La digitalització ha comportat més quantitat de canals i més qualitat. Qualitat de so i d’imatge, no necessàriament de contingut. Més qualitat fa referència per exemple a la televisió d’HD.
Producció: professional. Per part d’un emissor especialitzat i institucionalitzat, que pot ser el propi canal, una productora, un estudi de Hollywood...
Finançament: publicitat, subvencions, abonament, pagament per visió (cada vegada que mires un partit de futbol, etc.)...
Accés des d’un terminal “dedicat” (tamany, qualitat, Lean-back (reposats al sofà, visionat passiu, relaxat, no és el mateix visionat que fem a l’ordinador)), cada vegada més, amb connexió a internet (tv connectat). La convergència digital ha comportat noves formes de consum. A aquesta televisió tradicionalment s’hi accedeix des d’un terminal dedicat. Té com a funció principal rebre la televisió. Dedicar a rebre la TV. Aquest receptor que era dedicat i prou, cada vegada més és un receptor d’internet. Quedem-nos amb la idea que televisor connectat és un aparell receptor de televisió que per la via que sigui té connexió a internet.
Vídeo sobre IP (Internet Protocol) vídeo sobre protocol d’internet. TENIM DUES OPCIONS, POT SER DE DOS TIPUS: Xarxes propietàries tancades: - - Ara ja no fem referència a uns receptors que venen de l’era analògica. Quan parlem de vídeo sobre protocol d’internet, parlem d’unes xarxes que són propietat d’algú, d’alguna empresa, que les té tancades. Per accedir-hi t’hi has d’abonar i pagar. Provenen de les empreses que inicialment es dedicaven a les telecomunicacions. La principal xarxa propietària tancada a Espanya és la xarxa movistar. Aquí ens trobem amb un tipus de xarxes que inicialment van sortir per a telefonia, que eren propietat d’empreses de comunicacions, després va introduir dues opcions, aquestes xarxes es digitalitzen i servien per a telefonia i per internet i, finalment, van passar a telefonia, internet i serveis de televisió.
Si estem abonats a movistar podem tenir telèfon, fibra d’internet i TV.
Aquí ens trobem amb una situació semblant, però amb algunes diferències, a les xarxes dedicades de les quals parlàvem abans. Les xarxes dedicades eren xarxes de televisió. Ara són xarxes de televisió, telefonia i internet. El que han fet principalment aquestes xarxes de televisió és competir amb aquestes xarxes dedicades. Què oferia movistar? Una oferta de canals semblant a la que oferia la televisió per satèl·lit. La oferta ha estat tradicionalment una oferta molt - semblant al a oferta de les plataformes de cable i de satèl·lit, i inclús donava algun canal més per la via de pagament.
La recepció d’aquests serveis al receptor de televisió via algun descodificador, algun STB (Set Top Box).
Encara que paguis publicitat, també pot haver-hi paper viu. Si a més a més vols veure quatre pel·lícules més, pagues.
- La producció és professional.
Xarxa oberta d’internet. Continguts que s’ofereixen sobre la xarxa oberta d’internet.
- - - - - Ara ja no tenim a algú que es propietari de la xarxa, ni a algú encarregat de mantenir la qualitat de la xarxa. Ara tenim un propietari que cobra per a aquest servei.
Aquí és on situem els serveis OTT: Over The Top. Ens trobem davant de serveis audiovisuals en principi oferts per internet obert.
Sense pagar res, podem entrar a veure continguts com ara YouTube. YouTube és un exemple de serveis OTT. Es poden mirar sense pagar res, són de manera totalment oberta. El mateix amb TV3 alacarta. És un servei que s’ofereix per internet oberta. Podem entrar a serveis produïts per televisions però que des d’internet podem entrar-hi de manera oberta.
Hi ha la possibilitat de posar límits. Determinat servei és accessible només a una zona geogràfica. O només és accessible si pagues.
