Tema 2. Reforç (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura Psicologia Fisiològica II
Año del apunte 2016
Páginas 15
Fecha de subida 26/04/2016
Descargas 8
Subido por

Vista previa del texto

Psicologia fisiològica II Tema 2: Reforç 1. Naturalesa dels sistemes motivacional 2. Substrat nerviós del reforç 3. Motivació incentiva i addicció 1. Naturalesa dels sistemes motivacional a. Què són els sistemes motivacional? Per a què serveixen? b. Què és un estat motivacional? Què “persegueix”? c. Quin tipus de motivacions poden guiar la nostra conducta motivada? Sistema motivacional: Processos neurobiològics que dirigeixen l’organisme a buscar estímuls o situacions que assegurin la seva supervivència i benestar en un moment concret.
Tant la motivació com el reforç són 2 processos que apunten cap a la supervivència i el benestar.
És molt adaptatiu per exemple el fet de tenir uns gustos que ens agradin o ens desagradin. I això té un sentit biològic. (Dolç aporta calories; amarg no n’aporta).
Estats motivacionals o “drive”: condicions internes (factors fisiològics) que dirigeixen una conducta, orientant l’organisme cap a un objectiu o incentiu.
Objectiu o incentiu: estímuls o situacions que existeixen en l’ambient exterior, cap els quals es dirigeix la conducta motivada. S’associen generalment a plaer (o recompensa) i s’anomenen “EE reforçadors”.
La conducta motivada no implica simplement el control de conductes consumatòries (ex: menjar), sinó que aquestes van precedides de conductes apetitives que poden ser respostes motores simples d’apropament o seqüencies més complexes. A més a més, la conducta apetitiva es pot produir paral·lelament amb respostes endocrines i vegetatives.
L’aprenentatge i el reforç van molt lligats. Un sense l’altre no tindria sentit. El sentit al fina és que l’aprenentatge sigui útil i sobreviure. L’aprenentatge (sistema motivacional) per tant no s’entén sense els reforçadors perquè sinó aprendríem quelcom inútil i això no és útil per dirigir la nostra conducta.
29 Psicologia fisiològica II Homeòstasi L’objectiu últim de les conductes motivades és satisfer necessitats específiques.
Formen part dels processos reguladors de l’homeòstasi.
L’homeòstasi és el manteniment de l’equilibri i de l’estabilitat interns ( l’organisme els ha de mantenir activament). La interrupció de l’equilibri homeostàtic indueix conductes motivades per a corregir el desequilibri. Per aconseguir aquesta supervivència necessitem un equilibri entre processos homeostàtics. Així doncs, la interrupció de l’equilibri homeostàtic indueix conductes motivades per a corregir l’equilibri. Per tant són molt influenciables.
No sempre hi ha un desequilibri homeostàtic o intern i moltes vegades hi ha estímuls externs desencadenants que tenen propietats apetitives i reforçants per si soles (perquè ho hem après) i que poden fer que aquesta motivació passi de ser homeostàtica a una motivació no reguladora o incentiva. Molts cops, tot i no tenir un desequilibri intern fem la conducta per obtenir aquell estímul apetitiu.
Es a dir, hi ha motivació cap a dos costats: Cap a la funció reguladora/homeostàtica que consisteix en regular l’equilibri intern i que l’estímul que obté té propietats homeostàtiques o cap al sentit de la motivació no reguladora /incentiva que es dirigeix cap a estímuls externs amb propietats incentives que no siguin necessàries per a nosaltres, que fisiològicament parlant no les necessitem o pot ser que en un moment sigui necessari però després ja no i no ho podem deixar de fer ja que ho hem aprés i veiem que ens aporten aspectes positius. Ho aprenem.
Aquí hi influeix la motivació, l’emoció i l’aprenentatge.
