Apunts de l'assignatura de Gestió Pública de les Destinacions (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Turismo - 2º curso
Asignatura Gestió Pública de les Destinacions
Año del apunte 2014
Páginas 13
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 26

Descripción

Document molt complert de l'assignatura de Gestió Pública de les Destinacions i que conté gairebé tota la informació necessària per assolir els coneixements necessaris per l'exàmen.

Vista previa del texto

qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasd fghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq Apunts Gestió Pública de les wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui Destinacions Turístiques Temari de tot el curs opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg Emanuel Martín Trillas hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg hjklzxcvbnmrtyuiopasdfghjklzxcvbn mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwert yuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopas 2014 TEMA 1: LA DISTRIBUCIÓ DE COMPETÈNCIES EN MATÈRIA TURÍSTICA 1.1 INTRODUCCIÓ -Existeixen multitud de decisions polítiques i normatives que no corresponen a la matèria en turisme però que la influeixen o són influïts per aquesta.
- La competència sobre aquestes matèries i la matèria en turisme no correspon exclusivament a una sola administració.
- Les administracions públiques bàsiques actuen amb autonomia política però amb limitacions, no poden contradir la normativa establerta per òrgans públics superiors.
1.2 MARC LEGAL EN MATÈRIA TURÍSTICA: DE LA CONSTITUCIÓ A LA LTCat - - - CE 1979, article 148.1, competència nº 18 de les CCAA és la d’ordenar i promocionar en matèria de turisme en el seu àmbit territorial.
EAC 1979, article 9, competència nº 12 de Catalunya és la d’ordenar i promocionar el turisme en el seu àmbit territorial.
EAC 2006, molt més extens i concret. Destaquen:  Article 84.2: competències de l’administració local.
 Article 142.1 (turisme juvenil).
 Article 169 (transport).
 Article 171 (és el més específic, inclou com a competències de Catalunya l’ordenació i la planificació; la seva promoció; la regulació dels drets i deures específics dels usuaris i els prestadors dels serveis turístics; la regulació i classificació de les empreses i establiments turístics; els ensenyaments i la formació turística; l’administració de línies públiques d’ajut de promoció del turisme).
LTCat 13/2002 de 21 de juny, defineix i regula les activitats econòmiques turístiques; relaciona el turisme amb els consumidor i usuaris; i regula els anomenats recursos turístics i la seva protecció contra l’erosió i el desgast que suposa el fenomen turístic.
CONCLUSIONS:  Cap de les normes bàsiques que afecten la matèria dóna una definició del que s’ha d’entendre per turisme (és un concepte molt difús).
 La CE 1979 atorga la promoció i ordenació del turisme com a matèria assumible per les CCAA.
 L’EAC 2006 és més extens en quant a les competències de Catalunya en la matèria turística (important l’article 171, molt complert).
 D’acord amb l’article 148.1 de la CE 1979, els EAC de 1979 i 2006 assumeixen la competència de Catalunya en matèria turística.
 La Generalitat concedeix certes competències a òrgans públics més petits i concrets ja que no pot assumir totes les competències en matèria turística (fet que ajuda a una gestió més eficient de la matèria).
 Degut a la complexitat de la matèria turística, cal tornar a destacar la importància del fet que els diferents òrgans administratius públics actuïn conjuntament i coordinadament per a la seva gestió.
1.3 COMPETÈNCIES EN MATÈRIA DE TURISME DE L’ADMINISTRACIÓ DE LA GENERALITAT (art. 67 LTCat) - En relació a les activitats econòmiques turístiques:  Creació i aprovació de la normativa general que regula les activitats econòmiques turístiques.
 Protestats d’inspecció i sanció de les activitats turístiques.
 Defensa de les activitats econòmiques turístiques contra l’intrusisme.
 Gestió del Registre de Turisme de Catalunya.
 Activitat de foment del sector turístic.
- En relació a la política de promoció turística: per l’important pes del PIB turístic a Catalunya, la seva ocupació de llocs de treball, i la seva capacitat d’atracció de visitant el turisme està considerat un bé d’interès general, fet pel qual es destinen importants quantitats d’ajuts econòmics per a la promoció turística. Competències:  Establir la imatge de Catalunya com a destinació global.
 Assistir i participar en fires de turisme, edicions de fulletons, etc.
 Elaborar estudis de mercat emissors de les destinacions.
