Via pulmonar (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 3º curso
Asignatura Biofarmàcia i farmacocinètica II
Año del apunte 2017
Páginas 4
Fecha de subida 20/06/2017
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

BIOFARMÀCIA I FARMACOCINÈTICA II GEMMA CARTES VIA PULMONAR: DEPÈN DE: - Característiques fisicoquímiques.
- Característiques del dispositiu.
- Característiques fisiològiques.
DESTÍ DELS FÀRMACS INHALATS: - L’objectiu dels fàrmacs administrats per via pulmonar és pal·liar els símptomes locals.
- Interessa que el fàrmac no s’absorbeixi, sinó que actuï en la zona local concreta de les vies respiratòries.
- Com a objectiu terapèutic secundari, es pot buscar un efecte sistèmic, en aquest cas sí que interessa l’absorció del fàrmac per a que arribi a la biofase.
AVANTATGES: - Es pot administrar fàrmacs d’activitat intrínseca des del punt de vista farmacològic alta a dosis baixes, aconseguint efectes forts.
És una manera de disminuir els efectes adversos i optimitzar els efectes terapèutics.
- Si el que volem és una acció sistèmica, aquesta via (entre d’altres), evita l’efecte del primer pas. A més, no és invasiva, a diferència de la subcutània o intramuscular. Tot i que per acció sistèmica no està gaire desenvolupada.
- Independentmnet del dispositiu i dels factors que poden jugar en contra en el tracte respiratori, és una via que presenta una molt bona absorció.
- L’absorció es dona a nivell alveolar, i la biodisponibilitat tant en magnitud com en velocitat pot ser molt alta.
- El disseny del dispositiu pot variar l’absorció, si aquest està mal dissenyat i les partícules de fàrmac no arriben a la zona determinada, no es produeix absorció.
DESAVANTATGES: - CL mucociliar: les cèl·lules ciliades expulsen el mucus del tracte respiratori cap a l’exterior. Si el fàrmac es troba al mucus, serà o bé expectorat o deglutit, disminuint la seva biodisponibilitat.
- En alguns pacients s’aconsegueixen eficàcies majors quan el fàrmac s’administra via oral, i no per via pulmonar.
DESTÍ FÀRMACS: - Els fàrmacs inhalats, un 10-40% es diposita al pulmó, on es produeix una absorció completa cap a la circulació sistèmica i evitant l’efecte del primer pas, acabant per produir l’efecte.
- El 60-90% restant s’ingereix i va a parar al tracte gastrointestinal, on s’absorbeix i pateix efecte de primer pas hepàtic. La fracció oral biodisponible arribarà a circulació sistèmica i s’acabarà produint l’efecte.
ANATOMIA SISTEMA RESPIRATORI: - A l’hora de dissenyar formulacions que ens garanteixin la millor biodisponibilitat en magnitud i velocitat, s’ha de conèixer la fisiologia de l’aparell relacionat.
- Zona naso i bucofaríngia: no té cap paper en l’absorció de fàrmacs per via pulmonar.
BIOFARMÀCIA I FARMACOCINÈTICA II GEMMA CARTES Estructura vies respiratòries: - Zona conducció: de la tràquea fins als bronquíols pulmonars. La tràquea es van ramificant donant lloc a diferents estructures.
- Zona respiratòria: des dels bronquíols respiratoris fins els sacs alveolars. Transferència de gasos i fàrmacs cap a circulació sistèmica, ja que la membrana dels alvèols és molt permeable i afavoreix aquesta absorció.
- A mesura que incrementa la ramificació, les característiques varien: o Diàmetre: cada cop més petit, o Superfície: cada cop major.
o Vel. Conducció: es va reduint.
- El tamany d’aquestes vies es va reduint molt: o Tràquea  1,8cm; alvèols  0,04 cm.
o Superfície específica  2,5cm2  200cm2.
- La presència de cartílag és major a la tràquea que als alvèols, a partir dels terminals no hi ha cartílag, fent l’estructura molt flexible i fàcilment col·lapsable.
EPITELIS PULMONARS I PRINCIPALS TIPUS DE CÈL·LULES: - Tot el tracte respiratori està recobert d’un tipus d’epiteli.
- És una barrera de cèl·lules epitelials amb unions estretes, això fa que l’absorció es produeixi a través de les cèl·lules, permetent només el pas de molècules polars petites.
Mecanismes d’absorció: - Paracel·lular: a través de porus de les cèl·lules. Difusió convectiva. Per cèl·lules petites (< 4.000 D).
- Transcel·lular: difusió passiva.
- Al pulmó hi ha molt poca activitat enzimàtica.
- Pot haver transport d’influx (PEPT2) i d’eflux (PgP).
- Trancitosis o endocitosi: per a molècules de fàrmac molt gran que arriben a la zona alveolar. Gràcies a unes vesícules formades al parènquima pulmonar permeten que el fàrmac de PM gran arribi a la via sistèmica.
Tipus de cèl·lules: - Cèl·lules que es van reduint de tamany a mesura que avancem de les vies superiors a les inferiors.