Un exemple de OTT de pagament formal: Netflix. Accessible per internet oberta. Ara, si no estàs abonat, etc. doncs no hi pots accedir. OTT vol dir accés per internet oberta però OTT no és sinònim de gratuït.
OTT, over the top, al final de la cadena. Utilitzen xarxes de distribució, però són xarxes de distribució de les quals no són propietaris i no controlen.
CONTINGUTS D’AQUESTES XARXES: o inicialment els continguts OTT eren, sinó tots, pràcticament tots, continguts generats pels usuaris. En la primera etapa són continguts de producció amateur.
o Continguts generats pels usuaris, progressivament han anat agafant pes els continguts generats per uns que van començar sent amateurs i que s’han anat especialitzant: pro-am. Professionals-amateurs. Alguns dels que han penjat coses a Youtube han tingut molts seguidors i s’han anat especialitzant com a professionals amateurs a youtube.
o Cada vegada hi ha més producció professional o producció industrial com Netflix.
OTT no són continguts oberts per definició, el que és obert és la xarxa.
XARXA OBERTA D’INTERNET: els serveis OTT inicialment s’hi accedia per ordinador.
Davant de la tele ens col·loquem amb el model Lean back, amb l’ordinador ens posem en Lean-forward. Això va introduir en la televisió o en l’audiovisual OTT una nova modalitat d’accés que és l’accés on-the-go, que és el model en mobilitat, després va venir el curled up¸ arraulit. Aquesta modalitat d’accés els over-the-top també hi ha mecanismes que fan d’intermediaris i que permeten que els serveis over the top siguin accessibles des del receptor de televisió.
Per il·lustrar els serveis OTT, dels quals hem fet la caracterització, parlarem dels serveis de Netflix de Youtube. Coincideixen tots dos en què són serveis OTT però són serveis que tenen un model de negoci completament diferent. Netflix és de pagament, d’accés tancat, Youtube és gratuït i d’accés obert. Netflix és una empresa que va néixer en analògic. Va néixer el 1998 creada per fer enviament per correu postal de DVD a domicili.
1999: introdueix un abonament mensual. Tenies dret a un nombre de DVD que t’enviaven a casa mensualment. Lloguer. 2007, encara estava amb el negoci de DVD per correu, però anava disminuint. El 2007 el que fa és donar la possibilitat a través de la seva pàgina web, triaves els vídeos que volies. El 2007 el que feies era la petició, la comanda. La comanda ja no la feies per telèfon, la feies per correu. El fet de tenir molta gent abonada, va fer que conegués molt el que els usuaris volien. El que volien era veure les sèries alhora. No veure un episodi i ja està, sinó que volien veure els episodis d’una temporada sencera. Aquest fenomen es coneix com el binge watching, si és en televisió, i el binge vieweing, si és en vídeo. Netflix ofereix el pack de temporades. Netflix compra els drets per temporades. Això fa que Netflix proporcioni un catàleg exhaustiu i un catàleg d’interès pels seus subscriptors, pels seus abonats.
2011: inversió directa en producció, per difondre juntament amb altres canals (Lilyhammer, amb NRK de Noruega) o en exclusiva per Netflix (Marseille, França; Las chicas del cable, Espanya...). Quan es va voler introduir en un mercat, va fer producció local.
La setmana passada vam parlar de les tendències de canvi.
YOUTUBE: El primer vídeo va ser “Me at the zoo” a l’abril de 2005. Eren tres nois que treballaven a PayPal. Van tenir la idea de penjar un vídeo que havien fet ells mateixos sobre un tema que és l’anada al zoo i, al cap d’un any, Google es va interessar per aquest negoci i per aquest sector d’activitat  L’any 2006 va ser comprat per Google.
Youtube és un model OTT igual que Netflix, però a diferència d’ells és que la principal activitat de Youtube és fer d’intermediari. YT és una plataforma que el que fa és d’intermediària. Això anirà evolucionant. Youtube és la plataforma que posa en relació els usuaris amb el que rebran. També és diferent el model de negoci o el de finançament, ja que YT es basa en el finançament publicitari.
