Trastorns del Desenvolupament II 3.2 (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 3º curso
Asignatura Trastorns del Desenvolupament
Año del apunte 2015
Páginas 22
Fecha de subida 11/04/2016
Descargas 31
Subido por

Vista previa del texto

TRASTORNS DEL DESENVOLUPAMENT (APUNTS 2N PARCIAL) Curso 2014 - 2015 Grupo M6 6è quadrimestre Tema 4. La discapacitat auditiva ...................................................................... 2 Tema 5. La discapacitat visual .......................................................................... 12 Tema 6. La discapacitat motriu.........................................................................
Tema 8. Trastorns específics de l’aprenentatge.
El llenguatge oral ................................................................................................
Tema 9. Trastorns específics de l’aprenentatge.
Lectura, escriptura i matemàtica ......................................................................
1 Tema 4. La discapacitat auditiva La sordesa és una deficiència en el funcionament orgànic o funcional del sistema auditiu. Pot ser una alteració produïda en l'òrgan de l'audició (oïda) o de la percepció (SNC). La majoria de les sordeses són d'oïda mitja o externa, tot i que també pot ser interna o a nivell del nervi auditiu. Les dificultats que poden presentar aquestes persones es relacionen amb diversos aspectes:  Percebre i comprendre la informació.
 Adquirir i aprendre el llenguatge oral i expressar-se. Alguns poden adquirir el llenguatge oral, però no expressar-se en aquest, tot i que potser sí que es poden expressar per mitjà del llenguatge de signes. L'adquisició es dóna quan en el context en el qual ens criem ens parla en un llenguatge determinat (ja sigui oral o de signes) i nosaltres l'aprenem de forma automàtica, però en l'aprenentatge del llenguatge sí que hi ha una proposta i un programa per ajudar a la persona a aprendre el llenguatge (no és un aprenentatge automàtic, com seria l’adquisició).
 Desenvolupar habilitat socials basades en la interacció Els centres en els quals han d'anar els infants amb sordesa és als CEDIAP que és més generalista, però a partir dels 3 anys, ja van als CREDA, que son més específics (no hi aniran si tenen altres trastorns associats, especialment intel·lectuals).
Pel que fa a la variabilitat, hi ha factors d’heterogeneïtat i hi influeixen diferents factors: estils personals i condicions socials, moment i precisió de la detecció, recursos i procediments d'intervenció. L'etiologia també pot ser diversa: neuroanatòmica, genètica (la majoria dels casos) o pot ser que l’origen sigui desconegut (en un 25% dels casos, aproximadament).
Les causes o la etiologia de la disfuncionalitats: neuroanatòmiques, genètiques (la majoria) o d’origen desconegut (un 25% aprox.) Hi ha diferents tipus de sordesa:  Segons la localització de la lesió: 2 o De conducció o transmissió: es dóna a l'oïda externa i, en general, té solució per mitjà de farmacologia o intervenció quirúrgica lleu. La qualitat del so percebut és bona, el problema rau en la quantitat d'informació, ja que no arriba tota.
o Neurosensorial o de percepció: el so arriba, però no es percep res o es percep amb dificultat. La solució gairebé sempre és quirúrgica (implant coclear), però la majoria són estables i, fins i tot, algunes són progressives.
o Mixta: aquestes són més complexes, ja que hi ha dificultats en l’oïda externa i interna.
o Central: tot el mecanisme de l'oïda funciona, el problema es troba en els receptors del cervell, en la percepció. Aquestes, però, són molt poques.
 Segons el grau de pèrdua produïda per la lesió: en funció dels decibels que es perceben es parla de: normal, lleu, moderat, sever o profund i, finalment, pèrdua absoluta.
 En funció del moment de la vida en què s'ha produït la pèrdua: o Prelocutiva: apareix entre el naixement i els tres anys, abans d'adquirir competències formals del llenguatge. Tant pot ser congènita com adquirida.
o Postlocutiva: es dóna a partir dels tres anys (després d’haver adquirit en llenguatge i la parla) i aquesta sempre és adquirida.