30 Psicologia fisiològica II - Reguladora/homeostàtica: ajuden a preservar l’homeòstasi o l’equilibri intern. L’objectiu del qual seria satisfer necessitats específiques. Ex. Gana, set, regulació de la temperatura.
- No regulador/incentiva: dirigida a estímuls externs amb propietats intrínseques incentives. Ex. Sexe, curiositat Som capaços de relacionar estímuls interns que poden agafar propietats incentives extrínseques (externes) que potser no necessitem, fisiològicament no és necessària. El que suposa una modulació de la resta de sistemes motivacionals.
La conducta motivada és donada a una interacció entre la motivació reguladora/ homeostàtica (ESTAT MOTIVACIONAL) i entre la motivació no reguladora/ incentiva( INCENTIU). Es a dir, hi ha una interacció entre l’estat motivacional de la persona i entre l’incentiu. Probablement no són independents l’una de l’altre, probablement tenen relació. Ex: si tens molta gana hi ha un drive elevat i a més t’ofereixen una cosa que t’agrada moltíssim, doncs encara tindràs més motivació per realitzar la conducta motivada. Per tant, existeix una interacció entre els 2 processos:    Si un és dèbil, l’altre ha de ser fort per iniciar la conducta motivada.
Una motivació forta augmenta el valor atractiu d’un incentiu dèbil.
Els incentius particularment atractius tendeixen a augmentar la força d’una motivació Així doncs, el reforç tant positiu i negatiu modula i guia el comportament. El reforç en edats primerenques modula i construeix els sistemes motivacionals. Nens que amb edats molt primerenques van estar sotmesos a abús i maltractaments o que no ho rebien ells, i a més amb uns al·lels específics en molts casos quan eren adults tenien molts trets de comportament 31 Psicologia fisiològica II antisocial. Si jo estic a casa des de petit i hi ha mal rotllo i es repeteix, ho associem a una cosa normal, bona. I això té unes conseqüències ja que tot i que no sigui una conducta necessària per a regular la meva homeòstasi interna, aquests estímuls externs m’aporta aspectes positius i per això fem la conducta.
2 idees: genètica i ambient interaccionen + Si ho aprens des de petit ho associes a estímuls positius, reforçadors.
Per superar una addicció sempre hem de fer nous aprenentatges. No pots desaprendre el que ja has aprés. Sempre seràs alcohòlic però ho pots controlar amb nous aprenentatges.
No sempre el reforç o la motivació és apetitiva, podem estar guiats també per reforç negatius i podem estar condicionats per evitar estímuls aversius.
- La motivació apetitiva implica comportaments dirigits a objectius associats generalment amb processos hedònics positius (menjar, beguda, parella sexual, etc.) proporcionant plaer o recompensa - La motivació aversiva implica escapar de condicions no plaents (dolor, fred, etc) El reforç és un procés que modula la nostra conducta en funció de les conseqüències. És un E que pot incrementar la freqüència d’una conducta. Tipus:   Reforç positiu: conseqüències positives. Ex: prendre drogues perquè em fan sentir bé.
Reforç negatiu: quan es realitza una determinada resposta, elimina alguna cosa que és negativa per a mi. ÉS a dir, desapareix una conseqüència negativa. Ex: prens un altre cop aquella substància que t’ha tret el síndrome d’abstinència.
32 Psicologia fisiològica II Els reforçadors (estímuls que incrementen la possibilitat de realitzar la resposta) i els EE associats actuen com a incentius. Els reforçadors poden induir sentiments subjectius de plaer i contribuir a la generació d’emocions positives. Les emocions positives poden ajudar a establir un sistema de valors i de referència per a la presa de decisions.
El reforç té 3 components psicològics: - Aprenentatge: condicionament associatiu i processos cognitius - Emoció: “agradabilitat” implícita i plaer conscient - Motivació: fa que vulgui repetir la conducta. Voler, EE saliència incentiva Aquests 3 sistemes estan contínuament interaccionant i quan hi ha una repetició d’una conducta hi ha canvis a llarg termini estructurals.
