6. Bacteris gramnegatius II. Proteobacteris . (2016)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Biología - 3º curso
Asignatura Diversitat funcional de microorganismes
Año del apunte 2016
Páginas 11
Fecha de subida 13/06/2017
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

Tema 6. Bacteris gramnegatius II.
Proteobacteria.
Coneixem molts grups, tenen molt d’interès en l’àmbit clínic, industrial i agrícola. No només hi ha una gran diversitat a nivell morfològic (formes molt peculiars), sinó que també han d’adaptar la seva fisiologia (microaeròbies, aeròbies o aeròbies facultatives) a diverses situacions. Totes són gramnegatives i podem trobar-ne de quimiolitòtrofes, quimioorganòtrofes i fotòtrofes.
Llinatges de Proteobacteris.
Els proteobacteris poden venir d’un sol antecessor fotosintètic. De manera clàssica i filogenèticament es distingeixen 5 classes o llinatges segons el rRNA 16S: - α – proteobacteria - β – proteobacteria - γ – proteobacteria - δ – proteobacteria - ε – proteobacteria Encara que aquesta classificació està antiquada, ara s’ha afegit ζ – proteobacteria (zeta). Gamma i beta estan molt unides. Un aspecte molt important és la quimiolitotròfia. La fotosíntesis anoxigènica també està distribuïda dins dels grups gamma, beta i alfa Tenen una diversitat metabòlica molt important, poden dur a terme una fototròfia anoxigènica, metilotrofia, reducció del sulfat i fixació del nitrogen. Realment estem parlant d’un grup que a nivell procariòtic ens sonen molts grups.
Fotòtrofs.
Bacteris vermells fototròpics Serien els més característics. Duen a terme una fotosíntesis anoxigènica, no hi ha alliberació d’oxigen com en el cas dels cianobacteris. És un grup molt divers morfològicament. Està dintre de les alfa-, beta- o gammaproteobacteries.
Conté bacterioclorofil·les (a i poques vegades b) i pigments carotenoides, que donen colònies de diferents colors i aquest serà un caràcter taxonòmic.
Las bacterioclorofil·les es troben en un sistema intracitoplasmàtic de membrana que es pot fer servir com un caràcter per dur a terme la seva caracterització, degut a les diverses formes que presenten. Hi ha alguns bacteris vermells que presenten formes tubulars, altres sistemes de lamel·les paral·leles a la membrana plasmàtica, d’altres discs i altres formes més esfèriques (vesícules). Tot i així tots són invaginacions de la membrana plasmàtica. Aquestes estructures permeten una major utilització de la llum disponible.
Bacteris vermells no del sofre.
La majoria de les espècies d’aquest grup pot utilitzar el sulfur, encara que les concentracions de sulfur ideals del sofre (1 – 3 Mm) moltes cegades són tòxiques per la majoria de bacteris vermells no del sofre. Tots són o alfaproteobacteries o betaproteobacteries.
A nivell filogenètic esta dins del grup alfa i betaproteobacteries. Si hem de dir alguna característica destacada és que realment tenen una flexibilitat metabòlica molt important: - O2 present. Si l’O2 és present la síntesis de maquinaria fotosintètica es veurà reprimida per l’oxigen i durà a terme un metabolisme respiratori (quimioorganotròfia, fosforilació oxidativa).
- O2 no present.
o Llum no present. Al no haver-hi llum no podran dur a terme la fotosíntesis i per tant seran quimioorganòtrofs (fermentació). o Llum present.
▪ ▪ Compostos orgànics presents. Durant a terme fotoheterotròfia i utilitzaran preferiblement el malat i l’acetat com a font de carboni. És el més comú a l’hora de créixer.
Compostos orgànics no presents. Durant a terme fotoautotròfia i com a donadors d’electrons utilitzaran el H2 i H2S.
Tenen bacterioclorofil·les a o b en fotosistemes localitzats en membranes que són continues amb la membrana plasmàtica. Alguns poden oxidar sulfit, però no sulfur elemental cap a sulfat.
Poden utilitzar el sulfit com a donador d’electrons i oxidar-los a sofre elemental, però no poden continuar la seva oxidació a sulfat com fan els bacteris vermells de sofre, per això es diuen no de sofre.