Algunes de les proves que es poden fer servir són:  Audiometria: mesura la capacitat auditiva. Es sap si l'oïda funciona correctament o no a diferents nivells, decibels i intensitats (es porta a terme dintre d’una cambra insonoritzada)  Tonal: és una prova subjectiva que requereix la col·laboració activa de la persona examinada i l’orella és estimulada amb sons d’una sola freqüència (tons purs).
3  Per reflex d'orientació condicionat (ROC): indicada per infants que tenen dificultats intel·lectuals o són molt petits, des dels 5-6 mesos fins als dos anys (no se’ls pot demanar col·laboració activa. El que es fa és condicionar-los perquè quan sentin un so, mirin cap allà on l'han sentit (és una prova subjectiva).
 Audiometria condicionada de reflex operant visual: es fa per nens de més de 2 anys i, cada cop que sent un so, si està relacionat amb una imatge, ha de pitjar un botó, de forma que també és subjectiva i l’infant és actiu prement un polsador.
 Revisió otològica general: són les que es fan més a tots els hospitals i és sobretot la revisió de l'oïda externa i ho fa l’otorinolaringòleg.
 Timpanometria: només mesura la mobilitat del timpà, entre l'oïda interna i externa oïda mitjana). L'avantatge és que no es requereix la participació activa de la persona (només requereix estar quiet durant un parell de minuts) i és una prova objectiva.
 Potencials evocats: probablement són els més fiables actualment i exploren les vies nervioses, de l'oïda interna al cervell (és la prova més objectiva). Els PETAC (potencials evocats auditius de tronc cerebral) s’aplica, sobretot, a nens que no es poden condicionar per col·laborar en les proves objectives usuals.
Consisteix en estimular l’orella auditivament amb “clics” i mitjançant elèctrodes de superfície col·locats al cap, registrar l’activitat bioelèctrica que el produeix com a conseqüència del viatge dels impulsos elèctrics fins al cervell. Només dóna informació sobre la integritat i funcionalitat de la via auditiva, però no sobre els llindars auditius.
 Otoemisisons acústiques (OEA): només indiquen si el cervell rep el so o no, però no decibels ni intensitat ni res. Només és necessari que l'infant estigui quiet i, fins i tot, pot estar adormit (és una prova molt indicada en cribatge neonatal per tal de descartar sordeses, o bé en cas de sospita). El seu funcionament es basa en què algunes cèl·lules ciliades externes de la còclea, quan funcionen correctament, tenen la propietat de produir so i, això, són les otoemissions acústiques. És una tècnica senzilla i gens invasiva: una sonda en el conducte 4 auditiu extern emet un so en forma de “clics”, i un micròfon recull les otoemissions, que són analitzades per ordinador.
 Examen del llenguatge: tant ho fa la logopeda com el psicòleg:  Proves objectives:  Peabody: es poden dir les paraules amb llengua de signes, però llavors deixa de ser estandarditzada.
  TREC Protocols i registres:  Entrevista a pares i professors Hi ha encara polèmica sobre si és millor que aprenguin llengua oral, de signes o siguin bilingües.
 Llengua oral:  Llengua de signes i dactilologia (n'Emili Soro sap 200 signes i les lletres de l'abecedari).
 Bilingüisme: implica el domini de la llengua oral i la de signes. En general, primer aprenen la de signes i, llavors, l'oral.
 Lectura i escriptura: és el punt feble de la gran majoria de persones amb sordesa, la qual cosa pot esdevenir una barrera en arribar a la universitat.
 Llenguatge signat: la llengua de signes té una estructura i una gramàtica i la llengua signada és la nostra llengua que li parlem a una persona amb sordesa.
Parlem i signem els elements de la frase, és el nostre llenguatge amb el suport d'un percentatge de signes determinat.
Llavors, dintre dels mètodes monolingües, l’idioma de referència sempre és l’oral i hi ha diferents modalitats: 5  Oralista/unisensorial: s’intenta aprofitar el màxim possible les restes auditives del nen sord, posant l’accent en els paràmetres de la parla per aconseguir una expressió oral intel·ligible i es potencia l’idioma oral com a únic mitjà de comunicació.
 Oralista/multisensorial: l’idioma oral és l’únic que es fa servir, però s’estimulen diferents sentits per aconseguir una major percepció de la parla (concedeixen molta importància a l’etapa preverbal i a la interacció espontània dintre de l’àmbit familiar).
