Apunts Estructura Social (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 2º curso
Asignatura Estructura Social
Año del apunte 2016
Páginas 100
Fecha de subida 19/04/2016
Descargas 7
Subido por

Descripción

Apunts d'Estructura Social, assignatura impartida per Maria José González. A part de la teoria feta a classe, inclou els resums de les lectures obligatòries del curs 15/16.

Vista previa del texto

Estructura Social Rosa Alonso Mollà ESTRUCTURA SOCIAL CURS 15/16 - UPF 1 Estructura Social Rosa Alonso Mollà 1. Què entenem per ESTRATIFICACIÓ SOCIAL? “Capítol 5. La desigualdad y el nacimiento de la modernidad” i “Capítol 6. Perspectiva histórica: los tres tipos de desigualdad en la historia global y nacional”, a: Therborn; Göran (2015) La desigualdad mata.
2. Vivim a una societat sense classes socials? Ayala Cañón, Luis (2015) “El sistema de garantía de ingresos en España: Efectos sobre la desigualdad y la pobreza” a 2º Informe sobre la Desigualdad en España 2015 Gimeno Ullastres, Juan A. (2015) “Aproximación a una renta bàsica sostenible2º Informe sobre la Desigualdad en España 2015 3. Es compleix "la promesa del capitalisme"? La mobilitat social als països industrialitzats Onrubia Fernández, Jorge (2015) “5.1. Política de vivienda y desigualdad” , 2º Informe sobre la Desigualdad en España 2015.
Trilla, Carme (2015) ”5.2. Propuestas en material de política de vivienda” 2º Informe sobre la Desigualdad en España 2015.
4. Els "processos de legitimació" del sistema capitalista a debat Kerbo, Harold R. (2003) "El proceso de legitimación". A: Kerbo, Harold R. (2003) Estratificación social y desigualdad el conflicto de clases en perspectiva histórica y comparada.
Therborn; Göran (2015) “Capítol 2. Tras las puertas de la exclusión”, a: Therborn; Göran (2015) La desigualdad mata. Madrid: Alianza Editorial. Pàgs.193-220. 29-42.
5. Hi ha desigualtats de gènere a la societat actual? Laura SALES GUTIÉRREZ (2013) “Realidades invisibilizadas: pobreza e impacto de la crisis a partir de una investigación feminista en el área metropolitana de Barcelona” 6. Fins a quin punt l'origen migratori o la ètnia constitueixen una barrera per la mobilitat social? Cebolla, Héctor (2014) "Inmigración y educación: los problemas tempranos de rendimiento escolar de los hijos de los inmigrantes". A: J. Arango, D. Moya and J. Oliver, Inmigración y Emigración: mitos y realidades. Anuario de la Inmigración en España. Barcelona: CIDOB.
7. Sistema educatiu i mobilitat social: funciona l'ascensor social? Calero, Jorge (2015) “La educación y la desigualdad”, a: Ayala Cañón, Luis (Coord.) (2015)2º Informe sobre la Desigualdad en España 2015. Madrid: Ed. Catarata.
Tiana Ferrer, Alejandro (2015) “Desigualdades en el sistema educativo español. Visión política”, a: Ayala Cañón, Luis (Coord.) (2015) 2º Informe sobre la Desigualdad en España 2015.
Madrid: Ed. Catarata.
2 Estructura Social Rosa Alonso Mollà INTRODUCCIÓ “Les desigualtats són una construcció humana, per tant, som nosaltres qui les podem transformar.” Segons Göran Therborn la desigualtat representa una violació humana i dels drets humans perquè implica la negació de desenvolupar les capacitats humanes, argument inspirat en les idees de l’economista Amartya Sen.
La desigualtat té diferències molt clares que podem mesurar. Algunes de les conseqüències directes són la mort prematura, mala salut, pobresa, inseguretat, manca de confiança a en un mateix, etc. No és únicament una qüestió de diners sinó el fet que algunes persones no tinguin la capacitat de funcionar com un ésser humà.
La seva tesi més forta dóna nom al seu llibre “La desigualtat mata”. La desigualtat comença a tenir cada vegada més competències en els països desenvolupats, en les grans potències industrials. Això s’expressa en vides humans atrofiades, desigualtats associades al gènere, a l’ètnia i a la classe, diversos eixos.
L’autor també utilitza l’exemple de l’esperança de vida per demostrar que la desigualtat mata doncs aquesta és un indicador de la qualitat de vida que has tingut, d’una bona alimentació i de l’atenció mèdica. Aquests cassos concrets ho mostren: - - - Als EEUU, entre els homes negres amb menys de 12 anys d’educació i els homes blancs amb més de 16 anys d’educació la diferència d’esperança de vida és de 12 anys.
Als EEUU, si estàs en el 20% de la població dels que guanyen més, la teva esperança de vida augmenta 4 anys, si a més tens una feina estables, augmenta 3’4 anys, i a més, si t’emparelles de manera estable afegeix 2’5 anys d’esperança de vida.
L’esperança de vida mitjana dels països desenvolupats i en via de desenvolupament també varia molt. La diferència entre aquest dos bloc és de 27 anys. I el que menys, Serra Leone, amb el que més, Japó, la diferència és de 46 anys.
L’esperança de vida als EEUU és de 78 anys, està per sota dels països rics industrialitzats, que és de 80 anys. Fins i tot està per sota de l’esperança de vida de Cuba. L’esperança de vida de Washington DC és similar a la de Romania. Aquesta esperança de vida dels EEUU reflexa la polarització de la seva població, doncs és una mitjana entre tota la població.
L’autor diferencia tres tipus de desigualtat en els seus llibres: - - - La desigualtat vital: les diferents condicions i qualitat de vida té un cost i això es reflecteix en els indicadors de salut i en d’esperança de vida. En són exemples els casos anteriorment esmentats.
La desigualtat existencial: és aquella desigualtat generada per la manca d’autonomia, de dignitat, de llibertat, de dret al respecte i al desenvolupament personal que pateixen algunes persones. Algun exemple seria una persona homosexual en un context de masculinitat hegemònica i que ha de reprimir la seva manera de comportar-se perquè aquesta categoria social en la seva situació no està ben vista, o algunes condicions de les dones en el seu lloc de treball com quan les hostesses havien “d’ensenyar cuixa”.
La desigualtat de recursos: són desigualtats enteses com l’accés als recursos en general, més allà dels diners sinó també cultura, xarxes, etc.
3 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Una de les reflexions de Therborn és que tenint aquest eixos de desigualtats, què és el que fa que en totes les societats modernes encara estigui present aquestes desigualtats? Ell mateix respon la pregunta proposant l’existència de diferents mecanismes que reprodueixen la desigualtat en les diverses societats al llarg del temps. Aquest mecanismes són: - - - Mecanismes de distància social: són aquells que creen la separació entre les categories socials. Per exemple aquells mecanismes liberals que justifica la distància social entre guanyadors i perdedors.
Mecanismes d’explotació: són aquells que provoquen que molts treballadors visquin en situació d’explotació. Per exemple el del mercat de la roba a Bangladesh, Vietnam, etc.
Mecanismes del sostre de vidre: son aquells que provoquen la incapacitat de pujar socialment. Tots tenim certa mobilitat però hi ha determinades persones que els hi costa més arribar per la seva posició dintre l’estructura social. Per exemple, les dones a la universitat, hi ha moltes més dones llicenciades a la universitat però en els llocs de poder i influència estan molt infrarepresentades.
Igual que hi ha aquest mecanismes també hi ha mecanismes d’igualació. Alguns exemples: punts que se l’hi donen a les minories ètniques a l’hora d’adquirir una plaça a la universitat, els incentius que se’ls hi donen als pares amb menys recursos, etc.
Tot i això, l’autor anomena com a un aspecte d’avanç en aspectes d’igualtat el fet que d’ençà l’any 2004, una de les condicions que se li demanen als països que volen accedir a la Unió Europea és que incorporin un Pla Nacional d’Inclusió Social, on especifiqui com reduir la desigualtat i exclusió social al seu país, com per exemple els països de l’Est que tenen molts problemes amb la comunitat gitana, o Espanya amb l’atur.
4 Estructura Social Rosa Alonso Mollà 1. Què entenem per ESTRATIFICACIÓ SOCIAL? La manera d’observar la pobresa des del nostre punt és molt condescendent i poc crítica. Al llarg d’aquesta lliçó s’intentaran resoldre les següents tres qüestions: - En una societat estratificada, quines persones aconsegueixen les posicions més desitjades? Per què hi ha persones que no hi arriben? Que no experimenten aquesta mobilitat, qui obté els recursos i perquè dintre de l’estructura social? Quin són els mecanismes que poden promoure major igualtat? Partint de la premissa que la societat esta profundament estratificada i que existeix la distància social.
Per respondre aquestes preguntes mai arribaríem a un acord a causa dels varis paradigmes ideològics existents.
Al llarg de tota l’assignatura cal tenir en compte els diferents eixos importants de desigualtat: gènere, ètnia, classe social, educació, generació, origen ètnic.
Per entendre i analitzar l’estratificació social cal entendre prèviament una sèrie de conceptes sociològics i de la mateixa estratificació:    Diferenciació social: fenomen causat perquè els individus tenen tasques diferents. No implica jerarquització, només diferència. Aquest és la precondició de la desigualtat. A mesura que la societat va desenvolupant-se es va creant molta més diferenciació, el que provoca el següent concepte.
Desigualtat social: les tasques diferents dutes a terme pels individus comencen a ser ordenades i hi ha persones que tenen un accés diferent als recursos, posicions i serveis més desitjats de la societat. Per tant, existeix una jerarquització amb conseqüències.
El pas entre la diferenciació i la desigualtat és un pas mental d’avaluació social, fem judicis de valor de manera que situem a persones en situació d’avantatge respecte unes altres.
L’autor que més ha teoritzat sobre aquest procés de jerarquització és Douglas Massey, sociòleg de La universitat de Prinston, que tracta sobretot la segregació dels EEUU. Diu que les persones tendim a posar etiquetes en funció a les determinades qualitats de les persones i una vegada les etiquetem les situem en jerarquies continues. Una de les reflexions bàsiques de la sociologia és que estar situat a la part alta de l’estructura social et dóna més accés als recursos materials i recursos simbòlics, més estatus i més recursos emocionals. Aquests darrers significa que tens un autoestima més alta.
Estratificació social: al cap del temps aquestes capes socials queden més identificades i es creen estrats socials.
El fenomen d’etiquetar i ordenar les persones és l’origen de l’estratificació, perquè s’ubiquen les persones dins l’estructura social i depenent de la posició tindràs un accés diferent als diversos recursos.
Douglas Massey, és una autor que podem ubicar dintre del paradigma del conflicte crític, és crítica amb la societat, propera al pensament postmarxista i defensa que les coses sí que es poden canviar. D’acord amb aquest hi ha uns mecanismes que afavoreixen l’estratificació social. Aquest dos mecanismes són: - L’ubicació de les persones dins les categories socials.
5 Estructura Social - Rosa Alonso Mollà La institucionalització de les pràctiques. Això significa que tots estem d’acord amb les normes que ubica les persones.
Douglas pensa que aquests mecanismes es basen en dos principis: - - Principi d’explotació: aquest mecanisme es mantenen pel principi d’explotació, que significa que un grup amb més poder expropia i limita els recursos d’un altre determinat grup.
Principi d’oportunitat: oportunitats d’acaparament. Un grup social restringeix l’accés als recursos escassos a través de la negació o el control.
Els psicòleg socials diuen que l’estratificació comença en l’àmbit psicològic a través de la creació de barreres cognitives que posen límits a les diferents categories socials. Abans que la societat acabi acceptant les barreres socials nosaltres les hem de crear mentalment.
Les persones estan psicològicament programades per crear el pensament categòric, de manera innata. Els psicòlegs determinen que la intel·ligència humana fa que observem diversos patrons i apliquem patrons inductius de com funciona la realitat.
Un cop hem classificat, assumim cert prejudicis a aquestes categories amb les que hem classificat. Els prejudicis tenen una part conscient i una part inconscient, la darrera lligada al instint de supervivència en molts cassos.
La teoria de classificació social en funció dels estereotips en la que es basa Douglas s’anomena “The stereotype content model”.
Aquesta teoria estableix que nosaltres creem estereotips a partir de dues dimensions a l’hora de classificar les persones. La primera dimensió seria l’agradabilitat (eix vertical), és a dir, si són més agradables o menys. Amb les agradables busquem interacció social i amb les menys agradables la evitem. La segona dimensió seria el que anomenen la competència o eficàcia (eix horitzontal). Les persones que són competents són les que tenen èxit dintre la societat, que s’ha situat dintre d’un alt lloc en la societat.
A partir d’aquest dos grans eixos surt la graella on classifiquem la població i es formen quatre grans grups. El que és interessant d’aquesta classificació és que a través d’aquesta associem diverses característiques i això té conseqüències en el nostre comportament. Els tres grups són: 6 Estructura Social - - - - Rosa Alonso Mollà Esteemed In-group: a dalt a la dreta. Són les persones estimades perquè són molt competents i agradables. Són aquelles que pertanyen al teu grup social i que s’assemblen molt a tu i són persones molt accessibles i que mereixen un respecte i aixequen emocions d’estima i d’orgull.
Envided Out-gropu: a baix a la dreta. Són persones competents i eficaces, però no són estimats sinó que ens provoquen una sensació d’enveja. No pertanyen al teu grup social però sen surt molt bé a la vida. Douglas diu que en una societat que està estratificada estable la convivència entre el primer grup i aquest és bona, conviuen.
Però, quan es dóna una situació de desordre social aquests grups seran objecte d’odi i d’atacs perquè se’ls culpabilitza de la situació de desequilibri social. Un exemple del segon grup serien els jueus.
Pitied Out-group: a dalt a l’esquerra. Són aquelles persones molt agradables però que no son competents. El sentiment que desperta aquesta categoria social és de llàstima.
Per exemple: els refugiats, gent gran, persona jove que ha tingut una desgràcia, etc. El primer grup se’n cuida de les persones d’aquest per aquest sentiment de llàstima però en el moment en el qual es dóna un trencament de l’estabilitat social, la gent se n’oblida perquè no són del seus. Un exemple molt clar va ser durant el huracà Katrina a Nova Orleans que tothom va fugir inclús els responsables dels centres geriàtrics i van deixar a la població gran abandonada a causa de la manca de mitjans per ajudar-los.
Despised Out Group: a baix a l’esquerra. Aquest grup és el que qualifica com a menys competent i menys agradable. Els sentiment que provoquen aquestes persones és menyspreu.
En funció del lloc on t’ubiquen en aquesta classificació l’accés als recursos serà molt diferent.
Els psicòlegs socials també esmenten dos fenòmens que es donen un cop establerta la classificació mental: - - Error fonamental d’atribució: és un fenomen que els individus realitzen quan veuen una persona que es troba en una situació precària i en lloc de pensar el que li ha portat a aquesta situació el que tendeixen a fer és exagerar les característiques individuals i a culpabilitzar-los en lloc de pensar els factors que porten a l’exclusió social. És el cas del que ha succeït amb la crisi econòmica: les persones que van començar a perdre l’habitatge se’ls tatxava d’incompetents a causa d’un sobreendeutament i a culpabilitzar-los per això.
L’efecte actor observador: és el fenomen que es dóna quan l’individu que es troba en una situació precària tendeix a pensar que la seva situació és causada per factors externs que no depenen d’aquest. És el procés invers de l’error fonamental d’atribució.
7 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Es considera doncs, que una societat està estratificada en el moment en el qual les jerarquies i les desigualtats prenen forma i s’institucionalitzen, és a dir, que tot estem d’acord amb les normes que ubiquen a les persones en diferent posicions socials.
Dos altres conceptes que s’utilitzen quan parlem d’estratificació social són els d’adscripció i d’assoliment.
  D’adscripció: quan l’ubicació d’una classe o estrat es dóna per raons hereditàries o raons que està fora del control de la pròpia persona.
D’assoliment: fa referència l’ubicació de les persones per raons que la persona si pot controlar.
Allunyant-nos de la part conceptual de la lliçó passem a fer un repàs històric de l’evolució de les desigualtats.
Al llarg de la història hem anat legitimant diferents models d’estratificació social. Això ho explica Harold Kerbo, sociòleg nord-americà que imparteix a la Universitat de Califòrnia, en el seu llibre “Social stratification and eniguality”.
EL següent gràfic resumeix la teoria sobre l’evolució de les desigualtats de Kerbo: L’autor explica que el moment de la història on hi ha hagut menys desigualat és a societats comunals primitives. A mesura que la humanitat ha anat controlant els processos de producció i ha generat majors nivells d’excedència la repartició d’aquesta ha sigut més desigual. El pic de desigualtat es troba en les societats agràries avançades. Posteriorment passem a les societat industrials on la desigualtat comencen a reduir-se i comença a haver una major repartiment dels beneficis.
Així doncs, no hi ha un gran acord entre el número de models d’estratificació però a grans trets en destaquen cinc grans models. Aquests models d’estratificació social al llarg de la història segons Kerbo són: - Societats comunals primitives Societats esclavistes Castes Feudals Classes 8 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Destaquen un seguit de característiques que podem identificar en cada model de manera diferent: Grau o rang de tancament, ubicació, forma de legitimació i fonaments de la desigualtat.
- Societats comunals primitives: Són societats molt igualitàries perquè no hi ha res a repartit. Tot i això existeixen altres eixos de desigualtat, com l’emocional o d’estatus. Els antropòlegs ens diuen que els homes que eren molt hàbils provenint d’aliment al grup gaudien de més prestigi i de més estatus social que podia representar, per exemple, favors sexuals. Per altre banda, també es classificava els egoistes i se’ls castigava a través de la ridiculització o avergonyiment. També existia un altre eix de desigualtat en aquestes societats, el de gènere: hi havia una clara divisió del treball, les dones parien, cuidaven les criatures i van anar desenvolupant un seguit d’atributs com l’afecte, etc. que s’han considerat innates. En canvi, els homes van desenvolupar un altre seguit d’atributs a causa de la seva feina: lideratge, dominació, força, i que també s’han considerat innats. Aquest és el model més igualitari però un cop les societats nòmades canvien cap a agràries és quan comença la història de l’estratificació social.
- Model esclavista: Destaca per una estratificació extrema. És una model de dominació on la propietat no són mercaderies sinó les persones. Durant el creixement agrari l’esclavisme estava totalment legitimitat. Es caracteritzava perquè era un tret adscriptiu, de naixement, naixies esclau i els teus fill ho serien també.
Malgrat que d’ençà 1948 amb la declaració universal dels drets humans s’aboleixen les relacions d’esclavitud, tant de temps amb aquest model ha deixat una percepció d’esclavitud.
S’han trencat les barreres legals de l’esclavitud però ha deixat un fort rastre en la societat entre la població blanca i població negre.
Aquest model va estar legitimitat durant tan temps per la combinació entre una repressió policia molt forta i una ideologia racista que el que fa és convèncer a la població blanca que la població negre és una raça inferior. Darrere aquesta ideologia hi ha un model econòmic d’explotació per a la productivitat agrària.
- Model de castes (de la India): La india és una societat on les divisions per castes encara tenen una importància cabdal. Cap els anys 50 es va prohibir el sistema de castes, però actualment el estatus que dóna pertànyer a una casta o una altre segueixen sent molt important, inclús les relacions de parelles segueixen organitzant-se a través de les castes. Especialment al món rural encara hi ha aquesta estratificació de castes.
Hi ha tres grans castes, moltes subcastes i per sota d’aquest sistema de castes hi ha el que s’anomena les persones que està per fora del sistema, “els intocables” el pitjor que pot ser en la India. Les feines més desagradables estan sobrerepresentades en la població dels intocables.
Els historiadors destaquen que hi ha hagut molt pocs intents de revolta social davant aquest model tant injust i rígid. La mobilitat entre pares i fills es donen per raons adscriptives, la probabilitat de mobilitat és molt petita.
Aquest model es legitima per la força de la religió hindú. Des de aquesta es creu en la reencarnació i diu que si compleixes amb els valors establerts, “si et portes bé”, optes a una 9 Estructura Social Rosa Alonso Mollà mobilitat ascendent en la reencarnació. A més, les castes superiors controlen gran part de la riquesa i aquest els hi interessa aquest model.
“La sociedad de castas. Religión y política en la India” d’Agustin Pániker.
- Model feudal: Model força rígids i que coincideix amb el moment de màxima desigualtat social, societat agràries avançades, on trobem una societat dividida amb grans estaments socials: classes altes (noblesa i sacerdots, els propietaris) i la gran massa (camperols, artesans, etc.) que és una població que havia de donar gran par del seu excedent a les famílies propietàries.
L’estratificació en l’època l’element adscriptiu era molt important, naixies en una família i mantenies el estatus a través del matrimoni del mateix grup social.
En el cas d’aquestes societats de l’Europa medieval, per legitimitat aquest model es basava la combinació de les creences religioses i el creixement dels sistema basat en la repressió militar.
- Model de les classes socials: Aquest model social de classes està estretament lligat al model econòmic capitalista. Quan estàvem a les societats feudals trobem una classe social emergent que comença a canviar el mode de producció, les classes emergents industrials que comencen a qüestionar el model feudal. Eren el emprenedors industrials, necessitaven treballador productius i certa qualificació i el model de treballador amb sous de subsistència comença a ser insuficient per les seves necessitat. Per primera vegada veuen que la riquesa és millor que es comparteixi amb el poble tindràs uns treballadors més satisfets que consumiran que es formaran.
Aquesta gran desigualtat comença a reduir-se, hi ha una certa igualació dels beneficis. El repartiment d’aquest beneficis també redueix el perill d’una revolta i de la hostilitat d’aquest treballadors en vers dels propietaris industrials.
L’element adscriptiu deixa de tenir importància, comença a haver-hi possibilitat de moviment, i serà molt més important l’aspecte de l’assoliment (de “logro”).
Al principi del model capitalista les desigualtats era molt gran i amb el seu desenvolupament s’han anat reduint.
Actualment aquest sistema industrial, aquest model capitalista, està legitimitat, es manté l’ordre social. Aquesta legitimació és explicada per Harold Kerbo. Referent a aquest procés de legitimació existeix un concepte clau que apareix reiteradament i explica les diferències: la igualtat d’oportunitats. És un dels eixos de l’aparell de legitimació del model capitalista.
10 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Estadístiques explicatives de la distància de les elits: Thomas Piketty Per realitzar aquest gràfic s’agafa la mínima i la màxima renta familiar dels països determinat, s’ordena i es divideix en percentatges del 0% al 100%. Aquest gràfic indica el 10% que té més renta quin % de renta total representa del país. Això indica, per exemple, que els Estats Units.
Actualment és on hi ha més desigualtat en el repartiment de la renta. Anteriorment no era així, els patrons s’han revertit. A principis de segle XX les socialdemocràcies eren les més desiguals i els Estats Units més igualitari, ara la situació és la inversa.
A inici de segle hi havia un sistema capitalista totalment lliure sense intervenció estatal, fins el gran crack del 1929 de la borsa americana. Aquest esdeveniment va fer replantejar el sistema capitalista amb el que els autors reconeixen com el “The new deal” que va portar a la intervenció de l’Estat i aquesta nova política intervencionista.
L’any 1950 el 10% més ric s’emportava el 30-35% de la renta dels països, el que significava que la desigualtat del repartiment de la riquesa era força reduït, això era a causa dels consensos de després de la Segona Guerra Mundial. Era un període (1950-1970) on es mantenen baixos el nivell de desigualtat, hi havia un major protagonisme les polítiques keynesianes fins l’any 1970.
Cap a la meitat dels anys 70’s és quan comença una nova era política i econòmica que consistia en noves polítiques de tall liberal, reducció de la intervenció de l’Estat que fa que es produeixi un augment considerable del nivell de desigualtat i que països com els Estat Units encara augmenten més. El que succeeix és que apareix una noca classe emergent, una classe directiva, que és la gran beneficiaria d’aquest període de creixement per contra de les classes mitjanes. Això provoca una escletxa social entre classes.
Això seria un resum entre que ha passat als Estats Units i a la resta dels països europeus. Hi ha hagut augment de la desigualtat per que fa al repartiment de la renta. En els països de tall neoliberal aquesta desigualtat encara ha sigut més accentuada.
Resum i anàlisi d’“El paraíso de los pobres” de Suzane Jansen Com les classes altes perceben la situació de les classes baixes.
11 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Percentatge de poder de les elits econòmiques Renta segons el grup ètnic als Estats Units (1959-2011) 12 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Evolució del nombre de presidiaris a Estats Units Estats units és un cas curiós perquè és dels pocs països industrialitzat amb un gran nombre de gent a la presó.
Hi ha un gran creixement a partir que les grans elits econòmiques comencen a agafar distància de la resta.
Taxa d’empresonament de diferents països 13 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Lectura 1: “La desigualdad mata” de Göran Therborn (2015) Capítol 5 : La desigualtat i el naixement de la modernitat Durant l’època premoderna existien diferencies de tot tipus (entre homes pobres, lliures i esclaus; nobles, rics i plebeus; homes i dones; ...). Aquestes no sempre eren acceptades i conseqüentment de manera eventual es produïen rebel·lions i aixecaments que plantejaven reivindicacions igualitàries. La desigualtat era evident, però ningú la teoritzava, ni parlava d’ella. No existia cap norma d’igualtat humana.
La desigualtat es va agafar pes amb la modernitat per dos fets:   La concepció de la societat com un fet de constant evolució. Històrica i políticament.
o Segons els historiadors: desenvolupat durant d’Il·lustració coincidint amb l’aparició del capitalisme.
o Segons els fisiòcrates francesos contemporanis: les societats agràries van ser superades per el comerç.
Una noció laica envers certa igualtat humana fonamental. Que criticava els privilegis de la aristocràcia i de la dependència personal.
Aquestes idees van ser utilitzades per els intel·lectuals a les revolucions atlàntiques de finals del segle XVIII.
La desigualtat es va convertir en un problema polític i moral. Que passava amb la desigualtat? Podem distingir tres respostes molt diferents...
Formades durant el segon terç del segle XIX:  Alexis de Tocqueville, la seva teoria es centra en que la desigualtat disminueix de forma constant. Tocqueville impressionat durant una visita als EEUU per l’igualitarisme americà, considera que “les grans riqueses estan desapareixent donant pas a l’augment de petites fortunes, ja no existeix la prosperitat extraordinària ni les misèries sense remei”. Es va centrar en la valoració dels resultats de les dos grans revolucions (Francesa i Nord Americana) del segle XVIII.
 Karl Marx, resumint teoritza que hi ha una polarització entre la riquesa de molt pocs amb la pobresa de molts. Karl Marx té una aportació totalment contraria a Tocqueville.
Reflexiona en que el capitalisme es el principal culpable de la desigualtat. Marx va centrar el seu anàlisis al nou sistema econòmic sorgit de la Revolució Industrial, i al proletariat industrial com a nova classe.
Ambdós es van ignorar mútuament.
Investigacions posteriors han mostrat que els dos van encertar en certa manera. Tocqueville va endevinar en que durant la Revolució Francesa va reduir les desigualtats. Al mateix temps a Regne Unit es va produir un creixement de la riquesa. Marx també tenia raó en el que es refereix a les condicions socioeconòmiques, ja que la desigualtat va augmentar des del començament de la industrialització.
14 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Formada durant la mitat del segle XX:  Simon Kuznets, la seva teoria afirma que amb la modernització la desigualtat comença augmentant, però posteriorment es redueix i tendeix a la igualtat. Sostenia que el creixement econòmic i la industrialització produïen un increment de la quota de renta de les persones actives en els sectors de major productivitat, que conseqüentment significava un augment de la desigualtat global. Posteriorment, amb un major desenvolupament econòmic permetia que la resta de la població recuperes el territori perdut i disminuís la desigualtat. Va advertir de la possibilitat de que la industrialització fos més traumàtica en els països subdesenvolupats provocant un major augment de la desigualtat. Kuznets va tindre la capacitat per reflectir els processos distributius reals del segle XX.
Capítol 6: Perspectiva històrica: els tres tipus de desigualtat en la història global i nacional S’han identificat, fins al moment, tres tipus diferents de desigualtats: vital, existencial i de recursos. En aquest capítol resumirem la seva evolució en els temps moderns, tant pel que fa al nivell nacional com al nivell global.
Desigualtat vital Començarem per l'evolució a nivell global, l’explicació de la qual es basa en l’afirmació de l’historiador Angus Maddison, el qual explica que, ja a mitjans del S. XVI, l’esperança de vida a Anglaterra era bastant superior a la de la resta de països del món. Més endavant, ja al S. XVII, Suècia, Estats Units i Japó van arribar a nivells d’esperança de vida similars als d’Anglaterra; i ja va ser després de la Revolució quan França es va afegir a aquest reduït grup de països amb una esperança de vida més elevada. Des d’aleshores fins, aproximadament, la dècada de 1950, la distància entre aquest reduït grup de països i la resta de països del món es va anar ampliant [aquesta opinió es basa en dades comparatives de la Índia i el Regne Unit, dutes a terme per Therborn (2006)].
Si ens fixem en la mortalitat infantil, ens mostra diferències similars entre Estats Units i Argentina i altres països sud-americans. Aquest distanciament es va donar, principalment, per l’evolució i els avanços de les nacions riques. Tot i això, a mitjans del S. XX va començar un procés d’igualació, coincidint amb la descolonització d’Àsia i el creixent interès per la salut i el desenvolupament globals (entre d’altres), tot i que va ser un procés que es va veure truncat als voltants dels anys 1990, bàsicament per dos motius: per una banda, per l’epidèmia de sida que va afectar l’Àfrica subsahariana; i per l’altra banda, per la restauració del capitalisme a l’antiga Unió Soviètica. En aquests dos casos, tant els països de l’Àfrica subsahariana com els de l’antiga Unió Soviètica, varen experimentar un important retrocés en l’esperança de vida, mentre que la resta de països del mon continuaven augmentant-la. Pel que fa als països del sud d’Àfrica, on el sida va tenir major incidència, l’esperança de vida al néixer es va reduir en entre onze i quinze anys. També pel que fa als països que formaven part del que havia estat la Unió Soviètica l’esperança de vida va disminuir en quatre anys, aproximadament, però amb una incidència major sobre els homes, l’esperança de vida dels quals va disminuir, aproximadament, tres anys.