 Declaració de: municipis turístics; recursos turístics essencials; àrees, béns i serveis d’interès turístic; creació i denominació de les denominacions geoturístiques.
- En relació a la planificació del sector: elaboració, aprovació i actualització del Pla de Turisme de Catalunya.
Potenciació dels ensenyaments en turisme, de la formació i el perfeccionament dels professionals del sector.
La Generalitat té competència diversa sobre matèries sectorials estretament lligades al sector turístic (p.e: urbanisme, mediambient, etc).
- 1.4 COMPETÈNCIES TURÍSTIQUES DE L’ADMINISTRACIÓ PROVINCIAL. LES DIPUTACIONS (art. 71 LTCat i art. 87 LMRLCat) La LBRL no preveu que les diputacions tinguin competències en matèria turística, però sí que ho fan la LTCat i la LMRLCat, que determinen les següents competències: - Declaració i gestió dels recursos turístics d’interès provincial.
- Promoció de les marques turístiques i dels recursos turístics del seu àmbit territorial.
- Assessorament i recolzament als ens locals que millori la competitivitat turística.
- Participació en l’elaboració dels instruments de planificació territorial i sectorial.
Les Diputacions tenen un caràcter auxiliar dels municipis, tot i així la CE 1979 les declara “intocables” fet que provoca que la gestió turística de molts municipis depengui del rol de les diputacions.
1.5 COMPETÈNCIA TURÍSTICA DE L’ADMINISTRACIÓ COMARCAL. ELS CONSELLS COMARCALS Com les Diputacions, són de representativitat directa amb caràcter auxiliar, dedicant-se principalment a gestionar serveis municipals de manera agrupada. La LTCat els atorga les següents competències: - Declaració i gestió (foment i protecció) dels recursos turístics d’interès comarcal.
- Iniciativa per obtenir de la Generalitat la declaració com a comarca d’interès turístic.
- En cas d’obtenir-ne la declaració, obligació de crear i mantenir una oficina comarcal de turisme.
Col·laboració amb els municipis que pretenguin obtenir la declaració de municipi d’interès turístic.
Col·laboració amb les iniciatives empreses per la Generalitat en la promoció de la marca turística Catalunya.
Participació en l’elaboració del Pla de Turisme de Catalunya.
Prestació dels serveis mínims que els ajuntaments estan obligats a prestar.
1.6 COMPETÈNCIES EN MATÈRIA DE TURISME DE L’ADMINISTRACIÓ MUNICIPAL - - - CE 1979, en els seus articles 137 i 140, disposa que les administracions locals gaudeixen d’autonomia sobre les matèries que la llei disposa de la seva competència.
La LBRL (article 25.2.m) i la LMRLCat (66.3.n) disposen el turisme com a competència municipal. A més, aquestes lleis llisten les matèries sobre les quals les administracions municipals tindran competències (sovint de manera conjunta amb la Generalitat i amb l’estat, i sovint en matèries estretament lligades al turisme).
L’EAC 2006 també reconeix la competència municipal en matèria de turisme i en aspectes relacionats. Més concretament, l’article 68 de la LTCat disposa les següents competències turístiques municipals:  La promoció i protecció dels recursos turístics d’interès municipal.
 La declaració dels recursos turístics d’interès local.
 L’atorgament de llicències, autoritzacions i permisos per establir i desenvolupar activitats econòmiques turístiques.
 L’elaboració dels instruments de planificació turística.
 La inspecció de les activitats turístiques i la protestat sancionadora (amb col·laboració de la Generalitat).
 Promoció de l’atorgament de denominacions geoturístiques i la declaració de llocs, béns i serveis d’interès turístic local.
A més, sempre que la seva economia ho permeti i la Generalitat i l’estat també, poden prendre competències en altres matèries del seu interès.
1.7 RÈGIMS ESPECIALS LOCALS EN MATÈRIA TURÍSTICA La LTCat estableix cinc categories de règim municipal especial (nosaltres ens centrarem en els municipis turístics i els municipis d’interès turístic): - Municipis turístics.
- Municipis d’interès turístic.
- Llocs, béns i serveis d’interès turístic.
- Comarques d’interès turístic.
- Denominacions d’àmbit supramunicipal o intercomarcal.
1.7.1 Municipis turístics És la categoria més destacada prevista en la LBRL (art. 30) i en la LMRLCat (art. 72). Són declarats per part de la Generalitat a instància de l’Ajuntament quan compleixin, com a mínim, una de les condicions següents:  Que el nombre de places de segona residència i d’allotjament turístic sigui superior al nombre de veïns.