Bacteris vermells del sofre En aquest cas tots pertanyen a gamma proteobacteries. Es troben en el ordre Chromatiales i es divideixen en dos famílies que són Chromatiaceae i Ectothiorhodospiraceae.
Utilitzen el sulfur d’hidrogen (H2S) com un donador d’electrons per la reducció de CO2 en la fotosíntesis anoxigènica. L’oxidació de sulfur a sofre elemental és acumulat en glòbuls ja sigui dins (Chromatiaceae) o fora (Ectothiorhodospiraceae) de la cèl·lula. Després el sofre elemental desapareix quan és oxidat a sulfat. Molts bacteris vermells del sofre poden utilitzat altres compostos reduïts com a donants d’electrons en la fotosíntesis sent el tiosulfat.
Presenta bacterioclorofil·la a o b, i varis carotenoides (espiriloxantina, oquenona o rodofinal) El color de les suspensions cel·lulars són molt variades i depenen de les bacterioclorofil·les i els carotenoides que siguin presents.
Habitat.
Bacteris vermells no del sofre.
Es troben en el fang i en l’aigua dels llacs on hi hagi matèria orgànica abundant amb baixos nivells de sulfur, moltes espècies també es troben ambients marins.
Estan en llacs o també en ambients marins, però sempre tindran més avantatges adaptatives on hi ha carboni orgànic i poques quantitats de sulfur.
Bacteris vermells del sofre.
Viuen en un ambient anòxic, il·luminat, que contingui sulfur, en ambients aquàtics i en sediments. Poden formar booms en llacs i pantans.
El grup a Ectothiorhodospiraceae s’han trobat en ambients marins en ambients hipersalins (halòfils extrems) que contenien sulfur i tenien un pH alcalí o molt alcalí.
Importància.
Un cop que coneixem l’habitat volem saber la importància, aplicació i problemàtica. El primer que sabem es que passen de sulfur a sofre i sulfat.
H2S  So  SO42La detoxificació de H2S en els ecosistemes es du a terme per bacteris fototròpics anoxigènics com els bacteris vermells.
A més especies com Rhodospirillum (vermell no del sofre), produeix hidrogen que es una font d’energia neta. Duen un procés de fotofermentació i fixació de nitrogen. Quan no hi ha nitrogen l’internalitzen en forma d’amoni. Quan hi ha poc amoni es dispara la síntesis de nitrogenasa, però aquesta no fixarà nitrogen molecular perquè no hi ha i per tant seran ells els que generaran el nitrogen. A més a més produeixen polímers que son plàstics biodegradables. Oxiden el monòxid de carboni a diòxid de carboni.
Quimiolitotròfia.
Aquests són els bacteris nitrificants, els bacteris oxidadors de nitrogen i els oxidadors de sofre.
Bacteris nitrificants Son aquells capaços de viure utilitzant compostos nitrogenats inorgànics reduïts. Els trobem formant part de quatre classes de proteobacteris com són l’alfa, el beta, el gamma i el delta. Si hem de parlar d’exemples parlem de Nitrosococcus i Nitrobacter. Fan el pas d’oxidació d’amoni a nitrit (Nitrosococcus) i el que oxiden de nitrit a nitrat (Nitrobacter). Habitualment no coneixem cap quimiolitòtrof que sigui capaç de passar d’amoni a nitrat, però recentment s’ha descobert bacteris nitrificants no proteobacteris que si que poden oxidar d’amoni a nitrat.
Presenten els enzims que duen a terme l’oxidació del nitrogen en sistemes de membrana interna. Aquests enzims podrien ser l’amoníac oxidasa que tal i com indica el seu nom duria a terme l’oxidació d’amoni a nitrit (NH3 a NO2-) i la nitrit oxidasa que duria a terme la oxidació de nitrit a nitrat (NO2- a NO3-).
Els trobem àmpliament estesos en el sòl i en l’aigua. Els trobem en major concentració en aquells habitats on hi ha gran quantitat d’amoni, com ara llocs on es dona la descomposició de proteïnes i en plantes de tractament d’aigües residuals.