 Àudio-oral complementat (paraula complementada): és un sistema compost de tres posicions de la mà i vuit figures formades pels dits i que els interlocutors dels nens sords utilitzen simultàniament al parlar.
 Comunicació bimodal: s’utilitza simultàniament la parla i els signes, els quals intenten representar visualment l’estructura semàntica i sintàctica dels enunciats orals.
Respecte els mètodes bilingües, l’educació dels nens es fa amb dos idiomes; la llengua de signes és el sistema comunicatiu preferent, però també se li ensenya l’idioma oral de la comunitat oïdora, de cara a la seva integració social i a l’accés de la llengua escrita.
Té, també, diferents modalitats d’aplicació:  Bilingüisme simultani: el nen, des del principi, rep estimulació d’ambdues llengües.
 Bilingüisme successiu 1: durant els primers anys, el nen rep la seva educació en el llenguatge de signes i, un cop es considera competent en aqueta llengua, se li ensenya el llenguatge de signes com a segona llengua.
 Bilingüisme successiu 2: després de la llengua de signes, s’ensenya als nens la llengua escrita i, si es considera possible, es comença l’escolarització.
4.1. Intervenció en la discapacitat auditiva Es pot intervenir de diferents formes i en diferents situacions: 6  Context escolar: hi ha l'escola ordinària, que és el més habitual; l'específica, només quan hi ha una discapacitat intel·lectual afegida o altres trastorns. Els contextos inclusius poden ser per agrupació (els agrupen tots en un mateix centre, tots els sords de la mateixa zona, de forma que no són els únics de l'escola i, a més, els recursos són més rentables), però en altres casos els nens van a aquella escola en funció de la proximitat a casa. Llavors, hi ha escola específica, escola ordinària agrupada i escola ordinària pròxima. Les principals respostes educatives són: o El primer servei que acostumen a rebre és el CEDIAP i, posteriorment, el CREDA (dintre del mateix hi pot haver enfocaments diferents). Llavors, es busca promoure la interacció comunicativa quan abans. Els CREDA són serveis educatius específics, formats per logopedes, psicopedagogs i audioprotetistes, que actuen en relació a l’alumnat sord o amb greus dificultats del llenguatge donant suport a la tasca docent del professorat per tal de facilitar la seva adequació a les seves necessitats educatives específiques; a més de proporcionar atenció directa i orientació a aquest alumnat i a les seves famílies.
 o Fomentar el desenvolupament global i, en concret, el de la intel·ligència.
o Assegurar el procés de socialització de l'infant.
o Emfatitzar a intervenció específica en comunicació i llenguatge.
o Garantir l'accés als continguts escolars i a la cultura.
Habilitació personal i social: en la interacció atípica, cal ajudar a l'adult sense discapacitat a informar-se i a no sentir-se indefens, evitar la directivitat i fomentar el diàleg, equilibrar preguntes tancades amb preguntes obertes, deixar que l'altre iniciï els torns de diàleg, promoure l’aprenentatge en entorns naturals i evitar l’excés d'instrucció formal.
És molt important, també, l’habilitació de la comunitat: habilitar els interlocutors socials, és a dir, fer una comunitat més competent amb les “competències” de la persona sorda i habilitar la informació de l’entorn (tv, cine, web), és a dir, promoure una comunitat oberta a la diversitat.
7 La lectura labial permet, aproximadament, captar nomes el 30% de la informació (pot ser una mica més si la informació és quotidiana). Tot i que la persona ho hagi entès, hi ha molt lèxic que s'ha perdut i que no ha entès la persona. Llavors, la utilitat d la lectura labial és limitada. No és només lectura labial que es fa, sinó que es fa lectura d'expressions gestuals, en què hi ha la labial. Algunes consideracions en quant a la lectura labial: o S’ha d’evitar parlar si l’estudiant no està mirant directament, se li ha de cridar l’atenció d’alguna forma.
o La cara de l’emissor ha d’estar ben il·luminada, evitant contrallums.
o Mentre es parla, s’ha d’evitar qualsevol interferència en la lectura labial.
o És necessari vocalitzar bé, sense exagerar, ni cridar, ni accelerar la conversa.
o No convé passejar mentre s’explica.
o Situar breument l’objecte de la conversa, amb la finalitat de contextualitzar-la.
o SI és necessari, cal acompanyar la comunicació verbal amb un gest o una paraula escrita.
o Assegurar-se que els estudiants segueixen l’explicació.