- Quan es reforcen les conductes motivades, tenen tendència a repetir-se i fan sentir bé: o El reforç promou l’aprenentatge o El reforç contribueix a la generació d’emocions positives i sentiments subjectius de plaer.
o El processament de la informació reforçant pot ajudar a establir un sistema de valors i de referència per a la presa de decisions.
2. Substrat nerviós del reforç Bases neurals: els individus han de ser capaços de detectar i valorar els reforçadors, predir la seva aparició, valorar la seva accessibilitat i els costos associats a la seva consecució. Per tant existeixen unes relacions entre els processos de percepció, predicció i valoració dels EE amb propietats motivacionals implica múltiples estructures cerebrals.
a. Quines són les estructures neurals involucrades en el reforç? b. I els neurotransmissors? c. Quines funcions relacionades amb el reforç duen a terme aquestes regions cerebrals i neurotransmissors? Autoestimulació elèctrica intracraneal (AEIC) Olds i Milner (1954) van descobrir que l’estimulació elèctrica de certes zones cerebrals podria ser un reforçador molt potent  pressió reiterada de la palanca d’una gàbia de Skinner per tal d’obtenir estimulació elèctrica a determinades regions de l’encèfal.
33 Psicologia fisiològica II L’animal aprèn que al pitjar la palanca rep estimulació elèctrica a determinades regions de l’encèfal. Aquesta estimulació elèctrica pot fer que hi hagi una estimulació que sigui agradable per les rates. Els animals porten implantats un elèctrode a diferents àrees cerebrals com estructures hipotalàmiques i s’ha vist que l’animal per atzar quan aprèn que la palanca quan la pitja, perquè li agrada molt, rep una estimulació elèctrica i fins i tot deixa de menjar i beure fins al màxim cansament.
Arriba fins a tal punt que el fet d’aprendre això es marca, es fa una memòria a llarg termini perquè l’animal, el seu cervell, si ho repeteix això és que serà bo. I s’activaran davant incentius naturals i incentius extrínsecs, menjar i una dosi de cocaïna activa les mateixes estructures o circuits, tot i que la segona és molt més potents.
Estimula àrees de reforç i plaer, alhora que de memòria. Estàs marcant aquelles memòries: has de repetir això, perquè t’agrada i per tant és bo. L’animal s’ autoestimula.
Hi ha determinades àrees que a l’estimular-les provoca plaer.
No totes les estructures cerebrals formen part del substrat nerviós del reforç. Per tant, va ser important per estudiar quines son les àrees cerebrals que formen part del reforç. I també ens pot servir per realitzar tractaments, estudiar qualsevol conducta relacionada amb el reforç, com per exemple, l’addicció.
AEIC: Pressió reiterada de la palanca d’una gàbia d’Skinner per tal d’obtenir estimulació elèctrica a determinades regions de l’encèfal.
Característiques conductuals de l’AEIC:        És una conducta instrumental.
No cal privar als animals.
Adquisició ràpida.
És una conducta molt persistent.
S’extingeix ràpidament.
Depèn del lloc d’implantació de l’elèctrode.
Depèn dels paràmetres de la corrent estimulant.
La intensitat de la corrent és molt baixa però la suficient per estimular. Normalment la relació entre taxa i intensitat trobem una U invertida. En el punt més elevat s’anomena el punt de intensitat òptima, és a dir, produeixen molta taxa de resposta, però aquesta IO s’ha de reajustar en funció de l’animal. A partir del IO comença a baixar. A més, quan la intensitat és molt elevada, deixa de ser reforçant. Quan ens situem per sota del llindar d’ intensitat, el reforç no es produeix.
Si li donem una substància que fa reduir el plaer, el que passaria es que augmentaria el IO i el llindar. Si li donem una substància que incrementa el plaer, el que es produeix es que el IO baixa.
