Lección 2 Manual D. Consitucional (2015)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Relaciones laborales - 1º curso
Asignatura Derecho constitucional
Profesor
Año del apunte 2015
Páginas 3
Fecha de subida 21/10/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

RESUMS DRET CONSTITUCIONAL MANUAL: LLIÇÓ 2: LA CONSTITUCIÓ COM A NORMA Caràcter normatiu: La Constitució espanyola reflexa la seva pretensió normativa pròpia del constitucionalisme originari i comú a les constitucions actuals de tal manera que pot qualificar-se de norma jurídica fonamental de l’ordenament.
Afirmar que la Constitució te una naturalesa normativa (que es una norma jurídica) significa que s’ha de considerar una norma susceptible d’aplicació per part dels poders públics encarregats de l’aplicació de dret i especialment per part dels tribunals. Significa, llavors, que la Constitució és autèntic dret integrat en l’ordenament jurídic i que ha de ser aplicat com a tal segons el propi contingut i caràcter de cadascun dels seus preceptes.
La Constitució afirma de manera explícita aquest caràcter normatiu: - Art 9.1: La Constitució pretén vincular jurídicament a tots els subjectes públics i privats (poders públics i ciutadans). En principi totes les normes de la Constitució son aplicables per tots els tribunals i vinculen a tots els subjectes de dret, però no tots els preceptes constitucionals vinculen de la mateixa manera ni a tots els subjectes igual.
Tota norma jurídica (Constitució) té una vocació general d’obligar. Pel que respecta als particulars, hi ha un mínim grau de vinculació que seria el de no oposar-se o obstaculitzar el compliment. Però la qüestió de la subjecció dels particulars a la Constitució és rellevant en relació als drets fonamentals.
- Disposició derogatòria ap.3: Queden derogades les disposicions que s’oposin a la Constitució. Demostra la plena vocació normativa de la Constitució.
La Constitució mostra, en un altre sentit, la seva naturalesa normativa en casos en que aquesta admet la seva aplicació directa sense necessitat de lleis de desenvolupament. Les llibertats públiques i els drets fonamentals son al·legables directament davant dels tribunals ordinaris i el Tribunal Constitucional.
És essencial per a la efectivitat del caràcter normatiu el paper dels tribunals ordinaris, que els correspon la part principal de l’aplicació directa.
Posició de la Constitució en l’ordenament jurídic: L’article 9.1 també mostra el caràcter destacat de la Constitució dins l’ordenament al mostrar la vinculació de tot aquest a la Constitució (que es la lex superior). Davant de la Constitució, totes les altres normes integrants de l’ordenament jurídic són normes secundaries, ja que la seva validesa es fonamenta en la pròpia Constitució. És aquest caràcter destacat el que justifica la seva supremacia jeràrquica formal sobre totes les altres normes. Amb aquesta supremacia s’entén que totes les altres normes no han ni poden contradir la Constitució. Aquesta superioritat es manifesta sobretot en el cas de les lleis.
Una important manifestació i conseqüència de la seva posició superior en l’ordenament és el principi d’interpretació conforme amb la Constitució de tot l’ordenament. A traves d’aquest principi la Constitució mediatitza la interpretació del conjunt de l’ordenament i obté una eficàcia conformadora molt superior a la que derivaria de la seva aplicació immediata. El principi suposa que els poders públics, en especial els tribunals, han de buscar en el possible una interpretació de la norma conforme a la Constitució. També implica que entre varies interpretacions, els òrgans aplicadors del dret hauran d’escollir la més conforme als seus valors i principis (s’ha d’entendre d’una manera flexible).
La constitució com a norma primaria: El caràcter fonamental i primari de la Constitució es manifesta també en el fet de que la Constitució regula el procediment de creació i modificació de les restants normes de l’ordenament (les potestats normatives de l’ordenament). Una potestat normativa és el poder atribuït a un òrgan de l’Estat per dictar normes generals que obliguen als subjectes de dret. Es tracta en definitiva d’una atribució de poder públic.
Llavors, la Constitució és la norma primària en tan que determina quines son les potestats normatives de l’ordenament, qui és el titular de cadascuna d’elles i el principal caràcter de les normes que deriven d’aquestes potestats.