La majoria son quimiolitotròfics obligats i aerobis. Una excepció serien els organismes anammox que oxiden anaeròbiament l’amoni.
Oxidadors de sofre Estan dins del beta, gamma, alfa i èpsilon. En el seu metabolisme quimiolitotròfics, alguns exemples són Beggiatoa, Thiothrix, Thiomargarita (diàmetre de les seves cèl·lules de més de 500 micres, això es molt).
Si intentem distribuir els microorganismes oxidadors de sofre trobarem neutròfils i acidòfils. Els Acidifilus, Ferroxidans i Thiobacillus són acidòfils. Alguns acidòfils també són capaços de créixer utilitzant el ió ferrós (Fe2+) com a donant d’electrons.
Gènere Acidithiobacillus.
Pot créixer quimiolitotròficament mitjançant l’oxidació de l’ió ferrós i es un dels principals agents biològics implicats en l’oxidació de metall. És un bacteri destacat dins dels bacteris de sofre incolors.
Són abundants en ambients aquàtics (dolça i marins) i sòls. Són importants en la mineria, la pirita de ferro (FeS2) és una important font de Fe2+ i de sulfur. L’oxidació de la pirita de ferro, especialment en explotacions mineres pot ser beneficiós perquè s’allibera el ferro de la pirita, però a la vegada és ecològicament perjudicial degut a què s’acidifica el medi i es contamina amb metalls pesats associats a la pirita. Per tant és un gènere que participa en la biolixiviació.
Duu a terme una oxidació de sofre que comporta una reducció de ferro. Quan el pH baixa suficientment a més d’oxidar sofre oxiden ferro. Això és degut a que els compostos de sofre generen àcid sulfúric, que provoca l’acidificació del medi i la conseqüent oxidació de ferro.
Importància pràctica.
Són importants en al biomineria. Són utilitzats per la lixiviació de metalls a partir de metalls amb contingut metàl·lic. Moltes vegades això provoca una acidificació del medi i de l’aigua, ja que els àcids es filtren i van a parar a les aigües subterrànies i aquestes van als rius. A més, també hi ha una contaminació del medi a base de metalls pesants. Aquest tipus de contaminació pot ser causa de l’extracció minera i d’un vessament dels dipòsits on és recullen els biolixiviats.
També duu a terme la corrosió de formigó i d’estructures metàl·liques, aquesta corrosió es deu a la producció d’àcid sulfúric.
Poden incrementar al fertilitat del sòl gràcies a la producció de sulfat a partir de l’oxidació de sofre elemental a sulfat.
També es poden utilitzar com a control de plagues. Hi ha una plaga que genera taques fosques a les patates, el patogen és molt sensible a la baixada de pH. Sabem que aquests bacteris acidifiquen el medi i per tant contribuiran al control de la plaga.
Aquests organismes que son capaços de produir compostos de sofre més oxidats. Poden causar pluja àcida, és a dir problemes ambientals. A partir de l’oxidació de diòxids de sofre produeixen àcid sulfurós que és un component de la pluja àcida.
També participa en la biodeterioració de pedres, converteix el carbonat calci en sulfat de calci.
Metanòtrofs i metilòtrofs.
El metà es produeix en condicions anaeròbiques per aqueus metanògens.
Metanòtrofs.
Fan servir el metà i altres compostos d’un carboni (C1) com a donadors d’electrons per la generació d’energia i com a única font de carboni. Són capaços d’oxidar el metà. Són aeròbics estrictes degut a que tenen un enzim (metà monooxigenasa) que requereix oxigen. Són morfològicament molt diversos. Els trobarem en el sòl i en l’aigua.
Metilòtrofs.
Són organismes que poden créixer amb la utilització de compostos d’un carboni (C 1) reduïts o per compostos amb més d’un carboni però que no contenen enllaços C – C. Els utilitzen com a font de carboni i com a donadors d’electrons i per tant per generar energia. Molts metilòtrofs encara que no tots, també són metanòtrofs.
Tractament del metà i d’altres compostos d’un carboni.