34 Psicologia fisiològica II Substrat Nerviós del Reforç – Principals regions on és possible l’AEIC El paper de la dopamina és molt important. Trobem una gran font d’aquesta a l’ATV i l’ACC.
La via crítica és la via mesolímbica dopaminèrgica que va des de el mesencèfal fins a estructures mesolímbiques (de l’àrea tegmental ventral o ATV i que té feixos de diversos NT però la majoria de dopamina) i que projecta al nucli accumbens o ACC. GRAN VIA DEL SUBSTRAT NERVIÓS DEL REFORÇ Formen el feix prosencefàlic medial, un conjunt d’axons ascendents i descendents que connecta el prosencèfal basal i el mesencèfal. És una àrea també relacionada amb el còrtex prefrontal, relacionat amb el plaer, el control de la conducta, la presa de decisions, la capacitat d’aprenentatge i la planificació de conductes. S’origina a la formació reticular, creua l’àrea tegmental ventral ( ATV), passa per l’hipotàlem lateral (molt utilitzat per a obtenir AEIC), fins accumbens, amígdala, sèptum i còrtex prefrontal (CPF). El FPM és el principal component del sistema del reforç.
És on millor s’obté la conducta d’AEIC. On si estimules aquella zona elèctricament obtens la conducta de voler més estimulació elèctrica. Bona part dels axons que recull son axons que recull de les neurones que provenen de l’ATV i que projecten al nucli accumbens.
Tant l’amígdala com l’accumbens formen part també de les àrees relacionades amb la memòria i l’aprenentatge. No podem separar emocions d’aprenentatge i memòria, va lligat. Per això aprenem a memoritzar allò que ens impacta i per això costa tant el tema de les addiccions.
Així en conjunt forma la via mesolímbica dopaminèrgica. Amb el seu recorregut creuen estructures que també són importants pel reforç com l’hipotàlem o l’amígdala. Tant l’amígdala com l’accumbens són nuclis que també s’involucren en l’aprenentatge i la memòria. Així doncs, no podem separar l’emoció de l’aprenentatge i la memòria, estan interrelacionats. Aquestes són àrees subcorticals. (plaer emoció positiva memoritzem) 35 Psicologia fisiològica II A més, també és molt important i estructura crítica l’escorça prefrontal o (CPF) que planifica i fa la presa de decisions, ajuda a planificar el nostre comportament, a raonar i a valorar.
Com a neurotransmissors principals trobem: DA (sobretot), NA i serotonina (5-HT) Una persona addicta a l’alcohol per exemple, té canvis en àrees com el còrtex prefrontal, perquè no té el control. Hi ha a la baixa la via mesolímbica, canvia estructura i funcionalment. El cervell té una motivació molt forta per buscar aquest incentiu. El seu equilibri canvia i necessita d’aquest reforç extrínsec per recuperar l’equilibri, és per això que es dóna l’abstinència. És un aprenentatge. Aconsegueix l’homeòstasi consumint alcohol, i com això es repeteix constantment, es formen aprenentatges. Hi ha hipofuncionalitat prefrontal. És adaptatiu pel cervell d’un addicte perquè si té a la baixa el còrtex prefrontal segueix les motivacions més bàsiques. Un addicte no pot planificar a llarg termini. Està guiat per processos motivacionals intrínsecs molt més bàsics, es guia per processos immediats i la planificació a curt termini, immediata.
Una via crítica pel reforç és la mesolímbica dopaminèrgica, des de l’àrea tegmental ventral (ATV) fins el nucli accumbens (ACC).
El FPM uneix aquestes i d’altres estructures Àrees crítiques: Escorça prefrontal Hipotàlem lateral (fibres del feix prosencefàlic medial) Hipocamp Nucli accumbens (estriat ventral) Substància negra Estriat dorsal (caudat/putamen) Àrea tegmental ventral 36 Psicologia fisiològica II Els principals sistemes d’axons ascendents: - Meso-límbic: origen àrea tegmental ventral (ATV) projecta a Nucli Accumbens (ACC).