També és diferent el tipus de contingut: Netflix, packs de sèries. YT formats curts, més innovadors.com a criteri general els formats dels vídeos que trobem a YT són més innovadors. En el cas de YT es busca que aquests formats fan que els continguts de YT siguin accessible des de qualsevol hora, des de qualsevol lloc i des de qualsevol dispositiu. Això fa que la audiència o el target principal de youtube sigui format per joves adolescents que més valoren aquest tipus de contingut i aquest tipus d’accés. YT proporciona continguts que són amateurs. S’han anat professionalitzant alguns dels amateurs que penjaven continguts. Algunes de les persones que penjaven continguts de forma amateur s’han anat especialitzant  youtubers. Aquesta fórmula, aquest tipus de productor és el que coneixem com a Pro-am. Professional amateurs. La producció professional, qui produeix per Netflix són productores, els estudis de Hollywood... En el cas de YT produeix tothom. El paper fonamental en el model de YT és el paper pro-am.
Aquests dos models de serveis OTT.
Acabem amb una reflexió final: l’entrada les tendències en televisió ens fan canviar el concepte, ja no parlem de televisió sinó d’audiovisual. Aquest pes d’internet en el que era la televisió, comporta que el que era la televisió, mitjà de comunicació de masses, emès a un gran públic alhora, etc., això fa que la TV com a mitjà de comunicació de masses vagi perdent pes. Queda en un segon terme però no ha quedat ni obsoleta ni en una posició marginal. La televisió queda en segon pla però encara continua tenint influència i importància.
Cada vegada més un dels dispositius de recepció és el televisior connectat. L’aparell receptor connectat és un dispositiu des del qual podem rebre TDT, cable, satèl·lit, des del qual podem veure xarxes propietàries tancades, etc.
APARELL DE TV CONNECTAT: aparell receptor de televisió + internet.
Existeixen en el mercat diverses modalitats i diverses formes de televisor connectat.
Quines són les principals modalitats que existeixen avui i quines característiques, què comporta cadascuna d’aquestes modalitats: - L’aparell receptor de televisió que ja ve amb connexió des del fabricant. Quan anem a comprar l’aparell Sony, Samsung, LG, ja ve de sèrie amb connexió. El problema és que podem rebre TDT i tenim també accés a internet i podem - tenir tots els altres OTT almenys els que són d’accés obert. Quin és el problema aquí? Primera, a hores d’ara cada fabricant fa el seu sistema. Si tu et compres una tele Samsung i una Philips, no tindràs el mateix sistema. Què ofereix dins d’aquella plataforma amb el seu paquet i l’ordre amb què ho ofereix ho decideix el fabricant. Sony decideix en el seu portal quines connexions et dóna a els serveis de televisió de mitele, RTVE, ... El criteri de televisió queda a mans del propietari. Nosaltres podem anar via connexió internet i connectar-nos a tv3, però la gràcia és que puguem fer-ho amb dos clics, no amb 25.
Una altra modalitat de TV connectat és quan nosaltres disposem d’un receptor de TV i un operador com Movistar o Vodafone t’ofereix pagant, et contracta, un descodificador i aquest descodificador el que inclou també és el servei principal, total la oferta de ONO televisión + connexió a internet. Qui decideix aquí què t’ofereix i què prioritza és Vodafone, Movistar, que tenen el seus acords amb productores com HBO, el que sigui.
EXEMPLE CCMA: connectats a Samsung, PS3/PS4, Sony, etc. què és el que has de fer per poder veure tv3 a la Carta. T’ho diu a la pàgina web de TV3.