En ambdós casos, la recuperació va començar, aproximadament, a principis del S. XXI, tot i que l’any 2009, a Zàmbia i Zimbabwe la mortalitat seguia sent superior a la dels anys 70, i a 15 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Sudàfrica l’esperança de vida es continuava situant per sota de la dels anys 90 (concretament, vuit anys per sota). En el cas de Rússia i altres països ex-soviètics, es segueix situant per sota dels valors de 1990, normalment entre un i tres anys menys.
Actualment, podem concloure que, pel que respecta a l’esperança de vida al néixer, hi ha una tendència general de convergència global (és a dir que els països, en general, tendeixen a convergir entre ells, a tenir esperances de vida de valors similars), tot i que cal recordar que l’Àfrica segueix sent una excepció per la seva baixa esperança de vida. Per altra banda, pel que fa a la mortalitat infantil, s’estan reduint les diferències fins ara existents entre Àfrica i la resta del món, tot i que, també entre ells, les ràtios de supervivència estan augmentant.
Per altra banda, pel que fa a l’evolució a nivell nacional, observem que hi ha una tendència diferent, cap a l’estabilització de la desigualtat en salut i esperança de vida en relació amb la classe social, que en els últims temps ha augmentat, ni tan sols els estats del benestar nòrdics han aconseguit assegurar la igualtat vital entre classes. En aquest aspecte, Gran Bretanya és el país que presenta les millors estadístiques vitals diferenciades per classes. En la dècada dels anys 10, i posteriorment també als anys 90, a Gran Bretanya va augmentar considerablement la desigualtat de possibilitats de morir en funció de la classe social entre els 20 i els 44 anys.
Actualment, per exemple a la ciutat de Londres, la diferència en l’esperança de vida entre la classe mitjana-alta (Chelsea i Kensington) i la classe pobra/baixa (Tottenham Green) és de disset anys, equivalent, a nivell global, a la que existeix entre el Regne Unit i la República de Myanmar. També podem observar que, mentre que en els anys 1991-2001 les diferències d’esperança de vida pels homes entre els 33 districtes de Londres era de 5,4 anys, actualment ha augmentat fins a situar-se al voltant de 9,2 anys (2006-2008).
Pel que fa a les causes que podem trobar que causin aquesta continuada desigualtat de vida i salut en funció de la classe social (més pronunciada en homes que en dones) hem de dir que són variades. La base, però, la trobem en les conseqüències psico-somàtiques de les diferents situacions de classe. Per exemple, la falta de respecte o la falta de control sobre la vida d’un mateix o el treball, deterioren la salut i augmenten el risc de patir una mort prematura. Aquest fet es va demostrar en un estudi que es va fer als treballadors de Whitehall, les oficines centrals del govern britànic. Aquest estudi es va fer amb tots els treballadors, des dels conserges fins a l’escala més alta de funcionaris, i es va observar que les probabilitats de mort prematura i mala salut es troben molt relacionades amb el grau burocràtic, és a dir, com més elevada és la posició en l’escala jeràrquica, menor és el risc de mort. Cal apuntar, també, que aquesta correlació va resultar poc afectada pels controls sobre l’estil de vida i el consum de tabac i/o alcohol.
Finalment, pel que fa al recent augment de la desigualtat vital, trobem dues causes principals, que són: en primer lloc, la creixent inseguretat econòmica, junt amb la polarització entre la població aturada i marginada del mercat laboral i la població que gaudeix d’una onada de prosperitat; en segon lloc, l’estil de vida, entenent-la com les perspectives de les opcions vitals, és a dir, que sembla lògic que una persona que no controla gairebé res de la seva vida (com per exemple no trobar feina) tingui més dificultats per controlar la seva pròpia salut, que no una persona que té més control sobre la seva vida.
16 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Desigualtat existencial La desigualtat existencial l’associem amb la desigualtat personal d’autonomia, la dignitat, la llibertat i el dret al respecte i al desenvolupament personal com a ésser humà.
Aquest tipus de desigualtat ha anat evolucionant amb el pas dels anys, i encara és present a l’actualitat. Ha sigut en l’últim segle (XX) on s’han reduït notablement aquestes desigualtats.
Cap al 1900, trobàvem un patriarcat universal; l’expansionisme europeu i americà tampoc van ajudar gaire, ja que el colonialisme va imposar la supremacia blanca arreu del món. Les teories imperialistes van provocar un augment del racisme generalitzat.
La Segona Guerra Mundial, va ser un punt d’inflexió pel que fa referència a la desigualtat existencial. Va ser durant el genocidi i l’Holocaust nazi, on milers i milers de persones van patir discriminacions racistes.
Un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, s’inicia un període on es disminueix de forma notable la desigualtat existencial, i això és degut a una sèrie de factors.
L'any 1948, es redacta la Declaració de Drets Humans de l’ONU, on s'hi va plantejar un programa per la igualtat que s’ha anat desenvolupant a poc a poc. A més a més, també es van aplicar drets per la dona a tota Europa i més endavant als altres continents.
L’acció des dels governs també va ser de rellevant importància, ja que van començar a aplicar polítiques per tal de reduir la desigualtat. Un exemple en seria, quan als Estats Units, es va declarar inconstitucional la segregació racista a les escoles.
La descolonització d’Àsia i d’Àfrica també van contribuir en la reducció d’aquestes discriminacions.
Tots aquests fets, van anar acompanyats de diferents moviments a favor de drets civils, drets dels estudiants, dret universal a vot i a matrimonis interracials, entre d’altres.
Tot i això, el moviment més important va sorgir entre els 70’s i 80’s, on una onada de feminisme global va dur a la eradicació del patriarcat institucionalitzat a nivell gairebé internacional. Gràcies al moviment feminista, es va aconseguir la igualtat legal de gènere a l’Europa Occidental.
Durant la dècada dels anys 90, es va posar fi a l’Apartheid a Sud-àfrica. Les diferents demandes promogudes anys enrere, van veure els seus fruits, i a poc a poc es va reconèixer la igualtat sexual, d'etnicitat,… S’ha de mencionar que, durant aquesta dècada, a Europa, va créixer el racisme contra els immigrants.
En els darrers 10 anys, també s’ha avançat en aquest aspecte, alguns països han reconegut el matrimoni entre persones del mateix sexe, i la figura de la dona cada cop està més present en el món de l’empresa, de la política i de l’exèrcit.
Actualment, els índexs de desigualtat existencials més alts els trobem a l’Àfrica Subsahariana, a l'Índia i a l’Àsia.
Per últim, hem de tenir en compte que, aquest tipus de discriminació està encara present a l’actualitat, tot i que ha sigut erosionada durant l’últim segle. A més a més, l’evolució de cada 17 Estructura Social Rosa Alonso Mollà país, en termes de desigualtat existencial, segueix un paràmetre diferent.
Les tendències que produeixen desigualtats entre les persones també són diferents a cada país, encara que les últimes tendències serien la deslocalització, la immigració de la gent pobre i la marginació que provoca el mercat laboral.
Desigualtat de recursos Des del inicis del s XIX fins la meitat del s XX es produeix una tendència a la desigualtat en la qual es planteja per primera vegada el concepte modern de “civilitzat”, així com el seu oposat, màxim exponent del qual acaba per ser la totalitat del continent asiàtic.
Renta El economista del BM defineix tres conceptes de desigualtat mundial de la renta; En primer lloc la desigualtat internacional no ponderada, que calcula el PIB per càpita de cada país. En segon lloc ens defineix la desigualtat internacional ponderada, que es calcula em el PIB per càpita ponderada per la població del país. Aquest concepte provoca que la pobresa d’un país gran o la riquesa d’un país gran tingui més pes que la de un país petit. Aquests dos conceptes tenen la desavantatge de pressuposar la igualtat en el interior de cada país. Finalment en tercer lloc defineix un altre concepte de desigualtat mundial de la renta que es molt més concret però a la vegada més complicat de assolir. Es tracta de intentar captar la desigualtat dins d’un país a partir d’una sèrie d’enquestes de llars i pressupostos familiars.
L’autor ens fa un eix cronològic sobre els canvis en la desigualtat des del segle passat (sXX). Ens explica que la corba de desigualtat es va començar a anivellar amb la independència de països com la Xina o l’Índia, i més tard va disminuir ja que aquests països van gaudir d’un gran auge econòmic degut en part a la globalització. Tot hi així s’ha de remarcar que aquests canvis no han acabat amb la desigualtat de rentes ja que el món segueix polaritzat, on la renta nacional per càpita dels països subdesenvolupats representa únicament el 16% de la renta per càpita mundial.
Si ens remuntem més enrere, al sXIX durant la industrialització, és quan es varen començar a crear les grans desigualtats que van durar fins després de la primera Guerra Mundial a Europa i després de la depressió a EEUU (New Deal). Aquest canvi es deu a que en aquells moments crítics es va decidir començar a implementar polítiques de redistribució de la renta i la implementació de l’Estat del Benestar. Són altres exemples Suècia amb la socialdemocràcia o França amb el Front Popular. Fora de la zona del Atlàntic Nord no va ser fins a finals de la dècada dels 40 que es va començar a disminuir la desigualtat com ja hem esmentat prèviament.
En el món ric de la OCDE la desviació de la corba de la desigualtat de renta descendent des del final de la Segona Guerra Mundial es va produir al 1980, que va ser el moment en el qual la desigualtat va estar en el punt més baix. Les causes d’arribar a aquest punt més baix de desigualtat van ser la desindustrialització accelerada per la crisi del petroli, l’augment de la força laboral i el sindicalisme i l’abandonament del sistema de Bretton Woods.
Actualment, pel que respecte als països de la OCDE, podem diferenciar entre dos tipus de països; els països U i els països J invertida, denominats així per la forma de la seva corba de desigualtat. Els primers, els països U estan retornant als nivells de desigualtat que hi havia 18 Estructura Social Rosa Alonso Mollà prèviament a la Segona Guerra Mundial, mentre que els segons, els països J es mantenen als èxits aconseguits després de la segona guerra Mundial. Els països J invertida es consideren tots aquells de personalitat anglosaxona. Les causes de les diferencies entre països U i J invertida no han sigut lo suficient explorades i no són tan obvies, si tenim en compte les diferents estructures polítiques i econòmiques dels països i la seva evolució temporal.
Autor Goran Therborn (nascut a Kalmar, Suècia, 1941) és l’autor el qual n’analitzem la seva lectura, una lectura basada en l’estudi de les desigualtats conjuntament amb l’aparició de la modernitat.
És, doncs, una branca d’estudi en la qual el suec n’és un reconegut acadèmic d’acord amb les seves publicacions, reconeixements i, òbviament, treballs. L’àmbit d’estudi de tal intel·lectual rau en estudis i escrits sobre el marc sociològic i polític del post-marxisme; incloent sobretot estudis referents a la convergència entre els conceptes d’estructures de classe i les funcions de l’aparell estatal, el procés de formació de la ideologia del subjecte, i el futur de la tradició marxista.
Així doncs, resulta obvi situar el nostre autor sota l’estudi i anàlisi de la realitat social des d’una aproximació marxista i post-marxista.
Metodologia Per respondre el funcionament i l’evolució de la desigualtat l’autor empra el mètode comparatiu. En totes tres narratives, la de Tocqueville, Marx i Kuznets, hi destria diferents ítems els quals els compara entre ells; aquests ítems són varis: la dinàmica evolutiva prevista, els camps d’anàlisi, les unitats d’anàlisi, o bé el raonament causal de cada narrativa.
Pel que fa la resposta dels tipus de desigualtats existents al llarg dels temps moderns du a terme una mostra de mètode sociològic, caracteritzat per una recollida de dades, una recollida basada en la observació de fets socials, també donant lloc a explicacions causals.
Contribucions de la lectura Göran Therborn analitza les desigualtats des d’una visió retrospectiva per entendre l’evolució de les societats, de manera que tant analitza l’esperança de vida a Anglaterra al segle XVI com la diferència de l’esperança de vida al segle XXI entre homes i dones a Londres. L’estudi històric és indispensable per entendre l’actualitat, atès que per comprendre on som hem d’entendre d’on venim.
L’heterogènia de països és un altre tret remarcable de l’article, atès que fa comparacions per entendre les diferències entre països, especialment amb l’aportació de dades que constaten tant les diferències entre les potències industrialitzades i els països en vies de desenvolupament, com les diferències internes que hi poden haver dins d’un mateix Estat.
Les tres desigualtats que incorpora Therborn -existencial, vital i narrativa- fa que l’autor no caigui en una visió reduccionista i que, per tant, no es limiti únicament a tractar la desigualtat econòmica. Com s’infereix de l’article, els recursos de poder, l’educació o l’esperança de vida són aspectes que van lligats a les desigualtats socials.
19 Estructura Social Rosa Alonso Mollà El contrast de les teories d’autors com Tocqueville, Marx i Simon Kuznets fa que el capítol assoleixi pluralitat, de manera que es mostra com les desigualtats socials vinculades amb el sistema econòmic poden ser enteses des de punts de vista diferents.
En síntesi, es pot dir que l’aportació d’exemples reals i de teories dóna validesa a l’anàlisi de Therborn perquè el lector entengui els models d’estratificació social des de la modernitat, així com els diferents graus i tipus de desigualtat.
Pel que fa a l'educació, ha evolucionat globalment al llarg dels anys tot i que segueixen haventhi desigualtats, com per exemple a l’Índia o als estats àrabs.
Hi ha diferents aspectes que expliquen la divisió existent dins de l’educació. En primer lloc, les divisions que hi ha entre les institucions educatives públiques i privades. En la major part de països, tant l’educació primària com la secundària es considera de més bona qualitat aquella que és privada. Tot i així, pel que fa als estudis universitaris, en molts països, les universitats públiques ofereixen els millors serveis. D’altra banda, cal tenir en compte que les persones que no tenen suficient nivell educatiu pateixen múltiples desavantatges, no solament relacionats amb els ingressos sinó també amb la salut. Si tenim en compte la perspectiva de gènere, és important l’auge que han tingut les matriculacions de les dones en molts països com per exemple, l’Argentina, el Brasil i els països més desenvolupats del món.
En quant als recursos de poder i la democratizació i els seus límits, la història moderna ha servit per poder igualar els recursos, tot i que ha estat un procés molt prolongat, el qual encara no ha arribat al seu final. El fruit de la democratització el podem trobar en el període de les dues guerres mundials i en el món colonitzat durant la descolonització. Tot i així, en alguns Estats Àrabs la democratització encara no és un dret universal. La història moderna no solament ha vist processos cap a la democràcia sinó que també ha patit ascensos de nombroses dictadures. Aquestes dictadures es tracten de controlar les institucions jeràrquiques de l’Estat i l’Administració.
Aquestes dictadures van tenir un paper important durant el segle XX. Al mateix temps, actualment, els estats de partit únic que sobreviuen en l’actualitat es troben en un procés de des-jerarquització.
Pel que fa a la trajectòria política internacional ha estat irregular, han sorgit imperis mundials i superpotències. Es crea la ONU, organització molt important que ha facilitat les relacions internacionals. En l’interior de les nacions, els moviments socials i altres mecanismes que formen la democratització, han suposat una igualació important dels recursos polítics. Hem pogut apreciar el seu poder de mobilització en els moviments de protesta del 2011, la Primavera Àrab, les revoltes mediterrànies.
20 Estructura Social Rosa Alonso Mollà 2. Vivim en una societat sense CLASSES SOCIALS? Què vol dir pertànyer a una “classe social”? Quin significat té avui en dia? És un concepte vàlid? Per tal de respondre a aquestes preguntes ens adreçarem als clàssics – Marx, Weber, Durkheim - i analitzarem com una mateixa idea o pregunta té diferents respostes en funció del paradigma o ideologia de partença. Aquesta lliçó també plantejarà les preguntes següents: (1) són inevitables les desigualtats socials? i (2) com garantim l’ordre social en un context de desigualtats? I aportarà diferents respostes en funció del paradigma que adoptem.
Entenem per piràmide de l’estructura social com l’agrupament d’individus que comparteixen posicions socials similars i interessos econòmics i polítics dins d’un sistema social. Aquesta estructura ens ajuda a entendre el comportament polític.
L’estructura de classe social explica molt altres fenòmens socials. Per exemple la correlació entre classe social i salut. Als EEUU també s’observa que les classes socials altes són les que més es casen, tenen més estabilitat matrimonial i tenen menys fills.
L’objectiu d'aquesta lliçó analitzar el concepte de “classe social” a través dels clàssics de la sociologia (Marx, Weber i Durkheim) per entendre la seva visió sobre les classes socials i els mecanismes que permeten el manteniment de l'ordre social en situacions de desigualtat o divisions socials evidents com ara les pròpies del sistema capitalista modern.
Per tal d'organitzar les aportacions dels autors, en Harold R. Kerbo (2003) ens proposa una tipologia (vegeu la figura 1) que distingeix fonamentalment entre les teories funcionals, les teories crítiques del conflicte i les teories no crítiques del conflicte. Aquesta tipologia dels principals paradigmes en l'estudi de l'estratificació social ens ajuda a entendre diferents interpretacions d'una mateixa realitat, és a dir, ens ofereix diferents visions sobre les desigualtats socials al món capitalista.
PARADIGMES DE L’ESTRATIFICACIÓ SOCIAL Per entendre les classes socials cal entendre que es poden estudiar des de diferents paradigmes.
En el naixement de la sociologia hi ha dos grans paradigmes per entendre la realitat: funcionalistes i teòrics del conflicte. Aquests dos poden donar resposta a les mateixes preguntes.
− − − Com és possible el manteniment de l’ordre social en un context de desigualtat? Per què s’accepten i obeeixen les normes durant tant de temps? Com conviuen els diferents grups d’interès a una societat estratificada? Paradigma dels funcionalistes − La societat es manté unida mitjançant el consens social (valors i normes): socialització.
Veuen que les societats aconsegueixen conviure i a mantenir-se unides gracies a les normes i als valors compartits, gràcies a compartir una mateixa visió del món. Un dels elements fonamentals per poder dur-ho a terme és a través de la socialització. La societat i diferents institucions t’envia unes formes de comportament, que vetllen per aconseguir el concens social per decidir com ens hem d’organitzar − Visió holística de la societat 21 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Tenen una visió holística i, per tant, entenen les diferències com a un element necessari. La societat és com un cos humà, hi ha diferents tasques per cada part. Però aquestes diferències no són un problema, sinó que tots som necessaris per al bon funcionament de la societat.
− Els sistemes socials tenen necessitats específiques pròpies que han de satisfer per funcionar adequadament i sobreviure.
No ens parlen de barreres entre classes socials sinó de diferències.
Paradigma dels teòrics del conflicte É suna visió oposada als funcionalistes.
− La societat es manté unida davant els interessos en conflicte (poder/subordinació o davant la múltiple divisió aprenen a cooperar).
que la societat està formada per molts grups amb molts interessos diferents. No hi ha els mateixos interessos i la mateixa visió del món entre els grups que conformen la societat Aquest conflicte latent es resol perquè els grups privilegiats són els que tenen el poder per fer valdre la seva visió del món i, a través de poder o subordinació, forcen aquesta convivència.
− S’interessen de les parts (grups) i processos que formen les societats.
Ells veuen quins són els interessos dels diferents grups i quina és la interacció entre els diferents grups social.
− La societat és el context per la lluita entre classes o grups d’interès.
No creuen en la divisió de la societat per persones i per tasques, sinó que volen entendre la interacció que es produeix entre els diferents grups socials. Perceben la societat amb un concepte de lluita entre les diferents classes.
SUPÒSITS VALORATIUS Teòrics funcionalistes no crítics Destaquen unes implicacions molt fortes. La primera és que les desigualtats socials són inevitables. Segon, manca absoluta de confiança amb la natura humana. Per això confien en les institucions a través dels seus processos de socialització i faciliten aquesta convivència.
Tenen una gran confiança en el mecanismes restrictius de les institucions per transmetre aquest valors per evitar que les persones es revelin o facin revoltes. Molts funcionalistes no crítics valoren que fan un anàlisi objectiu, que senzillament analitzen la realitat.
Autors conservadors liberals.
Funcionalistes crítics No hi ha autors ni aportacions rellevants.
Teòrics del conflicte no crítics − − − La desigualtat és inevitable (cap o gaires crítiques) Desconfiança en la natura humana La sociologia ha de ser una ciència lliure de valors 22 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Comparteixen amb els anteriors una gran desconfiança amb la naturalesa humana. Volen entendre com s’aconsegueix la convivència però no ens donaran cap recepta per intentar canviar la situació perquè creuen que és així. Sí que en algun moment volen saber com aconseguir una realitat més justa però no aspiren a un canvi radical de la societat.
Autors moderats.
Teòrics del conflicte crítics − − − La desigualtat no és inevitable Visió optimista de la natura humana Les ciències humanes han d’aspirar a crear societats millors i més justes Creuen en una societat dividida en grups d’interès. Aquest sí que tenen una gran confiança en la natura humana, que una altre societat és possible: igualitària, altruista, etc. Volen entendre com s’ha anat transformant la societat i com hem anat adquirit diferent models d’estratificació i com podem arribar a un nou model més igualitari. Són autors que desconfien de les institucions i confien en les persones per canviar el model social.
Autors radicals.
Ordre Conflicte Crítics Paradigma crític de l’ordre.
*No hi ha autors destacables.
Paradigma crític del conflicte: teoria de la classe dominant.
Karl Marx No crítics Paradigma no crític l’ordre: teoria funcional.
Emile Durkheim Paradigma no crític conflicte sobre el poder.
Maximilian Weber.
de del Figura 1. Paradigmes de l’estratificació social 23 Estructura Social Rosa Alonso Mollà KARL MARX Karl Marx és el referent en el paradigma crític de teòrics del conflicte. Va néixer el 1818 i provenia d’una família benestant: pare advocat. Ell va cursar estudis de dret i filosofia durant un moment social de gran efervescència a França i Alemanya. Va acabar exercint com a periodista i activista polític que, a través dels seus escrits, volia que la gent prengués consciència de les desigualtats i de les necessitat i que calia fer la revolució. Els seus escrits eren qualificats de simplistes perquè ho feia per arribar a tothom. Va tenir molts problemes per la seva idea política i va ser exiliat al Regne Unit. Allà va veure de primera mà les desigualtats en les fàbriques. Va acabar en una situació de pobresa molt greu però va ser acollit pel seu amic Engles. Marx ha estat considerat un autor prohibit durant molts anys, no va ser traduït a l’anglès fins 1971.
Una de les grans aportacions conceptuals de Marx és el materialisme històric. Aquest consisteix en entendre la societat a parir de les condicions materials de subsistència humana i com aquestes condicions donen forma a la societat. Dit d’una altre manera, si observem quin es el sistema de producció de la societat entendrem la seva estructura.
La societats estan dividides en la infraestructura (sistema i manera de producció i relacions de producció) i la superestructura.
Marx diu que en funció de com és la infraestructura sabrem com estarà organitzada la societat.
- Infraestructura: comprèn el sistema de producció i relacions de producció. En funció de la base econòmica s’organitza la societat. Dins de les relacions de producció Marx analitzava tres element: com treballen les persones (relacions entre treballadors), relacions de poder (de poder i submissió) i la propietat i distribució dels bens. Al llarg de la història cada vegada els treballadors estaven més alineats a la seva feina. A mesura que hi ha un major desenvolupament tecnològics, hi ha més sofisticació i són treballadors aïllats del procés de producció.
Els grups que dominen la producció faran tot lo possible per fer entendre als altres que aquesta és la millor manera de viure. Les classes privilegiades volen educar a la resta de les persones que l’única manera possible de vida és el capitalisme. Cap altre proposta es considera adversa i serà contraatacada.
24 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Els models de producció tenen un impacte en les persones i en el procés de socialització d’aquestes. Marx dóna molt importància de la classe social no només pel que representa sinó per les teves oportunitats vitals, com una cosa que és repeteix generació a generació.
- Superestructura: organització política, social i jurídica.
La gran esperança de Marx era entendre quin moment de la història canviava la infraestructura i per tant, feia trontollar la superestructura.
Marx explica que les classes altes volen fer creure que l’única manera possible de vida és el sistema capitalista, qualsevol altre model serà subversiu i contraatacat. És vol convèncer a la població de que aquesta és la manera ideal de viure.
Marx agafa tres eixos principals d’estudi: 1. Treball En aquest punt analitza com el canvi en la producció en l’entorn capitalista havia organitzat l’alienació dels treballadors i del producte final. Cada vegada els treballadors treballaven amb més aïllament i solitud. La idea de desenvolupar una acció col·lectiva, cada vegada era més lluny de la realitat. La manera de treballar afectarà a la teva manera de viure i relacionar-te. La persona té dues opcions: o és revolta o bé és resigna. Les persones que treballen en aquestes condicions tendeixen en la jerarquització en les relacions i l’autoritarisme d’aquestes, mentre que, en un ambient on hi hagi espai per la reflexió les relacions seran unes altres.
2. Poder 3. Propietat Un canvi en la superestructura faria abolir les classes socials i tots viuríem sense desigualtats i sense grans mancances. El sistema capitalista, comença a trontollar, segons Marx, des de la revolució industrial s’ha passat de una societat a petita escala, a una gran massa de classe obrera treballant per pocs propietaris. La importància del pes de la societat obrera, els farà prendre consciència de classe i sobretot sortirà de les crisis periòdiques del capitalisme, que provoquen les caigudes de petits empresaris i del capital i produeix una explosió important de 25 Estructura Social Rosa Alonso Mollà treballadors. Aquí apareix el concepte d’exèrcit de reserva industrial: persones obreres sobrants, que són molt bones per el sistema capitalista perquè generen por a la societat.
Les crisis que expulsen els treballadors, faciliten la presa de consciència de la classe treballadora, que es donarà sobretot quan la classe obrera sigui conscient de la natura de l’explotació de la classe obrera, quan se’n adonin la plusvàlua que es queda el propietari a costa dels esforços de la classes obrera. Amb aquesta presa de consciència, dóna pas el següent pas: la revolució dels treballadors.
Marx va tardar a desenvolupar el concepte de classe perquè la donava per coneguda. No obstant, ell entenia la societat capitalista en dues grans classes: - La classe capitalista: que tenia el control del capital.
La classe obrera: persona com a un producte en el mercat.
La segona tenia una noció estàtica per Marx, és a dir, un naixia obrer, els seus fills eren obrers i és morien obrers, això afavoria la consciència de classe.
També anomena el concepte de “Lumpenproletariat”: persones que no tenen cap mena de funció en el sistema capitalista, excloses de qualsevol classe social, queden fora del sistema.
Marx esperava que la revolució és donés en els països més industrialitzats, però això no va ser així, ja que les primeres revolucions van ser en els països més “rurals”, i aquestes revoltes cap a una societat millor han estat influïdes per la manca de pressa de consciència de la societat obrera.
Marx imaginava la societat, cada vegada amb més obrers i menys capitalistes. L’estructura productiva però no ha anat en aquesta direcció. Els anys 70’s la majoria de treballadors eren industrials a les fàbriques, actualment només representen un 15% per la transformació del sistema productiu i de la classe treballadora.
Per altra banda, del procés de desindustrialització tampoc es va tenir en compte l’excessiu consumisme de la classe obrera, doncs, aquests creuen que poden viure com la classe mitjana.
Marx no parlava de classe mitjà perquè no l’identificava dins de les seva classificació.
Els anys 80’s es creia que les classes obreres, que tenien accés al consumisme, tendirien cap a la classe mitjana, cosa que no s’acaba produint per la diferencia entre aquestes dues classes: relacions més tancades en les classes obreres, mentre que amb les mitjanes són més amples les xarxes de relació. Això reforça la importància de la classe social per entendre el comportament humà.
26 Estructura Social Rosa Alonso Mollà MAXIMILLIAN WEBER Weber desenvolupà una idea de la societat més complexa i multidimensional. L’estratificació no només està relacionada amb la classe sinó que està configurada per altres dos aspectes: l’estatus i el partit. Aquests tres elements que se solapen en l’estratificació produeixen una quantitat enorme de posicions possibles dins la societat i no un model bipolar rígid com el proposat per Marx.
Weber s’engloba dintre el paradigma teòric del conflicte no crític. Identificava la societat dividida en grups de poder, grups de conflicte. Pensava que era molt difícil la presa de consciència de les classes socials i que costava produir un canvi en l’organització de la societat.
Pel que fa a les classes socials Weber deia que eren importants però que hi havia altres factors d’estratificació social: l’estatus i el partit. Creia que la societat era molt complexa i així també els mecanismes d’estratificació.
La posició de les persones dins de les classes socials depèn bàsicament de dos elements: - Accés a la propietat i a la riquesa.
Posició en el mercat de treball: element nou respecte a Marx, doncs donava molta importància a la formació i a les capacitats formatives de les persones.
Així doncs, Weber concep les classe social fa referència a un grup de persones que compateixen les mateixes oportunitats vitals (accés recursos) segons el poder i qualificacions que ostenten dins del mercat de treball. Per a ell és una cosa dinàmica al llarg de la vida en funció d’aquest diferents eixos.
Tipologia de les classes socials de Weber, d’alt a baix de la piràmide: - Burgesia: conjunt de persones que tenen molta propietat i molta d’educació.
Tècnics, funcionaris i altres de coll blan: formació específica però no tenen propietat.
Petita burgesia: alguna propietat però no gaire formació.
Classe obrera: no posseeixen propietat ni accés a la formació.
Altres eixos importants per determinar la posició en la societat segons Weber són: - - Grup d’estatus: grup de persones que ostenten un estatus elevat i amb això intenten limitar la interacció social amb altres persones i així poder mantenir el seu privilegi com a grup. Un exemple és el Círculo Ecuestre.
El 2012, entrar-hi costava 12.000€. Un altre exemple és el Círculo del Liceo.
El partit: és l’habilitat de exercir el poder sobre els altres. Habilitat d’un conjunt d’individus d’exercir el seu poder junts per influir en la societat. Treballen junts i volen influir en la societat.
Entenia la classes socials com una cosa molt més dinàmica que Marx. També ens parlava de les oportunitats vital.
Com és possible mantenir l’ordre social en una societat tan complexa segons Weber? Una de les aportacions d’aquest autor és la seva teoria sobre el creixement de les burocràcies i de les seves estructura. La gàbia de ferro.
27 Estructura Social Rosa Alonso Mollà EMILE DURKHEIM És el màxim representant del paradigma funcionalista.
Va néixer el 1858, provenia d’una família molt humil, d’una família jueva i es va dedicar al món acadèmic. Voli saber com les realitats complexes amb una gran divisió de treball com eren capaç de mantenir relacions de solidaritat.