Algunes projeccions arriben fins al còrtex prefrontal (PFC), formant la via mesocortical.
- Negro-estriat: origen Substància Negra (SN), projecta a l’Estriat Dorsal o Caudat-Putamen (CPU) - La regió de l’hipotàlem anterior (HA), on hi ha els circuits locals.
- La regió de l’hipotàlem lateral (HL), on coincideixen anatòmicament la major part de les fibres del FPM.
Tant HA com HL formen part dels grans sistemes motivacionals.
Aquestes àrees motivacionals tant s’activaran en sistemes motivacionals bàsics i naturals com davant de substàncies potencialment adictives. Estan activant uns i altres el mateix sistemes però la intensitat en què s’activen aquests sistemes o vies es fa de manera diferent. Podem veure en diferents gràfiques el % de dopamina que s’allibera. Hi ha una sobre activació exògena en drogues, un % molt més elevat (superant més del 100% de dopamina) que en el sexe, la son o d’altres. S’activen a curt termini mecanismes de memòria, canvis estructurals que canvien el teu sistema homeostàtic, quan es fa de manera continuada.
Totes les addicions són reforçadores perquè s’han iniciat perquè hi ha hagut un plaer, un reforç tant negatiu com positiu, tot i que la diferència s troba quan hi ha altres conseqüències associades com estats emocionals o d’altres, com la tolerància (com més addicte siguis, més en necessitaràs) i l’abstinència (falta o no consum). Tot i que depèn de les diferències individuals del cervell.
L’estimulació elèctrica del FPM, els reforçadors naturals i l’administració de drogues addictives augmenta l’activitat de dopamina al nucli accumbens. Les àrees motivacionals s’activaran igual sigui quin sigui l’origen. Però la intensitat en que s’activin aquestes vies serà diferent depèn de si és menjar, sexe, droga, etc.
Totes les addiccions son reforçadores. Totes s’han iniciat perquè t’han agradat. Però el que per a mi és una addicció potser per tu no ho és. Som diferents i pot ser que una persona s’enganxi o que una altra no. Les àrees cerebrals d’algú addicte canvia. Hi ha substàncies que el límit de que sigui beneficiós i que no es molt petit.
37 Psicologia fisiològica II  Perquè és més difícil tornar-se addicte a reforçadors naturals? Això provoca una sobre activació exògena major que altres activacions com pot ser el sexe. Hi ha un % més elevat de dopamina. Moltes substàncies són capaces d’activar el substrat nerviós i són molt més potents, a més, s’assemblen a substàncies endògenes.
EL SISTEMA MESOCORTICAL (ATV PREFRONTAL) també participa en el reforç com la via mesolímbica, no sols aquesta última. Aquest sistema permet detectar la presència de l’estímul reforçador i valorar aspectes relacionats amb el reforç: anticipació, relació, cost-benefici. Jo he d’aprendre què em genera plaer. Aquí hi ha pics de dopamina, atès que gràcies a la dopamina es formen les memòries. Cal saber que això que em reforça em produeix plaer.
En humans, l’estimulació elèctrica intracerebral del sistema mesolímbic (ATV accumbens) pot ser molt reforçant. L’estimulació activaria els mateixos circuits que activen els incentius naturals i les substàncies d’abús.
38 Psicologia fisiològica II La dopamina ens permet donar un significat, valorar, predir, i veure què ens aporta. Quan un ambient perd aquesta capacitat de predir, la domina baixa.
Els opiacis, ho acaben de complementar i li donen aquest component hedònic, de plaer.
- La dopamina aporta valor predictiu i dóna significat (detecció i valoració) als estímuls, amb valor reforçant positiu i negatiu (“desig). DA augmenta motivació.