Mentre es fa això, però, no es poden prendre apunts, de forma que és recomanable que hi hagi una comissió d’apunts, que es faciliti l’anticipació dels materials que es treballaran a classes i utilitzar al màxim mitjans com diagrames, transparències, dibuixos... A classe, l’estudiant hauria d’estar a les primeres files, prop de les persones que parlen (o on ell vulgui!) i hauria d’estar fora d’àrees sorolloses i tenir cura de les vibracions (els sorolls forts poden provocar xiulades dels aparells, les quals són molestes per ells).
8  Tecnologia de suport a l'audició: o Audiòfons (pròtesis auditives): serveixen per ampliar la sonoritat (dèficit en l'oïda extern). Rep els senyals sonors a través d’un micròfon i els magnifica perquè puguin arribar els estímuls acústics fins al cervell. Cal que s'adaptin i el procés d'adaptació no sempre és fàcil i cal vigilar perquè per certs esports s'ha de treure o s'ha de vigilar molt el tipus que se'n fa servir.
o Emissores de Freqüència Modulada: és una petita petaca que és un micròfon i, l’alumne, amb un audiòfon incorporat, té un altre aparell de ràdio que sintonitza i rep directament la informació del professor. Va molt bé perquè l'audició és molt bona i l’alumne hi sent amb molta nitidesa, ja que s'eviten les distorsions de l'aula.
o Bucle Magnètic: és una freqüència modulada més moderna, és més car i es fa servir, sobretot, a conferències i a grans llocs, ja que és grupal.
Consisteix en què un equip recull la veu amb el micròfon que usa el professor i la veu modulada es transmet mitjançant un cable magnètic i els alumnes capten el senyal amb els seus audiòfons (també s’eviten interferències i sorolls ambientals i és més grupal que l’anterior).
o Implant Coclear: es fa una intervenció quirúrgica i ja es pot fer a partir dels 2 anys. Aquest ha anat millorant molt i la tecnologia cada cop es més refinada i permet sentir-hi a persones que mai s'havia pensat que ho farien. Hi ha un implant a la part interior i un micròfon a la part externa, que s'ajunten amb un imant i, quan es treu el micròfon, s'acaba de sentir.
La intervenció quirúrgica no és fàcil, però els resultats acostumen a ser bons. Quan et fan un implant coclear, necessites entre 1 i 3 anys de preparació amb logopeda perquè t'ensenyi a escoltar els sons, a escoltar la veu i a entendre el llenguatge (que es rebin les paraules no significa que les entenguin) o Implant auditiu de tronc cerebral: la col·locació d’un implant coclear convencional no serveix quan està lesionat el nervi auditiu, de forma que en aquests casos es pot usat un IATC. Aquests implants funcionen de 9 manera similar als coclears, però els elèctrodes estan col·locats directament al tronc de l’encèfal. Se n’han fet molt poques operacions, però la majoria dels implantats obtenen beneficis en la percepció dels sons ambientals i en la millora de la capacitat de lectura labial.
Els implants coclears, doncs, són dispositius electrònics implantats en part a l’os mastoides, darrera l’orella, que estimulen les cèl·lules ciliades de l’òrgan de Corti, per mitjà d’uns elèctrodes. L’excitació elèctrica produïda propaga impulsos nerviosos similars als que es produeixen en la persones oients. És possible implantar elèctrodes a la còclea, encara que estigui danyada, sempre que restin cèl·lules ciliades en bon estat. Els criteris per implantar-los varien d’un centre a l’altre i també van variant amb el temps: abans només es consideraven candidats aquells nens pràcticament cofòtics i ara també es consideren aptes nens amb pèrdues auditives molt menys massives; abans no s’implantaven nens molt petits i ara hi ha la tendència a fer-ho el més primerencament possible; abans s’implantava només una orella i, en canvi, ara es valora la possibilitat d’implantar les dues en certs casos i, també es planteja la possibilitat de combinar l’implant amb un audiòfon. Abans de dur a terme un implant coclear, s’han de tenir certes consideracions:  Tenir una sordesa neurosensorial no retrococlear pregona o severa en ambdues orelles: el nervi auditiu ha de ser funcional.