Es forma formaldehid que continuarà fins a la formació de diòxid de carboni i es crearà una força protomotriu, però una petita part del formaldehid se’n va a formar biomassa. És aquesta petita part que va a formar biomassa el que no permet que parlem d’un metabolisme quimiolitotròfic.
Tipus.
Grups que poden dur a terme aquest metabolisme tenim dos tipus que es distingeixen pels sistemes citoplasmàtics de membrana: - - Tipus I, els sistemes citoplasmàtics estarien en forma de paquets i la via d’assimilació de compostos C1 seria la de ribulosa monofosfat. Filogenèticament es consideren gammaproteobacteris.
Tipus II, els paquets serien paral·lels a la membrana, la majoria son alfa proteobacteris i la via d’assimilació de compostos C1 seria la de la serina.
Quimioorganòtrofs aeròbics i anaeròbics facultatius.
Pseudomones.
Tenen forma bacil·lar (bacils rectes o corbats) amb un flagel polar. Filogenèticament les trobarem en les classes alfa i beta. No formen espores i són generalment aeròbiques.
Tenen un metabolisme respiratori, mai fermentatiu, tant les pseudomones com dels grups afins a aquest. L’acceptor final d’electrons és l’oxigen, encara que a vegades poden utilitzar le nitrat com un acceptor d’electrons. Nutricionalment són molt versàtils, són capaços d’utilitzar nombrosos compostos orgànics com a font d’energia i de carboni. Ecològicament els trobem en diferents tipus de sòls i sediments. Alguns son patògens oportunistes d’humans i d’altres de plantes.
Importància pràctica.
A nivell ecològic poden dur a terme una desnitrificació, redueixen el nitrat a diferents formes nitroses, segons les condicions a òxid nitrós o a nitrogen. Tant l’òxid nitrós com el nitrogen són gasos, al ser alliberats comporta una perdia de nitrogen als ecosistemes. Per tant, participen en la situació de manca de nitrogen.
Moltes són psicòtrops poden mantenir-se en creixement als 4ºC, poden provocar el deteriorament d’aliments refrigerats.
Poden degradar una gran quantitat de molècules orgàniques, això es molt important perquè són capaços de mineralitzar una gran quantitat de compostos orgànics i convertir-los en substrats inorgànics. Es pot utilitzar per biorremediar algunes situacions gracies a aquesta mineralització.
Molts d’ells poden sintetitzar diferents polímers que son plàstics biodegradables, per tant tenen un interès biotecnològic.
A més, també tenen un interès clínic degut a que són patògens, com s’ha mencionat abans són patògens oportunistes d’humans.
Finalment, és un grup molt interessant en agricultura ja que es pot utilitzar pel control de patògens de plantes.
Bacteris de l’àcid acètic (Acetobacter i Gluconobacter) Són alfa-proteobacteria, bacils aeròbics i mòbils. Duen a terme una fermentació i una oxidació incompleta d’alcohols i sucres que comporta l’acumulació dels seus productes (àcids orgànics).
La producció d’àcid acètic a partir d’etanol és el que els hi dona el seu nom. Són altament tolerants a les condicions àcides, el que és lògic degut a que produeix grans quantitats d’àcid.
Acetobacter té perítrics i Gluconobacter té flagels polars. A més, Acetobacter a diferència de Gluconobacter pot oxidar l’àcid acètic fins a formar CO2.
Ecologia.
A nivell ecològic es troben a diferents begudes alcohòliques derivades de la fruita (sidra, vi i cervesa).
També es troben en materials vegetals molt rics en carbohidrats, com és el cas de la fruita i cereals.
Les colònies de bacteris de l’àcid acètic es reconeixen en plaques d’agar amb CaCO3 que continguin etanol, perquè l’àcid acètic que produeixen dissol el CaCO3 que és insoluble de per sí es produeix un aclariment en la placa. S’observarà un hàlus transparent a la placa degut a la seva activitat.
Ús industrial.