La Constitució espanyola contempla una sèrie de potestats normatives: · Potestat legislativa – Corts generals (dictar lleis) · Potestat de dictar decrets-llei – Govern (raons urgència, normes amb força de llei) · Potestat de dictar decrets legislatius – Corts Generals atribueixen al Govern (normes amb força de llei) · Potestat reglamentaria – Govern (dictar normes rang inferior a la llei) · Potestat Cambres legislatives per dictar reglaments interns · Potestat reglamentaria interna d’altres òrgans.
Alhora, la Constitució estableix límits o marcs materials per a aquestes potestats de tal forma que determinades matèries queden reservades per a cert tipus de normes o, pel contrari certs àmbits materials queden exclosos per a algunes d’elles.
(S’han de tenir en compte també totes aquelles potestats que els Estatuts d’Autonomia atribueixen al Parlament i Govern de les Comunitats Autònomes).
Desenvolupament de la Constitució: La Constitució conté preceptes que posseeixen concrets mandats normatius, susceptibles d’aplicació immediata. Tot i això, també conté preceptes de caràcter genèric: - Preceptes que enuncien objectius a complir.
- preceptes que reconeixen principis i valors - Preceptes que contenen remissions a lleis concretes.
Els preceptes poden classificar-se segons necessitin desenvolupament legislatiu específic o no: - No en requereixen: valors i principis, preceptes que únicament requereixen ser respectats.
- El requereixen tot i que no és obligat: Reconeixen principis o mandats de caràcter concret i requereixen acció de poders públics. Drets a l’honor, intimitat i pròpia imatge (no es constitucionalment obligat però resulta convenient per a que el mandat conservi la eficàcia) - La Constitució ho exigeix de manera directa: Drets fonamentals. Preceptes que es refereixen a determinats òrgans o institucions i que inclouen determinats continguts materials mínims (com la composició o les competències).
La reforma de la Constitució: La vida dels sistemes constitucionals oscil·la entre dos vessats: la necessitat d’una progressiva evolució de la Constitució, de tal forma que s’adapti a la transformació social i política per evitar un allunyament de la realitat, i per altra banda la conveniència d’una estabilitat constitucional que afavoreixi el coneixement popular de la Constitució.
La reforma constitucional desenvolupa la funció d’oferir una via d’adaptació de la Constitució a la realitat canviant.
L’existència d’aquesta vàlvula de seguretat impedeix en molts casos una ruptura constitucional.
La reforma constitucional no és la una via d’evolució constitucional, també trobem la labor de la jurisprudència constitucional.
La Constitució dedica el títol X a regular dos procediments diferents de reforma. Ambdós de caràcter rígid i més complex que el procediment legislatiu ordinari. Aquesta rigidesa constitucional és una forma d’assegurar la supremacia de la Constitució. La modificació de la Constitució s’ha de dur a terme mitjançant el procediment específic de reforma i qualsevol llei ordinària que contradigui la Constitució és una llei inconstitucional que ha de ser eliminada per l’ordenament jurídic.
El procediment de reforma contemplat en l’article 167 és anomenat procediment ordinari.
El segon procediment de l’article 168 esta previst per reformes de més rellevància i es caracteritza per la seva complexitat i dificultat, anomenat procediment agreujat.
Iniciativa de reforma: La iniciativa de reforma constitucional (en els dos procediments) ve sotmesa per requisits i condicionaments comuns: moment en que pot iniciar-se i qui pot iniciar-la.
Pel que fa al moment de la reforma, la Constitució prohibeix que una reforma constitucional pugui iniciar-se “en temps de guerra o de vigència d’algun dels estats previstos en l’article 116” (ho diu l’art 169). El poder constituent pretén garantitzar que almenys existeixi normalitat institucional i política en el moment d’iniciar la reforma. També prohibit celebrar referèndums (inclòs els de reforma constitucional) estant vigents els estats d’excepció o en els 90 dies posteriors al seu aixecament.