 Que el terme municipal inclogui una platja o un domini esquiable (àrees considerades un recurs turístic essencial).
Un municipi busca ser declarat com a turístic degut a les compensacions monetàries que pot rebre directament o indirectament de l’estat o de la Generalitat. AVANTATGES DELS MUNICIPIS TURÍSTICS: - Reben una atenció preferencial en les polítiques d’implantació o millora d’infraestructures i serveis que incideixen notòriament en el turisme.
- Possibilitat de gaudir d’un règim d’horari i obertura d’establiments comercials més llarg que el general.
- Es diferencien pel règim de prestació de serveis mínims municipals.
La LTCat disposa que el municipi ha de prestar uns serveis municipals mínims en funció de la població de dret més la mitjana ponderada de la població turística. Aquests serveis són, generalment: - Protecció de la salubritat pública i la higiene en tot el terme municipal.
- Protecció civil i seguretat ciutadana.
- Promoció i protecció dels recursos turístics.
- Senyalització turística.
- Creació i manteniment d’una oficina de turisme.
- Funcions de sostenibilitat ambiental.
1.7.2 Municipis d’interès turístic Aquesta declaració la pot fer la Generalitat a instància d’un ajuntament. No té conseqüències específiques i la LTCat només indica que hauran de ser objecte d’una especial atenció en la planificació i promoció turística de la Generalitat.
TEMA 2: CONTROL PÚBLIC SOBRE LES DESTINACIONS 2.1 OBLIGACIONS PÚBLIQUES DE LES EMPRESES TURÍSTIQUES – INFRACCIONS INTRODUCCIÓ – FONTS INFORMATIVES L’article 2 de la LTCat defineix els “subjectes turístics”, incloent les empreses turístiques i els usuaris. Aquest apartat també està regulat pel Codi de Consum de Catalunya, un codi inclòs en la llei del Parlament 22/2010 de 20 de juliol, que regula de manera general la protecció dels consumidors i usuaris.
DEFINICIÓ D’USUARI Art. 29 LTCat: són usuaris turístics o turistes les persones físiques o jurídiques que demanen o reben qualsevol servei turístic, i tenen els drets i les obligacions que estableix aquesta llei.
Un usuari també és un consumidor, motiu pel qual també gaudeix de la protecció del Codi de Consum, fet que provoca que les activitats turístiques tinguin les obligacions que estableix el Codi de Consum més les que indica la LTCat.
PRINCIPIS DE LA RELACIÓ DE CONSUM Article 112-1 Dret bàsic: les persones consumidores són objecte d’una protecció especial.
Article 112-2 Bona fe i equilibri de les posicions jurídiques.
Article 112-3 Irrenunciabilitat dels drets: els drets de les persones consumidores són irrenunciables, tot i que hi hagi pacte que els exclogui.
Article 112-4 Principi del consum responsable: les relacions de consum s’han d’ajustar als criteris de racionalitat i sostenibilitat.
Article 112-5 Principi de protecció de les persones consumidores: les AP catalanes han de vetllar per garantir el compliment dels drets de les persones consumidores.
DRETS DELS CONSUMIDORS Article 122-1 Disposició general: 1. Es reconeix als consumidors els drets i interessos que estableix aquesta llei. 2. Les relacions de consum que es desenvolupin a Catalunya es regeixen per aquesta llei.
Article 122-2 Drets protegits: aquests són els drets i interessos dels consumidors:  Dret a la protecció de la salut i la seguretat.
 Dret a la protecció dels interessos econòmics i socials.
 Dret a la indemnització i repartició de danys.
 Dret a la protecció jurídica, administrativa i tècnica.
 Dret a la informació, l’educació i la formació.
 Dret a la representació, la consulta i la participació.
 Els drets lingüístics.
   DRETS DELS USUARIS (Art. 30 LTCat) Rebre informació complerta sobre la prestació del servei.
Rebre les factures acreditatives del consum o ús del servei.
Tenir garantida la tranquil·litat i la seguretat.
   DEURES DELS USUARIS (Art. 31 LTCat) Complir les condicions pactades amb els establiments turístics.
Pagar el preu del servei pactat.
Respectar el reglament intern de l’establiment turístic.