Es preocupava pels temes morals i no materials com Marx i Weber. Tenia una gran desconfiança en la naturalesa humana.
Destaquen els seus estudis sobre el suïcidi. Va ser capaç de demostrar que hi ha certa regularitat i que hi ha determinats elements que eren explicatius: la religió, el matrimoni, el context socioeconòmic, els períodes de transició ràpides de valors, etc. Aquestes institucions podien controlar el comportament humà i fins i tot el suïcidi.
Tornant al concepte de la solidaritat, Durkheim en diferenciava entre dos tipus: - - Solidaritat mecànica: societat tradicional amb molt poca divisió de treball, tots depenien entre ells, tenien una relació molt propera i la solidaritat es donava de manera espontània.
Solidaritat orgànica: moltes persones fent tasques diferent però que tot ens necessitem. Tots som necessaris dins aquest món complexa i dividit. Com un cos humà.
Pel que fa a la percepció de classes socials de Durkheim no creia en la seva existència, ni en l’estructura de poder, ni conflicte, ni relacions d’explotació i de dependència. Però sí creu en dos tipus de desigualtat: - - Desigualtat externa: aquella pròpia de les societats tradicionals. De tipus adscriptiu.
Són privilegis de les famílies benestant, d’uns determinats grups social i per Durkheim aquest privilegis sempre comportaran conflicte i tensió, i per això mai n’estarà d’acord, és a dir, li atribueix una connotació negativa.
Desigualtat interna: aquella pròpia del sistema capitalista. Són aquelles que es generen per una qüestió de mèrit i, per tant, no són dolentes. Amb aquest concepte Durkheim va avançar el terme de la meritocràcia, entesa com les jerarquies basades en el mèrit de les persones.
Hi ha dos altres autors funcionalistes que es basen en la visió meritocràtica de la desigualtat de Durkheim per desenvolupar la seva pròpia teoria: Davis i Moore.
Teoria de Davis i Moore Més detalls a Kerbo (2003) “Cap. 5 teoríes funcionalistes modernes”.
La teoria es basa en que les posicions més importants les ocupen les persones més qualificades i competents.
1. A totes les societats hi ha posicions més importants = + qualificació. Sempre hi haurà posicions o ocupacions funcionalment més importants en la societat. Exemple: president del govern. I per tant, les persones que tenen un paper funcional important són persones que tenen les seves credencials, les seves qualificacions que acrediten aquestes posicions.
28 Estructura Social Rosa Alonso Mollà 2. Hi ha quantitat limitada persones amb talent x aquesta qualificació. No tothom té aquest talent i qualitat que tenen per ocupar aquestes posicions.
3. Transformar talent en qualificació = Formació + sacrifici. En les societat meritocràtiques no val només en ser més llest o més espavilat, sinó que s’ha de convertir en credencials, les persones han de fer cert sacrifici per obtenir aquestes qualificacions.
4. Necessiten incentius = Accés diferencial (privilegis) recompenses escasses i desitjades a la societat. La gent no fa sacrificis en va, sinó que darrera la qualificació hi ha un sacrifici i per tal que fem aquest sacrifici la societat ens ha de prometre uns incentius, com un accés als recursos socialment valorats, ja siguin materials, emocionals o simbòlics (estatus que ens aporta ser graduat en la universitat).
5. Quin béns o recompenses? Drets incorporats a les seves posicions que contribueixen a: sosteniment i benestar; humor i diversió; autoestima, + ego.
6. Quin resultat? + prestigi (desigualtat social institucionalitzada = estratificació). Si tots nosaltres estem d’acord en com funciona la societat el que tenim es una desigualtat socialment institucionalitzada que les acceptem com a vàlides 7. Conclusió: la desigualtat social és positivament funcional i inevitable.
Aquesta teoria ha patit moltes crítiques: Una de les crítiques és que ofereix una imatge ideal de la societat on no hi ha relacions de dominació ni limitació de la mobilitat.
Ells no esmenten cap tipus de barrera i una de les barreres clàssiques és el rol de la família: que les famílies fan tot el possible perquè el seus fills destaquin i tinguin una posició de privilegi, per tant, el pes de les famílies és un element que no podem negar i existeixen diferents mecanismes per ubicar als fills.
Una altre de les crítiques que fan és que hi ha posicions que no són tan funcionals i si tenen una recompensa econòmica alta. Per exemple els causants de la crisis, que segueixen sent remunerat.
És difícil justificar les diferent recompenses i les grans diferències, l’enorme desigualtat entre les posicions.
En una societat estratificada amb grans desigualtats això farà que el talent no pugui aflorar de manera natural, no tothom pot desenvolupar-se en el sistema educatiu.
Els teòrics funcionalistes diuen que el sistema educatiu el que fa és premiar les elits cognitives.
Què és això del talent? Els test psicotècnics, test d’intel·ligència. Cal tenir en compte la importància dels factors de l’entorn a l’hora de realitzar aquests tests. Què és intel·ligència innata? Les estimulacions rebudes des de la primera infantesa fa que a l’enfrontar-se entre proves fa que tinguis una avantatge.
“The bell curve” diu que la mitjana d’intel·ligència està baixant per l’estrada d’immigrants. A més també observen que les que estan per sobre la mitjana tenen menys fills que els que estan per sota, els immigrants. Les conclusions són en contra de l’estat del benestar i dels immigrants i de la discriminació positiva. Però les dades estan esbiaixades.
29 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Lectura 2: “El sistema de garantía de ingresos en España: Efectos sobre la desigualdad y la pobreza” en el 2º Informe sobre la Desigualdad en España 2015 de Luis Ayala Cañón L’autor i en quin paradigma es situa Luís Ayala Cañon, és Doctor en Ciencies Econòmiques i Empresarials per l’universitat Complutense de Madrid. Catedràtic d’Economia Aplicada a l’Universitat Rey Juan Carlos i basa la seva linia d’investigació en tres temes centrals: l’estudi de les distribucions de la renda, la política social i el mercat de treball.
Podem situar a Luís Ayala Cañon, en un paradigma social democràtic en el text tractat. En ell, intenta explicar els principals efectes sobre la desigualtat i la pobresa que genera el sistema de garantia d’ingresos a Espanya. Fixant-nos en les principals idees del text, les principals causes i conseqüències que han generat aquest fet són el brusc canvi de cicle econòmic, les diverses reformes a les que s’ha vist sotmès el sistema espanyol en les darreres dècades, les necessitats sorgides d’aquest context i els problemes d’articulació que han anat sorgint a mesura que requeria major ús de recursos i major nombre de dificultats en els últims anys. Amb l’objectiu d’assolir una manera d’aconseguir una activació o major participació.
Problemes de l’actual sistema de subsidis L’actual sistema del benestar presenta diversos problemes quant als subsidis que presta l’estat vers alguns segments de població. Principalment, tal i com detecta l’autor, els costos per mantenir les estructures administratives (diverses) subsidiàries són molt elevats. Les administracions, descentralitzades i diversificades, presenten òrgans i departaments redundants que funcionen de manera independent i que són els encarregats d’atorgar –o noels subsidis de dita administració. En definitiva, es produeix una burocratització excessiva i una duplicitat d’ens públics. La simplificació, tal i com demanada i proposa l’autor, d’una única administració per atorgar la renda bàsica seria un estalvi econòmic important.
Alhora, hi trobem diversos problemes més en la prestació subsidiària de l’administració.
Primerament una desprotecció temporal important, o sigui, el període de temps que passa entre que un demandant sol·licita el subsidi i que el rep. Durant aquest temps, la persona necessitada es veu desprotegida. Moltes d’aquestes ajudes estan destinades cap a gent que viu al marge de la societat, excloses (econòmicament o socialment), fet que condueix a una estigmatització social vers aquestes persones. A la vegada, trobem en aquestes ajudes una complexitat reguladora i administrativa sovint molt alta, fet que dificulta el seu accés.
Paral·lelament, tot aquest reguitzell de subsidis no asseguren, en cap cas, l’eradicació de la pobresa o la solució davant l’emergència social, sinó una manera per pal·liar-ho (no de manera preventiva sinó a posteriori). Alhora, aquest ventall d’ofertes és tradueix en una aprofitament d’aquells free-riders que abusen del sistema subsidiari i que cerquen la manera amb la que aprofitar-se.
30 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Quin és el propòsit del capítol? El principal propòsit del capítol d’Ayala és exposar quins són els principals objectius teòrics dels sistemes de garantia d’ingressos i alhora destacar-ne les transformacions i les seves grans carències sorgides, sobretot, a rel del canvi de cicle econòmic dels darrers vuit anys.
Ja en la introducció, comença afirmant que els sistemes de protecció social i les prestacions de garantia d’ingressos són un pilar fonamental per tal d’alleugerir la insuficiència de recursos dels ciutadans més desfavorits i, per tant, per a prevenir i reduir la pobresa i, en certa mesura, també per a disminuir la desigualtat dels ingressos de les llars.
Malgrat això, Ayala exposa que la dura crisi econòmica, així com el consegüent augment de l’atur i la caiguda de les rendes de les llars, han posat de manifest les deficiències d’aquest sistema de garantia d’ingressos per atendre tant el creixement de la demanda de protecció econòmica com els nous perfils de demandants (Ayala, 44); dit d’una altra manera, les xarxes de garantia d’ingressos s’han vist desbordades per l’augment de la pobresa.
D’altra banda, l’autor assenyala quines són, a parer seu, les causes més significatives de l’aparició d’aquestes mancances. Un dels principals motius que esmenta és la inexistència d’un disseny global del sistema de prestacions de garantia d’ingressos, ja que els diferents tipus de prestacions han anat sorgint al llarg dels anys com a resposta a noves necessitats. Això ha provocat que hi hagi grans divergències entre les cobertures de les diverses prestacions, i desigualtats en la protecció rebuda.
Un altre aspecte no resolt que apunta, entre d’altres, és la mala gestió de la descentralització de les prestacions a nivell territorial, que ha dut a un creixement de les desigualtats en les cobertures ofertes en el període de crisi.
En definitiva, el text posa de manifest quines són les insuficiències del sistema actual i d’altra banda en demana una revisió i una reforma a fons a fi de lluitar eficaçment contra la pobresa, reduir les desigualtats i assegurar els drets socials a tot el territori.
Metodologia Luís Ayala, com ja hem dit anteriorment, duu a terme un anàlisi del sistema de garantia d’ingressos espanyol, però ho fa des d’una perspectiva comparada, tant pel que fa en diferents períodes temporals, com en les diferents Comunitats Autònomes dins el propi estat i comparant-lo també amb el sistema de prestacions d’altres països, en general, europeus. Així, en primer lloc s’explica l’evolució temporal dins Espanya d’aquest sistema de prestacions, tant pel que fa l’oferta com la demanda (és a dir, l’evolució de la pobresa i la desigualtat, i de com han afectat les pròpies prestacions a reduir-les o no) al llarg del temps. L’evolució temporal de l’oferta de prestacions per part de l’Estat es fa a partir d’indicadors com l’evolució del nombre de prestacions assistencials, i la de la demanda es fa a partir de l’evolució de la taxa de pobresa, i la del percentatge de llars sense ingressos, que s’utilitza al text per representar la pobresa severa. Pel que fa la comparativa amb altres països, es duu a terme a partir de calcular dades com l’efecte sobre la taxa de pobresa que tenen les prestacions socials a cada país europeu, així com l’efecte redistributiu que tenen les mateixes prestacions, i a la reducció de la desigualtat als mateixos. Per últim, la comparació entre Comunitats Autònomes es refereix a quines comunitats tenen més beneficiaris de prestacions socials, a partir de comparar 31 Estructura Social Rosa Alonso Mollà l’evolució del nombre de beneficiaris a cadascuna, així com a indicadors de cobertura i adequació de les rendes mínimes per comunitat, entre els que es troben la cobertura de les llars sense ingressos, i els indicadors d’adequació en famílies d’una sola persona, amb dos fills, o monoparental amb dos fills.
Principals contribucions de la lectura Al nostre parer, la contribució més destacada que fa la lectura és la molt bona l’explicació de les causes que han dut a l’actual problemàtica del sistema d’ingresos a Espanya. Segons Ayala, Espanya careix d’un sistema de seguretat econòmica homogènia per territori i llar. Això és degut en gran part a una descentralització de les prestacions, fet que fa accentuar més la desigualtat a dins del territori. També és degut a l’objectiu de les prestacions. És a dir, mentre que a la majoria de païssos europeus, especialment els nòrdics, les prestacions garanteixen un nivell de vida suficient a aquells que no s’ho poden permetre, és a dir, un mínim de subsistència (Ayala, 45); en el cas espanyol aquestes estan més enfocades a garantir només un habitatge als destinataris. Per últim, cal assenyalar que a Espanya, les persones que han tingut accés al mercat laboral són aquelles que tenen accés al sistema d’ingressos espanyol, fet que provoca un augment de la desigualtat, doncs són normalment les persones que no tenen accés al mercat laboral les que, conseqüentment, necessiten rebre prestacions econòmiques per part de l’Estat.
Aquest darrer punt també deixa patent un segon aspecte que considerem significatiu de la lectura i és que podem veure una de les causes de la desigualtat a Espanya i del dèficit del sistema d’ingressos.
Disseny de polítiques socials Els països nòrdics són els que presenten una menor desigualtat econòmica i intergeneracional.
Aquests països tenen un sistema d’ingressos basat en les prestacions assistencials; la intervenció de l’Estat està dirigida als sectors més vulnerables de la societat.
A diferència dels països nòrdics, Espanya té un sistema d’ingressos basat en les prestacions contributives, especialment en les pensions. Això provoca que les transferències monetàries es duguin a terme entre les persones que participen en el mercat laboral. Per tant, la redistribució gira entorn del treball. Com que les classes socials baixes són les que tenen més dificultat per accedir al mercat laboral, s’acaben quedant fora del sistema d’ingressos. Al final les persones que més necessiten l’ajuda de l’Estat, són les que menys reben d’aquest.
El sistema d’ingressos hauria d’estar més enfocat a cobrir les necessitats bàsiques de les persones que es troben per sota del llindar de pobresa, com passa en aquells països que tenen un Estat de benestar més inclusiu.
En la gràfica es pot veure que el paper passiu de l’Estat espanyol en la lluita contra la pobresa fa que les classes altes donin més suport a l’Estat de Benestar; no passa el mateix quan parlem de redistribució.
32 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Font: Fundació Alternatives.
Altres problemes que detecta Luis Ayala és que ciutadans en una situació econòmica similar reben prestacions molt diferents depenen de la CCAA de residència i que la cobertura que reben les famílies (parella amb dos fills) en risc d’exclusió és molt inferior si ho comparem amb els habitatges unipersonals.
En el primer cas el govern central hauria d’incentivar a les CCAA que menys intervenen en la lluita contra la pobresa a promoure més polítiques socials, i en el segon cas les prestacions haurien de tenir en compte les característiques de les famílies.
Relació entre l’informe i la pel·lícula “El taxista ful” Si relacionem aquest informe amb la pel.lícula documental “El taxista ful”, ens n’adonem com el cas del protagonista constitueix un bon exemple de totes aquelles mancances que l’autor de l’informe troba al sistema de garantia d’ingressos a Espanya. Aquest protagonista pertany a un dels col.lectius específics dels que ens parla Luis Ayala, amb dificultat per a la inserció laboral.
L’atur, l’haver de viure de les prestacions de l’Estat, és vist com una xacra, tal i com es veu al documental, i n’és molt il.lustradora la frase “en aquesta societat no ets res si no ets un treballador”: aquells individus que tenen dificultat per a trobar feina són estigmatitzats, tant per la societat com per la pròpia família, tal i com passa amb el fill del protagonista, i tot això acaba provocant en els individus la falta de motivació. També es tracta en el documental la insuficiència de les ajudes: la pobresa a la que es veuen abocades tantes famíles per la dificultat d’accedir a les ajudes o per la baixa quantitat de les mateixes provoca situacions com la del protagonista, que esdevé el que anomenen “delinqüent polític”: per tal de poder sobreviure, intentar portar una vida digna, moltes persones es veuen obligades a realitzar alguna il.legalitat.
33 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Lectura 3: “Aproximación a una renta bàsica sostenible” en el 2º Informe sobre la Desigualdad en España 2015 de Juan A. Gimeno Ullastres Què es pot fer per a solucionar o almenys combatre aquests problemes que suposa l'actual sistema de l'Estat del Benestar i els subsidis que l'acompanyen? Juan A. Gimeno Ullastres l'autor de "Aproximación a una renta básica sostenible" opina com el propi títol indica que hauria de ser una renda bàsica universal. Trobem diferents definicions de Renda Bàsica; com defineix el mateix autor: La Renda Bàsica és una assignació monetària pública incondicionada i universal, garantida per tant per a qualsevol ciutadà, sense contrapartida ni compromís algun i amb independència de les circumstancies personals o d'altres recursos i de la situació laboral o familiar. A rentabasica.org trobem un altre definició de Renda Bàsica: La Renda Bàsica és un ingrés pagat per l'Estat, com dret de ciutadania, a cada membre de ple dret o resident de la societat inclòs si no vol treballar de forma remunerada, sense prendre en consideració si es ric o pobre o , dit d'un altre manera, independentment de qualsevol que puguin ser les altres possibles fonts de renda, i sense importar amb qui convisqui. El resum que nosaltres faríem es que la Renda Bàsica és una assignació monetària que rep tot ciutadà de ple dret, per part de l'Estat sigui quin sigui el seu estat social o econòmic, independentment de si treballa o no i de les circumstancies personals. La Renda Bàsica substitueix i integra a tot subsidi personal preexistent a l'actual Estat del Benestar de qualsevol administració pública, sempre que aquest sigui de nivell igual o inferior al que es fixi per aquesta Renda Bàsica. Aquesta no ha d'afectar a les prestacions "en espècie" lligades a l'Estat del Benestar, com educació i sanitat, ni tan sols a la red d'assistència social. Per últim, els menors també la cobraran però en menor quantitat(entre un 20 i un 30 per cent de la Renda Bàsica per als adults).
L’autor Juan Gimeno Ullastres és fill d'una família benestant amb arrels basques, castellanes i catalanes. Es considera un privilegiat i alhora obligat a col·laborar en activitats altruistes per ajudar aquells que com diu ell, "no han tingut la seva sort".
Es va llicenciar en Ciències Econòmiques i Empresarials i en Dret a la UCM i és catadràtic en Economia Aplicada de la UNED. Reconeix haver començat estudiar Dret perquè era un preucupat per a la justícia, però més endavant va veure que en relació a la justícia era més important l'Economia que el propi Dret i per això va acabar dedicant-se en l'economia.
Les seves principals línies d'investigació són la fiscalitat, les polítiques socials, la distribució d ela renda, l'equitat, l'equilibri..
Creiem que Gimeno Ullastres es pot trobar dins el paradigma utilitarista, busca el benestar màxim per al màxim nombre de persones, creu que s'ha de tractar als iguals de manera igual i als desiguals de manera desigual.
Pel que fa l'autor i el seu pensament, Gimeno Ullastres entén justícia com a equitat, l'entén com a la necessitat d'arbitrar que tothom tingui l'oportunitat d'una vida digna, creu que cal combatre que la situació d'una persona no sigui una loteria on depenent d'on neixes o a la família on neixes estiguis destinat a l'exit i benestar o a la desgràcia.
34 Estructura Social Rosa Alonso Mollà A part, confia en la necessitat d'un Estat fort i o tant en el paper de la societat per tal d'aconseguir una igualtat d'oportunitats i defensa l'Estat com a controlador dels mercats per tal de defensar els interessos dels ciutadans en aquesta societat tant desigual.
L'autor, el que fa en la lectura és analitzar els problemes de l'actual model de renta i de la societat, i proposa un mètode per tal de combatre els problemes existents i reduir la desigualtat. Proposa un model de Renta Bàsica i al llarg del text ens les línies que segueix la seva proposta i cap a on està dirigida.
Paradigma de la recerca El text proposat per a l'anàlisi proposa una hipòtesi qualitativa sobre la possible implementació d'una renda bàsica universal en una societat com la espanyola actual (del 2010). Així doncs, podem dir que aquest treball es basa en un paradigma qualitatiu amb una realització d'un marc teòric amb base quantitativa i un convenciment de la viabilitat de la proposta arrel de les dades aportades i el coneixement sobre el camp teòric de l'autor.
Avantatges de la renda bàsica L’autor afirma que la renta bàsica aporta unes avantatges indubtables, i en numera 9: 1. En primer lloc l’autor conclou que la renta bàsica és una mesura directa i eficaç per eradicar la pobresa.
2. En segon lloc, tenint en compte en la seva fàcil gestió i implementació, no seria difícil assegurar la seva universalitat i equitat d’aquesta 3. Els costos de gestió relacionats es veuen dràsticament reduïts. A conseqüència de d’això hi hauria un estalvi de recursos no només per l’administració sino també pels ciutadans 4. La prestació es prèvia i automàtica amb la qual cosa s’eviten retards pel que fa el seu cobrament. No actua directament pal·liant l’exclusió social, sino que ho fa d’una manera preventiva perquè aquesta no succeeixi.
5. La renda bàsica es compatible amb qualsevol ingrés i pe tant evitaria la famosa “trampa de la pobresa”, evitant els paràsits socials i al frau.
6. Cap persona, es sentiria avergonyida pel simple fet de tenir una renda bàsica, ja que és un dret universal pel simple fet de ser membre d’una comunitat.
7. Acabaria amb les temptacions electoralistes en relació a subsidis utòpics. És a dir, acabaria amb la demagògia electoralista en relació aquest tema 8. S’incrementarien les baixes xifres que espanya destina a la protecció familiar 9. Actuar com un factor estabilitzador en temps de crisi.
Inconvenients d’aquesta renda No totes les característiques que aporta la renda bàsica són favorables. Si, és cert però, que trobem moltes més avantatges que no pas inconvenients, tot i així, els inconvenients que ens presenta la renda bàsica són molt importants per la seva elaboració: 35 Estructura Social Rosa Alonso Mollà 1. A causa de la renda bàsica trobem menys incentius a la cerca de treball: És cert que l’autor ens dona raons per les quals no serà així, de totes maneres, no es pot refutar per mitjà de l’experiència ja que no podem comprovar si realment serà així. Cal remarcar l’existència de free riders o paràsits en la nostra societat.
2. Incentius per atraure a immigrants. Gent pobre d’altres països vindrien al nostre per rebre una renda bàsica universal. Per tant, tal i com ens diu l’autor, s’hauria de posar un límits d’anys de permanència en el nostre Estat per començar a rebre aquesta subvenció.
3. El nivell adquisitiu pujaria, i com a conseqüència, també pujaria l’IPC i la inflació. És cert que el nostre país tindria més riquesa, però conseqüentment, al tenir mes diners, els preus de la vida, i si la renda bàsica no s’adapta al increment del IPC aquesta esdevindria insuficient.
4. La renda bàsica no és cenyeix al cicle econòmic. S’hauria d’elaborar una renda bàsica per mitjà de la conjuntura política/econòmica/social del moment. No podem tindre una renda bàsica estable en el temps.
5. Els empresaris no tindrien incentius per millorar les condicions laborals dels treballadors, ja que aquests últims ja rebrien un mínim salarial apart del seu sou com a treballador.
Conclusions Juan Gimeno Ullastres ens assegura que la renda bàsica és l’única manera per apropar-nos a la eradicació de la pobresa. Es reafirma en que els subsidis que tenim en el nostre país són poc optimitzadors i ineficients per reduir la pobresa. Per tant, a partir de l’eliminació d’aquests, afirma que la renda bàsica és totalment viable i sostenible, i el més important: La planteja en termes d’equitat social.
Tot i així, a part de les grans avantatges que té aquesta prestació, trobem inconvenients molt determinants per a que sigui un tema de forta controvèrsia i de debat en l’actualitat i en el moment econòmic que ens trobem. Actualment només trobem un exemple de renda bàsica, i està situat a Holanda (Utrech), tot i així cal destacar que és un simple experiment.
36 Estructura Social Rosa Alonso Mollà 3. Es compleix la “promesa del capitalisme”? La MOBILITAT SOCIAL als països industrialitzats Si el teu pare era un treballador manual de la indústria, quina és la probabilitat de que tu mateix/a siguis un/a treballador manual de la indústria? Quines són les possibilitats reals de gaudir d’un ”ascensor” social i millorar la teva posició dins de l’estructura social? O, dit una altra manera, hi ha barreres a la mobilitat? I com les podem mesurar? Per respondre a aquestes preguntes una altra vegada analitzarem com – des de diferents paradigmes – podem quantificar i ubicar quantitativament a les persones dins de l’estructura social i, finalment, com podem mesurar el grau de mobilitat social. Al final d’aquesta lliçó s’introduirà una reflexió sobre la societat capitalista actual i les oportunitats de mobilitat social.
Per començar analitzem la presència del concepte de classes plantejant-nos si són importants les classes socials coma a concepte? Davant aquesta qüestió trobem dos posicionaments principals que donen respostes diferents: - - Els negacionistes: aquestes posicionaments defensat per molts sociòlegs amb molt de renom, diuen que les classes socials no són gaire importants i en neguen l’existència.
Diuen que ja no estem en unes societats industrials, ja no podem identificar aquella classe obrera que definia el marxisme. Abans les classes socials comportaven diferent estils de vida. Ara el que importa és l’individu. Actualment és un concepte mort.
En els mitjans de comunicació o en la vida política parlar de classes polítiques està com desfasat, o s’associen a partits d’esquerres i minoritaris.
Els defensors: les classes socials són important i existeixen. Ens volen fer entendre que hi ha interessos antagònics entre les diferents classes socials, no és només una qüestió de renta. També hi ha diferencies a nivell d’oportunitats. també diuen que és una classificació molt útil per entendre molts fenomen socials, per exemple la crisis econòmica, o els “ninis”, el fracàs escolar, l’atur ha estat molt més alt entre la classe treballadora que els empresaris. Per tant, hi ha tot un seguit de fenòmens que s’expliquen i per tant ja és una categorització útil.
Partint d’aquí, la següent qüestió que sorgeix és perquè és important la mobilitat social? “La mobilitat social és la il·lusió legitimadora de l’obra social del capitalisme”, és a dir, la promesa capitalista. Una altre qüestió que ha reat molt debat és si en els diferents països varia la mobilitat social, si és més fluida.
Analitzar la mobilitat social és complicat, sobretot per com ha anat canviant la significació les ocupacions professions i com han anat adquirint significats diferents al llarg del temps. A més, ens trobem amb unes altres tres dificultats principals a l’hora d’analitzar la mobilitat social: − La grandària relativa de les classes socials pot modificar-se amb el temps (han crescut les feines de coll blanc i les feines més qualificades).
− L’essència de les classes també pot canviar al llar del temps (no és el mateix treballar ara a “la Caixa” com haver treballat al 1950).
− Les conseqüències de la pertinença a una classe social també poden canviar al llarg del temps (per exemple, les diferències de renda entre classes socials poden augmentar o disminuir).
Pel que fa a les classes socials i a la seva mobilitat hi ha tres grans branques: els negacionistes (funcionalistes), i els defensors (neo-marxistes i neo-weberians).
37 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Els negacionistes (funcionalistes) Els funcionalistes bàsicament ens diuen que les societat són fluides i que no hi ha grans barreres. Consideren que hi ha dos grans elements que intervenen en la mobilitat, que han de ser premiats per la societat:   El prestigi: la societat premia aquells que s’han esforçat més i que tenen unes credencials i obtén un estatus social més alt.
La funcionalitat de la feina: la societat també premia la funcionalitat que tenen les feines pel funcionament de la societat.
Com neguen les classes social, per mesurar la mobilitat ho fan a través de les escales ocupacionals. Defensen que en el sistema capitalista tots compartim el mateix sistema de valor i, per tant, tots atorguem el mateix prestigi a les professions que considerem important.
Per demostrar això s’han fet diversos estudis que consistien en la construcció d’escales descriptives que ordenen les posicions com si es tractés d’un continu; no volen fer referència a les barreres rígides entre classes socials. Aquest estudis han estat realitzat per autors com Treiman (1977) o l’elaboració de l’Índex socioeconòmic de Duncan (SEI). Diapositives 4 i 5.
El primer que van fer va ser preguntar a la gent. Van agafar 100 ocupacions i van preguntar que quines creien que tenien més prestigi al llarg del temps. Van observar que hi havia les mateixes pautes, en general hi havia consistència. També van anar a l’àmbit internacional i la percepció del prestigi ocupacional era la mateixa, tant a Espanya con Estat Units. Però van anar a un país comunista i aquest donaven més prestigi als treballadors de base.
Inclús van anar a la presó i a grans trets seguia la mateixa lògica (exceptuant el cap de l’estat i els advocats). Amb el temps aquestes escales s’han anat perfeccionant. Aquesta classificació s’han adaptat internacionalment també. Per mesurar la mobilitat es fa a través de “la ocupació del pare amb l’ocupació del fill” i quan tens la “primera feina significativa” miren quina posició ocupa dintre l’escala i comparen. Una altre mesura per veure la mobilitat és veure la teva trajectòria laboral.
Els defensors de les classes socials (teòrics del conflicte) - Neo-marxistes: Erik Olin Wright (1978) Els teòrics del conflicte estan totalment en contra del model i dels estudis proposats pels funcionalistes i creuen que no reflecteixen la realitat de l’estructura social que hauríem d’estudiar i no la consideren una eina metodològica vàlida.
Els que defensen la tradició marxista ens diuen que hem de desconfiar de les institucions, de l’estat i que, en primer lloc, la revolució arribarà i que hem d’entendre com funciona el capitalisme per veure que està evocat al desastre. Diuen que el que ha fet el capitalisme ha sigut comprar l’ànima obrera a través de diferents mecanismes: a través de l’orientació consumista que fa pensar a la classe obrera que pot gaudir d’un estil de vida benestant però l’únic que fa és obligar-la a treballar en unes condicions d’explotació per fer-les comprar constantment. L’enganyen amb una esperança de millorar que els lliga a l’explotació.
Erik Oliw Wright diu que les classes socials són important i que sorgeixen de tres criteris o qüestions importants: - Qui té control de les inversions i del capital.
Qui té control dels mitjans de producció Qui té control de la força del treball, qui és l’autoritat.
38 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Esquela de classes socials de Erik O. Wright: Aquest concepte significa l’antagonisme de les classes socials. Si sóc classe obrera mai m’entendré amb la classe mitjana perquè els nostres interessos són diferents.