- Els opiacis endògens (encefalines i endorfines) proporcionen el valor hedònic del reforç.
 Hi ha una relació entre reforç-recompensa-plaer centrat en el accumbens.
 Hi ha una relació també amb aprenentatge i memòria, aprendre millor allò que m’agrada  Allò que em crida l’atenció (la saliència incentiva), és a dir que h ha relació amb la motivació.
 Tot això permet un control cognitiu, el raonament. Aquest control negatiu es perd, no hi ha.
En un moment determinat el fet de controlar-se marca un límit entre una situació i l’altra, com l’addició. Quan pesen més els altres components més que el control cognitiu és quan hi ha l’addicció.
La fina línia entre addicció i no addicció té la seva importància en el control cognitiu, aquest juga un paper molt important juntament amb l’escorça prefrontal i les diferents àrees com pot ser la cingulada. Quan aquestes àrees s’afebleixen, la inhibició entre certes estructures que fan que t’apropis o no a un estímul fa que no hi hagi tant de control, hi ha canvis estructurals.
3. Motivació incentiva i addicció Què és l’addicció? ESTAT caracteritzat per un comportament COMPULSIU per prendre una droga o realitzar una conducta que comporta una PÈRDUA DE CONTROL sobre l’autoadministració, en detriment de la recerca d’altres reforçadors.
Elements de l’addicció Elements necessaris perquè es doni l’addicció 1. Tolerància - Estat de menor efecte d’una substància psicoactiva com a resultat de l’exposició repetida a la mateixa (↑la dosi) - És conseqüència de l’intent del organisme per compensar els efectes de la droga per mantenir l’homeòstasi .
39 Psicologia fisiològica II Aquesta tolerància condicionada és un aprenentatge que quan hi ha un desequilibri (en un primer moment) intenta compensar aquests canvis com pot ser l’eficiència dels receptors de dopamina, intentant frenar el fort canvi. Aquest fenomen doncs apareix quan tu necessites més dosi perquè la primera dosi ja no té el mateix efecte, necessitaràs més per activar-te, i amb això s’intenta buscar l’equilibri. Són canvis neuroquímica a curt termini. Un altre factor important és el context. Perquè els estímuls que s’associen, marquen, són claus contextuals que fan de memòria emocional, quan hi ha un moment emocional es reprodueix el mateix efecte de la tolerància. Els estímuls contextuals doncs, sense la droga són capaços d’estimular memòries estimuladores compensatòries que canvien els nivells homeostàtics, l’eficiència dels receptors sense necessitat d’aquesta droga. Quan estiuin aquestes claus s’assocarà a la tolerància i experimentarem tolerància. Això és molt clau en les recaigudes. És per això que és important trencar amb l’entorn quan les abstinències son molt grans i ajudarà a fer nous hàbits i es podrà tornar associar estar bé amb altres estímuls.
2. Síndrome d’abstinència - Símptomes fisiològics i/o emocionals després de la retirada de la droga 2.1 Fisiològica-somàtica: Símptomes generalment de signe contrària als produïts per l’administració de la droga.
Aquesta és mol més forta, es nota molt més. Relacionat per exemple amb l’alcohol.
2.2 Emocional-motivacional Anhedònia (manca de la capacitat d’experimentar plaer) i disfòria(irritabilitat amb ansietat i /o depressió). Relacionat per exemple amb la cocaïna.
Les reaccions de síndrome d’abstinència solen indicar DEPENDÈNCIA.
40 Psicologia fisiològica II 3. Ànsia o desig (craving) – fa més probable una recaiguda (que forma part del propi procés) - Gran desig i preocupació per experimentar els efectes d’una substància psicoactiva que ha estat consumida prèviament.