   DRETS DE LES EMPRESES TURÍSTIQUES (Art. 35 LTCat) Exercir lliurement llur activitat (amb conformitat de la llei).
Ésser incloses les característiques específiques o l’oferta específica.
Sol·licitar ajuts o subvencions i incentius econòmics que atorguin les administracions turístiques.
      DEURES DE LES EMPRESES TURÍSTIQUES (Art. 36 LTCat) Disposar de la documentació requerida per a la pràctica de l’activitat econòmica turística.
Complir la normativa turística general i concreta de llur activitat.
Prestar els serveis que ofereixin amb la màxima qualitat.
DRET D’ACCÉS A ESTABLIMENTS TURÍSTICS (Art. 39 bis LTCat) Els establiments d’allotjament turístic tenen consideració de local públic.
Accés i permanència lliure i no es pot restringir per raons de raça, sexe, religió o opinió.
Accés i permanència condicionables al compliment o no del reglament de règim interior.
INFRACCIONS És la desobediència de les obligacions reals d’una conducta, la qual és castigada pel poder públic.
ART. 87 LTCat (INFRACCIONS LLEUS) Es considera infracció lleu si no té transcendència econòmica directa ni comporta perjudicis greus per als usuaris turístics. Poden ser sancionades amb un simple advertiment o amb una multa de fins a 3.000 euros. Prescriuen en el termini d’un any. Aqui tenim alguns exemples:  Faltar al respecte i la consideració als usuaris turístics.
 No exhibir permanentment el rètol que anuncia la disponibilitat de fulls de reclamació.
 Qualsevol infracció classificada com a greu que no mereixi aquesta qualificació.
ART. 88 LTCat (INFRACCIONS GREUS) Poden ser sancionades amb una multa d’entre 3.001 i 30.000 euros o amb la suspensió o tancament de l’activitat durant un període de fins a un any. Prescriuen en el termini de dos anys. Aquí tenim alguns exemples:  Faltar greument al respecte i la consideració dels usuaris turístics.
 Resistir-se a facilitar l’actuació dels agents d’inspecció turística.
 Qualsevol infracció classificada com a molt greu que no mereixi aquesta classificació.
ART. 89 LTCat (INFRACCIONS MOLT GREUS) Poden ser sancionades amb una multa d’entre 30.000 i 600.000 euros, el tancament o suspensió de l’activitat durant un període de fins a 2 anys, i el tancament definitiu del negoci si la infracció és de gravetat extrema. Prescriuen en el termini de tres anys. Aquí tenim alguns exemples:  Prestar o exercir serveis turístics sense les condicions i els requesits legalment establerts.
 Cometre infraccions que comportin un perjudici greu per als recursos turístics de Catalunya.
 Reiterar l’omissió, falsedat, o inexactitud en l’aportació de documentació i dades que s’hagin de presentar davant de l’Administració.
GRADUACIÓ DE LES SANCIONS A l’hora d’imposar una sanció poden haver-hi circumstàncies agreujants o atenuants:  La reiteració.
 L’afectació de col·lectius d’usuaris protegits.
 L’existència d’avisos i requeriments administratius previs.
 La intencionalitat.
 La transcendència o ressó social que hagi tingut la infracció.
 El nombre d’usuaris afectats  La reparació dels perjudicis ocasionats.
 El benefici il·lícit obtingut arrel de la infracció.
RESPONSABILITAT DE LES INFRACCIONS I SANCIONS (ART. 91 LTCat) Les empreses són responsables de les infraccions comeses al seu local o durant la seva activitat empresarial, així que també responen pel seu personal contractat.
INDEMNITZACIONS PER DANYS I PERJUDICIS (ART. 333-7 Codi de Consum) Amb la sanció, l’Administració pot fixar la indemnització a percebre per l’usuari arrel de la infracció. L’Administració pot cobrar l’import de la sanció per la seva protestat executiva, però un usuari haurà de recórrer als tribunals de justícia per percebre la indemnització que lis correspongui. Els tribunals poden fixar una sanció més reduïda o més elevada que la establerta per l’Administració.
Gestió Pública Tema 3: La intervenció del sector públic en l’economia per motius de deficiència en l’assignació de recursos i per motius d’equitat El sector públic en l’economia persegueix la defensa d’aquells valors als quals la societat dóna més valor, i corregir l’activitat del mercat quan aquesta no garanteix els següents aspectes:    Equitat: una distribució justa de la renda i la riquesa protegint als grups vulnerables.