 No beneficiar-se gens o gairebé gens de l’ús d’audiòfons  Que no hi hagi contraindicacions quirúrgiques o mentals.
 Que existeixi motivació personal i compromís per tal de la família.
 Compromís per seguir una rehabilitació auditivo-oral: l’implant no té sentit si no es practica, posteriorment, un treball oral i auditiu sistemàtic.
 La sordesa en altres síndromes: o Síndrome d’Usher: és la principal causa de sordceguesa congènita, però també pot ser adquirida.
10 o Síndrome d’Apert: cursa amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament i, sovint, amb hipoacusia de conducció.
o Síndrome d’Atàxia de Friedreich: cursa amb hipoacusia de conducció o neurosensorial.
o Síndrome X Fràgil i Down: sovint tenen otitis d’oïda mitja que provoca una elevada incidència de problemes auditius.
4.2. La sordceguesa És una discapacitat multisensorial, ja que impedeix a la persona veure-hi i sentir-hi (ara bé, la majoria de les persones tenen alguna resta visual o auditiva). La incidència és de 15 per cada 10.000 persones i un 10% ho són des del naixement, mentre que un altre 10% l’ha adquirida (el 80% són altres variants progressives). Quan és congènita pot ser per causa genètica, infecciosa, rubèola..., mentre que si és adquirida acostuma a ser com a conseqüència de malalties o accidents.
Si és congènita, és molt difícil entrar informació, però si és adquirida i són altament competents, tenen més possibilitats. De fet, la comunicació amb aquestes persones pot ser de diferents formes:   Alfabètics: lletreig de l’abecedari  Dactilologia: cada lletra de l’alfabet té una posició en el palmell.
 Dibuix de lletres majúscules sobre el palmell.
No alfabètics: es poden usar signes manuals naturals, llengua signada o llengua de signes (català, castellà, anglès...) 11 Tema 8. Trastorns específics de l’aprenentatge. El llenguatge oral Dificultats del llenguatge. Són dificultats o alteracions (disfuncions) en la producció i/o comprensió de la parla i la comunicació en general, que poden tenir diverses causes (orgàniques, experiències inicials amb l’adquisició del llenguatge, manifestació d’alguna altra dificultat o trastorn, afectació emocional que genera una disfunció en l’ús de la comunicació), cal afegir que no sempre hi ha una causa clara (sobretot en la organicitat), així com que no existeix una classificació i tipologia consensuada i en què tothom estigui d’acord.
Contrast en la classificació DSM-IV DSM-V - Trastorn del llenguatge expressiu - Trastorn mixt del llenguatge receptiu – expressiu - Trastorn fonològic - Quequesa - Trastorn de la - Trastorn del llenguatge - Trastorn de la parla - Trastorn de la fluïdesa - Trastorn de la comunicació social (mutisme, TEA) comunicació no especificat Classificació d’alteració: en la comunicació en la veu mutisme selectiu disfonia sordesa afonia en la parla fluïdesa oral •disfèmia o quequeig •taquifèmia •retard del llenguatge •trastorn específic del llenguatge-TEL (o disfàsia) •afàsia articulació TEA discapacitat intel·lectual en el llenguatge •dislàlia •disglòssia •disàrtria •retart de la parla escrit •dislèxia •disgrafia •disortografia 12 Etimologia dels termes dis = disfunció, dificultat, anomalia fono = so a = sense, absència femia = parlar “jo parlo” taqui = ràpid lalia = parla lexia = parla, dicció glossa = llengua grafia = escriptura artro = articulació En la comunicació  Mutisme selectiu. És un trastorn poc freqüent caracteritzat per l’absència de llenguatge:  en determinades circumstàncies o persones,  en nens que ja l’han adquirit  que l’utilitzen adequadament en altres contextos i/o en presència d’altres persones.
Són nens de caràcter tímid però en un dels contextos de desenvolupament (normalment en l’escola) no parlen. Juntament amb conductes d’aïllament i negativisme.
Generalment s’inicia abans dels 5 anys d’edat.
Habitualment de caràcter transitori (uns mesos), però pot durar anys.