“Shmoo” del còmic en forma de tira satírica apareguda en diversos periòdics dels Estats Units escrita i dibuixada per Al Capp (1909-1979). Els “shmoos” eren fabuloses criatures que criaven de manera exponencial, sense consumir res, per proporcionar tot el que la humanitat podia desitjar.
S’utilitzen al llibre de “Class counts” d’Erik Olin Wright (1997) per il·lustrar l’antagonisme en els interessos de les classe dels capitalistes i els treballadors.
Erik Olin Wright és un sociòleg nord-americà de la universitat de Wisconsi i un dels seus projectes principals és “The reals utopies”. Segueix un ideal neo-marxista i diu que sí que podem intentar viure amb normes diferents al capitalisme, amb alternatives dintre el model capitalista. Aquesta obra recull diferents iniciatives arreu del món, uns quants exemples són: moneda social (segells a Sevilla), banc de temps, micro-macenatge, etc.
Per Wright els rendiments educatius són diferents d’acord a la classe socials, per tant, la classe social té conseqüències en la vida dels individus.
Esquema de classes socials de Erik O. Wright: - Neo-weberianisme: John H. Goldthorpe Investigador de Nuffield College d’Oxford.
Per els neo-weberians els criteris per establir el mapa de classes el que és més rellevant és l’estatus o la situació en al mercat de treball i l’autoritat i el control del procés de producció.
També donen importància a la pertinença, és a dir, que ser de determinades casses socials determina les oportunitats vitals. Sí que veuen la possibilitat de la mobilitat social però creuen que les oportunitats al llarg de la vida d’un lampista i d’un metge seran molt diferents. Entenen les oportunitats vitals com que per formar part d’una classe social estan molt associades a les potencialitats de la vida, de promoció.
John H. Goldthorpe divideix les classes socials de la següent manera: 39 Estructura Social - - Rosa Alonso Mollà Classes de serveis: Els que menys han patit la crisis. Professionals, directors, administratius, supervisors de treballadors de coll blanc i propietaris de capital.
Classe intermèdia: qualificació mitja. Altres treballadors de coll blanc com els administratius, venedors, treballadors dels serveis, petits propietaris (agricultors o ramaders), autònoms (que no tenen treballadors al seu servei) i tècnics de grau mitjà i supervisors de treballadors manuals.
Classe treballadora: ocupacions fonamentalment manuals (siguin o no qualificades).
Golthorpe va elaborar un estudi a Anglaterra i Gales referent a la mobilitat intergeneracional (1972): Oxford Mobility Study. Aquest estudis (i altres de posteriors) es van realitzar només tenint en compte als homes: canvis en la classe social entre pares i fills (mobilitat intergeneracional).
Diferències entre autors: − Per Wright les posicions dins de l’estructura de classes socials depenen de la possessió de propietat econòmica, control i autonomia en el procés de producció.
− Per Goldthorpe les posicions socials representen diferències en els recursos o “oportunitats de vida” per accedir a l’educació i als béns de consum. El més important no és la propietat econòmica sinó les qualificacions i l’experiència en el mercat de treball.
Una altre tipologia de classes socials neo-weberiana és la proposada per Kerbo. Aquest autor defineix les classes socials com a “grup de persones que comparteixen interessos objectius comuns en el sistema d’estratificació social”.
S’han de rebutjar les definicions de classe social basades en una única dimensió de la desigualtat. Ell proposa tres dimensions: estatus ocupacional, poder, relacions de propietat...).
I resulta la tipologia següent: 40 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Una altre tècnica metodològica dels teòrics del conflicte és la taula de mobilitat on es fa un creuament entre les classes social de destí i d’origen.
Model de taula de mobilitat (taula origen-destí): Exemple de taula de mobilitat: Taula de mobilitat social en base a 3 classes: homes, Anglaterra i Gal·les, 1972 Si es fa un percentatge per files, segons destinació, obtenim les probabilitats de entrar a una classe determinada (taula de sortida): 41 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Si es fa un percentatge per columnes, segons origen, obtenim un índex de la heterogeneïtat de cada classe (taula d’entrada): Però per a l’anàlisi de la mobilitat social, s’utilitza el terme anglès “ODD” (OPORTUNITAT RELATIVA). L’ODD o OPORTUNITAT RELATIVA en l’anàlisi de la mobilitat de classe és la probabilitat de passar d’una determinada classe a una altra.
Mobilitat estructural i d’intercanvi Mobilitat estructural: “Mobilitat absoluta”. Deguda al canvi en l’estructura d’ocupacions. Per exemple, algunes ocupacions desapareixen o n’apareixen de noves.
Mobilitat d’intercanvi: com diferents orígens de classe influencien la mobilitat, les desigualtats en les oportunitats de mobilitat que es desprenen dels diferents orígens socials. Segons el teu origen social, tens diferents oportunitats de mobilitat, ja que cada origen proveeix a la gent amb diferent recursos per a la mobilitat: qualificacions formals, llaços de parentiu i relacions d’amistat.
Una societt igualitària és aquella que mostra altes taxes de mobilitat. Però cal distingir entre la mobilitat deguda a: - Mobilitat absoluta: L’analitza mitjançant la taula de mobilitat, mirant els canvis en l’estructura de classe al llarg del temps.
Fluïdesa social: S’analitza mitjançant les oportunitats relatives (odds).
Hi ha dos conceptes de la mobilitat que hem de tenir present: - Mobilitat absoluta: conjunt de canvis que s’han donat entre una generació i una altre.
42 Estructura Social - Rosa Alonso Mollà Mobilitat relativa: en absència de canvies en el sistema productiu quina és la probabilitat de mobilitat.
També cal diferenciar entre: - Mobilitat intergeneracinal Mobilitat intrageneracional Es van dur a terme uns estudis utilitzant aquesta metodologia que es preguntaven quin són els elements que t’ajuden a la vida en termes de mobilitat social.
Un d’aquest primers estudis és el de Blau i Duncan. Van realitzar una enquesta que agafaven variables per beure els elements significatius.
- Variable educació Primera feina Segona feina però la primera significativa Nivell educatiu dels pares Ocupació dels pares La conclusió d’aquests estudis era positiva: hi havia un correlació molt forta entre el tipus de estudis que tenies i l’ocupació que tenien. Un element negatiu que van trobar era l’existència d’una correlació molt forta entre el nivell educatiu dels pares i el nivell educatiu dels fills. Els pares tenen molta importància en influenciar als fills a traves de les inspiracions.
Un altre estudi elaborat a Wisconsi agafava el mateix model estadístic però afegint més variables per augmentar el valor explicatiu. Aquestes noves variables eren: - Aspiracions paternes. Que esperen els pares de tu.
Els coeficients d’intel·ligència.
Les notes dels estudiant as secundaria.
La conclusió principal d’aquest estudi és que les aspiracions dels pares tenen un valor explicatiu molt gran en la mobilitat i en la vida dels fills.
Alguns problemes de les classificacions de classes socials: − Normalment s’utilitza l’home com a referent únic per derivar la classe social. A les parelles-de-dos-ingressos l’ocupació de la dona pot ser igual d’important que la de l’home.
− Quan ambdós membres de la parella pertanyen a classes socials diferents seria més adient assigna una classe per individu (?) − Cada vegada és més comú trobar llars encapçalades per dones: com es classifiquen aquestes llars (?) − La majoria de les classificacions es basen en la unitat familiar en comptes de l’individu (la família com unitat domèstica amb condicions de vida semblants on les decisions de tipus econòmic normalment es prenen en comú) (?) “The constant flux” by Robert Erikson & John H. Goldthorpe Oxford University Press; New Ed. edition (1993) 43 Estructura Social Rosa Alonso Mollà This study of social mobility within the developing class structures of modern industrial societies is based on a unique data-set constructed by the authors. It focuses on the Western and Eastern European experience of social and economic growth after the Second World War, but also examines the experiences of the United States, Australia, and Japan. In combining historical and statistical analyses of both trends in mobility and of cross-national similarities and differences, the authors show that wide variation at the level of observed mobility coexists with a surprising degree of constancy and commonality in underlying patterns of social fluidity.
Anàlisi qualitatiu sobre la mobilitat social Mostra: 45 sociòlegs d'extracció obrera (no representatiu).
Entrevistes en profunditat i reconstrucció de les trajectòries laborals.
Hipòtesi: la socialització en la cultura de classe obrera influència les trajectòries laborals (diferefències en capital humà, social i cultural).
- Entorn cultural (la llar) Indicadors: presència llibres, diaris, revistes.., visites museus + llibreries, cinema, teatre i concerts, lliçons de música / dança, consum TV, etc.
- Indicadors del capital cultural Escoltar música clàssica, lliçons de música / dança, visita museus, teatre/ concerts i mantenir discussions intel·lectuals amb pares o germans.
*Inspirat en les idees de ‘capital cultural’ de Pierre Bourdieu (1986). Vegeu: Bourdieu,P.
(1986) ‘The forms of capital’. In J.Richardson(Ed.) Handbook of Theory and Research for the Sociology of Education (NewYork, Greenwood), 241258.
Resultats: − − − 2/3 mai havia tingut accés ‘ALTA cultura‘ 2 de cada 10: havien experimentat 1 d'aquest items Cap havia gaudit de més de 3 items Valors/aspiracions: “Els meus pares sempre han valorat moltíssim l'educació perquè així podríem tenir millors feines d'aquestes d'estar asseguts i fent coses netes” “El meu pare m'ha ensenya 'disciplina industrial“ “Ser una persona blanca, home de classe obrera a una família estable em feia estar segur.
Pensava que el somni americà significava que podia fer el que jo volgués. El fet de no aspirar a ser professional o directiu no volia dir que no pogués volar; senzillament no entraven dins de les meves possibilitats. Jo creia que faria alguna feina de coll-blau, casar-me, tenir fills i comprar-me una casa” 44 Estructura Social Rosa Alonso Mollà En definitiva, els infants desenvolupen aspiracions dins de la seva classe social (relacions amics; pares; educadors...) Iniciativa de la Fundació Princesa de Girona enfocada a universitaris de primera generació, aquells que provenen de pares que no tenen estudis superior, i els hi han donat un mentor (empresari). Aquest els ajuda i els ensenya durant 6 mesos com s’han de presentar a nivell laboral, com agafar confiança en ells mateixos. A més, ajuda a augmentar contactes doncs acostumen a tenir-ne força dèficit.
Aquest article prové de que el capital cultural té una importància molt gran, no només de com t’imagines el món sinó a nivell d’inserció laboral. A nivell d’experiències d’estades a l’estranger, extraescolars, classes d’idiomes. Per tant, les desavantatges són inqüestionables.
“Our kids” by Rober D. Putnam Aquesta obra combina un treball qualitatiu i quantitatiu entre joves de diferents categories socials. A continuació veurem un seguit de gràfics i indicadors numèrics extrets d’aquest llibre.
Figure 3.1: Paternal education and parenting objectives Aquesta li pregunten als pares: Què és el més important que s’ha d’ensenyar als infants: obediència, independència i totes dues? La resposta és segons el nivell educatiu.
El que només tenen el graduat escolat defensen fermament que és més important la obediència, un 15% les dues, i la resta, amb estudis universitaris promouen més la independència dels infants.
45 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Figure 3.2: Class differences in verbal parenting Una altra estadística interessant d’aquest llibre és la estimulació lingüística i com intervenen els pares. En funció de la gent que estan rebent ajuts públics, classe obrera i gent amb professions liberals.
Figure 3.5: Time spent by both parent in developmental child care, children aged 0-4, 19652013 Relacionat amb l’anterior també ens fixem quan de temps dediquen els pares a activitats de desenvolupament (lectura, fer deures, etc) segons la classe socioeconòmica/nivell d’estudis.
Trobem que aquelles persones que tenen estudis universitaris sempre han dedicat més temps, però d’ençà de l’entrada de les politiques neoliberals i la polarització de la població, les diferències entre els dos grups s’accentuen molt. La dedicació dels pares és molt diferent.
46 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Figure 4.3: Growing class gap in participation in school-based extracurriculars, 1972-2004 Una altre estadística rellevant és el percentatge d’infants que fan activitat extraescolars. Hi ha autors que diuen que aquestes activitats tenen un paper en la socialització molt important. En el gràfic següent veiem que des del 1990 hi ha hagut una privatització de les activitats extraescolars, això ha fet augmentar l’escletxa entre les categories socioeconòmiques.
A continuació analitzarem proxies de capital social del mateix estudi.
Figure 5.1: Educated, affluent white parents have more close friends Aquest indicador és un proxy de capital social que mostra el nombre d’amics de la família segons ètnia i categoria socioeconòmica. Les famílies negres en totes les categories sempre tenen un número més petit de capital social. A mesura que augmenta el nivell econòmic de la família augmenta el número de capital social, és a dir, les persones que poden mobilitzar en un moment determinat.
47 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Figure 5.2: More educated parents have broader social networks Figure 5.3: Affluent kids have a wider range of informal mentors Les persones amb baix nivell educatiu normalment contem amb la referència de la família, però quan surts de la família són les persones amb una alta categoria socioeconòmica que pots mobilitzar o que et facin de mentor.
48 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Lectura 4: “ Política de vivienda y desigualdad” en el 2º Informe sobre la Desigualdad en España 2015 de Jorge Onrubia Fernández 1. Introducció És tanta la importància que ha adquirit l’habitatge a la nostra societat per a la vida dels individus que està reconeguda oficialment com un bé de primera necessita en diverses Cartes i Tractats internacionals tal com la Declaració Universal dels Drets Humans, la Constitució Espanyola, la Carta dels Drets Fonamentals de la UE, etc. No obstant això, actualment s’han incorporat nous objectius en les polítiques d’habitatge als països de la UE, com per exemple garantir la capacitat per escollir el règim de tinença o el dret a un entorn saludable; que fan que es comenci a veure la qüestió de l’habitatge com una part fonamental complementada amb altres polítiques públiques amb l’objectiu global de reduir l’exclusió social.
El problema històric d’Europa amb l’habitatge comença amb la Revolució Industrial i la consegüent emigració massiva del camp a la ciutat. Aquest fenomen va afectar sobretot als treballadors de les fàbriques; tot i que després de les dues Guerres Mundials es va estendre a altres capes socials per la destrucció causada per la Guerra i l'excés de demanda sobre l'oferta. És en aquest context de problemes amb l'habitatge generalitzats on els països democràtics majoritàriament d'Europa Occidental inicien la construcció dels Estats del Benestar; duent a terme polítiques en el terreny de l'habitatge tals com: construcció d'habitatge amb finançament públic, augment de l'habitatge social en règim de lloguer...
Aquest conjunt de mesures adoptades en el marc general de la construcció dels Estats del Benestar basats en els pilars de l'habitatge, la sanitat i l'educació; unit a l’alentiment del creixement demogràfic a partir dels anys setanta; va permetre pal·liar la situació i que és considerés resolt el problema de l'habitatge.
A conseqüència d'això a la majoria de països europeus es van reduir les ajudes en matèria d'habitatge durant les últimes dues dècades del segle XX; i addicionalment es va facilitar l'accés a l'habitatge de propietat en detriment del lloguer social o altres formes de tinença més favorables per a les classes populars. Val a dir però que en alguns països com Dinamarca o Suècia es van prioritzar altres formes de tinença alternatives a la propietat més favorables als interessos de la classe treballadora com és per exemple el règim cooperatiu on s'adquireix l’usufructua de l'habitatge i no pas la seva propietat.
Un aspecte fonamental a l'hora de parlar de l'habitatge és les conseqüències redistributives que originen les polítiques públiques relacionades amb l'habitatge; les quals s'han justificat tradicionalment mitjançant el principi d'equitat, al ser l’habitatge un be preferent. Hem de remarcar també que l’adquisició d’un habitatge és la despesa més gran en la majoria de famílies; alhora que l’habitatge suposa una part fonamental del patrimoni per a una bona part de la població europea.
L’objectiu del treball és oferir una visió del rol que ha de jugar el sector públic en la política d’habitatge; amb un focus d’especialització en l’assoliment de fites d’equitat.
49 Estructura Social Rosa Alonso Mollà 2. Fonaments de la intervenció pública en l’àmbit de l’habitatge Com ja hem comentat arran de la creació dels Estats del Benestar, la garantia d’un nivell mínim de digna vida va passar a ser una exigència pels Estats. Per a complir aquest objectiu hi ha una sèrie de bens i serveis que són essencials, entre ells l’habitatge. Així doncs, la provisió pública d’habitatge és justifica des del paradigma de l’equitat categòrica (dret al consum de certs serveis bàsics) i la igualtat d’oportunitats; així com des de el punt de vista de l’eficiència, més concretament la correcció de les “fallades del mercat”. Per últim, també és pot justificar la intervenció de l’Estat pels beneficis macroeconòmics que comporten les polítiques d’habitatge, sobretot en un context de decreixement o de baix creixement econòmic.
L’Estat té diverses formes i instruments per a intervenir en la provisió de l’habitatge, i varien segons el règim de tinença que es vulgui potenciar, la forma de la provisió, i el mode en que es vulguin instrumentalitzar les ajudes d’accés a l’habitatge. El dos grans tipus d’eines que té l’Estat per actuar són d’una banda les intervencions pressupostàries, i per l’altre les regulacions.
Pel que fa a les intervencions pressupostàries poden anar dirigides tant a incentivar la oferta com la demanda d’habitatge. Dintre del primer tipus trobaríem per exemple la provisió pública d’habitatge social (amb preus subvencionats per sota el mercat per a persones amb pocs recursos). Els instruments que afecten a la demanda sovint consisteixen en subsidis cap a les famílies per a facilitar la comprar el lloguer. Un tipus especial dins d’aquestes últimes seria l’ajuda financera per a pagar una hipoteca; que té avantatges i inconvenients en relació a la subvenció directa. L’ajuda financera facilita la inclusió social al dotar a l’individu de capacitat per triar on vol viure, i ajuda a reduir l’estigma social, tot i que també pot generar una pujada dels preus en general o pot comportar una despesa pública excessiva. En general, en les dues darreres dècades a la majoria de països de la OCDE s’ha potenciant la propietat privada enfront en lloguer (amb l’excepció d’Alemanya i Suècia). També s’han de tenir en compte variables com la edat i la cultura del país, ja que és molt més fàcil que persones d’edat avançada siguin propietàries que ho esdevingui un jove; així com hi ha països on la propietat és un elemental central de la cultura; com per exemple els EUA.
L’altre gran instrument amb el que compta l’Estat és les regulació; molt necessària per a garantir l’ordenament del sòl, per a l’establiment d’una normativa legal que possibilita els plans d’habitatge, així com per poder solucionar les diferents inseguretats jurídiques que poden sorgir del règim de lloguer. Tot i així el control del règim del lloguer ha estat sotmès a algunes crítiques pel fet de que a vegades se l’utilitza per a coses que s’escapen de les seves competències (com millorar la distribució de la renta o l’estabilitat dels preus). Un dels grans problemes al que s’ha hagut d’enfrontar la regulació és la qüestió de les cases buides. Una opció plantejada seria fixar una taxa sobre les cases buides en funció de circumstancies tals com el número d’habitants de la població a la que pertany la casa en qüestió, el temps que ha estat buida o l’increment dels ciutadans de la localitat en els darrers temps. Un altre via podria ser l’augment de les competències dels ens locals per a poder multar als propietaris de les cases buides segons les característiques que es contemplin.
Aquesta qüestió dels habitatges buits ha originat un debat sobre fins a quin punt és legítim restringir el dret a l’ús de la propietat privada amb finalitat social; o quan és adient exercir un 50 Estructura Social Rosa Alonso Mollà control sobre els lloguers i quan això pot conduir a una reducció de l’oferta que empitjori les condicions existents. En general hi ha consens en dir que l’objectiu que ha de guiar els instruments utilitzats és l’assoliment d’un mercat d’habitatge equilibrat i que faciliti l’accés a un habitatge digna a tot el conjunt de la població.
En la majoria dels països desenvolupats, com acabem d’explicar el sector públic proporcionar ajuda de diversos tipus a les famílies per poder accedir a un habitatge digna tal i com estableixen els diferents ordenaments normatius dels respectius països, però trobem un problema en la dificultat de definir habitatge digne. Pel que fa referència a les condicions bàsiques, hi ha consens en que aquestes són: instal·lacions bàsiques com aigua calenta, electricitat i calefacció, espai suficient i absència de problemes estructurals tals com goteres, humitats o podridura. Seguin aquestes condicions mínims hi ha diverses metodologies que utilitzen índex agregats per a mesura a partir de quines mínimes condicions es pot garantir el benestar a un habitatge determinat. Un problema greu que genera la manca d’habitatge digne és l’exclusió social; que segons l’autor es defineix com “un procés de progressiva ruptura de la relació entre el individu i la societat, enfront la pobresa que pot veure’s com una situació en un moment determinat”. Davant aquesta realitat, l’Estat del Benestar hauria de tenir entre els seus objectius eradicar completament l’exclusió social, mitjançant una combinació eficient i adient de polítiques públiques d’habitatge.
3. Política d'habitatge en els estats membres de la UE Històricament, l'habitatge a Europa s'ha considerat un element indispensable per garantir la pau social i el desenvolupament econòmic i urbà des del segle XIX. Així, molts països van assumir el foment de l'habitatge social com un interès per al desenvolupament i una necessitat per a la població. Amb el pas dels anys i l'evolució de l'economia de mercat, aquest concepte ha canviat substancialment. Ara per ara, a Europa no hi ha una única visió pel que fa al concepte de l'habitatge social i cada país enfoca la seva política d'habitatge sota diferents criteris. Així, per exemple, la política d'habitatge exhibeix una varietat més gran entre els Estats membres de la Unió Europea que entre els Estats dels EUA.
Les polítiques d'habitatge dels Estats membres poden classificar-se principalment en quatre grups; en primer lloc, els Països Baixos, Suècia i el Regne Unit, que es caracteritzen per una intensa intervenció estatal. Aquests països compten amb els sectors de vivendes socials de lloguer més extensos de la Unió Europea i els seus governs dediquen més del 3% del PIB a la política d'habitatge. En segon lloc,a Àustria, Dinamarca, França i Alemanya s'ha produït un desplaçament menor del mercat i s'han mantingut uns sectors d'habitatges privats de lloguer amplis. La despesa de l'Estat en política d'habitatge generalment és de l'ordre del 1-2% del PIB.
Per altre banda, a Irlanda, Itàlia, Bèlgica, Finlàndia i Luxemburg tots disposen de sectors amplis d'habitatges en propietat i de sectors d'habitatges socials de lloguer relativament petits. La despesa de l'Estat en política d'habitatge es limita en general a un 1% del PIB aproximadament.
Finalment a Portugal, Espanya i Grècia es disposa d’uns sectors particularment grans d'habitatges ocupats pels seus propietaris, uns sectors mínims d'habitatges socials de lloguer i uns sectors privats de lloguer de baixa qualitat i en declivi. La despesa de l'Estat en política d'habitatge és inferior a l'1% del PIB.
51 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Pel que fa als lloguers assequibles en el sector privat s'han aconseguit ha sovint mitjançant el seu control, el que ha tingut efectes indesitjats, incloent la disminució de la qualitat i de les inversions. La supressió del control dels lloguers i els ajuts reiterades han donat lloc a l'expansió del sector, encara que segueix havent-hi problemes per a grups concrets. L'ocupació pels propietaris ha estat el règim amb creixement més ràpid, al que han contribuït les subvencions fiscals, la inflació i als augments dels lloguers en altres règims de possessió. Ha augmentat el descuit dels habitatges habitades per persones d'edat avançada i pobres, i s'han incrementat les execucions d'hipoteques als països del nord. Alguns han introduït mesures especials per ajudar els propietaris més pobres i de més edat. Estan en declivi les subvencions fiscals. El sector d'habitatges socials de lloguer, després d'un ràpid creixement, està en declivi a l'Europa del nord i de l'oest, i s'associa cada vegada més amb els "nous pobres" i l'exclusió social. Les orientacions polítiques recents han estat positives, incloent directrius d'assignació més progressives, millores de la qualitat de la gestió, i rehabilitació d'habitatges.
L'augment de la pobresa i dels lloguers han fet gran la dependència dels subsidis vinculats amb els mitjans de subsistència, el que pot crear desincentius del treball i podria fins i tot encoratjar la ineficiència de l'ús del parc d'habitatges. El problema dels Governs és el cost de les desgravacions, i tracten de reduir-les. S'admet cada vegada més que la política d'habitatge s'ha d'integrar amb altres polítiques en els àmbits de la salut, l'educació i la regeneració urbana.
A l'Europa del nord i de l'oest (excepte Irlanda i Alemanya) sembla estar disminuint el suport fiscal a l'habitatge. A l'Europa del sud sembla mantenir-se estable el suport estatal, molt menor. Podria augmentar l'eficàcia de l'aplicació de les polítiques, però el més probable és que fracassin els esforços de la política d'habitatges: es perpetuaran les males condicions dels edificis en mal estat, la rehabilitació dels centres urbans serà lenta, i el sector privat haurà de fer front de nou a la pressió dels ingressos baixos. Els habitatges compartides o la manca d'habitatge no es reduiran ni en les hipòtesis més optimistes.
4. La política d’habitatge a Espanya 4.1 Evolució de les polítiques públiques d’accés a l’habitatge Amb l’objectiu d’explicar l’evolució de la política pública i l’accés a l’habitatge a l’Estat Espanyol, així com els diferents Plans que aquest desenvolupa, cal diferenciar entre múltiples etapes que comprenen des del principi de la Dictadura Franquista fins la primera dècada del segle vint-i-u.
La primera etapa la podem ubicar en la primera dècada de la dictadura (els anys quarantes), en aquesta l’Estat desenvolupa polítiques en relació a l’habitatge molt minses (tot i l’augment la demanda d’habitatge ocasionada per la destrucció i malbaratament de múltiples habitatges), com a conseqüència de la escassetat de recursos de que disposava ocasionat per un model econòmic de tipus autàrquic. Durant aquest període es desenvolupen dos Plans d’habitatge (Pla 1939-1954; Pla 1944-1954) que tenien per objectiu satisfer la creient demanda d’habitatge (250.000 habitatges destruïts i 250.000 habitatges danyats). Els principals mitjans amb que aquests Plans es doten son la creació de la figura d’Habitatge Protegit i la construcció i rehabilitació d’uns 350.000 habitatges. Malgrat que només es cobris el 25% de la xifra prevista, els resultats d’aquests plans van ser relativament exitosos donades les limitacions econòmiques del moment.
52 Estructura Social Rosa Alonso Mollà La segona etapa l’hem des situar en l’època del desarollismo, i comprendria la dècada dels cinquanta, seixanta i principis dels setanta (fins l’arribada de la democràcia l’any 1975). Com a conseqüència de la bona salut de la economia espanyola, la seva obertura a l’exterior i el èxode rural massiu a les ciutats es van construir en aquesta etapa grans parcs d’habitatges , generalment de baixa qualitat, que tenien diferents modalitats de protecció pública. Al voltant de ciutats com Madrid, València, Bilbao o Barcelona es construeixen barris obres i fins i tot ciutats dormitoris. Durant aquest període cal destacar el desenvolupament de dos Plans (Pla 1955-1960; Pla 1961-1976). Aquests tenien per objectiu la construcció d’habitatge públic al qual si pogués accedir en règim de propietat. Aquests plans també van modificar les característiques de l’Habitatge Protegit. Els resultats objectius es van aconseguir de forma parcial, ja que si be es va construir el 77% de l’habitatge que s’havia previst i es van desenvolupar iniciatives legislatives en pro de l’Habitatge Protegit, aquest resultats s’expliquen en gran part per l’impuls econòmic que va rebre el sector de la construcció com a conseqüència de l’aprovació i posterior aplicació del Pla d’Estabilització (1959). Tot i aquest impuls és important recalcar per una banda que l’accés a l’habitatge als individus amb un baix nivell de renda no va augmentar, sinó que es va mantenir baix, i per l’altre banda que durant aquest període, de forma més tardana es va acabar privatitzant la majoria de parcs d’Habitatge Protegit.
La tercera etapa s’inicia amb el fi de la Dictadura Franquista(1975) i la promulgació de la Constitució de 1978, que com a fet rellevant inclou la garantia del dret a un habitatge digne, i finalitza l’any 1981. A nivell polític, el procés de democratització tardana de l’Estat Espanyol va anar acompanyat d’un procés de descentralització de múltiples competències, tradicionalment de l’Estat, cap a un nou nivell administratiu, les Comunitats Autònomes (CCAA). Així doncs aquestes van assumir, entre d’altres, competències de planificació urbanística i de disseny i execució de polítiques d’habitatge. A nivell econòmic, en aquest període, la renta de les famílies espanyoles disminueix com a conseqüència de la ciris del petroli. Pel que fa la política d’habitatge, i en concordança amb la manca de recursos, s’aprova la Llei de Regulació del Mercat Hipotecari amb l’objectiu de millorar el sistema de finançament de l’habitatge i alhora incentivar l’accés a l’habitatge en règim de propietat. L’últim d’aquests objectius es realitza mitjançant la bonificació fiscal a l’IRPF. També serà durant aquest període que s’aprovarà una nova legislació per als habitatges de protecció amb l’objectiu de regular-ne les seves mides, qualitat i preu.
El quart període compren els anys 1981 i 2008, al ser una etapa tan llarga, aquesta es subdivideix en dècades(vuitantes, norantes i la primera dècada del segle vint-i-u).
Durant la dècada dels vuitanta s’aprovaren dos plans. D’una banda el Pla Tri-anual d’habitatge 1981-1983. L’objectiu d’aquest va ser: la construcció de 571.000 habitatges, la introducció d’un conveni amb les entitats financeres i la creació d’un ajut orientat a sufragar els interessos dels préstecs per a promotors i compradors d’Habitatge Protegit. Els resultats d’aquest Pla es van veure alterats per la crisi del petroli i una manca de planificació d’Habitatge Protegit. La situació per la qual les rentes més baixes no van poder accedir de forma plena al dret a un habitatge digne, es va repetir, aquest cop conseqüència de l’elevat preu dels Habitatges Protegits i les elevades condicions que s’exigien des de l’administració per estendre els ajuts.
D’altre banda es va aprovar l’any 1984 el Pla Quatri-anual 1984-1987. L’objectiu d’aquest Pla 53 Estructura Social Rosa Alonso Mollà fou: la subvenció dels habitatges de primera construcció i la rehabilitació d’aquells malmesos.