L’assignació eficient de recursos de l’economia: com els béns preferents (conservació del patrimoni cultural); externalitats (contaminació del medi natural); béns públics; informació imperfecta; etc.
L’estabilitat i el creixement econòmic + control de la inflació.
Els motius que justifiquen la intervenció del sector públic en l’activitat econòmica són: 1. Per arguments d’equitat: redistribució i equitat de la renda reduint les diferències de renda, establint preus màxims o mínims, o controlant i regulant els programes d’assistència pública com l’assegurança d’atur, les beques i ajudes discapacitades. Un exemple seria una empresa que és lliure per a organitzar la seva producció, així que imposen qualsevol condició als seus treballadors. Això no és ni equitatiu ni just.
2. Arguments macroeconòmics: la renda nacional, l’atur o la inflació... a més de la promoció de la prosperitat econòmica general.
3. Correcció de les fallades de mercat (ineficiència del mercat). Per exemple quan hi ha un cas de monopolització d’un producte, ja que la distribució del mercat és ineficient.
A continuació analitzarem la intervenció del Sector Públic en l’economia per motius d’eficiència (correcció de fallades de mercat).
1. Repàs d’un mercat perfectament competitiu, sense fallades, i que porta a l’assignació eficient de recursos. L’economia de mercat vol dir que el mateix mercat és el mecanisme fonamental que dóna resposta a què produir, com produir-ho, i per a qui produir. Un mercat competitiu és sinònim d’un mercat eficient. Un mercat eficient es dóna quan s’obté el màxim benestar social per als ciutadans a partir dels recursos productius de que es disposa i donada la distribució inicial de la propietat d’aquests recursos productius entre els individus. La competència perfecta, per tant, es dóna quan es compleixen els requisits següents:  Els preus assenyalen la disponibilitat a pagar (valoració de la demanda).
 Els preus dels factors de producció assenyalen la productivitat dels mateixos, l’assignació ha de ser òptima de factors de producció en el procés productiu.
  Es produeix d’acord a la valoració dels individus (demanda).
Assignació òptima de recursos (eficiència).
Un cas és els dels serveis sanitaris, ja que no n’hi ha molts productors, això els hi representa poca competència i molt poder de mercat (es donen casos d’oligopoli i de monopoli). A més, el producte no és homogeni, hi ha barreres d’entrada (com llicències, títols acadèmics, etc), i no hi ha informació perfecta per al consumidor (fet que proporciona avantatge per als productors que ja estan dins del mercat).
2. Casos que justifiquen la intervenció del sector públic per ineficiència dels mercats: fallades de mercat. Quan el mercat falla en l’assignació eficient de recursos el mercat no maximitza el benestar social. Els casos són els següents:  En el cas de béns públics, ja que no existeixen mercats per a l’intercanvi de certs béns i serveis. Si volem diferenciar béns entre béns públics i béns privats ens haurem de guiar per les característiques de si és excloïble o si és rival.
L’excloibilitat es refereix a la propietat d’un bé per la qual una persona pot utilitzar un bé de manera exclusiva, i la rivalitat en el seu consum es refereix a la propietat d’un bé per la qual la utilització d’aquest bé per part d’una persona redueix les possibilitats de que sigui utilitzat per altres persones. Hi ha quatre tipus de béns: (I) Béns privats: béns que són excloïbles i rivals en el seu consum.
(II) Béns públics: béns que no són ni excloïbles ni rivals en el seu consum.
(III) Recursos comuns: béns que no són excloïbles però que són rivals en el seu consum.
(IV) Monopolis Naturals: Béns que són excloïbles però no rivals en el seu consum.
El cas del free-rider: es tracta d’una persona que s’aprofita d’un bé comú però sense pagar pel mateix, esperant que altres paguin la seva part del bé que consumeix.
 En el cas de recursos de propietat comuna. Els recursos comuns són de lliure accés però són limitats ja que el seu ús per una persona limita l’ús per part d’altres persones. El problema és que al ser gratuïts es té la tendència a utilitzar-los més del que convindria, impedint o reduint l’ús a terceres persones que poguessin tenir major necessitat. L’Estat pot pal·liar el mal ús dels béns públics fixant normes que regulen el seu ús (mitjançant llicències per caçar o pescar, limitant la perforació de pous, etc).
