El Noucentisme: l'obra d'Eugeni d'Ors (I) (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 2º curso
Asignatura Literatura Catalana
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 20/05/2014
Descargas 12
Subido por

Vista previa del texto

EL NOUCENTISME: L'OBRA D'EUGENI D'ORS 1. El Noucentisme: aproximació a un concepte El Modernisme era un moviment de tipus cultural molt ampli: literari (Maragall, Víctor Català, etc.), arquitectònic (Gaudí, Domènech i Montaner), pictòric, musical, etc. És una gran exuberància creativa de la qual Gaudí és potser el màxim exponent.
Respecte al Modernisme, el Noucentisme és, en certa mesura, una resposta. Tot allò que en el Modernisme és creativitat i fantasia, llibertat, en el Noucentisme pren un altre aire. En el Noucentisme domina una voluntat d'harmonia, d'equilibri, d'ordre. El Modernisme és, en definitiva, la culminació del Romanticisme. En canvi, el Noucentisme és un moviment d'inspiració clàssica o d'una manera determinada d'entendre el classicisme. De vegades, s'ha presentat el Noucentisme cim una mena d'oposició al Modernisme, però cal veure també una continuïtat evolutiva que va canviant, hi ha autors que comencen amb pressupostos modernistes però evolucionen progressivament cap a postures noucentistes, com Eugeni d'Ors o Josep Carner. Per tant, sí que és una resposta, però no un moviment desvinculat, hi ha una evolució.
Hi ha una cosa que el Noucentisme té i el Modernisme segurament no. El Noucentisme és també un fenomen polític i social. Santiago Rusiñol és un pintor modernista i artista total, ja que és escriptor i autor d'una pintura abundant. Mor a Aranjuez pintant jardins. Si hem de buscar els orígens politico-socials, no ens podem oblidar d'una idea que en el segle XIX causa un gran impacte: la idea de revolució. Al mateix temps que es desenvolupa una industrialització accelerada, va apareixent també una classe obrera que tendeix progressivament a organitzar-se i en la qual es difonen els principis socialistes i anarquistes.
Aquestes idees revolucionàries no poden fer altra cosa que inquietar la burgesia industrial i la burgesia financera, ja que si es posen en pràctica ataquen directament el principi de propietat material i el sistema de producció industrial vigent.
Aquesta evolució i actitud radicalitzada de la classe obrera s'explica per diversos motius: la situació física i econòmica d'una gran duresa en què viu la classe obrera (horaris durs, 1 retribucions mínimes, llocs poc higiènics, cap organisme vetlla per les jubilacions, suporten un treball infantil massiu). En el canvi de segle, l'índex d'analfabetisme és encara molt alt.
Davant d'aquest progrés, la burgesia europea es planteja dues possibilitats: resistir o donar un a resposta que sigui una contraproposta. Una resposta que pugui ser atractiva per a una gran part dels sectors obrers, però desactivant els elements revolucionaris. Aquesta contraproposta és el que podem resumir en una paraula: el reformisme. Si es vol evitar la revolució, cal fer front, no es poden mantenir les coses com s'han mantingut en aquell moment: cal millorar les condicions generals del país d'una maners progressiva, evitant esclats revolucionaris i sense posar en perill l'hegemonia burgesa. Per tant, aquest reformisme és una estratègia per a consolidar l'hegemonia d'una classe, però sobre unes bases més suportables, més racionals. Si l'obrer viu millor, no serà tan revolucionari.
Espanya triomfa entre la burgesia industrial catalana. Espanya no fa la industrialització com els països europeus. A Espanya només hi ha dos territoris que comencen el procés de industrialització moderna: Catalunya i el País Basc. En aquest context, la burgesia catalana industrial, la més dinàmica, pren la iniciativa. Allò que pretén és esdevenir la classe social hegemònica. Té una voluntat de poder social i polític, vol arribar a dominar els mecanismes de l'estat per a renovar, per a industrialitzar el conjunt de l’estat, però a partir d'una realitat més pròxima, la de Catalunya. Per a ells, son definitoris la llengua i el mateix territori, considerat com a pàtria en un primer nivell.
Aquesta burgesia crea un partit polític que defensa els interessos d'una manera organitzada, la Lliga Regionalista. Perviurà fins a la guerra civil. És un partit catalanista reformista de centredreta. Las seva gran creació política és la primera institució d'autogovern català en l'època moderna, la Mancomunitat de Catalunya. L'home clau de la Mancomunitat és el polític de la Lliga Enric Prat de la Riba, sense l'acció del qual no podríem entendre la Catalunya d'avui.