Per tal de desenvolupar tals objectius es van establir una sèrie d’ajuts en funció de la renta i la grandària de les famílies (amb un ajut fix per a famílies per sota d’un determinat topall). El principal resultat d’aquest Pla fou la realització del 66% de les rehabilitacions previstes. Durant aquesta dècada és va crear la Societat Estatal de Promoció i Equipament de Sòl (SEPE), l’objectiu de la qual era el d’harmonitzar el territori en relació a qüestions d’habitatge mitjançant l’adquisició i preparació del sòl per a habitatge residencial i industrial. A finals de la dècada, l’any 1986, l’Estat Espanyol s’integra dins de la Comunitat Econòmica Europea, aquest fet va coincidir amb un repunt de l’economia espanyola que va produir un augment en la demanda d’habitatge, fet que alhora va ocasionar un reajustament de l’oferta a aquesta nova demanda, aquests moviments no es van produir en el mateix sentit pel que fa l’Habitatge Protegit, ans al contrari, el preus de els Habitatges Protegits van pujar per sobre de l’estipulat.
En el decurs de la dècada dels noranta es van aprovar tres plans d’habitatge. L’aprovació d’aquests va venir determinada bàsicament per la situació econòmica del país. Com a conseqüència de la recessió econòmica de principis de dècada, s’aprova l’any 1992 el Pla d’habitatge 19992-1995. L’objectiu principal d’aquest pla fou el de proporcionar habitatge als sectors amb un nivell d’estratificació més baix. Per aconseguir-ho es va crear l’habitatge a preu tesat (preus d’habitatges més alts, per fer-los més atractius per als promotors, però alhora amb ajuts al seu finançament). Un altre objectiu que el Pla també plantejava era el de resoldre el problema de retràs en la emancipació dels joves. Per aconseguir-ho es va desenvolupar un seguit de programes d’ajuts al accés a l’habitatge per part del joves i també es va potenciar la construcció d’Habitatge Protegit en règim de lloguer. Un cop superada la crisis i l’entrada en un cicle econòmic expansiu (segona meitat de la dècada del noranta) van ser aprovats dos nous plans d’habitatge. Regulats per diferents Decrets aquests van comprendre el trienni 1996-1999 i 1998-2001, respectivament. El primer d’aquest va consistir en augmentar els preus de els Habitatges Protegits de Barcelona i Madrid, amb l’objectiu de fer-los més atractius per als promotors. El segon tenia per objectiu facilitar l’accés al primer habitatge a les famílies amb rentes més baixes. Per fer-ho es van modificar elements relatius al finançament públics.
Els resultats d’aquests plans no van ser òptims, no es va aconseguir cobrir l’accés a l’habitatge de les famílies amb rentes més baixes, de fet el Pla 1998-2001 només va aconseguir el seu objectiu en un 60.3%. Aquest fracàs es pot atribuir a l’escassa oferta d’Habitatge Protegit i a un augment del preu en l’habitatge lliure.
Durant la primera dècada del segle vint-i-u es van desenvolupar 4 plans relatius a polítiques d’habitatge. Aquesta primera dècada va estar marcada per un congelament dels preus màxims de venta dels Habitatges Protegits, així com per l’aturament en la construcció d’Habitatge Protegit. El fenomen de la immigració va prendre molta rellevància i va ocasionar una expansió de la demanda. El primer pla que es va aplicar en el decurs d’aquesta dècada fou el Pla d’habitatge 2002-2005. Els objectius d’aquest pla van ser: en primer lloc el foment de l’ocupació mitjançant el sector de la construcció, en segon lloc la correcció de l’escassetat de lloguer, i per últim la protecció de la família, els discapacitats, la gent gran i el foment de la natalitat. Per desenvolupar aquest Pla s’introdueixen incentius a la construcció d’Habitatge Protegit i un sistema de finançament per a habitatges de lloguer i compra. Els resultats d’aquest pla no es varen aconseguir de forma completa. La preferència dels promotors cap al sector i privat, i l’aprovació d’un paquet de mesures urgents d’habitatge implantat pel nou 54 Estructura Social Rosa Alonso Mollà govern (2004) van fer impossible l’adequat desenvolupament del pla en qüestió. El segon pla aplicat, va ser el Pla 2005-2008. Aquest va ser aprovat amb l’objectiu d’augmentar el pes de l’Habitatge Protegit. A més aquest pla també va adquirir objectius internacionals, com augmentar la qualitat de l’habitatge, millorar-ne la seva conservació mediambiental etc.
Malgrat que aquest objectius poguessin semblar abstractes, el Pla també contemplava objectius d’actuació més immediata, com ara l’habitatge de lloguer i les polítiques de rehabilitació d’estoc d’habitatge construït. Les estratègies que va desenvolupar el pla per aconseguir tals objectius van ser: mesures especifiques per a arrendataris i arrendats, actuacions en matèria de sòl edificable, un augment de recursos per al Pla, la creació d’un registre d’Habitatge Protegit i la mobilització del parc d’Habitatges Protegits. Aquest pla es va veure troncat per l’esclat de la crisi econòmica (2007) i per la revisió del propi Pla l’any 2008. El tercer pla en aplicar-se va ser el Pla Estatal d’Habitatge i Rehabilitació 2009-2012. El principal objectiu d’aquest va ser estimular el sector immobiliari, absolutament desplomat conseqüència de la crisi iniciada l’any 2007. Aquest pla també tenia per objectiu incrementar les ajudes a les rentes més baixes, crear nous tipus d’Habitatge Protegit i fomentar el lloguer d’Habitatge Protegit (fixant en un 40% l’oferta d’Habitatge Protegit sota règim de lloguer).
L’agudització de la recessió i el canvi en el govern va fer que aquest Pla fos impracticable. El quart pla aplicat fou el Pla Estatal de foment del lloguer d’habitatges, la rehabilitació edificador i la renovació i regeneració urbanes 2013-2016. L’objectiu d’aquest Pla va ser la reactivació del sector immobiliari, mitjançant ,en primer lloc, el foment del lloguer, en segon lloc la rehabilitació d’edificis i en tercer lloc la regeneració urbana.
4.2 Despesa Pública en ajuts directes a l’habitatge Hi ha una part de l’acció de l’Estat, en relació a l’habitatge, que no es basa en la garantia estricta de l’accés a l’habitatge. Una part d’aquesta acció son les despeses en matèria de subvencions i ajuts que l’Estat duu a terme. A causa de la descentralització l’Estat ha perdut paper en aquest afers però tot i així segueix depenent d’aquest l’aprovació dels Pressupostos Generals del Estat (PGE) on s’inclouen diferents partides destinades a tals ajuts i subvencions.
Les quanties màximes que l’Estat pugui arribar a destinar a polítiques d’habitatge estan limitades, només, per la despesa financera prevista en la Llei General de Pressupostos en curs.
Un exemple d’aquests ajuts i subvencions son els inclosos en el Pla Estatal de foment del lloguer d’habitatges, la rehabilitació edificadora, i la regeneració i renovació urbana 20132016. A aquest Pla el PGE hi destina: un màxim del 70%, de les partides incloses en la política d’habitatge, per a programes d’ajut a lloguers d’habitatge, un màxim del 70% per als programes vinculats amb la rehabilitació d’edificis etc.
4.3 Despeses Fiscals com a instrument de la política d’habitatge En aquest últim apartat, podem observar les deduccions aplicades als tributs, i d’altres instruments fiscals, com eines vàlides per a fer política d’habitatge. En el cas de l’Estat Espanyol, el principal impost a que s’aplica aquest tipus de política és a l’IRPF. Al llarg dels anys, des de la seva promulgació l’any 1978, s’han anat introduint instruments fiscals per potenciar determinats elements del sector habitatge. Un exemple pot ser la deducció en la quota per adquisició d’habitatge habitual. Evidentment, aquest tribut, i sobretot les eines de política d’habitatge al voltant d’aquest s’ha anat reformant, així doncs l’any 1999 les despeses fiscals corresponents a l’adquisició d’habitatge habitual es van modificar per reduir-ne la seva 55 Estructura Social Rosa Alonso Mollà forta regresivitat. Així doncs, en aquest apartat es fa un repàs de les reformes més importants que el legislador a anat introduint. Per últim s’esmenta l’IVA com un altre tribut capaç de generar política d’habitatge. En aquest sentit cal ressalta l’existència d’un IVA més reduït per a l’habitatge i en especial per a l’Habitatge Protegit.
5. Aspectes econòmics i distributius de l’accés a la habitatge a España 5.1 Panorama social de l’accés a la habitatge actual Fer possible els mecanismes d’accés a la habitatge a les persones en situació de risc d’exclusió social i en situació de pobresa (més d’un 20% en varis Estats de la UE: Espanya, Grècia, Bulgària, Romania), hauria de ser una prioritat pels Estats per tal d’evitar o acabar amb aquesta situació.
Característiques del mercat de la habitatge espanyol: 1. Espanya és un dels Estats amb el % més alt de habitatge en propietat a nivell europeu. Ex.
2013: 77% amb habitatge amb propietat front el 67% a nivell UE. (Ex: Alemanya 52%; Àustria 57%; Dinamarca 63%…).
2. Altrament des del 2000 observem una baixada dels nivells de propietat tant a nivell espanyol (92% any 2000) com europeu (72% any 2000)—> Raó: crisi econòmica i crisi de model de habitatge. Excepció: nous estats membres de l’ampliació del 2005.
3. Com a conseqüència, els Estats han vist incrementat el % de lloguers habitatge des del 2007 a la última data de l’anàlisi (2013). Sobretot els Estats més històrics en més alts percentatges de lloguer, com Alemanya i Àustria, i sent molt fort el canvi de model a Irlanda i Regne Unit (no tant històrics amb alts % de lloguers). Altrament, Espanya ha augmentat però amb uns nivells molt inferiors. Aquí també observem com són els nous estats europeus de l’est els qui menys % de lloguer mostren.
4.
Enquesta Condicions de Vida a la UE: 1. Espanya: 12, 7% habitatge llogats amb valor de mercat; 8,3% amb ajuda de subsidi o talment subvencionats. 2. Euro Àrea (18 Estats zona euro): 22,3% i 10,8%. 3. Tota la UE: 18,5% i 10,9%. Així mateix, a nivell concret veiem un paral·lelisme entre Estats amb més lloguers i Estats tant amb més lloguers a preu de mercat com lloguers subvencionats i/o amb subsidis.
2. Habitatge en propietat a manca de pagar: Esp.: 31,8. 2. Euro Àrea: 28,3%; UE: 27,2%.
3. Habitatge en propietat i totalment pagada: Esp: 47,2%; Euro Àrea: 38,6%; UE: 43,4%.
Justificació de resultats: 1. La importància de la transmissió intergeneracional de l’habitatge a Espanya.
2. Percentatge mig del mix de les 4 categories de persones que destinen més d’un 40% de la renda a l’habitatge: Esp: 14,3%; EuroZona: 11,7% i UE: 11,2%. —> En tots els Estats, la major proporció del 40% de renda afecta als llogaters. Però Esp. té una important diferencia amb 56 Estructura Social Rosa Alonso Mollà molts estats europeus perquè el 50,4% de la població llogatera paga més del 40% de la renda ( a diferència d’altres Estats com Alemanya, 23,7%, Regne Unit, 23,1% i Holanda amb 19,7%).— >Evidència el mercat de la habitatge de lloguer és més estret i costós a Espanya.
3. INE: Tot i la Crisi, els espanyols han intentat mantenir el nivell de despesa en habitatge reduint-ne en altres àmbits: 2006: 26,4 %—>20013: 33,1%. S’augmenta la quantitat de despesa en vivenda per considerar-se una despesa bàsica per les famílies.
4. Enquesta Banc d’Espanya: 1. 2011: 83,1% de famílies espanyoles eren propietàries de casa seva (percentatge augmenta en funció de la renda de la família i l’edat del “cap de casa”). 2. 2008 a 2011: creixement de 0,5% de propietat habitatge habitual, sobretot als propietaris més joves (6,1%).
2. Cau la importància del valor de la habitatge respecte al valor total del patrimoni de molts espanyols.
3. 2011: 26,6% espanyols tenen deutes a l’habitatge i d’aquests, 32% són propietaris. (més endeutament, 57%, entre persones de menys de 35 anys augmentant-se del 2008 al 2011).
4. També observem com el nombre de % de propietaris endeutats creix entre els propietaris inactius, del 15% el 2008 al 21% el 2011.
5.2. Influència de l’habitatge en la pobresa i l’exclusió social 1. Indicador habitual de la desigualtat de l’habitatge: proporció de persones en habitatges sobre ocupades en relació al nombre d’habitacions disponibles a l’habitatge.
2. —> Taxa de privació de l’habitatge greu de l’Euroestat: proporció de persones en habitatge sobre ocupat en relació al nombre d’habitacions disponibles a l’habitatge + té en compte: l’edat; situació familiar; goteres; no possessió de bany; llum; … Espanya: el 2012 té un percentatge de la població de 5,7% en aquesta situació (el 2011 era un 6%). A nivell europeu un 17,2% (màxims a l’Europa de l’est (Romania i Hongria amb percentatges del 50%) i mínims al Beneleux (2%).
3. Altre índex de l’Euroestat: “Privació material Severa”-Estratègia Europa 2020 (objectiu: calcular el “risc de pobresa o exclusió social”): indicadors: no poder permetre’s anar de vacances al menys una setmana a l’any; no poder permetre’s un àpat de carn, pollastre o peix cada dos dies; no p0oder permetre’s mantenir una habitatge amb una temperatura adequada; no tenir capacitat per fer front a les depeses imprevistes; tenir retards en els pagaments periòdics en els últims dotze mesos; no poder permetre’s disposar d’una rentadora; no poder disposar d’un telèfon; no permetre’s disposar d’una televisió i no poder permetre’s disposar d’un automòbil. En resum, observem com l’habitatge és un indicador d’aquests, essent bàsic per determinar o entreveure una situació de pobresa o exclusió. Resultats Espanya: disminució d’un 7% de 2004 a 2008, per incrementar posteriorment del 2008 fins l’actualitat.
4. Informe FOESSA: índex de benestar social amb 9 indicadors, dels quals 3 són interessants per l’estudi de la situació d’accés a l’habitatge a Espanya: 1. Carència no desitjada d’ordinador; 2. Casa amb proporció exagerada de gent vivint; 3. Sobrecàrrega de despeses en relació de la habitatge. —>Aquest índex s’adapta millor a la situació espanyola: indica millor la situació post 57 Estructura Social Rosa Alonso Mollà crisi de la bombolla immobiliària espanyola, que l’índex de l’Euroestat i l’increment de desigualtats i situacions de pobresa. Els dos indicadors com “no poder pagar les despeses” i “massa gent vivint a casa”, mostren l’empitjorament de la qualitat de vida dels i les espanyoles amb la crisi. L’augment de l’indicador de “no poder pagar” s’augmenta de quasi el 30% als grups de menys renda i l’índex de “massa gent vivint a casa”, reflexa les reagrupaments familiars “postcrisi”.
5. Índex de l’INE (mix entre l’índex d’Euroestat i FOESSA): no poder permetre’s anar de vacances al menys una setmana a l’any; no poder permetre’s un àpat de carn, pollastre o peix cada dos dies; no poder permetre’s mantenir un habitatge amb una temperatura adequada; no tenir capacitat per fer front a les depeses imprevistes; tenir retards en els pagaments periòdics en els últims dotze mesos; no poder permetre’s disposar d’una rentadora; no poder disposar d’un telèfon; no permetre’s disposar d’una televisió i no poder permetre’s disposar d’un automòbil, no poder disposar d’un ordinador i tenir retràs en el pagament els últims 12 mesos: aquest encara s’adapta millor a la situació post crisi espanyola.
6. Conclusions En la UE i la OCDE l’acció dels governs ha anat dirigida a les necessitats d’habitatge de cada moment, particularment en els entorns i col·lectius més vulnerables. En els propers anys caldrà fer una reconsideració de noves estrategies degut als nombrosos problemes d’habitatge que té el país. A Espanya, al contrari de la resta de països desenvolupats de la UE, l’habitatge públic és gairebé residual. L’autor exposa que els dos booms immobiliaris han mantingut i agreujat el problema de l’habitatge, especialment entre els joves i els immigrants, que veuen molt complicat el seu accés a l’habitatge.
Espanya té un dèficit endèmic en el sector del lloguer públic i privat, doncs els Plans d’Habitatge han estat planificats deficientment i la política aplicada ha estat erràtica. Amb l’arribada de la crisi de 2007, el panorama és encara més complicat per diferents raons com la falta de diners públics.
El text apunta que el lloguer social sembla l’opció més encertada de cara al futur. L’actual Plan de Vivienda, del 2013 al 2016, té una ínfima dotació econòmica que condiciona la seva efectivitat i la opció per l’ajuda i el fomenta a la rehabilitació edificatòria també està condemnada al fracàs per el poc finançament. L’autor prediu que en el futur, l’Estat recollirà informació sobre les necessitats d’habitatge de forma periòdica i els poders públics tindran la provisió de llars com a bé preferent.
Autor/a Jorge Onrubia és Professor Titular d'Universitat en el Departament d'Economia Aplicada VI ( Hisenda Pública i Sistema Fiscal ) de la Universitat Complutense de Madrid. És llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials ( BA ) i Doctor ( Ph.D ) en Economia per la Universitat Complutense de Madrid . Durant el període 1991-2001 ha estat investigador sènior en plantilla a l'Institut d'Estudis Fiscals on també ha estat vocal assessor de Recerca entre 2001 i 2004. Les seves principals àrees d'investigació són : l'economia de la imposició , distribució i redistribució de la renda , l'anàlisi econòmica de la gestió pública , el disseny d'institucions de política fiscal i 58 Estructura Social Rosa Alonso Mollà l'economia de l'habitatge. Investigador associat a FEDEA i membre de GEN ( Governance and Economics research Network , Universitat de Vigo ) .
Paradigma A partir dels seus estudis i conclusions en varis d’aquests, podem dir que s’aproxima a fer una crítica del model actual fiscal i redistributiva dels estats desenvolupats. En aquest sentit, si observem el text analitzat i en relació a la política d’habitatge, podem observar la seva crítica als models tradicionals de propietat privada i no contribució de l’Estat en resoldre problemàtiques d’habitatge. Per aquest motiu, podem determinar que la vessant és pròxima a la socialdemocràcia.
Un altre punt que ens ha portat respondre la vessant progressista de l’autor és la seva reprovació a les actuals polítiques d’habitatge buit a nivell espanyol.
Lectura 5: “Propuestas en material de política de vivienda” en el 2º Informe sobre la Desigualdad en España 2015 de Carme Trilla L’autora Carmen Trilla va nèixer a Barcelona l'any 1948 i actualment és considerada una de les millors analistes del mercat immobiliari espanyol i dels temes referents a polítiques d'habitatge. És economista i és una autoritat a nivell estatal tant des del punt de vista social, econòmic i acadèmic.
La seva vida laboral ha estat un híbrid entre el sector públic i el privat. Ha col·laborat amb l'empresa privada com a consultora immobiliària, fou regidora d'habitatge a l'Ajuntament de Barcelona amb el PSC i fou secretaria d'habitatge de la Generalitat amb el Tripartit. Tanmateix, dins de la seva vessant funcionaria o gestora de polítiques públiques, col·laborà amb Convergència i Unió a la Generalitat. Per altra banda, Carmen Trilla col·laborà amb la "Fundació LaCaixa" i realitzà un informe anomenat "La política de vivienda en una perspectiva europea comparada". Avui dia Trilla és a Caritas on juga un paper cabdal i on va crear el Servei de la Mediació de l'Habitatge per tal d'ajudar les persones amb greus problemes d'endeutament. Tanmateix, exerceix pressió a les entitats financeres per cedir domicilis buits i usar-los com habitatge social.
Podem ubicar l'autora del text en un paradigma proper a la socialdemocràcia en tant que critica la situació actual de l'habitatge i proposa mesures per revertir i millorar la situació.
Entre aquestes podem esmentar dedicar part de la despesa pública estatal a oferir suport econòmic a entitats sense ànim de lucre, l'objectiu de les quals és produïr i gestionar habitatges socials o convertir els domicilis buits en mans d'entitats financeres en parc de lloguer social.
La metodologia que empra Trilla consisteix en estudiar des d'una perspectiva acadèmica les polítiques d'habitatge i el mercat immobiliari al Estat Espanyol i com hem esmentat anteriorment, Trilla compara la problemàtica amb d'altres països de l'UE com França o Finlàndia. Cal dir que no hi ha un treball de camp determinat que inclogui cap enquesta ni entrevista en profunditat, sinò que és ella mateixa com a acadèmica i experta en la 59 Estructura Social Rosa Alonso Mollà problemàtica qui estudia i analitza el fenomen recollint informació d'informes d'organismes com la Comisió Europea o Càritas.
Resum del text El primer que ens vol fer arribar Carme Trilla al seu text és que hi ha una diferència molt notable entre els sous de les famílies i el cost dels habitatges. Així doncs, aquests desajust son una font important de desigualtat entre aquells nuclis familiars que perceben salaris alts i compten amb un habitatge pagat, i els ciutadans amb salaris inferiors a la mitjana que han de seguir pagant el seu habitatge.
Aquest factor s’ha vist incrementat a Espanya des què es va produir la famosa bombolla immobiliària. Al llarg del text s’utilitza un indicador elaborat per la Comissió Europea, que comprèn els diversos països de la Unió Europea i s’anomena Tassa de Sobreesforç econòmic. El que podem extreure arrel dels anàlisi produïts amb aquest índex és que el nostre país té un cost més elevat en comparació a la mitjana europea pel que fa al tema de l’habitatge. A més, també sens diu que dintre d’Europa som el país amb una major desproporció pel que fa al sobreesforç econòmic entre aquells que es veuen obligats a pagar un lloguer i aquells altres que tenen casa pròpia.
Una de les conclusions que ens explica és que el pes de la pobresa recau en aquella gent que obté ingressos menors i que es troben exposades amb major facilitat al risc d’exclusió social.
Un altre aspecte preocupant és el cas dels joves, amb una tassa que s’apropa al 50% d’atur juvenil, aquests no poden ni tan sols plantejar-se l’accés a l’habitatge, ja que no compten amb els recursos suficients. Per tant, el que s’ha de fer és accentuar el problema de les dificultats econòmiques relacionades amb l’habitatge.
FOESSA-Càritas va elaborar unes propostes en relació a l’esmentat anteriorment per tal de revertir i millorar aquesta situació que afecta les classes menys beneficiades al nostre país.
Primerament, creuen necessari un increment dels impostos en funció dels ingressos i el patrimoni dels ciutadans com a mesura de cohesió social. Per últim es proposa donar prioritat al cost social en l’àmbit educatiu, en matèria de pensions, desigualtat i sanitat, per tal d’assegurar l’equitat i l’accés a aquests serveis.
L’autora ens indica que, a Espanya, la Despesa Pública en Habitatge pateix una marginació lamentable dins del conjunt de les Despeses en Protecció Social i es troba molt lluny de la mitjana Europea. Aquesta manca de recursos no només dificulta sinó pràcticament fa impossible desenvolupar una política de provisió pública als habitatges. Seguidament, Trilla ens presenta una sèrie d’instruments per mantenir l’equilibri entre el preu/cost dels habitatges i els ingressos de les llars.
Es necessari utilitzar tots el mitjans possibles per protegir les reserves de sòl que podrien convertir-se en habitatges socials, sempre que s’eviti el seu encariment posterior. Per tants les reserves actuals de les comunitats autònomes o bé, s’han d’incrementar o, mantenir per les necessitats futures.
A Espanya existeixen a prop de mig milió d’habitatges buides, és un moment històric favorable per convertir-los en habitatges de lloguer social, ja que estan en condicions de ser utilitzades de forma immediata. La gestió d’aquestes habitatges s’ha de portar a terme molt 60 Estructura Social Rosa Alonso Mollà acuradament, intentant que arribin fins a les persones o famílies mes excloses i que pateixin manca d’informació. Per tant, resultaria favorable que les organitzacions sense ànim de lucre es facin càrrec d’aquesta gestió.Cal intentar que la despesa a Espanya per a la protecció social arribi fins al nivell que es troben molts països europeus del nostre entorn.
Es imprescindible conèixer les dificultats reials de les llars mitjançant diferents entitats socials i, com a quasi tots els països europeus, introduir a Espanya els ajuts públics per pagar el cost dels habitatges.
S’ha de remeiar l’exclusió social, organitzar i coordinar un sistema d’ingressos per a les persones sense recursos. I, per descomptat, ajudar a les entitats que es dediquen a l’acollida i presten un suport a totes aquestes persones mencionades anteriorment.
Per acabar, l’autora ens alerta de la necessitat de implantar polítiques de control de preus per protegir als consumidors.
Què és la PAH? Com funciona? PAH són les sigles de la Plataforma d'Afectats/des per la Hipoteca, una associació i moviment social que sorgeix l'any 2009 a Barcelona amb la intenció d'oferir una resposta ciutadana davant la vulneració del dret a un habitatge digne. Es a dir, sorgeix amb l'intenció de protegir a totes les persones que a través de la crisi econòmica comencen a no poder pagar la hipoteca i veuen que els bancs comencen a iniciar tràmits per reclamar els deutes, fins al punt de poder perdre l'habitatge.
Així doncs, aquesta iniciativa ciutadana nascuda a Barcelona s'ha transformat en un moviment ciutadà apartidista, el qual s'ha articulat arreu de tot l'Estat, agrupa persones directament afectades i persones solidàries que s'organitzen per denunciar i canvia la situació de precarietat actual.
Les polítiques d'habitatge de la bombolla immobiliària, l'estafa hipotecària i la mala praxis bancària es troben en l'origen de la crisi que condemna a milions de persones a l'atur i la precarietat, fent-nos a tots vulnerables i a ser afectats per la hipoteca. Per tant, des de la PAH, tenien com a batalla principal combatre la legislació injusta i anòmala que fins ara havia regnat a l'Estat. Aquesta batalla va donar forma a la ILP Habitatge, aprovada el 17 de juliol de 2015.
De forma resumida, diríem que la PAH acaba sent un espai de trobada, de suport mutu i de confiança, on qualsevol persona pot ajudar i ser ajudada.
El seu funcionament parteix d'una idea força: no és una assessoria tradicional. A les reunions arriben persones afectades que, en molts casos, es troben espantades, desinformades i amenaçades pels bancs. Persones que viuen el problema amb vergonya i sense saber exactament què fer ni com fer-ho. Allà tenen l'oportunitat d'explicar el seu cas, compartir la situació personal, preguntar i resoldre dubtes. Fan adonar-se què no s'està sol, que hi ha més persones en la mateixa situació, donant més força a la necessitat de defensar i reconquerir el dret a l'habitatge recollit en la Constitució.
61 Estructura Social Rosa Alonso Mollà 4. Els "PROCESSOS DE LEGITIMACIÓ" del sistema capitalista a debat En aquesta lliçó es presenta com una lectura crítica i participativa del capítol 7 d’en Harold Kerbo (2003). En aquest capítol l’autor planteja que a les societats occidentals capitalistes es dóna un procés de legitimació a través del l’estratificació social i el grau de desigualtat acaben essent acceptats per gran part de la població. Fins a quin funcionen actualment aquestes processos de legitimació? A través de quines vies operen? Per què, segons Kerbo, la ideologia de la igualtat d’oportunitats ha acabat essent una peça més d’aquest procés de legitimació? Lectura 6: "El proceso de legitimación" en Estratificación social y desigualdad el conflicto de clases en perspectiva histórica y comparada de Harold R. Kerbo (2003) 1. "El procés de legitimació" de Harold R. Kerbo.[edita] 1.1. Sobre l’autor... Harold R. Kerbo 1.2. Introducció 1.3. El procés sociopsicològic de legitimació 1.3.1. Justícia distributiva 1.3.2. L'autoavaluació 1.3.3. Els efectes de l'individualisme i "la igualtat d'oportunitats" 1.4. El macroprocés de legitimació 1.4.1. La funció legitimadora de la educació 1.4.2. La funció legitimadora dels mitjans de masses 1.4.3. Organitzacions que influeixen a l'opinió 1.4.4. Conclusions Sobre l’autor.. Harold R. Kerbo Aquest autor ja ens és familiar en aquesta assignatura. Ens l’hem trobat quan parlàvem dels diferents models d’estratificació social, per tant, no ens estendrem gaire en la seva presentació.
Autor nord-americà, actualment imparteix a la Universitat de Califòrnia en el camp de la sociologia, concretament en estratificació social.
Aquest capítol forma part de la que probablement sigui la seva obre més important “Estratificació social y desigualtat. El conflicte de classes en perspectiva històrica i comparada”. Aquest llibre és considerat un dels referent teòrics en el camp de l’estratificació social i de les desigualtats entre classes.
62 Estructura Social Rosa Alonso Mollà L’autor es situa en el paradigma de la teoria crítica del conflicte.
Introducció L’autor inicia el capítol amb la descripció d’un dels model d’estratificació social amb més desigualtat: el sistema de castes a l’Índia i la situació dels intocables. Partint d’aquesta base, determina que en les societats modernes, en general, segueixen un valors culturals de democràcia i igualtat d’oportunitats els quals suggereixen que s’han de condemnar graus tan alts de desigualtat.
Relaciona aquesta desigualtat i manca de llibertat amb el control de les elits sobre l’accés a la informació de les masses, exemplificant-ho amb la Xina comunista. No obstant, en la nova era de la informació en la que vivim és difícil mantenir la població en la ignorància. Tot i això, el control actua de les elits pel que fa a la comunicació és segant-la, creant així dubte i confusió.
Kerbo diu que tot això influeix en si la gent accepta o no alts graus de desigualtat i que, per tant, també està relacionat amb el procés de legitimació de la estratificació social en les societats humanes.
Sí que és possible que existeixin alts sistemes de desigualtat durant llargs períodes sense que siguin acceptats com a legítims, però a la llarga és molt costós i té grans limitacions. Per tant, es duen a terme processos per a convèncer als que no pertanyen a l’elit que la desigualtat és moralment bona i que els més privilegiats tenen justificació per a donar ordres i rebre una major proporció de bens i serveis. Aquest mètode de mantenir la obediència i la desigualtat estructural el podem anomenar procés de legitimació. A continuació analitzarem aquest processos des de dos àmbits, micro i macro, segons Kerbo.