TV3 parla d’una modalitat que és el HBBTV. Això és un model de televisior connectat que no és ni el fabricant ni l’operador de telecomunicacions, és una modalitat de televisió híbrida (Hybrid Broadcast Broadband) que és una modalitat decidida, acordada, pactada, desenvolupada a Europa i pactada pels Broadcasters. Les teles han decidit juntament amb alguns operadors de senyal com Abertis, els que transporten el senyal des de Collserola fins als repetidors que toqui, aquests van buscar un consorci que permetés fer una televisió híbrida que el que proporciona és TDT + accés a la xarxa. Tu has de tenir un receptor de televisió amb connexió a internet. Amb l’accés a la xarxa el que guanyes és la possibilitat de fer que l’espectador sigui interactiu. Tens la possibilitat de demanar vídeos, de publicitat, de participar en directe, de jugar... Com que són els propis broadcasters (empreses de TV públiques i privades) els que participen en aquest consorci, són ells els que decideixen com s’hi pot accedir.
Això és el botón rojo: amb un sol clic passes de l’emissió TDT a l’emissió connectada amb les diferents possibilitats d’emissió possibles. Pots veure els esports, més informació a les notícies... Això ho han començat els de RTVE. Aquest sistema s’ha estat introduint en l’any 2010-2011 i des del 2013 va optar definitivament per aquest sistema. Pràcticament a tot Europa s’ha implantat excepte a Itàlia i al Regne Unit. Ho tenen RTVE, la CCMA, Mediaset... Els mitjans emeten d’aquesta manera. A TV3 te’ls donava tots perquè ara estan competint els models pel mercat. Quin s’implantarà? La bidireccionalitat de la TDT sempre ha de ser amb un sistema extern que et permeti el retorn. Normalment pots amb el cable i la fibra, per espectre no.
Quan hem parlat dels estudis d’audiència en televisió, vam explicar que cada vegada més interessaven els consums d’audiència no només per TV estàndard sinó per via receptor de TV o via les altres pantalles. Aquí vam explicar l’aliança entre Kantar Media especialista en estudis de TV i ComScore que s’ha anat especialitzant en els estudis d’audiència digital. L’interès dels anunciants per saber l’audiència incloent els convidats, per saber l’audiència dels programes que ens baixem i gravem en un altre moment. En aquest procés de canvi és on hem de situar aquest punt.
Segona consideració sobre consums, una de les noves maneres de veure la televisió és mirar la televisió al mateix temps que estem interactuant via tauletes o via mòbils amb altres persones no presents en el mateix espai.
Aquí s’ha identificat una tendència a l’audiència actual, de televisió, com una audiència que fa alhora diverses tasques i activitats però que té la TV com a eix. Mirant la televisió i, al mateix temps, interactuant via Twitter, Facebook o xarxes socials, he destacat Twitter perquè és més freqüent, i aquesta activitat de la audiència de televisió que mentre està mirant la televisió interactua parlant de la televisió, amb la televisió com a eix, això és el que s’anomena televisió social. Cada vegada més hi ha interès per saber de què parla l’audiència. L’any 2012, fa 5 anys, dels usuaris de xarxes socials 1 terç eren interactius. A GB les xifres eren una mica més altes. Això és especialment rellevant en el grup d’edat dels 15 als 45 anys. Les conseqüències d’això, de la televisió social. La tv social existeix vinculada al visionat de la TV en directe, en temps real. Quan parlem de digitalització, serveis OTT, internet, parlem de què es multipliquen moltíssim el consum de continguts a la carta.
La publicitat, motor dels estudis d’audiència des del minut 1, la publicitat molt aviat s’ha adonat que així com en la TV en directe quan hi ha publicitat tendim a deixar de mirar, per Twitter o xarxes socials continua la conversa. Això ha generat l’interès dels anunciants. Potser si el que es fa és que després de Salvados, quan es fa la pausa, la gent continua parlant-ne, potser la forma que ens interessa no és la de l’spot de 20 segons, sinó la de l’emplaçament de producte del qual parla la gent. Emplaçament de producte es pot fer si ho dius, indicant EP a la pantalla, o PP en altres països (product placement). Això s’hauria d’anunciar. Les teles no el volen posar, els anunciants no volen que es posi, prefereixen que sigui per casualitat, per exemple, el Polònia té patrocinador Estrella Damm, patrocini directament.
...

Comprar Previsualizar