 Quan els mercats no són competitius (oligopoli, monopoli, i competència monopolística). Es dóna l’anomenada competència imperfecta, és a dir, la situació de mercat en la que no es fan servir eficientment els recursos. El mercat de competència perfecta es caracteritza per aquestes 4 propietats: (I) Intervenen molts compradors i venedors, així cap actor domina en el mercat. Això implica que cap decisió influeixi en el preu. Són preu-acceptants.
(II) els productes són pràcticament idèntics, així a un comprador li resultarà indiferent comprar el producte d’una empresa o el d’una altra.
(III) hi ha llibertat d’entrada i sortida en el mercat, tant per a compradors com per a venedors.
(IV) hi ha plena informació, tots els compradors i venedors coneixen els preus i les característiques dels productes.
Quan hi ha un cas de competència imperfecta? Quan hi ha un producte diferenciat o el producte no es homogeni, quan a alguns consumidors o productors els hi manca informació, quan uns productors són més influents que d’altres, o quan hi ha necessitat d’inversions prèvies. A la pràctica gairebé tots els mercats són de competència imperfecta, ja que abasteix un ventall de possibilitat amplíssim entre la competència perfecta i el monopoli.
 Externalitats, on els preus de mercat dels béns i serveis no reflecteixen els costos socials de produir (per exemple la contaminació). Més concretament, es dóna quan les activitats econòmiques afecten a tercers aliens a l’intercanvi, ja sigui positivament o negativament. Alguns exemples d’externalitats negatives són el soroll degut a un bar de nit, la contaminació per activitats industrials, o l’abocament de residus. Les externalitats són, per tant, els costos o beneficis associats a la producció o consum d’un bé que van a parar a tercers, a altres persones que no són ni el consumidor ni el productor. Exemples d’externalitats positives són l’obertura d’un cinema, la creació d’un museu, la restauració d’un monument, etc. En cas d’haver-hi externalitats el cost que es reflecteix en la comptabilitat de l’empresa cal afegir el cost social, ja que el cost decideix la quantitat que la empresa produeix i la manca de consideració del cost social portarà a que produeixi més o menys quantitat de bé de la socialment desitjada, generant-ne una deficient assignació de recursos. Les empreses no afegeixen els costos de la depuració de la contaminació ni el cost de subsidis d’atur a les persones que es dedicaven a pescar en les aigües contaminades. En aquesta manca d’assumpció de les externalitats és quan té lloc la fallida de mercat. Quan hi ha externalitat positiva en el consum és quan es corregeix mitjançant subsidis de preu, quan és negativa s’apliquen impostos en el mateix per tal d’arribar al consum eficient.
 Altres (mercats incomplerts o la informació imperfecta). Alguns casos són els mercats incomplets, la informació imperfecta (quan no hi ha disponibilitat total de la informació per part del consumidor), la informació asimètrica (quan una de les parts no compta amb la mateixa informació que l’altra part), la selecció adversa (referit al procés de mercat en el qual es donen resultats dolents degut a les asimetries d’informació entre venedors i compradors) i el risc moral (per exemple quan assegures a una persona, la qual té una informació privada impossible d’esbrinar per el prestatari del servei que fa que tingui un cert nivell de risc a l’hora d’assegurar-lo). En el cas dels mercats incomplerts es tracta de la no existència del mercat, es dóna quan no hi ha oferents però sí que existeix una demanda però aquesta demanda no genera la rendibilitat suficient per a que alguna empresa es decideixi a satisfer-la. Si el govern considera que satisfer aquesta demanda és importants a nivell social o econòmic pot posar remei a aquesta situació.
3. Instruments del Sector Públic per la correcció de les fallades de mercat i aconseguir l’assignació eficient de recursos.
La teoria econòmica admet l’existència de fallades de mercat però no hi ha cap acord previ en la forma i magnitud de la intervenció del sector públic per afrontar-s’hi. En aquests casos no es discuteix l’economia de mercat, només es debat sobre el grau d’intervenció estatal. A més les solucions i intervencions no són excloents i a vegades poden aplicar-se varies amb una mateixa finalitat.
La manera que té el sector públic d’intervenir-hi és a través del subministrament de béns i serveis en forma d’incentius (subvencions) i desincentius (impostos) fiscals.
També poden optar per aplicar-hi una regulació en forma de restricció de consum o ús, o obligatorietat de consum o ús. Altres vies d’actuació serien la creació de mercats, l’establiment de drets de propietat, i el proporcionament d’informació.