- Es sol desencadenar pels estímuls contextuals associats - Augmenta la probabilitat de recaiguda, fins i tot anys després del darrer contacte amb la droga (addicció: trastorn crònic) Per què un individu es converteix en addicte? Inici: per reforç positiu (IMPULSIÓ) - Recerca de propietats incentivadores (plaents) d’una substància Immediatesa de l’efecte reforçant a curt termini (vs. Possibles efectes nocius a llarg termini) El consum repetit augmenta el plaer anticipatori (condicionament context) Persistència: reforç negatiu (COMPULSIÓ) - El consum repetit disminueix els efectes plaents de la droga (tolerància) Augment de la síndrome d’abstinència i afecte negatiu (disfòria, depressió, irritabilitat, ansietat) - Gran augment del desig *en grup aquesta compulsió és major Els canvis neurobiològics són la base de: - Tolerància Consum compulsiu i pèrdua de control en l’administració Aparició d’estats emocionals negatius en suspendre el consum Craving i recaiguda El consum repetit de drogues d’abús produeix canvis en el sistema dopaminèrgic mesolímbic (p.
Ex. Potencia alliberació DA), a més dels efectes aguts sobre d’altres sistemes.
41 Psicologia fisiològica II El sistema de les hipocretines s’ha relacionat amb promoure la motivació pel consum i amb l’associació del reforç i claus contextuals (els estímuls). S’activen aquestes neurones. El sistema de les orexines es posa en marxa. Davant una situació com aquesta que no es generi aquesta motivació pel consum. Com? Utilitzant un antagonista. A mesura que augmentem la dosi del menjar no incrementa. Però a mesurar que incrementem la nicotina, disminueix una mica el desig.
Si bloquegem sistema de les orexines, consumeixen molt menys. Si ens passem de dosi, poden adormir-se.
El consum repetit: - Augmenta nivells de DA al accumbens adaptació SN (homeostàtics) Per exemple: Disminució receptors DA (D2) que tenen un efecte inhibitori Augment receptors DA (D1) que tenen un efecte excitatori - Disminució funció del sistema de reforç guiat per recompenses naturals (consum compulsiu) Es necessita un augment de la dosi per obtenir el mateix efecte inicial (tolerància)  Què passa quan una persona no té una addicció però té nivells baixos de receptors D2 i li injectem psicoestimulants? No tenen una experiència prèvia Com menys nivells de d2, la mateixa dosi, més t’agradarà perquè té un efecte inhibitori aquest receptor.
Hi ha un paral·lelisme amb (gràfic final) el ratolí i la palanca (AEIC). Efecte de gradient, quan hi ha un nivell òptim d’intensitat hi ha molta resposta, però quan passa un límit, aquest intensitat baixa.
I això és el que passa amb els receptors de d2.
Persistència Si els canvis en els circuits que controlen els sistemes de recompensa són persistents: potenciació del sistema “antirecompensa” (circuit estrès) que provoca estats aversius (SA).
- Aquests canvis provoquen sensibilització als efectes de la droga i als estímuls contextuals (accumbens…). Els circuits actuen més a l’alça quan hi ha una recaiguda, degut a la sensibilització, i quan arribem això es crea una memòria implícita i es torna un hàbit.
- Són els que causen l’ànsia (les Claus contextuals, petites dosis o estrès) i la gran probabilitat de recaiguda (amígdala, hipocamp…) 42 Psicologia fisiològica II - El comportament de la recerca de la droga és molt dirigit per hàbit (E-R) (estriat dorsal), gairebé reflex, sense control inhibitori (còrtex prefrontal).
A mesura que el cervell continua adaptant-se a la presència de la droga, es produeixen canvis, funcionals i també estructurals, a d’altres regions, com les relacionades amb l’emoció, el raonament, l’aprenentatge i la memòria (amígdala, còrtex prefrontal, estriat dorsal, hipocamp).
Exemple: neurones d’addictes amb dendrites més llargues i gruixudes i amb major nombre d’espines dendrítiques amígdala. A través de receptors de glutamat.
43 ...