Importància dietètica. A més, d’oxidar l’etanol també duen a terme una oxidació incompleta de compostos orgànics com alcohols de cadena llarga i sucres. Per exemple la glucosa és oxidada només fins a àcid glucònic. Aquesta característica “suboxidant” s’aprofita en la producció d’àcid ascòrbic (vitamina C). L’àcid ascòrbic pot formar-se a partir de sorbosa però la síntesis química de sorbosa és difícil d’aconseguir. Encara que pot obtenir-se fàcilment amb bacteris de l’àcid acètic que oxiden sorbitol (un alcohol fàcil d’aconseguir) fins a sorbosa, en un procés denominat biotransformació.
Una altre propietat interessant és la capacitat de sintetitzar cel·lulosa. Aquesta cel·lulosa no està barrejada amb altres polímers. Aquesta cel·lulosa fa que les cèl·lules acabin integrades en una massa enredada de microfibril·les de cel·lulosa. D’aquesta manera podrien mantenir-se a la superfície del líquid i aconseguir oxigen ja que són aeròbics estrictes.
A més de que són utilitzats per produir vinagre.
Anaeròbics facultatius.
La seva relació amb l’oxigen es que són anaeròbics facultatius. Una manera fàcil de distingir les tres famílies es la prova de l’oxidasa: - Enterobacteriaceae  oxidasa negatius.
Vibrionaceae i Pasteurellaceae  oxidasa positius.
Enterobacteria.
Són un grup filogenètic homogeni dins de les gammaproteobacteria. Poden ser mòbils o no i són colònies no esporulades. Té requeriments nutricionals simples. Són quimioorganòtrofs que fermenten sucre fins a una varietat de productes. Presenten un metabolisme fermentatiu.
Família Enterobacteriaceae.
És un grup molt comú, important i altament distribuït. Poden produir glucosa i àcid pirúvic. En funció dels productes finals podem distingir dos grans grups segons els productes de fermentació de la glucosa: - La majoria són fermentadors d’àcids mixtes. Produeixen lactat, acetat, succinat, etanol, CO 2 i H2 però no butandiol. La majoria de productes són àcids, hi ha una relació 4:1, entre àcids i compostos neutres i produeixen hidrogen i carboni en una relació 1:1.
- Altres són fermentació butandiòlica. Produeixen butandiol, etanol, CO2 i H2. Més quantitat de productes neutres, una relació de 1:6 entre àcids i compostos neutres. A partir del àcid fòrmic es forma diòxid de carboni i hidrogen en una relació 5 a 1.
Prova de IMViC. És una prova que serveix per identificar bacteris. Es composa de quatre proves: Indol, Roig de metil, Voges-Proskauer i Citrat. En la prova de Voges-Proskauer s’identifiquen els fermentadors butandiòlics.
Hi ha diferents tipus de claus dicotòmiques, que ens permeten classificar els gèneres de la família dels Enterobacteriaceae, segons la morfologia, la motilitat i les respostes de creixement. Es fan servir tests bioquímics per tal de distingir la morfologia, la motilitat i la resposta al creixement.
Unes altres característiques metabòliques són: - Utilització de lactosa. Hidròlisis de la urea - Producció de H2S Utilització del citrat.
Producció d’indol - Tipus de fermentació.
També són identificats ràpidament amb mètodes comercials com el Enterotube i l’API 20-E.
Si hem de parlar d’una espècie estrella seria E. coli seria el bacteri més estudiat, s’utilitza per obtenir productes a nivell comercial però també hem de destacar que és un habitant habitual del tracte intestinal i a nosaltres ens aporta la síntesis de vitamines com la vitamina K. Esta en gran concentració en la femta de mamífers i per tant és un indicador de la contaminació fecal a les aigües. Algunes soques són patògenes i poden causar infeccions urinàries i gastroenteritis.
Tenim d’altres d’importants com es la Salmonella (febre tifoide i la gastroenteritis), Shigella, Klebsiela (pneumònia), Yersina (pesta) i Erwinia (plagues i pansiment de les collites).
Helicobacter i Campylobacter.
Són representants dels epsilobacteris (grup petit). Encara que són diferents famílies comparteixen característiques. Tots són espirils gramnegatius i mòbils. La majoria són patògens d’animals i d’humans. Amb els seus hostes primaris acostumen a establir una relació de comensalisme. Els dos acostumen a ser simbionts intestinals.