Abans és interessant senyalar com les diferents perspectives teòriques sobre l’estratificació social interpreten aquest procés de legitimació. Totes coincideixen sobre la seva necessitat per mantenir l’ordre social, però discrepen sobre la seva naturalesa i resultat: − − − Teoria funcional: l’estratificació social i la legitimitat de la elit són necessàries i beneficioses per a tots el membres.
Teoria no crítica del conflicte: la legitimació és un medi de dominació de la elit que no sempre beneficia a tots el membres de la societat.
Teoria crítica del conflicte: la legitimació es un medi de dominació de les elits que impedeix que s’accepti una economia política generadora de menys desigualtats i explotació.
El procés sociopsicològic de legitimació Per què algunes persones accepten voluntàriament una porció menor de béns i serveis que la que reben altres a la societat? Per què la gent sol acceptar voluntàriament la legitimitat de l'autoritat de certes persones i compleix les seves ordres? Destaquem la paraula voluntàriament perquè ens concentrarem en les forces de poder legitimadores a llarg termini, i no les de curt termini com podria ser la força coactiva.
Així doncs, ens ocuparem primerament del procés sociopsicològic o del microprocés de legitimació. A la primera meitat d'aquest capítol ens ocuparem d'examinar com es manté la 63 Estructura Social Rosa Alonso Mollà legitimitat bàsica a través de tres grans punts: la justícia distributiva, l'autoevaluació i, en la nostra societat, la ideologia capitalista coneguda pel nom de "igualtat d'oportunitats".
Justícia distributiva Des de fa més de quinze mil anys, les societats humanes es caracteritzen per tenir desigualtats entre els membres de la població. El comportament humà, en aquelles societats primitives, quan la necessitat era l'element clau per sobreviure i calia estar sempre en grup, es creava un concepte de cooperació o equitat en el que aquelles persones avantatjoses que aconseguien portar més beneficis per la comunitat, és a dir, els millors caçadors, rebien una recompensa major. Per tant, en aquelles comunitats ja es desenvolupava la justícia distributiva en base a la contribució. Un altre concepte clau que s'ha demostrat és que, la justícia distributiva, també té un altre gran focus: a causa que les persones tenim la capacitat de crear empatia amb la resta dels éssers humans, hem creat un segon concepte de justícia distributiva basada en la necessitat segons la qual una persona en condicions no desitjables rebrà compensacions majors.
En grups petits, s'ha demostrat que la justícia distributiva segueix bastant aquests dos conceptes claus: contribució i necessitat. Així doncs, una justícia distributiva basada en la desigualtat no és impossible però, tal com s'ha demostrat en aquests estudis, aquests grups petits solen col·locar els màxims ingressos i els mínims ingressos per càpita en una proporció molt menys desigual de la que vivien en aquella època. La tergiversació de les grans societats complexes condicionen el terme contribució, ja que ningú sap amb exactitud què és el que realment aporta cada persona a la societat. S'ha demostrat que les elits es basen en una justícia de contribució i que, en canvi, les persones que pateixen aquesta política distributiva desigual, perceben molt més important una justícia basada en la necessitat. Un metge que ajuda a persones necessitades rep molt menys que un esportista que fa un espectacle un cop cada set dies. Per què passa això, llavors? Per a això, cal analitzar altres conceptes com el procés d'autoavaluació.
L'autoavaluació Una segona base sociopsicològica de la legitimació de la desigualtat és l'autoavaluació. Es podria definir com la concepció que té una persona sobre ella mateixa, les seves capacitats i la seva importància dins la societat. És un element crucial en el sistema de legitimació de la desigualtat, ja que depenent de com sigui l'autoavaluació que faci una persona d'ella mateixa, considerarà que mereix una posició més alta o baixa en el sistema d'estratificació.
El procés de formació de l'autoavaluació va lligat al procés de socialització. Primer, es desenvolupa a través de la interacció amb els nostres principals referents, i més tard, mitjançant la interacció amb els demés membres de la societat. En essència, observem les reaccions i expectatives que tenen els demés en relació al nostre comportament. És en base a la percepció que tenim d'aquestes reaccions i expectatives com construïm la nostra autoavaluació. En relació a la legitimació de la desigualtat, el problema recau en que les persones de classe baixa tenen tendència a tenir autoavaluacions més baixes i negatives, mentre que la gent de classe alta sol tenir autoavaluacions més positives.
64 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Aquesta diferència pel que fa a les autoavaluacions entre classes socials es deu, per una banda, a les diferents experiències que tenen les persones de diferents classes durant la seva socialització. Els infants de classes baixes, per exemple, solen ser educats per respectar l'autoritat sense qüestionar-se les raons. Als infants de classes mitjanes i altes, en canvi, se'ls sol ensenyar a ser més independents i a confiar en les seves capacitats. Pel que fa a les reaccions d'autoritat al treball, hi ha estudis que demostren que quan als treballadors se'ls tracta de forma degradant i se'ls sotmet a una supervisió constant, la seva autoestima i autoavaluació és baixa. En canvi, les persones de classe alta solen tenir ocupacions amb més llibertat, i també solen tenir treballadors subordinats que han de respectar la seva autoritat, fet que influeix positivament en la seva autoavaluació.
Per altra banda, un factor que explica les diferències pel que fa a la qualitat de l'autoavaluació entre classes altes i baixes és la diferència de recursos disponibles a l'hora d'interactuar amb els demés. A les persones de classe alta, que disposen de molts recursos, els resulta més fàcil projectar una imatge personal d'èxit i estatus elevat, ja sigui mitjançant la seva aparença personal o fent gala d'objectes altament valorats entre els membres de la societat. Aquestes facilitats a l'hora de projectar una imatge positiva als demés contribueixen en primer lloc, a millorar la seva autoavaluació, i en segon, a perjudicar la de les persones de classes més baixes, que es senten inferiors perquè no poden projectar aquestes imatges d'èxit.
En resum, podem establir que l'autoavaluació de cada individu determina les seves idees en relació al que considera que ha de rebre per part de la societat, quina posició hi ha d'ocupar i com ha d'estar configurada la distribució de recursos entre la població. Les classes baixes tenen menys incentius i unes menors oportunitats per desenvolupar de forma adequada les seves autoavaluacions que les classes altes. A la vegada, aquestes últimes disposen de més recursos per donar una impressió positiva i fer veure que la seva contribució és major per tal de poder ocupar posicions més elevades dins l'estructura social. L'autoavaluació, per tant, és una peça fonamental dins l'estructura que possibilita la desigualtat.
Els efectes de l'individualisme i "la igualtat d'oportunitats" La igualtat d'oportunitats En aquest apartat es tracten diferents aspectes importants que ens ajuden a entendre la legitimació del sistema, i les bases de les quals es nodreix o les quals estaven instaurades anteriorment.
En un primer terme, es fa esment de que les ideologies que s'encarregaren del manteniment de les desigualtats de classe, concretamet, la religió en mans de les elits polítiques i econòmiques ha estat la més freqüent. Però una vegada que aquestes velles ideologies van caure durant el període convuls que va transcórrer entre les societats feudals i les industrials, la creença en la igualtat d'oportunitats ha demostrat ser una eina nova i poderosa per a legitimar la desigualtat.
També comenta que, aquesta creença en la igualtat d'oportunitats, representa tanmateix, un sòlid suport com una amenaça per als privilegis de la classe alta, perquè per poder legitimar el sistema de classes, aquest valor ha de tenir almenys una certa base en la realitat.
65 Estructura Social Rosa Alonso Mollà D'altra banda l'autor, afegeix un seguit de frases colpidores, clares i rotundes: "potser l'efecte més important d'aquesta creença és que porta a les persones a trobar algun defecte en si mateixes quan explicaven el seu estatus relativament baix". És a dir, s'arriben a culpabilitzar a si mateixes per deixar escapar oportunitats.
A més a més assenyala que, la importància que se li atorga a l'educació, és un ingredient clau d'aquesta creença. Tal i com es posa de manifest en l'exemple d'enquestes que es duen a terme a Estats Units, on un dels entrevistats afirma que "si hagués anat a la universitat...
ocuparia una posició més alta en aquest món". Fent palesa de la importància d'aquest factor en la creença de la igualtat d'oportunitats.
L'individualisme Harold R. Kerbo, també apunta a que en les societats europees, aquelles persones que van ésser capaces de trencar lligams amb la seva família i emigrar als Estats Units on poder viure i construir una vida diferent amb noves oportunitats i allunyada de la realitat del seu dia a dia, va sembrar el fruit de l'individualisme en certa manera. Aquest individualisme, tanmateix, és una de les bases de les quals es nodreix la creença de "la igualtat d'oportunitats", cadascú competint per una posició alta en l'estructura.
En segon terme, observem aquest vincle individualisme - creença en la igualtat d'oportunitats, a través de l'estudi que cita en aquest capítol. En el qual explica que la majoria de les persones que anteriorment comentàvem que se'ls havia entrevistat als Estats Units, desconfiaven de la naturalesa humana, i què, per tant, consideraven que la igualtat d'oportunitats és un política justa i necessària perquè proporciona incentius. D'altra manera, si es garantís a tothom unes recompenses iguals, prevaldria l'actitud mandrosa de la naturalesa humana i la gent no s'esforçaria per a res.
Els rituals emocionals col·lectius "Els rituals emocionals col·lectius, són importants perquè l'excitació emocional que desperten, dona sentit a la realitat que busquen les persones i la fa inqüestionable; aquesta realitat arribar a semblar més transcendental que si només es tractés d'una realitat construïda per l'home" "(Collins, 1975: 153).
L'autor comenta que podem entendre que quan es celebren aquestes rituals la gent enalteix el que té en comú com és el cas dels valors, relacions socials que comparteixen, institucions, etc... El que això significa per a la legitimació del poder i la desigualtat és que la forma d'estratificació social que ha desenvolupat una societat, rebi un significat positiu a través d'aquests rituals.
A més a més, comenta que, les èlits solen intentar controlar aquests rituals de solidaritat.
El macroprocés de legitimació La feina de les elits parteix de la base sociopsicològica que fa que la població, en general accepti les desigualtats. La seva tasca consisteix en convertir aquesta acceptació de la desigualtat en la acceptació específica respecte on els seus beneficis siguin majors. La legitimitat abstracta només és el punt de partida, el següent pas és el que anomenem el procés macro de la legitimació, on les elits tenen que anar més enllà d’una tendència 66 Estructura Social Rosa Alonso Mollà sociopsicologica d’acceptació de la desigualtat per aconseguir legitimar les institucions socials que generen el seu poder i el seu privilegi.
Per tant, si el capitalisme és la base del poder i del seu privilegi, la població té que estar convençuda de que tant la propietat privada com els beneficis privats són justos i són els interessos de la majoria de la població. Si el comunisme és la base del poder i del seu privilegi, la població té que estar convençuda de que aquest tipus d’economia política és justa i coincideix amb l’interès general.
Per mantenir el seu poder, les elits tenen que convèncer a la gent que no pertany a la seva classe a través de l’ús de les normes de la justícia distributiva de que les contribucions de la elit són proporcionals a les recompenses que reben i que les capacitats de les elits són superiors a la de la gent que no hi pertany (Moore, 1978:40).
L’estratègia a seguir és explotar a la població que no forma part de les elits sense que aquests percebin que estan essent explotats. Històricament, les elits han utilitzat mecanismes de base ideològica religiosa per tal de justificar l’esclavatge al Sud dels Estats Units (Aptheker, 1963:57).
Analitzar per separat els diferents mecanismes no seria del tot correcte ja que depenen entre ells en certa mesura, és a dir, si l’educació és capaç d’aconseguir el seu objectiu, a la premsa li serà també més senzill. Per tant, entenem que tant els mitjans de comunicació o l’educació transmeten unes idees que afavoreixen a un grup d’elits, a les seves polítiques o a la base de la seva economia. És a dir, es busca persuadir a la població perquè creguin que el pensament de les elits és el correcte.
La funció legitimadora de la educació Les escoles realitzen aquesta funció legitimadora, factor que explica els nombrosos conflictes al voltant de el que s'ensenya a les escoles i els llibres que s'utilitzen. Els adults volen assegurar-se que els seus valors s'ensenyen i no es rebutgen. S'han realitzat nombrosos estudis sobre llibres de text que demostren sòlidament que en ells predominen les idees dels blancs de classe mitjana-alta.
Al llarg de la història tots els nens han estat socialitzats per acceptar els valors i les institucions dominants de la seva societat. Per aquesta raó les elits prenen sovint mesures per assegurar-se que el sistema educatiu està realitzant «adequadament» la seva funció legitimadora. Això és així des que les societats s'han secularitzat. A més, el finançament de les universitats més grans i respectades depèn dels rics i les corporacions; aquestes realitzen funcions importants per a les classes alta i corporativa, perquè dirigeixen valuoses investigacions i formulen idees per dissenyar les polítiques governamentals (Kerbo, 2003).
La funció legitimadora dels mitjans de masses Els mitjans de masses exerceixen un paper important en la funció de legitimació i de suport a les elits. Els periodistes escullen que notícies donen, com es presenten i com s'han d'interpretar. Poden informar sobre unes qüestions nacionals i ignorar altres, elevar a la fama a persones que estan a l'ombra, recompensar als polítics que donen suport i castigar els que no donen suport.
67 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Els mitjans de comunicació de masses als Estats Units no estan sotmesos a censura, ni estan totalment controlats per les empreses. No obstant això, la influència d'aquestes últimes és important. Perquè ens fem una idea, les tres cadenes principals (CBS, NBC i ABC) cobreixen 1.099 cadenes locals de TV, és a dir, el 80% dels canals de notícies i espectacles.
Els principals conglomerats de mitjans de comunicació de masses són grans corporacions propietat d'altres grans corporacions. Disney Corporation posseeix l'ABC, general electric la NBC i Westinghouse és propietària de la CBS. Com a resultat, es produeixen diverses relacions directes i indirectes entre les principals cadenes i diverses corporacions.
Pel que fa a la premsa escrita, Estats Units és el país industrialitzat amb una menor proporció de lectors. En l'actualitat quinze imperis periodístics donen compte de més de la meitat del nombre total de diaris que circulen en els Estats Units. Els cinc majors imperis posseeixen al voltant de 175 diaris. El major imperi, Gannet Co. posseeix 90 diaris.
A causa de la influència potencial de les corporacions, els mitjans de masses no poden alienar el suport d'aquestes. Poden informar sobre escàndols corporatius i polítics, però han de ser cautelosos, objectius i no presentar massa dades sobre aquests per tal de no desafiar l'economia política general.
Segons un estudi realitzat per Herman i Chomsky el 1988, la dominació de l'elit sobre els filtres passa de manera tan natural que la gent que treballa en el mitjans d'informació, són capaços de convèncer-se a si mateixos que trien i interpreten les notícies objectivament i sobre la base de valors dels professionals de la informació.
Els periodistes professionals de la Unió Soviètica pensaven que els mitjans informatius nordamericans no eren lliures causa de la influència de la dominació de les corporacions. En contra del pensament popular, els guions informatius del periodista soviètic Vladimir Dunayev no requerien l'aprovació de l'estat abans d'emetre. No obstant això, Dunayev no era lliure de dir qualsevol cosa .Tots coneixen els límits i desitgen mantenir-se en els seus llocs.
Pel que fa als programes d'entreteniment, la gent exalça els estereotips de classe, degrada les minories, ridiculitza les idees radicals i elogia els valors nord-americans dominants. Els herois gairebé mai expressen idees polítiques i econòmiques no acceptades; de fet solen ser antiradicals.
El cas d’Espanya no difereix molt. Tal com explica en Pere Rusiñol al pròleg del seu llibre Papel Mojado “Avui dia gairebé tots els gran mitjans d’Espanya han estat absorbits pel poder financer”. Aquesta afirmació es veu reafirmada a l’article “els diaris són dels bancs” escrit pel periòdic mensual cafèambllet que parla de la presència dels bancs en els principals diaris del nostre país i les conseqüències que genera aquest fet.
Organitzacions que influeixen a l'opinió No només el sistema educatiu i els mitjans de comunicació de masses poden modificar opinions, els grups d’interès o organitzacions que influeixen a l’opinió utilitzen els mitjans, distribueixen butlletins i patrocinen seminaris de discussió.
Si un grup d’interès té una gran quantitat de partidaris dins una població i promotors rics, li resultarà fàcil aconseguir els diners necessaris per a aquestes activitats. Si aquests promotors 68 Estructura Social Rosa Alonso Mollà no són rics hi ha un gran nombre de partidaris en canvi, els resultarà complicat i hauran de mobilitzar-se en manifestacions, ocupacions o altres moviments de masses per a aconseguir les seves metes.
Els grups que van contra l’estructura de poder solen quedar desacreditats degut a activitats realitzades pel govern tals com la facilitació d’informació falsa sobre el grup a la premsa o recórrer a xantatges. La CIA o l’FBI han realitzat aquestes activitats.
Les organitzacions que influeixen a l’opinió pública i gaudeixen del recolzament governamental tals com el Consell per a les Relacions Exteriors (CFR) o el Comitè per al Desenvolupament Econòmic (CED). Aquestes no només busquen influir a la política governamental si no que també tenen departaments per a modificar l’opinió pública.
El CFR realitza comitès per a les relacions exteriors arreu del món amb l’objectiu d’informar a les elits locals sobre les idees de la CFR per a que aquestes informin als ciutadans de les seves comunitats.
El CED crearia el Consell Conjunt per a l’Educació Econòmica, el qual organitzarà cursos per a impartir ensenyança econòmica als professors. Amb aquestes activitats, els líders de les organitzacions poden influir en els professors de les escoles o instituts i a través d’ells als estudiants.
Una altre organització seria el Consell de la Publicitat, el qual actualment contribueix al finançament de publicitat de tot tipus considerada important. Serà el consell qui decidirà quines campanyes finançar i quines no.
Quan va haver l’atemptat del 11S, el Consell de la Publicitat va finançar el seu eslògan de <<Sóc estatunidenc>> per tal d’unificar els grups ètnics estatunidencs i impedir atacs contra els musulmans d’Estats Units.
No podem saber amb exactitud quin resultat obtenen les organitzacions amb totes aquestes activitats, però suposem que realment si exerceixen una certa influència ja que segueixen gastant milions de dòlars en elles.
Conclusions Malgrat que molta gent així ho consideri, no podem considerar que el procés de legitimació dels Estats Units es una conspiració ja que en primer lloc, el procés general de legitimació no està planejat, existeixen plans o polítiques específiques sobre certs temes, però aquesta planificació no sol ser coordinada. En segon lloc, les elits no accepten un pla general degut a que una part d’elles pot estar més a favor d’una política mentre que l’altra pot oposar-se a aquesta. En tercer lloc, no podem estar parlant de conspiració en si ja que aquest procés de legitimació en la seva majoria no és secret. La gran majoria de població no en coneix de la seva existència, però hi ha la possibilitat d’obtenir informació del que fan les organitzacions d’èlits.
Afegir també que hi ha uns límits establerts per certes forces culturals o històriques. Una elit il·lustrada aprèn a treballar amb les forces històriques i culturals a favor seu, i en el moment en que la població sembli madura per al canvi, aquestes estaran preparades per a incloure els canvis desitjats a favor de la nació.
69 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Cal destacar que no tot el que fan les elits cal ser acceptat com a legítim ja que, en primer lloc la majoria del públic no es conscient del que fan les elits, i en segon lloc, inclús tenint públic amb coneixement i en contra, les elits podran continuar amb la política si no existeix un moviment social molt ben organitzat per a desafiar-la. La gran majoria del públic amb coneixement es mostra indiferent davant les qüestions que no els afecten massa.
Les elits aprenen a aprofitar-se de que els ciutadans accepten la desigualtat en sentit abstracte per a aconseguir que s’accepti el que fan.
Per últim afegirem que no només es dona el procés de legitimitat, si no que també pot donarse el de deslegitimació al debilitar-se el primer, ja sigui per la impossibilitat de mantenir l’ordre social, l’ordre econòmic, etc.
Lectura 7: “Capítol 2. Tras las puertas de la exclusión” en La desigualdad mata de Göran Therborn (2015) Principals contribucions de la lectura segons el nostre parer Gràcies al text de Therborn et dones compte del que veritablement significa el concepte de desigualtat i tot el que comporta aquesta per les societats d'avui dia. L'autor elabora una definició clara i concisa sobre el que representa la desigualtat: ''la desigualdad significa exclusión:excluye a las personas de las posibilidades de desarrollo humano''. Per tant, amb aquesta explicació de desigualtat, Therborn ja manifesta un dels principals problemes que comporta viure en societats desiguals; que hi ha individus que no és desenvolupen per la restricció a certs recursos. Com es pot veure, és una conseqüència greu del que comporta la desigualtat.
A continuació, Therborn manifesta els resultats negatius de la desigualtat econòmica, que són els següents: desmembrament social, el malbaratament econòmic i la distorsió política i la dictocracia. A partir d'aquí, l'autor desenvolupa cada un d'aquests resultats, a més de definirlos. Seguidament, s'explicaran breument cada una d'aquestes conseqüències que comporta la desigualtat econòmica segons el nostre autor.
La primera de totes és el desmembrament social. Aquest efecte de la desigualtat econòmica radica en que la desigualtat de recursos esquinça els pobles. Aquest trencament de la societat a causa de la desigualtat de recursos implica una societat separada per classes, a més d'una polarització realitzada en les ciutats que consisteix en una divisió en les mateixes ciutats entre la gent que pertany a la classe obrera o treballadora, la qual tenen menys recursos i la gent de classes altes, les quals tenen més recursos i unes condicions de vida elevades envers a la classe treballadora. Therborn declara que les ciutats s'han convertit en nuclis de desigualtat. Altre causa provocada per el desmembrament social és la desconfiança. Tal i com afirma l'autor, la desigualtat produeix desconfiança. I aquesta desconfiança té un cost social elevat ja que la cooperació entre les diferents persones es torna més difícil i aquesta cooperació requereix mesures de protecció com guardaespatlles o més policies. Aquesta cooperació ajudava a unir la societat, el problema és que avui dia aquesta cooperació no es tan necessària a causa de els treballadors socials i que la cooperació perdi importància contribueix al trencament de la societat. A més, el desmembrament social també provoca violència social. Així com també la 70 Estructura Social Rosa Alonso Mollà desigualtat en la societat contribueix a l'existència de estructures de crims organitzats, narcotràfic...
La segona causa de la desigualtat econòmica és el malbaratament econòmic. Therborn descriu que en les societats, les classes dirigents malgasten els recursos públics per tal de satisfer els seus interessos i preferències en projectes favorables aquests. L'autor posa l'exemple de les gran quantitats econòmiques que es malbaraten en països com EE.UU o Regne Unit, en assumptes militars a l'elecció de les elits. I cal tenir en compte que les preferències econòmiques varien segons la posició de la persona en l'estratificació social. Les persones que ocupin una posició baixa en l'estratificació social voldrán que els diners es destinin a l'educació, crear llocs de treball, sanitat, ets. mentre que les persones que ocupin una posició alta voldran que els recursos públics vagin destinats a cobrir els seus interessos.
Per últim tenim la dictocracia política. Therborn enumera una de les conseqüències de la dictocracia juntament amb l'autor Martin Gilens: es tracta de que la part de la població amb una renda més baixa tindrà totes les de perdre envers la població que gaudeix d'una renda més elevada.
Therborn senyala que és el dikat el que converteix a les democracies en dictocracies. I el dickat no és res més, que un vincle entre el que imposa les seves mesures i el que las ha d'obeir. I perquè a partir d'aquí neixi una dictocracia només fa falta una estructura de poder i una conformitat cap a aquesta. Finalment, l'autor expressa el significat de dictocracia amb una exemple extremadament clar:''las demandas de un gran potentado tienen que ser tratadas con más respeto que una petición firmada por un millón de ciudadanos''.
Per tant, gràcies al text de Therborn descobrim tots els efectes negatius que comporta les desigualtats econòmiques del sistema capitalista i també mostra el que suposa cadascun d'aquests efectes sobre les societats. A més a més, afirma que contra més gran siguin les barreras que separen a les classes dirigents de les demés classes, més problemes es tindran i més gran sera la desigualtat. Per acabar, m'agradaria citar la frase última del text ja que dóna molt per pensar sobre les desigualtats en les democracies actuals: ''La democracia no exige una igualdad perfecta, pero sí que los ciudadanos compartan los beneficios de una vida en común''.
Respecte la metodologia que el text utilitza per tal de respondre la pregunta d’investigació, respondre quin és el problema de que hi hagi enormes diferències de renta i riquesa, podem veure que en primer lloc, es basa en un conjunt molt extens de reiterades referències a múltiples autors que donen un valor de major grau a les diferents afirmacions. Entre els més citats, trobem a Benjamin Disraeli, el qual utilitza per explicar el fet la desigualtat esquinça les societats; o a Charles Murray – amb l’obra Coming Apart-, el qual explica que EUA s’està desmembrant no per les costures ètniques sinó per les de Classe. Amb aquest darrer autor s’exten molt amb la seva obra. Diu a més, que aquesta escletxa s’ha profunditzat i ampliat molt. Fa un anàlisi centrat a les classes blanques i especialment en l’estudi empíric dels camps en els quals més s’ha evidenciat aquesta diferència fins al punt de convertir-se en mons a part.
I també cita a Loïc Wacquant, en aquest cas per explicar el terme “marginalitat avançada”, és a dir, aquells espais a les ciutats que han anat substituint els guetos negres i a on actualment hi 71 Estructura Social Rosa Alonso Mollà ha els “paries urbans”.Parla també de Alexis de Tocqueville, Rahm Emmanuel (Alcalde de chicago), o politòlegs com Larry Bartels o Martin Gilens.
En segon lloc, el text també utilitza un ventall molt ampli d’estadístiques i dades com a base metodològica per respondre la pregunta d’investigació, com per exemple la polarització produïda a les ciutats en les dues últimes dècades del segle XX, l’Index de GINI, l’Informe PISA, els Nivells de desigualtat de renta, etc.
Finalment, al text hi ha un cúmul d’exemples molt concrets que permeten al lector evidenciar aquesta situació de desigualtat. A Suècia per exemple, mostra polítiques del govern suec per tal pal·liar la desigualtat en educació, casos també de desigualtat a centreàfrica, asià, golf àrab, Amèrica llatina, etc. I també fa referència a les Mesures del govern Tatcher a anglaterra.
72 Estructura Social Rosa Alonso Mollà 5. Hi ha DESIGUALTAT DE GÈNERE en la societat actual? Hem assolit la igualtat efectiva entre homes i dones? Segons la directora de l’Institut Basc de la Dona-Emakunde, Maria Silvestre, els joves "no són conscients" que perviu la desigualtat entre homes i dones perquè creuen que "aconseguida la llei, aconseguida la igualtat, però és un error: viuen un miratge d’igualtat ". Què té de veritat aquesta afirmació? L’objetiu d’aquesta lliçó és explicar la diferència entre el concepte de gènere i sexe, així com analitzar l’origen de les desigualtats de gènere i els esterotips de gènere. Al final d’aquesta lliçó es debatrà sobre si és desitjable eliminar les desigualtats de gènere i quins serien els mecanismes per assolir una societat amb igualtat efectiva entre homes i dones.
Fins a quin punt el gènere és un element que determina les nostres vides? El sistema patriarcal dona certs avantatges als homes però també són víctimes dels rol de gènere que estableix.
És positiu que hi ha hagut moltes coses que han canvien: el fracàs escolar és menor entre dones, el 60% dels universitaris són dones.
Però també hi ha elements negatius que són unes barreres invisibles que limiten la igualtat de gènere. Aquestes barreres porten darrera el model patriarcal, i això es reflexa, per exemple, en la escletxa salarial.
Crítica feminista a la sociologia convencional − Tradicionalment s’ha preocupat més pels homes i per les implicacions de les teories en els homes; − Gran part dels resultats obtinguts de les investigacions s’han fet amb mostres d’homes i s’han volgut generalitzar al conjunt de la població; − Els àmbits o temes més propers a les dones freqüentment es passen per alt o no es consideren prou importants; − Quan les dones s’inclouen a la recerca es fa de manera distorsionada o masclista; − Que les variables ‘sexe’ o ‘gènere’ sovint no es consideren variables explicatives importants; − Que quant s’inclouen les variables de sexe o gènere es fa de manera automàtica, ignorant el fet que les teories utilitzades són les que han justificat la subordinació i l'explotació de les dones.
L’estratificació social per gènere es preocupa de qüestions, com ara: • Fins a quin punt el gènere determina les oportunitats de vida? • Quines són les magnituds de les diferències de gènere a la nostra societat? • Com es reprodueixen les desigualtats de gènere a la nostra societat? Concepte de gènere. Què és el gènere a diferencia del sexe? Fa referència a la construcció social i cultural de la identitat femenina i masculina; identitat que pot canviar en funció del context social. El gènere com a construcció social no té arrels biològiques (sexe).
73 Estructura Social Rosa Alonso Mollà El seu ús emfatitza el fet que les diferències observades a la societat no s’expliquen per les diferències biològiques entre homes i dones, sinó per les diferències en la construcció social de les identitats femenines i masculines.
El gènere és la construcció social de la feminitat i de la masculinitat i el conjunt d’expectatives que s’esperen per un home o per una dona. Homes i dones ens acabem emmotllant a la idea ideal de la masculinitat i feminitat. S’etiqueten un seguit d’atributs a cada gènere.
A la feminitat: - Empatia Tendresa Dolces Emocional/sensibles Histèrica A la masculinitat: - Fort Distant/poc empàtic Protector La majoria d’atributs femenins corresponen a una categoria anomenada agradabilitat i la masculina en competents. Això té un seguit de conseqüències que anirem veient al llarg del tema.
El problema dels estereotips és que si nosaltres mateixos ens creiem aquest estereotips ens estem limitant nosaltres mateixos, les nostres expectatives del que podem arribar a fer. Un altre conseqüència és l’efecte sancionador dels que no es regeixen a aquest estereotips, si tu no t’emmotlles al comportament que et pertoca se’t limitaran les aspiracions. Els estereotips tenen un perill molt important, un perill relacionat amb la discriminació. Primer la discriminació directa, que és il·legal. Però hi ha un seguit de discriminacions molt més subtils que s’escapen de la llei.