Crea l'IEC el 1907, una de les missions del qual és crear la normativa contemporània del català, i podríem parlar de desenes d’iniciatives més. Prat de la Riba té una gran habilitat i virtut: és capaç de buscar col·laboradors que ideològicament no combreguen amb ell, com de tendència socialista o liberal-progressista.
2 Per tant, la idea de resposta a la revolució ens porta aquí. Prat de la Riba no pot oblidar el camp de la cultura. Per tant, el Noucentisme és un fruit d'aquests canvis polítics i socials, formen un tot. Aquí arribem a un concepte i una pregunta que en l'actualitat podria ser molt pertinent, on el lligam entre funcions politico-socials i literàries és molt estret, i això porta al catalanisme. Un catalanisme moderat, burgès, conservador-reformista. Per tant, quan diuen que el catalanisme és conservador i burgès, és veritat, però també hi ha un catalanisme popular que ve a través del republicanisme popular. A la II República, Esquerra Republicana arriba al poder. Avui en dia, molts partits catalanistes no tenen resa veure entre ells, pertanyen a tradicions del catalanisme molt diferents. Per tant, cal fugir de les simplificacions interessades.
La Mancomunitat va fer una gran acció en el camp pedagògic. En alguns casos, fins i tot contradeien els principis reformistes burgesos.
2. Eugeni d'Ors: aproximació a l'obra Tenia intenció de presentar-se com un filòsof. Més que filòsof, és pensador de matèries molt diverses. Es diu que es publicista per la seva gran destresa per a comunicar allò que llegeix i analitza. Podríem dir que és potser, sobretot, l'educador estètic de diverses generacions burgeses catalanes i espanyoles. Si entrem realment en l'obra d'Eugeni d'Ors, no acabaríem, però també podríem ser molt breus.
El Glosari o Glosario és el conjunt de diversos llibres, de les seves gloses. Les gloses són comentaris sintètics d'una qüestió política, social, econòmica o sobre tot cultural d'actualitat.
És a dir, una manera de recollir de forma condensada allò que Eugeni d'Ors mateix denominava palpitacions dels temps. La glosa és com un micro-assaig. Busca el seu camí, però va evolucionant i hi ha un moment clau de la seva vida l'any 1906. Comença a publicar al diari La veu de Catalunya, un diari dirigit per Prat de la Riba, les seves gloses, si no diàriament amb molta freqüències, i amb aquestes intenta adequar la sensibilitat de la burgesia catalana. A través d'aquestes, fins el 1920, la labor és immensa, fins que finalment les publicarà en un llibre. Una de les més conegudes és La Ben Plantada. En aquesta, Ors ens presenta la idea de la dona catalana ideal, però també hi podem veure la imatge ideal del Noucentisme per a Catalunya.
3 A causa d'unes discussions, va anar a viure a Madrid i començà a publicar a l'ABC, amb una funció semblant a la que havia fet prèviament a Catalunya. Després, es farà franquista i falangista i arriba a ser director de cultura. Això crea una tensió amb Catalunya, ja que formava part d'un règim que era destructor amb la cultura catalana, i no es va resoldre fins a la mort d'Ors.
Hi ha un punt de partida social, cultural, que té una importància innegable. Hem parlat del debat entre el jo artístic i la societat receptora, que tenia la connotació de burgesa i acabava sent una forma entre l'artista lliure i el públic aburgesat. Tenim proves contínues, com l'obra de Rusiñol, amb L'auca del senyor Esteve, amb una versió en novel·la i l'altra en teatre. Ors és conscient que aquesta oposició es cal superar, perquè l'artista descontent amb tensió és una font d'inestabilitat ideològica.
La idea és ambiciosa. El poder públic li ha de proporcionar professionalització i públic estable. A canvi, l'escriptor ha de ser una mena de tècnic literari, a pas d'anar concretant i divulgant les idees d'harmonia, equilibri i ordre pròpies del Noucentisme. Per tant, en definitiva, l'escriptor, a part d'això, ha de ser també un subtil propagandista. Precisament, es tracta de no fer pamflets, sinó de vincular tot un complex ideològic a partir de l'obra literària cohesionada. De fet, Carner amb Els fruits saborosos col·labora, volent o no, amb aquest projecte. El primer Carner col·labora d'una manera activa. Allò clau és saber unir la bona escriptura amb una gran càrrega ideològica.
4 ...