Tema 9. (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Història del Dret
Año del apunte 2015
Páginas 4
Fecha de subida 07/03/2015
Descargas 25

Vista previa del texto

TEMA 9. ABSOLUTISME, IL·LUSTRACIÓ I REVOLUCIONS LIBERALS (s. XVIII): LES LLAVORS DE L’EDAT CONTEMPORÀNIA Aquest tema tracta sobre les monarquies absolutes, la il·lustració, un moviment cultural que apareix durant el segle XVIII i les revolucions liberals.
DECRETS DE NOVA PLANTA. ELS DECRETS BORBÒNICS QUE IMPOSAVEN LA VIA DECISIONISTA A LA CORONA D’ARAGÓ.
Els decrets de la monarquia borbònica van originar els problemes que hi ha entre Espanya i Catalunya.
Ja al segle XVI i XVII hi havia diferents persones que li dient al monarquia que s’havien d’implantar les lleis de Castella a tot el territori espanyol, per tal de buscar uniformitat en tot el territori. Aquestes s’anomenaven opinions arbitristes de la cort.
Durant el segle XVII hi havia una unió personal o dinàstica, en la qual hi havia una sèrie de territoris amb especificitats cada un, amb la monarquia com a únic element comú. Els valencians eren estrangers per un català i els aragonesos eren estrangers per un castellà. Si un aragonès cometia un delicte a València havia de ser extradit, portat al seu país per tal que fos jutjat. Per tant, no hi havia unió entre els diferents territoris.
Després de la guerra de successió es va produir una unió real (no real que ve de rei sinó de cosa, que ve del llatí). Es volia que tots els territoris s’unissin i que en comptes de funcionar per separat funcionessin conjuntament, de manera que es creés una versió ampliada de Castella. Espanya a partir dels decrets de Nova Planta que suprimeix tots els drets i institucions de la Corona d’Aragó passa a ser una Castella ampliada, però sota la monarquia castellana i decisionista per sobre de tot el territori, inclús la zona de la Corona d’Aragó.
La guerra de successió.
Per tenir en compte això abans hem de tenir en compte què és la Guerra de Successió: Carles II mor, de la dinastia d’Àustria, però no queda clar a qui deixa la dinastia. Carles II no podia tenir fills i per tant no té successió directa, a més hi ha qui considera que aquest testament està viciat. Hi ha dues cases que podrien rebre el testament de Carles II: la monarquia francesa i l’austríaca.
1 El problema del testament de Carles II és que en principi s’hauria de passar als Borbons, però hi ha qui diu que no ha estat lliura la voluntat i que ha estat manipulada, i per tant no queda tan clar que França es quedi el territori (Borbons).
Algunes potències fan costat a Àustria en comptes de a França: Holanda, Gènova... La corona d’Aragó tant com la corona de Castella assumeix Felip V com a rei, malgrat això, Felip V va venir a Barcelona, va celebrar unes Corts i va iniciar un diàleg polític. Però no ho feia per generositat, ell sabia que la seva generositat estava qüestionada i que necessitava guanyar-se als seus súbdits.
Els catalans per tant van donar una sèrie de normes al rei que els eren beneficiàries i aquest les va aprovar.
A les Corts realment no van sorgir molts problemes, però les potències aliades es van començar a preocupar davant d’aquesta tinença tant gran de poder i la Corona d’Aragó s’adona de que és més autoritari del que es pensaven. L’entrada en crisi de la Corona d’Aragó i Castella es produeix quan una sèrie de classes poderoses catalanes de Vic, les quals són molt exportadores, no volen viure més sota una monarquia autoritària i volen pactar amb les potències aliades que van en contra dels Borbons, és quan té lloc el Pacte de Gènova.
Diuen a les tropes dels aliats que es deixaran conquerir i que ocupin la Corona d’Aragó, per tant, aquesta corona passa a tenir com a rei Carles d’Àustria i no Felip V. Es produeix una traïció per part de la Corona d’Aragó.
Tanmateix, la mort de l’emperador d’Àustria provoca un canvi. Carles d’Àustria és cridat per aquest tron i per tant treu el suport a la Corona Catalano-Aragonesa i aquesta queda tota en mans de la corona de Castella.
La guerra de successió acaba quan el rei, és a dir, Felip suprimeix els drets dels territoris. Els que pateixen una repressió més dura són els Valencians i els Aragonesos, es dicta la supressió de Furs, passen a ser províncies de Castella i a tenir únicament el dret castellà.
Després a Catalunya , Aragó, Mallorca i Sardenya se’ls donen Decrets de Nova Planta, trencant l’essència dels drets propis i imposant els castellans. Hi havia una triple legitimació del rei per fer això: rebel·lió dels súbdits, poder absolut i dret de conquesta. Per això actualment les peces de la Corona d’Aragó no encaixen, van ser conquerides, és diferent el dret dels conqueridors i el dels conquerits.