Pautes per millorar les condicions personals i socials:  crear un clima de seguretat, acceptació i confiança en l’aula favorable a la comunicació verbal.
 Introduir activitats de relaxació de forma habitual tant amb l’infant com amb tot el grup.
 Incrementar dintre de la programació de l’aula activitats que impliquin contacte físic entre els nens (fer-se pessigolles, forma munts, etc.).
 Augmentar el control de l’adult en la interacció escolar amb la finalitat d’evitar l’aïllament de l’alumne i l’existència e temps en que l’activitat depèn de la seva pròpia iniciativa.
13  Mantenir estreta relació amb la família per al transvasament d’informació i l’ajustament de les pautes i estratègies a implantar.
 Buscar i compartir moments de comunicació íntims.
 Realitzar jocs en els quals la mestra participi amb l’alumne (jocs de moviment, de mímica, verbals, de torns).
 Planificar i dissenyar activitats i jocs de preparació la parla  jocs de moviments corporals (imitació de gestos, endevinar objectes o accions mitjançant mímica, etc.)  jocs de producció de sons corporals (palmellades, cops amb els peus, etc.) En la veu  disfonia. alteració de la veu, momentània o duradora. Pot afectar el to, la intensitat sonora o el timbre.
- funcionals: causada per un abús vocal (sobreesforç) o per una mala tècnica vocal.
 orgànica: causada per una laringitis, neoplàsia, trauma, etc.
afonia. Pèrdua total de la veu - funcional - orgànica Intervenció en alteracions de la veu:  evitar situacions de soroll i crits.
 parlar a poc a poc, clarament i sense cridar.
 evitar begudes fredes.
 aconseguir treballar a l’aula amb un nivell acceptable de soroll.
 acostumar-se a parlar en veu alta sense cridar.
 tasques de relaxació.
 activitats de respiració  tasques de fonació 14 En la parla  Fluïdesa  Disfèmia o quequeig o tartamudesa. discontinuïtat en la parla amb alteracions del ritme i la melodia, per repeticions i bloquejos.
 Disfèmia tònica. bloquejos en l’emissió de la paraula. s’originen per espasmes que immobilitzen la musculatura implicada en la veu.
 Disfèmia clònica. repeticions de síl·labes i paraules senceres.
 Disfèmia tonicoclònica o mixta. combinació de les anteriors Pautes.
 S’inicia entre els 2 i 7 anys.
 cal diferenciar-la de la disfèmia fisiològica o del desenvolupament: comú en nens quan organitzen el llenguatge i volen parar més ràpid del que poden (al voltant del 3 anys) Prevenció:  un model de parla clar i pausat.
 temps i espai per a parlar confiadament.
 sentir-se atès i escoltat amb relació al que desitja expressar i no ser constantment examinat i aconsellat per la seva parla.
 com menys conscient sigui el nen del problema, menys probable és que el trastorn es cronifiqui.
Intervenció:  contribuir a una interacció tranquil·la i distesa.
 eludir qualsevol pressió  evitar burles i comentaris  evitar que preguin consciència  no prendre actituds sobreprotectores  Taquifèmia, taquilàlia o farfalleig. augmenta la velocitat i l’ordre de la parla i es comenten molts errors, poc conscients, pot millorar si es controla.
15  Articulació  Dislàlia. dèficits en l’articulació dels fonemes, per dificultats en la discriminació auditiva i/o en les pràxies bucofonatòries. sense que s’adverteixi dèficit o lesió en els òrgans, pot produir algun dels fonemes de la parla, sense casa orgànica. pot produir-se en qualsevol fonema, depenent context sociocultural, no és sistemàtic.
Denominacions específiques (rotacisme, sigmatisme, deltacisme, betacisme, lambdacisme, gammacisme).
Tipus d’errors:  Distorsió (tienen>tileen). Causa d’una falta de control de la bufada i una incorrecta coordinació motriu dels òrgans fonoarticulatoris, substitueix uns fonemes per uns altres, de manera que deforma la parla.
 Omissió. (tren>ten, primer>pimer). normalment l’omissió apareix davant d’una vocal o en una consonant el final d’una paraula o davant una doble consonant.
 Inserció. (tren>teren). D’un altre so per a facilitar la dicció.
 Substitució (quiero>quiedo). Perquè no el sap articular o no pot fer-ho.