Presenten un metabolisme heterotròfic son microaeròfils i alguns aeròbics facultatius. Algunes seqüències dins de epsilons presenten una quimiolitototrofia i es troben a les fonts termals.
Aquests dos grups tenen molta importància clínica.
Gènere Helicobacter.
Hi ha molts que s’han aïllat de l’estómac i pot ocasionar molts quadres de gastritis i de ulceres pèptiques. La seva motilitat és important per a la formació de colònies. No creix sota pH de 4,5, la ureasa converteix urea a amoni i CO2 fent que no sigui tan àcid el medi. La ureasa i per tant la hidròlisis de la urea es relaciona amb la virulència.
Es coneixen almenys 23 espècies que s’han aïllat dels estómacs i dels intestins prims de mamífers.
Gènere Campylobacter.
Malalties reproductives i d’avortaments en mamífers. Pot provocar septicèmia i enteritis en humans. La causa de malalties autoimmunitàries es un mecanisme no molt conegut, però es creu que possiblement la infecció d’alguns patògens podrien ser el desencadenant. Un exemple sèrie el síndrome de Guillain-Barre, que afecta a cèl·lules del sistema nerviós i es responsable de moltes paràlisis, es produeix just després d’una infecció de Campylobacter.
Hi ha unes molècules que es troben a la superfície de gangliòsids, que son uns glucolípids i que son molt similars molecularment a unes molècules que son lipopolisacàrids que es troben a la membrana externa de Campylobacter yeyuno. Aleshores el sistema immunitari desenvolupa antígens contra aquestes molècules i com son molt similars als gangliòsids, els nostres anticossos comencen a atacar a les cèl·lules del sistema nerviós, fan mimetisme cel·lular.
Paràsits intracel·lulars. Rickettsia Gènere Rickettsia, ordre Ricketsiales i família Rickettsiaceae. Són cocs o bacils (morfologia diversa), molt petits i no són flagel·lats.
Dins d’aquests trobem Rickettsia, té molta importància a nivell evolutiu, totes els especies son paràsits intracel·lulars estrictes o estableixen una relació mutualista. Creixen sobre eritròcits, macròfags i cèl·lules endotelials de vertebrats. Viuen a la sang d’artròpodes xucladors que són el seu vector o hoste primari.
Quan parlem de Rickettsia el seu metabolisme passa a dependre de la cèl·lula hostatjada, no presenta rutes glicolítiques (no fan servir la glucosa com a font d’energia). Poden oxidar alguns compostos carboxílics (glutamat) i alguns intermediaris del cicle de l’àcid cítric (succinat). Tenen intercanviadors, poden incorporar ATP de la cèl·lula hostatjada a canvi d’ADP, així com altres materials.
A nivell evolutiu quan s’analitza el seu genoma es molt semblant al mitocondrial. Es relaciona amb l’associació simbiòtica. Bacteris lliures i aeròbics van passar a ser bacteris intracel·lulars de cèl·lules protoeucariotes que no tenien orgànuls. Aleshores es va produir una reducció gènica que els va impossibilitar viure de forma lliure.
També son importants a nivell clínic, ja que són agents causals de malalties humanes com és el cas de Ricketssia typhi i Rickettsia prowazekii que causen el tifus. O també Rickettsia rickettsi causa la febre de les muntanyes rocoses.
Molts són patògens importants en gossos, cavalls, ovelles i bovins Quimioorganòtrofs anaeròbics estrictes.
Bacteris reductors de sulfat i sulfur.
La majoria són anaeròbics obligats i són morfològicament diversos. Utilitzen el sulfur i el sulfat com a acceptors d’electrons durant la respiració anaeròbica, encara que també poden utilitzar el ió fèrric. Com a donadors d’electrons trobem al hidrogen, al lactat i al piruvat. La cadena transportadora és utilitzada per generar ATP.
Els reductors de sulfat pertanyen a la classe delta, poden ser heteròtrofs o autòtrofs, segons si oxiden matèria orgànica o inorgànica com el H2.
Podem dividir-los en dos grups: - Grup I. Oxida lactat, piruvat o etanol a acetat i excreta àcids grassos com a producte final.