74 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Lectura 8:” Realidades invisibilizadas: pobreza e impacto de la crisis a partir de una investigación feminista en el área metropolitana de Barcelona” de Laura Sales Gutiérrez (2013) L'autora és Laura Sales Gutiérrez, és Tècnica d'Investigació de la Fundació Surt. Ha cursat els estudis a l'Institut Interuniversitari d'Estudis de Dona i Gènere. És una investigadora social especialitzada en anàlisis de gènere i els seus principals camps de treball són: gènere i mercat de treball, gènere i immigració i violència de gènere.
També exerceix de traductora, i les seves àrees d'especialització són les Ciències Socials, traducció literària, art i divulgació.
Introducció Al llarg de la història, el coneixement que s'ha generat ha sigut a partir de només una perspectiva: la masculina. Aquest fenòmen se'l coneix com Androcentrisme, quan la masculinitat s'estableix com la norma i la mesura del món. Aquest punt de vista ha fet que la realitat femenina sempre hagi estat tractada com una anomalia.
Degut a que el nostre coneixement en Ciències Socials i Econòmiques ha estat construït des d'aquesta perspectiva, un fet com les diferències de gènere no s'han inclòs dins d'aquesta base de coneixement fins fa ben poc. Tot i l'esforç de l'economia feminista per visibilitzar la perspectiva de les dones dins les Ciències, aquests anàlisis no han arrelat. Aquesta ignorància pot portar a que quan es recullin dades per fer un estudi, una part de la realitat social que es desitja estudiar quedi desdibuixada.
Per això, va sorgir un estudi anomenat Dones en Crisi, realitzat per la Fundació Surt, que mostra un nova part de la societat que no es veia reflexada en altres estudis: «La nova pobresa». Aquest estudi va sorgir degut a la inquietud de les professionals de la percepció androcentrista dels mitjans de la crisi i com aquests no enfocaven al col·lectiu femení. Aquesta falta d'atenció preocupava, ja que si s'arribava a dissenyar polítiques de lluita contra la crisi, aquestes polítiques podien obviar els problemes de les dones i al final resultar inefectives o fins i tot perjudicar-les.
L'objectiu de l'estudi doncs, es fer un anàlisi de com la crisi ha afectat a la situació familiar i laboral de les dones, visibilitzar la dimensió total del gènere de la crisi davant l'opinió publica i arribar a dissenyar correctament intervencions per garantir una foment del treball femení efectiu.
Desprès d'aquest estudi, s'han realitzat d'altres similars en què tots arribaven a una mateixa conclusió: que les dades actuals macroeconòmiques son totalment insuficients per explicar l'impacte de la crisi sobre les dones.
75 Estructura Social Rosa Alonso Mollà 1.La pobresa des de l'anàlisi feminista La crisi econòmica global ha provocat un augment de la pobresa, majoritàriament per a les dones. Segons Eurostat al 2011 el risc de pobresa per a la dona era 1,1 punts major a la masculina.
A aquest fenomen se l’ha anomenat “feminització de la pobresa”, aquest indica un augment de la bretxa entre la pobresa masculina i femenina. Aquest concepte ha estat qüestionat i algunes dades (Panell de Llars de la Unió Europea i de l'Enquesta de Condicions de Vida) no demostren aquesta progressió.
És cert que la taxa de pobresa relativa és lleugerament superior a la dels homes però aquesta bretxa no augmenta en temps de crisi. Els autors proposen un canvi del concepte feminització de la pobresa per “socialització de la pobresa”.
Un altre motiu pel qual ha estat qüestionat és que no té en compte les diferències de renda entre les dones. Més enllà de l'anàlisi econòmic, existeixen altres eixos de desigualtat, no només el gènere, que el feminisme global ha reivindicat com són els feminismes negres i postcolonials i la teoria de la interseccionalitat.
La categoria dona invisibilitza les diferències entre dones així com s'identifica amb “dona blanca, occidental, heterosexual i de classe mitjana”. La taxa de pobresa relativa mostra clarament aquestes diferències entre dones, podem observar com les famílies monoparentals tenen una major vulnerabilitat (dades ECV i PHOGUE), fet que la feminització invisibilitza.
És necessari qüestionar si un anàlisi dels ingressos reflecteix l'abast i característiques de la pobresa de les dones i de les seves diferències. S'han proposat mètodes alternatius per mesurar la pobresa, un d'ells parteix del qüestionament de la llar com a mesura d'ingressos, ja que aquest dóna per descomptat una distribució equitativa dels ingressos dins de la unitat familiar o de convivència amb la qual invisibilitza la dimensió institucional de la família en l'ordre de gènere.
Aquest anàlisi alternatiu de la pobresa per raó de gènere calcula la taxa de pobresa sota el supòsit d'autonomia. El càlcul de la taxa de pobresa de qualsevol persona major de 15 anys que no estudiés ni depengués tan sols dels seus ingressos dóna uns resultats molt diferents al càlcul convencional i aporta una major gravetat de la pobresa femenina.
Els autors conclouen que els mètodes convencionals de càlcul de la pobresa tendeixen a ocultar part essencial de la pobresa femenina. És igualment necessari tenir en compte càlculs més enllà de la pobresa monetària. Examinen 36 variables en 5 dimensions relatives a la inclusió social per analitzar detalladament les situacions de vulnerabilitat. Totes elles mostren que les condicions de vida de les dones són més desfavorables que les dels homes i una pitjor percepció de l'estat de salut pròpia i menor capacitat de consum bàsic.
76 Estructura Social Rosa Alonso Mollà 2. El caràcter androcèntric en l'anàlisi de la crisi. Invisibilitzacions conceptuals i estadístiques Existeixen unes manques conceptuals i estadístiques que invisibilitzen la pobresa femenina.
Això ha portat a percebre la crisi començada en 2008 com una crisi que ha afectat més directament als homes. La veritat és que, al principi, la desocupació estava més masculinitzada (construcció, automoció…) però es va invertir la tendència (desocupació en el sector serveis, altament feminitzat).
A Catalunya la taxa d'atur femenina ha augmentat durant la crisi, més moderadament que el masculí, i en diferents períodes. S’ha diferenciat d’Espanya clarament.
L’atur masculí va ascendir el primer trimestre de 2008 i ho va seguir fent fins a 2012. En canvi, l’atur femení puja el primer trimestre 2008 però baixa en el segon. En aquest moment es dona una superioritat de l’atur masculí però únicament a Catalunya i no a la resta de l’Estat.
Però això solament ha estat un cas aïllat. Abans de la crisi podem evidenciar el fet estructural de la superior taxa d'atur femení. Molts són els factors que fan latent aquesta desigualtat: - Precarietat laboral: parcialitat, salaris més baixos, informalitat...
Desavantatges laborals.
Per tant, l’assoliment d'igualtat en les taxes d'atur és a causa del fort impacte immediat de la crisi de 2008 en l'ocupació masculina i no una solució dels problemes estructurals de l'ocupació.
Cal destacar que a partir de 2011 hi ha un augment de la desocupació femenina a Catalunya ( sobretot als serveis) i una moderació del masculí. Aquest és el fenòmen denominat “hipòtesi de protecció” o "amortidor" per part de la teoria feminista.
Però el factor clau per aquest fenòmen és l’augment d'activitat laboral femenina sostingut durant la crisi, mentre que l'activitat masculina ha anat disminuint. Això es dona degut a : - Incorporació al mercat laboral de dones “inactives”.
77 Estructura Social - Rosa Alonso Mollà Homes: “efecte del treballador desanimat”.
En resum, malgrat aquest efecte “positiu” que podem extreure de la crisi no podem oblidar indicadors clau que ens recorden que la desigualtat no està solucionada: - Bretxa salarial. invariable. ( *Cat:16,9%/*Esp:22,5%) - Taxa de parcialitat: dones 30,6 hores setmanals, homes 36,1 hores setmanals.
- Estables durant la crisi: pervivència de la desigualtat.
Hi ha unes DESIGUALTATS ESTRUCTURALS que no s'han tingut en compte en la interpretació de la destrucció de l'ocupació altament feminitzada, de menys qualitat que el masculí i amb greus problemes salarials i de parcialitat. No és el mateix perdre un lloc de treball estable i de qualitat d'un que no ho és. Per tant, que les dones mantinguin el seu lloc de treball no significa que disposin dels ingressos necessaris per a la seva autonomia.
2.1 Realitats invisibles, impactes invisibles Seguint en la línia de l’estudi, podem considerar que les estadístiques prescindeixen de factors tals com la qualitat del treball i de l’atur o la pèrdua de treballs de cures (degut a la implicació que aquests tenen en l’economia submergida), fet que acaba generant una interpretació de la realitat distorsionada.
Per altra banda, cal ser conscients també de la reprecarització que està patint el mercat laboral femení (pitjors condicions, temporalitat, salaris baixos), que comporta un augment de les desigualtats entre homes i dones en termes estructurals i que per tant, suposa un empitjorament per a l’autonomía d’aquestes.
Per aquestes raons, l’estudi “Dones en crisi”, té com a objectiu visibilitzar aquesta situació de desigualtat real, i ho fa mitjançant la investigació, a partir de les experiències de dones actives de l’AMB, que han assistit a la fundació SURT (2008-2009).
Partint d’aquest objectiu, l’estudi aporta diverses dades estadístiques que ens serviran per poder analitzar la situació laboral i familiar de les dones. Per fer-ho, s’utilitzen variables dissenyades en funció de les experiències de les dones i dels factors que incideixen en la seva inserció laboral. Així doncs, els resultats de la investigació qualitativa afirmen que la crisi “havia suposat una gran transformació per a les dones”, que havia comportat un empitjorament de factors com la situació laboral, el nivell d’ingressos o la relació de parella.
Per altra banda, cal afegir “l’efecte en cadena” com un altre factor que ha generat conseqüències a la vida de les dones. A causa de l’empobriment de terceres persones, van augmentar els deutes, es va precaritzar l’habitatge i es van reduïr prestacions per separació.
En el cas de les dones immigrades, trobem una diferenciació clara, quan aquestes tenen responsabilitats familiars transnacionals. Aquesta diferenciació es fa visible amb la disminució de l’enviament de remeses, que comporta un empitjorament del benestar i per altra banda, amb l’augment de la pressió cap a elles per no poder garantir aquests diners.
78 Estructura Social Rosa Alonso Mollà La crisi també ha comportat variacions en la situació laboral, tals com l’augment del nombre de dones interessades en incorporar-se al mercat laboral o la diversificació dels perfils de les dones en els processos d’inserció laboral (més dones autòctones, menys dones sense estudis i més dones amb estudis superiors).
Moltes de les dones entrevistades viuen en una situació d'Atur a temps parcial. Es veuen obligades a reduir hores de treball, i els treballs esdevenen insuficients per a la seva autonomia.
Moltes dones es demanen la baixa de forma voluntària ja que veuen com disminueix la demanda dels sectors feminitzats. Situació de deteriorament de la qualitat del treball i augment precarietat. El testimoni d'una de les dones entrevistades és el següent: D4: “Mucha gente que trabajé con ellos ya se ingresaba en, cómo se llama, residen- cias, porque ya no podía pagar a alguien que lo cuidara. (...) Tenía unas casas de lim- piar. Vale, combiné el trabajo sexual con las horas que tenía de hacerlo. Y después ya me paré porque ya empezó la crisis y, imagínate, la gente ya no tenía tanto dinero de pagar. Porque pagaban unos 8, 10 euros a la hora. Y hay gente que no te puede pagar. Y para una hora no te conviene irte con el metro, ida y vuelta, ¿me entiendes?” Aquest testimoni en permet entendre el que significa deixar la feina voluntàriament, quan el que necessites és una feina.
L'Atur submergit és un concepte que té en compte aquelles dones que tot i buscar feina consten com a dones inactives. El 19% de les dones sense feina constaven com a dones inactives. El 80% de les dones en atur submergit, eren dones migrades, tot i que el 73% tenien els papers en regla.
Per què no estan registrades? Un possible motiu seria haver estat en el mercat informal. Tenint com a comstra les dones en atur submergit :  El 96% ja estat en algun moment en el mercat informal  Han estat sense contracte sempre el 68%, i el 32% s’hauria mogut entre el mercat formal i informal.
2.2 Augment del treball reproductiu A tot el prèviament descrit, se li ha d’afegir la desigualtat de gènere més gran i invisible del treball: la càrrega del treball reproductiu entès com el treball domèstic i de cura de persones que les dones realitzen sense cap tipus de remuneració.
Aquesta desigualtat s’ha vist profunditzada en temps de crisis, amb un augment de la càrrega del treball com a conseqüència de la reducció de despeses a la llar per fer front a la situació de crisis.
79 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Són les dones les que majoritàriament pateixen en primera persona l’estrès i l’ansietat derivats de l’incapacitat de proveir a filles i fills d’unes millors condicions de vida. Aquesta intensificació del treball reproductiu de les dones en temps de crisis es deu entre altres factors a:  Reducció de despeses per fer front a la baixada d’ingressos (ex: control en les activitats d’oci com anar els restaurants el que suposa un increment de la reclusió a la llar).
 Aquests factors descrits suposaven en molts casos una reorganització a les llars, que moltes vegades subverteixen a l’organització tradicional d’aquestes.
Dades de l’estudi Així, l’anàlisi qualitatiu del perfil de les dones ateses va demostrar que la majoria de dones vivien soles i en famílies nuclears, però que entre l’any 2008-2009 van disminuir les llars unifamiliars i van augmentar les llars amb dos membres, el que es pot deure a una estratègia per fer front a la pèrdua d’ingressos en situació de crisis econòmica.
Un altre resultat important de l’estudi va ser la visualització del paper central de la dona com a impulsora i gestora de la nova economia familiar, ja que les dones són les principals administradores de la llar i les que s’encarregen, en major part, de decidir les estratègies adequades per fer front a les situacions de crisis econòmica, fet que significava un augment de les hores de treball de gestió i responsabilitat de les dones.
Molt en relació amb això l’estudi destacava un augment de la càrrega familiar i del treball domèstic que era assumit per les dones que encara avui en dia continuen essent les principals responsables del treball de cura.
Si abans de la crisi econòmica la doble presencia en el mercat laboral i en la gestió de la llar ja resultava esgotadora per les dones, els malabarismes imprescindibles per economitzar en temps de crisis, i la pressió de la situació d’urgència feien que aquesta situació fos insostenible.
Amb tot això, l’estudi va detectar un empitjorament del benestar psicosocial de les dones. En conclusió, moltes de les dones entrevistades mostraven un malestar físic i psicològic a causa de l’angustia de la gestió quotidiana de la precarietat, amb trastorns psicomàtic com alteració de la són, pèrdua de gana, fatiga, estrès, depressió i inclús certa tensió de relacions de parella o familiars.
3. Conclusions En el context de la crisi s'han donat diversos efectes sobre l'ocupació i les condicions de vida de les dones, aquests han tingut ressò en l’opinió publica, per exemple, la desocupació i la precarització dels sectors de treball femenins. Aquesta situació es donava al començar la crisi i abans de les mesures d’abordatge de la crisi, que van empitjorar les desigualtats de les dones i dels homes al món del treball. El resultat d'aquestes mesures és que gairebé mai es va crear nova ocupació en els sectors feminitzats. Per això s'esperen polítiques socials que posin més atenció en la desigualtat de gènere, per arribar a tenir un model productiu i social que pugui 80 Estructura Social Rosa Alonso Mollà satisfer les necessitats de tots. Si estudiem la situació en profunditat podem adonar-nos que des del principi de la crisi hi havia la sensació de que les dones no hi estaven afectades, però això és només perquè la majoria dels estudis que es fan tenen un mètode que fa gairebé invisible la pobresa femenina, que si al començar la crisi no era tan greu com la dels homes, amb el temps ha empitjorat, i com mostren les dades a Catalunya l'atur femení ha empitjorat més ràpidament que el masculí.
A més podem veure efectes positius com el fet que gràcies a la incorporació al mercat laboral de les dones inactives s'ha augmentat l'ocupació femenina, però veiem sempre més clarament les desigualtats estructurals que estan al món del treball, per exemple la bretxa salarial o la durada de la jornada laboral. L'estudi “Dones en crisi” vol analitzar les desigualtats reals a través de les experiències de les dones. El resultat, és que hi ha hagut molts canvis per a les dones, que han arribat a un empitjorament de la situació laboral, dels ingressos i de la vida privada. El factor positiu derivat d'aquest canvi és que ara hi ha més dones especialitzades al món laboral. Gràcies a la crisi també a la llar hi ha hagut canvis a causa de la disminució dels ingressos, i això afecta majoritàriament a les dones, augmentant les hores de treball no remunerat per la gestió familiar.
Una de les desigualtats de gènere més gran la trobem en el treball reproductiu on encara avui en dia són les dones les que hi dediquen més temps dediquen més temps, sense rebre cap tipus de remuneració. Això fa que en temps de crisis les dones pateixin en primera persona l'estrès per intentar tirar endavant la llar amb una reducció considerable d'ingressos, fet que suposa un increment de les hores dedicades a la gestió i les diferents responsabilitats derivades d'aquesta. Aquest augment de la pressió i l'estrès de les dones en relació al treball domèstic fa que aquestes en moltes ocasions tinguin malestar físic o psicològic.
Actualment, i lluny de posar fi tant a la crisi com a les desigualtats de gènere que encara avui en dia regeixen i imperen en la nostra societat, es creu que estem lluny de resoldre aquests problemes que de mica en mica s'han anat enquistant a les nostres societats i semblen cada vegada més difícil d'erradicar. Continuar treballant amb polítiques de paritat és l'assignatura pendent de molts governs per intentar fer front i avançar cap a polítiques d'igualtat, necessàries en els nostres dies.
81 Estructura Social Rosa Alonso Mollà 6. Fins a quin punt l’ORIGEN MIGRATÒRI o la ÈTNIA constitueixen una barrera per la mobilitat social? Les teories funcionalistes modernes ens expliquen que la riquesa i la posició social a les societats capitalistes avançades s'assignen per mitjà de la competència i la demostració del talent. Ens descriuen societats competitives basades en la doctrina de la igualtat d'oportunitats; és a dir, que tothom té les mateixes oportunitats de desenvolupament.
Aquesta lliçó qüestiona aquest plantejament a partir les desigualtats socials per raó d’origen migratori, raça o ètnia que es produeixen a les societats capitalistes avançades. L'objectiu de la lliçó és entendre l’origen de la discriminació per ètnia i les raons per les quals es reprodueixen aquestes desigualtats socials, aparentment irracionals des del punt de vista econòmic, atès que malbaraten el talent potencial que acullen les seves societats. Finalment, aquesta lliçó mostrarà els diferents models d’integració social adoptats a les societats occidentals amb més experiència amb l’acolliment de població immigrant.
Hi ha un sèrie de conceptes essencials per entendre l’estratificació social per origen migratori: - - Grup racial: gruo aïllat per les seves característiques físiques o d’aspecte. Estan més construïts en el nostre imaginari que en la nostra realitat.
Grup ètnic.
Grups minoritaris: tenen molt a veure amb la relació de poder, és a dir, la manca d’aquest. Es caracteritzen per cinc trets típics: 1. Tracte diferent respecte el gruo majoritari.
2. Trets culturals i físics. Són més construïts socialment que reals.
3. Tret adscriptiu, no trien formar part d’ell.
4. Fort sentiment de solidaritat dintre del grup minoritari. És proporcional a l’exclusió externa.
5. Homogamia parietal. S’emparellen amb les mateixes persones del grup,del mateix origen migratori.
Raça: aquest concepte es va deixar d’utilitzar a partir de la IIGM. No hi ha diferència genètica dintre la raça humana. Tot i això, als EEUU es segueix utilitzant aquest terme.
Tant en la qüestió de gènera com d’origen migratori hi ha tres termes molt rellevants en la sociologia i estretament lligats entre ells: - Estereotips: creences sobre els atributs que es creu que són característics dels membres de grups particulars.
Prejudicis: una actitud negativa o resposta afectiva negativa cap a un determinat grup i els seus membres individuals.
Discriminació: tracte injust dels membres d'un grup en particular per la seva pertinença a aquest grup.
Els mitjans de comunicació són els que habitualment perpetuen aquest estereotips amb les seves posteriors conseqüències. Per això diem que moltes característiques associades a les minories són construccions socials.
82 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Una obra que atribueix trets negatius a la immigració és “La immigració a Catalunya” de Antoni Vandellós. Aquest va ser fortament criticat per Francesc Cordel, reivindicant el sistema de migracions com quelcom positiu.
L’origen de tots aquest prejudicis per l’0rigen migratori resideix en l’etnocentrisme. Aquest entén que la cultura pròpia és la superior i després estan les altres. Això comporta actituds racistes.
Existeix una expressió radical de discriminació coneguda com els delictes d’odi o crims d’odi.
Aquest es defineix com: “Qualsevol infracció penal, incloent infraccions contra les persones o les propietats, on la víctima, els seus béns o l'objectiu són elegits per la seva real o assimilada connexió, afiliació, suport o pertinença a un grup definit en la part B. (B) Un grup ha d'estar basat en una característica comuna dels seus membres, tal com la seva real o perceptiva nacionalitat o origen ètnic, llenguatge, color, religió, sexe, edat, minusvalidesa mental o física, orientació sexual o un altre factor similar“ (OSCE) Aquest presenten cinc característiques principals: • Les víctimes d'aquests delictes són intencionalment seleccionades per una característica específica per infligir dany físic i emocional.
• Tenen com a finalitat amenaçar la seguretat i el benestar del col·lectiu al qual pertanyen.
• Els delictes d'odi causen un major dolor emocional i psicològic a les seves víctimes que altres delictes similars no basats en el prejudici.
• Les víctimes de delictes d'odi poden experimentar alts nivells d'ansietat, ira, por intensa, solitud, sentiments de vulnerabilitat i depressió.
• Aquesta degradació emocional deixa a moltes víctimes unes cicatrius més profundes que encara que les lesions físiques.
Un dels principals problemes detectats davant aquest fenomen és el desconeixement dels fets, ja sigui perquè els fets denunciats no han estat qualificats com a crims d’odi o perquè senzillament no s’han denunciat els fets. Aquest darrer fenomen succeeix per cinc causes principals dels grups racials: - Desconfiança evers les institucions: No em faran cas, no servirà de res.
- Estrangers: por expulsats / por a la policia.
- Por a revelar intimitat.
- Desconeixement de drets - No em creuran 83 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Al Regne Unit, des del 2011, s’han registrat 278.000 incidents de crims d’odi, representant un 3% dels delictes totals. Al EEUU també tenen un control molt exhaustiu de la problemàtics, sobretot tenen localitzats i situats els grups d’odi més importants del país. Uns exemples d’aquests serien: American Freedom Party i Fisrt Blood.
Al EEUU els motius de crims d’odi cap a grups minoritaris eren els següents: A Europa, el control d’aquesta problemàtica es duta a terme per l’Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea (FRA), la qual enquesta a 23.500 ciutadans de la UE que pertanyen a grups de minories ètniques o racials i immigrants. Aquesta mostra els següents resultats: Aquesta mateixa enquesta es realitza per ciutadans europeus que pertanyen a grups de minories per l’orientació sexual. Els resultats són els següents: 84 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Quan als que no denuncien els pregunten el perquè el 60% respon que és perquè creuen que res canviarà i el 30% perquè no saben on o com fer-ho.
A Espanya i Catalunya observem que la percepció de discriminació és pels següents motius: Lectura 9: "Inmigración y educación: los problemas tempranos de rendimiento escolar de los hijos de los inmigrantes” en Inmigración y Emigración: mitos y realidades. Anuario de la Inmigración en España de Héctor Cebolla (2014) El autor El autor nació el 27 de junio de 1976 en Madrid. Habla el español, el francés y tiene conocimientos de árabe. Es licenciado en Ciencias Políticas y de la Administración por la Universidad Complutense de Madrid y especializado en la materia de Estudios Internacionales.
Después de su licenciatura realizó un master en Ciencias Sociales en el Instituto Juan March en Madrid y posee un diploma de Estudios Avanzados en Estudios Árabes e Islámicos por la Universidad Autonoma de Madrid. Se doctoró el año 2007 en Sociologia en la Universidad de Oxford. Actualmente es profesor asociado de Estructura Social en el Departamento de Sociología de la UNED.
Sus líneas de investigación se centran en la inmigración y desigualdad, concretamente en la explicación de los diferenciales educativos entre poblaciones de origen inmigrante y autóctono.
Podríamos situar al autor dentro del paradigma cuantitativo, el cual persigue la descripción lo más exacta de lo que ocurre en la realidad social mediante el uso de técnicas estadísticas. El objetivo es construir un conocimiento lo más objetivo posible.
El propio autor demuestra su interés hacia las técnicas cuantitativas y las implicaciones metodológicas que esto conlleva, tal y como podemos apreciar en sus múltiples publicaciones.
85 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Introducción Con la maduración de España como país de inmigración, han surgido preocupaciones que hoy en día ocupan una posición mucho más central en los foros públicos. De entre todos estas preocupaciones o asuntos, la integración de los hijos de los inmigrantes es por razones obvias el más relevante. La forma en que estos se comportan en las escuelas y sus resultados educativos son un buen termómetro de la forma que tendrá la sociedad española en las próximas décadas Este trabajo explora la desventaja en el rendimiento escolar temprano de los hijos de inmigrantes respecto a los de autóctonos en España. Para la elaboración de este estudio, se ha utilizado datos proporcionados por PISA e INEE y se ha estudiado los resultados de las notas de matemáticas de los alumnos de primaria.
La pregunta que el autor se formula en este trabajo es: ¿A qué se debe la desventaja en fases tan tempranas de la trayectoriaeducativa?, a lo que el autor en términos generales, considera que puede deberse a dos familias de factores en función de si tienen su origen en el hogar o en las escuelas: En los apartados siguientes (1 y 2) se desglosarán estas características según a la familia de factores que pertenezcan.
1. Impacto de las características de los hogares sobre la desventaja en primaria Héctor Cebolla utiliza tres factores que explican el fracaso escolar de los estudiantes de hijos de inmigrantes respecto a los autóctonos en relación a las características de los hogares.
El primer factor se centra en la distribución de la educación de los padres, distinguiendo entre los hijos de los hogares de autóctonos y los hogares en los que los dos padres hayan nacido fuera de España. En el estudio se ofrecen los resultados para la evaluación en matemáticas (ya que está menos afectada por los problemas del manejo del idioma) para los hijos de inmigrantes y autóctonos en función de la educación de los padres. Héctor Cebolla concluye este apartado afirmando que los padres universitarios nacidos en España consiguen transmitir a sus hijos una clara ventaja que les diferencia de los de los inmigrantes del mismo nivel. Así pues, existe una clara diferencia, sin embargo, esta diferencia disminuye a medida que los padres tienen menos nivel educativo.
86 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Por otra parte, el autor ha utilizado el número de libros del hogar para relacionarlos con el rendimiento escolar de los estudiantes, se trata de un indicador para medir las diferencias en el capital cultural de las familias. Detalla que tan solo el 30% de los hogares autóctonos poseen menos de 25 libros, a diferencia de los hogares inmigrantes que ronda casi el 60%. A medida que subimos el capital cultural, podemos comprobar que influyen sobre las notas de los hijos de los inmigrantes y autóctonos. Sin embargo, los hogares inmigrantes son menos capaces de transmitir la ventaja que se deriva de ello (acumulación de capital cultural) que los padres nacidos en España.
Finalmente, se utiliza un índice de recursos socioeconómicos que se utiliza para medir la distribución de recursos entre hogares y su impacto en el rendimiento de los hijos de inmigrantes y nativos. El autor evidencia que los hogares formados por inmigrantes tienen una peor situación en lo que concierne al acceso a los recursos educativos a diferencia de los hogares de los nacidos en España. Pero además, podemos afirmar que cuando los hijos de inmigrantes tienen un alto nivel de acceso, la ventaja es menos efectiva para sus hijos.
2. Las escuelas y el funcionamiento del sistema educativo La desventaja de la trayectoria educativa en fases tempranas no está causada por las familias, sino también por el sistema educativo.
En primer lugar, hay que analizar el indicador sobre el acceso a la educación, es decir la edad del inicio de la escolarización. El acceso temprano al sistema de educación podría ser una ayuda en la educación a los niños de los inmigrantes. Sin embargo, cuando casi todos los niños de 3 años de padres autóctonos ya han empezado la escolarización, más de 30% de los niños de la misma edad de los inmigrantes no fueron escolarizados. Además, aunque los hijos de migrantes se escolarizaran antes de dos años, sigue existiendo una distancia entre ellos y los hijos de autóctonos. Entonces, es posible concluir que “la educación preescolar es menos útil para garantizar un nivel de rendimiento alto de los hijos de los inmigrantes en primaria.” En segundo lugar, hay que mirar la diferencia entre centros públicos y concertados/ privados, es decir, el impacto de la titularidad de los centros sobre la desventaja de los inmigrantes. Más de 84% de los hijos de migrantes asistan a los centros públicos. No obstante, los hijos de inmigrantes obtienen menores notas en matemáticas que los hijos de autóctonos independientemente de la titularidad de los centros. Entonces, la titularidad del centro no tiene mucha importancia predectiva sobre el rendimiento en la primaria o secundaria.
En tercer lugar, resulta que las diferencias en el acceso a recursos materiales y humanos de las propias escuelas como, por ejemplo, razón de alumnos por ordenador con conexión a Internet, tampoco parecen ser empíricamente muy relevantes. Los niveles medios de los recursos de los hogares tanto de inmigrantes como de autóctonos por centro escolar y su impacto en el rendimiento en matemáticas es un buen predictor del rendimiento individual, pero no explica bien la desigualdad en el rendimiento de los hijos de los migrantes y de hijos de familias procedentes de España.
87 Estructura Social Rosa Alonso Mollà 7. SISTEMA EDUCATIU i mobilitat social: funciona l'ascensor social? Els ideòlegs socialistes havien imaginat que el sorgiment de l'ensenyament públic i universal duria pas a una societat més igualitària on s’acabarien esborrant les diferències entre classes socials. El sistema educatiu s’entenia com el millor mecanisme per igualar les oportunitats socials de manera que tothom, independentment del seu origen familiar o social, pogués desenvolupar el seu talent innat. D’acord amb aquesta idea, la ubicació de les persones dins de l’estructura social dependria única i exclusivament de la suma de l’esforç i el talent. Què hi ha realment cert d’aquest somni dels ideòlegs socialistes? Fins a quin punt el sistema educatiu ha facilitat o garantit la mobilitat social a les societats capitalistes? Aquestes són algunes de les preguntes que planteja aquesta lliçó. L’objectiu és qüestionar el funcionament o la capacitat que tenen sistemes educatius per afeblir el pes dels factors adscriptiu (família, gènere, l’origen migratori...) a les societats occidentals i en concret al nostre l’entorn, al sistema educatiu a Catalunya.