 Dislàlia evolutiva o fisiològica. Immaduresa del SNC o del sistema fonoarticulatori, normal fins als 4-5 anys, diferències interindividuals i pot remetre espontàniament abans dels 6 anys.
 Dislàlia funcional. Dificultat per a produir algun dels fonemes de la parla, sense causa orgànica.
Causes multifactorials  persistència d’esquemes articulatoris infantils.
 manca de control psicomotor  dèficit en la discriminació auditiva.
 errors perceptius i impossibilitat d’imitació.
 estimulació lingüística deficitària.
 problemes psicològics.
 predisposició genètica  discapacitat intel·lectual 16  Disglòssia. basada en una lesió o malformació física dels òrgans articulatoris perifèrics.
Dificultats en l’articulació.
Alteracions anatòmiques i/o fisiològiques de l’aparell bucofonatori (llengua, llavi, paladar). “llavi leporí” o fissura labial, fissura palatina o palada ogival  Disàrtria. disfunció en l’articulació de les paraules. origen neurològic: dificultat per a controlar o coordinar la musculatura. algunes característiques són ritme lent, “arrossegar” les paraules, entonació anormal, veu entretallada, canvi en el timbre de la veu (“nasal”), etc.
 Retard de la parla. Alteració en l’organització fonològica, en el sistema fonològic, sent el desenvolupament morfosintàctic i sistemàtic adequat a l’edat. Són capaços de pronunciar sons aïllats i grups de sons, però quan els han de produir en el context del mot presenten dificultats.
 substitucions, omissions, inversions sil·làbiques i assimilacions  canvis en el punt d’articulació: frontalització, posteriorització.
 Ensordiment  Simplificació de l’estructura sil·làbica (reducció de diftongs)  Oclusivització de fricatives  Acostumen a produir la cadena de vocals en el mot El nivell de comprensió és normal però a nivell lèxic (semàntic i morfosintàctic) es pot trobar una parla infantilitzada i pot quedar inhibida, en funció de les experiències personals i respostes del context.
Evolucionen favorablement, segons els contextos en què es desenvolupen i amb una adequada intervenció logopèdica.
Avaluació de l’articulació: – llenguatge espontani. Tipus d’errors i lloc de col·locació.
– llenguatge dirigit verbal.
– llenguatge dirigit visual.
– Imitació provocada de frases, paraules i síl·labes.
Avaluació de les bases funcionals: – Discriminació auditiva.
– Habilitat motora de llengua, llavis i paladar tou.
– Capacitat, control i direcció de la bufada.
– Capacitat respiratòria i tipus de respiració.
17 Retard del llenguatge. No apareix el llenguatge a l’edat en què acostuma aparèixer.
Romanen uns patrons lingüístics de nens de menor edat, més enllà del que es considera normal.
Diagnòstic diferencial: - No hi ha causa patològica manifesta - No hi ha defectes ni distorsions específiques - Aspecte pueril, però sense distorsió particular Factors: - Hereditaris i constitucionals (QI baix, deficiència auditiva) - Neurològics (hipotonia/hipertonia, trastorn de l’atenció) - Psicoafectius (psicològics, ambients restrictius) - Socioculturals i de l’entorn lingüístic Retard lleu: - Alteracions fonològics (pèrdua o simplificació de la 2a consonant, trencaments diftongs, tendència a reduir el sistema consonàntic) - semàntiques (menor expansió semàntica en la parla, comprensió normal) - morfosintàctiques (desenvolupament normal, parla intel·ligible) - pragmàtiques (no s’adverteixen alteracions especials, el llenguatge és útil, elabora, escolta i participa en converses) Retard moderat: - Alteracions fonològics (reducció patrons fonològics, absència fricatives, omissió vocals inicials, parla de bebè, estructura sil·làbica simple) - semàntiques (expansió semàntica pobre, comprensió lleument alterada) - morfosintàctiques (dèficits morf. nominal i verbal, dèficit ús de conjuncions) - pragmàtiques (competència lingüística pobre, imperatius i gests verbals) Retard greu: - Alteracions fonològics (reducció màxima del patrons fonològics, consonantisme mínim) - semàntiques (pobre expansió semàntica en comprensió i en expressió) - morfosintàctiques (etapes primitives, holofrase, parla telegràfica - pragmàtiques (conversa egocèntrica, entesa si es té en compte el context) 18 Diferència REL-TEL Retard del llenguatge (REL). respecte als processos normatius són més tardans, però s’arriba al mateix. No hi ha alteració en la comprensió.