És el cas de Desulfovibrio i Desulfomonas.
Grup II. Fa l’oxidació completa d’àcids grassos lactat, succinat i benzoat fins a diòxid de carboni. És el cas de Desulfococcus i Desulfobacter.
Importància ambiental.
Es troben en fangs i sediments d’ambients aquàtics, incloent en sediments de sistemes de tractament d’aigües residuals. Són molt importants en el cicle del sofre i del carboni en els ecosistemes i en el reciclatge de la matèria orgànica.
Moltes vegades parlem que la reducció de sulfat produeix sulfur que acidifica el medi i per tant poden ser utilitzats com a quimioorganotròfics acidòfils. A més poden dur a terme corrosió anaeròbica de tubs de ferro, de sistemes de calor i d’altres estructures.
Un dels membres és Geobacter metallireducens, seria un exemple d’un reductor de sulfat que acobla la reducció d’acetat a la reducció de metalls (inclou metall tòxics, pesants o radioactius).
Té la particularitat que té com uns pilis molt conductius. Aquests li donen la capacitat de transferir els electrons directament a aquests metalls que poden ser radioactius encara que no estiguin en dissolució. Aquests pilis se’ls hi diu nanowires. Es poden utilitzar per formar energia elèctrica, connectant-los en un elèctrode i formar energia. L’electricitat es genera per combustibles microbians cel·lulars Proteobacteris inusuals.
Hi ha que presenten beines, hi ha que incrementen la superfície mitjançant apèndix que en ambients oligotròfics per captar nutrients (sobretot en ambients marins), d’altres els utilitzen per la seva reproducció. Alguns proteobacteris tenen un estil de vida predador.
Odre de Bdellovibrionales Una família Bdellovibrionaceae i quatre gèneres, el més estudiat és Bdellovirbrio.
Són aeròbics i són bacils corbats amb mobilitat. És aeròbic estricte. Són bacteris amb un cicle de vida predador que té semblances amb els bacteriòfags en diferents coses.
Bdellovibrio té un flagel que li ajuda a moure’s molt activament, perquè activament busca a la seva pressa que es un altre bacteri. Té un cicle molt ràpid i ens recorda molt un cicle víric.
Impacta directament sobre la paret, com un lleva taps, fins que se situa a l’espai periplasmàtic, comença a créixer amb els nutrients que obté del hoste i la cèl·lula es converteix en un bdelloblast. Aleshores pateix una fissió múltiple i finalment es trenca la cèl·lula i s’alliberen molts Bdellovibrios. Hi ha bacteris que tenen un comportament predador i que també fan aquest paper, controlant poblacions.
Myxobacteria.
Conté 5 famílies segons la forma de les cèl·lules vegetatives, mixospores i esporangis. Són bacils que es mouen per lliscament. Són quimioorganòtrofs aeròbics que es troben en el sòl i tenen un metabolisme respiratori. El seu cicle de vida inclou la consumició de matèria orgànica morta o d’altres cèl·lules bacterianes. Formen part de les deltaproteobacteries.
Ens recorden al fong. Formen cossos fructífers, molt desenvolupats i altres on tenim una massa mucilaginosa i exòspores. Son bacteris que les seves cèl·lules vegetatives tenen forma bacil·lar, i es mouen lliscant. Deixen com un rastre que altres companys poden seguir i es visualitza un moviment radial de desplaçament, aquest moviment seria sharming o moviment en aixam.
A nivell taxonòmic s’utilitzen molt la morfologia del cos fructífer, les exòspores es troben en els esporangis i són molt resistents. Però si comparem les exòspores amb les endòspores que pot presentar un grampositiu les endòspores son més resistents a altes temperatures. Les exòspores son formes de resistència, aquestes els ajuda a disseminar-se.
Les cèl·lules vegetatives són bacil·lars i el cicle de creixement vegetatiu seria el habitual, la senyal perquè tingui lloc aquests cossos fructífers es la manca d’aliment. Aleshores faran que les cèl·lules s’agrupin i s’especialitzin i es formin cossos amb exòspores que aniran a colonitzar ambients on no hi hagi aquesta manca d’aliment.
...

Comprar Previsualizar