(I) Incentius: quan el que es deriva són beneficis externs, el Govern pot estimular la producció o el consum a través d’una política de subvencions (que senzillament són impostos a la inversa).
(II) Desincentius: l’aplicació d’un impost sobre una determinada activitat econòmica incrementa el seu cost de producció i, per tant, incideix en la quantitat que la empresa decideix produir per apropar-lo al nivell desitjable socialment. Un exemple seria l’ecotaxa o altres externalitats negatives en el consum com l’impost sobre la benzina, sobre el tabac, o sobre l’alcohol.
(III) Regulació correctora: existeix un marc jurídic al qual s’ha d’ajustar tota activitat econòmica. En el cas dels béns de lliure accés (com espais naturals protegits) es regula el seu ús per preservar-los. Si existeixen costos externs la regulació s’acostuma a basar en el control o, fins i tot, en la prohibició. A més a través de la regulació correctora es poden corregir les situacions de poder de mercat.
(IV) Altres instruments: com els permisos d’emissió negociables (creació d’un mercat de permisos de contaminació per a que les empreses i països valorin i assumeixin individualment els costos socials de la seva activitat), i proporcionar informació (mitjançant campanyes publicitàries que mentalitzi possibles consumidors del cost social que se’n deriva de l’ús d’un recurs concret).
A continuació explicarem la intervenció de l’Estat per motius d’equitat: L’equitat també és un altre motiu pel qual el sector públic pren actuacions. De vegades el lliure mercat o la distribució de la renda, la riquesa o certs béns pot semblar-nos poc equitatiu, doncs bé aquesta desigualtat pot estar deguda a: (I) La diferent dotació inicial de recursos econòmics.
(II) Existència d’individus amb diferents nivells de possibilitats.
(III) Pel desigual talent i capacitat natural dels individus.
(IV) Pel diferent esforç realitzat.
(V) Per altres contingències i atzars de la vida.
El mercat competitiu pot aconseguir l’eficiència però la distribució resultant pot no ser equitativa, serà llavors quan la societat a través d’accions privades i públiques determini les normes de justícia i els mecanismes redistributius. En els estats moderns la tasca redistributiva és important. Entre els mecanismes per portar a terme aquesta tasca redistributiva tenim: (I) Els impostos, que graven més intensament als que tenen major capacitat econòmica.
(II) Determinades normes perquè els agents privats modifiquin el seu comportament (per exemple normes de contractació de certs grups de treballadors).
Tema 4: La gestió pública turística a través dels ingressos públics 4.1 Els ingressos públics. Tipologia i vinculació amb el turisme La finalitat dels impostos és la recaptació o generació d’ingressos per tal de gestionar el sector turístic. Permeten, a més, la internalització de les externalitats negatives mitjançant el pagament per part de l’agent generador (per exemple el que contamina) de impostos per aquesta acció. Un dels principals problemes per poder imposar aquests impostos és el de disposar de tota la informació necessària. En l’àmbit del turisme, els efectes externs negatius derivats de la producció i el consum turístic poden revertir en formes com un deteriorament del medi ambient i dels recursos naturals per una sobreexplotació del seu ús o consum o per l’explotació turística dels mateixos. Aquí és on apareix l’anomenada imposició verd, que es basa en l’establiment d’impostos vinculats a la generació de l’efecte extern negatiu, dissenyats de manera que permetin arribar a un punt òptim de producció (o explotació) d’aquests mateixos recursos.
També tenim els impostos de valor reduït, que poden tenir objectius més enllà del simple fet recaptatori corrector de l’externalitat negativa. La reducció de l’activitat turística serà major quan major sigui l’import imposat i l’elasticitat-preu de la demanda (caeteris-paribus). Un import reduït (que es pot aplicar per temor a que la demanda es veiés dràsticament reduïda) també generarà importants volums de recaptació (sempre que hi hagi també elevats nivells de consum).
Així, com a mode de conclusió, podem distingir dos tipus d’imposició: la mediambiental (imposició verd) i la participació del turista en el finançament dels béns públics (impostos de valor reduït com, per exemple, l’impost turístic sobre les pernoctacions en establiments turístics). L’objectiu de la imposició (tant si és recaptatòria com correctora d’ineficiències) juntament amb tots els elements a tenir en compte d’aquesta imposició com el seu pes, o les persones objectiu, dependrà de factors com la capacitat que tingui el destí de ser únic i oferir un producte turístic que tingui pocs substituts.
...