Lectura 10: “La educación y la desigualdad” en 2º Informe sobre la Desigualdad en España 2015 de Jorge Calero L’autor Jorge Calero Martínez és catedràtic d’Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona. Es va llicenciar en Economia per la Universitat Autònoma de Barcelona, amb Màster en Sociologia de l’Educació per la Universitat de Londres i Doctorat en Economia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha sigut president del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya entre 2010 i 2011 i actualment és Coordinador del Grup Interdisciplinar sobre Polítiques Educatives en un grup d’investigació consolidat de la Generalitat de Catalunya, càrrec que ostenta des de 2005.
En aquest sentit, els seus camps d’especialització són l’Economia de l’Educació i l’Economia de l’Estat del Benestar, amb especial referència a l’evaluació de polítiques educatives i a l’economia del finançament públic. En aquest sectors ha publicat diversos articles i llibres, destacant també varis treballs impulsats per organitzacions com l’OCDE, la Unió Europea, la UNESCO o el Banc Mundial.
Podem ubicar l'autor del text en un paradigma proper a la socialdemocràcia des del punt de vista que crítica el sistema educatiu espanyol en un rerefons d'anàlisi de les desigualtats que el formen. D'aquesta manera, l'autor es mostra partidari de la modificació d'alguns aspectes del sistema actual per tal d'acabar amb certes desigualtats esmentades, amb l'objectiu de crear un sistema igualitari educativament i socialment. Així mateix, Jorge Calero destaca entre els seus estudis per la defensa de la projecció de l'Estat del Benestar, amb un sistema educatiu públic, igualitari i de qualitat com a principal abanderat.
88 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Pel que fa al text, l'ubiquem en un paradigma quantitatiu ja que l'autor basa el seu contingut en l'anàlisi de nombrosos indicadors que intenten donar una visió objectiva i científica als arguments exposats en els diferents punts. D'aquesta manera, Calero intent, a través d'aquestes tècniques quantitatives, apropar-nos a la realitat social de les desigualtats vigents en el sistema educatiu actual.
1. Introducció L'educació és un àmbit essencial en els processos de desigualtat en les societats actuals; això es deu a dos motius: 1) És un mecanisme afavoridor de la reproducció i legitimació de les desigualtats.
2) Al llarg del segle XX s'ha constituït com un instrument de les polítiques públiques quant a la reducció de desigualtats evitant alhora la seva transmissió intergeneracional.
Per tant, l'educació té una incidència contradictòria sobre el nivell de desigualtat amb el qual una societat distribueix oportunitats i recursos.
La relació entre educació i desigualtat es defineix per dues característiques: 1) Les desigualtats educatives comencen a establir-se en un moment primerenc de la vida de les persones.
En la socialització primària (té lloc en el si de la família) ja es transmeten pautes (que estan en millor o pitjor sintonia amb la institució educativa) que determinaran les trajectòries educatives futures. Per aquest motiu les intervencions més primerenques són aquelles identificades com les més exitoses a l'hora de limitar les desigualtats educatives.
2) Les desigualtats educatives tenen un efecte acumulatiu al llarg de la vida.
Aquells que adquireixen des d'un moment inicial majors competències estan en millor disposició per seguir formant-se. L'accés a la informació al llarg de la vida està molt determinat pel nivell educatiu aconseguit durant l'educació formal. Les desigualtats educatives repercuteixen directament sobre les desigualtats al mercat laboral.
L'educació com a centre d'atenció de les polítiques socialsà sent identificada com LA POLITICA SOCIAL. Ja que les polítiques educatives permeten millorar la capacitat productiva de les economies i reduir les desigualtats socials, o reduir la transmissió intergeneracional de desigualtat.
Per comprendre com es configuren les polítiques educatives i que efectes produeixen, hem de tenir present les prioritats que es poden establir a l'hora de dissenyar i gestionar els sistemes educatius. Aquestes prioritats queden establertes en un marc d'anàlisi de la següent manera segons Levin, et al: Equitat, llibertat d'elecció, cohesió social i eficiència productiva.
En el marc d'anàlisi, la selecció d'una única prioritat en l'elaboració de polítiques educatives significa una renúncia a la resta.
89 Estructura Social Això suposa Rosa Alonso Mollà una relació d'incompatibilitat o d'intercanvi; per exemple: PARELLA PRIORITATS EQUITAT I LLIBERTAT D'ELECCIÓ à en un sistema educatiu establert arrel de la prioritat a la llibertat d'elecció, resultaran acceptables i es produiran, situacions que impliquin diferències en els recursos o resultats dels alumnes donades com a resultat d'haver concedit major llibertat en l'elecció del centre educatiu.
Els grups socials amb majors recursos estaran en situació d'aprofitar millor els avantatges que proporciona la capacitat d'elecció, al contrari que aquells amb menys recursos.
Aquestes relacions d'intercanvi entre alternatives de la política educativa es donen entre altres parelles de prioritats; com reduir la capacitat d'elecció quan es vol fomentar la cohesió.
LA POLITICA EDUCATIVA ESPANYOLA presenta una situació complexa pel que fa a la definició de les seves prioritats. El finançament públic dels centres privats introdueix una orientació a favor de la llibertat d'elecció. No obstant això, l'expansió de l'educació pública en els 70’s està orientada a aconseguir objectius en l'àmbit de l'equitat i cohesió social. En el marc general de la política educativa, dissenyat en la constitució de 1978, es donen a lloc objectius contraposats que aconsegueixen importància en funció de les reformes educatives successives Els nivells de desigualtat de l'educació a Espanya estan condicionats tant per les orientacions de la política educativa com perdeterminats factors: 1. El molt baix nivell educatiu de la generació de pares i mares dels alumnes actuals.
2. La incorporació d'alumnat immigrant durant l'època 2000-2009, aquesta incorporació va quedar interrompuda per la crisi econòmica.
3. La crisi econòmica del 2008 que va provocar canvis en la distribució de la renda; alhora la crisi fiscal ha provocat retallades en la despesa destinada al sector educatiu.
El referent temporal és rellevant ja que es refereix a aquell període durant la crisi econòmica; aquest període es diferencia en 3 aspectes: 1. La contracció dels recursos públics dedicats a l'educació.
2. Els efectes de la desocupació; que allunya als joves del mercat de treball i redueix el cost d'oportunitat de la inversió educativa privada.
3. El increment global de les desigualtats de la renda.
Tots acaben afectant als processos educatius i a com el sistema educatiu incideix sobre la desigualtat.
2. Informació general referida a la eficiència i equitat del sistema d'educació i formació espanyol L'existència d'un conjunt d'indicadors clau permeten establir comparacions entre el sistema d'educació espanyol i la resta de paísos de la Unió Europea. Aquests, venen donats per 90 Estructura Social Rosa Alonso Mollà l'estratègia nascuda a la Comissió Europea de "Education and Training 2020" i el document "Rethinking Education de 2012".
Les estratègies europees consisteixen, en primer lloc, en l'establiment de set indicadors: 1.L'educació infantil: Proporció de nens entre quatre anys i l'edat d'escolaritazió obligatòria que participa a l'educació infantil.
2. Rendiment en competències bàsiques: percentatge de joves de quinze anys amb baix rendiment en lectura, matemàtiques i ciències).
3. Abandó prematur: Proporció de població de 18 a 24 amb només secundària o menys.
4. Rendiment en educació superior: Proporció de persones entre 30 i 34 que tenen títol d'educació superior.
5. Aprenentatge permanent: Percentatge de la població entre 25 i 64 que participa en activitats de formació.
6. Mobilitat dels estudiants: Proporció de graduats que han passat un periode d'estudi a l'estranger.
7. Empleabilitat: Proporció de persones entre 20 i 34 ocupades que han finalitzat estudis superiors.
En segon lloc, en determinar un objectiu en forma de xifra d'aquest indicador recomanat al que haurien d'arribar els membres de la Unió al 2020.
España es troba per sota la mitjana europea en pràcticament tots els indicadors tot i la millora d'una majoria d'aquests en els darrers anys apropant-se així, en alguns casos, als nivells europeus. És interessant destacar per una banda el d'abandó prematur a Espanya que dobla el valor de la mitjana europea sent el pitjor indicador i, per altre, el d'empleabilitat, que es desploma arrel de la crisis econòmica en major mesura que la resta de paisos de la Unió tot i que l'autor del text destaca que aquest indicador depen en molta major mesura de la situació del mercat de treball que no pas de les potencialitats del sistema educatiu per generar altes qualificacions que permetin aconseguir feina.
Tot i això, hi ha dos indicadors que estan per sobre la mitjana. D'una banda, el percentatge de graduats entre 30 i 34 anys. L'objectiu europeu marcava arribar al 40% al 2020 quan actualment Espanya se situa amb un 41% de graduats entenent el percentatge com la ratio entre els estudiants de grau i els que finalment aconsegueixen el títol. D'altra banda, l'escolarització en educació infantil ha millorat en els darrers anys fins arribar a la seva universalitat (100%).
La resta d'indicadors se situen llegurament per sota: el rendiment dels alumnes en competències bàsiques donat per l'informe PISA no és excessivament negatiu tot i el major risc a Espanya que un alumne situat a la cua d'aquest informe acabi acabandonant prematurament 91 Estructura Social Rosa Alonso Mollà els estudis, en quan a l'aprenentatge permanent és destacable el fet que tot i l'alt valor de l'indicador per l'elevadisima taxa d'atur espanyola aquest hauria de ser molt més alt.
L'autor també estableix una comparació d'aquests indicadors a Espanya i a la UE en dues etapes diferents; d'una banda el 2008 a l'inici la crisis econòmica i d'altre banda, la dada més recent del 2013 on s'observa una caiguda dels indicadors degut a la crisi econòmica sent més accentuada a Espanya en els indicadors d'abandó prematur i l'empleabilitat tot i la convergència europea de la resta.
3. La distribució de la despesa pública en el sistema educatiu. Anàlisi d'incidència Per tal de respondre a la pregunta de qui es beneficia de la despesa en educació, l'autor decideix fer un anàlisi d'incidència, que té com a objectiu saber el que suposa de benefici per les llars l'increment generat arran la despesa pública en educació. Aquest anàlisi utilitza les llars com a unitat d'anàlisi, i obté les seves dades de tres fonts: - Per conèixer les rentes de les llars i les seves despeses en educació conseqüents, la bade de dades EU-SILC (2011) que recull les declaracions de la renda del 2010.
- Per assignar a cada llar segons les seves categories socioculturals i socioeconòmiques un centre educatiu, s'utilitza la fusió de les dades de l'anterior esmentat EU-SILC 2011 i les dades de PISA-2009.
- Per últim, per conèixer les partides de despesa pública en l'àmbit de l'educació pel'any assignat s'utilitza l'Estadística de la despesa pública en Educació.
D'aquest anàlisi en podem treure cinc conclusions principals: a) Hi ha una concentració de despesa pública tant en educació infantil com secundària que beneficia a les rendes més baixes.
b) Una concentració de la despesa pública en centres concertats del que es beneficien les rendes més altres.
c) La concentració de despesa pública de l'educació infantil i secundària, tant en scentres públics com concertats beneficien lleugerament a les rendes més baixes.
d) La despesa designada a educació superior beneficia a les rendes més altes.
e) Les beques s'atorguen d'una manera homogènia, però aquestes acaben beneficiant lleugerament més a les rendes altes.
Altres índex per mesurar que la despesa pública en educació benefici a les rendes més baixes (progressiva) o a les rendes més altes (regressiva) són l'índex de concentració i l'index Kakwani.
4. Desigualtats que apareixen en resultats educatius Els estudis PISA permeten analitzar les desigualtats ja no nomes des del punt de vista econòmic sinó també des de l’acadèmica (resultats). El valor espanyol en matemàtiques al 92 Estructura Social Rosa Alonso Mollà 2012 estava per sota de la mitjana de l’OCDE i de l’europea (23,6 espanyola; 26,1europea). La distribució dels nivells esta molt centrada en el cas espanyol. El 50,8 per cent dels estudiants espanyols es situen en els nivells 2 o 3 de competències, en contraposició al 46,2 per cent del total de l’OCDE. Es important destacar que només el 8 per cent esta als nivells 5 o 6.
Una aproximació detallada a la desigualtat de resultats de PISA consisteix en analitzar l’efecte de les desigualtats prèvies (econòmiques i socials) sobre el nivell de competència dels alumnes. Un valor elevat del índex ESCS com en el cas de França, ens indica una alta sensibilitat del sistema educatiu envers les desigualtats prèvies. En canvi un valor reduït com el cas de Mèxic ens indica poca sensibilitat.
En el cas d’Espanya l’indicador es relativament baix (34), per sota del de la mitjana de l’OCDE que es de 39. L’indicador es manté igual en quasi totes les comunitats autònomes, llevat de Catalunya, Aragó, Astúries i la Rioja, que s’apropen mes a la mitjana de l’OCDE.
L'autor ens diu que els resultats poden estar associats almenys a dos factors: la forta expansió de l’oferta educativa pública des de la dècada de 1980 i la reforma en la línia de la comprensivitat que va suposar la LOGSE de 1990.
El nivell de desigualtat esta lligat al nivell de desigualtat prèvia (ESCS), en aquest cas el nivell de desigualtat espanyol està relativament per sobre de la mitjana dels països de l’OCDE.
Observem una variació del 1,03 i un 23,5% de les llars que tenen un índex inferior a -1.
A la majoria de països els resultats dels alumnes que es troben en centres privats son millors que els dels públics.
Existeixen diferents estudis que diuen que una vegada controlat l’efecte de la resta de variables, la influencia de la titularitat no resulta significativa. D’aquesta manera podem concloure que gran part de les desigualtats es deuen a processos de segregació en funció de la procedència familiar.
Cal destacar que un dels factors mes rellevants de desigualtat és l’origen immigrant dels alumnes. A Espanya la diferencia entre el nivell de competències d’un alumne immigrant a un no immigrants és del 10,59%, diferencia superior a la de l’OCDE (7,6%).
5. Desigualtats en la incidència de l'abandó prematur L’abandonament dels estudis, a partir dels 16 anys a Espanya, és un gran problema del sistema educatiu actual. Durant els anys de creixement, 1995-2007, el mercat de treball oferia a persones sense qualificació feines de construcció. Aquest fet ha sigut la causa principal d’abandonament de joves, especialment dels homes durant aquesta època.
Afegint la crisi, s’ha vist una reducció de l’abandó ja que ha minvat l’oferta d’aquest tipus de feines. A tall d’exemple el 2013 la taxa d’abandó gaudia d’un 24%. Aquesta interrupció d’estudis limita oportunitats, oportunitat de assolir feines ben remunerades.
93 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Del 2007 al 2011 les característiques que es veuen són; l’abandó és més alt en els homes, més ens els fills únics, en famílies grans i finalment en famílies on la parella és inestable.
Territorialment podem posar un seguit d’exemples; 12% de taxa d’abandó a Navarra, 32’5% a Andalusia.
Podem veure que els joves immigrants al 2011 presenten 7 punts més d’abandó, segons l’índex ESCS, que els joves amb pares nascuts a Espanya. Existeix un nexe entre la renta familiar i l’abandó dels joves. Veiem també que en les famílies que els pares tenen estudis la taxa d’abandó és més baix. Veiem a partir d’aquest fenomen que el mercat laboral caracteritza de manera específica el sistema educatiu d’un país.
Concloent, donar importància en que la taxa d’abandó és més alta pels homes però que amb la crisi disminueix i que com més gran és una família, els recursos s’esgoten més ràpidament i poden patir una exclusió econòmica que pot comportar a l’abandó dels nens.
6. Les competències de la població adulta. Factors de desigualtat En aquest punt són estudiades les desigualtats en la població adulta d'entre 16 i 65 anys adquirides a partir de la educació i formació rebuda de forma formal i a través de l'experiència laboral al llarg del cicle temporal anomenat anteriorment. L'autor utilitza les dades del PIAAC (Programa per la avaluació Internacional de les Competències d'Adults) de la OCDE, on a més d'Espanya s'han estudiat 24 països més d'aquesta organització.
El principal problema en vers la desigualtat extret en l'estudi de la OCDE a Espanya consisteix en la distribució de la població adulta, el 27,5% d'aquesta es troba en els nivells més baixos de competències, aquesta organització els té identificats com a problemàtics respecte una inserció tant en el món social com laboral, aquest tipus de persones amb aquest rang de classificació segons l'estudi el trobem mitjanament a la OCDE en un 15,45% de la població adulta.
L'autor reflexiona sobre el baix nivell de competències d'algun del actual jovent espanyol amb el de les generacions anteriors que van tenir poques possibilitats educatives i quines impossibilitats tenen i tenien respectivament. Però per arribar a dita reflexió planteja que cal formular certa pregunta: "Quins són els factors que determinen el nivell de competències de la població adulta?" Per respondre a la pregunta i conèixer la desigualtat en aquest sector de la població a partir del estudi del PIAAC s'utilitzen les següents variables: la variable dependent que ès la puntuació en la competència de lectura de PIAAC-2012 i les variables independents que són tant característiques personals i familiars com l'experiència laboral del individu.
La mostra utilitzada per l'estudi és població amb algun tipus d'experiència laboral per conèixer l'efecte de variables com el lloc de treball i la trajectòria laboral. Respecte les característiques personals, com més edat menys competències, ser home implica tenir més competències segons l'estudi, ser immigrant de primera generació molt menors que ser de segona generació, 94 Estructura Social Rosa Alonso Mollà anys de residència i dominar el idioma i tenen un gran pes i, evidentment, com més estudis més competències.
Per altra banda, el nivell d'estudis dels pares té gran efecte sobre les puntuacions adquirides pels diferents individus en l'estudi, com més estudis tenen els pares major puntuació en els individus estudiats. L'estudi determina també que l'experiència laboral no assegura bones competències en la variable estudiada del domini de la lectura, tot i que aquelles persones que han tingut o tenen un treball en el sector serveis si que són més competents en aquest àmbit.
Per tant, en aquestes desigualtats existeix una clara relació respecte el nivell de competències amb les posteriors oportunitats en el mercat de treball.
Si ens fixem més concretament en els diferents països, la relació del nivell de competències en la lectura i l'equivalència en anys del nivell d'educació dels pares en el PIAAC 2012, és a dir, el nivell d'incidència de l'origen familiar en el nivell de competències de la població adulta, s'observa com Japó rep el pitjor resultat mentre que Polònia el major. En la zona més baixa trobem Espanya, Estonia, Coera, Holanda, Finlandia, Dinamarca, Suècia i Rússia. Per altra banda, en la zona més alta trobem Inglaterra i Irlanda del Nord, Estats Units, Irlanda, Austràlia i Canada.
Per tant, l'autor a partir de l'estudi considera que Espanya és dels països en que l'origen familiar té menys incidència en les competències de la població adulta.
Per últim, l'autor determina quatre quadres classificatòris per agrupar els diferent països del estudi segons la incidència esmentada anteriorment: Primer quadrant (alta puntuació i sensibilitat en les desigualtats): Canadà, Bèlgica, Eslovènia i Noruega).
Segon quadrant (puntuació alta i baixa sensibilitat): Japó, Finlàndia, Holanda, Suècia, Estònia.
Tercer quadrant (baixa puntuació i baixa sensibilitat): Espanya, Itàlia, França i Dinamarca.
Quart quadrant (Baixa puntuació i elevada sensibilitat): Polònia, Estats Units, Australia, Irlanda i Alemanya.
7. Conclusions En conclusió, podem exposar que el text té com a principal objectiu l’identificació de pautes de desigualtat en el sistema de l’educació i formació del sistema espanyol. Aquest análisi es fa a través de diversos indicadors, com podrien ser l’informe PISA-2012 o líndex ESCS, a través dels quals l’autor tracta la problemàtica exposant quatre punts ben diferenciats.
En primer lloc, l’autor fa referència a la distribució dels recursos econòmics destinats a l’educació a Espanya, del quals diu que es distribueixen de forma lleugerament progressiva en el seu conjunt. Així mateix, també argumenta que hi ha forces diferències en funció del sector al que ens referim ja que si ve els col·legis públics de nivells no superiors es distribueixen 95 Estructura Social Rosa Alonso Mollà positivament, els concerts i subvencions al sector privat, el gast públic en nivells no superiors i els termes en finançament de beques i ajudes ha estat repartides de forma recessiva.
En segona instància, el text ens parla de l’adquisició de competències en l’educació obligatòria, senyalant que al conjunt de l’Estat espanyol es fa de forma considerablement centrada, presentant una baixa sensibilitat entre les desigualtats d’origen familiar. En aquest sentit, senyala que els dos principals factors són la forta expansió de l’oferta educativa pública dels 80 i la reforma en relació a la compensivitat que va suposar la LOGSE de 1990. Així mateix, exposa que aquesta desigualtat si es troba vigent en el relació a la baixa intensitat d’alumnat immigrant als centres.
En tercer punt, l’autor fa referència al factor de la continuitat o abandonament dels estudis finalitzats els estudis obligatoris, basant-se amb les diferències enregistrades entre 2007 i 2011. D’aquesta manera, en primer lloc exposa que hi ha un significatiu augment de l’efecte negatiu de pertanyer al quintil més baix de la renta disponible; i en segon que desapereixen certs efectes negatiu associats a les diferències entre comunitats autònomes, deguts generalment a la desocupació juvenil, que redueix el desincentiu a l’estudi.
Per últim, trobem una puntualització sobre la distribució de competències entre la població adulta on se’ns fa referència del fet que a Espanya el 27’5% de la població adulta es troba entrte els nivells més baixos de competències segons l’OCDE. Així mateix, exposa que aquestes desigualtats es deuen principalment a diversos elements específics, com poden ser l’origen familiar o el lloc de treball ocupat.
Finalment, el text conclou que el sistema educatiu espanyol es poc sensible a les desigualtats en el seu conjunt, tot i que en senyala dos problemàtiques que en continuen sent vigents: Per una banda, els resultats de l’alumnat immigrant, amb la conseqüent segregació; i per l’altre, una alta taxa d’abandonament prematur dels estudis.
96 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Lectura 11: “Desigualdades en el sistema educativo español. Visión política” en 2º Informe sobre la Desigualdad en España 2015 de Alejandro Tiana Ferrer Autor Alejandro Tiana Ferrer nació en Madrid en 1951. Es licenciado y tiene un doctorado en Filosofía y Letras (Pedagogía) per la Universidad Complutense de Madrid.
Actualmente es Catedrático de Teoría e Historia de la Educación en la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED) y Director General del Centro de Altos Estudios Universitarios de la Organización de Estados Iberoamericanos para la Educación, la Ciencia y la Cultura (OEI).
En su trayectoria laboral destacaremos dos cargos, en el período 2004-2008 fue Secretario General de Educación del Ministerio de Educación y Ciencia y durante del 1994 al 1996 fue Director del Instituto Nacional de Calidad y Evaluación (INCE).
Además, ha publicado numerosos artículos de revista y capítulos de libros dónde destacan los temas sobre educación: historia de los sistemas educativos contemporáneos y de la educación española de los siglos XIX y XX; modelos teóricos y organizativos de la educación a distancia; organización actual y tendencias de la investigación educativa; sistemas educativos comparados; evaluación de los sistemas educativos.
1. Escuelas privadas España es uno de los pocos países de Europa en el que se subvenciona la escuela privada mediante el régimen de la escuela concertada. Esto además está recogido constitucionalmente en el artículo 27.9 de la Constitución Española, puesto que durante los Pactos de la Moncloa la derecha forzó su aplicación a cambio de aceptar la enseñanza universal. La LODE del PSOE regula el sistema, estableciendo que si una escuela quiere recibir subvenciones debe: 1. Seguir un procedimiento de escolarización similar al de los colegios públicos 2. Ofrecer matrícula gratuíta en los niveles concertados 3. Establecer Consejo Escolar en el que participen padres y alumnos En teoría teniendo en cuenta esto debería haber cierta igualdad; pero en la práctica observamos que los alumnos que asisten a una escuela concertada sacan de media mucho mejor resultado que los que asisten a una pública. Esto se explica en gran parte por la diferencia en el nivel socioeconómico de los alumnos que van a los diferentes tipos de escuela; tanto por el proceso de auto-exclusión (familias buscan escuelas para sus hijos de su nivel socioeconómico) como porque la gratuidad de la enseñanza no se respeta como debería ("donaciones" opcionales).
97 Estructura Social Rosa Alonso Mollà El autor propone como solución reforzar el control de la financiación a las escuelas concertadas dentro los límites constitucionales. Por ejemplo, mediante los cheques escolares, controles de gratuidad...
2. Fracaso y abandono escolares El fracaso escolar y el abandono prematuro son causa y efecto de las desigualdades de género, clase e incluso de capital, con el cual existe una gran relación con el capital cultural. Estas desigualdades provocan diferencias a la hora de acceder al mercado laboral y en la continuación de estudios post-obligatorios.
Es importante mencionar que el abandono y el fracaso escolar no son sinónimos, sino que más bien mantienen algunas diferencias. El abandono escolar se basa en el no seguimiento de estudios después de la enseñanza obligatoria, mientras que, el fracaso se sustenta bajo características mucho más complejas como: la repetición de curso, la no titulación de la ESO, la falta de adquisición de competencias esenciales. La no titulación en los estudios obligatorios no acostumbra a darse por casualidad, sino que más bien tiende a seguir un perfil de desigualdad en relación al género, la inmigración, motivos territoriales e incluso, la clase social.
Cabe destacar que aquellos estudiantes que no han mantenido una enseñanza normal y satisfactoria han experimentado durante su vida estudiantil problemas de aprendizaje, de conducta, repetición de curso y abandono de los estudios sin la titulación de enseñanza obligatoria. Según el autor, es importante prestar atención al tema de la repetición de curso, ya que, en casi todos los casos el alumno no sigue un buen progreso académico y personal después de repetir.
Tiana Ferrer presenta un seguido de propuestas para defender la necesidad de un nuevo sistema educativo. En primer lugar, propone la certificación de competencias en la educación básica para abrir puertas a diferentes salidas formativas y para emitir certificados más polivalentes para el alumno. También, expone la idea de disminuir la repetición y aumentar las tasas de titulación para así conseguir el descenso del abandono escolar y el incremento de la continuación de estudios. Además, muy relacionado con este, propone que el sistema educativo fomente los estudios post-obligatorios y formule propuestas académicas realistas que se adapten a aquellos que se sienten poco motivados. Por otra parte, presenta la reducción de los costes de oportunidad de los jóvenes para tener acceso al marco académico (como por ejemplo, mediante ayudas como las becas). Finalmente, menciona que es necesario un mercado laboral que demande personal cualificado, formado y con titulaciones, para asegurar una educación igual, práctica y segura.
3. Población de origen inmigrante A partir del siglo XXI dos factores, tales como el crecimiento del mercado inmobiliario y el auge de la industria de la construcción, junto al crecimiento del turismo y de la agricultura intensiva, atraen mano de obra joven de otros países. Esto marca un cambio de tendencia relativo a la inmigración en España, el cual supone un crecimiento de población escolar inmigrante.
98 Estructura Social Rosa Alonso Mollà Ahí se inicia un proceso de incorporación del alumnado inmigrante en las aulas españolas. No obstante, algunas desigualdades son presentes: 1) Una distribución desigual de los nuevos escolares en la red pública, que supera la proporción de la red concertada; 2) Desigualdad de resultados entre alumnado extranjero y español; 3) Traducido en tasas elevadas de fracaso escolar y abandono escolar temprano entre población inmigrante.
El autor distingue, además, entre dos tipos de desigualdad: - Las desigualdades clásicas, relativas al género, clase u origen familiar.
- Las desigualdades de nuevo tipo, relacionadas con el modo de incorporación al sistema educativo.
A partir de aquí, el autor defiende la puesta en marcha de políticas de atención a la diversidad del alumnado inmigrante, para lograr así su incorporación fluida al sistema educativo.
Finalmente, concluye que para una mayor cohesión social y convivencia democrática en la sociedad es necesario formar las nuevas generaciones y que la escuela deje de ser un agente de exclusión para determinados alumnos.
4. Situación actual y perspectivas de futuro: Durante todo el texto el autor nos muestra los diversos tipos de desigualdad que caracterizan en sistema educativo español, que cuesta de componentes muy diversos y de soluciones también diferentes, propuestas por el mismo autor.
Hace una fuerte crítica al sistema educativo español actual que gracias a las políticas impuestas en los últimos años, han reforzado y a la vez consolidado las desigualdades.
Las dos principales políticas educativas promovidas des de las instituciones han sido: - Real Decreto-ley 14/2012 de medidas urgentes de racionalización del gasto público en el ámbito de la educación.
- Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa (LOMCE) Estas dos medidas lo que han generado ha sido unas dinámicas de recortes presupuestarios en el ámbito de la educación y nuevos requisitos de consecución de las etapas formativas que, según el autor, contribuyen en la generación de mayores desigualdades y a la no resolución de los problemas educativos a los que España se enfrenta.
Con los recortes hemos podido apreciar: menos profesores en el aula, menos ayudas para los estudiantes, abandonamiento de los planes de infraestructuras y aumento de las tasas universitarias Los cambios en la legalidad educativa han conllevado: reducción del nivel de comprensividad de la educación secundaria, Introducción de itinerarios diferenciados, limitación de las pretensiones de la nueva FP Básica.
99 Estructura Social Rosa Alonso Mollà 5. Conclusiones − España es uno de los pocos países donde los poderes públicos financian directamente la educación privada. Esta educación en la mayoría de los casos realmente no cumple las condiciones que la legislación requiere y tiene un impacto muy importante en la distribución del financiamiento escolar.
− Las cifras de fracaso y abandono escolar en España son muy alarmantes y contribuyen en gran medida a los niveles de desigualdad que encontramos actualmente en nuestro país.
− El nivel de desigualdad entre el alumnado extranjero y nacional es muy elevado.
− Los recortes y la legislación educativa actual han contribuido a reforzar el sistema actual desigualdad y no abordan la resolución de los problemas en la enseñanza.
− Necesidad de impulsar nuevas medidas educativas.
− Modificar el mercado laboral para que haya una mayor demanda de formación y titulación de los trabajadores para abordar problemas como el fracaso y abandono escolar.
100 ...