Trastorn del llenguatge (TEL). és un trastorn d’origen poligenètic, pronòstic incert, afectació comprensió i expressió.
Trastorn específic del llenguatge (TEL) disfàsia, alàlia, automudesa, sordesa verbal congènita, afàsia evolutiva i afàsia del desenvolupament.
Es tracta d’una limitació significativa de la capacitat lingüística en infants, sense que hi apareguin conjuntament altres alteracions cognitives, sensorials, motores o de tipus socioafectiu o sociocultural.
Pot implicar a un o diferents components/nivells del llenguatge.
S’acostumen a tenir problemes per a processar oracions o abstraure informació de forma significativa per a emmagatzemar-la o recuperar-la en la memòria a curt termini i en la memòria a llarg termini.
- dimensió fonològica (omissió síl. àtones, vocals inicials, consonants finals, etc.) - morfosintàctica (erros morfològics concordança, erros temps verbals, omissió subjectes i complements) - semàntica (retard en l’adquisició de les 1es paraules, vocabulari reduït, paraula discontínua, pauses, repeticions) - pragmàtica (ús de gestos substituís de paraules, poques iniciatives de conversa, dificultat en l’ús d’estratègies conversacionals, poca interacció) Intervenció. Sempre s’ha de partir dels models funcionals. Allò més rellevant són les interaccions naturals.
S’ha de pensar en el nen, l’entorn-context i els interlocutors. Sempre generalitzant, en que el que realitza a una sessió especialitzada ho pugui generalitzar a l’ambient natural.
19 Quedar-nos sempre en la zona de desenvolupament pròxim, una mica més enllà, perquè ens comprengui i vagi aprenent i progressant.
S’ha d’evitar la sobreprotecció, s’ha de treballar l’autonomia del nen i l’autoestima, incrementar expectatives respecte la família i educadors Objectius d’int: 1. ajudar als nens a millorar la comprensió i l’ús de la gramàtica perquè esdevinguin millors comunicadors.
2. Objectius besants en la “disposició funcional” del nen i la necessitat.
Activitats a realitzar. Crear oportunitats freqüents per a objectius gramaticals, manipulant el context social, físic i lingüístic i explorant gèneres diferents i modalitats.
Procediments i tècniques: 1. Manipular el discurs per tal que les carct. gram. Siguin posades en un contx. prag.
Apropiat.
2. Ús sistemàtic de formes de contrast.
3. Evitar la parla telegràfica, sempre presentat.
4. Emprar imitacions provocades per donar al nen pràctica de patrons fonològics en els quals tingui dificultats d’accés i de producció.
Estratègies:   millorar interacció  clima de confiança  reforçar èxits  context. comunicatius relaxats  no interrompre  afavorir participació  no fer correccions explícites  seguir la iniciativa  evitar demanar que repeteixi  interès  no dir parlar més a poc a poc  proporcionar temps necessari adaptació i ajuts  estructurar converses per torns  parla clara  vocabulari adequat  comunicació multimodal  parlar a poc a poc  sist. alternatius i augmentatius  entonació agradable (SAA) 20  educatives implícites  donar el model correcte no fer correccions  ampliar les seves expressions  correccions implícites  preguntes obertes, de doble alternativa o d’elecció múltiple Modelar: proporcionar un model o exemple correcte al nen per tal que aprengui i integri Imitar: repetició de la producció del nen, tota o en part, corregint aspectes erronis.
Sostenir: enfocar tota l’atenció en el nen quan inicia o respon a alguna indicació.
Expansió: amplificació del tema mitjançant preguntes, transicions naturals temporals, causals, adversatiu, condicional i espacial.
Reformular: reelaborar la producció del nen seguint l’objectiu a treballar (correccio implícita).
Interv. pragmàtica - simulació - role playing (dramatitzacions) - intercanvi de rols - desenvolupament afectiu i de l’empatia - treball sobre gèneres textuals - nivells de formalitat en el discurs - tipus de discurs, etc.
...