Bronquis i bronquíols: - Ciliades: responsables d’expulsar la mucositat cap a l’exterior, que poden produir l’aclariment mucociliar.
- Cèl·lules globulars: - Cèl·lules basals: Sac alveolar: - Cèl·lules tipus 1: - Cèl·lules tipus 2: progenitores de les de tipus 1 que recobreixen l’alvèol.
CARACTERÍSTIQUES PULMONS: - Reben un flux sanguini de 5700ml/min, 5 vegades major a la que rep el sistema portal.
- El diàmetre de les vies aèries disminueix i la superfície d’aquestes incrementa en les ramificacions.
- L’àrea de la tràquea és de 2,5 cm2, mentre que l’àrea total dels pulmons, vies aèries es de més de 100 m2.
BIOFARMÀCIA I FARMACOCINÈTICA II GEMMA CARTES FACTORS QUE INFLUEIXEN EN LA ABSORCIÓ PULMONAR: - Per a que un fàrmac s’absorbeixi ha d’estar en contacte amb els alvèols pulmonars.
- Deposició: procés per el que les partícules inhalades arriben a les diferents zones del sistema respiratori.
FACTORS QUE AFECTEN A LA DEPOSICIÓ: Propietats de les partícules: - Diàmetre: com més petita, més facilitat per arribar als alvèols. Si es massa gran, quedarà dipositada a les vies superiors i no arribarà al lloc diana.
- Densitat: a menor densitat, major facilitat per la deposició alveolar.
- Forma.
- Càrrega: una partícula carregada es diposita abans que una no carregada.
- Composició química: solubilitat higroscòpica, augment de tamany per captació d’humitat, dificulta la deposició als alvèols.
Propietats del aerosol: - Concentració.
- Intervals de tamany de partícula.
- Velocitat de spray.
- Evaporació dels propel·lents.
- Bolus o niebla contínua.
Propietats del tracte respiratori - Geometria (variabilitat).
- Malalties.
- Humitat.
Perfils respiratoris: - Temps de residència (contenció de la respiració).
- Velocitat de flux volumètrica (velocitat de inspiració, volum tidal).
- Respiració nasal o bucal.
MECANISMES PER ELS QUE ES PRODUEIX LA DEPOSICIÓ: Impacte inercial: - Mecanisme més important per a partícules de més de 5 micròmetres.
- Es produeix degut a que les partícules a una velocitat determinada no poden canviar la trajectòria, xocant amb la paret de les vies aèries.
- El tamany òptim de les partícules es troben entre 1-5 micròmetres.
Sedimentació: - Mecanisme predominant per partícules entre 0’5 i 5 micròmetres.
- La deposició es produeix per acció de la gravetat.
Difusió browniana: - Mecanisme per a partícules menor de 0,5 micròmetres.
FACTORS DETERMINANTS DE L’ÈXIT: Aspectes fisicoquímics: - Estabilitat química i física.
- Diàmetre aerodinàmic.
- Força d’adhesió.
- Fagocitosis.
Aspectes biològics del principi actiu.
- Permeabilitat.
- Metabolisme.
- Seguretat.
BIOFARMÀCIA I FARMACOCINÈTICA II GEMMA CARTES - Immunogenicitat.
Idoneïtat de l’inhalador.
FÀRMACS SUSCEPTIBLES D’ADMINISTRACIÓ PER AQUESTA VIA: Acció local teràpia de l’asma: - Inhibidors d’alliberació de histamina  cromoglicat.
- Croticoides  budenosida.
- Beta adrenoreceptor agonistes  salbutamol.
Acció local antibiòtics i antihistamínics: Acció sistèmica: - Via assajada per pèptids i proteïnes  insulina, calcitonina, TSH, FSH, hormona del creixement, immunoglobulines i ciclosporina A.
FORMES DE DOSSIFICACIÓ: - Nebulitzadors: neumàtics, elèctrics.
MDI’s : inhaladors aerosol.
DPI’s: inhaladors de pols seca.
MDI’S: Components: - Fàrmac (en solució o suspensió).
- Propelent/excipient barreja líquida.
- Envàs, bidó d’alumini o frasc de vidre.
- Vàlvula dosificadora volumètrica.
- Actuador.
Formulació: - El contingut és una solució o suspensió del fàrmac en un propel·lent més altres dissolvents o excipients requerits.
- El propel·lent sempre es un gas liquat i comprès, que ha de mantenir una pressió constant durant el buidament de l’envàs.
- Normalment es prefereix desenvolupar suspensions, ja que són més estables i donen menys deposicions per impacte.
- En les suspensions, el control de la solubilitat és crític, per evitar el creixement cristal·lí.
- En cas de solucions s’inclou un cosolvent.
DPI’s: - Requereixen desenvolupament paral·lel dels dos components: la pols (formulació) i els dispositiu (inhalador).
- Dos tipus fonamentals de dispositius: o Reservori: o Predosificats: poden ser uni o multidosi.
Formulació: - El fàrmac ha d’estar en forma de fines partícules. Això implica unes característiques reològiques pobres, que dificulten la correcta dosificació.
- Ús de carriers per a millorar el flux és molt habitual. El més utilitzat és la lactosa.
...