Les lleis de supressió de furs i els decrets de nova planta implicaven que la comunitat deixava de finançar els seus recursos o i de decidir com els gastava. Això va provocar una bilateralitat, la comunitat política va passar a estar subjecta al Rei. La perifèria deixarien de ser entitats polítiques i passarien a ser provincials.
2 Per tant, hi va haver una provincialització del que abans eren entitats polítiques amb personalitats. Això no va passar al País Basc i Navarra, perquè havien sigut fidels al rei i el rei no tenia raons per ser ser-hi.
No tots els decrets de Nova Planta van ser igual, a mesura que va anar passant el temps la monarquia borbònica es va adonar que algunes parcel·les del dret no eren necessari tocar-les perquè humiliaven innecessàriament la comunitat vençuda i feia ineficient la capacitat econòmica de la província.
A Catalunya es va mantenir el dret privat, el públic, el penal i el processal. Però els van treure les institucions de Govern, que era el que els permetia desenvolupar el dret mitjançant les Corts i el caràcter de principat. A partir d’ara només el rei de Castella podia crear el dret, les províncies ja no podien perquè se’ls havien eliminat les Corts.
A més, també es van imposar persones com els corregidors, els intendents, el capità general... Una sèrie d’institucions que van substituir les antigues i que eren de naturalesa molt centralitzada i militaritzada. La societat catalana va passar a ser una societat ocupada.
El que van fer els decrets de successió va ser eliminar els elements polítics i socials que cohesionaven la societat, com per exemple la supressió del llatí i del català com a llengües oficials.
TRÀNSIT DEL PES DE LA TRADICIÓ A LA FORÇA DE LA RAÓ.
El Decret de Nova Planta no es basa solament en la voluntat del rei, no només en el “plaer” que li suposava. Des de la monarquia borbònica per ells era racional la uniformització, era suprimir el pes de la història i passar a instaurar la racionalitat.
El segle XVIII es produeix un trànsit cap a la força de la Raó. Tot això ve dels avenços científics que es van produir al llarg del segle XV - XVII, alguns dels quals van posar en evidència l’església. Hi va haver casos en què gent sàvia i científica que va ser condemnada per l’església, com per exemple Galileo. Aquests savis fan que l’home tingui confiança en ell mateix i en la seva capacitat per entendre les lleis de la naturalesa, les quals són universals i necessàries i no contingents, és a dir, passen obligatòriament.
Això fa que es pensi que també es pot conèixer la raó de la filosofia i inclús del dret. Creix la confiança que a través de la raó es podran revelar les lleis que haurien de regir de manera universal a les comunitats humanes. El que van fer va ser observar, raonar i escriure aquestes lleis universals que veien, això és el iusnaturalisme racionalista. La convicció que a través de la raó/pensament es podran escriure les lleis generals de qualsevol comunitat.
3 A més, si s’està utilitzant més la raó també significa que s’està utilitzant menys Déu com a manera de justificar el dret, s’està produint una emancipació de la cultura il·lustrada i s’està confiant més en els legisladors, el poder legislador pot ser autònom, sense que hagi de tenir en compte l’església a l’hora de dictar lleis. L’home, que és mereixedor de la màxima dignitat i de la màxima confiança s’ha de dignificar, d’aquí neix la idea dels ciutadans.
Espanya estava aïllada del món civilitzat per motius religiosos, Felip II de Castella va prohibir que els seus súbdits anessin a estudiar a Europa i que es fessin servir llibres europeus. Per tant, no va entrar aquest corrent. Més que proposar un canvi de sistema i un canvi de model el que proposaven eren unes esmenes, volien mantenir el que tenien amb alguns retocs.
Malgrat això, la monarquia autoritària que podia governar ja sobre la major part d’Espanya va intentar recuperar potestats públiques que havia perdut, volia tornar a centralitzar el seu poder amb iniciatives que van ser parcialment exitoses. Es va anar muntant una administració cada vegada més centralitzada i cada vegada més suposadament racionalitzada. Tot això es va anar estenent a la resta del país.
A partir del segle XVIII el dret regi va anar pujant, cada vegada se li donava més importància i menys al dret romano-canònic. El sistema del ius commune es va desprestigiar al màxim, això es va fer com a propaganda de tal forma que s’imposés el dret regi. Es va fer tant a Espanya com a França. I es deia que era difícil de resumir, que donava massa arbitri als jutges...
En l’edat mitjana i l’edat moderna el dret es va produir per acumulació, s’ajuntaven totes les normes jurídiques que hi havia i s’intentaven ajuntar però no estaven cohesionades. Es sumava el dret propi i el dret comú, no sempre era fàcil veure com interactuaven entre elles, no hi havia una clara prelació del dret.
I totes les normes havien entrat per motius històrics, no de manera racional. Això va fer que es veiés tot com inseguretat jurídica.
A part, si sumem les revolucions americana i francesa, aquestes revolucions liberals es van escampar per Europa i van comportar un canvi de sistema. Cal destacar que Espanya va ser l’últim que va canviar.
S’estan fent tremolar les estructures d’antic règim però encara resisteixen. Hi ha una filosofia i un esperit renovador que farà els canvis.
4 ...