Pel que fa als subjectes habilitats per iniciar el procediment, l’article 166 es limita a preveure que la reforma s’ha d’exercir en els termes contemplats als apartats 1 i 2 de l’art 87 (en la forma establerta per a la iniciativa corresponent al procediment legislatiu ordinari). La iniciativa de reforma constitucional correspon al Govern i a cadascuna de les Cambres de les Corts (i amb limitacions a les Assemblees de les Comunitats Autònomes, que se’ls reconeix la possibilitat de sol·licitar al Govern l’adopció d’un projecte de reforma). Queda exclosa iniciativa popular.
Pel que fa al Govern, envia el projecte de reforma al Congres dels diputats per a la seva posterior tramitació per les dues cambres. La Constitució atribueix la iniciativa parlamentaria de reforma a les cambres.
Procediment ordinari de reforma (167): Aquest procediment té diferents variants. En la modalitat bàsica el projecte de reforma ha de ser aprovat per majoria de 3/5 de cadascuna de les cambres. Aquesta majoria es computa en relació amb el nombre total dels seus membres.
Existeix la possibilitat de que ambdós cambres discrepin pel que fa al text. En cas de que existeixin diferencies en el text aprovat pel senat respecte al del congres es construeix una comissió mixta (paritària de diputats i senadors) que buscaran aconseguir un text consensuat i ha de tornar a ser aprova per 3/5.
Entenem que l’intent de reforma ha fracassat si el text sotmès a la votació definitiva de les cambres es rebutjat per alguna d’elles o si, constituïda la comissió mixta, no s’arriba a un acord sobre el text.
Hi ha una segona modalitat per quan es dona el cas de que el text sigui aprovat per ambdues cambres però no amb la majoria necessària del Senat. Llavors, i sempre que la reforma hagi obtingut anteriorment majoria absoluta però no hagi arribat als 3/5, el Congres pot aprovar la reforma amb 2/3. En definitiva, s’admet l’aprovació de la reforma amb una majoria inferior a la requerida sempre que el Congres superi aquesta majoria i arribi als 2/3 (manera de destacar el major pes del Congres, que pot forçar l’aprovació).
Si tampoc s’obtenen aquestes majories, la reforma haurà fracassat totalment.
Existeix una tercera modalitat en la que intervé l’electorat. Si la dècima part dels membres de qualsevol de les cambres (35 diputats o 25 senadors), la reforma que ja ha estat aprovada ha de ser sotmesa a referèndum per a la seva ratificació. Sol·licitud dins dels 15 dies posteriors a l’aprovació. Avantatges: possibilitat d’apel·lar a minories parlamentaries com a les pròpies forces impulsores de la reforma.
Procediment agreujat (168): Extremadament rígid i complex.
És obligat quan la proposta sigui de revisió total de la Constitució o quan afecti al Títol Preliminar, Capítol Segon, Secció primera, del Títol I, o al Títol II.
Requereixen el procediment agreujat totes aquelles reformes que impliquin una modificació de les parts de la Constitució incloses en el precepte encara que sigui indirectament i la reforma sigui parcial. La decisió d’efectuar una reforma agreujada ha de ser aprovada per la majoria de 2/3 de cada càmera. En cas de que el principi de reforma constitucional sigui aprovat per aquesta majoria a ambdós càmeres, s’ha de procedir a la immediata dissolució. Les càmeres escollides primer hauran de ratificar la decisió amb una majoria simple a favor de la reforma. Seguidament s’estudia el text del projecte de reforma que ha de ser aprovada per majoria de 2/3. Un cop aprovada es sotmesa a referèndum per la ratificació.
Es tracta d’un procés més complex que l’ordinari i suposa la intervenció de dos legislatures diferents i dos consultes d’electorat. Unes primeres Corts han d’aprovar per una alta majoria la decisió d’efectuar la reforma, però son les Corts escollides després de la dissolució de les anteriors les que la duran a terme.
Aquest procediment permet que l’electorat es pronunciï indirectament sobre la conveniència o no de la reforma i sobre quines forces parlamentaries han de tenir majoria a les Corts constituents.
Finalment, i un cop aprovada la reforma per aquestes segones Corts, l’electorat ha de pronunciar-se de nou sobre el seu contingut, aquest cop mitjançant referèndum.
...

Comprar Previsualizar